bisbat de Girona

Catedral de Girona

© Lluís Prats

Demarcació de l’Església catòlica que té per capital la ciutat de Girona.

Comprèn el territori dels antics comtats de Girona, Besalú, Peralada i Empúries (la diòcesi de l’alta edat mitjana de Castelsardo desaparegué amb motiu de la invasió dels àrabs). La seva jurisdicció s’estén sobre 387 parròquies, agrupades en 24 arxiprestats. Té una extensió de 4 965 km2 i és dividit actualment en quatre zones pastorals. Els límits de l’antic bisbat, testimoniats ja el 1115, fins el 1957 no experimentaren cap variació. Els seus límits antics comprenien la vall de Camprodon (excepte la Ral i Sant Pau de Seguries), les valls del Bac, de Bianya i de Ridaura, la plana d’en Bas (excepte Falgars), les valls d’Hostoles (fins a la Salut), d’Anglès (fins al santuari de Santa Bàrbara), de Brunyola, de Santa Coloma (excepte Santa Margarida de Vallors) i d’Arbúcies (excepte Joanet) fins al coll de Sant Marçal, on coincidien les tres diòcesis de Vic, Barcelona i Girona. El límit meridional comprenia Breda (però no Riells ni Viabrea), Hostalric, Ramió, Hortsavinyà, Vallalta, Arenys de Munt i Arenys de Mar. Des del segle XIII fins al XIX fou dividit en ardiaconats, que seguien la delimitació dels antics comtats: Empúries (amb Peralada), Besalú i Girona (aquest dividit després en Girona i la Selva). Amb la modificació del 1957 la parròquia d’Arenys passà a Barcelona (però retornà a Girona el 1978) i les de la vall de Camprodon a Vic, i fou afegida a Girona la de Riells de Montseny.Els primers indicis d’una comunitat cristiana a Girona (prescindint de les tradicions tardanes, que n’assenyalen sant Ponç i sant Narcís com a primers bisbes), els donen els sis sarcòfags paleocristians de la col·legiata de Sant Feliu (segle III i IV) i el testimoni del martiri del diaca Feliu en la persecució de Dioclecià. La primera menció documental del bisbat és en una carta d’Innocenci I als assistents del primer concili de Toledo (400), en la qual notifica una queixa dels bisbes de Tarragona contra Minici, bisbe d’una seu desconeguda, que s’havia arrogat el dret d’ordenar un bisbe a Girona contra la voluntat del poble.

El 516 la seu era regida per Frontinià, i el 517 tingué lloc a Girona un concili provincial sota la presidència de Joan, metropolità de Tarragona, amb l’assistència dels bisbes de Girona, d’Empúries, de Barcelona, d’Ègara, de Lleida i d’Osca. La sèrie de bisbes gironins de l’època visigòtica continua fins a Gilimir (693). Es destaca, entre ells, l’escriptor Joan de Bíclarum (591-621), que, segons el testimoni de Brauli, promogué a Girona una esplendor litúrgica paral·lela a la de Sevilla o de Toledo. El prestigi assolit és revelat pel fet que Recared fes donació d’una corona votiva d’or a Sant Feliu de Girona, de la qual s’apoderà el general revoltat Pau. La invasió dels àrabs (713-715) trencà la successió episcopal, que no es restaurà fins després del 785, quan els gironins lliuraren la ciutat a Lluís el Piadós; la diòcesi era ja consolidada i amb bisbe propi, Ataülf, abans del 788. La nova diòcesi inclogué tot el territori de l’antiga d’Empúries. Com la resta de diòcesis catalanes, fou posada sota la dependència del metropolità de Narbona, subjecció que el clergue cerdà Esclua intentà de rompre el 885, quan, amb l’acord dels comtes d’Empúries, nomenà per a Girona un bisbe intrús, Ermemir, de la seva obediència, que fou deposat el 880 per pressions de Guifré el Pelós, que no estava d’acord amb la intrusió del comte Delà i del seu germà a Girona. El 898 el bisbe Servusdei demanà als papes Formós i Romà, respectivament, que li fossin adscrites les illes de Mallorca i Menorca, llavors mancades de bisbes propis, pretensions que no foren confirmades pels papes. Alguns bisbes d’aquesta època, en concret Guiu (907-936), foren d’origen franc. El bisbe Gotmar (I) (842-850) envià al califa de Còrdova una llista o crònica dels reis francs, composta per ell mateix. El 1017, amb motiu de la creació del bisbat de Besalú pel comte Bernat Tallaferro, se separà del bisbat tota la part del comtat de Besalú; però, mort el comte (1020), els bisbes de Girona i d’Osona desferen l’efímer bisbat i recuperaren llurs antics territoris. En aquest temps era bisbe Pere de Carcassona, germà d’Ermessenda, comtessa de Barcelona, el qual el 1019 féu una magna restauració de la vida canonical a Girona. A la segona meitat del segle XI, quan regia la diòcesi Berenguer Guifré, fill dels comtes de Cerdanya, Girona esdevingué el centre dels concilis de la reforma gregoriana, celebrats els anys 1068 i 1097, gràcies a l’ajuda decidida del comte Bernat II de Besalú, que s’havia declarat miles sancti Petri.

