L'agricultura (1914-1984)

Modernització i especialització. 1914-1936

Introducció. L’agricultura catalana amb relació a l’espanyola

Plafons de ceràmica de Xavier Nogués (1921) al celler cooperatiu del Pinell de Brai (Terra Alta).

Com ja han destacat investigacions recents1, durant el període objecte d’aquest estudi el conjunt de l’agricultura espanyola va aprofundir en una línia de transformacions que responien en darrer terme a la necessitat del sector d’emmotllar-se a les condicions econòmiques imposades pel desenvolupament del capitalisme, des que el mercat de productes agrícoles i ramaders quedà articulat a nivell mundial a la darreria del segle XIX. En concret, la crisi immediata de sobreproducció que es desenvolupà obligà els diferents estats nació a reestructurar llurs bases econòmiques per adequar-les a la nova situació creada de major competència, i en aquest sentit les respostes que es donaren foren diverses en funció dels diferents nivells de desenvolupament econòmic assolits fins aleshores. En el cas de l’estat espanyol l’adopció d’un proteccionisme aranzelari de tipus selectiu, emmarcat en un model de desenvolupament de tendència autàrquica, fou la resposta que es donà i que definí des d’aleshores les característiques del creixement econòmic capitalista dels diferents sectors i, concretament, de l’agricultura.

Aquesta va rebre els efectes de la progressiva intensificació de les relacions comercials entre les diferents zones productores de l’interior de l’estat, de la integració gradual dels mercats locals, de l’accentuació creixent de la competència, del desenvolupament relatiu dels sectors secundari i terciari i de la demanda exterior de productes agraris. Tot plegat impulsà la desaparició de les economies familiars d’autoproveïment i el desenvolupament d’una agricultura de tipus mercantil que, en funció dels canvis en els preus relatius dels diferents productes i de l’evolució en els costs de producció, orientà la seva activitat per tal d’obtenir la màxima rendibilitat en les condicions existents.

A l’esquerra, celler del Pinell de Brai (Terra Alta), construït el 1917. A la dreta, sindicat Agrícola i farinera, Cervera (Segarra), 1919. A partir de la Primera Guerra Mundial es desenvolupà una agricultura de tipus mercantil que a Catalunya tingué un caràcter més dinàmic que a la resta de l’estat.

A partir de la Primera Guerra Mundial, amb els seus efectes trasbalsadors per al conjunt de l’economia, s’accentuà el procés de canvi, que es concretà de manera diferent segons les particulars condicions socials, econòmiques i també ecològiques existents en els diferents indrets. Així, en el cas de Catalunya, el domini d’unes relacions agràries fonamentades en l’arrendament i en la parceria, l’existència d’un major desenvolupament dels sectors industrials i de serveis i, per tant, de la urbanització i, finalment, el fet de trobar-se aquí l’agricultura molt lligada d’antuvi a les fluctuacions dels mercats exteriors, foren en conjunt els factors històrics que caracteritzaren els canvis que l’assimilació del capitalisme comportà en el sector. Aquest, concretament, incrementà els seus rendiments físics d’una manera important i tendí a adoptar, alhora, un model d’especialització en determinades explotacions intensives, tot emmotllant-se a les restriccions climàtiques existents i a les relacionades amb l’articulació i la composició dels sòls.

Quadres 1, 2 i 3. Evolució de l’agricultura a Catalunya amb relació a la del conjunt de l’estat, 1910-1933. Productivitat del sector en pessetes del 1933. Evolució del producte agrícola i ramader a preus constants, 1910-1933.

Vegem, inicialment, en el quadre 1 (nota2) com fou, des del punt de vista més agregat, l’evolució seguida a Catalunya amb relació a la del conjunt de l’estat.

Tant en una zona com en l’altra, la superfície conreada augmenta, però amb major intensitat ho fa el producte obtingut, que, mesurat en pessetes constants3, creix pels volts del 52% i el 35%, respectivament, tot evidenciant l’existència de canvis profunds en el funcionament econòmic del sector. Al mateix temps, però, en aquest context general de creixement quantitatiu i qualitatiu, el referit a Catalunya és superior, i això il·lustra ja el caràcter més dinàmic de la seva agricultura, que, amb relació a la del conjunt de l’estat, tendeix a concentrar en valor el doble del que concentra en superfície.

S’arriba també a conclusions similars observant les productivitats assolides i llurs evolucions respectives. Del quadre 2 destaquem amb força dos fets. En primer lloc, es comprova al caràcter més productiu del sector català, ja que el producte total obtingut (agrícola, ramader i forestal), per hectàrea i per actiu, és sempre més gran. En segon lloc destaca també el fet que, en totes dues zones, els creixements de les productivitats per actiu ocupat són més accentuats que no pas els mesurats per unitat de superfície productiva, la qual cosa obliga a veure les transformacions agràries en el context més general dels canvis que s’anaven produint en el conjunt de l’estructura econòmica, ja que al cap i a la fi aquesta evolució no es pot entendre sense considerar els importants transvasaments de població activa entre el 1914 i el 1936.

En resum, doncs: disminució dels actius ocupats en el sector, augment de la superfície conreada i major augment encara del producte obtingut són fets que ens parlen d’una agricultura dinàmica, que es va emmotllant a les pautes del desenvolupament capitalista i dins la qual la catalana, concretament, representa un paper destacat.

Les millores en els rendiments físics

Seguint aquest fil argumental, caldria ara conèixer en quina mesura participen les millores dels rendiments físics de la terra en els guanys de productivitat observats. Per a Catalunya s’ha valorat a preus constants, que són els preus mitjans del quinquenni 1931-35, una mostra de produccions que en conjunt representen el 78% del producte agrícola i el 81% de 1’agrícola i el ramader en aquests anys. Situant novament la base al 1910, s’obté la següent evolució indicativa de la producció física del sector.

En primer lloc, tot i ser aquestes unes xifres aproximades i molt agregades, sembla clar que el factor esmentat explica prou les millores observades en la productivitat, puix que la variable construida1 creix molt més que la superfície i posa, així, en relleu que el producte físic obtingut per unitat de terra conreada hagué d’augmentar de manera substancial. Darrerament, el fet que la variable2 creixi entre el 1922 i el 1933 més que la referida al total del producte agrícola i ramader, a pessetes constants (quadre 1, columna (I)’), seria simplement il·lustratiu dels efectes de la Gran Depressió sobre el nivell dels preus.

Il·lustracions de “La arada Brabant” publicació de l’Editorial Catalana (1918). Hi ha indicacions que il·lustren la millora substancial que experimentà el conreu de la terra, després del conflicte armat del 1914, com ara els canvis en l’utillatge. L’arada tradicional o romana (a dalt, Comarca d’Anoia, anys vint) és substituïda per altres models més eficaços. Per exemple, l’arada Brabant amb un avant-tren, que permet d’estabilitzar-la, amb dues pales, dues relies, dues ganivetes, de manera que quan un grup treballa l’altre resta enlaire.

Amb relació a les millores de la productivitat física del sector, algunes indicacions més desagregades permeten de copsar amb major claredat la magnitud del canvi que s’estava produint. Així, per exemple, pel que fa al sistema cereal, es comprova que el quocient entre la superfície efectivament sembrada i la total conreada, que inclou el guaret, saltà, del 1910 al 1933, de 0,69 a 0,74. Necessàriament, doncs, degueren produir-se canvis en les tècniques de conreu que, millorant els rendiments de la terra fessin gradualment menys necessari de deixar-la en descans per a retornar-li la fertilitat. En el mateix sentit, per a aquells aprofitaments per als quals es disposa de sèries suficientment llargues de superfície i producció, les millores que es detecten en els rendiments informen també de l’existència d’aquests canvis. Entre aquelles mateixes dates aproximadament, la collita de blat cresqué per al conjunt de Catalunya, de 10,1 a 13,18 q/ha, la d’ordi de 10,61 a 18,75, la de civada de 11,56 a 14,73, la de blat de moro de 15,7 a 21,85, la d’arròs de 40,37 a 51,63, la d’oli d’oliva de 1,65 hl/ha a 1,75 i la de most de 16,81 a 18,14. En resum, tot i mancar encara d’un coneixement més detallat sobre la manera com es distribuïren els millors rendiments físics entre el conjunt d’aprofitaments agrícoles, i també al llarg del temps, aquestes indicacions il·lustren, com deia, la millora substancial que hagué d’experimentar el conreu de la terra després del conflicte armat del 1914.

Saber per quins camins i a quin ritme es produïren aquestes millores és quelcom que també requereix investigacions més serioses, tot i que hi ha pocs dubtes dels canvis que es produïren en l’utillatge, amb la difusió, per exemple, de les arades brabant i les enfondidores, dels conreadors amb rodes, de les màquines de batre o de les segadores-agarbadores, i també dels canvis que s’introduïren, en altres sentits, amb relació a la plantació de llavors millors o peus productors, a la major cura dels conreus i, en general, a les majors inversions de treballs i capitals. Algunes d’aquestes millores anaven fent certament les primeres passes, però no per això són menys remarcables i il·lustratives del dinamisme del sector. En aquest context, però, convindria destacar, per la seva gran influència en l’augment dels rendiments, l’ampliació de la superfície regada i, al mateix temps, l’important creixement esdevingut en el consum d’adobs.

La superfície regada va créixer de manera constant des del començament de segle i ocupà, abans de la guerra civil, a la ratlla de 210.000 hectàrees. Les dues imatges de dalt: el canal d’Urgell, a Mollerusa; a sota, a l’esquerra canal de la dreta de l’Ebre a Amposta; a la dreta, l’assut de Xerta, on neixen el canal de la dreta i el de l’esquerra de l’Ebre.

La superfície beneficiada pels regs augmentà d’una manera constant des de l’inici del segle XX i passà d’ocupar, aproximadament, 154.000 ha pels volts del 1900, a ocupar-ne 180.500 cap al 19164. No hi ha xifres exactes que n’indiquin l’evolució posterior, però considerant la variació esdevinguda entre el 1922 i el 1933 en les extensions de cereals i lleguminoses de regadiu i en les superfícies d’horta, plantes industrials i prats artificials, podem estimar que acabà ocupant, abans de la guerra civil, prop de 210.000 ha, xifra molt aproximada a la realitat i que reflecteix un ritme de creixement similar al detectable per al conjunt de l’estat. En aquesta zona, la terra regada va créixer d’1.230.000 ha a 1.366.000 entre el 1900 i el 1916, i acabà ocupant una extensió d’1.533.924 ha el 19355. En conjunt, i per a il·lustrar una mica més la importancia d’aquest creixement, val la pena d’assenyalar que prop del 85% de les terres de regadiu existents al començament de la dècada del 1960 ho eren ja abans del 1936, quan en el cas concret de Catalunya prop del 19% de les terres de conreu ho era alhora de regadiu, més o menys intensiu però sempre impulsor de majors rendiments.

Quadres 4, 5, 6. Consum d’adobs químics a Catalunya, 1919-1933. Ús de la superfície productiva catalana, 1910-1933. Evolució de les superfícies conreades, 1910-1933.

Pel que fa al consum d’adobs, les xifres són també molt il·lustratives. Excepte en el cas de les Escòries Thomas, concretament, el consum de fertilitzants químics augmenta entre dues i sis vegades i, juntament amb aquest augment, també s’incrementen alhora les disponibilitats de fems a conseqüència de l’expansió de la ramaderia. Vegem, ara, aquesta qüestió en el context més ampli de les reorientacions productives que experimentarà l’activitat agrària durant aquests anys, les quals, com he dit al començament de l’exposició, tindran un paper destacat en el procés de creixement capitalista del sector.

Els aprofitaments agrícoles i ramaders

Efectivament, en el procés d’ampliació de la superfície conreada no tots els conreus participaran de la mateixa manera.

Així, en primer lloc, el grup de cereals i lleguminoses creix solament un 3%, molt per sota del creixement agrícola mitjà (17%), i cau fins i tot entre el 1922 i el 1933, a causa de la dràstica reducció del guaret. En segon lloc es troben els conreus de fruiters, vinya i olivera, que augmenten conjuntament llurs extensions en un 20%, seguint cada conreu individualment la mateixa evolució que la del grup. I a l’últim se situen els conreus que hem anomenat intensius i que són els que concentren, amb el 81%, les taxes de creixement més elevades. En aquest grup es troben els conreus d’horta, que augmenten llurs extensions un 46%; els de plantes industrials, sempre molt poc importants en el conjunt de l’estructura agrària, que ho fan un 88%; els de rels, tubercles i bulbs, que ho fan un 188%; i els de prats artificials que ho fan un 36%.

Paral·lelament, i atenent a la destinació de la producció, la part de la terra destinada a l’alimentació del bestiar també augmenta. Així ho il·lustra, en part, el creixement dels dos darrers conreus assenyalats, però també, i d’una manera més eloqüent, l’evolució de les superfícies de cereals i lleguminoses destinats a aquesta finalitat, la qual cosa confirma les observacions fetes ja el 1926 per Flores de Lemus6. L’any 1910, aquests aprofitaments ocupaven una extensió de 120.254 ha i el 1933 n’ocupaven una de 163.782. Amb un creixement, doncs, del 36% en total, l’evolució d’aquests conreus matisa prou l’evolució comentada per al conjunt de cereals i llegums i posa èmfasi en un dels aspectes més característics de la reorientació en l’explotació dels recursos productius catalans. Pel que fa a la resta de cereals, el blat augmenta la superfície sembrada només de 191.365 ha a 198.521 ha entre el 1910 i el 1933; el sègol, el cereal de les terres pobres, la disminueix fortament de 28.416 ha a 9.512 ha i solament l’arròs manté la seva expansió per les riberes de l’Ebre, i passa d’ocupar 7.041 ha a ocupar-ne 14.123.

Quadres 7, 8 i 9. Evolució de la ramaderia, 1910-1933. El producte assolit, 1910-1933. Evolució del producte assolit, 1910-1933.

L’augment en el nombre de caps de bestiar, tanmateix, complementa i reforça la lògica d’aquesta mena de canvis en l’ús del sòl.

A excepció del bestiar oví, la minva del qual està possiblement relacionada amb la disminució de les superfícies de bosc (font important de la seva alimentació) i amb la substitució progressiva dels ramats transhumants pels estabulats, i dels ases, la minva dels quals pot explicar-se per llur substitució, com a motor agrícola animal, per cavalls i mules7, la resta d’espècies veu augmentar considerablement el nombre dels seus membres, sobretot les espècies del vacum i del porcí. En conjunt, d’l.296.443 caps de bestiar existents el 1910 la ramaderia passa a tenir-ne 1.413.088 abans del 1936.

El resultat final d’aquest procés és clar: la terra no s’utilitza de la mateixa manera al començament de la dècada del 1930 que abans de la Primera Guerra Mundial. En el total de la superficie productiva, l’agricultura augmenta la seva importància relativa del 32,9% al 38,4% i, en aquest creixement, alhora, els conreus intensius veuen augmentar llur participació del 7,1% a l’11,2%, els arbustius i els arboris ho fan també del 44,3% al 45,7%, i els cereals i les lleguminoses la veuen disminuir, en canvi, del 48,5% al 43,1%. Dins d’aquest grup, a més, les varietats de pinso passen de concentrar el 34% de la superfície sembrada a concentrar-ne el 41%.

En resum, doncs, degueren produir-se, durant aquests anys, canvis importants en els preus relatius dels productes agraris i ramaders que, juntament amb l’evolució dels costs de producció, determinaren en els propietaris i pagesos catalans la decisió de variar l’ús de la terra, a més d’intensificar-ne l’explotació, i d’evidenciar així llur capacitat per a respondre a les exigències dels mercats. Per a desenvolupar més clarament aquesta conclusió, deduïda solament a partir de les dades de productivitat i de l’ús del sòl, vegem en el proper apartat l’evolució dels productes obtinguts, on recollim la informació fins ara acumulada i en fem servir de nova.

El producte agrari i ramader

Pel que fa a aquesta variable, cal fer prèviament un advertiment per a copsar quin és el seu significat econòmic concret. S’hi mesura, en pessetes constants, el total o la major part de la producció agrària i ramadera sense tenir en compte les despeses esmerçades, i en aquest sentit és una variable molt poc depurada, que informa només de les variacions en les produccions físiques i en els preus. En canvi, possibilita la realització d’interessants deduccions quan es compara la seva evolució amb la de les superfícies prenent-se alhora en consideració les evolucions en les cotitzacions dels diferents productes.

Assenyalat això, de les xifres que exposem destaca en primer lloc la important pèrdua que experimenta el producte de prats, deveses i forests (-67%), molt més accentuada que la disminució de llur superfície i que explica prou que s’incrementessin les superfícies conreades, fins i tot en aprofitaments que, com veurem, desenvolupaven la seva activitat econòmica en unes condicions de mercat molt difícils. Abans, però, d’entrar en l’anàlisi del producte agrícola, cal observar detingudament l’evolució del ramader, entre altres raons, pels efectes del desenvolupament d’aquest sector sobre l’agricultura, amb relació, com hem vist, a determinats canvis en l’ús de la terra.

Quadre 10. Evolució dels preus a pessetes constants, 1908-1935.

Entre el 1910 i el 1933 el producte ramader evoluciona d’una manera molt significativa, tot i que les estimacions que aquí es donen infravaloren clarament el seu valor real. No inclouen, per exemple, la producció de fems o de treball, que a més de comportar una millora en l’explotació del sòl, hagueren d’ésser importants i fins i tot impulsores en un cert grau de l’augment en el nombre de caps de bestiar. L’enginyer Víctor Clarió, concretament, assenyalava ja el 1917, parlant de la ramaderia de Vic, que «a medida que ésta (l’agricultura) se ha convertido en más intensiva aumentando en sus trabajos y penetrándose el agricultor de lo beneficioso que resulta el estiércol en los cultivos, así como del aumento de precio que ha alcanzado toda clase de ganado, la cria del mismo está considerada bajo el doble aspecto agrícola y ganadero, dando lugar al desarrollo de la industria pecuaria, con aumento considerable del número de cabezas y mejora de razas»8.

A dalt, ramat d’ovelles a la Ribera d’Ebre, en una fotografia dels anys vint. El nombre de bestiar oví minva, a conseqüència de la disminució de la superfície dels boscos, font important de la seva alimentació. En aquest període destaca l’augment del bestiar vacum: al mig, el mercat dels bous a l’Onyar, Girona (“La Ilustració Catalana», 1913). A baix, la vaquería de la granja de La Ricarda, al Prat de Llobregat (Baix Llobregat), de l’industrial i polític Eusebi Bertrand i Serra.

Però, sens dubte, un fet clau per a l’explicació del creixement de la ramaderia fou el que paral·lelament es produí amb relació a la demanda dels seus productes de tipus alimentari. Per aquest concepte, el producte ramader creix més que l’agrari (84%) i acaba concentrant el 14% del producte total. Si es considera, a més, el producte de les zoògenes annexes (el petit bestiar de corral, també infravalorat, puix que solament es consideren les produccions d’ous i conills), el percentatge arriba fins gairebé a la quarta part.

