Comprèn el territori dels antics comtats de Girona, Besalú, Peralada i Empúries (la diòcesi de l’alta edat mitjana de Castelsardo desaparegué amb motiu de la invasió dels àrabs). La seva jurisdicció s’estén sobre 387 parròquies, agrupades en 24 arxiprestats. Té una extensió de 4 965 km2 i és dividit actualment en quatre zones pastorals. Els límits de l’antic bisbat, testimoniats ja el 1115, fins el 1957 no experimentaren cap variació. Els seus límits antics comprenien la vall de Camprodon (excepte la Ral i Sant Pau de Seguries), les valls del Bac, de Bianya i de Ridaura, la plana d’en Bas (excepte Falgars), les valls d’Hostoles (fins a la Salut), d’Anglès (fins al santuari de Santa Bàrbara), de Brunyola, de Santa Coloma (excepte Santa Margarida de Vallors) i d’Arbúcies (excepte Joanet) fins al coll de Sant Marçal, on coincidien les tres diòcesis de Vic, Barcelona i Girona. El límit meridional comprenia Breda (però no Riells ni Viabrea), Hostalric, Ramió, Hortsavinyà, Vallalta, Arenys de Munt i Arenys de Mar. Des del segle XIII fins al XIX fou dividit en ardiaconats, que seguien la delimitació dels antics comtats: Empúries (amb Peralada), Besalú i Girona (aquest dividit després en Girona i la Selva). Amb la modificació del 1957 la parròquia d’Arenys passà a Barcelona (però retornà a Girona el 1978) i les de la vall de Camprodon a Vic, i fou afegida a Girona la de Riells de Montseny.Els primers indicis d’una comunitat cristiana a Girona (prescindint de les tradicions tardanes, que n’assenyalen sant Ponç i sant Narcís com a primers bisbes), els donen els sis sarcòfags paleocristians de la col·legiata de Sant Feliu (segle III i IV) i el testimoni del martiri del diaca Feliu en la persecució de Dioclecià. La primera menció documental del bisbat és en una carta d’Innocenci I als assistents del primer concili de Toledo (400), en la qual notifica una queixa dels bisbes de Tarragona contra Minici, bisbe d’una seu desconeguda, que s’havia arrogat el dret d’ordenar un bisbe a Girona contra la voluntat del poble.
El 516 la seu era regida per Frontinià, i el 517 tingué lloc a Girona un concili provincial sota la presidència de Joan, metropolità de Tarragona, amb l’assistència dels bisbes de Girona, d’Empúries, de Barcelona, d’Ègara, de Lleida i d’Osca. La sèrie de bisbes gironins de l’època visigòtica continua fins a Gilimir (693). Es destaca, entre ells, l’escriptor Joan de Bíclarum (591-621), que, segons el testimoni de Brauli, promogué a Girona una esplendor litúrgica paral·lela a la de Sevilla o de Toledo. El prestigi assolit és revelat pel fet que Recared fes donació d’una corona votiva d’or a Sant Feliu de Girona, de la qual s’apoderà el general revoltat Pau. La invasió dels àrabs (713-715) trencà la successió episcopal, que no es restaurà fins després del 785, quan els gironins lliuraren la ciutat a Lluís el Piadós; la diòcesi era ja consolidada i amb bisbe propi, Ataülf, abans del 788. La nova diòcesi inclogué tot el territori de l’antiga d’Empúries. Com la resta de diòcesis catalanes, fou posada sota la dependència del metropolità de Narbona, subjecció que el clergue cerdà Esclua intentà de rompre el 885, quan, amb l’acord dels comtes d’Empúries, nomenà per a Girona un bisbe intrús, Ermemir, de la seva obediència, que fou deposat el 880 per pressions de Guifré el Pelós, que no estava d’acord amb la intrusió del comte Delà i del seu germà a Girona. El 898 el bisbe Servusdei demanà als papes Formós i Romà, respectivament, que li fossin adscrites les illes de Mallorca i Menorca, llavors mancades de bisbes propis, pretensions que no foren confirmades pels papes. Alguns bisbes d’aquesta època, en concret Guiu (907-936), foren d’origen franc. El bisbe Gotmar (I) (842-850) envià al califa de Còrdova una llista o crònica dels reis francs, composta per ell mateix. El 1017, amb motiu de la creació del bisbat de Besalú pel comte Bernat Tallaferro, se separà del bisbat tota la part del comtat de Besalú; però, mort el comte (1020), els bisbes de Girona i d’Osona desferen l’efímer bisbat i recuperaren llurs antics territoris. En aquest temps era bisbe Pere de Carcassona, germà d’Ermessenda, comtessa de Barcelona, el qual el 1019 féu una magna restauració de la vida canonical a Girona. A la segona meitat del segle XI, quan regia la diòcesi Berenguer Guifré, fill dels comtes de Cerdanya, Girona esdevingué el centre dels concilis de la reforma gregoriana, celebrats els anys 1068 i 1097, gràcies a l’ajuda decidida del comte Bernat II de Besalú, que s’havia declarat miles sancti Petri.
