L'energia (1911-1984): de l'alliberament hidroelèctric a la dependència petroliera

Introducció. Energia i industrialització

Turbina d’una fàbrica tèxtil a Manresa.

El procés de creixement econòmic accelerat que ha tingut lloc als països que avui anomenem industrialitzats, des del final del segle XVIII i, sobretot, des de mitjan segle XIX, s’ha caracteritzat per un augment espectacular del consum d’energia. De fet, podríem qualificar la industrialització com un procés en el qual s’ha tendit a fabricar els productes amb menys hores de treball però amb més despesa energètica. L’increment de la demanda d’energia no es va limitar a la producció de béns. També els particulars, en la seva economia familiar, i les col·lectivitats en van sol·licitar quantitats creixents per a l’enllumenat, la calefacció, la cuina, etc.

Per tot això, un dels elements substancials que defineixen un procés d’industrialització és la forma i el ritme en què es va incrementar l’oferta d’energia que ha de fer-ho possible. L’època pre-industrial disposava, essencialment, de tres fonts energètiques: la muscular d’homes i animals, la hidràulica i la calorífica de la llenya. També s’usaven, bé que en quantitats globalment insignificants, l’energia eòlica i la procedent d’altres combustibles naturals (olis vegetals i animals).

Aquestes fonts energètiques, però, presentaven serioses limitacions a l’hora d’afrontar les exigències d’una societat industrial. Hom necessitava energia constant i concentrada que impulsés les màquines, arrossegués vehicles, oferís escalf als processos de fusió, il·luminés fàbriques i ciutats, etc. La força humana i animal era difícil d’utilitzar si calia una potència elevada, i tant aquest tipus d’energia com la de l’aigua, més potent però no transportable, només proporcionaven moviment. La llenya, única font possible de calor, era un producte ràpidament exhaurible i, per tant, car. La il·luminació a base d’olis i de torxes resultava mediocre i, sovint, perillosa. En conjunt, aquesta inadequació entre oferta i demanda anava esdevenint més greu a mesura que tant la població com la producció augmentessin i es concentressin.

El problema es va plantejar primer, doncs, en aquells països en els quals les transformacions socials i econòmiques eren més avançades. La demanda insatisfeta, que pressionava sobre els escassos mitjans disponibles, es traduïa en preus elevats i en greus estrangulacions del desenvolupament de determinats sectors productius. Tot plegat estimulava les investigacions i provatures que finalment havien de dur a les primeres solucions.

En termes tècnics, dos eren els problemes que calia resoldre: el primer, que quan es tractés d’aconseguir moviment (vehicles, màquines) no s’hagués de dependre de l’energia dels animals o de l’aigua; el segon, que si el que calia era escalfar quelcom, es pogués fer amb un combustible barat i abundant. El primer problema fou solucionat per la màquina de vapor, que traduïa escalfor en moviment; el segon, per l’ús intensiu del carbó mineral.

L’adopció de noves formes d’energia no implicava, és clar, la immediata eliminació de les antigues. Avantatges econòmics o tècnics podien aconsellar el manteniment d’energies tradicionals. Així, veurem com el procés d’industrialització impulsà, a tot arreu, l’explotació de la força de l’aigua, mentre es mantenia en molts sectors la preeminència de la d’origen animal. De tota manera, el carbó i el vapor esdevingueren molt aviat, i durant tot el segle XIX, indicadors inequívocs de qualsevol procés d’industrialització i, fins i tot, del seu grau d’intensitat.

La innovació següent en l’oferta d’energia trigà un segle a aparèixer i no fou una font primària, sinó secundària: l’electricitat. El seu desenvolupament fou impulsat, també, per l’existència d’una demanda insatisfeta. La màquina de vapor i els altres usos del carbó, com el gas d’hulla, no eren aplicables a tots els consums possibles. La força per a fer anar màquines isolades o petits tallers, la il·luminació de zones de poca concentració, etc., no eren a l’abast de l’energia moderna. Les mateixes fàbriques impulsades pel vapor necessitaven sistemes de transmisió extraordinàriament costosos i molt poc eficients.

Aquests problemes van ésser un factor d’estímul per a la innovació científica i tecnològica, sobretot des del 1831, en què Faraday va descobrir la inducció electromagnètica com a mètode de generació d’energia elèctrica. La producció industrial d’electricitat no va començar, però, fins els anys 1870. Un dels grans avantatges de la nova font energètica, a més de la flexibilitat i la transmissibilitat, era de permetre separar la producció d’energia del seu consum, de manera que fàbriques i particulars podien adquirir-la en la quantitat desitjada i sense excessives restriccions de localització.

En un primer període l’electricitat no admetia el transport a llarga distància. Era obligat, doncs, fabricar-la a base de màquines de vapor o de gas, excepte en les poblacions amb possibilitats hidràuliques properes. Quan, al començament del segle XX, aquest problema va quedar solucionat, l’electricitat d’origen hidràulic es va poder estendre pertot arreu a un cost relativament baix. L’electrificació ha comportat canvis substancials en l’organització productiva i social dels països que l’han experimentada. La mecanització de tots els processos industrials, la introducció de noves màquines d’ús domèstic, el desenvolupament de nous sectors productius, l’impuls a la urbanització, són algunes de les conseqüències més destacades de la generalització de l’electricitat com a forma de consum d’energia.

També fou al darrer terç del segle XIX que va iniciar-se l’explotació d’una nova font energètica primària fins llavors desconeguda: el petroli. Fins al perfeccionament del motor d’explosió, en els darrers anys 1800, el petroli va utilitzar-se només com a substitutiu dels vells olis vegetals en la il·luminació rural. Quan aparegué el convertidor adequat per a transformar-lo en energia cinètica, el seu paper va començar a esdevenir determinant. Els nous motors eren molt més lleugers que els de carbó, i el combustible líquid era menys voluminós i més manejable. La demanda de petroli anà augmentat al mateix ritme que ho feia el nombre d’automòbils i de vaixells amb motor de combustió interna. De tota manera, no fou fins després del 1950 que millores en les tècniques de perforació i de transport van convertir els derivats del petroli en competidors directes del carbó en usos calories. Des de llavors i fins a la crisi del 1973, el domini del petroli ha estat gairebé absolut. En la darrera dècada, en canvi, tots els països s’esforcen per disminuir-ne la dependència, i impulsen algunes de les fonts ja conegudes i, sobretot, en desenvolupen de noves, principalment l’energia nuclear i el gas natural.

En definitiva, hom pot concloure que el consum d’energia és una variable estretament lligada al nivell d’industrialització i que les limitacions que un país té per a produir-ne són determinants de la seva capacitat de modernització econòmica i de la mateixa estructura productiva. L’estudi del consum d’energia en el procés industrialitzador català i de les fonts energètiques emprades és un element de primera importància per a entendre’n el ritme i les característiques.

L’anàlisi que segueix es basa en l’estudi de les fonts energètiques que podem anomenar “modernes”. Queden fora dels nostres càlculs l’energia humana i animal, la llenya i els olis vegetals i animals. La mancança és especialment greu pel que fa a la llenya. Sens dubte alguns dels augments que observarem en el consum de carbó i de petroli quedarien molt matisats si poguéssim establir en quin percentatge han estat simples substitucions de la llenya o d’altres combustibles orgànics. La manca de referències estadístiques fa pensar, malauradament, que mai no podrem omplir aquest buit. Quedi clar, de tota manera, que les nostres avaluacions són un bon reflex de l’energia esmerçada en la producció industrial catalana i, en un sentit més ampli, en la modernització de Catalunya.

L’energia a la Catalunya industrial. Trets generals

Màquines de vapor, postals de la primeria de segle. L’augment del consum energètic és característic de tot procés d’industrialització.

En els cent quaranta anys que van del 1840 al 1980 el consum brut d’energia a Catalunya s’ha multiplicat per 217 i el consum per habitant, per 52. Simultàniament, s’han produït canvis substancials en les fonts proveïdores d’energia. El 1841, el 85% de l’energia consumida era d’origen hidràulic i la resta s’obtenia del carbó. El 1980, l’energia hidràulica i el carbó participaven, només, amb el 7,6 i el 2,4%, respectivament, en l’aprovisionament energètic. El petroli (62,5%), el gas natural (15,3%) i l’energia nuclear (7,2%) ocupaven els primers llocs. El darrer segle i mig, que ha estat també el de formació de la Catalunya industrial, ha contemplat, doncs, canvis substancials pel que fa al sector energètic. Dues són les variables que ens ajudaran a definir les diferents fases de l’evolució energètica catalana: el ritme de creixement del consum i els canvis en les fonts primàries i secundàries.

El primer indicador ens mostra, d’antuvi, tres períodes ben determinats. El primer comprèn gairebé un segle: des de l’inici de les nostres dades, el 1841, fins a l’esclat de la guerra civil. El consum brut va augmentar a un ritme del 4% anual, en termes absoluts, i del 3,2% si considerem el consum per habitant. Aquest increment no fou, però, regular. El segle XIX se’ns mostra més dinàmic que el XX (4,5% d’increment anual enfront del 3,2%), i dues fortes crisis —1864-69 i 1916-21— es traduïren en reculades temporals.

El segon període va des del 1936 fins al 1955. Després de tres anys de guerra, per als quals no tenim dades, l’estancament en el consum energètic esdevé la norma. Una demanda deprimida i, sobretot, una oferta insuficient (restriccions) imposaren durant aquests vint anys un creixement anual del 0,6% en el consum brut i una disminució del 0,4% anual en el consum per habitant.

Des del 1956, i sobretot des del 1960, l’increment en el consum d’energia es va convertir en galopant, tant pel que fa a les xifres absolutes (6,6% anual) com a les relacionades amb el volum de la població (4,4% anual). Les dificultats dels darrers deu anys i les mesures d’estalvi energètic no han fet més que moderar aquesta tendència.

Com veurem en els capítols següents, aquesta evolució del consum energètic català té, a la vegada, explicacions generals i explicacions particulars. Ja hem dit que l’augment del consum energètic és característic de tot procés d’industrialització, especialment fins a un determinat nivell de renda. D’altres característiques del cas català, però, com la gran aturada dels anys 1940 i 1950, només troben raó en l’especial situació política i econòmica del país en aquells anys.

Fins a la segona dècada del nostre segle, l’aigua i el carbó foren les úniques fonts d’energia rellevants.

La distinció entre períodes, atenent només al ritme d’increment de la demanda global, és insuficient. Hem de fer referència, també, a l’evolució de l’oferta i, més concretament, a les fonts energètiques que en cada moment han estat dominants.

Una ràpida ullada als gràfics i a les xifres ja permet advertir que el primer gran període de creixement, que ocupa els dos darrers terços del segle XIX i el primer del segle XX, conté al seu torn dos trams ben diferenciats. Fins a la segona dècada del nostre segle, l’aigua usada directament i el carbó van ésser les úniques fonts rellevants d’energia. Després, l’electricitat s’alçà amb força extraordinària i arraconà les altres alternatives. Si hi afegim que el carbó consumit a Catalunya era gairebé tot de producció forana i que l’ús directe de la força hidràulica exigia localitzacions precises i cada vegada més escasses, no semblarà estrany que anomenem l’arribada de la nova font energètica com “l’alliberament hidroelèctric”.

Les dues dècades posteriors a l’esclat de la guerra civil, marcades per l’estancament i les restriccions energètiques, contemplen la lenta ascensió del petroli, sobretot des del moment que el bloqueig exterior va anar esdevenint menys eficaç. L’època del gasogen i de la manca d’electricitat manté, de tota manera, unes característiques ben específiques que recomanen un estudi diferenciat.

A partir del 1959, la possibilitat d’adquirir productes estrangers sense més limitacions que els aranzels, va transformar el país, i també el sector energètic. En el moment que l’impuls econòmic general exigia incrementar ràpidament l’oferta d’energia, hom podia recórrer altre cop al proveïment exterior. El petroli, que s’anava ensenyorint del mercat mundial, va penetrar també a Catalunya. La seva hegemonia quedava només limitada per la hidroelectricitat, però aquesta ja havia esgotat, a mitjan dècada del 1960, quasi totes les seves possibilitats d’expansió. El ràpid desenvolupament del país va haver de fer-se sobre la base de la importació en massa de combustible líquid. El petroli arribà a representar més de les dues terceres parts de l’oferta interior d’energia.