Per a entendre aquest creixement, doncs, cal incorporar en l’anàlisi elements com el procés d’urbanització i, particularment, el creixement de la ciutat de Barcelona, ja que aquests foren factors que, ara com abans, incentivant el consum dels esmentats productes, n’impulsaren la producció. Josep Llovet digué, per exemple, el 1934 que “D’una trentena d’anys ençà, l’augment constant de la població de Barcelona i sobretot les modernes exigències del viure urbà han fet créixer considerablement en aquesta ciutat el consum de la llet”, tot explicant així els orígens de la producció en zones com l’Empordà, sobre la base d’importar vaques lleteres suïsses i holandeses9. Observacions similars es podrien fer també per a la resta d’aliments ramaders, a l’hora d’explicar l’augment de llur demanda10, talment què en resultaria una millora general en les seves remuneracions. En concret, es pot estimar que, a pessetes constants, la llet augmentà la seva cotització, entre el 1910 i el 1933, en un 13%, que la carn de vedella i de xai ho feren en un 14% i un 47%, respectivament, i que en una proporció encara superior ho feren els ous . Amb tot, la demanda d’aquests productes sempre fou superior a l’oferta catalana, i es feren així imprescindibles importacions d’altres zones de l’estat i a vegades de fora, per a cobrir-la, però en unes condicions que, com assenyalava M. Rossell i Vila12, no impedien el desenvolupament de la pròpia producció. L’any 1933, per exemple, foren sacrificats als escorxadors de Catalunya, per a l’abastament públic, 2.111.105 de caps de bestiar, que, superant de molt les pròpies existències, exigien la importació de boví asturià i gallec, de porcí mallorquí i extremeny i d’oví castellà, navarrès i aragonès.

Així, doncs, la conjuntura expansiva que afectava els productes d’aquest sub-sector en determinà el desenvolupament i determinà també que esdevingués una font important d’ingressos per a les economies agràries de zones com el Barcelonès, el Vallès, el Berguedà, Osona, l’Empordà, la Cerdanya o l’Urgell i, en general, de la zona pirinenca, que fou on se centrà l’activitat d’una manera més acusada.

Pel que fa ara al producte estrictament agrícola, els quadres 8 i 9, alhora, posen més de relleu encara, en primer lloc, la gran importància que assoliren en aquests anys els conreus intensius, puix que el seu producte experimenta un creixement de l’ordre del 149%, superior al creixement agrícola mitjà (49%) i més accentuat també que els dels altres grups d’aprofitaments considerats. Per aquest motiu, doncs, el seu pes relatiu en el total del producte obtingut amb el conreu del sòl augmenta de forma considerable i passen, així, d’aportar el 21,7%, el 1910, a aportar el 36,1%, el 1933. Amb relació al producte assolit, doncs, aquests aprofitaments accentuen l’expansió observada en llur superfície, i això reflecteix tant els millors rendiments de les terres que ocupaven, com també la marcada revalorització de què foren objecte les seves produccions.

D’aquest gran grup el producte de les plantes hortícoles augmenta prop del 163% i esdevé un dels conreus que es beneficien d’una de les conjuntures més favorables. En aquest sentit, per a les col-i-flors, els pebrots, les albergínies i les carxofes, quatre de les produccions més importants, es poden estimar novament unes millores en llurs preus, en pessetes constants, de l’ordre del 212%, 238% i 127%, respectivament, entre el 1910 i el 1933, que expliquen prou l’interès dels propietaris i els pagesos per desenvolupar la seva explotació13. Aquest conreu es desplegarà, així, per les zones de regadiu més adients, com la zona litoral barcelonina (Baix Llobregat i Maresme), Tarragona, Valls, el Vendrell i Tortosa, i trobarà en els mercats urbans, i en els estrangers, el lloc on col·locar els seus productes de manera avantatjosa.

El clima de les comarques de la costa, amb agricultura de regadiu, permet l’exportació de productes primerencs, molt apreciats a França i a Anglaterra. Fruites i verdures per a l’exportació (fullet del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937).

Amb relació al mercat interior, Raül M. Mir i Comas, director de l’acreditada revista “El Cultivador Moderno”, resumeix de manera molt expressiva la importància que també en aquest terreny va tenir el mercat barceloní, a l’hora d’explicar l’augment de la demanda, tot dient que “Su población densa exigia una aportación alimenticia que completase el consumo diario de carne, pescado i huevos, y este complemento sólo podían darlo los frutos y verduras. Sus demandas constantes y fácil colocación les dieron una supervaloración, con lo que el coste de obras de riego, tanto del Estado como de las empresas particulares, podían mediante el canon de riesgo ser fácilmente amortizadas’’ 14. I amb relació als mercats exteriors, aquests seran, en paraules de Ramon Sala “font de gran riquesa en les comarques productores”,15 però especialment en aquelles situades en les zones costaneres de les províncies de Barcelona i Tarragona que, a més de tenir les grans possibilitats del regadiu, en disposar d’un clima càlid podran desenvolupar la producció de productes primerencs molt apreciats a l’estat francès i la Gran Bretanya, donant lloc així a un gran volum d’exportacions 16.

Embarcament al port de Barcelona de les anomenades “patates de Mataró” (fullet del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937).

En aquest mateix grup d’aprofitaments, el producte de rels, tubercles i bulbs cresqué també de forma molt acusada en un 219%, cosa que reflecteix novament l’expansió en la demanda de produccions com les patates, destinades a abastar els mercats urbans i que es revaloritzaren, de la manera ja indicada, en un 42% aproximadament17, així com l’expansió que experimentaren les varietats farratgeres de remolatxa, naps... I, destinades a l’alimentació d’una ramaderia, com hem vist, expansiva. De la mateixa manera s’explica també l’evolució creixent del conreu i del producte (41%) dels prats artificials, com l’alfals, que augmentà la seva cotització en un 12%18, i que es desplegaren principalment per les zones immediates als Pirineus, així com per les terres de regadiu.

En darrer lloc, pel que fa a les plantes industrials, el gran creixement del seu producte que s’observa (151%) no pot amagar la seva escassa importància relativa en el conjunt del producte agrari (0,6% el 1933). Aquest era un aprofitament pràcticament restringit a la zona regada de Lleida i que tenia en la remolatxa sucrera el seu conreu més important, dirigit a proveir la protegida indústria local.

En resum, com en el cas de la ramaderia, la conjuntura expansiva que per diferents motius afectava les produccions d’aquest grup determinà el desenvolupament de la seva explotació.

La Sucrera del Segre, a Menàrguens (Noguera), empresa creada per Eusebi Bertrand i Serra, al començament de segle. Les plantes industrials tenen poca importància en el conjunt del producte agrari. El conreu més destacat és el de la bleda-rave sucrera, pràcticament restringit a la zona regada de Lleida.

Les noves terres que s’explotaren en aquesta direcció provenien en gran part, lògicament, de l’extensió del regadiu i, per tant, del desplaçament de conreus de secà, però també —cal pensar-ho així— del seu desplaçament directe en aquest mateix medi en benefici de tubercles i prats artificials adients. Com tot seguit veurem, a excepció dels arbres fruiters, cap altre aprofitament agrari no experimentà després de la Primera Guerra Mundial una conjuntura tan favorable com la dels conreus anomenats intensius. No essent generalment possible llur explotació en terres acabades de rompre, a causa de les seves elevades exigències agronòmiques, cal pensar en una reordenació general de l’ús del sòl. Vegem ara què succeeix amb els altres grups d’aprofitaments.

Analitzant el producte de cereals i lleguminoses, s’observa que el seu creixement (40%) és novament, inferior al creixement agrícola mitjà, i perd per aquest motiu importància relativa en el sector. Concretament, passa d’aportar un 36% del producte agrícola, el 1910, a aportar-ne un 33,8%, el 1933. Tanmateix, però, l’augment del producte assolit amb aquests conreus és molt més accentuat que l’observat a les superfícies, cosa que, si bé reflecteix millores en les cotitzacions (com ara en les varietats per a pinso), en general posa en més relleu les iniciatives intensificadores desplegades pels diferents agents econòmics amb capacitat de decisió.

L’Alt Penedès. Aquesta comarca disposa de la major superfície dedicada a la vinya dintre de Catalunya: 14.703 hectàrees, el 13% del total català. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: collint el raïm; vinyes a l’Alt Penedès; premsatge del raïm; aplegant el raïm per al transport; dipòsits on té lloc la fermentació; envelliment del vi al celler; embotellament del vi; cava per al vi escumós; procés mecànic per a l’etiquetatge d’un vi de cava.

Certament, les varietats destinades a l’alimentació de la ramaderia experimentaren, per l’impuls d’aquesta, una millora, tant en llurs preus relatius enfront de productes com el blat, com també en termes absoluts, almenys fins a la depressió dels anys trenta. S’explica, així, l’increment de les extensions de terra sembrades amb aquesta finalitat, bé que en créixer el seu producte en l’elevada proporció del 105% (tres vegades més que l’augment de la seva superfície) es posa també de manifest els esforços realitzats per millorar els rendiments físics. Aquesta qüestió és encara més clara en conreus com el blat, afectat més directament per la competència de les produccions d’altres zones de l’estat i de fora d’aquest19, que augmenta el seu producte en un 21% en una conjuntura prou depressiva, quan la seva superfície ho féu solament en un 4%. Els propietaris i els pagesos cerealícoles, doncs, implicats en el conreu d’unes terres generalment secaneres, en les quals no podien oferir una millor rendibilitat altres possibles substitutius com la vinya, optaren principalment per dedicar llurs esforços a augmentar els rendiments físics, guanyant així la competitivitat necessària per a mantenir-se en el sector. I pel que fa a l’augment de les seves superfícies, cal veure que això succeí o bé a càrrec d’aprofitaments molt precaris econòmicament com els boscos, o bé, del guaret, la qual cosa il·lustra una mica més la magnitud de les iniciatives intensificadores endegades.

Amb relació a l’arròs, la seva producció augmenta un 33%, molt menys que la seva superfície, fet que reflecteix la conjuntura depressiva dels seus mercats. Si aquella augmenta, cal assenyalar ara que això succeeix principalment durant la Primera Guerra Mundial i els anys immediatament següents (el 1925 ja se superaven les 13.000 ha), és a dir, en els moments de millors preus. De tota manera, com en el cas anterior, l’estratègia dels diferents agents econòmics consistí també a incrementar d’una manera notable els rendiments d’unes terres fangoses on no eren possibles conreus alternatius; i, en aquest sentit, les xifres de rendiments exposades en l’apartat segon d’aquesta exposició són molt il·lustratives, puix que l’arròs fou un dels conreus de cereal que amb més intensitat veié augmentar aquesta variable entre el 1910 i el 1933.

Finalment, l’evolució del producte del grup de conreus arbustius i arboris amaga ara una gran heterogeneïtat que cal posar en relleu. Mentre el producte obtingut de vinyes i oliveres disminuí un 10% i un 27%, respectivament, entre el 1910 i el 1933, el dels arbres fruiters cresqué un 84% i determinà el lleuger creixement del grup.

L’estat de sobreproducció de vi dels mercats exteriors caracteritzà una conjuntura depressiva, però es mantingué el tradicional corrent exportador cap als mercats de l’Amèrica Llatina. A les imatges, anuncis de vins Pera Grau (publicat a Libro de Oro del Comercio, Industria y Navegación de España,1921), Freixenet i José M. Jové, a “El Mercurio, Revista Comercial Iberoamericana” (1925).

Vins i olis, les produccions principals a Catalunya dels primers conreus assenyalats, passaren efectivament durant aquells anys per unes conjuntures prou particulars. En el cas dels vins, l’estat de sobreproducció que patiren els seus mercats exteriors habituals caracteritzà una conjuntura depressiva, més forta fins i tot del que indiquen les xifres que aquí es donen20 i que ja ha estat detingudament estudiada21. A l’augment de l’oferta mundial de vins s’afegí la impossibilitat de substituir els tradicionals mercats d’exportació pels de l’interior que es trobaven fortament deprimits de resultes de les polítiques fiscals de l’administració central encaminades a protegir, d’una banda, els interessos de les hisendes municipals, mitjançant l’aplicació dels drets de consums, i també els de la indústria sucrera, mitjançant l’aplicació d’uns impostos diferencials entre els alcohols vínics i els de melasses (subproducte d’aquella indústria), que possibilitava l’ús fraudulent d’aquests en l’elaboració de begudes alcohòliques. Encariment artificial del producte vínic, competència dels alcohols industrials i desenvolupament de les adulteracions eren el resultat d’aquestes polítiques que n’agreujaven la sobreoferta i impedien la col·locació dels vins en els mercats en condicions avantatjoses. En aquest context s’explica prou la davallada del producte del conreu vinyater, però no tant el comportament expansiu de la seva superfície, si alhora no es consideren determinats factors. Cal assenyalar, en primer lloc, que l’augment de l’àrea plantada s’esdevingué principalment a la província de Tarragona (de 70.900 ha que hi havia el 1910, la vinya en passà a ocupar 95.454 el 1935), on aquest creixement fou de fet el resultat de l’acabament de les tasques de replantació postfil·loxèrica. L’augment, doncs, implica possiblement, en la majoria de casos, la reocupació de terres tradicionalment de vinya que, a causa de restar improductives de resultes de la destrucció fil·loxèrica, havien passat a ésser considerades, des del punt de vista estadístic, en l’apartat de forests. íntimament relacionat amb aquest fet, però, cal considerar, a més, que la vinya era un conreu de substitució difícil en molts indrets de Catalunya (com el Camp, el Penedès o el Priorat) i, també, que al voltant de la seva explotació existia un gran volum de capital fix, esmerçat en forma d’utillatge especialitzat (premses, dipòsits, cellers...), el qual, a més, era difícil d’utilitzar alternativament. Per una i altra via, doncs, es potenciava el manteniment del sector, i el fet és que això succeí sobre unes bases prou adients, puix que no es pot oblidar que l’extensió catalana de vinya el 1935 era inferior en més de 100.000 ha a la que havia existit els anys daurats de la segona meitat del segle XIX, la qual cosa indica que tendia a ocupar les terres que li eren més apropiades i que oferien millors produccions. L’alternativa dels vinyaters fou, per tant, d’emmotllar la seva activitat a les condicions econòmiques existents, cercant en primer lloc l’obtenció de majors rendiments agrícoles per enfrontrar-se als baixos preus de venda del producte vínic, i, en aquest sentit, el remarcable desenvolupament del cooperativisme en aquesta branca de l’activitat agrària a partir del 1914, ho il·lustra una mica més.

L’oli passà entre el 1923 i el 1928 una època de preus remuneradors, gràcies a l’excel·lent conjuntura exportadora, afavorida per la demanda de Centre i Sud-Amèrica. Anunci d’olis Fontana i Vilanova publicat a “El Mercurio. Revista Comercial Iberoamericana”, 1921.

Amb relació a l’oli, els seus mercats patiren també una situació delicada de resultes del creixement de la producció a les zones del centre i del sud peninsulars, de la competència als mercats exteriors dels olis italians i, en general, dels produïts en els països mediterranis, així com de l’important augment de l’oferta de productes substitutius en els seus usos industrials i alimentaris. Tanmateix, però, entre el 1923 i el 1928, període que no queda recollit en els quadres, aquest producte passà per una època de preus molt remuneradors, gràcies a l’excel·lent conjuntura exportadora afavorida per la demanda dels mercats de Sud-americà i l’Amèrica Central, que sens dubte explica els augments de les superfícies conreades a càrrec de les forests22. Com en el cas anterior, però, el comportament dels olivarers no se circumscriví a l’augment de la superfície, sinó que se centrà amb més intensitat en el creixement dels rendiments físics i a assolir unes produccions finals de qualitat més elevada, cosa que il·lustra un cop més els tipus d’iniciatives endegades a zones com el Baix Ebre, Terra Alta, les Garrigues, el Segrià, la Noguera, Anoia o l’Alt Empordà, on les condicions agronòmiques i la tradició del conreu impulsaven novament el manteniment de l’activitat, emmotllant-la, però, a les condicions econòmiques del moment.

Contràriament, pel que fa als arbres fruiters, llur conjuntura econòmica fou, com hem dit, de les més expansives del període que observem23. Efectivament, després d’una primera caiguda dels preus els anys de la Primera Guerra Mundial, de resultes possiblement de l’elevat encariment dels aliments de primera necessitat, les cotitzacions de la fruita observaren posteriorment una revalorització que les situà el 1933 molt per sobre de les que hi havia abans del conflicte armat del 1914. Amb relació al 1910, els preus dels préssecs, per exemple, s’havien incrementat (sempre en pessetes constants) en un 65%, els de les peres en un 85%, els de les pomes en un 75% i els de les avellanes en un 37%, i en canvi es mantenien a uns nivells similars els de les ametlles i les garrofes24. No és, doncs, estrany que l’augment de les superfícies en plantació regular tingués lloc, més acusadament, a partir de la dècada del 1920, però si aquest fou remarcable, puix que se situà en el 20% entre el 1922 i el 1933, ho fou més encara l’atribuïble al nombre total d’arbres en producció, que, en aquelles mateixes dates, se situà en el 39%, passant de 8.719.261 a 12.111.017. D’aquest procés de creixement, però, cal destacar dos fets. En primer lloc, als tradicionals aprofitaments d’avellaners i ametllers, característics els primers del Camp, la Selva i el Vallès, i els segons del Baix Ebre, Terra Alta, el Camp, el Penedès, les Garrigues i el Baix Urgell, s’afegí ara l’expansió dels fruiters de fruita fresca, com els presseguers, que donaren lloc a una exportació considerable i iniciaren, així, un intens desenvolupament ràpidament interromput, però, el 193625 per l’inici de la guerra. Alhora, cal també destacar l’evolució dels garrofers, un dels conreus arboris que més cresqué i que passà d’ocupar en plantació regular 42.470 ha el 1910, a ocupar-ne 59.871 el 1933, a càrrec, principalment, dels pocs rendibles boscos. Si considerem, a més, que el producte d’aquest arbre —”En las regiones catalanas y valencianas, constituye la parte más importante del pienso de las caballerías [...]”—26, és clar que la seva expansió cal situar-la en el marc més general de les reorientacions productives que s’han anat esmentant.

L’entorn social

Fins aquí, hem intentat de posar en relleu, molt breument, quins foren alguns dels principals elements de canvi que, caracteritzant l’evolució econòmica de l’agricultura i la ramaderia catalanes després de la Primera Guerra Mundial, responien a les necessitats del capitalisme expansiu. En aquest sentit, els substancials augments en els rendiments físics de la terra, les millors elaboracions de productes finals, com els de vins i olis, i els canvis esdevinguts en l’ús del sòl, il·lustren clarament que, al llarg del període observat, el sector es veié impulsat a anar variant les bases econòmiques del seu funcionament tot emmotllant-se a les directrius sorgides dels mercats de productes i factors de producció.

Com foren viscuts aquests canvis i qui els protagonitzà són, sens dubte, aspectes de la realitat que caldria conèixer amb detall per a entendre correctament el paper que les relacions socials agràries existents representaren en el procés, malauradament, però, sols es poden donar algunes referències molt generals, ateses les poques investigacions encara avui existents en aquesta direcció27.

Concretament, el procés de canvi econòmic, sumàriament exposat, és difícilment comprensible si no es considera l’activitat desenvolupada per una burgesia agrària composta principalment per propietaris mitjans i grans, així com per tot un conjunt de pagesos benestants, i interessada a obtenir el màxim rendiment econòmic de llurs terres o explotacions. Aquesta classe social, efectivament, dirigint directament l’activitat econòmica de llurs finques i contractant treball assalariat, o bé dirigint-la indirectament mitjançant contractes d’arrendament o parceria, fixava les línies de producció a desenvolupar i fou, així, la principal impulsora dels canvis observats en l’ús del sòl i també dels increments detectats en els rendiments agrícoles. Enfront d’ella, alhora, s’estructurà una àmplia societat pagesa formada per jornalers, arrendataris, parcers o petits propietaris, sovint arrendataris o parcers també d’altres terres que aportà el treball necessari per a possibilitar el desenvolupament del sector, el qual, no essent totalment remunerat, alimentà l’excedent econòmic capitalitzat per la mateixa burgesia agrària i també per tot un ventall de comerciants i usurers, en òptimes condicions per a apropiar-se del treball pagès.