A partir del 1090 la diòcesi de Girona trencà els lligams amb Narbona i passà a dependre dels titulars de la restaurada metròpoli de Tarragona: els bisbes d’aquesta època són tots gironins, fills de famílies nobles de la diòcesi. El bisbe Berenguer Dalmau (1114-46) activà la reestructuració del bisbat i consagrà moltes esglésies noves, i fou un gran amic d’Oleguer, el primer metropolità efectiu de Tarragona. El 1229, amb el legat papal Jean Halgrin d’Abbéville, cardenal de Santa Sabina, entrà al país la reforma del quart concili del Laterà; fou iniciada una sèrie de sínodes diocesans, i Girona fou, potser, la diòcesi catalana que en tingué la sèrie més completa i més rica (perduraren fins el s XIX). Durant el s XIII i una bona part del XIV la diòcesi continuà regida per fills de la noblesa comarcal i del país, ocupats en les visites pastorals i en la construcció de la catedral i les lluites amb els comtes d’Empúries, que volien erigir un bisbat a Castelló d’Empúries. Els ordes mendicants havien entrat a Girona entorn del 1232 amb els franciscans, seguits pels dominicans i els carmelitans, i portaren una renovació popular en la vida pietosa.
A la fi del segle XIV, els bisbes intervingueren activament en el cisma d’Avinyó, com a partidaris de Pero de Luna, que nomenà cardenal i bisbe de Porto el bisbe Berenguer d’Anglesola i posà i traslladà a Girona partidaris seus; Climent VIII, efímer successor de Benet XIII, fou canonge de Girona. Des d’aleshores els bisbes foren nomenats pel papa o el rei; molts foren forasters, que ni residien al bisbat. Sobresurt la figura del cardenal gironí Joan Margarit (1462-84). El concili de Trento, al qual assistí el bisbe Arias González Gallego, portà una clara ordenació al bisbat, amb la residència dels seus bisbes i la creació del seminari conciliar el 1599. Entre els bisbes més actius d’aquest període hi ha el rossellonès Miquel Pontic (1686-99), Miquel Joan de Taverner i Rubí, que el 1717 convocà un concili provincial a Girona i dividí les 340 parròquies del bisbat en 57 conferències o districtes on es reunien els sacerdots per tenir conferències de formació moral, el bisbe Baltasar de Bastero (1728-45), remarcable per les orientacions pastorals que donà a la clerecia, i Tomás de Lorenzana Butrón (1775-96), creador de l’hospici i hospital del seu nom i de la biblioteca, i de noves càtedres per al seminari. Durant la Revolució Francesa el bisbat de Girona acollí molts clergues rossellonesos i francesos, i durant el setge de 1808-09 la col·laboració dels eclesiàstics gironins en la lluita fou extraordinària. Les convulsions liberals afectaren fortament la diòcesi, vacant del 1834 al 1847; la desamortització el 1835 féu tancar, només a la ciutat, nou cases religioses. Tot seguit hi hagué un redreçament, gràcies a les campanyes missioneres d’Antoni M. Claret i de Francesc Coll i al zel del bisbe Florencio Lorente (1847-62), fundador del seminari i col·legi de Santa Maria de Collell (1852), del seminari per a seminaristes pobres (1880) i de la Casa Missió de Banyoles, creada pel dominic exclaustrat Joan Planas (1850), per a promoure la predicació popular. Alhora tingué lloc la fundació a la diòcesi de cinc congregacions femenines: escolàpies, per Paula Montal (1829); filles de l’Immaculat Cor de Maria, per Joaquim Masmitjà (1848); germanes de Sant Josep, per Maria Gay (1870); serventes (després filles) de Sant Josep, per Francesc X. Butiñà (1875), i filles del Sagrat Cor de Jesús, per mossèn Baylina, rector d’Aiguaviva. També s’hi establiren moltes congregacions modernes, masculines i femenines, dedicades a l’ensenyament i a la cura dels malalts.