No cal dir que, en aquestes circumstàncies, l’impacte sobre l’economia catalana de l’alça dels preus mundials del petroli brut del 1973 i el 1979 va ésser duríssim. Uns anys abans, el 1969, s’havia intentat alleugerir la dependència petroliera introduint el consum de gas natural. El seu paper ha estat important, però no suficient. Sobretot tenint en compte la seva procedència exterior. D’altra banda, el 1972 entrava en funcionament a Vandellòs la primera central nuclear catalana, que aviat tingué un lloc gens menyspreable dins l’oferta energètica.

Avui mateix, quan encara paguem el cost de la crisi i de la mala gestió que se n’ha fet, l’economia catalana s’esforça a fomentar l’estalvi d’energia, a diversificar les fonts energètiques i a impulsar aquelles que presenten condicions més favorables. Tot indica, però, que la dependència energètica, que ha estat una constant en la història econòmica del país, continuarà essent un llast de primera magnitud per al seu desenvolupament econòmic.

Aquesta visió general —i superficial— de l’evolució del sector energètic català exigeix un estudi més exhaustiu. Això és el que intentem en els capítols següents, sempre tenint en compte els grans períodes que acabem de definir. Afegim que l’àmbit temporal propi d’aquest volum de l’obra farà que les referències al segle XIX siguin només les indispensables. El lector trobarà un estudi dels problemes energètics, del vuit-cents en el volum corresponent.

L’alliberament hidroelèctric. 1911-1936

El tret més característic de l’economia catalana del primer terç del segle XX es la diversificació industrial. El vuit-cents havia estat, pròpiament, el segle de la indústria tèxtil. En els darrers anys de la centúria els filats i teixits de cotó eren encara el veritable motor de l’economia catalana.

La situació, de tota manera, anava canviant. Les mateixes necessitats de la indústria tèxtil, l’augment de la capacitat adquisitiva de la població i el ràpid procés d’urbanització van estimular la demanda de nous productes i serveis. La tradicional política proteccionista —revifada amb l’aranzel del 1891—va permetre als empresaris catalans d’aprofitar aquestes noves possibilitats, sense haver de competir amb els productes estrangers. Van sorgir, aleshores, multitud de noves produccions, especialment en el camp dels transformats metàl·lics. Eines, màquines, articles per a la construcció.. . donaren feina a petits i mitjans tallers.

Aquests nous sectors, però, mai no haurien arribat a convertir-se en els principals de l’economia catalana sense un subministrament adequat d’energia. No n’hi havia prou amb la protecció aranzelària. Si hom volia gaudir d’una demanda àmplia, calia rebaixar costos i preus, i era aquí on l’energia tenia un paper essencial. I no sols pel seu preu sinó també per la flexibilitat d’adaptar-se a una demanda cada cop més diversificada.

Com ja sabem, l’oferta energètica del final del segle XIX era, alhora, cara i restrictiva pel que fa a la localització i a les aplicacions. Representava, doncs, un llast molt important per a la incipient transformació industrial. És això el que explica que l’electricitat tingués al nostre país un desenvolupament ràpid i un èxit espectacular. L’alliberament hidroelèctric va permetre a la indústria catalana deixar d’ésser només indústria tèxtil, amb la qual cosa es donà un impuls extraordinari a la modernització econòmica del país.

La creació d’una gran indústria elèctrica

Quadre 1. Evolució de la potència hidroelèctrica instal·lada per les grans empreses elèctriques catalanes, 1913-1936.

L’electricitat va començar a tenir veritables aplicacions comercials en els primers anys 1870. La diversitat d’usos possibles (des de la il·luminació fins a la força motriu) i la transmissibilitat eren els avantatges principals que n’expliquen l’adopció. Es tracta, però, d’una energia secundària que es genera a partir d’una altra força. En els anys que estudiem, les úniques fonts primàries disponibles eren l’aigua i el vapor. Hi ha, doncs, centrals hidroelèctriques i centrals termoelèctriques. Les primeres tenen l’avantatge del cost nul de combustible, però, en canvi, exigeixen fortes inversions inicials i han de situar-se allí on els corrents fluvials ofereixen possibilitats d’aprofitament. La flexibilitat en la localització és, justament, la gran raó d’ésser de les centrals tèrmiques, a la qual hem d’afegir la seva independència respecte a la variabilitat pluviomètrica.

Les característiques pròpies de l’electricitat fan entenedor que molt aviat se n’introduís la distribució pública. Particulars i petits consumidors podien utilitzar-ne en quantitats reduïdes gràcies a una sola central productora. Això no obstant, s’ha mantingut sempre un cert nivell d’autoproducció, especialment en aquelles indústries que gaudeixen d’una localització adequada.

La transmissibilitat pròpia del nou fluid només era aplicable, inicialment, a distàncies relativament curtes. Quan s’intentava traslladar l’electricitat més enllà d’uns quants quilòmetres, les pèrdues feien l’operació ineficient. Aquest problema no va quedar solucionat fins a la primera dècada del segle XX. Així, durant tota una primera etapa, la indústria elèctrica es caracteritzava per la dispersió. Les centrals hidràuliques o tèrmiques oferien energia a la població on eren instal·lades sense gaires possibilitats d’estendre el seu radi d’acció.

Cap al 1901, la producció total catalana d’energia elèctrica se situava a l’entorn dels 50 milions de kWh, prop d’un 90% dels quals procedia de la força hidràulica. Aquesta producció era àmpliament dominada (42 milions de kWh) per aquells que produïen força per al seu propi consum. Les úniques centrals comercials d’una certa importància eren les tèrmiques existents a Barcelona.

L’Electroquímica de Flix, una empresa creada el 1897 amb capital alemany per a produir sosa càustica, clorur de calci i d’altres productes químics tot aprofitant l’electricitat generada per l’Ebre.

Dels autoproductors hi ha poca informació concreta. La majoria eren fàbriques cotoneres o molins fariners que preferien transformar la força hidràulica, que utilitzaven tradicionalment, en electricitat per tal de poder emprar maquinària més moderna. Fora del l’àmbit de tèxtil i de la molinería, només cal destacar l’Electroquímica de Flix, creada el 1897 amb capital alemany per produir sosa càustica, clorur de calci i d’altres productes químics aprofitant l’electricitat generada amb la força de l’Ebre, i la Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics que el 1899 havia inaugurat una important fàbrica de carbur de calci prop de Berga.

Les centrals dedicades a la producció d’electricitat comercial van tenir com a principal localització la ciutat de Barcelona, primer nucli en consum potencial. La pionera d’entre aquestes centrals fou la tèrmica instal·lada el 1875 per Tomàs Dalmau i Narcís Xifra i que el 1881 va prendre el nom de Societat Espanyola d’Electricitat. La primera experiència d’enllumenat elèctric al carrer per part d’aquesta empresa va tenir lloc el 1882. Els directius de la societat es dedicaren, també, a construir instal·lacions per a d’altres centrals productores arreu del Principat, sobretot fàbriques, locals públics i vaixells. Entre 1883 i 1886 van dissenyar la xarxa elèctrica que convertí Girona en la primera ciutat espanyola il·luminada totalment amb electricitat. Altres pobles de Catalunya, sobretot els propers a corrents d’aigua, van veure sorgir en aquests mateixos anys petites centrals d’àmbit local.

El Paral·lel de Barcelona i la tèrmica de la Companyia Barcelonesa d’Electricitat, 1909. La Companyia Barcelonesa d’Electricitat, amb capital alemany, adquirí els béns de la Societat Espanyola d’Electricitat i construí una central tèrmica a Barcelona.

No va ésser fins a la darrera dècada del segle que es van emprendre iniciatives de més volada. El 1894 es creà la Companyia Barcelonesa d’Electricitat, amb àmplia majoria de capital alemany aportat per la famosa Allgemeine Élektrizitàtsgesellschaft (AEG). Aquesta empresa va adquirir els béns de l’antiga Societat Espanyola i va començar a construir immediatament una gran central tèrmica a l’avinguda del Paral·lel. Dos anys més tard, el 1896, les dues empreses subministradores de gas a Barcelona, Catalana i Gas Lebon, arribaven a un acord per a entrar en el nou sector, competitiu amb el seu propi, i constituïen la Central Catalana d’Electricitat, que va instal·lar de seguida una fàbrica al carrer de Vilanova i la xarxa de distribució corresponent.

Fora de Barcelona, i abans de l’entrada en funcionament de les grans centrals pirinenques, val la pena destacar la constitució, el 1901, de l’empresa d’iniciativa basca, Hidràulica del Freser, que va posar en funcionament dues centrals al municipi de Queralbs (Ripollès). La força era distribuïda a Vic, Manlleu i Roda de Ter, a més de 60 km de distància.

Societats elèctriques locals (a la imatge, l'Elèctrica de Valls). Fora de Barcelona i abans de l’entrada en funcionament de les grans centrals pirinenques es crearen algunes empreses d’electricitat.

Justament, seria la solució del problema del transport el que faria canviar totalment el panorama de la indústria elèctrica. Fins en aquest moment els avantatges de l’electricitat només podien avaluar-se en termes de comoditat i d’adaptabilitat. Els preus, en canvi, mentre dominés la producció tèrmica, serien sempre més alts que els del gas manufacturat o del carbó. Només a les poblacions amb central hidroelèctrica propera podia donar-se una autèntica competència. En el moment que el fluid elèctric fos transportable a costos tolerables, l’electricitat es convertiria en una innovació revolucionària.

L’avenç decisiu en aquest sentit fou el descobriment que les pèrdues en el transport d’electricitat eren inverses a la tensió de corrent emprada. Hom podia, doncs, minimitzar els costos del trasllat realitzant-lo en línies d’alta tensió. La tecnologia pertinent fou posada a punt en els primers anys del nostre segle i féu possible l’aprofitament massiu de la força hidràulica per a la producció d’electricitat.

La innovació provocà una autèntica febre de construccions hidroelèctriques a tots els països industrialitzats. Catalunya no es quedà enrere. A partir de la segona dècada del segle van prendre cos una colla d’iniciatives per a l’aprofitament integral de les possibilitats hidroelèctriques del Principat. El procés d’arrencada de l’electrificació catalana a gran escala té un moment clau el 1911. Es en aquest any que es constitueixen les tres empreses cridades a dominar totalment el sector: Energia Elèctrica de Catalunya, Barcelona Traction, Light and Power (“La Canadenca”) i Societat General de Forces Hidroelèctriques, absorbida poc després per Catalana de Gas i Electricitat.

El salt de Cabdella en fase de construcció. El 1913, Energia Elèctrica de Catalunya aconseguia de posar en marxa la primera gran central hidroelèctrica catalana, la de Cabdella, sobre el Flamicell.

Energia Elèctrica de Catalunya fou una iniciativa del financer i periodista Emili Riu. Aconseguides algunes concessions d’aigües al Pirineu, Riu va oferir el projecte als banquers catalans, que el rebutjaven. L’empresa hagué de constituir-se amb capital majoritàriament francès. El 1913, EEC aconseguia posar en marxa la primera gran central hidroelèctrica catalana, la de Cabdella, sobre el Flamicell, a la vall Fosca. Per assegurar-se el mercat necessari, Emili Riu va anar adquirint, des del primer moment, diverses xarxes de distribució d’àmbit local properes al seu emplaçament principal. Renuncià, però, al mercat barceloní, en el qual les empreses preexistents dominaven la situació.

Fou, justament, sobre la principal d’aquestes societats, Barcelonesa d’Electricitat, que es basà la segona gran iniciativa hidroelèctrica, protagonitzada per Frank S. Pearson i les empreses Regs i Forces de l’Ebre i Barcelona Traction, Light and Power. La constatació del potencial de consum elèctric de Barcelona i la seva rodalia fou l’element desencadenant de l’acció de Pearson, iniciada efectivament el mateix 1911. La seva estratègia va ésser molt diferent de la plantejada per Emili Riu, i finalment molt més encertada. Pearson intentà, primer de tot, controlar la major part possible del mercat, i especialment aquells sectors d’aquests cridats a augmentar ràpidament la seva demanda: els clients urbans i els grans consumidors industrials. Per això adquirí a AEG Barcelonesa d’Electricitat, a SOFINA (belga) Tramvies de Barcelona i a concessionaris locals dels drets dels ferrocarrils de Barcelona a Sabadell i Terrassa per Vallvidrera. S’assegurava, així, el control de la principal xarxa de distribució urbana i dels més grans consumidors d’electricitat del moment. No oblidà tampoc la part de producció i adquirí nombroses concessions hidràuliques, especialment sobre la part inferior de la Noguera Pallaresa (Tremp i Camarasa) i sobre el Segre (Seròs).

