Autòcton, popular o tradicional?

Si es té en compte que la realitat actual dels jocs conté l’herència rebuda del passat, i que, alhora, és el resultat de les transformacions que aquestes activitats han experimentat al llarg del temps, per a entendre les actuals formes que adopta la cultura lúdica caldrà partir de tres consideracions preliminars. La primera és que des dels orígens de l’ésser humà, tota societat ha estat generadora de diferents maneres de divertir-se, és a dir, d’un repertori molt variat de situacions lúdiques.

Laboratori de relacions socials

La construcció artesanal de joguines

És innegable l’existència d’una cultura infantil, àmplia i ancestral, tradicionalment lligada als paràmetres històrics, socials, econòmics i culturals que li ha anat marcant l’anomenada cultura dels adults. Aquesta cultura infantil ha anat generant al llarg dels segles un patrimoni propi, especialment manifestat i expressat en tot allò que fa referència al món lúdic.

La consciència de l’espai i del temps

La consciència de l’espai i del temps, característica de cada cultura i tradició, influeix d’una manera determinada en la visió del món de les persones i de la comunitat de la qual formen part. De fet, l’espai i el temps han estat constants de les especulacions filosòfiques. En aquest sentit, el filòsof alemany Immanuel Kant considerava que l’espai i el temps són formes a priori de la sensibilitat –no tant conceptes derivats de l’experiència externa com la condició mateixa de tota experiència–.

El desplegament temporal del temps

Per a l’estudi dels jocs s’ha de tenir en compte el binomi indestriable de l’espai i del temps. Un joc se situa en un lloc concret (plaça, poble o comarca) i en un temps localitzat dins del calendari (ja sigui tradicional o actual). De la mateixa manera que hi ha un desplegament geogràfic dels jocs, també hi ha un desplegament temporal.

La família, unitat de convivència

La família ha tingut diverses funcions i definicions al llarg de la història de les poblacions. Les ciències socials, i en particular l’antropologia, han considerat les relacions de parentiu, i sobretot la família, un tema d’estudi central. La família, nucli bàsic de les societats, ha constituït motiu principal d’estudi de l’antropologia clàssica des del mític primer estudi de L.H.

Es pot parlar d’unes pautes de vida quotidiana comunes a tots els habitants de Catalunya. Què tenen en comú, per exemple, les vides del pagès del delta de l’Ebre, el cambrer del Raval de Barcelona, el pescador de Roses, la venedora de carn del mercat de Santa Caterina de Barcelona o la professora d’anglès de l’institut de Vic? Aparentment, no tenen cap lligam ni connexió. Es lleven a hores diferents, mengen a hores diferents, treballen en coses dissemblants i el seu lleure és diferent; com podem dir que formen part d’una mateixa cultura?

La comunitat local

La comunitat es pot definir com un assentament més o menys reduït de persones de caràcter homogeni que es relacionen entre si i comparteixen un mateix espai geogràfic. És una unitat autosuficient que conté tots els serveis gràcies al desenvolupament de la xarxa social, cultural i política entre els seus habitants. Pel que fa a l’organització moral i ètica, crea les mesures per a regular-se a partir d’un sistema legislatiu que és adoptat per tots els seus membres.

L’església

S’entén per Església el conjunt de seguidors de les doctrines de Jesús de Natzaret. Segons la història, Jesús nasqué a Palestina l’any 754 de la fundació de Roma i morí entorn de l’any 33 de la nostra era, que comença amb el seu naixement. Molts historiadors han fet noves precisions sobre la cronologia exacta de la seva vida per bé que aquí no tenen cabuda. Els seus seguidors van constituir una societat que va prendre el nom d’Església, derivat del mot grec ecclesia, que significa ‘assemblea’.

El corporativisme local: gremis i confraries

Les confraries han anat adaptant-se a l’evolució dels oficis que agrupaven. A la fotografia, moll de pesca de la Confraria de Sant Elm d’Arenys de Mar.

Fototeca.com – M. Catalán