A partir del 1090 la diòcesi de Girona trencà els lligams amb Narbona i passà a dependre dels titulars de la restaurada metròpoli de Tarragona: els bisbes d’aquesta època són tots gironins, fills de famílies nobles de la diòcesi. El bisbe Berenguer Dalmau (1114-46) activà la reestructuració del bisbat i consagrà moltes esglésies noves, i fou un gran amic d’Oleguer, el primer metropolità efectiu de Tarragona. El 1229, amb el legat papal Jean Halgrin d’Abbéville, cardenal de Santa Sabina, entrà al país la reforma del quart concili del Laterà; fou iniciada una sèrie de sínodes diocesans, i Girona fou, potser, la diòcesi catalana que en tingué la sèrie més completa i més rica (perduraren fins el s XIX). Durant el s XIII i una bona part del XIV la diòcesi continuà regida per fills de la noblesa comarcal i del país, ocupats en les visites pastorals i en la construcció de la catedral i les lluites amb els comtes d’Empúries, que volien erigir un bisbat a Castelló d’Empúries. Els ordes mendicants havien entrat a Girona entorn del 1232 amb els franciscans, seguits pels dominicans i els carmelitans, i portaren una renovació popular en la vida pietosa.

A la fi del segle XIV, els bisbes intervingueren activament en el cisma d’Avinyó, com a partidaris de Pero de Luna, que nomenà cardenal i bisbe de Porto el bisbe Berenguer d’Anglesola i posà i traslladà a Girona partidaris seus; Climent VIII, efímer successor de Benet XIII, fou canonge de Girona. Des d’aleshores els bisbes foren nomenats pel papa o el rei; molts foren forasters, que ni residien al bisbat. Sobresurt la figura del cardenal gironí Joan Margarit (1462-84). El concili de Trento, al qual assistí el bisbe Arias González Gallego, portà una clara ordenació al bisbat, amb la residència dels seus bisbes i la creació del seminari conciliar el 1599. Entre els bisbes més actius d’aquest període hi ha el rossellonès Miquel Pontic (1686-99), Miquel Joan de Taverner i Rubí, que el 1717 convocà un concili provincial a Girona i dividí les 340 parròquies del bisbat en 57 conferències o districtes on es reunien els sacerdots per tenir conferències de formació moral, el bisbe Baltasar de Bastero (1728-45), remarcable per les orientacions pastorals que donà a la clerecia, i Tomás de Lorenzana Butrón (1775-96), creador de l’hospici i hospital del seu nom i de la biblioteca, i de noves càtedres per al seminari. Durant la Revolució Francesa el bisbat de Girona acollí molts clergues rossellonesos i francesos, i durant el setge de 1808-09 la col·laboració dels eclesiàstics gironins en la lluita fou extraordinària. Les convulsions liberals afectaren fortament la diòcesi, vacant del 1834 al 1847; la desamortització el 1835 féu tancar, només a la ciutat, nou cases religioses. Tot seguit hi hagué un redreçament, gràcies a les campanyes missioneres d’Antoni M. Claret i de Francesc Coll i al zel del bisbe Florencio Lorente (1847-62), fundador del seminari i col·legi de Santa Maria de Collell (1852), del seminari per a seminaristes pobres (1880) i de la Casa Missió de Banyoles, creada pel dominic exclaustrat Joan Planas (1850), per a promoure la predicació popular. Alhora tingué lloc la fundació a la diòcesi de cinc congregacions femenines: escolàpies, per Paula Montal (1829); filles de l’Immaculat Cor de Maria, per Joaquim Masmitjà (1848); germanes de Sant Josep, per Maria Gay (1870); serventes (després filles) de Sant Josep, per Francesc X. Butiñà (1875), i filles del Sagrat Cor de Jesús, per mossèn Baylina, rector d’Aiguaviva. També s’hi establiren moltes congregacions modernes, masculines i femenines, dedicades a l’ensenyament i a la cura dels malalts.