L’enorme quantitat de recursos de què disposava Pearson, i també la facilitat amb què aconseguí les inversions catalanes d’AEG i de SOFINA (participada per l’anterior), avalen la tesi de la pertinença de Pearson i de les seves iniciatives a Catalunya al complex entramat internacional que controlaven Walter Rathenau des d’AEG associat amb la General Electric nord-americana.

La Barcelona Traction, Light & Power, més coneguda com “La Canadenca”, aconseguí de controlar la major part de la producció elèctrica catalana.

El grup comandat per Pearson començà molt aviat a pressionar sobre el seu principal competidor, Energia Elèctrica de Catalunya, oferint contractes a preus extraordinàriament baixos als grans consumidors. Enfrontats en una guerra d’aquestes característiques i tenint en compte el potencial de què disposava el seu contrincant, els accionistes estrangers d’EEC van optar per cedir a “La Canadenca” les seves participacions, el febrer de 1913. Des d’aquesta data, la producció elèctrica catalana quedà pràcticament monopolitzada pel grup nord-americà, amb l’única excepció important de la que corresponia a l’empresa Catalana de Gas i Electricitat.

Com ja hem vist, la Societat Catalana d’enllumenat de gas havia entrat en el negoci elèctric a través de la Central Catalana d’Electricitat, la propietat de la qual compartia amb Gas Lebon. L’any clau de 1911, aquestes empreses van decidir entrar en la gran carrera de la hidroelectricitat, tot constituint la Societat General de Forces Hidroelèctriques, que disposà immediatament de concessions a l’Éssera (Osca), la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana.

Aquest patrimoni hidràulic presentava importants inconvenients enfront al de les altres empreses competidores. Es tractava de zones molt mal comunicades i més allunyades del centre consumidor barceloní. Potser van ésser aquestes dificultats les que van aconsellar al grup francès Lebon d’abandonar la iniciativa. Davant d’això, la Societat Catalana d’enllumenat de gas absorbí el 1912 totes dues societats elèctriques i prengué el nom de Catalana de Gas i Electricitat.

La Catalana de Gas i Electricitat obtingué concessions a l’Éssera (Osca), la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana, en zones mal comunicades i allunyades del centre consumidor barceloní.

El desenvolupament del negoci elèctric de Catalana, malgrat disposar d’una xarxa important a Barcelona, va resultar molt lent. De fet, fins el 1919 no va aconseguir de fer arribar a la capital catalana l’electricitat produïda a les centrals d’Osca. Aquest retard li impedí d’aconseguir una part important del consum català. El 1920 la seva quota de mercat (exclosos autoproductors) no arribava al 3%, enfront del 91,5% del grup estranger.

Tres són les raons que expliquen el fracàs relatiu d’aquesta iniciativa: Ir) la limitació dels mitjans financers i tècnics davant la competència d’una gran multinacional; 2n) les greus dificultats que va passar Catalana durant la Gran Guerra en la seva activitat gasista; i 3r) la mediocritat del patrimoni hidràulic de què disposava.

En definitiva, i després d’uns quants anys de lluita, el sector hidroelèctric català havia quedat sota el domini quasi monopolístic d’una sola companyia, “La Canadenca”, i de les seves filials. Mentrestant, i sota l’impacte de la Primera Guerra Mundial, l’economia catalana travessava un dels períodes més expansius de la seva història. Un període que resultà decisiu per a l’èxit de l’electricitat.

L’augment sobtat de la demanda i l’estroncament de moltes importacions tradicionals van donar un impuls extraordinari tant a les velles indústries com a les noves. Així les coses, la demanda d’energia es multiplicava en el mateix moment que el carbó estranger trobava dificultats per a arribar als ports catalans. L’energia elèctrica era l’única alternativa possible, i l’electrificació del país va ésser un procés rapidíssim. El 1920, acabats els efectes immediats de la guerra, les grans empreses que acabem d’estudiar tenien en servei 173.000 kw de potència hidràulica, quasi el 60% de la que s’aconseguí el 1935. La producció, 480 milions de kWh, representava ja més del 26,3% de tota l’energia consumida a Catalunya.

La Cooperativa de Fluid Elèctric sorgí com a reacció davant del monopoli que s’havia format en el subministrament d’electricitat.

Fou, sens dubte, la constatació d’aquesta demanda extraordinàriament dinàmica el que va impulsar noves iniciatives empresarials en el sector. Les més destacades foren protagonitzades per les societats Productora de Forces Motrius i Cooperativa de Fluid Elèctric. Productora va ésser la segona gran aventura d’Emili Riu en el sector. La societat fou creada el 1917 sobre dues bases: les concessions que Riu tenia al tram inferior del Flamicell i el capital aportat per la Caja de Ahorros y Monte de Piedad Municipal de Bilbao. La bona situació de les concessions va permetre que la relació entre les inversions necessàries i el producte obtingut fos molt favorable. El 1923 tenia instal·lada una potència total d’uns 70.000 kw.

El punt dèbil de la productora era la distribució. El domini que detenia “La Canadenca” feia molt difícil una comercialització independent. Productora va haver d’optar per vendre el seu fluid a l’engròs al grup dominant. Sembla que l’objectiu d’Emili Riu era crear una colla d’indústries electroquímiques i electromecàniques a l’entorn de les seves centrals, però això no arribà mai a fer-se realitat. En darrer terme, els impulsors de Productora de Forces Motrius van lliurar el control de la societat a aquells a qui havia de vendre el seu producte.

Cooperativa de Fluid Elèctric sorgí, justament, com a reacció davant el monopoli que s’havia format en el subministrament d’electricitat. En els moments de màxima competència entre les empreses inicials, els preus al consumidor havia baixat de manera extraordinària. Una cop eliminada la concurrència, el grup dominant intentava, lògicament, d’establir preus molt superiors. D’aquesta manera els consumidors industrials, que havien adaptat les seves instal·lacions a la nova energia en funció dels baixos preus i de les dificultats de proveïment de carbó, es van trobar davant la imminència d’un increment notable de costos a l’hora de renovar contractes, i sense possibilitat d’alternativa. Una primera “Associació de Consumidors de Força Elèctrica de Catalunya”, constituïda el 1918, va decidir trencar el monopoli creant tres anys després la societat anònima Cooperativa de Fluid Elèctric. La nova empresa obtingué concessions sobre el Cardener, el riu de la Vansa i el Segre, però hom pogué comprovar ben aviat que la seva explotació seria molt difícil. S’intentà llavors construir una central tèrmica a Adrall (Alt Urgell) aprofitant els carbons de la zona. Diversos conflictes retardaren el projecte, que no entrà en funcionament fins en 1927-28. Aquesta iniciativa tampoc no resultà rendible i el 1934 va quedar paralitzada la producció. L’única sortida que realment funcionà fou l’acord a què s’arribà el 1927 amb Catalana per arrendar-li el seu patrimoni elèctric. Les dues empreses eren perfectament complementàries. L’una disposava d’una àmplia xarxa de consumidors i de poca producció, mentre que l’altra posseïa un sistema productiu propi i pocs clients. De tota manera, i malgrat aquest acord, Cooperativa produïa notablement menys del que li era demanat i es veié obligada a comprar fluid a “La Canadenca” i a Forces Hidroelèctriques d’Andorra.

En conjunt, les empreses elèctriques catalanes van inaugurar, entre el 1920 i el 1936, noves instal·lacions hidràuliques d’una potència total de 120.000 kw, 28.000 kw de pertanyents a Productora i la resta a Regs i Forces de l’Ebre. L’extraordinari ritme de construccions del primer decenni (1911-20) va quedar força esmorteït, molt especialment durant els anys 1930, en què, de fet, no es va iniciar cap projecte nou.

Al marge dels grans aprofitaments hidràulics del Pirinea i Pre-pirineu lleidatà hi havia algunes centrals elèctriques de caràcter local. A les conques del Ter i del Llobregat predominaven els autoproductors.

La Productora de Forces Motrius, fou un nou intent de trencar el domini de la Canadenca. No obstant això, la dificultat d’una comercialització del fluid elèctric independent, féu que li lliurés el control de la societat.

En definitiva, a les darreries del període que ara estudiem, el sistema elèctric català era format per un conjunt d’importants aprofitaments hidràulics, majoritàriament situats al Pirineu i al Pre-pirineu lleidatà, i per algunes centrals tèrmiques de regulació a la rodalia de Barcelona i a d’altres caps de comarca. A les conques del Ter i del Llobregat predominaven els autoproductors. En conjunt, just abans de la guerra civil, la potència elèctrica instal·lada a terres catalanes era de 314.000 kw en centrals hidràuliques i de 120.000 kw en centrals tèrmiques. En total 434.000 kw, una quantitat gens menyspreable, però que resultava insuficient per a abastar el consum. Calia importar energia d’aprofitaments hidràulics situats a terres aragoneses, molts dels quals, però, eren propietat d’empreses catalanes.

El sector, d’altra banda, era pràcticament monopolitzat pel grup «La Canadenca», que el 1935 només deixava un 13,4% de la demanda comercial en mans de Cooperativa i un 8,4% a les petites centrals d’àmbit local.

Quadre 2. Producció d'electricitat a diferents països, 1934.

Gràfics de la producció d'electricitat a diferents països, 1934.

L’extraordinari esforç realitzat durant el primer terç del segle XX per dotar Catalunya d’una infrastructura de producció energètica suficient, queda reflectit en les xifres comparatives del quadre adjunt. El 1934, l’energia elèctrica demanada per habitant al Principat era superior a l’acreditada per França i Itàlia, i poc inferior a les corresponents a Anglaterra i Alemanya. Només alguns països d’extraordinària dotació natural quedaven per sobre de Catalunya pel que fa al consum d’electricitat. Un fenomen realment important, atesa la mediocre capacitat energètica dels corrents fluvials catalans.

El carbó, el gas d’hulla, l’acetilè i els derivats del petroli

El carbó

Al marge de la indústria elèctrica, hi havia a Catalunya altres empreses dedicades a la producció i a la transformació d’energia. Pel que fa a les fonts primàries només el carbó s’afegia a l’energia hidràulica, bé que amb una importància molt inferior. Quant a les fonts secundàries, destaquen dues transformacions del carbó: el gas d’hulla, del qual ja hem vist els inicis, i l’acetilè, fill tant del carbó com de l’electricitat. Finalment, hi havia algunes indústries dedicades al tractament de productes petrolífers.

La Sociedad Hullera Española, amb mines a Astúries, propietat del Marquès de Comillas, Libro de Oro del Comercio, Industria y Navegación, 1921).

La SA Dipòsit Flotant de Carbons de Barcelona, constituïda el 1904, rebia el carbó importat.

Com ja sabem, les grans esperances dipositades en el carbó català durant el segle XIX s’havien vist frustades. Al començament del segle XX Catalunya importava d’Anglaterra i d’Astúries quasi el 95% del carbó que consumia. En termes de tones de carbó equivalent (és a dir, segons el poder calorífic de l’hulla), la producció autòctona se situava entre les 45.000 i les 65.000 t anuals els anys 1900-15. Les dificultats d’importar carbó estranger durant la Gran Guerra van fer augmentar aquesta xifra fins a les 100.000 t, i el proteccionisme posterior va permetre que en el període 1926-30 s’arribés a cotes semblants. Immediatament abans de la guerra civil, però, s’havia tomat a una producció inferior a les 70.000 t anuals.

Mines de Fígols; obrers en una explotació. La producció carbonera catalana se centrà en els lignits, abundants i de bon treballar, però de poder calorífic baix.

La Companyia General de Carbons, creada el 1916, amb dipòsits al moll de Barcelona. Al començament del segle XX, Catalunya importava d’Anglaterra i d’Astúries quasi el 95% del carbó que consumia. Després de la Primera Guerra Mundial la major part del carbó procedia d’Astúries.

Aquesta modesta producció carbonera era localitzada a quatre centres principals: l’hulla, a Sant Joan de les Abadesses; el lignit, a Berga, a Calaf i al Baix Segre.