Centrant una mica més l’atenció en les relacions d’arrendament i parceria dominants, cal posar en relleu, addicionalment, dos aspectes relacionats amb els canvis econòmics observats. En primer lloc, permeteren el desenvolupament de conreus intensius en treball en un context en què els salaris eren relativament més alts que en altres zones de l’estat, de resultes del major desenvolupament industrial i de serveis del país, i, per tant, molt desincentivadors per als propietaris a l’hora de decidir-se a portar en conreu directe l’explotació de llurs finques. En segon lloc, lligant els pagesos al camp, tendiren a incentivar també millores en els conreus, encara que això generés sovint situacions d’autoexplotació.

En conjunt, doncs, no són estranys els conflictes entre amos i pagesos en general, que es desenvoluparen en zones com el Penedès, el Camp, el Vallès, la plana de Vic, Tortosa o el delta del Llobregat28, o els que arreu de Catalunya enfrontaren també la pagesia amb comerciants i usurers i que en gran part impulsaren el moviment cooperatiu29. Aquests conflictes, en darrer terme, encara que poc estudiats i interpretats en un context homogeneïtzador, són prou il·lustratius del fet que el procés de canvi econòmic observat, lluny de realitzar-se de manera socialment asèptica en un marc de col·laboració de classes, com sovint han volgut fer pensar els ideòlegs de la burgesia, es produí en un ambient d’enfrontaments socials aguditzats, que alternaren períodes de violència més o menys accentuada amb d’altres d’hostilitat reprimida30.

Aquests enfrontaments, però, foren molt diferents dels que es produïren en d’altres indrets de l’estat espanyol, on l’estructura social era més polaritzada amb majoria de jornalers, puix que ací la classe de parcers i arrendataris era la més estesa i la que de fet encapçalà i dirigí la lluita. Els termes en què aquesta es plantejà només arribaren a qüestionar l’ordre social i econòmic establert de manera puntual, cosa que no succeí en aquelles altres zones. En conjunt, l’objectiu que principalment cercaven els pagesos catalans, de manera, això sí, força radical, era una profunda redistribució de la propietat individual de la terra, sense qüestionar, però, aquesta institució, motiu pel qual esdevingueren, majorment, la base social dels idearis de la petita i mitjana burgesia interessada a arribar a unificar en una sola persona jurídica el propietari individual de la terra i l’explotador directe31.

Aquests aspectes es posen clarament de manifest quan s’observa l’evolució que seguí el conflicte agrari en el subsector vinyater, que fou, sens dubte, el més important i el de majors repercussions, i al voltant del qual s’articulà la lluita de classes en el conjunt del camp català, sobretot quan a partir del 1922 la tradicional organització dels rabassaires amplià el seu programa, i passà a incloure les reivindicacions de la resta de parcers i arrendataris i esdevingué, així, la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya.

Dues revistes agrícoles catalanes.

Aquesta organització, concretament, dirigida des dels seus orígens pels qui més endavant serien màxims dirigents de l’Esquerra Republicana de Catalunya, articulà la lluita en quatre fronts: l’assoliment de contractes a llarg termini per a tota mena de parcers i arrendataris (vint-i-cinc anys); la rebaixa de la renda percebuda pel propietari; el pagament de millores als pagesos en cas de desnonament a la fi dels contractes; i, en darrer lloc, la garantia de l’accés a la plena propietat dels conreadors de vinyes i arbres fruiters, puix que es considerava que els contractes de conreu existents en aquests sectors d’activitat eren de tipus emfitèutic i, per tant, redimibles. En conjunt, doncs, tot i que s’argumentava que sols el treball crea drets efectius per a la possessió i l’usdefruit de la terra, no s’atacava en cap moment la figura del propietari individual, i això explica que des de les pàgines de “La Terra”, òrgan de difusió de la Unió, la lluita fos dirigida principalment contra l’absentisme dels propietaris, comportament que sovint es considerava com un vestigi feudal. Això no vol dir que aquesta fos l’única posició present entre parcers i arrendataris, però sí que fou la dominant i la que clarament s’imposà de manera generalitzada, a l’hora de definir-se els objectius de lluita dels pagesos catalans.

En conjunt, aquesta mena de plantejaments no solament restaven claredat a la lluita, sinó també eficàcia. L’Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que s’erigí en el dirigent polític del moviment, estava integrat per “una gran quantitat d’advocats, metges i altres membres de les professions liberals que havien heretat o comprat petites i mitjanes finques rurals”, talment que al si de l’organització hi havia posicions clarament enfrontades sobre la solució a donar a les reivindicacions de rabassaires, parcers i arrendataris en general32. En darrer terme això explica, en gran part, la lentitud amb què es legislà sobre la qüestió social agrària, quan des del 1931, amb l’arribada de la República i de l’ERC al cap de l’executiu català, la situació política era de les més favorables per als pagesos, i també que la solució final adoptada amb la Llei de Contractes de Conreu de l’11 d’abril de 1934, quan ja s’anaven detectant signes clars d’apropament dels pagesos de la Unió cap a posicions comunistes i socialistes, esdevingués, substancialment, més moderada encara que el programa de lluita inicialment adoptat pels conreadors del camp.

Un fullet de la Direcció General d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya presentant al Sindicat Agrícola com a instrument per a la fixació dels preus.

La llei, concretament, que es fixava com a objectiu bàsic “convertir en propietaris dintre els límits d’un patrimoni familiar però econòmicament suficient, la totalitat dels pagesos de Catalunya [...]”, establia la duració mínima dels contractes d’arrendament en sis anys, prorrogables per un període igual si el propietari decidia de no conrear-la directament a la fi del contracte; en els casos de parceria, el desnonament després de sis anys podia fer-se sense cap mena de limitacions; les rendes a pagar no podien superar mai el 4% del valor inicial de la terra, i es podien considerar arrendataris els parcers que demostressin que el propietari no participava en les despeses de producció en la mateixa proporció que la part de fruits que rebia; i finalment, els rabassaires no podien ésser desnonats en cap circumstància mentre paguessin les rendes fixades, i podien adquirir la terra pel valor que tenia abans d’ésser convertida en vinya.

Tot i la seva gran moderació, aquesta llei no fou acceptada pels propietaris tradicionals de la terra, que veien que amb ella perdien tota possibilitat d’esdevenir propietaris plens i efectius33. Gràcies a la victòria de les dretes en les eleccions al parlament republicà del 12 de desembre de 1933, i a instàncies del recurs proposat per la Lliga i acceptat pel govern Samper el 24 d’abril de 1934, s’aconseguí que el Tribunal de Garanties Constitucionals anul·lés completament la Llei, considerant que no era atribució de la Generalitat legislar en qüestions socials. A partir d’aquest moment, la lluita per una autonomia plena de Catalunya i la lluita per reformes socials quedaren absolutament lligades, i aquest fet es posà dramàticament en relleu quan, després de caiguda la Generalitat el 6 d’octubre de 1934, els desnonaments de pagesos es generalitzaren, com a resposta a les nombroses accions que aquests havien anat desenvolupant fins aleshores per limitar efectivament les rendes percebudes pels propietaris34.

La situació canvià radicalment amb la victòria del Front Popular en les eleccions del 15 de febrer de 1936 a la qual seguí immediatament la reposició de la Generalitat, la de la Llei de Contractes de Conreu i dels pagesos desnonats, així com l’acceleració a la resta de Testat de l’aplicació de la Llei de Reforma Agrària del 15 de setembre de 1932, que cercava també, de manera prou reformista, facilitar i assegurar l’accés de jornalers i colons a l’usdefruit de la terra35. Aquest cop, però, la reacció d’una part dels propietaris fou molt diferent i així, considerant esgotada la via democràtica per a defensar llurs interessos, promogueren, amb altres d’arreu de l’Estat (més influents), l’alçament militar del 19 de juliol de 1936, inici d’una llarga guerra civil que acabaren guanyant, i que acabà definitivament amb la possibilitat que les classes treballadores catalanes i espanyoles, en el sentit més ampli, assolissin un protagonisme més gran en la història política i econòmica contemporània.

La reculada durant l’autarquia. 1936-1955

Introducció. El sentit històric de l’autarquia

El règim econòmic de tipus autàrquic que s’instaurà a l’estat espanyol en acabar la guerra civil, i que caracteritzà la política econòmica desenvolupada pels primers governs del franquisme gairebé fins els anys 1960 és difícilment comprensible si no es consideren primerament les bases històriques sobre les quals se sustentà.

Portada del número 50-51 de la "Revista sindical", del 1947, editada per la Delegació Provincial de Sindicats de Barcelona.

Efectivament, les destruccions que provocà la guerra civil en l’aparell productiu, el desgavell paral·lel d’aquest i el trasbals que immediatament després representà la Segona Guerra Mundial, impulsaren la intensificació de l’acció directa de l’estat en l’activitat econòmica i, molt especialment, en l’agricultura. Aquest intervencionisme estatal, però, acompanyat d’una clara voluntat de nacionalisme econòmic, no fou una resposta puntual als problemes del moment i, de fet, ja s’havien apuntat amb certa claredat mesures dirigides a assolir una estructura econòmica agrària autosuficient, capaç de cobrir totes les necessitats amb la producció pròpia, sobretot des que, a partir del final del segle XIX, la crisi agrària de sobreproducció i la pèrdua dels mercats colonials impulsaren una línia de desenvolupament econòmic capitalista que, responent als interessos immediats de les classes dominants, es fonamentava molt particularment en la protecció del mercat interior de la competència estrangera, tot i que això significava, en molts casos, el manteniment de línies de producció ineficients. En darrer terme, aquests tipus de mesures no feien més que evidenciar l’important salt qualitatiu i quantitatiu que s’havia de produir en el conjunt de l’ecònomia estatal per tal d’emmotllar-se plenament als nivells de competitivitat internacionals, definits, en gran part, per aquelles altres nacions on la revolució industrial i els seus efectes sobre el conjunt dels sectors havien arribat més lluny, i on foren més profundament alterats els sistemes socials de producció preexistents.

Això no vol pas dir, però, que l’evolució dels diferents sectors econòmics espanyols durant els tres primers decennis del segle XX es caracteritzés per l’immobilisme (mantenint-se, per exemple, en l’agricultura, baixos rendiments i estructures de producció autosuficients), puix que aquest proteccionisme, acompanyat d’una política monetària, fiscal i pressupostària de tipus expansiu i inflacionari, promogué un cert desenvolupament en els sectors industrials i de serveis, els quals impulsaren, tanmateix, canvis en el sector agrari. Aquest darrer sector, a més, aprofità l’elevada demanda exterior en algunes de les seves produccions i col·laborà, així, també, en el finançament de les importacions de primeres matèries industrials i d’utillatge.

En conjunt, si bé el que dominava era, com ha assenyalat el Grupo de Estudios de Historia Rural, “un camino de desarrollo tendencialmente autárquico, cada vez más controlado por los centros interiores de poder económico, y en el que el aparato de Estado pasaba a jugar un papel extremadamente activo e importante como instrumento de orientación y dinamización del proceso”, com també assenyalen aquests mateixos autors, durant el període previ a la República, “lo ocurrido en el mercado mundial sigue incidiendo de manera directa en el orden económico interior”36.

En aquest context, la República fou, en gran part, un resultat de la conflictivitat social generada per aquesta línia de desenvolupament, puix que els petits parcers o arrendataris, així com els assalariats o jornalers, i fins i tot els petits estalviadors de rendes fixes, foren els finançadors principals del procés de creixement, en veure com empitjoraven llurs nivells de vida, cosa que els obligava fins i tot a haver d’emigrar per necessitat, a vegades, a altres nacions. Entre el 1931 i el 1936, s’intentà, així, millorar la participació de les classes treballadores en el procés de desenvolupament, i cercar paral·lelament una reforma agrària de tall burgès, però, aquesta, oposada a l’estructura tradicional de la propietat, fou un dels principals detonants de l’enfrontament civil.

Sobre el marc d’aquesta història prèvia, l’opció social i econòmica que adoptaren els triomfadors del conflicte té prou sentit i, per tant, no és un anacronisme històric com es diu a vegades, tot i que en poc temps evidencià la contradicció d’intentar promoure un desenvolupament de tipus capitalista, però substituint per decisions de l’administració els mecanismes de funcionament del mercat la qual cosa acabà definint límits profunds al funcionament mateix de l’aparell econòmic.

No és encara el moment de fer un balanç complet del que succeí en aquell període; però, molt possiblement, un dels resultats més significatius que provocà l’autarquia fou l’acumulació de recursos a les mans dels propietaris dels mitjans de producció, sobre la base d’una restricció important en els nivells de vida de la majoria de la població. De tota manera, és poc el que hi ha investigat i escrit sobre aquest període de la història de l’estat espanyol, i això és especialment rellevant pel que fa a l’evolució econòmica dels diferents sectors i, molt concretament, de l’agrari. Per aquest motiu, en aquest apartat no podem intentar d’assolir una visió tan general com la que hem proposat per al període 1914-39; en canvi, centrarem l’atenció a aclarir algun dels resultats econòmics més interessants i informatius de la línia de funcionament adoptada, com és ara el conegut “estraperlo”. En darrer terme, aquest, en impedir de conèixer els preus reals a què foren venudes les mercaderies, és un obstacle important per a conèixer l’evolució que experimentà el producte agrari i ramader i, per tant, la productivitat econòmica del sector, puix que les fonts que podrien possibilitar aquest estudi recullen simplement els preus oficials fixats per l’administració37.

Cal destacar, però, alguns aspectes de les informacions que aquestes mateixes fonts proposen sobre l’ús del sòl i l’evolució dels rendiments físics, aspectes de la realitat que, almenys, permeten fer deduccions sobre les diferents variables que actuaren sobre els propietaris agraris a l’hora de prendre decisions amb relació a l’orientació productiva de llurs recursos.

L’ús del sòl: el retrocés en el procés d’especialització

Quadres 11 i 12. Ús de la superfície productiva catalana, 1944-1957. Evolució de les superfícies conreades en núm. índex.

Pel que fa a l’ús del sòl, tal i com es pot veure en els quadres 11 i 12, on es compara l’evolució seguida entre l’inici de la dècada del 1940 i el final dels anys 1950 amb relació a la situació existent durant els anys de la República38 i39, es pot concloure clarament que l’immobilisme i un cert retrocés en especialització foren els resultats immediats, en el sector agrari català, del model de desenvolupament econòmic escollit.

Inicialment, cinc anys després d’acabada la guerra civil, la superfície total conreada se situava encara molt per sota dels nivells de pre-guerra i aquest retrocés que afectava de manera prou intensa tots els aprofitaments (amb algunes matisacions com més endavant posarem en relleu), era especialment rellevant amb relació a les superfícies sembrades de cereals i llegums. Les extensions treballades d’aquests conreus minven entre el 1933 i el 1944 en un 10,6%, les dels aprofitaments arbustius i arboris ho fan en un 11,6% i les del conjunt d’aprofitaments intensius, en un 8,7%. Tot seguit, cal distingir dos subperíodes diferenciats entre el 1944 i el 1957, en el marc general del retrocés assenyalat. Fins al final de la dècada dels quaranta sols s’incrementaren sensiblement les superfícies ocupades pel conjunt de cereals i llegums (que, tot i així, continuaven sense superar els nivells assolits entre el 1931 i el 1935), i es mantenien pràcticament estabilitzades les superfícies ocupades pels conreus arbustius i arboris i pels intensius. Posteriorment, entre el 1949 i el 1957, s’incrementaren notòriament les superfícies d’aquests darrers conreus i restaren estancades les de la resta d’aprofitaments. Pel que fa al conjunt de la superfície conreada, tot i recuperar-se lleugerament a partir del 1944, no superava encara al final del període les extensions assolides durant la República.

L’immobilisme i un cert retrocés en el procés d’especialització foren els resultats immediats, en el sector agrari català, del model de desenvolupament econòmic escollit. La patata primerenca (a dalt) és la principal riquesa agrícola del Maresme (“Boletín Sindical de la Territorial de Barcelona”, maig del 1944). A baix, fotografia extreta del fullet “Campos experimentales del Vallés”, 1944.

En conjunt, les estructures de conreus que es configuraren entre el 1944 i el 1957 evidencien, amb relació a les del 1933, un clar estancament en el procés d’especialització detectat entre la Primera Guerra Mundial i el 1936, i fins i tot un cert retrocés si s’observa més concretament la del 1949. Així, entre el 1933 i el final dels anys quaranta, les superfícies de cereals i lleguminoses augmentaren llur participació en els totals conreats i la disminuïren en canvi les dels conreus arbustius i arboris i dels intensius i, durant els primers anys de la dècada del 1950, s’esdevingué seguidament una certa recuperació de l’estructura de conreus existent en el període republicà gràcies, com hem vist, al creixement de les superfícies destinades a aquests darrers aprofitaments.

Matisant ara una mica més aquests canvis en l’ús del sòl, cal posar en relleu dos fets. Pel que fa als conreus intensius, l’evolució dels prats artificials sempre és creixent des del 1933; llurs extensions augmentaren en un 7,5% entre el 1944 i el 1949 i en un 25,1% entre el 1949 i el 1957. Paral·lelament, tal i com es pot veure en el quadre 13 amb relació als conreus de cereals i lleguminoses, alhora que es detecta un clar empitjorament de la relació superfície sembrada-superficie conreada i es desintensifica, per tant, el conreu, les extensions destinades a varietats de pinso perden progressivament importància relativa.

Quadre 13. Evolució de les superfícies de cereals i lleguminoses, 1944-1957.

Explicar satisfactòriament aquests fets no és un objectiu fàcilment assolible, atès, com hem dit, l’estat actual de les investigacions. Amb tot, algunes hipòtesis poden ésser avançades a partir de les conclusions assolides per C. Fernando Barciela en l’excel·lent estudi que ha realitzat de l’agricultura cerealícola de l’estat espanyol entre el 1937 i el 197140.

En concret, la política intervencionista de l’estat en aquest subsector agrícola, cercà, durant el període que ens ocupa, dos objectius bàsics: assegurar l’alimentació de la població i intentar alhora que els preus no s’incrementessin. Aquesta línia d’intervenció evidencia, en darrer terme, com assenyala M. Buesa, que “la opción industrialista se afirma como elemento fundamental de la política económica española desde las postrimerías de la guerra civil”41.

Així, doncs, el Servicio Nacional del Trigo, l’únic comprador i venedor autoritzat de les collites de cereals, fixà, des de la seva creació a la zona nacional, el 1937, preus de compra als pagesos extraordinàriament baixos i, a excepció del període 1937-42, més protectors del blat i de les varietats alimentàries de consum humà que no de les varietats de pinso. En aquesta darrera línia de protecció, els preus d’intervenció foren augmentats a partir de la campanya cerealícola de 1950-51, quan les conseqüències negatives de la política de preus baixos n’impedien la reproducció permanent42.