Mapa del bisbat de Girona

© Fototeca.cat

Del concordat del 1851 ençà

Després del concordat del 1851 els antics ardiaconats foren substituïts per arxiprestats (Arenys, la Bisbal, Figueres, Santa Coloma, Olot i Girona), corresponents als partits judicials. Al començament del segle XX foren reorganitzats el seminari major i el menor i les preceptories foranes. El 1928 foren reestructurats els arxiprestats, que passaren a ésser els d’Arenys, Banyoles, Besalú, la Bisbal, Blanes, Camprodon, Castelló, Figueres, Olot, Peralada, Santa Coloma, Sant Feliu de Guíxols i Torroella de Montgrí. A Banyoles, el 1931, Magdalena Aulina fundà l’Institut Secular d’Operàries Parroquials (Casa Nostra). Durant la Guerra Civil de 1936-39 foren destruïdes o malmeses el 80% de les esglésies i molts convents i monestirs, i morí violentament el 22% dels sacerdots seculars i un gran nombre de religiosos. L’esforç per a la reconstrucció fou tenaç, i foren creades després noves parròquies. Hom creà el Museu Diocesà i organitzà i amplià l’Arxiu Episcopal i l’Arxiu Capitular. L’any 1994 fou aprovada una nova divisió de la diòcesi en 15 arxiprestats, en lloc dels 24 que hi havia fins aleshores. El 1996 l’Institut de Teologia esdevingué Institut Superior de Ciències Religioses, amb capacitat d’impartir uns ensenyaments que són validats per la Facultat de Teologia de Catalunya. El 1998 se celebrà la II Jornada Diocesana de Pastoral, que fou la tercera etapa del pla de recepció a la diòcesi del Concili Provincial Tarraconense. Com a resultat es crearen els secretariats de pastoral obrera, de pastoral penitenciària i de pastoral de joves, i la revista diocesana ‘El Senyal’. Fou aprovada la creació de comissions per a estudiar temes com l’agrupació estable de parròquies, la racionalització de l’organigrama diocesà i de la distribució del clergat, i criteris per a mancomunar els serveis que oferien les parròquies. El 1998 la majoria dels serveis del bisbat de Girona foren traslladats del Palau Episcopal a la Casa Carles. El 1999 s’iniciaren els treballs de restauració de la catedral de Girona, L’any 2000, seguint la iniciativa penitencial de Joan Pau II, el bisbe de Girona demanà perdó, en nom de l’Església diocesana, per la part de culpa que tingué l’Església en la persecució religiosa i en la Guerra Civil Espanyola. El mateix any 2000 se celebrà a Girona el Festival de Músiques Religioses del Món. Un ampli col·lectiu de capellans del bisbat de Girona s’organitzà en l’anomenat Fòrum Joan Alsina i féu arribar al bisbe i a l’opinió pública diverses peticions relatives a l’admissió a les celebracions comunitàries de la penitència amb absolució col·lectiva, així com la preocupació pel que consideraven moviments d’involució a l’interior de la diòcesi. L’any 2000, en la mateixa línia del Fòrum, es creà la Xarxa d’entitats eclesials per a la Justícia i la Solidaritat. Destaca també, entre les iniciatives del bisbat, l’Institut de Ciències d’Estudis Socials i la pastoral de Joventut.