Mapa del bisbat de Girona
© Fototeca.cat
Del concordat del 1851 ençà
Després del concordat del 1851 els antics ardiaconats foren substituïts per arxiprestats (Arenys, la Bisbal, Figueres, Santa Coloma, Olot i Girona), corresponents als partits judicials. Al començament del segle XX foren reorganitzats el seminari major i el menor i les preceptories foranes. El 1928 foren reestructurats els arxiprestats, que passaren a ésser els d’Arenys, Banyoles, Besalú, la Bisbal, Blanes, Camprodon, Castelló, Figueres, Olot, Peralada, Santa Coloma, Sant Feliu de Guíxols i Torroella de Montgrí. A Banyoles, el 1931, Magdalena Aulina fundà l’Institut Secular d’Operàries Parroquials (Casa Nostra). Durant la Guerra Civil de 1936-39 foren destruïdes o malmeses el 80% de les esglésies i molts convents i monestirs, i morí violentament el 22% dels sacerdots seculars i un gran nombre de religiosos. L’esforç per a la reconstrucció fou tenaç, i foren creades després noves parròquies. Hom creà el Museu Diocesà i organitzà i amplià l’Arxiu Episcopal i l’Arxiu Capitular. L’any 1994 fou aprovada una nova divisió de la diòcesi en 15 arxiprestats, en lloc dels 24 que hi havia fins aleshores. El 1996 l’Institut de Teologia esdevingué Institut Superior de Ciències Religioses, amb capacitat d’impartir uns ensenyaments que són validats per la Facultat de Teologia de Catalunya. El 1998 se celebrà la II Jornada Diocesana de Pastoral, que fou la tercera etapa del pla de recepció a la diòcesi del Concili Provincial Tarraconense. Com a resultat es crearen els secretariats de pastoral obrera, de pastoral penitenciària i de pastoral de joves, i la revista diocesana ‘El Senyal’. Fou aprovada la creació de comissions per a estudiar temes com l’agrupació estable de parròquies, la racionalització de l’organigrama diocesà i de la distribució del clergat, i criteris per a mancomunar els serveis que oferien les parròquies. El 1998 la majoria dels serveis del bisbat de Girona foren traslladats del Palau Episcopal a la Casa Carles. El 1999 s’iniciaren els treballs de restauració de la catedral de Girona, L’any 2000, seguint la iniciativa penitencial de Joan Pau II, el bisbe de Girona demanà perdó, en nom de l’Església diocesana, per la part de culpa que tingué l’Església en la persecució religiosa i en la Guerra Civil Espanyola. El mateix any 2000 se celebrà a Girona el Festival de Músiques Religioses del Món. Un ampli col·lectiu de capellans del bisbat de Girona s’organitzà en l’anomenat Fòrum Joan Alsina i féu arribar al bisbe i a l’opinió pública diverses peticions relatives a l’admissió a les celebracions comunitàries de la penitència amb absolució col·lectiva, així com la preocupació pel que consideraven moviments d’involució a l’interior de la diòcesi. L’any 2000, en la mateixa línia del Fòrum, es creà la Xarxa d’entitats eclesials per a la Justícia i la Solidaritat. Destaca també, entre les iniciatives del bisbat, l’Institut de Ciències d’Estudis Socials i la pastoral de Joventut.