Ametllers i oliveres a la Ribera d’Ebre. La disminució dels rendiments físics de la terra fou la segona característica important de l’evolució econòmica del sector agrari entre l’any 1939 i el final de la dècada dels cinquanta.

En conjunt, tot i que els preus de taxa foren superats àmpliament pels dels mercats negres generats en part per aquesta mateixa política, llur existència fou crucial per als petits pagesos que contràriament als mitjans i els grans propietaris, no podien eludir fàcilment les quotes de lliurament obligatori al Servicio Nacional del Trigo. D’això resultà un procés en el qual es tendí a l’abandó de terres de conreu amb relació a les existents en 1931-35 i a l’augment a les mateixes zones secaneres de les extensions de terra per a l’aprofitament extensiu de la ramaderia. En resum, doncs, es produí, com assenyala Barciela, un augment d’erms i guarets, així com també, segons podem concloure de les dades aquí proposades, dels prats artificials43.

Paral·lelament, l’increment en importància relativa que observaren les varietats de pinso en les superfícies sembrades de cereals i lleguminoses entre el 1933 i el 1944, així com llur posterior disminució fins el 1957, només fou un resultat addicional de les mesures d’intervenció fixades pel Servicio Nacional del Trigo per a les diferents produccions, primerament contràries al blat, quan es raonava absurdament en termes de sobreproducció per a aquesta varietat, i posteriorment més favorables, quan l’escassetat s’anava fent evident.

La disminució dels rendiments físics

A més del retrocés experimentat en el procés d’especialització agrària, la disminució dels rendiments físics de la terra fou, molt significativament, la segona característica important de l’evolució econòmica del sector entre l’any 1939 i el final de la dècada del 1950. Així, també es trencà, pel que fa a aquesta qüestió, una línia de desenvolupament present des del final del segle XIX.

Des del punt de vista del conjunt del sector, aquest fet es posa clarament en relleu quan es compara l’evolució seguida per la superficie conreada amb la que observà paral·lelament el producte agrícola valorat a preus constants de 1931-35, segons la mateixa mostra d’aprofitaments ja utilitzada en l’apartat anterior. Efectivament, tal i com es pot veure en el quadre 14, després dels deu primers anys de franquisme, mentre l’àrea de conreu disminuí entre el 1933 i el 1949 en un 2%, el producte obtingut ho féu amb molta més intensitat. Posteriorment els rendiments físics tendiren a recuperar-se una mica, però al final dels anys cinquanta no superaven encara els nivells assolits durant els anys de la república. En concret, la superfície conreada el 1957 disminuí, amb relació a la del quinquenni de 1931-35, en un 2,5%, mentre el producte agrícola ho féu paral·lelament en un 20,3%.

S’obtenen resultats similars si observem més concretament els canvis que experimentaren els rendiments agrícoles dels conreus principals. Així, per al conjunt de cereals i llegums, les collites per hectàrea sembrada disminuïren des de 16,8 q/ha a 11,77 q/ha entre 1931-351 1940-49 i es recuperaren posteriorment fins a 16,2 q/ha entre 1950-6044. Tanmateix, pel que fa a patates, vinya i olivera, mentre els rendiments mitjans obtinguts durant la República foren respectivament de l’ordre de 104,50 q/ha, 18,14 hl/ha i 1,85 hl/ha, al voltant del 1949 foren, en el mateix ordre, de 67,8 q/ha, 11,42 hl/ha i 1,11 hl/ha i el 1957 de 106,1 q/ha, 17,4 hl/ha i 1,09 hl/ha.

En resum, doncs, els diferents indicis recollits semblen apuntar conjuntament als mateixos resultats. Després de la guerra, i durant els primers governs del franquisme, els rendiments per al conjunt de l’agricultura disminuïren profundament i restaren durant quasi vint anys per sota dels assolits durant el període republicà.

Quadre 14. Els rendiments físics agregats, 1933-1957.

Explicar aquesta crisi de productivitat detalladament és, sens dubte, un objectiu prou complex d’assolir avui en dia, però, si recollim novament les observacions realitzades per C.F.Barciela en l’estudi esmentat, així com les que en els anys de l’autarquia féu el mateix Manuel de Torres45, o les que posteriorment feren els diferents autors d’E/ capitalismo español: De la autarquía a la estabilización46, és ciar que diversos factors incidiren conjuntament en la caiguda dels rendiments i en llur posterior manteniment a baix nivell fins els anys seixanta. Cal destacar en aquest sentit les dificultats d’importar maquinària, o la relativa escassetat i carestia de primeres matèries com el ferro, que col·lapsà la construcció de l’utillatge més senzill i bàsic per al conreu de la terra47, així com la intensa caiguda en les disponibilitats d’adobs48 i també, molt significativament, el mateix ordre econòmic implantat, fonamentat en una “estructura intervencionista del Estado que tuvo un papel desorientador y desajustador de la oferta”49.

Pel que fa al subsector cerealícola, aquest darrer factor es posa clarament en relleu quan s’observa que la desintensificació del conreu fou precisament una de les conseqüències de la política de preus fixada pel Servicio Nacional del Trigo, no solament perquè incentiva l’augment de guarets i erms, ja assenyalat anteriorment, sinó també perquè impulsà una “tendencia a la expansión del modo autárquico familiar”, en la qual els pagesos cercaren “no obtener excedentes que debían ser entregados al Servicio Nacional del Trigo a bajos precios”50. Aquesta observació, però, no seria aplicable a la gran majoria de propietaris mitjans i grans, els quals si bé reberen com la resta els efectes de l’escassetat i la carestia dels mitjans de producció, molt possiblement intentaren mantenir uns elevats rendiments agrícoles de llurs finques, ja que podien comercialitzar pels canals no oficials els excedents obtinguts, venent-los als elevats preus del mercat negre.

La recuperació sols començà a iniciar-se a partir, com hem dit, de la campanya 1950-51, quan, detectats per tothom els negatius efectes de l’intervencionisme desaforat i dels baixos preus fixats per als cereals, s’inicià un lent però constant procés de liberalització, acompanyat d’una notable puja dels preus oficials que, juntament amb el creixement esdevingut, en les disponibilitats d’adobs i amb la lenta recuperació de la producció d’utillatge i maquinària, possibilità la recuperació progressiva dels rendiments51.

Els preus agrícoles: l’estraperlo

Vegem ara una de les conseqüències més importants de la política intervencionista desenvolupada a partir del 1939.

Com assenyalà García de Andoain, després de la guerra civil “se intervinieron la mayor parte de los productos agropecuarios, se tasaron las mercancías en producción y en consumo, se establecieron entregas forzosas obligatorias al productor y el racionamiento al consumidor”, i tot això amb l’objectiu d’intentar corregir “él grave desequilibrio que Se produjo entre las producciones disminuidas y las necesidades de una población en constante crecimiento”52.

Però el fet és que, paral·lelament a l’establiment dels canals de comercialització oficials, es desenvoluparen també d’una manera accentuada els mercats negres, que així esdevingueren, en paraules de J. Clavera, “el reverso de la medalla del intervencionismo imposible’’53.

Malauradament, és poc el que se sap encara ara sobre el volum de mercaderies que foren objecte de transaccions en aquests mercats, així com dels preus a què aquestes es realitzaren i això, com hem assenyalat, és un important obstacle no solament per a conèixer l’evolució del valor de les produccions agrícoles i ramaderes durant el període en qüestió i, per tant, de la productivitat econòmica del sector, sinó també per a conèixer l’evolució en termes reals de les diferents variables econòmiques mesurades en termes monetaris54. Sols pel que fa al subsector cerealícola, gràcies als diferents estudis ja realitzats5, i a la nova informació obtinguda de l’arxiu privat de la família Abadal56, pot assolir-se un coneixement més acurat sobre les causes que impulsaren el desenvolupament dels mercats negres, així com de la importància relativa que aquests tingueren al llarg del temps; la seva observació possibilita, doncs, interessants deduccions sobre l’evolució de l’economia espanyola i catalana entre els anys 1940-50.

Quadre 15. Els preus del blat en el mercat oficial i en el mercat negre, 1939-1957.

En concret, observant primer el quadre 15, on es recull la informació més rellevant sobre aquesta qüestió amb relació al blat, es detecten clarament diversos aspectes. En primer lloc, és prou evident que la comercialització il·legal de la producció bladera es desenvolupà principalment entre el 1940 i el període 1951-53. Durant aquests anys, el percentatge del producte comercialitzat en el mercat negre se situà, de mitjana, en el 52,45% del total comercialitzat en el conjunt de l’estat, i alhora fou venut a uns preus que, a Catalunya, arribaren a superar els oficials entre quatre i cinc vegades, en els darrers anys de la dècada del 1940. De fet, la màxima diferència entre els preus oficials i els assolits efectivament pels Abadal té lloc el 1947, any en què aquests superen els primers 4,39 vegades. Cal tenir en compte, però, que les 8,40 ptes/kg a què fou venuda la collita bladera dels Abadal en aquell any era la remuneració mitjana total obtinguda per unitat de producte en la venda, i per tant no era exactament el preu vigent en el mercat no oficial, puix que part de la collita hagué d’ésser venuda forçosament, almenys per cobrir les aparences, al Servicio Nacional del Trigo. Posteriorment, la comercialització il·legal començà a disminuir a partir dels anys cinquanta, quan gràcies als augments de preus oficials impulsats des del govern resultava cada cop menys remunerador arriscar-se en les operacions del mercat negre. Entre el 1953 i el 1957, el percentatge comercialitzat fora dels circuits oficials queia ja, a nivell estatal, fins al 22,13%, i paral·lelament tendien a desaparèixer les diferències entre les cotitzacions del mercat oficial i de l’il·legal57.

Quadre 16. Preus mitjans assolits pels Abadal / preus oficials, 1939-1957.

Pel que fa a la resta de cereals, tot i que la informació disponible és menor, les conclusions que s’assoleixen observant l’evolució comparada dels preus de l’ordi, la civada i el blat de moro als mercats oficials i als negres, respectivament, són pràcticament les mateixes. També per a aquestes produccions, el moment de major desenvolupament de la comercialització il·legal se situà durant la dècada del 1940 i el principi dels anys cinquanta, període en què els preus no oficials hagueren de superar els fixats pel govern, entre sis i set vegades en el cas de l’ordi i la civada, i entre dues i tres en el del blat de moro. Addicionalment, també és clar que, en aquest període, la diferència entre els preus oficials i els preus de mercat negre fou generalment més gran per a les varietats de pinso que per al blat, i això il·lustra clarament el tipus de política intervencionista desenvolupada pel Servicio Nacional del Trigo, la qual, com hem dit, sempre fou més favorable al conreu blader en el context general de baixos preus de taxa fixats pel conjunt de produccions cerealícoles.

En conjunt, seguint ara novament les tesis de Barciela, la política intervencionista endegada pel franquisme, acompanyada d’una política de baixos preus de taxa per als cereals durant la dècada del 1940, impulsà un important retrocés en les superfícies conreades i en el procés d’especialització agrària en general, així com també en els nivells dels rendiments físics. En el cas concret dels cereals, la immediata restricció en l’oferta que es generà a partir d’aquí, i que agreujà encara més la situació d’escassetat existent, impulsà a l’alça les cotitzacions de les diferents produccions, les quals, en superar àmpliament les fixades pel Servicio Nacional del Trigo incentivaren ràpidament el desenvolupament del tràfic il·legal de mercaderies, més conegut com a estraperlo.

La política autàrquica, desenvolupada a partir del 1939, fracassà estrepitosament en l’objectiu de promoure la producció i la productivitat i en el d’evitar l’encariment dels productes agrícoles. Imatges del camp, extretes de la revista “San Jorge”, diputació de Barcelona, 1954.

Conclusions

En resum, la política autàrquica desenvolupada a partir del 1939 no solament fracassà estrepitosament en l’objectiu de promoure la producció i la productivitat, sinó que, incentivant l’estat general d’escassetat, fracassà també en l’objectiu d’evitar l’encariment dels productes agrícoles. D’això es derivà un retrocés substancial en els nivells de salaris reals que, en darrer terme, acabà limitant dràsticament les possibilitats de desenvolupament de la resta dels sectors productius i, per tant, del mateix aparell econòmic.

Aquests, però, no foren els únics resultats de la política econòmica desenvolupada fins a l’inici dels anys cinquanta.

Paral·lelament a la situació d’escassetat generada, l’il·legal, però real, encariment dels productes agrícoles, possibilità una important acumulació de capitals en mans dels qui pogueren eludir els canals de comercialització oficials, principalment mitjans i grans propietaris, i tot un ventall d’intermediaris, fabricants, funcionaris..., especialment ben situats al voltant de les diferents xarxes de comercialització i transformació58. Pel que fa concretament als propietaris agrícoles, es dedueix clarament de la informació subministrada pels Abadal que el rendiment econòmic de llurs finques, entre 1931-35 i 1947-49, s’incrementà aproximadament entre un 150% i un 200%.

La política intervencionista, endegada pel franquisme, acompanyada d’una política de baixos preus de taxa per als cereals, durant la dècada dels quaranta, impulsà un important retrocés en les superfícies conreades i en el procés d’especialització agrària. Comarca de la Segarra.

Amb tot, les febleses del sistema econòmic estructurat en acabar la guerra civil eren ja massa evidents al final de la dècada del 1940 per a mantenir la situació inalterada, i s’inicià, així, a partir del 1950 i des de les mateixes instàncies del poder, una desarticulació progressiva de l’aparell intervencionista muntat, que, juntament amb els increments decretats en els preus de taxa dels cereals, promogué novament el creixement de la producció i de la productivitat agrícola, així com la desaparició progressiva dels mercats negres. En darrer terme, però, no fou fins els anys 1960 que es reprengué la línia de desenvolupament i d’especialització agrària present durant els primers decennis del segle XX, i això succeí amb particular intensitat, gràcies a l’obertura de l’economia de l’estat espanyol vers un món “en plena efervescència industrialitzadora i tecnològica’’59, que incentiva la transformació de l’estructura econòmica estatal.

La cerealicultura catalana entre el 1891 i el 1980

El motiu d’aquest comentari és il·lustrar una mica més l’evolució de l’activitat agrària catalana al segle XX, prenent com a punt de referència els canvis que es detecten en el subsector dels cereals, si més no en la seva expressió més general i agregada. De fet, malgrat que aquesta branca de l’agricultura no era, ni és, representativa d’un sector agrari com el català, acusadament heterogeni, la seva consideració permet de detectar comportaments i trajectòries força significatives, i il·lustratives, amb matisacions, de les grans transformacions que anà experimentant l’activitat agrària catalana en general.

Superfícies sembrades, producció i rendiments del sector agrari entre 1891 i 1900.

El gràfic que acompanya aquest breu comentari il·lustra, concretament, quina fou l’evolució de les superfícies sembrades, la producció i els rendiments dels cereals a Catalunya entre el 1891 i el 1980, prenent com a base les successives informacions sobre aquest tema proporcionades pels diferents organismes oficials encarregats de les recerques durant aquest llarg període. La seva fiabilitat és, sens dubte, molt desigual i sempre menor, lògicament, per als moments més allunyats. Tot i així, contrastades amb altres informacions i a excepció d’alguns anys molt concrets, aquestes dades tendeixen a il·lustrar bé els principals períodes que cal destacar en l’evolució de l’activitat.

El quart i darrer període que val la pena destacar, a l’últim, seria el limitat, aproximadament, entre el 1959 i el 1980. En aquests anys, efectivament, els canvis hagueren d’ésser especialment espectaculars, i així ho il·lustra sobretot la forta expansió dels rendiments i les produccions, la qual va anar acompanyada d’una parcial recuperació de les superfícies sembrades i d’una notable reducció dels guarets a unes 65.000 ha solament.

Números índex, 1891-1900.

Resumint, les dades proposades permeten d’il·lustrar algunes de les conclusions a les quals hom ha arribat recentment, en diverses recerques sobre l’evolució del sector agrari català des del final del segle XIX. En primer lloc, sembla clar que l’activitat productiva en aquest sector no fou igual abans i després de la crisi de fi de segle, quan l’intens i profund canvi que provocà l’expansió del capitalisme en el conjunt de circumstàncies econòmiques obligà els propietaris ilo conreadors a canvis no menys importants en les tècniques de conreu. En darrer terme, il·lustren bé aquests processos nombroses informacions existents a partir dels anys noranta del vuit-cènts, en les quals es posa ja en relleu la significativa expansió de les superfícies regades, i la introducció i la difusió d’un nou utillatge de conreu, així com també, per exemple, la sostinguda expansió dels fertilitzants químics. Aquestes evidències, per tant, qüestionen fortament les visions tradicionals del procés de canvi agrari a Catalunya i Espanya, les quals han tendit a veure el procés de substitució de les tècniques tradicionals de forma brusca i sense lligams de continuïtat, i gairebé sempre a partir dels anys seixanta del segle XX. Tot seguit, les dades mostren bé, també, la sostinguda interrupció que provocaren en aquestes trajectòries els primers anys del franquisme, el qual va solucionar, això sí, els tradicionals conflictes existents al voltant de la propietat de la terra a favor dels antics propietaris i va possibilitar una notable acumulació de recursos en les seves mans. En aquest nou ambient social, a l’últim, els canvis que s’anaren desenvolupant en el terreny de la política econòmica i la parcial obertura de l’economia espanyola vers l’exterior, possibilità la recuperació i la intensificació dels canvis iniciats abans del 1936, materialitzant-se, així, d’una manera ara força espectacular, els diferents processos que hom associarà ja a la revolució verda.

En primer lloc, cal assenyalar les estranyes xifres de producció i rendiments en el primer quinquenni del segle XX, les quals, sense menysprear altres hipòtesis, cal interpretar com el resultat, sobretot, de les febles estimacions que es realitzaren en aquests anys de les superfícies efectivament regades de Lleida i de la seva productivitat. Certament, en aquest moment ja era acabat el Canal d’Urgell, però malgrat les informacions dels enginyers del Servicio Agronómico, que tendien a consignar unes superfícies regades exageradament elevades, altres tècnics més directament lligats al projecte dels nous regadius eren unànimes a destacar-ne la limitada expansió i, també, la persistència d’un conreu que encara necessitava recórrer al guaret. Fem, doncs, abstracció d’aquestes dades, car sols una anàlisi detallada de les dades existents en els arxius de la societat constructora del Canal permetrà de substituïr-les en el futur. Realitzat això, la imatge que ens queda del primer gran període a destacar, és a dir el del 1891 al 1935, és molt clara. No només es destaca la immediata recuperació i posterior estancament de les superfícies sembrades amb les diferents varietats de cereals, sinó també la simultània i més sostinguda expansió de les produccions i els rendiments. Si consideréssim, a més, l’evolució dels guarets i, per tant, de les superfícies conreades totals, l’expansió de la productivitat fóra encara més significativa. En concret, mentre l’expansió dels rendiments sobre les superfícies sembrades entre 1891-1895 i 1931-1935 se situà prop del 48 %, la referida a les superfícies conreades se situà en canvi prop del 65 %, cosa que il·lustra una mica més els canvis que s’experimentaven en les tècniques de conreu.

El segon període que cal destacar seguidament és, lògicament, el de la guerra civil. Malauradament, però, encara no disposem d’estimacions fiables sobre l’evolució de les diferents variables en aquests anys, i, així, les baixes xifres que es consignen el 1939 o en la immediata postguerra solament poden considerar-se com una aproximada il·lustració de la simultània desfeta econòmica que cal associar a aquell conflicte.