En els primers anys del 1900 el miratge de Sant Joan de les Abadesses s’havia esvaït. Les dificultats d’explotació del jaciment havien deixat en res els avantatges aportats el 1881 per l’entrada en funcionament de l’enllaç ferroviari amb Barcelona. La mina s’esgotava irremissiblement i durant els anys 1900-36 no produí més enllà de 10.000 t anuals de mitjana. Raons de preu, d’altra banda, no permetien altres consumidors que les indústries veïnes de l’explotació.

En decadència pel que fa a l’hulla, la producció carbonera catalana se centrà en els lignits. Si bé es tractava d’una varietat més abundant i de bon treballar, el seu poder calòric per tona mètrica (la meitat del de l’hulla) n’encaria extraordinàriament el transport. Les tres conques mineres esmentades van haver de produir, quasi exclusivament, per al consum d’instal·lacions industrials creades al seu entorn i de les poblacions més properes. En el cas dels carbons de Berga, la fàbrica de ciment del Clot del Moro, a Castellar de n’Hug, i en menor mesura les indústries tèxtils de les vores del Llobregat, van ésser-ne els principals clients. Els lignits de Calaf no passaven d’Igualada. Els del Baix Segre es consumien en centrals termoelèctriques i en fàbriques de ciment i en forns de calç i guix propers.

La producció carbonera catalana, en darrer terme, era absolutament marginal amb relació a la demanda d’energia del país. No cal repetir que aquest ha estat un fet determinant de les limitacions del desenvolupament econòmic català.

El gas d’hulla

Fàbrica de la Barceloneta (Anuari Banca Marsans, 1923). El 1935 la producció barcelonina de gas era exclusivament a les mans de la Catalana de Gas, que també controlava les fàbriques de Badalona, Sabadell, Terrassa i Premià.

El panorama de la indústria del gas d’hulla en el primer terç del segle XX no és pas més afalagador. Hom pot definir aquest període com d’estancament i de concentració. Considerada globalment, la producció catalana de gas d’hulla va augmentar entre el 1901 i el 1935 de manera extremadament lenta, un 1,8% anual (de 48,7 a 89,4 milions de m3). Al mateix temps es va reduir notablement el nombre de fàbriques, de les 33 del 1901 es va passar a les 25 del 1936. L’auge de l’electricitat era, òbviament, la causa principal de la decadència del gas. També hi van ajudar, però, els esdeveniments exteriors. La Primera Guerra Mundial va posar la producció de gas catalana a la ratlla del col·lapse. Mentre fàbriques de tota mena adoptaven l’electricitat per obviar a les dificultats de l’abastament de carbó, les de gas es veien obligades a reduir la producció, a elevar els preus i, en conseqüència, a suportar fortíssimes pèrdues, mentre deixaven el camp lliure al gran competidor elèctric. El nivell de producció del 1915 no va poder retrobar-se fins el 1930. En aquests quinze anys de crisi la indústria del gas va haver de cercar nous clients fora del mercat de l’enllumenat. Cuines i calefaccions, però, només molt lentament van començar a alimentar-se amb gas.

En termes empresarials, la crisi va eliminar la gran majoria dels petits productors. El 1935 la producció barcelonina era exclusivament en mans de Catalana de Gas, que també controlava les fàbriques de Badalona, Sabadell, Terrassa i Premià, les més importants de comarques. “La Canadenca”, al seu torn, detenia la propietat de sis altres fàbriques menors (Igualada, Mataró, Arenys, Calella, la Garriga i Girona).

Quadre 3. Producció de gas a diferents països, 1933.

Gràfics de la producció de gas a diferents països, 1933.

Finalment, el 1933 el consum de gas per persona a Catalunya se situava en els 28 m3 anuals, molt per dessota del que presentaven els principals països europeus.

L'acetilè

L’acetilè és fill de l’electricitat. La seva primera matèria, el carbur de calci, només es va poder obtenir comercialment quan el forn elèctric va aportar l’escalfor concentrada suficient. És per això que fins els darrers anys del segle XIX l’acetilè no va començar a tenir alguna presència real en el mercat de l’energia. Dos són els usos possibles de l’acetilè com a font energètica. El primer és la il·luminació. El gas acetilè ofereix una llum clara, neta i segura, i, a més, es pot produir a base de carbur de calci per procediments molt senzills. Pot alimentar petites xarxes locals des d’una fàbrica o, fins i tot, manufacturar-se a casa per ésser utilitzat autònomament. Si bé resultava més car que el gas d’hulla, hom podria presentar-lo com la gran solució per a l’enllumenat de petits nuclis i de cases aïllades. Seria, en aquest sentit, un bon competidor del petroli. L’altra possibilitat d’ús energètic de l’acetilè és la soldadura autògena. Barrejat amb oxigen ofereix una flama extraordinàriament calenta, ideal per a fondre i soldar tota mena de metalls.

Acció de la Companyia General d’Enllumenat d’Acetilè SA. L’acetilè va semblar la solució per a l’enllumenat, al final del segle XIX, i el carbur de calci la primera matèria per a produir-lo.

Els anys finals del segle passat van mostrar a tot el món occidental un gran interès per l’acetilè. Mentre l’electricitat hidràulica no podia traslladar-se lluny de les centrals productores i el gas d’hulla només era viable a les grans aglomeracions, l’acetilè era la solució per a l’enllumenat que aquestes altres fonts no cobrien. Catalunya no s’alliberà d’aquesta febre i va veure aparèixer algunes fàbriques de carbur de calci. La primera d’Espanya va entrar en funcionament el 1899 a Berga, creada per la Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics. La van seguir poc després noves instal·lacions a d’altres indrets del Principat. Fins el 1924 se n’havien creades vuit més, bé que a un ritme clarament decreixent. Catalunya, de tota manera, concentrava la meitat de totes les fàbriques espanyoles.

Per aquests anys, a mitjan dècada del 1920, les esperances en l’acetilè ja havien desaparegut. L’electricitat, barata i sense restriccions de transport, havia fet avortar l’expansió del nou gas. Només el desenvolupament de la metal·lúrgia, i el subsegüent increment de la demanda de soldadura autògena, van impedir la desaparició d’aquesta font d’energia.

Les xifres de consum d’acetilè per a usos energètics mostren que la seva presència mai no ultrapassà l’1,5% del consum total d’energia. Això no obstant, cal remarcar que cap al 1910-12, 26 de les 108 localitats catalanes de les quals tenim dades s’il·luminaven mitjançant el gas acetilè.

EL petroli

El petroli és el darrer representant de la indústria energètica de la pre-guerra. La seva importància com a tal indústria era molt minsa. En el període que estudiem, Catalunya no va tenir cap mena de producció de petroli brut, i ben poca participació en les transformacions posteriors del producte.

El petroli començà a comercialitzar-se seriosament la dècada del 1860. Durant quasi quaranta anys l’únic producte important que se n’extreia era el querosè, utilitzat com a combustible per a llums portàtils. Venia, doncs, a substituir els vells olis vegetals i animals allí on no ho havia pogut fer el gas d’hulla.

Anunci i acció de Sabadell i Henry, la primera refineria espanyola (publicat per la Companyia Transatlàntica, Libro de Información, 1927). La presència, al començament del segle, dels primers automòbils i d’altres motors d’explosió va significar l’aparició d’una demanda de gasolina, afegida a la tradicional de querosè.

Durant aquest primer període, la major part del producte que arribava a Espanya des dels EU A venia ja refinat, sense que requerís altra cosa que la distribució. Van aparèixer, això sí, algunes destil·leries que a vegades feien un segon i molt simple procés de fragmentació. De fet sembla que es tractava, més que d’altra cosa, d’una enganyifa per a aprofitar la diferència d’aranzel existent entre la suposada primera matèria que importaven i el querosè refinat. La funció d’aquestes petites destil·leries va prendre més volada en començar la diversificació de la demanda. La presència dels primers automòbils i d’altres motors d’explosió, al començament del segle XX, va significar l’aparició d’una demanda de gasolina afegida a la tradicional de querosè. S’importava llavors una fracció de producte refinat lleuger que, un cop aquí, era tractada per extreure’n els diferents productes consumits. A Catalunya tenim proves de l’existència, el 1910, d’una fàbrica anomenada “La Pensilvània”, situada a Tarragona i amb una capacitat de producció de gasolina de 8 milions de litres anuals. Era, segurament, una de les instal·lacions més importants i més ben equipades d’Espanya.

Una altra empresa creada aquests anys, bé que amb objectius diferents, fou Sabadell i Henry, de Cornellà de Llobregat. Es tracta, de fet, de la primera autèntica refineria espanyola. Importava crus pesants i n’obtenia, sobretot, lubricants. El 1913 tenia una capacitat anual de tractament propera a les 30.000 t. Malgrat no tractar-se d’una indústria energètica, sí que cal fer constar que fou la més important empresa espanyola de tractament de petrolis fins el 1930.

Les grans empreses transnacionals del petroli (a la imatge, Catasús i Companyia, Shell i Porto Pi) obligaren a plegar les autòctones. Només va quedar Petrolis Porto Pi, a Mallorca fundada per Joan March i que disposava de primera matèria d’origen soviètic.

El nombre d’automòbils existent a Catalunya, que no passava de 4.000 just acabada la Gran Guerra, es va multiplicar en els anys següents: 20.000 el 1925, 50.000 el 1930. EI consum de gasolina va fer, en conseqüència, un salt espectacular. Les antigues destil·leries, en canvi, van entrar en una crisi definitiva. Les grans empreses transnacionals que monopolitzaven el mercat mundial, Royal Dutch Shell i Standard Oil of New Jersey, van considerar que Espanya era ja un bon mercat i van instal·lar-s’hi per fer la distribució directa del producte. Sense possibilitats de subministrament, la majoria de les empreses autòctones hagueren de plegar. Només va quedar, a Mallorca, Petrolis Porto Pi, fundada per Joan March i que disposava de primera matèria d’origen soviètic.

Des d’aquests moments i fins a l’esclat de la guerra civil, la indústria petroliera catalana va quedar reduïda a la refineria de Cornellà. Sí que hi hagué, en canvi, una destacada participació catalana en la creació de les que són avui encara les dues principals empreses espanyoles del sector: CAMPSA i CEPSA.

El monopoli de petrolis va ésser creat per Calvo Sotelo el 1927 amb finalitats essencialment fiscals. A la subhasta per a concedir-ne l’arrendament van concórrer, sols i en col·laboració, diversos grups catalans. En el consorci guanyador participaven tres bancs barcelonins: L’Hispano Colonial, el de Catalunya i la Banca Marsans, a més de la casa refinadora Sabadell i Henry. En virtut del decret de creació del monopoli, la fàbrica de Cornellà fou adquirida per la nova entitat, que l’ha mantinguda fins avui en funcionament.

L’altra gran empresa petroliera, CEPSA, va néixer el 1929 impulsada per la incapacitat de l’arrendatària del monopoli per a desenvolupar una política prospectora i industrial. L’ànima de la iniciativa fou Francesc Recasens, empresari reusenc que havia col·laborat estretament amb el seu germà Eduard en la creació del Banc de Catalunya. CEPSA, després d’adquirir algunes explotacions a Veneçuela, va aixecar la primera refineria completa d’Espanya a Tenerife, el 1930. Afectada per la baixa internacional dels preus del petroli i la crisi del Banc de Catalunya, CEPSA passà el 1933 a mans del Banc Central.

Quadre 4. Consum de petroli en alguns països europeus, 1935.

Gràfics del consum de petroli en alguns països europeus, 1935.

Des de la introducció del petroli, els anys 1860, fins a la guerra civil, el consum d’aquest producte fou directament influït per l’existència de fonts energètiques alternatives. Mentre l’ús principal del petroli va ésser la il·luminació, el consum fou molt petit. Els olis vegetals, el gas i, després, l’electricitat, resultaven sovint més econòmics. Després del 1914, en canvi, la proliferació d’automòbils va desenvolupar una demanda energètica per a la qual els derivats de petroli no trobaven competència. En aquesta situació, Catalunya, que tenia quasi el doble d’automòbils per habitant que el conjunt espanyol, n’era una consumidora destacada. Les xifres comparatives corresponents al 1935 mostren que Catalunya se situava per damunt d’Alemanya, Àustria i Itàlia, entre d’altres estats, i només per dessota dels països industrialitzats del nord d’Europa. Val a dir que aquestes xifres inclouen els consums no energètics, essencialment lubricants, més consumits als països d’intensa mecanització.

