El treball, de la utopia al costumari

Treball, treballar

El Diccionari de la llengua catalana defineix el terme “treballar” com “emprar-se físicament o mentalment amb un esforç sostingut en l’execució d’alguna cosa, especialment pel guany que en prové o per l’obligació del propi càrrec o professió”.

Aquest caràcter d’“esforç sostingut”, sovint penós, ve marcat pel caràcter negatiu, opressiu o repressiu del treball que es trasllueix en l’etimologia mateixa, derivada del terme llatí tripalium, “espècie de cep o instrument d’aferrar i turmentar”. Joan Coromines, en el seu Diccionari etimològic, precisa que el terme és compost de tres i palus, pels tres pals en creu que formaven l’instrument de tortura. Tripaliare remet, doncs, a torturar, fer patir.

Per què la nostra llengua s’ha decantat més cap al tripaliare que cap al laborare o l’operare? Antigament –continua Coromines–, treball tenia el sentit de pena o sofriment, després d’esforç penós, i en fi d’obra i feina que es fa; si bé el substantiu encara serva, fins avui, el sentit passiu de sofriment –“els treballs que passava el pobre vell…”– o d’accés més o menys dolorós d’una malaltia –“li va venir un treball”–. La dita popular “amb penes i treballs” és una expressió encara avui ben usual d’aquest sentit de treball.

Les etimologies, les definicions i els usos lingüístics no es contradiuen pas amb les mitologies i les ideologies que envolten el concepte i la realitat del treball, tant en les utopies cultes com en el tradicionari popular.

El treball en la utopia

Treballaran els humans en l’edat d’or?

Dues són les fonts principals que forneixen el pensament i l’imaginari actual sobre el treball. D’una banda, la mitologia grecollatina i la filosofia clàssica; de l’altra, la teologia judeocristiana.

Ovidi, a les Metamorfosis (I, 89-112), ens descriu la utopia paradisíaca tot situant-la en un passat mític, original:

“La terra, sense llaurar, produïa cereals, i el camp, sense haver estat deixat en guaret, emblanquia d’espigues curulles de gra. Corrien rius de llet, rius de nèctar, i rossa mel degotava de l’alzina verdejant.”

Fotograma del film Metropolis de Fritz Lang, del 1924. L’acció se situa al mític segle XXI, quan aquest segle era el temps ficció de les utopies.

Fototeca/Arxiu Vendrell

Virgili, en la seva Ègloga IV sobre l’Edat d’Or i el mite de l’Arcàdia, la situa profèticament en el futur, en la plenitud dels temps:

“Quant a tu, infant, de bell principi la terra,
sense cap conreu, et prodigarà els seus petits presents
[…]
la plana a pleret groguejarà de la flexible espiga,
dels aranyoners incultes penjarà el raïm vermellenc
i els roures de fusta dura estilaran una rosada de mel.
[…]
Tot el país ho produirà tot. La terra no patirà el rasclet
ni la vinya el podall; des d’aleshores també
el robust llaurador deslligarà el jou als bous;
i la llana ja no aprendrà de mentir colors variats;
ans el marrà, ell mateix, mudarà la seva llana pels prats,
ja en la porpra suau del múrex,
ja en el color safranenc de la galda; espontàniament,
l’escarlata vestirà els anyells mentre pasturen.”

Sis dies per a treballar i un per a reposar

La Bíblia, tanmateix, manté el treball en el centre de la vida dels humans. Xavier Léon-Dufour, a Vocabulaire de théologie biblique (1962) adverteix que, malgrat el prejudici corrent, el treball és anterior al pecat i no la seva conseqüència. Abans de la caiguda, “Jahvè Déu prengué l’home i el posà al jardí d’Edèn perquè el conreés i el guardés” (Gn 2,15). El treball és considerat la versió humana de l’obra creadora de Déu. El sàbat, el dissabte, és la coronació de sis dies de treball. El Decàleg ho recorda així:

“Recorda’t de santificar el dissabte. Treballa durant sis dies i ocupa’t en les teves feines. Però el dia setè és dia de repòs: el dedicaràs a Jahvè el teu Déu. No t’ocuparàs en cap treball, ni tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu criat, ni la teva criada, ni els teus animals, ni els forasters que viuen al teu país. Perquè Jahvè va fer en sis dies el cel, la terra, el mar i tot allò que es mou en aquests llocs, però reposà el dia setè” (Ex 20,8-11).

Així mateix, els llibres sapiencials –el refranyer bíblic– critiquen irònicament l’ociositat:

“La porta gira sobre la polleguera, i el peresós sobre el seu llit. El peresós fica la mà al plat i es cansa només de tornar-la a la boca.(Pr 26-14-16).

La Bíblia és severa davant l’ociositat: “El desig del peresós li causa la mort, perquè les seves mans no volen fer res” (Pr 21,25), i aprecia la persona treballadora, “un home que s’esmerça en el treball esquiva la pròpia destrucció” (Pr 16,26).

Sant Pau, que es gloria de treballar manualment, insisteix en el deure de treballar per raons internes de la comunitat, d’ordre ben pràctic:

“Quan érem amb vosaltres ja us donàvem aquesta norma: si algú no vol treballar, que no mengi. Perquè sentim a dir que alguns de vosaltres viuen desvagats, i en lloc de treballar, es fiquen allà on no els demanen” (2Te 3,10s).

Ni a l’origen ni a la fi dels temps s’anuncia cap era utòpica. Israel no serà dispensat del treball sinó que aquest serà fecund i produirà el seu fruit: “Plantaran vinyes i en beuran el vi, cultivaran horts i en menjaran els fruits” (Am 9,14).

Tanmateix, allò que ha marcat més la nostra cultura ha estat el que ha condemnat els humans a treballar, com a càstig del pecat original:

“…la terra serà maleïda per culpa teva. Tota la vida passaràs penes per poder menjar d’ella; et produirà espines i cards, i menjaràs verdures; menjaràs el pa amb la suor del teu front, fins que tornis a la terra, que és d’on has estat tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs” (Gn 3,17-19).