Són significativament molt clares, en canvi, les dades que es consignen durant les dècades del 1940 i el 1950, i molt especialment en la primera, en la qual no només les superfícies sinó també les produccions i els rendiments se situaren sempre per sota dels nivells assolits en el període republicà, i això acompanyat, com s’ha vist anteriorment, d’una significativa expansió dels guarets. En la dècada següent, si bé es detecta ja una incipient recuperació, els nivells dominants continuaren essent, com es pot veure, prou baixos, la qual cosa permet d’agrupar aquest decenni i l’anterior en un mateix gran període, de retrocés i d’estancament, encara que amb les matisacions assenyalades.

La revolució tecnològica. 1955-1984

Introducció i enfocament general

Conreu de flors en hivernacle al Maresme.

Com a conseqüència de processos històrics anteriors a l’any 1940, Catalunya heretà una empresa agrària de petites dimensions. L’any 1972 només el 9,5% de les empreses agràries ultrapassava les 30 ha. Cal tenir en compte que en aquest percentatge hi ha incloses les empreses forestals. Sense que aquesta mena de mesura sigui el millor indicador de l’excedent d’explotació de les empreses, almenys pot ésser-ne orientadora.

Per tant, és aquesta empresa de petites dimensions la que ha d’adaptar-se als canvis exògens que es produeixen. L’empresari agrari intenta de maximitzar el benefici que obté de la seva explotació agrària. Les restriccions que té a curt termini són diverses, atesa l’escassa dotació del factor terra i la característica familiar del factor treball. D’altra banda, pot ésser convenient d’observar aquesta mena d’empresa agrària sota l’òptica d’una llar que produeix i consumeix simultàniament, que té una dotació de factors productius com ara terra i equipament, i unes components familiars que poden emprar-se tant en l’explotació familiar com fora d’aquesta. Per això, les decisions que prengui aquest tipus d’empresari agrari poden ésser diferents de les condicions d’una maximització del benefici del productor dels manuals de microeconomia, en la mesura que l’empresari que considerem aquí contempla uns supòsits diferents.

En aquest apartat oferirem una explicació global de la dinàmica històrica del sector agrari català. Es tracta d’exposar les relacions que hi ha entre els diferents grups d’agents econòmics i les respostes que han establert davant els canvis en l’entorn econòmic. A les seccions següents descriurem detalladament l’evolució de les variables utilitzades per a aquesta explicació global.

Es tracta d’estudiar com ha reaccionat el sector agrari català davant els canvis exògens que s’han produït els darrers trenta anys. El lector acceptarà que en un sistema econòmic és difícil que hi hagi variables estrictament exògenes, però, atès que analitzarem un sector econòmic concret, poden delimitar-se més clarament els canvis que provenen de fora de l’agricultura de les respostes internes del sector.

Com que en aquesta etapa s’han produït mutacions fonamentals en el sistema econòmic, és lògic de suposar que el sector agrari no n’ha restat al marge, i que la seva evolució ha d’haver estat intensa.

Primera revolució tecnològica: la mecanització

Dues collites de mecanització difícil: a dalt, “plegant” avellanes, al Baix Camp; a baix, les olives, al Montsià.

El canvi tecnològic s’ha accelerat els darrers trenta anys. Primerament fou la substitució de la tracció animal per la mecànica. La mecanització d’una bona part dels treballs agraris permet un estalvi de mà d’obra important. És a dir, cada persona empleada en el sector agrari pot aconseguir potencialment un major producte, o dit d’una altra manera: per a unes hectàrees donades, la producció pot ésser assolida amb menys ocupació. Una vegada s’ha produït la innovació tecnològica, la seva difusió dependrà dels preus relatius que es donin entre els distints factors de producció. Per tant, l’empresari agrari compara el preu del factor treball o salari amb el cost anual del tractor o de la maquinària en general. Si els sous són baixos, la introducció de la mecanització s’endarrereix. D’altra banda, si l’empresa és molt petita, pot passar que l’estalvi de treball no compensi la inversió de maquinària. Catalunya és pionera en la mecanització respecte a la resta de l’estat, tot i que els anys quaranta els criteris de distribució de les llicències d’importació de tractors afavoriren les grans empreses agràries del sud peninsular. La causa d’aquest avenç es troba en els majors nivells salarials que hi ha a Catalunya, els quals fins i tot compensen el fet d’un menor estalvi de treball en funció de la dimensió més petita de l’empresa catalana. En la mesura que l’empresa familiar és la que preval en l’agricultura catalana, hom podría pensar que els nivells de salari no són una variable rellevant de la decisió de l’empresari quant a la inversió en maquinària, perquè aquest no ha d’abonar l’import dels salaris. No obstant això, no pot ésser deixat de banda el cost d’oportunitat de treballar en l’agricultura. Tal com dèiem abans, l’empresari agrari familiar té en compte el conjunt d’ingressos que entren a casa seva, tant per activitats a l’explotació com fora d’aquesta. D’aquesta manera, si amb la mecanització pot estalviar ocupació familiar, aquesta podrà ésser dedicada a feines fora de l’explotació, bé en altres empreses agràries, bé en la indústria o els serveis, i això comportarà un augment dels ingressos domèstics.

La ràpida difusió de la mecanització permet un increment de la productivitat de cada treballador i genera un contingent de mà d’obra disponible per a la indústria o per al sector de serveis. A dalt, màquina recol·lectora de cereals a l’Urgell (1984). A baix, tractor llaurant, a la Segarra.

La relativa proximitat geogràfica entre l’explotació agrària i els sol·licitants de treball no agrari que es produeix a Catalunya reforça el comportament que hem descrit en el punt anterior i fa que el cost d’oportunitat de l’ocupació amb baixa productivitat en el sector agrari sigui aquí més patent que a d’altres llocs d’Espanya.

Un altre element que explica la ràpida difusió de la mecanització de feines agràries a Catalunya és l’accés immediat i fàcil a centres de reparació i manteniment de maquinària, atesa la proximitat a la xarxa de nuclis urbans amb oferiment de serveis i difusors de tecnologia agrària.

Conseqüentment, la ràpida difusió de la mecanització permet un increment de la productivitat de cada treballador ocupat i, al mateix temps, genera un contingent de mà d’obra que pot ésser emprat fora de l’agricultura, atesa la creixent demanda de treball fruit del creixement de la indústria i dels serveis.

Abans del 1966, el 64,3% de les empreses agràries de la Depressió Central lleidatana ja havien adquirit el primer tractor, cosa que confirma la mecanització com el primer canvi tecnològic del període comentat.

Segona revolució tecnològica: la química

Els adobs complexos permeten un nivell de fertilització de la terra més equilibrat i a un cost més baix que els nitrats naturals. Per tant, aquest canvi tecnològic fa possible una major producció per unitat de superfície, en la mesura que és més fàcil i barat reposar els nutrients de la terra. La mecanització possibilita una major producció per treballador, mentre la revolució química permet més producte per unitat de superfície. Atès que la petita dimensió és la principal limitació de l’empresa agrària catalana, la intensificació que pot aconseguir-se gràcies a la utilització massiva de fertilitzants permet d’esmorteir-ne lleugerament els efectes. Som davant una tecnologia “estalviadora de terra”, és a dir, que fa el recurs terra una mica menys escàs.

Contra l’escarabat de la patata (revista “San Jorge”, 1959). Si la mecanització és la primera revolució tecnològica, la segona és la química, amb l’aplicació dels adobs complexos i els pesticides.

Dintre de l’avaluació de base química també cal citar els plaguicides. La intensificació produeix una major proliferació d’insectes paràsits i altres patologies, però el desenvolupament de la indústria química posa els mitjans que fan tècnicament viable l’estratègia de la intensificació.

L’empresari agrari va decidir-se per la intensificació, perquè, a Catalunya, l’escassa dimensió de les explotacions aconsellava una major capitalització per unitat de superfície, per obtenir el màxim producte per hectàrea. Això explica l’adopció de l’agricultura química. L’agricultor català no podia optar per una producció agrària menys intensiva i, per tant, amb menys necessitat de capital fix i circulant, atesa la dimensió existent. A més a més de l’incentiu econòmic per a la ràpida adopció de l’agricultura química, la fàcil comunicació amb tècnics de les cases subministradores feia disminuir la incertesa davant el canvi tecnològic.

Tercera revolució tecnològica: la biològica

Les innovacions de base biològica permeten l’increment del bestiar porquí i de l’aviram, ja que Vaugment no depèn de l’espai de terra dedicat a la producció d’aliments per al bestiar.

Posteriorment a la química en alguns casos i simultàniament en altres, les innovacions de base biològica van introduir llavors i animals híbrids que permetien un rendiment unitari més alt. Som davant un altre canvi tecnològic “estalviador de terra”. Mentre la mecanització afavoria una major escala de producció, el canvi químic i el biològic eren neutrals pel que fa a la dimensió. La producció basada en híbrids inestables d’alt rendiment feia disminuir l’ús de llavors de producció pròpia, i amb això augmentava la compra de factors de producció a la indústria subministradora de la nova tecnologia. Els raonaments econòmics que hem exposat al paràgraf sobre les condicions favorables de l’agricultura catalana per a una adopció ràpida i massiva de la nova tecnologia es poden repetir aquí.

El canvi tecnològic que es va produir possibilità la producció porcina i aviaria a gran escala sense haver de dependre de la base territorial de l’empresa o comarca per a la seva alimentació. En aquest cas, la producció no consumia el recurs terra, que és el més escàs a l’empresa agrària catalana. Per tant, es feia possible combinar una producció vegetal intensiva amb una ramaderia intensiva, la qual cosa permetia d’incrementar l’ingrés per explotació i per unitat de superfície.

Catalunya va ésser també pionera en aquesta mena d’innovació tecnològica. A més de les circumstàncies econòmiques, hi ha un fet geogràfic que afavoria d’una manera determinant l’expansió de la ramaderia intensiva, sense contrapartida en espai dedicat a l’alimentació del bestiar. En la mesura que els components alimentaris de la ramaderia intensiva (soja i blat de moro) són importats, la millor localització per a aquesta mena de bestiar és la proximitat als ports d’entrada. El port de Barcelona i el de Tarragona expliquen els desenvolupaments primers de la ramaderia porcina i aviaria, respectivament. Les activitats industrials de mòlta de la fava de soja i de la fabricació de pinsos fan que el port de Barcelona sigui el que marqui el preu testimoni per a tota Espanya. Per tant, la dependència del subministrament exterior afavoreix la producció agrària catalana.

Més endavant observarem com les despeses dels agricultors en l’adquisició d’inputs que incorporen la nova tecnologia comencen a aparèixer l’any 1964. En general, la proporció de les despeses corrents fora del sector agrari respecte al Valor Afegit Brut és gairebé el doble a Catalunya que a la mitjana estatal. Això indica una major adopció de les noves tecnologies.

Canvis en la demanda

Pomeres al Segrià. L’expansió de plantacions de pomeres a Catalunya és molt intensa i ràpida. La comarca del Segrià centralitza aquest creixement. L’agricultura catalana s’ha adaptat al canvi de la demanda. La fruita ha estat un producte en expansió constant.

Els canvis tecnològics van permetre una gran expansió de la producció per hectàrea i per habitant. El problema de tota expansió de la producció és si trobarà una demanda que estigui disposada a consumir l’increment de productes que se li ofereix. Per a això cal observar l’evolució de la demanda de productes agraris. Es considerarà que la demanda és una variable exògena i que, per tant, els empresaris agraris reaccionen davant els seus canvis.

Podem apropar-nos a l’evolució de la demanda a través de les despeses del consum en alimentació i en begudes. D’aquesta manera, s’inclou la demanda de productes alimentaris, tant dels que han estat sotmesos a un procés industrial com dels que es consumeixen en fresc. Bàsicament, la demanda de pa, patates, llegums secs, oli d’oliva i vi es contragué entre el 1964 i el 1981, mentre que s’expansionà el consum de productes d’origen animal, fruita i hortalisses. L’adaptació de l’agricultura catalana a aquest canvi va ésser molt ràpida. En general, es pot dir que hi ha hagut un canvi en la composició de la producció agrària catalana a favor d’aquells productes la demanda dels quals s’ha expansionat, i s’ha contret la producció dels productes amb demanda en retrocés. Aquest procés d’ajustament s’ha efectuat a una velocitat més gran que la mitjana d’Espanya.

Presseguers a l’Alt Penedès. També en aquest cas el Segrià encapçala la producció, però en els darrers anys hi ha un creixement de la superfície destinada a presseguers al Baix Llobregat, l’Alt Penedès i la Ribera.

Aquesta major adaptado als canvis de la demanda va possibilitar un major ingrés per a l’empresari agrari, en la mesura que una producció enfrontada a una demanda creixent obté un preu més alt. Mantenir-se en produccions excedentàries o que s’enfronten a demandes en retrocés implica un preu més baix; en aquestes circumstàncies, l’excedent de l’empresari agrari només pot mantenir-se mitjançant una reducció dels costs de producció. Els canvis tecnològics van fer possible un increment substancial de la producció, però aquest augment del producte hauria estat desfavorable per a la retribució a l’empresari agrari si no s’hagués produït un important reajustament productiu cap a productes i varietats amb una demanda en creixement.

Competència intersectorial pel treball i per la terra

El fort creixement que ha experimentat el sector no agrari de l’economia catalana ha exercit la seva influència sobre l’agricultura del Principat. En el paràgraf anterior consideràvem el canvi cap a una demanda més proteínica, cosa que s’explica per l’augment de la renda que, a la vegada, depèn del creixement del sector no agrari, ja que aquest és el que ocupa més del 90% de la població activa. L’elasticitat de la demanda dels distints productes agraris respecte a la renda explica els canvis en la demanda que hem comentat en el paràgraf anterior. Els augments de renda han desviat la demanda cap a uns productes en contra d’uns altres, i també han fet pujar les despeses en alimentació i begudes entre el 1964 i el 1974.

El creixement del sector no agrari implica un augment de la quantitat de factors de producció utilitzada per la indústria i els serveis. Per això, els empresaris agraris han de competir amb els no agraris pels factors de producció que efectivament o potencialment poden ésser utilitzats en ambdós sectors de l’economia. Atesa la importància quantitativa que el sector no agrari té a Catalunya, el creixement experimentat ha comportat un increment dels salaris i del preu de la terra.

L’agricultura va haver de competir per l’espai físic amb les naus industrials, les zones per a habitatge, la segona residència, les àrees d’esbarjo, etc. La proporció de superfície de Catalunya amb un pendent elevat que impedeix l’agricultura és considerable. El Principat és molt muntanyós, llevat de la Depressió Central lleidatana; per això l’activitat econòmica es concentra a les valls. A les zones de menys inclinació hi ha les ciutats, els polígons industrials, les carreteres i autopistes, les conduccions de tota mena, etc. El propietari del sòl vol maximitzar la renda que obté, per la qual cosa està disposat a arrendar o a emprar el seu espai en aquella utilització que li proporcioni la renda més alta. Atesa la interrelació espacial existent en una bona part de Catalunya, la terra ha estat un dels actius que més s’ha revaloritzat en el període comentat.

Si l’empresari agrari és al mateix temps propietari de la terra, compara la renda que obté per la seva utilització agrària enfront de la que pot obtenir venent-la. L’expansió del sector no agrari, amb la necessitat creixent d’espai, ha provocat una puja dels preus del sòl que s’ha anat estenent amb menys intensitat tot al llarg de la geografia catalana. L’empresari-propietari s’enfronta a una terra amb un cost d’oportunitat significativament incrementat.

Els alts preus de la terra pressionen cap a la intensificació de la producció agrària, perquè només una alta productivitat per unitat de superfície pot compensar l’elevat cost d’oportunitat que representa el manteniment de la utilització agrària de l’espai.

D’altra banda, els alts preus de la terra frenen l’increment de la dimensió de les empreses agràries. L’alt preu del sòl n’indica l’escassedat relativa, i per això l’empresari agrari català ha utilitzat tota la tecnologia que li ha permès intensificar els conreus. Per això, la ràpida difusió del canvi tecnològic en l’agricultura catalana, la qual hem vist no fa gaire, té un suport en l’elevat preu del sòl. Tota innovació que permeti incrementar la producció amb una superfície fixa ha tingut a Catalunya tots els pronunciaments favorables per a la seva aplicació ràpida i generalitzada.

El creixement del sector no agrari també entra en competència amb un altre factor de producció molt necessari per a aconseguir la intensificació: l’aigua. El sector no agrari genera una demanda creixent per a ús industrial i residencial, cosa que fa apujar el preu de l’aigua o, el que és el mateix, el cost d’extracció dels aqüífers.

Dinàmica entre l’agricultura catalana i la de la resta d’Espanya

En conclusió, la intensificació ha estat l’estratègia econòmica dels empresaris agraris catalans, tot al llarg del període comentat davant l’impacte del canvi tecnològic, del canvi en la demanda de productes alimentaris i del creixement del sector no agrari de l’economia.

Finalment, farem unes reflexions sobre l’evolució de l’economia agrària a Catalunya i a la resta d’Espanya. El comportament de l’agricultura catalana ha estat més conservador que el de la mitjana espanyola. Atesa la major interrelació i la major proximitat amb el sector no agrari de l’economia que s’esdevenen a Catalunya respecte a les altres zones de l’estat, l’empresari català té un cost d’oportunitat més alt per als seus factors de producció (bàsicament, terra i treball). Les rendes més altes que s’obtenen per la utilització no agrària del sòl i els salaris més elevats del sector no agrari fan que l’empresari agrari compari sempre l’oportunitat de continuar essent-ho amb les rendes que pot obtenir canviant de sector. Si l’empresari continua la seva activitat, atesos els preus del sòl més elevats i els salaris més alts que a la mitjana estatal, és perquè la productivitat d’aquests factors de producció és més gran que a d’altres zones de l’estat. Efectivament, a grans trets, la productivitat d’un treballador en l’agricultura catalana és el doble que la del treballador mitjà en l’agricultura espanyola. Aquesta productivitat és indicativa, així mateix, de la diferència de renda per treballador entre els dos agregats esmentats.

La competència exigeix una major productivitat i aquesta va lligada al canvi tecnològic. Tasques d’anivellació de camps, destinats dl conreu d’hortalisses, al delta de l’Ebre. A les imatges (de dalt a baix), un raig làser, regulable, permet de fixar el desnivell que es vol donar al terreny per a obtenir un millor aprofitament de l’aigua; els tractors arrosseguen les pales mecàniques, controlades per ordinador i regulades pel raig làser; procés d’anivellació en marxa.

En tenir, l’agricultura catalana, una major competència pels factors de producció i, per tant, en haver d’enfrontar-se a uns preus més elevats d’aquests, l’empresari agrari ha vist que la intensificació productiva és l’estratègia adequada per a la maximització del seu benefici en vista de l’entorn econòmic a què s’enfrontava. La major competivitat forja una productivitat més gran, i per això s’obtenen rendes més elevades. Per a aconseguir aquesta intensificació, ha calgut ésser pioner en el canvi tecnològic i ençertar-la en els canvis que es produïen en el consum per enfrontar-se a mercats amb una demanda creixent.