El consum d’energia al primer terç del segle XX

Quadre 5. Consum de carbó a Catalunya, 1913-1924.

L’estudi del volum d’energia consumit a Catalunya pot aportar-nos, com ja ho hem dit, elements importants per a entendre el desenvolupament general de l’economia del país. Farem referència, primer, a l’evolució del consum total i passarem, després, a les formes en què l’energia ha estat consumida i, finalment, a les comparacions internacionals que siguin possibles.

El consum brut d’energia es va multiplicar per 3 a Catalunya entre el 1900 i el 1935, la qual cosa significa un increment mitjà anual del 3,2%. Es tracta d’un ritme d’augment notòriament inferior al del període 1841-1900 (4,5% anual) i, fins i tot, al del darrer terç del segle XIX (4,6%). En termes d’energia consumida per habitant, el panorama no és gaire diferent. L’increment del període 1900-35 és en aquest cas del 2% anual, enfront del 3,9 del període 1841-1900 i al 4,1 del període 1866-1900.

Aquesta davallada en el ritme de creixement del consum d’energia no vol dir forçosament que la demanda de força energètica hagués evolucionat d’igual manera. Hi ha una variable que nosaltres no podem quantificar i que probablement faria canviar aquestes primeres impressions: la millora en l’eficiència dels convertidors. En altres paraules, durant el període que estudiem, la t de carbó o el kWh d’electricitat han estat progressivament més ben aprofitats pels consumidors, de tal manera que aquests han pogut reduir les seves adquisicions d’energia tot mantenint-ne la utilitat. Així, doncs, poc podem fer deduccions de l’estudi de les tendències a mitjà termini del consum brut d’energia. Ens interessa molt més analitzar-ne les fluctuacions, que poden indicar conjuntures realment significatives.

Gràfic del consum de carbó a Catalunya, 1913-1924.

El primer element que es constata en aquest sentit és l’existència d’una gran variabilitat en el consum d’energia. Variabilitat que, com tindrem ocasió de veure, tant prové de l’oferta com de la demanda. En analitzar les corbes corresponents, hom comprova, d’antuvi, una important crisi energètica situada en els anys 1916-21. En el punt més baix d’aquesta crisi, el 1919, el consum català d’energia només arribava al 78% de l’acreditat el 1915. Abans, però, d’aquesta gran alteració hom ja havia pogut observar un atur en l’increment del consum d’energia els anys 1908-11. Després, el quinquenni 1928-34 tornà a mostrar claríssims signes d’estancament.

És sabut que la Primera Guerra Mundial comportà un trasbals absolut del comerç internacional, molt especialment per a aquells productes que solien transportar-se per via marítima. L’oferta d’energia a Catalunya es veié, així, directament colpida per les dificultats experimentades en les tradicionals importacions de carbó. Les xifres ho demostren a bastament.

Hom pot constatar que les dificultats per a aconseguir el carbó estranger van estimular la producció interior, tant a Catalunya mateix com a la resta d’Espanya. Això no fou suficient, de tota manera, per a mantenir l’oferta al nivell anterior, sobretot a partir del 1917. Queda ciar també que els problemes en l’oferta no van ésser els únics determinants de la caiguda del consum. La lenta recuperació, que no es clou fins el 1924, ha de relacionar-se amb els problemes que en aquells mateixos anys experimentava la indústria catalana. Com podem comprovar en les xifres de consum energètic total, l’avenç de l’electricitat només va cobrir la crisi carbonera parcialment.

Els aparcaments de l’autòdrom de Sitges, inaugurat el 1923. El petroli va adquirint protagonisme durant la segona dècada del segle, com a reflex directe de la generalització de l’ús de l’automòbil.

Cal remarcar, també, que un cop recuperats els nivells de consum anteriors a la guerra, havia canviat substancialment la distribució entre les distintes fonts d’aprovisionament. El carbó peninsular, asturià de fet, passava a dominar dues terceres parts del mercat català, a costa del d’origen britànic. Aquesta nova situació no era conseqüència d’una millora en la productivitat de les mines espanyoles, sinó de fortíssimes mesures proteccionistes: aranzels, contingents a la importació, prohibicions d’ús de carbó estranger en determinades indústries, etc. El resultat fou, naturalment, una elevació remarcable del preu del combustible i la consegüent acceleració del procés de desplaçament de l’energia del vapor i del gas d’hulla per l’energia elèctrica.

Fora d’aquests anys de disminució forçada de l’oferta, les altres fluctuacions que presenta el consum d’energia en el període que estudiem, han de relacionar-se amb la conjuntura industrial. Els anys 1908-10 són de conegudes dificultats en el sector tèxtil, dins el marasme que afectava aquesta indústria des del 1898. D’altra banda, les xifres de consum d’energia abonen la tesi d’un període de forta expansió a la segona etapa de la Dictadura, 1927-29, i d’un estancament durant la II República. Si aquest indicador és vàlid, la conjuntura catalana s’acostaria més del que s’accepta habitualment a la general europea, bé que amb moviments notòriament esmorteïts.

En conjunt, l’anàlisi del consum energètic total ens mostra un creixement econòmic relativament lent, amb una profunda crisi en els anys posteriors a la Gran Guerra i amb serioses fases d’estancament a l’entorn dels anys 1908-10 i durant la gran depressió internacional dels anys trenta.

El segon punt d’aquesta visió general afecta la distribució del consum d’energia entre les distintes fonts primàries i secundàries. Els canvis, en aquest aspecte, han estat substancials. Pel que fa a les fonts primàries, hom constata un fort procés de substitució del carbó mineral per l’energia hidràulica. Naturalment, aquest procés s’ajusta cronològicament al ritme d’expansió de la xarxa hidroelèctrica, del qual ja hem parlat. Des de la segona dècada del segle, l’increment del pes de l’energia hidràulica és un fet irreversible. L’altre tret remarcable, pel que fa a les fonts primàries d’energia, és el protagonisme que va adquirint el petroli. D’una participació pràcticament negligible al començament del segle, aquest combustible arriba a proporcionar, el 1935, el 8% de tota l’oferta d’energia primària. És el reflex directe de la generalització de l’ús de l’automòbil.

L’estudi des de la perspectiva de les fonts secundàries d’energia afegeix alguna consideració a les ja apuntades. Destaca, sobretot, la decadència espectacular del gas d’hulla, que queda convertit, en la dècada de 1930, en una font energètica quasi marginal. La competència de l’electricitat havia fet entrar el gas en un carreró sense sortida. També queda clar que l’energia hidràulica aplicada de forma directa, malgrat mantenir les seves magnituds absolutes, ha perdut una part substancial de la importància que detenia al començament del segle.

El passeig de Gràcia de Barcelona el 1928 (Societat d’Atracció de Forasters, Barcelona).

En definitiva, aquestes xifres ens confirmen que el tret més característic d’aquesta etapa en la producció i el consum d’energia és l’electrificació. Cal recordar, en aquest punt, l’extraordinària contribució que aquesta forma d’energia ha fet al procés industrialitzador. L’electricitat, a Catalunya com a tot arreu, ha fet possible la mecanització de la quasi totalitat dels processos productius, ha introduït a les llars noves màquines per a les necessitats domèstiques, ha contribuït a la substitució dels animals com a força de tracció en els transports públics i, en general, ha multiplicat els usos de l’energia moderna. Simultàniament, la producció d’electricitat ha fet necessària la constitució de grans societats, ja que només mitjançant l’agrupació de capitals és possible abordar la construcció de l’obra civil i de les instal·lacions pertinents. En un segon nivell, l’electricificació ha impulsat l’aparició d’una colla de nous productes, des dels grans generadors i els cables elèctrics fins als petits motors, els aparells electrodomèstics i les bombetes. Una nova demanda que ha fet possible el desenvolupament de nous sectors industrials.

En tots aquests sentits la introducció de l’energia elèctrica ha estat un element fonamental de les transformacions experimentades per l’economia i la societat catalanes durant el primer terç del segle XX.

Ens resta, com a consideració final d’aquest capítol, aportar alguns elements de comparació entre el consum energètic català i el d’altres països del món.

Quadre 6. Consum interior d'energia i distribució entre fonts primàries, 1933.

El quadre 6 recull alguns d’aquests elements de comparació. Hom pot comprovar fàcilment la peculiaritat del consum energètic català, sobretot pel que fa a les fonts primàries que el nodreixen.

Comencem per dir que, en termes de consum per habitant, les xifres catalanes se situen en un lloc relativament modest. Els grans països europeus, amb l’excepció d’Itàlia, superen àmpliament l’índex català, el qual, de tota manera, dobla sobradament el del conjunt d’Espanya. Hom podria concloure, per tant, que el grau d’industrialització de Catalunya, el 1933, era notablement inferior al d’aquests estats europeus. Aquesta seria, però, una conclusió arriscada. Com ja hem vist, Catalunya s’havia especialitzat en sectors amb una baixa relació energia/producte, justament en resposta a l’escassetat de fonts energètiques. Més que altra cosa, doncs, la reduïda xifra de consum relatiu d’energia reflecteix l’afany dels catalans per estalviar recursos escassos.

També és conseqüència de la manca de combustibles fòssils l’extraordinària importància a Catalunya de l’energia hidràulica. Només Suïssa, Itàlia i els països escandinaus assoleixen graus semblants de dependència de la força de l’aigua. No cal dir que les condicions naturals d’aquests països són molt més favorables que les del nostre per a l’aprofitament hidràulic. La qual cosa remarca, altre cop, la capacitat d’adaptació de l’economia catalana als recursos disponibles.

Gràfics de consum interior d'energia i distribució entre fonts primàries, 1933.

L’electrificació catalana constitueix un fenomen insòlit en el context internacional. L’aventura industrial del Principat ha tingut en la poca disponibilitat d’energia el seu aspecte més peculiar. La manca quasi absoluta de carbó n’ha estat la raó fonamental. Catalunya va confirmar al segle XX la seva vocació industrial malgrat la mínima dotació de recursos energètics, aprofitant fins a la darrera possibilitat. En definitiva, l’especialització industrial catalana anterior a la darrera guerra civil no ha estat de cap manera una forma fàcil d’aprofitament d’avantatges comparatius. Cal cercar altres raons per explicar l’èxit industrial dels catalans.

L’energia en una economia de guerra. 1936-1939

L’esclat de la guerra civil va capgirar completament l’esquema productiu català. Una economia, com la catalana, que es dedicava essencialment a la transformació de primeres matèries d’origen forani, havia de patir força el trencament de les relacions comercials que comportava la guerra. D’un altre costat, la necessitat d’adaptar la indústria a les exigències de l’enfrontament bèl·lic i el caràcter revolucionari que, a Catalunya, van prendre de seguida els esdeveniments van acabar de complicar un panorama per al coneixement del qual, malauradament, no disposem encara de prou estudis detallats.

En el nostre cas l’única informació de què disposem per a acostar-nos a l’evolució del consum de cada una de les distintes fonts energètiques prové del treball de Josep M. Bricall sobre la política econòmica de la Generalitat durant la guerra. Dissortadament, les investigacions disponibles només aporten sèries representatives per a l’electricitat. Tenim, també, alguna indicació sobre el consum de carbó. En canvi, ens manca totalment qualsevol informació quantitativa sobre els productes petroliers. Des d’aquesta pobresa documental haurem d’intentar una primera aproximació al funcionament de la producció i el consum d’energia a Catalunya durant la guerra civil.

En el sector energètic, els principals problemes es van plantejar amb les fonts d’origen extern. En 1931-35, el 95% del carbó consumit a Catalunya provenia de fora del Principat. Per al petroli la dependència era total. Només l’energia hidràulica era de producció pròpia i podia assegurar un subministrament més o menys regular.

El petroli i els seus derivats tenien encara, el 1936, una participació molt reduïda en el consum total. Eren, però, productes que cobrien una demanda molt específica, la dels motors d’explosió dels automòbils i vaixells, i qualitativament molt important, especialment en cas de guerra. La informació de què disposem per als anys 1936-39 és, en aquest cas, merament indicativa. El subministrament català, com el del conjunt d’Espanya, provenia, mitjançant CAMPSA, de l’URSS, de Romania i d’algunes empreses nord-americanes de segon nivell. Una d’aquestes empreses era vinculada a TEXACO, que es convertiria durant la guerra en la principal sostenidora del subministrament a la zona revoltada. Cal recordar, també, que havia quedat sota control franquista l’única refineria espanyola, la de CEPSA a Tenerife.