Qui treballava a la ciutat platònica?

Passant ja del mythos al logos, és Plató, en el diàleg sobre La república, qui més ha influït en la configuració ideal d’un model de societat, la polis, amb el lloc i la missió que en ella ocupen els diferents estaments, i a quin d’ells correspon la funció de treballar. La ciutat ideal seria un organisme constituït per tres estaments: els governants, els guardians o defensors i el poble. Els governants serien els filòsofs, una aristocràcia intel·lectual i ja no una jerarquia religiosa. De la defensa de la ciutat, en tindrien cura els guerrers. I el poble –el tercer estat– tindria per funció satisfer les necessitats econòmiques mitjançant el treball agrícola, la indústria i el comerç. A cada estament li escauria una ànima: als governants, la facultat de la intel·ligència i la virtut de la prudència; als guerrers, el domini de la voluntat i la virtut de la fortalesa; i al poble, l’estímul de les passions i la virtut de la temprança. I la justícia seria la virtut que concordaria totes les altres. Cal dir que, en la polis platònica, la propietat privada, limitada i controlada per l’estat, només era permesa a l’estament treballador.

Aquesta idea d’estat, a través de la versió augustiniana de La ciutat de Déu, configurà un primer ideal de cristiandat, formada pels oratores o sacerdots, els bellatores o guerrers i els laboratores, els treballadors, sotmesos als altres estaments. El govern de la societat medieval reproduiria, amb la representació dels tres braços –la noblesa, el clergat i el poble menestral– aquest model. Tanmateix, aquell comunisme platònic alimentaria al seu torn les modernes utopies.

Era i no era una illa anomenada utopia

El portal de les utopies modernes –d’on procedeix, precisament, el nom– és De nova Ínsula Utopia (1516), de Thomas More. En l’illa d’Utopia, organitzada com una república democràtica, les formes de vida inclouen un treball ordenat i compartit des de la igualtat:

“Divideixen el dia i la nit en vint-i-quatre hores, i dediquen sis hores diàries al treball, tres al matí, al final de les quals van a dinar. Tenen una sesta de dues hores en havent dinat i, un cop descansats, tornen a la feina durant tres hores més, que conclouen amb el sopar. […]

Hom podria imaginar-se que només amb sis hores de treball diari no es podran produir els béns d’ús indispensable, cosa que és ben lluny de succeir, perquè no tan sols basta sinó que en sobra i tot per obtenir en abundància les coses necessàries per a la vida, i àdhuc les supèrflues.

En els països en què quasi totes les dones (que són la meitat del poble) treballen i els homes es lliuren al repòs, a més del gran nombre de sacerdots i religiosos que no produeixen res amb les seves mans, ni els senyors rics i hereus (als quals la gent anomena nobles i cavallers), incloent en aquest compte tota la caterva dels que serveixen a aquests darrers d’espadatxins i bufons, i els mendicants que, tenint salut, fingeixen malaltia per endropiment, trobareu que són molts els que no produeixen res; i d’entre els que treballen n’hi ha una bona part que no s’ocupen de coses necessàries, ja que on tot s’aconsegueix amb diner és forçós que hi hagi moltes arts totalment vanes, que sols serveixen al caprici i a l’excés.”

Òbviament, T. More era un crític precís de la societat del seu temps, un home que tocava de peus a terra i no pas un visionari. Perquè el nom que es va inventar, “utopia”, ve del grec “ou-tópos”, no-lloc, és a dir, ‘enlloc’.

Les utopies de l’era industrial: “Anem a Icària!”

Va ser al segle XIX, tres segles més tard, que va sorgir el pensament utòpic impulsor del primer socialisme. L’era industrial va suposar una autèntica revolució social. Així com sant Agustí contrastava, a la fi del món clàssic, dues ciutats, la de Déu i la dels homes, Charles Dickens féu semblantment per descriure la nova era:

“Era la millor de totes les èpoques, era el pitjor de tots els temps; era el segle de la saviesa, era el segle de l’estupidesa; era l’època de la fe, era l’època de la incredulitat; era l’estació de la Llum, era l’estació de les Tenebres; era la primavera de l’esperança, era l’hivern de la desesperació; ho teníem tot davant nostre, no teníem res davant nostre; anàvem de dret al cel, anàvem exactament en la direcció oposada: en resum, aquell període s’assemblava tant al present que algunes de les autoritats més cèlebres de l’època insistien que se’n parlés només en superlatiu, tant per a bé com per a mal.”

És en aquest context que Étienne Cabet escriu la seva utopia, en forma de novel·la filosòfica, “perquè totes les classes socials poguessin llegir la meva descripció, i sobretot les dones, vaig tenir la gosadia de donar-li la forma d’una novel·la o d’un viatge”. La va titular Viatge a Icària. Santiago Riera i Tuèbols, a Narcís Monturiol, una vida apassionant, una obra apassionada (1986), resumeix així la Icària cabetiana:

“A Icària tot és de tots; l’Estat paga a cada ciutadà en espècies: no és coneguda la compra ni la venda. A canvi, tots els habitants treballen en l’ofici que han triat lliurement i, endemés, el mateix nombre d’hores, sigui quin sigui el treball realitzat. […]

A Icària l’ensenyament, al qual es concedeix una atenció primordial, està estructurat de manera progressiva: domèstic, comú, intel·lectual, físic, professional i cívic. Quan finalment s’arriba a l’edat d’escollir una professió té lloc la cerimònia del ‘naixement de l’obrer’”.

La publicació del Viatge a Icària deriva en una crida oberta a realitzar la utopia que predica en terres americanes: “Anem a Icària!”. Una de les condicions per a enrolar-se en aquella aventura és: “Cal ser conegut com a home treballador, tenir una professió útil i estar a punt de treballar en el desboscament de terres en cas necessari.”