L’innovador obtingué un avantatge econòmic, perquè es trobà amb una demanda excedentària, cosa que tendia a retribuir els factors de producció de manera que compensava el risc i la inversió en la innovació. En agricultura, el canvi tecnològic o el nou producte no és controlat per l’empresari, sinó que són les empreses subministradores d’inputs les interessades en la màxima difusió de la nova tècnica de producció que permet de produir a un cost inferior. La difusió de la innovació assoleix un primer nivell en el qual desapareix l’excés de demanda i és probable que la difusió assoleixi una segona etapa en què s’arribi a una oferta excedentària, amb el consegüent enfonsament de preus. Productes que eren deficitaris han arribat a ésser excedentaris. Que l’agricultura catalana hagi començat primer amb les produccions amb demanda en expansió ha permès una major renda. A la segona etapa, el canvi productiu es generalitza a altres zones d’Espanya. En la mesura que la competència pels factors de producció, terra, treball i d’altres, entre el sector no agrari i l’agrari és menor a la resta d’Espanya, els preus dels factors són menors, per la qual cosa poden produir a un cost menor que l’agricultura catalana. En aquestes condicions, un cop el mercat saturat, s’obté una retribució als factors de producció que, podent ésser competitiva en altres zones de l’estat, pot relegar l’activitat agrària de Catalunya a la marginalitat.

La dinàmica que s’ha presentat es resumeix en un canvi tecnològic o d’introducció d’una nova activitat que comença a Catalunya i que s’estén posteriorment a la resta d’Espanya, amb la qual cosa desapareixen els avantatges inicials que concedia el fet d’ésser pioner i se situa en desavantatge, atesos els majors costos de producció. El major pes de la indústria i dels serveis a Catalunya fa pujar els preus dels inputs que necessita l’empresari agrari, per la qual cosa aquest ha d’estar a l’aguait a satisfer renglons de la demanda amb una elasticitat de renda més gran, per tal d’obtenir una retribució competitiva amb els potencials usos alternatius dels recursos que utilitza. Per això, l’empresari agrari de Catalunya ha estat més atent als canvis tecnològics i de la demanda, ja que en l’anticipació es troba la clau per a la seva continuïtat en el negoci. Si ha de competir en productes amb mercats equilibrats o excedentaris, estesos a la resta d’Espanya, amb tecnologies madures, etc., es trobarà en inferioritat de condicions en vista dels seus majors costos de producció.

Disparitat de rendes agràries comarcals

Fins ara, la visió de Catalunya que hem presentat és la d’un tot homogeni, perquè preteníem proporcionar en aquest apartat d’introducció una idea global de l’evolució històrica. No obstant això, la realitat comarcal subjacent a l’agregat català presenta diferències notables entre aquestes entitats territorials de menor ordre. La disparitat de rendes agràries de les distintes comarques és considerable. La renda agrària per persona ocupada en el sector de les comarques capdavanteres triplica la de les comarques endarrerides.

L’explicació teòrica és la mateixa que ens permet definir les diferències entre Catalunya i la resta d’Espanya. La interrelació màxima amb la indústria i els serveis es produeix en aquelles comarques que obtenen les majors rendes agràries per càpita, i això és així perquè els empresaris agraris es veuen forçats per la major competència pels recursos productius. A les zones més allunyades dels centres de creixement secundari i terciari és on s’enregistren menys innovacions i rendes més baixes. La conclusió més general d’aquest apartat és que el millor marc per al desenvolupament agrari és precisament aquell en què les connexions amb l’urbà són màximes, ja que la ciutat és el centre que genera la tecnologia agrària i és també el centre de consum.

El lector que estigui interessat en un estudi a nivell comarcal de les relacions que hem comentat aquí pot consultar Economia Agrària de Catalunya (Benelbas, Ed. Ketrés, pàg. 81).

Població activa agrària

Evolució i composició

Quadre 17. Evolució de la població activa agrària, 1950-1975.

L’any 1940, la població que treballava en el sector primari era de 327.245 actius. Deu anys després, el 1950, el nombre d’actius del sector primari català s’havia mantingut estancat. L’estabilitat en l’ocupació en l’agricultura els anys quaranta es correspon amb l’autarquia més pura i amb el retrocés econòmic que s’enregistra en aquest període. A partir del 1950, i basant-nos en els censos de població de 1950, 1960 i 1970, i en el padró del 1975, podem afirmar que s’assisteix a una minva de l’ocupació en l’agricultura, pròpia de les economies en creixement (vegeu el quadre 17). L’agricultura catalana passa d’ocupar el 22% de la població activa el 1950, al 6,5% el 1975. En termes absoluts, l’agricultura catalana es desprèn de 183.276 actius entre el 1950 i el 1975. El període en què s’enregistren els majors davallaments relatius d’actius és entre el 1960 i el 1970, coincidint amb els creixements màxims de l’economia catalana.

L’any 1955, els actius considerats com a no assalariats representaven el 81% del total. Componen aquest grup no assalariat els empresaris agraris que ocupen assalariats, els empresaris sense assalariats i els ajudants familiars. En aquell mateix any els assalariats només representaven el 18% dels actius ocupats en l’agricultura.

A partir del 1955, es produeix una davallada brusca dels empresaris que ocupen assalariats, com a conseqüència del començament de la mecanització i d’una evolució dels salaris més desfavorable per a l’empresari agrari.

Al mateix temps, es produeix una important caiguda dels ajuts familiars. Amb les elevades taxes de creixement de la indústria i dels serveis, es produeix un fort augment de la demanda de treball, cosa que fa que s’incrementi el cost d’oportunitat d’estar ocupat en el sector agrari dins les explotacions familiars.

La pèrdua d’ajudants familiars i el descens d’empresaris agraris entre el 1955 i l’actualitat, juntament amb la creixent importància de les empreses agràries de dimensions mitjanes i el desenvolupament de la ramaderia intensiva, fa que el nombre d’obrers i tècnics (assalariats) en el camp català hagi augmentat la participació relativa en el total d’actius. Els assalariats el 1975 representen el 27%, enfront del 18% de vint anys abans.

Grau d’ocupació

A Catalunya, la proporció de regadiu és del 23%. Un 56% de les hectàrees regades són localitzades a la depressió central lleidatana, amb els canals d’Urgell, Catalunya i Aragó i Pinyana. La segona concentració de superfície de regadiu és situada a la desembocadura de l’Ebre. Una altra zona es troba al Gironès i a l’Empordà. Tot aprofitant els marges del Gaià i del Francolí, s’ha format la zona del Baix Camp i del Tarragonès. A dalt, regatge per aspersió fix al delta de l’Ebre (a l’esquerra) i per aspersió mòbil al delta de l’Ebre (a la dreta). A baix, un canal al delta de l’Ebre (a l’esquerra) i el canal d’Urgell, a la comarca de la Noguera (a la dreta).

En tractar de la població activa en l’agricultura, apareix sempre el tema de la subocupació. La característica familiar de l’empresa agrària catalana fa que abundin els ajudants familiars. Aquests treballadors familiars no reben un salari i no comporten un desemborsament efectiu per a l’empresari. Per això, la productivitat d’aquesta mena d’actius sol ésser baixa, perquè no són contractats per realitzar unes tasques concretes, sinó que són part dels recursos de l’empresa. En la mesura que busquen feina o que fan treballs en èpoques determinades formen part de la població activa.

Atès que el treball familiar és propi d’empreses agràries la dimensió de les quals no permet una ocupació de tots els membres de l’empresa-família per a una tecnologia mitjana, alguns d’aquests treballadors són crònicament subocupats. Aquesta era la situació els anys 1940 i 1950.

A mesura que minvava el nombre d’actius i s’incrementava el valor de la producció, es va observar un creixement espectacular de la productivitat. Connectant amb el que hem exposat abans, podem dir que la minva d’ajudants familiars fortament subocupats va fer que s’incrementés la productivitat del factor treball que continuava en el sector.

L’estudi de Benelbas (1981, pàg. 114) tracta d’avaluar la subocupació en l’agricultura catalana. A la producció agrícola i ramadera del 1975 s’apliquen uns coeficients de factor treball per a cada un dels distints productes que la componen. Es determina quanta ocupació plena hi ha en l’agricultura catalana del 1975. El supòsit bàsic en aquest exercici són els coeficients d’ús de factor treball en cada producte. Aquests coeficients varien segons la tecnologia escollida, però l’elecció no és neutra respecte a la dimensió de l’empresa. Els coeficients aplicats es refereixen a una dimensió que correspon a l’inici de la part més plana de la corba de costos mitjans, que en una bona part dels casos pot ésser assequible per a l’empresa de tipus familiar. D’aquesta manera, s’obtenen 117.313 actius agraris sense subocupació en l’agricultura catalana. Òbviament, si els coeficients de factor treball provinguessin d’una tecnologia menys intensiva en treball, s’obtindrien menys actius plenament ocupats. Si acceptem la xifra del padró del 1975, que dóna una població activa agrària de 130.406, observem que només hi havia en aquesta data 13.092 actius subocupats. Aquest increment del grau d’ocupació dels actius agraris és conseqüència de la davallada de població activa agrària, explicada pel creixement de l’economia catalana i de la resta d’Espanya a partir del 1960.

Edat

Quadre 18. Edat de la població ocupada en les empreses agràries.

La minva d’actius també afecta l’estructura d’edats dels qui continuen en el sector agrari. Tenint en compte que els fills són una part important dels ajudants familiars que abandonen el sector i que els pares es queden en l’explotació agrària, es produeix un lent envelliment de la població activa agrària.

L’any 1972, del total de persones que treballaven en l’agricultura el 60% a Barcelona, el 62% a Girona, el 57% a Lleida i el 57% a Tarragona tenien més de quaranta-cinc anys (vegeu el quadre 18).

L’estructura d’edats dels empresaris l’any 1972 presenta per al total català el 54% d’aquests amb més de cinquanta-cinc anys.

Mitjançant una anàlisi estadística (Benelbas, 1981, pàg. 122), hom pot detectar que l’estructura d’edats dels empresaris agraris és més jove a les zones on hi ha empreses de majors dimensions. Aquesta relació pot explicar-se sobre la base que a major dimensió, major possibilitat d’obtenir una renda similar a la que assoliria l’empresari en activitats no agràries. Contràriament, si l’explotació és de petites dimensions, no possibilita a l’empresari l’obtenció d’una renda equiparable, per la qual cosa cap fill no es queda a l’empresa i el titular de l’explotació hi continua fins a la seva jubilació física. Per tant, en àrees de predomini d’empreses que permeten d’assolir una renda inferior a la mitjana comarcal, és lògic esperar una estructura d’edats marcadament envellida.

Mecanització

Tractor en un camp d’arròs del delta de l’Ebre.

La substitució de la tracció animal per la mecànica, en un primer moment, i la mecanització de part de les feines de recol·lecció, en un segon moment, possibiliten que es doni simultàniament un increment de la producció agrària i una minva accentuada de població activa agrària.

El tractor és la primera inversió important i la més representativa de la mecanització. Durant els anys quaranta i cinquanta, els tractors havien d’ésser importats amb llicència especial. Aquestes llicències no eren subhastades al millor postor, sinó que eren distribuïdes administrativament de manera que afavorien les zones amb abundància d’empreses de grans dimensions.

En el quadre 19 s’aprecia com, el 1947, Catalunya tenia el 30% del parc estatal. Aquest percentatge és desproporcionat, atesa la participació de terres conreades que té Catalunya. El 30% pot explicar-se per les majors facilitats per a la difusió de la innovació tecnològica que proporciona la ciutat de Barcelona.

Quadre 19. Evolució del nombre de tractors a Catalunya, 1947-1971.

El tractor és la primera inversió important i la més representativa de la mecanització.Tractor dallant un prat d’herba farratgera a la Cerdanya. Anys setanta.

Posteriorment, el creixement del conjunt d’Espanya va ésser més ràpid. Entre el 1962 i el 1966, el ritme d’increments de tractors a Catalunya va recuperar la primacia. Camilleri i Sumpsi (1975) van realitzar una enquesta sobre el regatge de la província de Lleida. Una de les preguntes es referia a la data de compra del primer tractor. En el quadre núm. 4 en detallem els resultats i es destaca el període 1960-66, en què el 47% de les empreses de la zona procedeixen a l’adquisició del primer tractor. Aquestes dates coincideixen amb els màxims abandonaments de població activa.

Aquest procés té la seva lògica, tal com explicàvem a l’apartat introductori, i es basa en la relació marginal de substitució entre els factors de producció. Si el preu del treball augmenta, se’n redueix la utilització per a un mateix nivell de producció. Des del 1960, el salari és el preu que més augmenta d’entre els distints factors de producció agraris.

Quadre 20. Dipòsits, 1940-1973.

L’índex de preus pagats pels empresaris agraris pels factors de producció que utilitzen fou el 1976 igual al 207,8 per a una base de 1964 = 100. L’índex general de salaris agraris se situava en 550,6 per a la mateixa base i per al mateix any. Com a conseqüència de l’augment salarial provocat per la demanda de treball no agrari, la participació del treball en les despeses d’inputs dels agricultors va passar del 61% el 1950 al 33% el 1970. Al mateix temps, la importància de les despeses en mecanització, carburants, lubricants, cobertes, conservació i amortització de maquinària va anar cobrant importància, tal i com veiem en els quadres 19 i 20. El fet que els salaris agraris fossin superiors a Catalunya, també explica la major rapidesa en l’extensió de la mecanització de les tasques agrícoles.

Altres despeses del sector agrari

Quadre 21. Importància relativa de les despeses fora del sector agrari, 1955-1979.

En l’apartat introductori fèiem referència al fet que la mecanització fou la primera innovació tecnològica del període i que, posteriorment, els anys cinquanta, s’assisteix a l’expansió de la innovació de base química (fertilitzants, DDT, etc.), i els anys seixanta corresponen a la difusió del canvi tecnològic de base biològica (híbrids).

La incorporació d’inputs de base química i biològica a l’empresa agrària catalana pot detectar-se mitjançant l’observació de les despeses fetes fora del sector, des del 1955 fins al 1979.

El Servicio de Estudios del Banco de Bilbao, en la seva publicació bianual La Renta Nacional de España y su distribución provincial, ofereix una sèrie de les despeses del sector agrari en inputs des del 1955. Es tracta de les despeses en tractaments sanitaris (vegetals i animals), llavors importades, fertilitzants, pinsos (pel que fa a l’extensió d’híbrids) i les despeses de mecanització contemplades a l’apartat anterior.

Si dividim les despeses realitzades per les empreses agràries en l’adquisició dels distints inputs pel Valor Afegit Brut de cada any (quadre 21), es detecta la creixent importància dels inputs comprats fora del sector, bona prova de la incorporació de nova tecnologia. El pas d’un 19% el 1955 a un 107% el 1979 permet de valorar l’extensió del canvi tecnològic en l’agricultura catalana, i com cada vegada calen majors despeses de fora del sector per a un mateix Valor Afegit Brut. L’empresari, en les seves decisions sobre la gestió de l’empresa, minimitza el cost de producció. En aquest context, l’agricultor decideix de substituir uns inputs per uns altres, d’acord amb els seus preus relatius. Per tant, si s’ha pogut incrementar la producció amb menys ocupació, ha estat gràcies a unes majors despeses en un altre tipus à’inputs, i l’agricultor ha realitzat aquest canvi atenent la distinta evolució del salari i dels preus de la resta dels inputs.

Quadres 22 i 23. Total de despeses fora del sector agrarim 1955-1979. Valor afegit brut del sector agrari, 1955-1979.

En el quadre 22, pot apreciar-se l’evolució del total de despeses fora del sector que realitzà l’agricultura catalana des del 1955 fins al 1979. El que aquí es reflecteix és una substitució dels productes propis com a input bàsic pels productes comprats fora del sector que incorporen una nova tecnologia. L’ús de productes externs possibilita la reincorporació de varietats d’alt rendiment i això facilita la intensificació. En l’apartat introductori hem comentat la importància de la intensificació per a la supervivència econòmica de les empreses de pocs recursos territorials. Aquí afegim una explicació a la ràpida difusió d’aquesta nova tecnologia de base química i biològica que es fonamenta en un comportament microeconòmic que implica una funció objectiu que minimitza el cost de producció. L’encariment del cost del treball que es produeix a la segona meitat dels anys cinquanta, com a conseqüència de l’expansió del sector no agrari de l’economia, duu a una combinació òptima d’inputs en la qual apareix menys utilització de factor treball i més utilització de la resta d’inputs, tal com es veu en els quadres 21 i 22. Al mateix temps, aquesta menor ocupació de treball es dóna simultàniament amb un increment del Valor Afegit Brut del Sector, tal com podem apreciar en el quadre 23. El fet que els qui abandonen el sector agrari siguin ajudants familiars, no minva la influència de la puja del cost del treball en la generació del procés dinàmic que comentem. Els agents econòmics prenen les seves decisions sobre la base del cost d’oportunitat en què incorren en la seva ocupació actual. Per als ajudants familiars, el cost d’oportunitat de continuar en el sector agrari és molt més alt quan hi ha una demanda de treball industrial i terciari.

Evolució de la dimensió i del nombre de les empreses

La dotació territorial d’una empresa agrària no és la variable més significativa per a mesurar la renda que sol generar. A pesar d’això, resulta convenient d’utilitzar la informació del cens agrari estatal per a observar com evolucionen les dimensions de les empreses agràries, perquè pot donar una idea de la seva dinàmica. Cal comparar el cens del 1962 i el del 1972. La comparació és rellevant, ja que entre el 1962 i el 1972 es produí la major velocitat en l’abandó de població activa.

Abandó d’explotacions i agricultura a temps parcial

Per al conjunt català, l’abandó d’explotacions, mesurat a través de la variació neta percentual entre el 1962 i el 1972, és explicat per l’abandó de les de menys de 10 ha (Benelbas, 1981, pàg. 40).

Les empreses de menors dimensions, en general, han tendit a desaparèixer a causa de llur inviabilitat econòmica i, per tant, les empreses que han continuat en el sector agrari han augmentat les seves dimensions.

Entre el 1962 i el 1972 es produí una caiguda del nombre d’empreses del 30%. D’altra banda, l’agricultura a temps parcial moderà la disminució d’explotacions en aquest període. Cal tenir en compte que, el 1972, el 40% dels empresaris agraris es dedicaven a la seva explotació de manera secundària, és a dir, invertien més de la meitat del seu temps laboral fora de la seva empresa, fos al mateix sector agrari o al no agrari.

Aquesta conclusió general té una concreció territorial una mica dispersa. Mentre al que ha estat anomenat la Catalunya “vella” l’abandó d’explotacions ha estat superior a la mitjana catalana, a la Catalunya “nova” la disminució d’empreses agràries ha estat inferior a la mitjana citada. En el quadre 24 es pot apreciar el que comentem.

Quadre 25. Empresaris agraris segons la dimensió i la dedicació al sector, 1955-1984.

Quadre 24. Valoració percentual del nombre d’explotacions entre el 1962 i el 1972, i posició comarcal respecte a la pèrdua mitjana catalana.

En el quadre 25 s’observa la dimensió de les empreses i la dedicació a l’agricultura dels empresaris per a les quatre províncies catalanes. El fenomen que englobem aquí com agricultura a temps parcial no és homogeni, perquè engloba petits arrendataris que treballen com a obrers agrícoles fora de la seva explotació, juntament amb empresaris de la indústria i dels serveis que també actuen com a agraris. Malgrat la seva heterogeneïtat, havent efectuat una anàlisi estadística amb base comarcal, s’ha trobat (Benelbas, 1981, pàg. 134) que l’agricultura a temps parcial es practica menys on abunden les empreses agràries de tipus mitjà (aquelles entre 20 i 70 ha). Quan l’empresari agrari té una extensió que li permet una ocupació plena al sector, no es veu incentivat a treballar més de la meitat del seu temps fora de l’empresa. En definitiva, és la manca de dimensió el que fa que l’agricultor combini activitats. Un altre factor que explica la major preponderància de l’agricultura a temps parcial és la major importància de la superfície conreada pels propietaris de la terra. El propietari petit, que conrea directament la seva terra, prefereix combinar diversos tipus d’activitat i no abandona totalment el sector agrari.