La zona republicana, i especialment Catalunya, va rebre productes petroliers del sud de França —on CAMPSA tenia algunes instal·lacions—, de l’URSS, de Romania i d’Anglaterra. El subministrament no va ésser suficient per a cobrir la demanda total. Això, afegit al major consum que s’havia de reservar per a l’exèrcit i d’altres prioritats, va fer que l’escassetat arribés molt aviat al mercat dels combustibles petroliers. El mateix octubre del 1936 ja va començar a mancar la gasolina i el mes següent la Generalitat va aconsellar la substitució dels olis pesants per l’electricitat. Cap al maig del 1937, les dificultats van augmentar i un any més tard els productes petroliers van desaparèixer literalment del mercat.

Si la manca de petroli afectava essencialment el transport, els problemes amb el carbó tenen repercussions immediates en bona part de la indústria i dels consumidors particulars. En el període immediatament anterior a la guerra civil (1931-35), Catalunya consumia anualment 1.300.000 t de carbó, de les quals només 70.000 eren de producció pròpia. Les tres quartes parts de l’aprovisionament exterior s’obtenien a Astúries i el 25% restant, a la Gran Bretanya.

L’esclat de la guerra va provocar l’estroncament immediat de les línies habituals d’abastament, sobretot pel que fa al carbó asturià. Tant la situació interior d’Astúries, amb Oviedo en mans dels franquistes, com el bloqueig marítim que patia Gijón, van fer molt difícil l’arribada de nous carregaments. Com a conseqüència d’aquesta situació calgué trobar altres proveïdors. La producció catalana va augmentar, sobretot pel que fa als lignits, però de cap manera no podia cobrir el buit deixat pel carbó asturià. L’escassetat va fer-se present, i va començar a introduir-se carbó d’origen alemany, rus i polonès, a més del britànic tradicional. Al final del 1937, la situació tornà a canviar, i el mercat va quedar totalment en mans dels proveïdors britànics, com a conseqüència de les decisions adoptades per la Conselleria d’Economia de la Generalitat. Amb l’entrada de les tropes franquistes, al començament del 1939, les arribades de carbons asturians van tornar a la normalitat i les importacions van quedar reduïdes a quantitats molt petites.

Quadre 7. Catalana de Gas i Electricitat. Producció de gas i consum de primeres matèries, 1936-1939.

El principal indicador que tenim per a l’estudi del problema carboner és l’evolució dels proveïments a la indústria de gas. Les xifres corresponen a l’empresa Catalana de Gas, àmpliament hegemònica dins el sector (quadre 7). Hom comprova, d’antuvi, que la producció de gas va quedar fortament reduïda a partir del 1937, i arribà en determinats moments a nivells situats a la meitat dels de pre-guerra. Abans del conflicte, Catalana de Gas s’abastava de carbó gairebé totalment a Astúries, a través d’una empresa minera filial. Només unes petites quantitats de combustible d’especial qualitat s’importaven d’Alemanya. Potser per això, el carbó alemany va ésser el primer recurs adoptat davant la interrupció de les comunicacions amb Astúries. Prova, d’altra banda, de les vacil·lacions del Reich en els primers moments de la guerra. Anglaterra, Rússia i Polònia va prendre el relleu en els subministraments des del començament del 1937. En el darrer trimestre d’aquest any, la caiguda d’Astúries en mans de les forces franquistes va trencar definitivament les possibilitats d’accedir al carbó espanyol i obligà a concretar convenis amb la Gran Bretanya per assegurar-se un abastament mínim. Al llarg del 1938, tot el carbó consumit per la Catalana era d’origen britànic. Vençuda Barcelona, al febrer del 1939, l’empresa va restablir els seus contactes amb la conca asturiana a la vegada que l’esclat de la Segona Guerra Mundial imposava dificultats d’accés al carbó estranger.

Si hem de jutjar per aquestes xifres, els moments més difícils per a l’abastament de carbó se situen al final del 1937 i començament del 1938. Després, els subministraments britànics permeten de recuperar parcialment el nivell productiu, fins a la crisi definitiva de la defensa republicana de Catalunya. No podem afirmar taxativament que la indústria de gas sigui representativa del consum total de carbó, però en general sembla que l’escassetat d’aquest combustible no pot considerar-se, en el context de la guerra, responsable de greus problemes per a la producció industrial.

Gràfic de la facturació del grup La Canadenca durant la Guerra Civil.

Gràfic de la producció de gas i consum de primeres matèries, 1936-1939. Catalana de Gas i Electricitat.

Molt més significatives de la relació entre disponibilitats d’energia i producció industrial són les dades referides al consum d’electricitat. Bricall ha publicat les xifres de facturació del grup “La Canadenca”, que respresentava, com ja sabem, a l’entorn del 80% de tota l’energia elèctrica comercial. Els índexs desestacionalitzats que mostra el quadre 8 dibuixen clarament tres fases ben diferents. La primera correspon a l’impacte immediat de l’aixecament militar. Entre el juny i el setembre de 1936, el consum d’electricitat en la indústria baixa a un nivell situat entre el 60 i el 70% del de pre-guerra. Hem de considerar-ho com un decrement de la demanda, ja que la producció elèctrica no presentava, encara, problemes greus. La indústria catalana, desproveïda de determinades primeres matèries i d’una part de la mà d’obra mobilitzada, va reduir considerablement la seva producció. Amb diverses alternatives, el consum industrial es va mantenir en aquest nivell fins a l’octubre del 1937. S’inicià aleshores un nou descens per dessota l’índex 60, que Bricall relaciona amb l’esfondrament del front del Nord i amb les dificultats creixents amb què topava la indústria catalana, reconvertida a marxes forçades per assegurar els proveïments bèl·lics indispensables.

Quadre 8. Facturació del grup La Canadenca durant la Guerra Civil.

L’ensulsiada definitiva es va produir a partir del mes d’abril del 1938. Aquesta vegada els problemes van venir del costat de l’oferta. A la darreria de març havia començat una ofensiva general de les forces franquistes al front d’Aragó. El 3 d’abril el general Yagüe ocupava Lleida, el 7 d’abril arribava a Tremp i Camarasa i passava a controlar la principal línia d’abastament elèctric a Barcelona. Deu dies després queia la Vall d’Aran i quedava en mans enemigues una part substancial de la producció elèctrica catalana. Les forces republicanes van intentar la recuperació del territori perdut, en una contraofensiva iniciada el 21 de maig, però la maniobra va fracassar totalment. Perdut el Pirineu lleidatà, les úniques centrals de «La Canadenca» que quedaven sota el control dels defensors de la República eren les hidràuliques del Freser i del Ter (uns 9.000 kw de potència instal·lada) i les tèrmiques de Fígols i Barcelona (64.000 kw). Tenint en compte que els pantans de la Cooperativa de Fluid Elèctric a l’Éssera ja feia temps que eren en mans franquistes, i que també havien quedat interrompudes les connexions amb la zona productora del Baix Aragó, l’única ajuda addicional només podia venir de la central andorrana de les Escaldes (28.000 kw). En conjunt la capacitat productiva disponible era, aproximadament, una tercera part de la total. El predomini de les centrals tèrmiques, però, supeditava l’aprofitament de les instal·lacions a la disponibilitat —problemàtica— de combustibles.

Les xifres mostren clarament que el consum global hagué de reduir-se de cop a la meitat, la qual cosa féu literalment impossible el manteniment dels nivells de producció industrial anteriors. La resistència econòmica s’havia acabat. Només el coratge dels soldats republicans i la prudència estratègica de les forces revoltades van retardar l’esfondrament definitiu fins a la primeria del 1939.

Pel que fa als altres usos de l’electricitat, que inclouen l’enllumenat públic i particular, el descens provocat per la guerra és molt menor, no més del 10%. Això ens confirma que l’evolució del consum industrial en aquests mateixos moments era conseqüència de la debilitat de la demanda i no de cap restricció en l’oferta. El consum per enllumenat es mostra estable fins a la caiguda de les grans centrals lleidatanes i després manté, malgrat tot, un nivell força més alt que el que representava el total del consum.

El subministrament d’energia no va constituir un problema fonamental durant la major part de la guerra, gràcies en bona part a l’electricitat de producció propia, obtinguda a les grans centrals del Pirineu lleidatà.. A dalt, pantà de Sant Antoni o de Talarn (Pallars Jussà). A baix, interior de la central de Cabdella; quatre grups de 7.500 cavalls.

En definitiva, de les poques dades disponibles sembla deduir-se que el subministrament d’energia no va constituir un problema fonamental per a Catalunya durant la major part de la guerra. L’electricitat de producció pròpia assegurava el proveïment de bona part de la demanda i, pel que fa als combustibles fòssils, van poder mantenir-se prou contactes amb l’estranger i amb la resta d’Espanya per a evitar un desproveiment total. Aquesta situado va fer possible que la indústria catalana pogués emprendre la fabricado de material militar i que, en general, la producció industrial es mantingués a nivells relativament elevats. La caiguda en mans dels revoltats de les grans centrals elèctriques dels Pirineus va posar en crisi tot l’entramat de resistència econòmica bastit pel govern de la Generalitat i va obrir pas a la desfeta final.

La derrota de les forces lleials a la República no va anar acompanyada, afortunadament, de destruccions destacables de la infrastructura productiva. L’activitat econòmica es va poder reprendre sense grans despeses de reconstrucció. Malgrat això, l’economia catalana de la postguerra va estar farcida de problemes, molts d’ells lligats a l’energia. Els fets demostrarien que una derrota pot fer més mal econòmic que una guerra.

Autarquia i misèria energètica. 1940-1954

Les dificultats i els patiments dels tres anys de guerra no van posar fi a la pau. A la repressió política imposada pels vencedors es va afegir la penúria econòmica. Les noves autoritats van adoptar un model de gestió intervencionista, discriminatori i autàrquic destinat, alhora, a fer la “Nova Espanya” econòmicament autosuficient i a eliminar la superioritat econòmica de les dues zones més industrialitzades, políticament perillosa per al nou règim. El resultat no fou altre que la misèria i les privacions per a la gran majoria i l’enriquiment per a uns quants.

Un turisme de la Hispano-Suïssa amb gasogen, seguint un model de la Itàlia feixista (El gasógeno y sus aplicaciones modernas en los autovehículos, per S. de Capitani, 1942)

El sector de l’energia fou un dels exponents màxims del caos imposat. Els automòbils funcionant amb gasogen, la manca de carbó a les llars i les restriccions elèctriques són encara presents a la memòria de molts catalans. El període que ara estudiem, doncs, es caracteritza per una profunda divergència entre la demanda i l’oferta d’energia. Una divergència de tal magnitud que va constituir un autèntic dogal per al desenvolupament de l’economia catalana.

Restriccions i succedanis

A les planes següents haurem de plantejar-nos dues qüestions essencials: quines van ésser les raons que expliquen la insuficiència de l’oferta energètica i quines les conseqüències d’aquest fenomen?

Per a apropar-nos al tema cal que distingim d’antuvi dos períodes força diferenciats. El primer ocupa una dècada, 1939-49, en la qual, pràcticament, no es van superar els nivells de consum d’abans de la guerra. El segon, 1950-55, contempla els primers resultats efectius de les mesures adoptades per a solucionar el problema. El 1955, quan s’hagin retrobat oferta i demanda energètiques i cessin les restriccions al consum, entendrem que s’obre un nou període d’estudi objecte d’un altre capítol.

Les raons que expliquen la insuficiència energètica d’aquests anys són essencialmente tres: les dificultats per a la importació de determinats productes, la intervenció discriminatòria de les autoritats en la distribució i la manca d’incentius per a les inversions. Com veurem, aquestes raons actuen simultàniament sobre gairebé tots els components del sector energètic.

