Organització Mundial de la Salut

OMS, World Health Organization (en)

Organisme de l’ONU, amb seu a Ginebra, creat el 1948 per promoure el millorament de les condicions sanitàries arreu del món.

Història

Té com a precedents l’Oficina Internacional de Salut Pública establerta a París el 1909, i el mandat sobre prevenció d’epidèmies, controls de quarantena i normalització de fàrmacs atorgat a l’Organització de la Salut de la Societat de Nacions (1923). L’establiment d’un organisme mundial per a la cooperació i la millora de la salut en la població mundial amb prerrogatives i recursos més amplis formà part dels debats que portaren a la fundació de l’Organització de les Nacions Unides.

L’OMS entrà en vigor el 7 d’abril de 1948 (a partir d’aquest any hom commemora aquesta data com a Dia Mundial de la Salut) amb la proclamació d’una Constitució, signada el 22 de juliol de 1946. El nombre inicial de membres en aquesta etapa era de 55, i al llarg dels anys següents s’hi han anat incorporant nous estats (194 l’any 2012).

Fites de l’organització han estat l’erradicació gairebé total del pian (1952-64), la resolució de l’Assemblea de l’OMS sobre la creació del Programa Expandit d’Immunització de vacunació bàsica a tota la població infantil mundial (1974), la publicació de la Llista de medicaments essencials (1977), la celebració de la Conferència d’Alma-Ata que establia les bases d’una assistència primària universal (1978), l’erradicació de la verola (1979), el programa d’erradicació de la poliomielitis (1988), la identificació i el control de la grip aviària (2003) i el Conveni marc per al control del tabac (2003), entre d’altres. 

Després de l’epidèmia de la SARS (2002-05), l’OMS establí el protocol d’emergència sanitària internacional per tal de fer front, de manera coordinada i eficaç, a les situacions imprevistes o sobtades de gravetat o d’amenaça a la salut de la població mundial o d’una part significativa d’aquesta població. Inclosa en la Regulació Sanitària Internacional aprovada el 2005 pels estats membres, la declaració d’emergència sanitària internacional és avalada per un comitè internacional d’experts de l’OMS, i des del seu establiment ha estat utilitzada per a malalties infeccioses, concretament les epidèmies o brots epidèmics de poliomielitis del 2014, de l’Ebola (2014 i 2019) i del Zika (2016), i les pandèmies de la grip A (H1N1) (2009) i de la COVID-19.

Objectius i activitats

La Constitució de l’OMS defineix la salut com “un estat de benestar complet físic, mental i social, i no tan sols l’absència de malaltia o condició patològica”.

La lluita contra les malalties, tant en el vessant del guariment com en el de la prevenció, és l’eix bàsic de les seves activitats. Hom pot esmentar, entre d’altres, l’erradicació o el control d’epidèmies, la promoció de campanyes de vacunació i d’instrucció sanitària, la coordinació de serveis de recerca i l’establiment de regulacions sanitàries internacionals, l’estandardització dels productes farmacèutics i l’assessorament tècnic, particularment als països en vies de desenvolupament. 

Són també molt destacables les recerques epidemiològiques i les bases de dades sobre malalties, condicions sanitàries i tractaments a través de les quals analitza l’estat i l’evolució de la salut i la sanitat en pràcticament qualsevol àrea o estat del món i també a escala mundial.

Publica un gran nombre d’informes. Entre els més importants hi ha el World Health Report (Informe sobre la salut mundial), de periodicitat anual i la International Classification of Diseases (ICD, Classificació internacional de malalties), un inventari de les malalties i els trastorns reconeguts revisat periòdicament, el primer dels quals fou publicat el 1893 per l’Institut Internacional d’Estadística amb el nom de Llista internacional de causes de mort. L’OMS en publicà per primer cop la sisena edició (1949), i des d’aleshores ha estat actualitzada els anys 1955, 1965, 1975, 1994 i 2018. Són també destacables el World Health Statistics (Estadístiques sobre salut mundial), l’International Travel and Health (Informe sanitari per als viatgers) i els butlletins sobre regulacions sanitàries, classificació de malalties i especificacions sobre medicaments. A banda, les oficines regionals de l’OMS publiquen informes sobre temes específics.

Estructura

Assemblea

És l’òrgan suprem, format per delegacions dels 194 estats membres (2012), que es reuneix anualment i dissenya les directrius generals a seguir.

Consell Executiu

Aplica les directrius adoptades per l’Assemblea, la qual també elegeix els 34 especialistes de diverses àrees de la sanitat que en formen part per a una durada de tres anys. 

Director general

És la màxima autoritat executiva. Elegit per l’Assemblea a proposta del Consell Executiu, el mandat és de cinc anys renovables. Han ocupat successivament aquest càrrec el canadenc Brock Chisholm (1948-53), el brasiler Marcolino Gomes Candau (1953-73), el danès Halfdan Mahler (1973-88), el japonès Hiroshi Nakajima (1988-98), la noruega Gro Harlem Brundtland (1998-2003), el sud-coreà Lee Jong-Wook (2003-06) i el suec Anders Nordström (2006-07), el qual ocupà el càrrec interinament per la mort del seu predecessor. El gener del 2007 l’ocupà Margaret Chan, a qui el maig del 2012 li fou renovat el mandat fins el juliol del 2017, que fou succeïda per Tedros Adhanom Ghebreyesus, d’Etiòpia.

Secretariat

És l’òrgan amb una vinculació més directa amb la problemàtica de l’organització sobre el terreny. És format per prop de 8.000 experts en salut i personal de suport, i és assignat d’acord amb la realització de tasques concretes en països o en una de les sis oficines regionals.

Oficines regionals

Són les divisions territorials mundials en què treballa l’OMS. Són sis:

  • Regió Africana
  • Regió de les Amèriques
  • Regió del sud-est d’Àsia (Inclou l’Índia i el Pakistan i alguns estats del sud-est asiàtic)
  • Regió d’Europa (inclou també Rússia)
  • Regió de la Mediterrània Oriental (inclou els estats de l’Orient Mitjà)
  • Regió del Pacífic Occidental (inclou la Xina, alguns estats del sud-est asiàtic i les illes del Pacífic, incloent-hi Austràlia.

    Finançament

    A mitjan de la primera dècada del segle XXI, l’OMS es finançava en prop del 30% a partir de les contribucions dels estats membres (segons la seva capacitat), mentre que el 70% restant corresponia a donacions voluntàries, de les quals el 67% provenia dels estats membres i el 17% d’organitzacions intergovernamentals. Amb molta diferència, la regió africana concentrava la major part de la despesa (un 30% contra el 12% a l’Orient Mitjà, la segona regió en despesa).

    Guardons

    Des del seu establiment, l’OMS ha establert coordinadament amb altres institucions o amb estats membres fundacions que atorguen periòdicament distincions a la millora en la salut en els diversos camps. Cal esmentar els premis de la Fundació Léon Barnard (1948), el premi Sasakawa (1984), el premi Comlan A.A. Quenum de salut pública, el premi de la Fundació per a la Salut dels Emirats Àrabs Units (1995), el premi de l’Estat de Kuwait a la Recerca en la Promoció de la Salut (2004), etc. Al seu torn, l’OMS rebé el 2009 el premi Príncipe de Asturias de cooperació internacional.