Dos catalans van participar en l’aventura icariana en terres americanes, comissionats pels cabetians de “La Fraternidad”: el jove metge Joan Rovira i Ignasi Montaldo. Una aventura que va acabar amb una darrera aposta utopista al Poblenou de Barcelona: el nom de Via Icària encara la recorda.

“Vindrà un dia que el treball vencerà”

En aquest context revolucionari en què lluita obrera i utopia es confonien, Karl Marx, enfront del socialisme utòpic, aposta pel que ell anomena socialisme científic, de caràcter revolucionari, de la mateixa manera que respongué en to irònic a la Filosofia de la misèria (1846) de P.J. Proudhon amb La misèria de la filosofia (1847), tot oposant filosofia i praxi.

El Marx jove, a La ideologia alemanya (1845-46), insistia en el caràcter alienador del treball en el món capitalista i en la necessitat de canviar les relacions de producció:

“La revolució comunista suprimeix el treball i aboleix el domini de totes les classes abolint les classes mateixes, ja que és feta per aquella classe que la societat no considera com a classe i que és en si mateixa l’expressió de la dissolució de totes les classes, de totes les nacionalitats, etc., en el quadre de la societat actual.”

En el Manifest comunista (1848), Marx i Engels remarquen que “tota la història de la societat humana, fins al dia d’avui, és una història de lluita de classes”, tot insistint en el fet que “de totes les classes que avui s’enfronten a la burgesia només n’hi ha una de veritablement revolucionària: el proletariat. Les altres moren amb la gran indústria; el proletariat, en canvi, n’és un producte genuí i peculiar”. El Manifest acaba amb la crida “proletaris de tots els països, uniu-vos!”.

Treballar en un “món feliç”

Tanmateix, la imaginació utòpica continuava obrint-se camí. Notícies d’Enlloc (1890), de William Morris, imaginava el caràcter que prendria el treball en una societat ideal, on tots els béns fossin comuns:

“El treball plaent va néixer quasi espontàniament, per una mena d’instint dels homes que ja no estaven obligats a fer un treball penós i horrible. Aquest instint els va dur a perfeccionar cada vegada més els productes fins a fer-los excel·lents: amb el temps, va semblar desvetllar-se un desig de bellesa en l’esperit de l’home. […] Abolida la propietat privada, totes les lleis i tots els crims legals inherents a ella, naturalment, es van acabar. La màxima “No robaràs” fou traduïda així: “Has de treballar per ser feliç”.”

Però, en aquesta societat on el treball –i no el diner– dóna la felicitat, Aldous Huxley contraposa Un món feliç (1932). D’una felicitat alliberadora a una felicitat alienada, una contra-utopia futurista, en la qual cada ciutadà o súbdit, d’acord amb la classe social a la qual pertanyia, era adoctrinat des de la infància sobre el valor del treball. La lliçó de Consciència de Classe Elemental deia així:

“Els nens Alfes van vestits de color gris. Treballen molt més de ferm que nosaltres, perquè són molt intel·ligents. Jo m’alegro moltíssim d’ésser Beta, perquè no he de treballar tant. I, a més, nosaltres som molt millors que els Gammes i els Deltes…”

En aquell “món feliç”, no hi havia cap altre al·licient per viure que el treball. Cap creença ni ideologia, cap preocupació material ni intel·lectual, ni la cultura, ni l’amistat ni el lleure:

“Els vells, als temps antics, acostumaven a renunciar, a retirar-se, a consagrar-se a la religió, a passar el temps llegint, pensant… Pensant!

Actualment, i en això es veu el progrés, els vells treballen, els vells cohabiten, els vells no tenen temps ni de lleures de plaer, ni un moment per a asseure’s i pensar. I si per un mal atzar s’obre una escletxa de temps a la sòlida substància de llurs distraccions, sempre hi ha el soma…”

Però, seria aquest món futur un “món feliç”?:

“–Els Èpsilons, la classe de sota, els obrers, ¿són feliços? Tot i la tasca horrible que hom els imposa?

–Horrible? Ells no la hi troben. Al contrari, els agrada. És una feina lleugera, senzilla, infantil. No exigeix esforç mental ni muscular. Set hores i mitja de treball suau, no gens esgotador, i després la ració de soma, els jocs, la copulació sense restriccions i el sensorama. Què més poden demanar? Certament, poden demanar menys hores de treball. I, no cal dir-ho, podríem atorgar-los-ho. Tècnicament, seria molt fàcil de reduir la jornada de treball de les classes baixes a tres o quatre hores. Però, serien més feliços per això? No, no ho serien. L’experiment s’intentà fa més d’un segle i mig. A tot Irlanda s’implantà la jornada de quatre hores. Amb quin resultat? Intranquil·litat i un gran augment en el consum de soma, i prou. Les tres hores i mitja d’oci addicional, en lloc d’ésser una font de felicitat, obligaven la gent a prendre’s més vacances… Per al bé dels treballadors, seria una gran crueltat imposar-los lleures excessius.”

De la utopia de la realitat a la realitat de la utopia

Quasi coincident en l’època, George Orwell, a Homenatge a Catalunya (1938), descriu sorprès les seves impressions d’una Barcelona revolucionària, en plena guerra civil, en què semblava que aquelles profecies utòpiques tenien lloc en temps real:

“Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes. […] Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats; fins i tot els enllustradors de sabates havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambrers i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil i fins i tot cerimonial havien desaparegut temporalment. Ningú no deia “senyor” o “don”, i ni tan sols “vostè”; tothom et tractava de “camarada” i de “tu”, i deia “Salut!” en comptes de “Bon dia”.”

Tanmateix, aquell intent de realitzar la utopia ara i aquí va ser breu, com un miratge. Pocs anys després, acabada la Segona Guerra Mundial, el mateix Orwell, a Mil nou-cents vuitanta-quatre (1948) –tan sols va canviar les desenes i unitats d’aquell any, de 48 per 84–, denuncia amb una amargor i una duresa radical el risc d’una societat totalitària en què l’alienació fonamentada en el treball era total, sense ni una escletxa tan sols de llibertat.