Episcopolgi de Girona
| bisbe | període | lloc de naixement |
|---|---|---|
| Frontinià | 516-517 | |
| Estafili | 540-546 | |
| Alici | 589 | |
| Joan de Bíclarum | 591-621 | lusità |
| Nonnit | 621-633 | |
| Tolà | 636-d 656? | |
| Amador | 673-d 675 | |
| Jaume | 683 | |
| Savaric | 688 | |
| Gilimir | 693 | |
| Pere | ? | |
| Ataülf | 778-788 | |
| Valaric | 816-817 | |
| Nifrid | 818 | |
| Guimer | 834 | |
| Gundemaro o Gotmar | 841-850 | |
| Sunifred | 858 | |
| Teuter | 870-887 | |
| Ermenir (intrús) | 889-890 | |
| Elies | ? | |
| Servusdei | 887-906 | |
| Guiu | 907-936 | franc |
| Seniofré | 944 | català |
| Gotmar II | 944-954 | |
| Arnulf | 954-970 | català |
| Miró | 970-984 | cerdà |
| Gotmar III | 985-933 | |
| Ot | 995-1010 | català |
| Pere I de Carcassona | 1010-1050 | occità |
| Berenguer Guifré | 1050-1093 | cerdà |
| Bernat Humbert | 1094-1111 | les Agudes (Montseny) |
| Ramon | 1112-1114 | català |
| Berenguer Dalmau | 1114-1146 | català |
| Berenguer de Llers | 1147-1159 | empordanès |
| Guillem de Peratallada | 1160-1168 | empordanès |
| Guillem de Monells | 1168-1178 | empordanès |
| Ramon Guissall | 1179-1196 | català |
| Gaufred de Medinyà | 1196-1198 | Gironès |
| Arnau de Creixell | 1199-1214 | Borrassà (Alt Empordà) |
| Ramon de Palafolls | 1214-1218 | Palafolls (Maresme) |
| Alemany d’Aiguaviva | 1219-1227 | Gironès |
| Guillem de Cabanelles | 1227-1245 | empordanès |
| Berenguer de Castellbisbal | 1245-1254 | català |
| Pere de Castellnou | 1254-1279 | rossellonès |
| Bernat de Vilert | 1279-1291 | català |
| Bernat de Vilamarí | 1292-1312 | Gironès |
| Guillem de Vilamarí | 1312-1318 | Gironès |
| Pere de Rocabertí i Desfar | 1318-1324 | empordanès |
| Pere d’Urrea | 1325-1328 | aragonès |
| Gastó de Moncada i de Pinós | 1328-1334 | Barcelona |
| Gilabert de Cruïlles i Peratallada | 1334-1335 | empordanès |
| Arnau de Mont-rodon | 1335-1348 | Taradell (Osona) |
| Berenguer de Cruïlls | 1349-1362 | empordanès |
| Ènnec de Vallterra | 1362-1369 | valencià |
| Jaume Satrilla | 1369-1374 | mallorquí? |
| Bertran de Mont-rodon i de Sorribes | 1374-1384 | Taradell (Osona) |
| Berenguer d’Anglesola | 1384-1408 | Urgell |
| Francesc de Blanes | 1408-1409 | Blanes (Selva) |
| Ramon Descatllar | 1409-1415 | Ripollès |
| Dalmau de Mur i de Cervelló | 1415-1419 | català |
| Andreu Bertran | 1419-1431 | valencià |
| Joan de Casanova | 1431-1436 | Barcelona |
| Bernat de Pau | 1436-1457 | català |
| Jaume de Cardona i de Gandia | 1459-1462 | català |
| Joan Margarit | 1462-1484 | Girona |
| Berenguer de Pau i de Perapertusa | 1485-1506 | català |
| Joan d’Espés | 1507-1508 | Osca |