Episcopolgi de Girona

Frontinià 516-517
Estafili 540-546
Alici 589
Joan de Bíclarum 591-621 lusità
Nonnit 621-633
Tolà 636-d 656?
Amador 673-d 675
Jaume 683
Savaric 688
Gilimir 693
Pere ?
Ataülf 778-788
Valaric 816-817
Nifrid 818
Guimer 834
Gundemaro o Gotmar 841-850
Sunifred 858
Teuter 870-887
Ermenir (intrús) 889-890
Elies ?
Servusdei 887-906
Guiu 907-936 franc
Seniofré 944 català
Gotmar II 944-954
Arnulf 954-970 català
Miró 970-984  cerdà 
Gotmar III  985-933 
Ot  995-1010  català 
Pere I de Carcassona 1010-1050  occità 
Berenguer Guifré 1050-1093  cerdà 
Bernat Humbert   1094-1111  de les Agudes (Montseny) 
Ramon  1112-1114  català 
Berenguer Dalmau  1114-1146  català 
Berenguer de Llers  1147-1159  empordanès 
Guillem de Peratallada  1160-1168  empordanès 
Guillem de Monells  1168-1178  empordanès 
Ramon Guissall  1179-1196  català 
Gaufred de Medinyà  1196-1198  del Gironès 
Arnau de Creixell  1199-1214  de Borrassà (Alt Empordà) 
Ramon de Palafolls  1214-1218  de Palafolls (Maresme) 
Alemany d’Aiguaviva  1219-1227  del Gironès 
Guillem de Cabanelles  1227-1245  empordanès 
Berenguer de Castellbisbal  1245-1254  català 
Pere de Castellnou  1254-1279   rossellonès
Bernat de Vilert 1279-1291  català 
Bernat de Vilamarí 1292-1312  del Gironès 
Guillem de Vilamarí  1312-1318  del Gironès 
Pere de Rocabertí i Desfar  1318-1324  empordanès 
Pere d’Urrea  1325-1328  aragonès 
Gastó de Moncada i de Pinós  1328-1334   de Barcelona
Gilabert de Cruïlles i Peratallada  1334-1335  empordanès 
Arnau de Mont-rodon  1335-1348  de Taradell (Osona) 
Berenguer de Cruïlls  1349-1362  empordanès 
Ènnec de Vallterra 1362-1369  valencià 
Jaume Satrilla  1369-1374  mallorquí? 
Bertran de Mont-rodon i de Sorribes 1374-1384  de Taradell (Osona) 
Berenguer d’Anglesola 1384-1408  d’Urgell 
Francesc de Blanes  1408-1409  de Blanes (Selva) 
Ramon Descatllar 1409-1415  del Ripollès 
Dalmau de Mur i de Cervelló  1415-1419  català 
Andreu Bertran  1419-1431  valencià 
Joan de Casanova  1431-1436  de Barcelona 
Bernat de Pau 1436-1457  català 
Jaume de Cardona i de Gandia 1459-1462  català
Joan Margarit  1462-1484  de Girona 
Berenguer de Pau i de Perapertusa  1485-1506  català 
Joan d’Espés  1507-1508  d’Osca 
Guillem de Ramon de Boïl i de Mercader  1508-1532  valencià 
Joan Margarit  1534-1554  de Girona 
Arias Gallego 1556-1565  de Jerez de los Caballeros (Extremadura) 
Pere Carlos  1565-1572  castellà 
Benet de Tocco  1572-1583  de Nàpols 
Jaume de Caçador i Claret 1583-1597  de Barcelona 
Francisco Arévalo de Zuazo  1598-1611  de Segòvia 
Onofre de Reart  1612-1621  de Perpinyà 
Pere de Montcada i de Montcada  1620-1621  valencià 
Francesc de Sentjust i de Castre 1622-1627  de Barcelona 
García Gil Manrique 1627-1633  castellà 
Gregori Parcero  1633-1656  de Túi (Galícia) 
Bernat de Cardona i de Raset  1656-1658  de Girona 
Josep Fageda  1660-1664  de Vic 
Josep de Ninot  1664-1668  de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà) 
Francesc Dou 1668-1673  de Sant Privat d’En Bas (Garrotxa) 
Alfonso Balmaseda  1673-1679  de Lucena (Andalusia) 
Sever Tomàs Auter 1679-1686  de Puigcerdà (Cerdanya) 
Miquel Pontic  1686-1699  de Bulaterenra (Rosselló) 
Miquel Joan de Taverner i de Rubí 1699-1720  de Barcelona
Josep de Taverner i d’Ardena 1720-1726  de Barcelona 
Pere de Copons i de Copons 1726-1728  de Barcelona 
Lorenzo Taranco Muzaurieta  1745-1756  basc 
Manuel Antonio de Palmero y Rallo  1756-1774  de Villanueva del Campo (Castella) 
Tomás de Lorenzana Butrón  1775-1796  de Lleó (Castella) 
Santiago Pérez de Arenillas  1796-1797  de Becerril de los Campos (Castell) 
Juan Agapito Ramírez de Arellano 1798-1810  de Puente la Reina (Navarra) 
Pedro Valero   1815-1819  de Pozondón (Terol) 
Juan Miguel Pérez González  1819-1824  de Villanueva del Rosario (Cádiz) 
Dionisio Castaño Bermúdez  1825-1834  de Noez (Toledo) 
vacant  1834-1847 
Florencio Lorente Montón 1847-1862  de Terol 
Constantí Bonet y Zanuy 1862-1875  de Tamarit de Llitera 
Isidre Valls i Pasqual 1875-1877 de Sallent (Bages)
Tomàs Sivilla i Gener 1877-1906 de Calella (Maresme)
Francesc de Pol i Baralt 1906-1914 d’Arenys de Mar (Maresme)
Francesc de P. Mas i Oliver 1915-1820 de Mataró (Maresme)
Gabriel Llompart i Jaume 1922-1925 d’Inca (Mallorca)
Josep Vila i Martínez 1825-1932 de Benavites (Camp de Morvedre
Josep Cartanyà i Inglès 1933-1963 de Vilaverd (Conca de Barberà)
Narcís Jubany i Arnau 1964-1972 de Santa Coloma de Farners (Selva)
Jaume Camprodon i Rovira 1973-2001 de Torelló (Osona)
Carles Soler i Perdigó 2001-2008 de Barcelona
Francesc Pardo i Artigas 2008-2022 de Torrelles de Foix (Alt Penedès)
vacant* 2022-2024
Octavi Vilà i Mayo 2024- de Tarragona
* Lluís Suñer i Roca, administrador diocesà