Un quart de segle més tard, apuntant ja una societat postindustrial, postmoderna, encara sense nom, Roger Garaudy, a Paraula d’home (1976) es pregunta si la societat de les noves tecnologies just anunciada comportarà o no una humanització del treball:

“¿La fàbrica cibernetitzada ens porta a una alienació progressiva de l’home tal com l’havien imaginada Huxley o Orwell, ja abans de la cibernètica? ¿És que només hi haurà satisfaccions per a uns robots drogats, o bé, més aviat, la cibernètica alliberarà potser el treball, el lleure i la cultura, segons la utopia feliç de William Morris? Farà possible que de cada home surti un creador, un poeta?”

Avui, aquesta pregunta ja ens resulta baldera. Al segle XXI, després de la revolució jove del maig del 1968, la darrera de totes, les utopies es veuen més llunyanes que mai. La paraula utopia s’ha desacreditat del tot i ja no se situa en l’espai generós de l’esquerra. J.I. González Faus apunta sobre l’aparició d’un nou i inesperat “agnòstic de la utopia”, que és aquell que ni tan sols s’hi interessa.

Les utopies populars

Amb tot, al llarg del segle XIX les utopies van calar, de les més literàries als fulletons romàntics, afegint-se a les auques del món al revés –que prenien la connotació revolucionària de “girar la truita”– i a les utopies populars, segurament tan antigues com el món, expressades en geografies fabuloses.

Illes perdudes en la immensitat de l’Oceà, les unes a ponent, enllà de l’Oceà, les altres al país del Sol Ixent. O als antípodes, en una terra de sota. Illes dels benaurats, de la felicitat, de les delícies, illes d’or… de terres misterioses, fatídiques, poblades de perills. Illes de l’eterna joventut o de la immortalitat, ribes elísies on van a raure els morts en el seu últim viatge. Terres habitades per éssers estrafolaris, dones bellíssimes, sirenes, amazones, cíclops, cornuts i aborígens de costums ben estranys, que vénen a corroborar el refrany que diu: “De lluny no vingui que mentides no digui”.

Tanmateix, poques vegades s’entretenen a descriure l’ordenació social ni l’organització del treball. En qualsevol cas, si es fa referència al treball és per bescantar-lo o capgirar-lo. Les descripcions de les terres de Cucanya, Xauxa i Gandòfia són coincidents a l’hora de descriure una societat feliç i divertida on el treball és sobrer. De Gandòfia es diu:

“Una terra diu que hi ha
que n’és molt bonica terra,
que als que treballen assoten
i als que jeuen passen renda.
[…]
A tots els voltants del poble
hi ha arbres que fan moneda;
El diner per allí es perd
perquè ningú l’arreplega.
[…]

Semblantment passa a Xauxa:

“Als qui volen treballar
els agafen i els desterren,
els porten a la presó
i els fan se deu dies presos.”

Les plomes cultes de la modernitat també feien referència a paradisos on tot era folgança. Erasme de Rotterdam feia dir a la Follia que va néixer “a les mateixes illes Afortunades, on tot creix sense sembra ni conreu…”, tot i que no feia sinó remetre’s a la mítica Edat d’Or d’Ovidi.

En canvi, Miguel de Cervantes, al Quixot, presenta l’Ínsula Baratària com una rèplica popular de l’Ínsula Utopia de Thomas More. Sancho Panza n’és designat governador i de bon principi es proposa:

“Limpiar esta ínsula de todo género de inmundicia y de gente vagabunda, holgazana y mal entretenida; porque quiero que sepáis, amigos, que la gente baldía y perezosa es en la república lo mesmo que los zánganos en las colmenas, que se comen la miel que las trabajadoras abejas hacen.”

Tanmateix, Sancho Panza reconeix que no se’n surt i abdica de governador: “Abrid camino, señores míos, y dejadme volver a mi antigua libertad […] Mejor se me entiende á mí de arar y cavar, podar y ensarmentar, que de dar leyes…”.

El treball en el refranyer

La cara i la creu del treball

Contrastant amb el pensament utòpic i la narrativa fabulosa, el refranyer mostra, en forma de sentència, no tant els ideals col·lectius com la saviesa individual tocant de peus a terra. El seny, el senderi, l’advertència, el consell d’experiència i la moralitat. També, i prou abundosament, es refereix al treball.

La moralitat de les faules ja contrasta el viure vagarós de la cigala, que no para de fer l’arquet a ple sol, amb el de la formiga proletària que no para de feinejar carretejant pacientment grans de blat cap al seu niu, estalviant per a l’hivern.

El refranyer sobre el treball comença bescantant-lo, com una conseqüència del càstig bíblic: “Res no espanta tant com la feina”, i reconeix que “el treball és una pena, per a qui no en ve de mena”. Ja que “qui treballa té treballs”, i més en un món que no és com hauria de ser, ja que sempre “els cansats fan la feina”. Aquesta consideració penosa del treball deriva en una mena de pregària a l’ociositat: “Feina fuig, mandra no em deixis”. Com si contradigués aquell altre refrany que diu que “feina feta no té destorb”.

Però tot seguit el refranyer posa seny i rectifica recordant l’obligació de treballar, com un ressò de l’ora et labora de la regla benedictina: “A més de pregar, cal treballar”, formulat també segons la coneguda advertència sempre pronunciada en moment inoportú: “Abans és l’obligació que la devoció”. D’aquí la recomanació al pare de família de pujar bé la fillada: “Al teu fill dóna un ofici, que la ganduleria és mare del vici.”

L’obligació ve del segon manament bíblic –després del “creixeu i multipliqueu-vos”–, de guanyar-se el pa amb la suor del propi front, de la necessitat de “guanyar-se la vida”, ja que “qui no treballa no menja”, mentre que “al bon feiner no li manca el menester”. Ben al contrari que a aquell que defuig la feina amb qualsevol excusa: “Al mal feiner cap eina li va bé”, perquè “eina que està molt en vaga prest se rovella”.