El subministrament de carbó fou, quantitativament, un dels aspectes menys afectats. Van enregistrar-se, de tota manera, disminucions notables, i sens dubte forçades, en el consum. La raó d’aquestes restriccions no pot adjudicar-se a un descens de les disponibilitats estatals, sinó a una política deliberadament discriminatòria en la distribució. En efecte, malgrat que el nivell espanyol d’importacions de carbó quedà reduït, entre el 1939 i el 1947, a una desena part del de pre-guerra, l’increment de la producció interior va compensar totalment aquest dèficit. En canvi, els “cupos” adjudicats a Catalunya no van respectar el consum anterior ni en la quantitat ni en la qualitat. Pel que fa a la quantitat, les xifres dels quadres adjunts mostren clarament el resultat de les discriminacions atribuïbles al sistema d’intervenció. Pel que fa a la qualitat, cal destacar que el carbó adjudicat a Catalunya en aquests anys era, majoritàriament, lignit. Un combustible de baix poder calorífic que no podia emprar-se en alguns dels sectors més necessitats sense importants problemes. Immediatament abans de la guerra civil, el consum català de carbó (sense considerar el ferrocarril) es componia gairebé en un 90% d’hulla i antracita, carbons de primera qualitat, mentre que en els anys quaranta aquesta proporció s’havia fet disminuir fins a un 45%, tot deixant l’espai més ampli als lignits.

Els subministraments de carbó van començar a normalitzar-se al final de la dècada del 1940, quan van reobrir-se les importacions. Es van mantenir, de tota manera, les limitacions al consum, encara que de manera molt menys intensa. No cal dir que durant tot aquest període de racionament el mercat negre va estar a l’ordre del dia, i que l’especulació per part dels qui aconseguien carregaments fou l’origen d’algunes fortunes.

Cal no oblidar, d’altra banda, que el carbó era la primera matèria essencial d’aítres sectors energètics, com el gas i l’electricitat. La indústria de gas, en concret, va patir gravíssims problemes com a conseqüència de la manca d’hulla. La producció del 1935, prop de 90 milions de m3, no va recuperar-se fins el 1947, i encara a costa d’una disminució considerable en la qualitat del producte subministrat. Pel que fa a la producció d’electricitat, la manca de carbó va impedir que l’enorme dèficit de la producció hidràulica pogués pal·liar-se amb la d’origen tèrmic.

En definitiva, el consum de carbó va ésser compel·lit a la baixa com a resultat d’una injustícia sistemàtica en la distribució. Els efectes, com veurem més endavant, foren greus. Sobretot tenint en compte que el carbó era l’únic mètode de calefacció accessible i que s’havia convertit en el darrer recurs per a fer funcionar els motors mòbils, a causa de la manca de gasolina i d’altres derivats del petroli.

El petroli i els seus derivats foren, efectivament, els grans protagonistes de la crisi. Abans de la guerra, el consum no era espectacular, unes 180.000 t anuals, el 8% de tota l’energia consumida. Era, però, estratègicament decisiu. El seu destí gairebé exclusiu era com a carburant de motors d’explosió mòbils, fossin cotxes o vaixells, i en aquesta funció era difícilment substituible. Els anys 1920 i 1930, els camions havien aconseguit una part substancial del transport terrestre a costa dels carros de tracció animal i, fins i tot, del ferrocarril. Es tractava, d’altra banda, d’un producte procedent de l’estranger i sotmès, per tant, a decisions forànies.

En els anys de la guerra civil el petroli es convertí en un producte clau per a la mobilitat i l’efectivitat dels exèrcits. És ben sabut que les forces revoltades van disposar d’abastament nord-americà proporcionat per TEXACO i que aquest fou un factor molt destacat del seu èxit en els camps de batalla. Obtinguda la victòria, però, les relacions amb els EU A van prendre un altre caire.

El govern del general Franco mantenia estretes vinculacions econòmiques amb l’Alemanya de Hitler, que es traduïen en l’exportació d’importants quantitats de productes minerals espanyols. Cal recordar que una part de l’ajut econòmic nazi al bàndol franquista encara no s’havia retornat i que els alemanys estaven fortament interessats en determinats proveïments de gran importància militar, i molt especialment en el volfram. El govern nord-americà volia impedir, per tots els mitjans, l’arribada a Alemanya d’aquests productes i pressionava sobre el govern espanyol. La resistència d’aquest a suspendre les exportacions va impulsar els nord-americans a condicionar les seves trameses de petroli a Espanya. El primer embargament de subministraments va produir-se el mes de juliol del 1940 i va començar a fer-se notar sobre el consum l’any següent. El conflicte continuà, i el 1942 es convertí en l’any de màxima escassetat, amb un consum a Catalunya de 58.270 t, menys d’una tercera part del de 1935. Els embargaments del govern nord-americà, sempre relacionats amb les exportacions espanyoles a Alemanya, van continuar fins uns mesos abans d’acabar la Segona Guerra Mundial. El 1946, el consum de petroli va superar ja la xifra del 1935, bé que cal tenir en compte que una part molt significativa quedava en mans de diferents organismes públics, que hi tenien accés prioritari. De fet, fins ben entrada la dècada dels anys cinquanta no es liberalitzà el consum privat. El factor decisiu del canvi de situació fou el conveni hispano—nord-americà del 1953 i la seva aportació de capacitat de compra a l’exterior.

Catàleg de la X Fira Oficial de Mostres de Barcelona, 1942. A baix, Esquema del gasogen “Imbert” (El gasógeno y sus aplicaciones modernas en los auto-vehículos, per S. de Capitani, 1942). L’extrema escassesa de productes petroliers motivà la instal·lació en els automòbils dels gasògens, uns aparells que produïen, a base de carbó o de llenya, un gas que s’utilitzava com a combustible per al motor. Els automòbils, amb un voluminós gasogen adossat, es van convertir en la imatge característica d’una època de limitacions de tota mena.

L’extrema escassetat de productes petroliers va estimular la imaginació de tècnics i polítics, que van proposar en llibres i articles tota mena de recursos insòlits per a l’obtenció de petroli. Més realistes, els consumidors van optar per la instal·lació, en els seus vehicles, dels coneguts gasògens, uns aparells que produïen, a base de carbó o d’algun altre combustible, un gas que s’utilitzava com a carburant per al motor. En una situació de penúria general, hom optava pel producte relativament menys escàs. L’estampa dels automòbils amb un voluminós gasogen adossat es va convertir en la imatge característica d’una època de limitacions de tota mena.

Destaquem, finalment, que en el cas del petroli, com en el del carbó i altres productes, no s’ha d’atribuir la manca de subministrament a la conjuntura bèl·lica internacional. La raó de l’escassetat no era altra que el compromís explícit del règim espanyol amb les potències de l’Eix, que es traduïa en suport econòmic i militar. Es tractava, doncs, d’una qüestió política, que no s’hauria plantejat si el règim imperant a Espanya hagués mostrat alguna intenció democratitzadora o d’autèntica neutralitat.

La tercera de les fonts energètiques disponibles en aquest període era la força hidràulica. Emprada de manera directa per les fàbriques situades a les vores dels rius i, sobretot, transformada en energia elèctrica per al consum general, proporcionava, el 1935, gairebé la meitat de tota l’energia consumida. Essent l’única font energètica de producció pròpia, hauria d’haver tingut un paper substitutiu respecte a d’altres opcions més fràgils. Com veurem, no tan sols no ho va fer, sinó que va convertir-se en un factor de desequilibri addicional.

El 1935 la indústria elèctrica catalana tenia una potència conjunta aproximada de 430.000 kw (330.000 kw hidràulics i 100.000 kw tèrmics). La major part corresponien al grup “La Canadenca”, 330.000 kw, i la resta era repartida entre la Cooperativa de Fluid Elèctric, 60.000 kw, i una colla de petites empreses locals. D’altra banda, els autoproductors aprofitaven una potència propera als 87.000 CV, la majoria directament de la força hidràulica (63.000 CV) i la resta, després de la prèvia transformació en electricitat.

Aquest conjunt d’instal·lacions havia estat construït quasi en la seva totalitat en el darrer quart del segle XIX pel que fa als autoproductors, i en els primers trenta anys del segle XX pel que fa a la indústria elèctrica. En aquest darrer cas, l’esforç inversor es va produir essencialment entre el 1911 i el 1930. En els anys de la II República, sota l’impacte de la crisi internacional, l’ampliació de la capacitat productiva quedà pràcticament paralitzada.

Els estralls de la guerra civil a Catalunya van ésser molt més importants en l’àmbit humà que en el material. Les grans construccions hidroelèctriques i la majoria de les fàbriques van quedar indemnes. Així les coses, la producció elèctrica, que no s’havia aturat durant el conflicte, va tornar aviat als nivells de pre-guerra. Entre el 1940 i el 1943, el consum total d’electricitat, exclosos autoproductors, se situà entre 1.100 i 1.200 milions de kWh anuals, una mica per sobre dels 1.070 milions de kWh del 1935. L’energia elèctrica es presentava així com l’única font lumínica, calórica i motriu amb una oferta no limitada. Molts consumidors domèstics i industrials de carbó i gas, cada cop més mal atesos, van decidir adoptar l’electricitat malgrat els costos que el canvi els pogués ocasionar. Cal tenir en compte, a més, que l’electricitat, amb les tarifes pràcticament congelades, resultava cada cop més barata respecte al carbó i d’altres combustibles. Si acceptem les xifres oficials, sens dubte inferiors a les reals del mercat negre, entre el 1936 i el 1950, el carbó havia multiplicat els seus preus per 6,8, el gas per 3,4, el petroli per 3,3 i les bugies de parafina per 11,5, mentre que l’electricitat, en el mateix període, havia reduït els seus preus en ri,3%. És ben comprensible, doncs, que els consumidors preferissin un producte barat i abundant a tots els altres, cars i escassos.

Els primers efectes d’aquest increment accelerat de la demanda elèctrica van notar-se el 1944. Malgrat ésser un any normal des del punt de vista dels cabals dels rius i de la producció hidràulica, l’oferta d’electricitat no aconseguí d’abastar completament la demanda i s’hagué de recórrer a les primeres restriccions. L’any següent, el 1945, sí que fou un any de sequera. La producció hidràulica a la zona catalana baixà gairebé a la meitat de l’habitual (de 1.150 a 665 milions de kWh). Les centrals tèrmiques es posaren en rendiment màxim, però les dificultats en l’abastament de carbó i l’antiguitat de les instal·lacions van limitar els resultats a 260 milions de kWh. Les importacions d’empreses catalanes van incrementar-se també fins a 85 milions de kWh, però tot plegat no pogué impedir un descens de més del 20% en el total de l’oferta d’electricitat respecte als anys anteriors. Els talls en el subministrament van fer-se habituals. Moltes empreses hagueren d’aturar gairebé del tot llurs produccions i calgué adoptar mesures d’ajut als treballadors forçosament desocupats. En els anys següents, i fins el 1954, les restriccions van continuar amb una màxima intensitat variable segons la disponibilitat hidràulica. Un segon moment de màxima escassetat es produí el 1949, quan l’oferta total va quedar a l’entorn dels 1.133 milions de kWh, potser un 50% per sota de la demanda potencial. Des dels primers anys 1950, la situació millorà i, com ja hem dit, el 1954 fou el darrer any de restriccions elèctriques.

Les raons a les quals cal atribuir aquest dramàtic desencaixament entre oferta i demanda d’energia elèctrica són diverses. La primera, com ja s’ha dit, un increment destacat en les sol·licituds dels consumidors, provocat, en part, per les dificultats d’altres fonts alternatives. La segona, la ineficiència creixent de les instal·lacions, sobretot de les tèrmiques, conseqüència al seu torn de les greus dificultats amb què topaven les empreses elèctriques per a importar nous equips o, fins i tot, per a adquirir peces de recanvi. Aquestes dues raons, malgrat tot, no expliquen sinó una petita part de la qüestió. La causa determinant dels gravíssims problemes del mercat elèctric fou l’enorme lentitud amb què s’afrontà l’ampliació de la capacitat productiva. Cal dedicar-hi alguns paràgrafs.

Entre el 1939 i el 1953 la potència elèctrica instal·lada per les empreses catalanes dins i fora del Principat va passar dels 430.000 kw esmentats més amunt, a 550.000 kw. Un increment de l’1,8 per cent anual. Pensem que entre el 1930 i el 1936, en un període d’estancament econòmic general, el ritme d’augment anual de la capacitat productiva va ésser tres vegades superior, un 4,3%. Entre el 1944, quan va fer-se evident la insuficiència del sistema, i el 1951, en què van adoptar-se les primeres mesures eficients per a ampliar-ne la capacitat, van passar una colla d’anys en els quals la política econòmica impulsada pel règim va mostrar tota la seva incoherència.