Dinàmica de les dimensions de les empreses

Dintre del context de disminució del nombre d’empreses que hem comentat a l’apartat anterior, hi ha dimensions específiques que han augmentat notablement.

Tal com dèiem, l’abandó d’empreses és explicat per les dimensions inferiors a 10 ha. També es produeix una reducció del nombre d’empreses entre 10 i 20, per la qual cosa podem afirmar que les dimensions per sota de 20 ha corresponen a una empresa en recessió.

Les dimensions superiors a 70 ha, tot i incrementant la seva influència, no tenen els elevats ritmes de creixement de les empreses compreses entre 30 i 70 ha.

Aquests resultats semblen significatius, però cal no oblidar que amb unes majors despeses en inputs i en inversió, l’empresari pot obtenir un major producte per hectàrea, amb la qual cosa és possible de neutralitzar en part la menor dimensió territorial de l’empresa.

Evolució de l’oferta i la demanda de productes agrícoles

La producció agrària més concentrada és la de flors. Només al Maresme es localitza el 89% de la superfície dedicada a flors de tot Catalunya. L’alta qualificació del treball necessari, la considerable inversió per unitat de superfície i les transferències de tecnologia fan que sigui difícil l’extensió d’aquest producte. A dalt, interior d’hivernacles; a baix, hivernacles i camps oberts, al Maresme (a l’esquerra) i mercat de flors i plantes ornamentals de Catalunya, a Vilassar de Mar (Maresme).

L’anàlisi de l’evolució de la producció agrícola serà feta comparant els anys 1958 i 1976. De fet, podem acceptar el 1958 com l’any de l’inici dels canvis experimentats per l’agricultura catalana i la de la resta d’Espanya i el 1976 com l’any en què foren consolidats aquests canvis. A partir del 1959, es produí una arrencada en les despeses corrents fora del sector agrari, que portà incorporada la introducció massiva de fertilitzants, pesticides, herbicides i la nova tecnologia d’híbrids (tant en llavors com en animals), procés que culminà el 1976 (vegeu el quadre 5).

Farem sempre la comparació amb l’evolució del mateix producte a Espanya.

Si l’oferta d’un producte és excedentària, els preus es redueixen i el productor reacciona dedicant-hi menys superfície; si l’oferta d’un producte és deficitària, els preus augmenten i el productor hi assigna més superfície.

Quadre 26. Evolució de la superfície cultivada per productes i del nombre de caps de bestiar, 1955-1984.

Aquestes dues relacions són sotmeses a diversos tipus de restriccions. En primer lloc les de tipus tècnico-agronòmic i en segon lloc les institucionals, ja que la política de preus agraris no deixa fluctuar lliurement els preus dels productes.

Per a cada producte presentem un quadre on es recull el resultat de dividir l’extensió dedicada al conreu del producte el 1958 entre l’extensió el 1976 (quadre núm. 26). A la primera fila hi ha la xifra corresponent al conjunt d’Espanya, i a les files segona a cinquena es reflecteix l’evolució de cada província i la del total català. Per a la producció ramadera, els indicadors es refereixen al nombre de caps.

Blat

La superfície conreada de blat cau un 36% a Espanya i un 43% a Catalunya. Com que aquest és un conreu en regressió, el seu abandó a Catalunya és més accentuat, cosa que demostra en principi una major adaptació. L’abandó més gran es produeix a Tarragona, seguit de Girona i de Barcelona. A Lleida no minva tant com a la mitjana espanyola.

Ordi

La superfície dedicada a ordi gaudeix d’una expansió important,i es multiplica per 2,12 en el període considerat a Espanya. A Catalunya, el conreu es multiplica per 2,93, xifra que també indica una major adaptació als conreus. El creixement màxim es produeix a Girona, i segueixen.Lleida, Barcelona i Tarragona.

S’ha produït una importantíssima substitució de blat per ordi, com a conseqüència de la reducció de la diferència de preus entre ambdós productes. Això ha estat degut a la creixent demanda d’ordi com a component de l’aliment del bestiar.

Civada

A nivell espanyol, la superfície dedicada a la civada cau un 14% mentre a Catalunya la disminució és del 55%; novament es veu més velocitat d’adaptació a Catalunya que a la mitjana d’Espanya. La caiguda de la civada ha estat molt espectacular a Lleida i a Tarragona.

Blat de moro

La superfície dedicada a blat de moro augmenta un 11% a nivell espanyol i un 57% a nivell català. Novament s’observa una major adaptació catalana a les tendències generals. En el blat de moro cal assenyalar que gràcies a la introducció de noves varietats d’alt rendiment, amb un petit increment de superfície s’obté un creixement de la producció més que proporcional.

Arròs

L’arròs manté la seva expansió per les Riberes de l’Ebre. A dalt, Amposta: la plantada, en el conreu de l’arròs. A baix, Molí arrosser d’Amposta (Montsià).

A tot Espanya, la superfície disminueix un 2%. a Tarragona, un 2%. La producció es concentra quasi del tot al Baix Ebre i al Montsià. A l’esquerra, camps d’arròs al delta de l’Ebre.

Patates

A Espanya augmenta un 5% i a Catalunya un 19%. Destaca l’increment de Tarragona d’un 67%.

Farratge

A causa de la creixent cabanya bovina, la demanda de farratge ha fet que a Espanya s’hi dediqués el 1976 un 85% més de superfície que l’any 1958. A Catalunya l’increment fou del 51% i, per tant, el creixement hi és més lent. Cal destacar Girona, on la superfície dedicada a farratge es duplica, per la qual cosa en aquesta província el ritme d’expansió és superior a l’espanyol.

Hortalisses

La superfície dedicada a aquest producte es multiplica per 3,75 a Espanya i per 2,02 a Catalunya. Hi ha expansió a totes dues àrees, però s’observa més creixement a la mitjana estatal. El Baix Ebre és la comarca que hi destina la més gran extensió, seguida del Segrià, el Montsià, el Maresme i el Baix Llobregat. Cal tenir en compte que a Catalunya es parteix d’uns alts nivells el 1958.

Ametllers

Mentre a Espanya l’extensió del conreu s’ha multiplicat per 2,61, a Catalunya hi ha hagut una expansió (3,83), i s’ha concretat a Lleida (14,81) i a Tarragona (2,81).

Avellaners

No es pot comparar amb la producció espanyola, ja que el 95% de la superfície conreada a tot l’estat es troba a Catalunya. A partir del 1970, s’observa un increment de les plantacions, especialment de regatge.

Pomeres

La superfície dedicada a pomeres a Espanya es multiplica per 2,48. A Catalunya es multiplica per 13,85. Sobretot destaca Lleida, amb una expansió de 136,15, seguida a distància per Girona amb 28,05. Cal destacar que a Barcelona l’expansió és inferior a la mitjana d’Espanya, a causa del retrocés de les zones futures cansades per l’expansió territorial de la indústria, l’habitatge i els equipaments.

Pereres

L’expansió catalana de superfície dedicada a pereres (9,75) supera també la mitjana espanyola (9,53). Això és degut a l’expansió de Lleida (86,45).

Presseguers

A Catalunya s’incrementa la superfície de presseguers a un ritme de 4,62, mentre Espanya ho fa a 8,04. Catalunya creix més lentament que la resta de l’estat, malgrat els espectaculars avenços de Lleida (61,05) i de Girona (16,96). En el cas de Barcelona, l’expansió (1,94) s’ha produït simultàniament amb la substitució d’unes àrees per altres, tal com passava amb les pomeres.

Vinya

Mentre a Espanya la superfície es manté pràcticament estacionaria, a Catalunya es multiplica per 0,77. La localització de la vinya no és tan estesa actualment com temps enrere i presenta una concentració més gran. Només a Tarragona es manté la mateixa superfíci: l’Alt Penedès, l’Alt Camp, la Conca de Barberà, la Ribera d’Ebre, el Priorat i Terra Alta concentren la major part de la superfície catalana dedicada a la vinya. Cal recordar que la política agrària limita, i gairebé prohibeix, l’extensió de vinyets.

Oliveres

En l’àmbit espanyol, s’observa un clar estancament de l’extensió dedicada a les oliveres, situació que es repeteix a Catalunya. L’excepció es produeix a Girona, on la superfície destinada a aquest producte cau un 52%. Estancament de l’extensió dedicada a l’olivera. És localitzada sobretot a les comarques de l’Ebre, a les Garrigues i al Segrià.

Evolució de l’oferta i la demanda de la producció ramadera

Analitzarem a continuació la producció ramadera, comparant els caps que hi havia el 1960 amb els que hi havia el 1976. Ja hem indicat que aquests anys són els d’inici i de consolidació del canvi tecnològic en l’agricultura.

Bestiar boví en general

Vaques estabulades. L’increment del bestiar boví és inferior al de la mitjana espanyola. Augmenta el destinat a l’engreix i disminueix el de llet.

L’activitat a Espanya s’incrementa un 20%, a Catalunya un 17%. A Barcelona es produeix una davallada del 27%, centrada en les vaques exclusivament de llet, la qual no arriba a ésser compensada per un important creixement del bestiar d’engreix.

A Girona l’augment ha estat del 35% i destaca la gran expansió de Lleida, que augmenta el 145%.

Bestiar boví exclusivament de llet

El total espanyol s’incrementa un 74%, mentre que el català ho fa només un 10%. A Barcelona, aquesta activitat cau un 57%, mentre a Girona augmenta un 93% i a Lleida un 174%. Atesa la importància de la producció lletera a Barcelona abans del 1960, la caiguda d’aquesta no es veu compensada per l’expansió de Lleida i Girona.

En realitat es produeix un procés de trasllat des de l’interior mateix de la ciutat de Barcelona i les seves rodalies a les províncies de Girona i de Lleida. Les millores en les tècniques de conservació i transport de la llet fan que la localització propera al consum perdi quelcom del seu avantatge comparatiu.

Bestiar oví

Ramat d’ovelles als Pirineus. El nombre de bestiar oví està estabilitzat i tendeix a concentrar-se a les comarques occidentals lleidatanes.

A Espanya hi ha una minva d’aquesta cabanya d’un 35%. A Catalunya pràcticament ha quedat estabilitzada. La cabanya es va localitzant a les comarques més occidentals de la província de Lleida, demarcació que creix un 36%. A Girona s’enregistra una contracció de l’activitat del 43%, mentre a Barcelona i a Tarragona la cabanya és estabilitzada.

Bestiar porcí

L’activitat total del porcí inclou tant l’engreix com la reproducció. A Espanya, aquest agregat s’expansiona un 52%; a Catalunya, un 400%. L’expansió màxima es produeix a Lleida, seguida, per ordre de major a menor, per Barcelona, Tarragona i Girona.

Gallines i conills

No pot observar-se l’evolució entre els dos períodes per a aquestes dues activitats. Catalunya tenia el 22% de les gallines de tot Espanya el 1976 i el 15,6% dels conills.

Valoració econòmica de la dinàmica de la producció

Si analitzem globalment el que hem comentat fins ara sobre els canvis en la producció, veurem que destaca un dinamisme més gran de la producció agrària catalana. En general, es pot veure que aquelles produccions que són abandonades en l’àmbit espanyol, a Catalunya ho són a un ritme més ràpid. Contràriament, quan una producció s’expandeix en l’àmbit espanyol, el creixement de la producció catalana és més gran. Podem deduir d’això que la producció agrícola i ramadera de Catalunya s’adapta més ràpidament als canvis en la demanda.

Si la demanda d’un producte és en regressió, cau el seu preu per a una mateixa oferta. Com a conseqüència d’això, la producció del producte va disminuint. Els innovadors que s’introdueixen en una producció amb demanda excedentària veuen que la seva renda augmenta. L’estat ha introduït mecanismes institucionals que intervenen en els mercats agraris per protegir l’agricultor, evitant o esmorteint les oscil·lacions de preus. Això no obstant, mantenir administrativament un preu que no respongui a les condicions de demanda i d’oferta, comporta un cost pressupostari elevat que fa que aquest preu no pugui ésser mantingut indefinidament.

Quadres 27 i 28. Despeses del consum en alimentació, begudes i tabac, 1980-1965. Despeses del consum en alimentació, begudes i tabac, 1980-1965.

Atès el període de temps contemplat en l’anàlisi, sembla que els canvis en la producció que s’observen són estructurals.

Per tot el que hem dit fins ara, podem afirmar que la major adaptació de la producció agrària catalana als canvis produïts en la demanda s’ha traduït en unes majors rendes per actiu agrari amb relació a la mitjana espanyola.

Evolució de la demanda

Atesa la interrelació de mercats, no és adient analitzar la demanda de productes alimentaris aïlladament per a Catalunya. L’oferta catalana reacciona als canvis de la demanda del mercat interior i exterior.

L’evolució de la demanda entre el 1964 i el 1981 s’estudia a través de les Encuestas de Presupuestos Familiares de l’Instituto Nacional de Estadística. J.M. Pérez Blanco (1983) ha realitzat l’important treball que consisteix a posar en pessetes de 1980-81 les despeses mitjanes per persona/any del consum en alimentació, begudes i tabac de 1973-74 i 1964-65, utilitzant una metodologia rigorosa (vegeu el quadre 28).

1964-65 - 1973-74

Entre 1964-65 i 1973-74, les despeses del consum en alimentació van créixer a una taxa anual real de 4,08. Per components, destaquen els creixements de productes a base de cereals (9,23), carn de porc (11,72), altres carns (pollastre, 8,54), llet (5,08), carn de vaca (5,55), productes lactis (11,01), fruita fresca (6), sucre, cacau i confiteria (5,9) i altres begudes alcohòliques i no alcohòliques (14,49).

Entre els productes que es troben estancats i en retrocés figuren l’arròs (-0,3), el pa (-1,52), les patates (-1,67), els llegums secs (-4,13) i l’oli d’oliva (0).

En un període de creixement real anual del 4% en les despeses d’alimentació, el fet que apareguin productes amb taxes negatives indica el caràcter estructural de la substitució entre productes alimentaris que el consumidor efectua. Hom pot comprovar la relació estreta entre els productes la demanda dels quals estigué en retrocés en el període considerat i la contracció de la producció d’aquests productes que hem observat en paràgrafs anteriors. Així mateix, podreu comprovar com els productes en els quals la producció catalana s’expandeix són aquells en què la demanda creix a les taxes més altes.

1973-74 - 1980-81

En aquest període, les despeses en aliments, begudes i tabac per persona i any creixen un 0,66%, per la qual cosa pot parlar-se d’una ruptura de la tendència expansiva del decenni 1964-74. Les despeses en aliments són estancades i a partir d’ara només es produeixen moviments de substitució entre els distints productes alimentaris. En el futur, les agricultures que han romàs estacionades en productes amb demanda regressiva en patiran les conseqüències, via preus, amb més rigor que els anys seixanta.

Hi ha la possibilitat que l’intervencionisme governamental esmorteeixi els efectes dels canvis de la demanda, amb les consegüents despeses pressupostàries per eliminar els excedents, cost que serà carregat al contribuent.

Dintre de l’estancament de les despeses en aliments, destaca l’expansió de la carn de porc (6,66), dels productes lactis (6,01) i de fruita seca i conserves de fruita (3,41).

El més significatiu són els retrocessos en arròs (-1,69), carn de xai (-4,62), patates (-2,41), llegums secs (-4,31), oli d’oliva (-4,66), sucre i cacau (-2,19) i vi (-2,99).

Els règims de tinença de la terra

La literatura sobre la història econòmica de Catalunya ha dedicat una proporció considerable del seu volum al tema dels règims de tinença de la terra. L’elecció no és irrellevant, si tenim en compte les repercussions polítiques que tingué la Llei de Contractes de Conreu durant la Segona República.

Es tracta d’estudiar la importància i l’evolució del règim de propietat, arrendament i parceria.

El règim de tinença és: 1) de propietat, quan l’empresari o la seva família tenen dret de propietat sobre les terres, tant si hi ha títol escrit com si no n’hi ha; 2) d’arrendament, quan l’empresari efectua un aprofitament de la terra i paga una renda en canvi; i 3) de parceria, quan l’empresari aprofita temporalment la terra i paga (en metàl·lic o en espècie) un percentatge del producte obtingut.

Hi ha posicions ideològiques que creuen superior el règim de propietat sobre els altres en els quals l’empresari no és propietari de la terra que explota. La teoria econòmica no ofereix arguments a favor del règim de propietat enfront dels altres règims de tinença, per la qual cosa la preferència per un tipus concret cal atribuir-la a sistemes de valors.

De Torres (1949) estableix una tesi per a explicar la preponderància de l’arrendament o la parceria, quan les terres són explotades per una persona distinta del propietari. Es basa en les fluctuacions dels ingressos i en les necessitats del capital. Quan les variacions en els ingressos són màximes, hom prefereix la parceria, perquè el risc és compartit per l’empresari i el propietari. Quan la fluctuació és mínima, hom prefereix l’arrendament, amb un cànon fix. D’aquesta manera, De Torres dedueix que l’arrendament és el règim del regatge i la parceria el del secà mediterrani, quan el conreu no és realitzat pel propietari de la terra.

Enfront de l’explicació de De Torres, l’historiador García de Valdeavellano (1968) insisteix en diferents orígens històrics. Es presenta la parceria com un contracte portat pels àrabs i que ha sobreviscut a les zones on el tipus de reconquesta no era de repoblació, sinó només d’ocupació.

No pretenem dilucidar en aquest paràgraf els orígens dels contractes de conreu; deixem aquest tema per als historiadors econòmics. Creiem que és més eficaç que dediquem l’escàs espai de què disposem a analitzar l’evolució dels règims de tinença entre el 1962 i el 1972 i a intentar estimar de què depèn la major influència d’un règim de tinença. En una publicació sobre història econòmica de Catalunya, la referència als contractes de conreu és una necessitat.

Evolució

En el quadre 29 s’aprecia la distribució comarcal dels règims de tinença el 1962. Destaca la preponderància del règim de propietat, tot i que això cal matisar-ho.

A la cinquena columna d’aquest quadre s’observen quinze comarques on el pes d’arrendament, parceria i d’altres règims de tinença sense propietat assoleixen més relleu. Per ordre de més a menys importància, podem relacionar: l’Alt Penedès, l’Urgell, Anoia, Osona, la Segarra, el Solsonès, el Segrià, el Gironès, el Baix Empordà, el Baix Llobregat, l’Alt Empordà, el Vallès Occidental, l’Alt Camp, el Baix Penedès i la Conca de Barberà.

Quadre 30. Distribució percentual dels règims de tinença de la terra, 1972.

Quadre 29. Distribució percentual dels règims de tinença de la terra, 1962.

Podem veure en el quadre 30 els sistemes de possessió tal com quedaren el 1972. La importància de la propietat i de la parceria cau enfront d’una major proporció d’arrendaments. L’increment el 1972 dels altres règims de tinença distints dels considerats, és degut al fet que les grans masses forestals de propietat municipal que en el cens del 1962 foren qualificades com a règim de propietat, l’any 1972 foren catalogades més rigorosament com a règim comunal i integrades en altres règims de tinença.