La feina, però, té el seu al·licient, pel seu caràcter creatiu, “obra de les pròpies mans”, sobretot “la feina ben feta”: “Per l’obra es coneix l’obrer”. Potser per això la feina crida la cançó, com aquell “treballem, treballem, que la civada guanyarem”. També perquè el cantar dóna ànims: “Jornaler que canta fa més via”. Fins al punt que hom sent que, treballant, es basta a si mateix: “Treball començat ja és mig acabat”, i “la fi remata l’obra”. I els ànims encara fan dir: “Tot es farà i encara plegarem d’hora”.

I és que treballar de jove permet menar una vida sobrada: “Qui treballa a la joventut, a la vellesa té salut”, ben al contrari del “qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla”.

El primer pas per a entrar al món del treball és aprendre ofici: “Fent i desfent es fa l’aprenent”, ja que “cadascú viu amb l’art que aprèn”. Però cal decidir-se per un o altre ofici, perquè “aprenent de tot, mestre de res”, i “home de molts oficis, pobre segur”.

L’ofici és el “què vols ser quan siguis gran?”, el “de què fas?”, “de què treballes?”. Cal saber triar, perquè “l’eina fa la feina” i “més val ofici que benefici”.

La consideració que fa Montesquieu a L’esprit des lois (1748) sobre el valor del treball sembla derivada del seny popular d’aquest refrany:

“Un home no és pobre perquè no té res, sinó perquè no treballa. […] L’obrer que ha deixat als seus fills el seu ofici com a herència els ha deixat un bé que s’ha multiplicat en proporció al nombre de fills. No li succeeix pas el mateix a qui té deu acres de terra per a viure i la divideix entre els seus fills.”

Però el refranyer es torna sovint conservador a l’hora d’aconsellar, com quan avisa: “No vulguis fer ofici que el vent el meni”, no sols referint-se a moliner, mariner i pescador, sinó a qualsevol ofici incert o sotmès a l’atzar. Potser té més raó quan diu: “No prenguis per ofici el que els rics tenen per vici”, referint-se, sembla, al joc, a la cacera i al ball.

Tenir ofici és certament motiu d’orgull i d’amor propi raonable: “Cada u en el seu ofici es pensa ser rei”. I, d’altra banda, té un camí obert cap a assolir un estat superior dins el seu ram: “Qui no sap fer les feines no les sap manar”.

Un dels dilemes que s’ha posat tradicionalment al menestral és el de treballar per a un mateix o treballar per compte d’altri. Perquè “en aquest món, uns manen i altres menen”.

El refranyer aporta les seves raons en favor de qui decideix plantar-se pel seu compte: “El treball dóna llibertat: sempre que puguis ser amo no vulguis ser criat”. Entre altres motius, perquè “content l’amo, fotut el mosso”. Tot i que “més val un fotut amo que un valent mosso”, o que “val més ser amo d’un ou que criat d’un bou”.

Tanmateix, potser la saviesa o el seny del refranyer valgués més per al passat que per al present o per al futur. No vivim en un segle creador de refranys sinó d’eslògans i de fórmules, com ara són “aprendre a aprendre”, “R+D”, etc. La incertesa i el canvi continuat –no tan sols el canvi de condicions de vida sinó, sobretot, el canvi de mentalitats– no deuen fer gaire fàcil inventar refranys nous, que, d’altra banda, antany s’acudien als vells, quan vellesa volia dir experiència més que jubilació.

Com deia l’antropòloga Margaret Mead a Le fossé des génerations (1970), ran de la revolució de maig del 1968, en la nostra època coexisteixen tres cultures: la postfigurativa, en la qual els infants són instruïts pels seus pares; la cofigurativa, en què tant els infants com els grans aprenen dels seus iguals; i la prefigurativa, en què els grans treuen lliçons dels seus fills. “En la cultura postfigurativa, els canvis eren tan lents i imperceptibles que els avis no podien concebre per als néts un futur diferent del seu propi passat: els que encarnaven la cultura del passat es consideraven models del jovent”. Mentre que avui la gent gran forma una generació estranyament isolada. “No solament perquè els pares ja no són guies, sinó perquè ja no hi ha guies.”

No cal dir, doncs, amb quina relativització cal prendre avui dia el refranyer. No obstant això, no pas tot ha perdut significat ni tota saviesa és inútil. Si es parla avui d’interculturalitat com a diàleg enriquidor entre cultures diferents que coexisteixen en un mateix territori, també caldria reivindicar una transculturalitat com a diàleg entre les diferents generacions de la mateixa cultura.

El treball de les dones, en el refranyer… i en la utopia

Però al refranyer tradicional sobre el treball, referit genèricament al treball dels homes, cal afegir-hi el que diu sobre el treball i les feines de les dones. És sobrer d’observar que es tracta de refranys carregats la majoria d’ells d’una dura misogínia, que avui ens ha d’avergonyir. Tot i que la dona no ha deixat mai de treballar, el refranyer tradicional sembla força anterior a la incorporació de la dona al món del treball, ja que no hi apareixen si no és amb el nom despectiu de “xinxes” de fàbrica. Només una dita –ni tan sols refrany– formulada per una dona es pot incloure en aquesta antologia, la d’aquella rentadora de roba per a les cases de la burgesia barcelonina que es plany dient: “Ai, Senyor! Tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen!”. Segons el refranyer, el caràcter de feinera o treballadora confereix, malgrat la dependència de l’home, una certa autonomia: “A la dona treballadora no li fa res que el marit se li mori”, perquè “a la dona mai li falta pa i l’home va a captar”. Les dites es refereixen sobretot a la “mestressa de casa” que assumeix no sols multitud de feines sinó que és la que “porta la casa”. Perquè “el negoci de la dona, dintre de casa i no fora”, ja que “la casa és de la dona i el carrer de l’home”.

