“El foc és la primera meravella: aquesta llum, aquesta ardència que s’encomana i tot ho torna brill. No sé si és un pressentiment de la transfiguració espiritual de totes les coses. Oh! El foc, el foc!… Les coses velles d’aquest món se n’han anat a l’altre passant pel foc.”
Joan Maragall, El Nadal de Sant Joan

La història

Cascada de la riera de Tenes, a Bigues i Riells.

Fototeca.com – Rambol

La significació del temps

El sentit tradicional del temps

Les llegendes tradicionals inscrites en els rellotges de sol –siguin en català o en llatí, mostrant un tarannà cultista– expressen una filosofia ben estoica del temps. Moltes es refereixen a la seva fugacitat i al seu pas inflexible, inexorable: “Fixa’t en l’hora que és: no la veuràs mai més.” O bé: “Qui us pogués allargar, quan sou ditxoses! Qui us pogués escurçar, quan sou penoses!” I encara, en llatí clàssic: “Quotidie morior” ‘cada dia moro’.

Abordar el tema de la “forma” de les ciutats quan hi ha tanta diversitat com ciutats han existit i existeixen en el món, i formes que responen, a més, a cultures i períodes històrics diferents, és una tasca complexa. I això perquè qualsevol classificació implica establir un model basat en la categorització de variables diverses i relacionades entre elles.

La transmissió dels valors, dels comportaments i dels sabers

Tot i que la transmissió de l’univers moral i cultural a les noves generacions es remunta més enllà del món hel·lènic, l’escola, tal com s’entén avui, pel que fa a la transmissió de valors, comportaments i sabers, no començà a tenir un paper d’una certa transcendència fins que triomfà el règim liberal i s’institucionalitzà un sistema educatiu.

Els vestits que la gent porta mereixen ser observats, comparats i estudiats en la mateixa mesura que els monuments històrics, els mobles i els fets culturals, afirma Jean Cuisenier en el catàleg Costume coutume del Musée des Arts et Traditions Populaires de Paris el 1987. Com a objectes culturals, les teles i els vestits transmeten missatges, diferències i pertinences, són elements bàsics a totes les cultures, com a signes d’identitat i de diferenciació respecte a altres grups, com la llengua o l’alimentació.

Els camins, construcció humana i símbol existencial

Un dels trets distintius del món animat en oposició al món mineral, inert, i aparentment estàtic, és la mobilitat. La vida, en efecte, és moviment. La mobilitat és imprescindible per a satisfer les necessitats humanes més essencials. No debades es considera que, després del foc, la roda ha estat el descobriment més decisiu de la humanitat. Les relacions humanes, l’aprofitament dels recursos naturals, l’intercanvi econòmic, res no fóra possible sense sistemes de transport ni mitjans de comunicació.

Història del poblament

Les terres catalanes han estat, des d’antic, terres de pas; un lloc on la població s’ha anat instal·lant tot adaptant-se a un entorn variat de plana i de muntanya, de litoral i d’interior. Històricament, el poblament a Catalunya s’ha anat desenvolupant amb estreta relació a dos factors: els corrents d’immigració i l’alternança entre la muntanya i la plana. Les condicions de vida i de seguretat, juntament amb l’economia, han acompanyat l’evolució d’aquests dos factors al llarg del temps, i han originat processos culturals propis en cada època.

Els gitanos de Catalunya, a més del fet que són catalans, formen part del poble gitano (O Romano Them), i tenen una cultura pròpia, la Roma. Són d’origen indi i, en opinió de molts, europeus i transnacionals de projecció. Tenen una llengua pròpia, el romanó. Possiblement constitueixen la minoria ètnica més vulnerable d’Europa. Són poc coneguts i, sovint, segurament a causa d’aquest mateix desconeixement, el poc que se’n sap es tenyeix de tòpics malauradament molt estesos.

Treball, treballar

El Diccionari de la llengua catalana defineix el terme “treballar” com “emprar-se físicament o mentalment amb un esforç sostingut en l’execució d’alguna cosa, especialment pel guany que en prové o per l’obligació del propi càrrec o professió”.