Si observem la importància en l’àmbit municipal (Benelbas, 1981, pàg. 130) de l’arrendament i la parceria enfront de la propietat, detectem que els valors màxims de la no-propietat apareixen a les àrees següents:

— A les comarques del Baix i l’Alt Empordà i el Gironès: el triangle amb vèrtex a Vilademuls i que comprèn les valls de la Muga, del Fluvià i del Ter baix i mitjà. La major presència correspon al Baix Empordà.

— A la comarca d’Osona. Les proporcions més intenses d’explotació en no-propietat apareixen precisament als municipis que conformen la plana de Vic.

— A l’alt Penedès: els municipis que envolten Vilafranca.

— A la Conca de Barberà. Hi ha dues zones diferenciades: les rodalies de Montblanc i les de Santa Coloma de Queralt.

A la resta de Catalunya no apareixen intensitats de no-propietat tan importants com a les zones que hem detallat.

El retrocés del règim de propietat que podem observar si comparem els resultats totals del quadre 29 (per al 1962) i del quadre 30 (per al 1972) no és real. Hi ha vint-i-cinc comarques on augmenta el nombre de terres explotades directament pel propietari. La causa del retrocés és la que ja hem assenyalat sobre el canvi de qualificació en les masses forestals propietat dels ajuntaments. Si circumscrivim l’observació a les àrees més conreades, podem apreciar un canvi de la tinença en parceria cap a la tinença en propietat.

La superfície sota contracte d’arrendament creix un 25%. En uns casos l’augment és a costa de la parceria i en un altre, de la propietat. El contracte de parceria retrocedeix a vint-i-cinc comarques, tot i que continua essent el règim de tinença més important quan la terra no és explotada pel propietari.

Arrendament

En aquest punt, presentarem els resultats d’una funció lineal que tracta d’explicar la intensitat de l’arrendament (en l’estudi de Benelbas, 1981, pàg. 161, poden apreciar-se els resultats de l’estimació economètrica dels paràmetres).

La major intensitat de l’arrendament és explicada per uns preus màxims del sòl, per la major disminució d’empreses agràries de menys de 10 ha i per la major intensitat del regatge. Els màxims preus del sòl, amb un entrellat d’expectatives complex, fan que es frenin compra-vendes i l’arrendament pot semblar una solució perquè la terra sigui explotada per una persona que no sigui el propietari, sense haver de fer un desemborsament gegantesc, i a l’espera d’un possible canvi en l’ús del sòl.

La major proporció d’explotacions agràries petites en una zona va acompanyada d’una major presència de l’arrendament, cosa que indica que els petits propietaris no es desprenen de la seva parcel·la i prefereixen arrendar-la. Finalment, també la intensitat de regatge, tal com establia la tesi de De Torres explica bona part de l’expansió de l’arrendament.

Parceria

A les àrees de menor regatge, i on hi ha la major proporció de superfície conreada, apareix una major proporció de contractes de parceria.

La primera relació confirma la tesi de De Torres i la segona indica que la parceria és un contracte que per les seves característiques s’estableix sobre superfície conreada. Aquest no és el cas de l’arrendament que s’estableix, també, sobre prats i pastures.

Notes

  • 1. Grupo de Estudios de Historia Rural, Notas sobre la producción agraria española, 1891-1931, II Congreso de Historia Económica. Alcalá de Henares, Madrid, 1981. Domingo Gallego, Transformaciones en el uso del suelo y la producción agraria en el País Vasco, Navarra y Cataluña. 1900-1931,1 Congrés d’Història Basco-Català, Sitges 1982.
  • 2. Les fonts utilitzades en l’elaboració dels quadres que il·lustren la present exposició es poden trobar en la recopilació feta per Jesús Sanz, Notas introductorias al libro de Eduardo de la Sotilla. Producción y riqueza agrícola en España en el último decenio del siglo XIX y primero del XX, “Agricultura y Sociedad”, Madrid gener-març del 1981. S’utilitzen també els censos ramaders del 1908 al 1912, i els de 1917, 1918, 1929 i 1933. Cal assenyalar finalment, que les dades exposades en els quadres fan, de fet, referència a períodes de temps de diversos anys, a excepció de Jes darreres xifres estatals, que fan referència més directament al 1931.
  • 3. El deflactor que s’aplica és un índex de preus agraris construït amb les sèries de cotitzacions del blat, ordi, civada, blat de moro, arròs, faves, mongetes, patates, oli d’oliva, vi comú, ametlles, avellanes, i carn de vaca, vedella i porquí, entre el 1891 i el 1935, les quals han estat ponderades segons les produccions mitjanes assolides a Catalunya del 1931 al 1935.
  • 4. Junta Consultiva Agronómica, El regadío en España, Resumen hecho por la... de las Memorias sobre riesgos remitidas por los ingenieros del Servicio Agronómico Provincial, Ia ed., Madrid, 1904, 2a ed., Madrid, 1915. Junta Consultiva Agronómica, Medios que se utilizan para suministrar el riego a las tierras y distribución de los cultivos en la zona regable, Resumen hecho por la... de las Memorias de 1916, remitidas por los ingenieros del Servicio Agronómico Provincial, Madrid, 1918.
  • 5. Miguel Cavero Blecua, Los regadíos en España. Situación general en el momento actual, Madrid, 1945.
  • 6. Antonio Flores de Lemus, Sobre una dirección fundamental de la producción rural española, “Moneda y Crédito”, núm. 36, Madrid, 1951.
  • 7. Juan Rof y Codina, El ganado mayor que explota la región, article que pertany a la recopilació feta per Raúl M. Mir y Comas, Cataluña agrícola, Barcelona, 1943, pàg. 95.
  • 8. Vegeu en aquest sentit, per exemple, Junta Consultiva Agronómica, Estudio de la ganadería española. Resumen hecho por la... de las Memorias de 1917, remitidas por los ingenieros del Servicio Agronómico Provincial, Madrid, 1920, pàg. 178.
  • 9. Josep LLovet, La producció de llet i de vaques lleteres a l’Empordà, Publicacions de l’obra agrícola de la Caixa de Pensions, Barcelona, 1934, pàgs. 9-11.
  • 10. Grupo de Estudios de Historia Rural: Contribución al análisis histórico de la ganadería española, 1865-1929, “Agricultura y Sociedad”, núm. 8-10, Madrid, 1978-1979.
  • 11. S’utilitzen aquí les informacions de preus a l’engròs subministrades per la revista “Resumen de agricultura” entre el 1898 i el 1912 i per les memòries de la Cambra de Comerç de Barcelona del 1931 al 1935.
  • 12. M. Rosell i Vila, Importancia de la ganadería en Cataluña y estudio zootécnico de algunas de sus comarcas, Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, vol. XV, 1919-1920.
  • 13. En aquest cas s’utilitzen les informacions de preus subministrades el 1914 per la Junta Consultiva Agronómica, Avance estadístico de la riqueza que en España representa la producción media anual de las plantas hortícolas y plantas industriales, Resumen hecho por la... de las Memorias de 1911 remitidas por los ingenieros del Servicio Agronómico Provincial, Madrid, 1914. I també les consignades en els Anuarios Estadísticos de las Producciones Agrarias (A.E.P.A.) entre el 1931 i el 1935.
  • 14. Raúl M. MiryComas, ob. di., pàg. 239.
  • 15. Ramon Sala, Els conreus de Catalunya. Extret del núm. 5 de “Butlletí del Departament d’Agricultura”, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1937, pàg. 10.
  • 16. Salvador Llobet, De geografía agraria de la comarca del Maresme, “Estudios geográficos”, núms. 58-59, Madrid, febrer-maig del 1955.
  • 17. Les xifres de preus utilitzades en aquest cas són les existents en la comptabilitat privada de la familia Abadal de la plana de Vic, entre el 1892 i el 1935.
  • 18. S’utilitzen aquí les informacions de la Junta Consultiva Agronómica del 1914 (Avance estadístico de la riqueza que en España representa la producción media anual de pastos, prados y algunos aprovechamientos y pequeñas industrias zoogenas anexas, Resumen hecho por la... de las Memorias de 1912, remitidas por los ingenieros del Servicio Agronómico Provincial, Madrid, 1914) i les proporcionades pels A.E.P.A., entre el 1931 i el 1935.
  • 19. Amb relació al cereal produït a l’interior de la Península, Josep M. Soler i Coll obserbava el 1935, “Mentre a España existeixin latifundis, terres barates, jornals de fam i blats que per ésser fills d’agricultures pobres i secaneres tinguin més força que els nostres, el problema blader català, dintre d’un regisme de llibertat contractual, estarà sempre íntimament lligat amb els alts i baixos de la producció espanyola [...]” (El Servei de Terra Campa i la Cerealicultura Catalana, Arxius de l’Escola Superior d’Agricultura, vol. I, fase. IV, Barcelona, 1935). I amb relació a la competència exterior, cal assenyalar que el proteccionisme aranzelari existent, fent fluctuar els seus tipus, permetia puntualment la realització de grans importacions d’aquest producte.
  • 20. En aquest sentit, l’increment del producte que s’observa en els quadres entre el 1910 i el 1922 s’explica bàsicament pel formidable creixement dels rendiments de la vinya al començament de la dècada de 1920.
  • 21. Josep Pujol Andreu, Les crisis de malvenda del sector vitivinícola català entre 1892 i 1935, “Recerques” núm. 15, Barcelona, 1984.
  • 22. Francisco Zambrana Pineda, La economía oleícola en la España de la Restauración, 1870-1930, Tesi doctoral, Màlaga, 1983.
  • 23. Ramon Sala, ob. cit., pàg. 9.
  • 24. Els preus utilitzats són, novament, els subministrats per la Junta Consultiva Agronómica (Avance estadístico de árboles y arbustos frutales, tubérculos, raíces y bulbos. Resumen hecho por la... de las Memorias de 1910. Madrid, 1913) i pels A.E.P.A. entre el 1931 i 1935.
  • 25. Ramon Sala, ob. cit., pàg. 9.
  • 26. Josep Sardà i Llovera, El avellano y el algarrobo, Barcelona, 1915, pàg. 187.
  • 27. Albert Balcells, El problema agrari a Catalunya, 1890-1936, Edicions Nova Terra, Barcelona, 1968. Ramon Solans i La vall, El proceso social, agrario y cooperativo de Catalunya, Mèxic, 1969. Miquel Tarradell; Josep M. Salrach; Manuel Riu, Estructura social i econòmica del camp català. Edicions La Magrana, Institut Municipal d’Història, Barcelona, 1983. Vegeu també el recent estudi d’Andreu Mayayo i Artal, El naixement del moviment cooperatiu a la Conca de Barberà, “Estudis d’Història agrària” núm. 5, Barcelona, 1985, pàgs. 133-155.
  • 28. Vegeu Unió de Rabassaires, Els desnonaments rústics a Catalunya, Barcelona, 1935.
  • 29. Sobre els diferents tipus de moviments cooperatius existents a Catalunya, vegeu molt especialment Andreu Mayayo, ob. cit.
  • 30. Albert Balcells, ob. cit., pàg. 801. Un recull sumari de les interpretacions d’història rural catalana que caracteritzen les relacions socials agràries més com a font de col·laboració que d’enfrontament, es pot trobar a R. Garrabou, El camp català als segles XIX i XX, Miquel Tarradell i altres, ob. cit., pàgs. 107-113.
  • 31. En J. Pujol, Les crisis de malvenda del vi, 1892-1935, tesi de llicenciatura, U.A.B., desembre 1982 pàgs. 254-289, s’apunten nous aspectes sobre aquestes qüestions relacionant les interpretacions econòmiques i socials que articulaven els vinyaters sobre l’ordre existent.
  • 32. Albert Balcells, La qüestió rabassaire i la política agrària de la Generalitat, en Miquel Tarradell i altres, ob. cit., pàgs. 125-157. La citació és de la pàg. 154.
  • 33. Albert Balcells, ob. cit., pàg. 143.
  • 34. Sobre la caiguda de la Generalitat i la seva relació amb el problema social agrari, vegeu concretament Albert Balcells, ob. cit., pàg. 144-150. Sobre la reacció dels propietaris, Unió de Rabassaires, ob. cit., i Andreu Ma yayo, Els fets de Solivella. Juliol 1936, “L’Avenç”, núm. 79, febrer del 1985, pàgs. 34-42.
  • 35. Edward Malefakis, Reforma agraria y revolución campesina en la España del siglo XX, Ed. Ariel, 3a ed., Barcelona, 1976.
  • 36. Les citacions són del Grupo de Estudios de Historia Rural: Notas sobre la producción agraria española, 1891-1931, “Revista de Historia Económica”. Més concretament, sobre l’orientació de la política econòmica durant aquests anys vegeu R. Perpiñá Grau, De Economia Hispana, Facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona, Barcelona, 1972; J. Muñoz, S. Roldan, A. Serrano, La via nacionalista del capitalismo español, “Cuadernos Económicos del I.CE.”, núm. 5, Madrid, 1978; García de Andoain, Fases de la política agrariaespañola, “I.CE.”, desembre del 1961.
  • 37. Aquestes són, com abans, el(s) Anuario(s) Estadístico (s) de la Producción Agrícola.
  • 38. A partir d’ara, el 1944 representa el trienni de 1943-45; el 1949, el de 1948-50; i el 1957 el de 1956-58. Les extensions totals conreades que es consignen per a aquests períodes són més petites que les resultants de sumar les superfícies dels diferents conreus, puix que no es consideren les extensions de terra ocupades per més d’un aprofitament en conreu associat.
  • 39. Per a les plantes hortícoles del 1944, es repeteix l’extensió del 1933. Per al guaret i els erms temporals del 1957, s’aplica a 1948-50 la variació percentual esdevinguda a nivell estatal entre aquest període i 1956-58.
  • 40. C Fernando Barciela, La agricultura cerealista en la España contemporánea, Tesi doctoral, Universidad Complutense de Madrid, Madrid, 1981. C. Fernando Barciela i Aurelio García, Un análisis crítico de las series estadísticas de los precios del Trigo entre 1937 y 1950, “Agricultura y Sociedad” núm. 29, Madrid, octubre-desembre del 1983, pàgs. 69-151.
  • 41. Mikel Buesa, Industrialización y agricultura: una nota sobre la construcción de maquinaria agrícola y la producción de fertilizantes en la política industrial española (1939-1963), “Agricultura y Sociedad”, núm. 28, juliol-setembre del 1983, pàgs. 223-249.
  • 42. Vegeu C. Fernando Barciela, ob. cit., pàgs. 48-195, on s’exposen les mesures d’intervenció desenvolupades en cada campanya. En aquest sentit, cal posar en relleu que els preus no foren els únics instruments utilitzats per a orientar l’ús del sòl, i que sovint es veien contrarrestáis els efectes que caldria esperar, en aquesta direcció, per altres mesures intervencionistes clarament favorables al conreu blader amb relació a la resta de conreus cerealícoles.
  • 43. C. Fernando Barciela i Aurelio García, ob. cit., pàgs. 81-90.
  • 44. Aquests càlculs han estat realitzats a partir de les dades proposades per J. Pujol per a 1898-1935 i per Miquel Pujol per a 1940-1980. Miquel Pujol, Els cereals: generalitats. Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Agrícola i d’Especialitats Agropecuàries de Barcelona, Barcelona, 1985.
  • 45. Manuel De Torres, De los efectos de la intervención de los precios de la producción agraria, “Agricultura”, març del 1940.
  • 46. Clavera, Esteban, Montes, Montserrat, Ros Hombravella, El capitalismo español: de la autarquía a la estabilización (1939-1959), Madrid, 1973.
  • 47. Sobre la maquinària, però, és poca la incidència que devien tenir les dificultats d’importació, puix que, pel que fa per exemple als tractors a Espanya, el 1932, només n’hi havia 4 000. Amb relació a la manca de primeres matèries per a la construcció d’utillatge, és important destacar, per exemple, que aquesta fou una de les causes de la crisi que patí l’empresa SACA, creada el 1939 per a la construcció d’aquest tipus de materials de conreu, i que exigí el 1945 la intervenció de 1TNI i de l’Empresa Nacional EL CANO. Mikel Buesa, ob. cit., pàg. 228.
  • 48. Amb relació als adobs, els efectes de la restricció de llur oferta degueren ésser molt importants, puix que llur consum caigué profundament durant els anys quaranta, i no es recuperà fins a mitjan decenni del 1950. Darrerament, pel que fa a les dolentes condicions climatològiques que hom esmenta a vegades com una de les causes de la caiguda dels rendiments, vegeu A. Montserrat i R. Hombra vella, Entorn del retard en el recobrament dels nivells macroeconòmics de preguerra a l’Espanya dels 50, “Recerques” núm. 2, Barcelona, 1970, on es posa en relleu l’escassa capacitat explicativa d’aquest factor en la crisi de productivitat observada.
  • Consum d’adobs a l’estat espanyol, 1979-1981.

    49. Clavera i altres, ob. cit., pàgs. 46 i ss.
  • 50. C. Fernando Barciela i Aurelio García, cit., pàgs. 84-85.
  • 51.Durant aquesta època, el Servicio Nacional del Trigo desenvolupà també mesures directes de foment de la productivitat (F. Fernando Barciela, ob. cit., pàgs. 48-195). Sobre les disponibilitats d’adobs i la producció d’utillatge i maquinària, vegeu novament les notes 12 i 13, així com els articles que s’hi esmenten.
  • 52. García de Andoain, ob. cit., pàgs. 151-152.
  • 53. Juan Clavera, El estraperlo en los años Cuarenta, “ICE”, núm. 514, juny del 1976, pàg. 92.
  • 54. Els índexs de preus disponibles avui en dia, en basar-se en els preus oficials de taxa vigents i no en els dels mercats negres, tendeixen a sobrevalorar fortament el valor real de les magnituds monetàries durant els anys de major desenvolupament d’aquests mercats, i esdevenen així del tot inservibles per a realitzar deflacions necessàries.
  • 55. F. Alburquerque, Investigación acerca del marco constitucional en el que se configuro el sistema de racionamiento de alimentos a partir de la última guerra civil de España, Facultad de Ciencias Económicas y Empresariales de la Universidad Complutense de Madrid; C. Fernando Barciela, La agricultura..., Un análisis..., i El estraperlo de trigo en la postguerra, “Moneda y Crédito”, núm. 159, 1981.
  • 56. Agraeixo profundament a la família Abadal haver posat a la meva disposició l’important volum de dades sobre l’evolució econòmica de llurs finques situades a la comarca d’Osona, la qual cosa permet conèixer l’evolució de l’ús del sòl entre el 1892 i el 1957 en aquesta zona, així com la dels rendiments agrícoles assolits i la dels preus guanyats en la venda de les diferents produccions.
  • 57. El fet que les remuneracions mitjanes obtingudes pels Abadal se situi a vegades, en aquest període, per sota dels preus mitjans pagats pel Servicio Nacional del Trigo, és simplement un resultat estadístic derivat del diferent àmbit geogràfic a què fan referència les sèries de preus proposades. Amb relació a la qüestió de per què es manté encara al final dels anys cinquanta la comercialització il·legal, vegeu C. Fernando Barciela, El estraperlo..., pàgs. 27 i ss.
  • 58. C. Fernando Barciela, Un análisis..., pàgs. 86-88.
  • 59. Joan Nonell i Balaguero, L’Urgell, Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 9, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona, 1981.