Uns refranys la lloen dient que “la dona fa la casa”, i que “casa sense dona, casa sense govern”, però d’altres la bescanten:

“Casa on la dona mana, ni un mes ni una setmana”. Un refrany pactista, masclista tanmateix, intenta resoldre la contradicció dient que “casa bona, la que hi regna l’home i hi governa la dona”. Però el més feixuc de les labors de la dona a la llar són les que pertanyen al que avui s’anomena la funció reproductora: “La feina de la dona és la feina del dimoni: fer i desfer.”

L’estalvi és pedra de toc de la qualitat de la tasca de la dona a la casa: “La dona en una masia ningú sap el que estalvia”. L’estalvi que es basa en l’aprofitament de tot: “Dona que remenda augmenta la hisenda”, fins del més banal, ja que “la dona que no s’ajup a collir una agulla, un altre que la vulla”.

La condició de la dona és, doncs, la feina de la casa: “Dona sense davantal, ase sense pitral”. Les feines serveixen per a mantenir-la ocupada sense un moment de lleure i per a retenir-la a casa: “La dona que treballa no gasta diner ni malla; la que no vol treballar, no fa sinó gastar”. Perquè “dona ociosa no pot ser virtuosa”.

Les seves tasques pròpies tenien la casa com a espai i com a objectiu, i en això es diferenciaven del treball de l’home: “La dona per filar i l’home per cavar”, tot i que un altre refrany contrapunta l’anterior dient que “la dona per filar i no per estudiar”. És curiós que la feina, la indústria, de filar –que s’afegia a la resta de feines de la casa– sovinteja en el refranyer tradicional: “La dona ha de treballar en cosir i en filar”. Aquesta tasca comportava, en certs casos, les seves compensacions: “La dona que fila duu llarga camisa”, o “la dona que fila, menja, i va bonica el diumenge”. Tanmateix, en les llargues estones de filar, a les vesprades, era sospitosa de distraccions: “Dona que molt bada no farà llarga fusada”, o de deixar el fus per sortir en finestra: “Dona finestrera és poc filanera”, o bé “dona que molt mira, poc fila”.

Com exposa Dolors Marín en el volum 1 d’aquest Tradicionari, “els homes i les dones estaven marcats pel seu rol des que naixien: des de la infància se’ls inculcava una determinada manera de comportar-se tant en la intimitat com en públic. A partir de la Revolució Industrial i del procés de secularització de la societat, anaren desapareixent aquestes imposicions […] L’emancipació de la dona ha hagut de fer un llarg camí per arribar al punt actual.”

Cal dir que, al llarg d’aquest procés, també va arribar a expressar-se una utopia feminista: El País d’Elles, de Charlotte Perkins. Tres aventurers el descobreixen casualment en una exploració geogràfica, i un d’ells descriu així les dones que l’habiten:

“Pertanyien al gènere humà, indubtablement, però –i això fou el que més ens costà de comprendre– aquelles superdones, dipositàries d’un llegat purament femení, no sols havien eliminat certs trets masculins, que evidentment no esperàvem pas trobar en elles, sinó també molts dels atributs que sempre havíem considerat essencialment femenins. […]

Els seus ideals eren elevadíssims: bellesa, salut, intel·ligència, bondat; i en ells concentraven les seves pregàries i el seu treball.”

El treball en el cançoner

Romanços i cobles de la cultura popular obrera

Joan Amades, en el volum sobre el cançoner, dins l’obra Folklore de Catalunya, recull un variadíssim repertori de cançons de treball i de tasca: de caçador, de pescador, de mariner, de pastor, de bosquerol, de sembra, de messes, de verema, de collir olives i fruites diverses, del conreu del cànem i del lli, de trencar ametlles, d’espellonar, del conreu de la mel, de traginers i de camí, de filadora, de cosidora, de puntaire, de rentadora, de captaire, de marxant, de ferrer, de fuster, de paraire, de bataner, de moliner, de sastre, de mestre de cases, de terrisser, de matalasser, de raier, de sirgar… i encara, dins d’alguns d’aquests rams, classifica un sens fi de variants.

Es cantaven romanços, cobles, que s’aprenien i anaven de boca en boca als mercats, a les places, als hostals, a les tavernes… En els treballs de pagès, i també en mar, es cantava. Hi havia cançons que servien per a unir esforços, com les cançons de remar; d’altres, per ritmar els cops de mall a l’enclusa; d’altres per entretenir-se, tot filant a les vetlles, tot espellonant, tot anant de camí… O per allunyar les cabòries, com diu el refrany: “Qui canta els seus mals espanta.”

Tanmateix, Amades no inclou cap cançó dels obrers que treballaven a la fàbrica. No obstant això, també a vila i a ciutat es cantava, també als tallers i les fàbriques, i als barris obrers. Del nostre record, els paletes sempre han cantat molt, com aquella americana que deia:

“Mira, Garbat, vigila l’amo,
que mentrestant faré un cigarro:
si l’amo ve, fes un xiulet,
que de seguida, que de seguida farem paret.”

També cantaven i taral·lejaven els pintors, tot fent anar la brotxa, i les minyones de servei, fregant o rentant roba… Més i tot abans de les ràdios, dels transistors i radiocassets, que reproduïen les cançons de moda, les lletres de les quals es venien als quioscos dels diaris en forma de cançoners.

Jaume Carbonell i Guberna, a Josep Anselm Clavé i el naixement del cant Coral a Catalunya (1850-1874) descriu el context de la cançó popular en la societat industrial catalana de mitjan segle XIX. El romanç tradicional sorgit en un context rural evoluciona a les ciutats i viles i a poc a poc entra a formar part dels repertoris de les noves agrupacions musicals populars que es formen a les ciutats i les barriades urbanes.

Amb la societat industrial, les ciutats es convertiren en punt de confluència de gents i tradicions que, erosionades, s’anaven equiparant a la gent i les tradicions ciutadanes, segons el procés de desfuncionalització i desús de les pràctiques musicals tradicionals.

Sortida de fàbrica de treballadors i treballadores d’una colònia tèxtil de Roda de Ter, després d’una llarga jornada de treball, a l’inici del segle XX a l’era industrial.