| Guillem de Ramon de Boïl i de Mercader | 1508-1532 | valencià |
| Joan Margarit | 1534-1554 | Girona |
| Arias Gallego | 1556-1565 | Jerez de los Caballeros (Extremadura) |
| Pere Carlos | 1565-1572 | castellà |
| Benet de Tocco | 1572-1583 | Nàpols |
| Jaume de Caçador i Claret | 1583-1597 | Barcelona |
| Francisco Arévalo de Zuazo | 1598-1611 | Segòvia |
| Onofre de Reart | 1612-1621 | Perpinyà |
| Pere de Montcada i de Montcada | 1620-1621 | valencià |
| Francesc de Sentjust i de Castre | 1622-1627 | Barcelona |
| García Gil Manrique | 1627-1633 | castellà |
| Gregori Parcero | 1633-1656 | Túi (Galícia) |
| Bernat de Cardona i de Raset | 1656-1658 | Girona |
| Josep Fageda | 1660-1664 | Vic |
| Josep de Ninot | 1664-1668 | Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà) |
| Francesc Dou | 1668-1673 | Sant Privat d’En Bas (Garrotxa) |
| Alfonso Balmaseda | 1673-1679 | Lucena (Andalusia) |
| Sever Tomàs Auter | 1679-1686 | Puigcerdà (Cerdanya) |
| Miquel Pontic | 1686-1699 | Bulaterenra (Rosselló) |
| Miquel Joan de Taverner i de Rubí | 1699-1720 | Barcelona |
| Josep de Taverner i d’Ardena | 1720-1726 | Barcelona |
| Pere de Copons i de Copons | 1726-1728 | Barcelona |
| Lorenzo Taranco Muzaurieta | 1745-1756 | basc |
| Manuel Antonio de Palmero y Rallo | 1756-1774 | Villanueva del Campo (Castella) |
| Tomás de Lorenzana Butrón | 1775-1796 | Lleó (Castella) |
| Santiago Pérez de Arenillas | 1796-1797 | Becerril de los Campos (Castell) |
| Juan Agapito Ramírez de Arellano | 1798-1810 | Puente la Reina (Navarra) |
| Pedro Valero | 1815-1819 | Pozondón (Terol) |
| Juan Miguel Pérez González | 1819-1824 | Villanueva del Rosario (Cádiz) |
| Dionisio Castaño Bermúdez | 1825-1834 | Noez (Toledo) |
| vacant | 1834-1847 | |
| Florencio Lorente Montón | 1847-1862 | Terol |
| Constantí Bonet y Zanuy | 1862-1875 | Tamarit de Llitera |
| Isidre Valls i Pasqual | 1875-1877 | Sallent (Bages) |
| Tomàs Sivilla i Gener | 1877-1906 | Calella (Maresme) |
| Francesc de Pol i Baralt | 1906-1914 | Arenys de Mar (Maresme) |
| Francesc de P. Mas i Oliver | 1915-1820 | Mataró (Maresme) |
| Gabriel Llompart i Jaume | 1922-1925 | Inca (Mallorca) |
| Josep Vila i Martínez | 1825-1932 | Benavites (Camp de Morvedre |
| Josep Cartanyà i Inglès | 1933-1963 | Vilaverd (Conca de Barberà) |
| Narcís Jubany i Arnau | 1964-1972 | Santa Coloma de Farners (Selva) |
| Jaume Camprodon i Rovira | 1973-2001 | Torelló (Osona) |
| Carles Soler i Perdigó | 2001-2008 | Barcelona |
| Francesc Pardo i Artigas | 2008-2022 | Torrelles de Foix (Alt Penedès) |
| vacant* | 2022-2024 | |
| Octavi Vilà i Mayo | 2024- | Tarragona |
| * Lluís Suñer i Roca, administrador diocesà | ||