Fototeca/Arxiu Francesc Cabana

També les colònies tèxtils del Llobregat i del Ter van crear cants tradicionals propis derivats molts d’ells de les antigues tradicions rurals. La transformació de les populars caramelles en cants obrers n’és una mostra, encara viva en alguns llocs: la Societat Coral Unió Berguedana –popularment, “el Coro”– en canta cada any per Pasqua als carrers i a les places, moltes d’elles anteriors a la seva fundació, l’any 1900. No hi pot faltar el vals L’Obrer, del qual són aquests fragments, corejats per una nombrosa concurrència:

“Ompliu-nos bé les nostres cistelles,
sigueu donzelles nobles de cor:
amb el gran cant de les caramelles
Pasqua anuncia avui el món.
[…]
L’obrer que avui canta –canta l’obrer–
rendint a l’art tribut –l’art tribut–
honrant a Catalunya d’amor i gratitud.
[…]
Que l’obrer que canta avui dia:
vol treball i fraternitat!”

De la part de les colònies del Ter es conserven antics textos de cants obrers, com aquestes Coplas nobas per los señors fabricants (1854?):

“Dia sis de desembra
de mil buitsens y tans,
se han dictat unas coplas
per los señors Fabricans.
[…]
Filadors de España
tots nos habem de alegrar
som mes los treballadors
quels quens fan treballá.
[…]
Vivim ab alegria
ab pau y unió,
fora las safectinas
viva la Constitució.”

En el món urbà del segle XIX les cançons de treball o d’advocació s’anaven perdent, mancades de l’ús immediat i de raó de ser. El romanç, en canvi, es mantingué i es desenvolupà associat a la nova classe social. El públic que escoltava els romanços es convertia en intèrpret de les peces i les feien seves en els cants de tasca i en els llocs i moments d’esbarjo, a les tavernes, a les festes, a les albades, o en simples trobades d’amics, fins a conformar el repertori habitual de les classes populars urbanes. L’oralitat –continua observant Jaume Carbonell– era encara un factor decisiu en l’aprenentatge i transmissió de les cançons, especialment de les músiques, que en la gran majoria dels casos no s’imprimien.

J. Cortada i J. Manjarrés, en El libro verde de Barcelona (1848), amb un to despectiu que no amaga gens quina era la valoració que la burgesia conservadora feia de la cançó popular urbana, afirmen:

“Nuestra natural curiosidad nos obliga muchas veces a pararnos en frente de estos puestos cuyo mostrador es un cajón, y cuya estantería consiste en unos cordeles extendidos horizontalmente en un lienzo de pared de una calle, y en los cuales están sujetos con unos pedacitos de caña desde el más añejo entremés hasta el más romántico drama de nuestros tiempos, y desde el más devoto novenario a las peores coplas que puede escribir la pluma más mugrienta y asquerosa mojada con la tinta más fétida que confeccionarse pueda. Estas tiendas de quita y pon llamadas “paradas de romansus”, dan una perfecta idea del estado en que se halla entre nosotros el gusto por las obras literarias.”

Les mostres de la consideració social del romanç anaven des de la qualificació de poc oportuna a la condemna més explícita com a atemptat a la moral pública, i fins a la desqualificació dels autors i propagadors d’aquesta mala literatura. La premsa reclamava mà dura contra aquests romancers que atreien les classes populars a aquest gènere que anava de la grolleria i l’obscenitat a la denúncia de les injustícies sofertes per la classe obrera i fins a la proclama d’ideals més o menys revolucionaris. Com és el cas d’aquesta Cançó del pobre, en la cual se declaran la infinitat de personas que lo pobre jornalé ha de mantení (Barcelona, 1861):

“Que manté tot lo mon
lo pagès, es beritat;
això no cal ques digui,
perque tothom ho sap.
[…]
Lo fadrí sabaté
está sense consol,
un dia y altre dia
estirán lo nyinyol.
[…]
Treballa el teixidó
com un desesperat,
per acabá la pesa
que fá un mes que ha plegat.
[…]
Jò veix que’l jornalé
treballa dia y nit;
y ni vistos mols pochs
morí de cap enfit.
[…]
Als blanqués an treballan
tan istiu com ivern
desque apunta l’ dia
hasta que no si veu.
[…]
Lo infelis manobra
remenán lo morté,
sempre va carreát
com burro traginé.
[…]
Si al pobre á tots atipa
digueu com pot aná,
que atipant ell als altres
casi no pot menjá.
[…]
Dien los que manté,
abiam descuidat de dí,
manté los ségos
que la cansó an cantat.
Pues ab los dos cuartets
que deu per la cançó,
vesteix, fa bullí l’olla
y fa corra la vivó.”

O d’aquesta mena d’himne popular de la Jamància, amb què fou anomenada la bullanga o revolta que va esclatar a la Barcelona del 1843.

“Seguim la nostra bandera,
vingui treball y abundancia,
pa, llibertat, tolerancia
y’ls servils vagin per terra.
[…]
Minyons alsem lo porró,
viva la bulla y la dansa,
y digueu “que viva sempre
l’ygualtat y la Jamancia.”

Fou en aquest context que Josep Anselm Clavé va crear els seus cors obrers, que es van estendre i van arrelar en tantes viles i ciutats catalanes. Poques n’hi ha que no tinguin un monument, un carrer o una plaça dedicats al seu nom. Ell mateix, en una carta datada el 22 d’abril de 1864, defineix la finalitat del seu moviment: “Los fines primordiales de la institución de Euterpe, sabidos son de todos: morigerar e instruir a los obreros, despertar en su alma aletargada un sentimiento de amor y admiración hacia todo lo grande, hacia todo lo bello; destruir de raíz el germen de los vicios que embrutecen, pervierten y degradan a la inexperta juventud de los campos y talleres, y estrechar los sagrados vínculos de la fraternidad entre todas las clases sociales. He aquí el más poderoso de sus medios: el cultivo del divino arte de la música.”

Un dels cants claverians més coneguts va ser La Maquinista, en el qual s’expressava la fe en el progrés que el treball conferia:

“L’aurora del progrés
manumitint esclaus,
l’estigma de la gleva
de nostres fronts borrà.
En lo banquet del món
avui l’obrer ja hi cap;
los trobadors pregonen
les glòries del treball.
Progrés, virtut i amor
és nostre lema sant;
soldats som de la indústria,
soldats som de la pau.”

La tradició del sant dilluns

Tot aquest repertori de cants obrers, romanços, cobles, himnes, juntament amb el costumari de les formes de vida de la classe treballadora i menestral, també formen part de la cultura popular, de la cultura popular urbana de l’era industrial, tan significativa si més no com la rural recobrada amb el romanticisme.

Aquella societat urbana industrial es regia per un altre calendari i per uns horaris i unes condicions de treball tayloristes, que tan agudament descriu el Charlot de la pel·lícula Temps moderns. Un calendari no pas estacional ni de sol a sol, sinó marcat mecànicament per un ritme setmanal, amb el parèntesi de l’estricte “descans dominical”, amb més de deu i dotze hores diàries a la màquina.

Amb tot, sotmetre’s a aquest calendari va generar una picaresca ben curiosa, que es troba a Catalunya com també a Anglaterra, a França, a la resta de l’estat espanyol i arreu de l’Amèrica llatina. Va durar fins que F. Taylor i H. Ford van imposar el temps dels rellotges i dels calendaris a les fàbriques. Es tracta de la celebració del Sant Dilluns, el San Lunes, Saint Lundi o Saint Monday. Un dia “religiós” sense valor religiós, una extensió del post festum romà –l’endemà de festa, festa–, del dia del gos.

Amb tot, val a dir que l’antic costum del Sant Dilluns ha perdurat fins a temps recents, ja ben laic, en botigues i parades de mercat, com també en la publicació dels diaris: els dilluns sortia, com a molt, “La Hoja del Lunes”. I encara en les barberies i perruqueries. El nostre calendari, ja suprimits certs costums locals –com el de Sant Antoniet l’endemà de Sant Antoni, o de Sant Pere Xic l’endemà de Sant Pere–, encara conserva com un tret distintiu les festivitats de Sant Esteve i els Dilluns de les dues Pasqües.

La tradició venia d’antic, d’abans de l’era industrial. Conta l’historiador A.F. Thompson que els dilluns i dimarts les llançadores dels telers manuals repetien lentament Plen-ty of Time, Plen-ty of Time –temps de sobra–, i que el dijous i divendres ja feien A day last –resta un dia–.

El Sant Dilluns era venerat arreu on hi havia indústries domèstiques i de petita escala. Sovint els homes es gastaven la setmanada a la taverna. Ja als segles XVII i XVIII es rendien honors a Sant Dilluns i encara a Sant Dimarts… Com anotava un tal John Houghton de Londres l’any 1681: “Amb els teixidors és corrent que estiguin beguts el dilluns, que tinguin maldecap el dimarts i les eines espatllades el dimecres”. A Anglaterra deien:

“Ja saps, germà, que el dilluns és diumenge,
i el dimarts també ho és,
el dimecres, anar a missa,
el dijous, mitja festa,
el divendres massa tard per posar-se a filar
i el dissabte mitja festa també.”

És, si fa o no fa, el que diu la cançó popular catalana de la vella filosa:

“El dilluns per sos difunts, la vella no fila.
El dimarts per sos pecats, la vella no fila.
El dimecres per sos deixebles, la vella no fila.
El dijous perquè té els dits nous, la vella no fila.
El divendres perquè té els dits tendres, la vella no fila.
El dissabte, perquè cuina i pasta, la vella no fila.
I el diumenge filaria, si en fos dia…”

O el que succeïa amb els indianaires, treballadors de les fàbriques d’indianes o estampats de cotó. La gent de pagès deia que els que començaven la setmana no l’acabaven i els que l’acabaven no l’havien començada, i els criticaven perquè presumien davant el comú de la gent:

“Mireu els indianaires
que fatxendes que són:
per portar faixa de seda
s’han de vendre els pantalons.”

Un dels cors fundats al segle XIX dins del moviment de societats corals d’A. Clavé fou l’anomenat La Taponera, de Palafrugell, exemple de la vida cultural i social dels tapers, els quals respectaven la tradició del Sant Dilluns.

Fototeca/Col·lecció particular - Jordi Vidal

Semblantment, arreu els sabaters cada dilluns festejaven el seu patró sant Crispí. El refranyer català hi para atenció: “El dilluns, el sabater no dóna punts”, i també “Dilluns de sabaters, bon dia pels taverners”. També els tapers de Palafrugell respectaven rigorosament el Sant Dilluns, els que exercien el rang més alt de l’ofici, el més reconegut i també el més remunerat. Els qui, coronant el procés, donaven artesanalment la forma cilíndrica al tap quan encara no hi havia màquines per fer-ho: un taper feia una cinquantena de taps al dia. Aquests privilegiats els dilluns no treballaven. Fins que, en inventar-se la màquina de fer taps, van passar de sobte del prestigi a la pèrdua d’ofici, i el Sant Dilluns va passar a millor vida.

Era habitual que els capellans des de la trona, i també els empresaris i els prohoms filantròpics, critiquessin el Sant Dilluns, tot oposant als beverris les virtuts del treball, de la família, de la sobrietat i de l’estalvi. D’aquí la llatinada popular del post festum, pestum, l’endemà de festa, pesta.

Aquest costum propi de l’antiga menestralia del segle XVII i el XVIII va continuar el XIX amb la primera industrialització. El Sant Dilluns va decaure al final del segle XIX, per la mala fama que arrossegava i per l’establiment oficial del “descans dominical”. El diumenge va esdevenir dia de la família, del descans i de l’esbargiment. I dilluns, “Sant Tornem-hi”. Un segle més tard, a les acaballes de l’era industrial, el Sant Dissabte ja s’ha pres tot el dia i el Sant Divendres a la tarda va guanyant cada vegada més devots.