El país no estava pas mancat dels capitals necessaris per a emprendre la construcció de noves centrals, ni faltava tampoc una justa apreciació del problema, tant per part de les companyies elèctriques com per part del govern. El mateix ministeri d’Indústria va iniciar una sèrie de publicacions en les quals analitzava la qüestió en profunditat, avaluant-ne les greus conseqüències i establint la necessitat d’ampliar la capacitat de producció. Tothom tenia ben clar que les solucions topaven amb dues traves que calia remoure: les dificultats d’aconseguir els materials necessaris per a les noves instal·lacions tant dins com fora d’Espanya i la congelació de les tarifes elèctriques que privava d’incentiu qualsevol inversió.

Pel que fa a la manca de materials, els mateixos documents del ministeri repetien una vegada i una altra que la lentitud en la construcció de les centrals projectades es devia a les dificultats existents per a aconseguir els materials indispensables. Els “cupos” atorgats no es repectaven, i no hi havia manera d’obtenir les llicències d’importació necessàries. Era ben evident que el mercat negre oferia possibilitats de guany molt més grans que qualsevol inversió “controlada”. En definitiva, era més rendible vendre el ciment o el ferro a la menuda en el mercat real que no pas respectar-ne les destinacions establertes, i, en un altre camp, qualsevol especulador estava disposat a oferir al funcionari corresponent una bona quantitat per aconseguir una llicència d’importació d’un producte de consum, encara que fos a costa de la que corresponia a la maquinària destinada a una central elèctrica. El sistema imposat d’intervenció general i de corrupció tolerada distorsionava el mercat de tal manera que feia irrendibles aquelles inversions socialment i econòmicament més necessàries.

Quadre 9. Comparació dels preus del fluid elèctric, 1936-1950.

Pel que fa a les tarifes elèctriques, la incompetència governamental hi va tenir també un paper decisiu. Els representants del sector havien manifestat repetidament la impossibilitat d’assumir noves inversions sense una modificació del sistema de preus de l’electicitat. Cal tenir en compte que aquests preus havien evolucionat fins el 1951 a partir d’una pràctica congelació, o sia amb una reducció extraordinària en termes reals.

Davant d’aquestes xifres no és difícil d’entendre el poc interès de les companyies elèctriques a augmentar la producció, sobretot si s’havia de fer esmerçant-hi quantitats considerables, fos en inversions fos en combustibles.

Aquest conjunt de factors negatius va començar a perdre força en iniciar-se els anys cinquanta. La gravetat del problema obligà, finalment, a prendre les mesures necessàries. S’aconseguí de regularitzar els subministraments de materials per a les noves construccions, mentre que una disposició de 12-1-1951 reformava el sistema de tarifes elèctriques i permetia una adaptació molt més flexible als costos de producció. Aquestes mesures, afegides al relatiu alliberament econòmic dels primers cinquanta, van fer possible un augment substancial de la potència instal·lada. En els cinc anys 1951-55 van entrar en funcionament a la zona catalana instal·lacions per 180.000 kw, la qual cosa significava incrementar el total de la capacitat productiva en més d’un 35%.

Gràfic de l'avaluació de les restriccions d'energia elèctrica, 1942-1956.

Quadre 10. Avaluació de les restriccions d'energia elèctrica, 1942-1956.

Dues darreres consideracions ens permetran cloure aquestes ratlles sobre les causes de les restriccions elèctriques. La primera fa referència al fet que, també en aquest aspecte, van existir diferències notòries entre Catalunya i la resta d’Espanya. Entre el 1940 i el 1950, l’increment total de la potència instal·lada en l’àmbit espanyol va ésser aproximadament d’un milió de kWA, 87.800 dels quals corresponien a les empreses catalanes, el 8,8%!!, quan Catalunya representava una quarta part del mercat elèctric espanyol. En conseqüència, les restriccions van ésser molt més intenses aquí que a la resta de la Península. És possible que aquesta diferència sigui atribuïble a l’especial situació jurídica i econòmica que va travessar la principal empresa elèctrica del Principat, però sens dubte va tenir-hi també un paper destacat la política discriminatòria en l’adjudicació de “cupos” que aplicaven els poders públics.

Anunci de les empreses de “La Canadenca” en un àlbum oublicat el 1940. Tot i les mostres d’adhesió de les empreses de “La Canadenca” al nou règim, la “Barcelona Traction” fou declarada en fallida el 1951 i els seus béns foren adjudicats a Forces Elèctriques de Catalunya SA (FECSA), un grup financer encapçalat per Joan March.

La darrera consideració ha de fer referència, precisament, als canvis ocorreguts en el panorama empresarial de la indústria elèctrica catalana en aquests anys. Com és ben sabut, el mercat català de l’electricitat era, des del 1913, sota el monopoli quasi absolut d’un grup aparentment canadenc que encapçalava Barcelona Traction, Light & Power. Ja s’ha dit que el control darrer d’aquesta companyia era en mans de l’Allgemeine Elektrizitàtsgesellschaft (AEG) i de la General Electric. Durant la guerra espanyola i en els anys posteriors, “La Canadenca” no va poder mantenir els seus compromisos de pagament en lliures esterlines dels interessos de les obligacions emeses, primer per la pèrdua del control de la societat per part dels seus gestors mentre durà el conflicte i, després, per la manca d’autorització del govern de Madrid per a exportar les divises necessàries. Un grup financer espanyol, encapçalat per Joan March, va fer-se seves una part de les obligacions i va plantejar la fallida de l’empresa, que fou finalment acordada pels tribunals espanyols el 1951. Una subhasta posterior dels béns de la companyia va ésser fallada a favor de Forces Elèctriques de Catalunya (FECSA) que representava els interessos dels obligacionistes demandants. L’afer, jurídicament molt debatut, acabà davant el Tribunal Internacional de la Haia a instàncies dels antics accionistes de la companyia. La sentència definitiva, del 1970, rebutjava les seves pretensions i donava la raó a l’Estat espanyol.

Títol d’una acció preferent, emesa el 1933. La Cooperativa de Fluid Elèctric es convertí en una filial de la Catalana de Gas i el 1946 donà origen a Hidroelèctrica de Catalunya, que integrà igualment les activitats de la Catalana de Gas en el camp elèctric.

També el segon grup empresarial del sector va experimentar canvis importants en la immediata postguerra. Com ja s’ha dit, el patrimoni elèctric de Catalana de Gas era explotat, des del 1927, per la Cooperativa de Fluid Elèctric, conjuntament amb el seu propi. Un cop acabada la guerra, la Cooperativa (convertida el 1942 en Companyia de Fluid Elèctric) va començar a patir greus problemes financers. Els deutes acumulats davant dels seus obligacionistes i de Catalana de Gas durant la guerra van convertir-se en una pesada càrrega. Els intents de reduir aquestes obligacions mitjançant l’aplicació de les lleis que regulaven la valoració dels passius adquirits durant el conflicte van fracassar. Cap a la darreria del 1945, la Companyia de Fluid Elèctric va veure’s forçada a arribar a un acord amb els seus creditors. Es consolidaren els cupons no pagats, atorgant noves obligacions, i —el que és realment important— es va transformar el deute amb Catalana de Gas en accions de la pròpia Companyia, en una quantitat que significava més del 50 per cent del capital total. La Companyia de Fluid Elèctric es convertia, així, en una filial de Catalana de Gas. Alguns mesos després, a mitjan 1946, Catalana va decidir crear, associada amb el Banco Hispano Americano i el Banco Urquijo, una nova empresa que acollís tota la seva activitat en el camp elèctric: Hidroelèctrica de Catalunya. Aquesta entitat seria propietària, a partir d’aquest moment, tant de la participació majoritària a la Companyia com de les velles instal·lacions de producció de Catalana de Gas. La Companyia de Fluid Elèctric va continuar essent l’empresa explotadora del grup, mentre que Hidroelèctrica es dedicava a millorar i a augmentar els mitjans de producció. Aquesta dicotomia es va mantenir fins al desembre del 1965, quan Hidroelèctrica va absorbir legalment la Companyia de Fluid Elèctric.

Un darrer canvi important va ocórrer simultàniament en la indústria elèctrica catalana. L’estat espanyol, dins de la política general de creació d’un sector industrial de titularitat pública menada per l’Instituto Nacional de Industria, va crear el 1946 l’Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana (ENHER). La nova entitat tenia seu a Barcelona i naixia amb la finalitat de desenvolupar l’aprofitament hidroelèctric de la Noguera Ribagorçana. Segurament no pot desvincular-se aquesta decisió del control que en aquelles dates encara tenia una empresa estrangera del mercat elèctric català. L’ENHER no va aconseguir de començar la producció d’electricitat fins el 1951, bé que en els anys següents cal atribuir-li bona part del mèrit en la millora del servei elèctric del Principat.

Els efectes de la insuficiència de l’oferta energètica

L’avaluació de les conseqüències de l’escassetat d’energia sobre l’economia catalana és una qüestió que desborda les pretensions d’aquest capítol de la Història Econòmica de la Catalunya Contemporània. Val la pena, però, de fer-hi algunes reflexions.

Les restriccions energètiques van tenir repercussions en tots els àmbits de la vida catalana, però, per tal de fer-ne una anàlisi útil, considerarem tres grans grups d’afectats: els particulars (les economies domèstiques), el sector del transport i el sector industrial.

Pel que fa als particulars, el carbó i l’electricitat van ésser les principals fonts de problemes. Les dificultats per a l’obtenció de carbó van afectar directament la calefacció i la cuina. Cal recordar en aquest sentit que la manca de combustible va imposar, també, fortes restriccions en el subministrament de gas. El resultat d’aquestes escassetats fou, a més del floriment d’un activíssim mercat negre del mateix carbó, el trasllat d’una part de la demanda a d’altres combustibles, com la llenya, que també van passar a comerciar-se majoritàriament fora dels circuits autoritzats. Tot plegat es va traduir en un increment extraordinari de la part dels pressupostos familiars dedicada a cobrir aquestes necessitats. En la situació de baixa general dels nivells de guany que patien en aquests anys les classes més modestes, no pot dubtar-se que en darrer terme el resultat de l’encariment dels combustibles no fou altre que una disminució substancial de la qualitat de vida de la major part de la població.

Les irregularitats en els subministraments elèctrics van tenir, segurament, en l’àmbit familiar, una repercussió molt menor. Durant algun temps, els aparells elèctrics es van presentar, fins i tot, com una alternativa favorable en la cuina i en la calefacció. L’etapa de les restriccions elèctriques no va ésser la de màxima escassetat d’altres combustibles i, a les cases, fou possible combinar les diverses formes de consum energètic.

Pel que fa al sector transports, cal distingir entre els ferrocarrils i els vaixells, per un costat, i el transport per carretera, per Faltre. El control general de la distribució que exercia l’Estat, assegurava l’aprovisionament dels ferrocarrils i dels vaixells, sobretot si consumien carbó. Si aquests mitjans de transport van tenir un funcionament precari, no s’ha d’atribuir a problemes energètics sinó a la manca de recanvis i al desori organitzatiu vigent. Ben distint és el cas del transport per carretera. L’agudíssima escassetat de petroli i dels seus derivats va imposar l’adaptació de gran part dels vehicles existents al consum de carbó. Aquesta solució, però, a més de resultar extraordinàriament onerosa, no va estalviar greus estrangulaments en el mercat del transport. També en aquest cas va imposar-se un sistema de contractació fora dels controls establerts i a preus molt més elevats. Naturalment, aquest increment dels costos repercutia sobre els productes transportats i ajudava a aguditzar, encara més, la distància entre la capacitat adquisitiva de la població i els preus dels productes de consum.

Quadre i gràfic 11. Empreses i treballadors acollits als subsidis del "Paro Obrero Directo por escasez de Fluido Eléctrico", 1945-1950.

Des d’una perspectiva econòmica general, les repercussions més importants van donar-se en l’àmbit de la indústria. Tant la manca de combustible com la d’electricitat van tenir conseqüències directes i de major gravetat sobre el sector industrial. Pel que fa als combustibles, el problema més important fou, sens dubte, el del carbó. El consum de carbó per la indústria no energètica es concentrava tradicionalment en el sector tèxtil i en el del ciment, que representaven respectivament un 40 i un 25% del total. La resta es repartia, a parts més o menys iguals, entre els sectors químic, miner, siderometal·lúrgic, vidrier i paperer. A la postguerra aquesta distribució no va canviar gaire, excepte pel que fa al tèxtil, que va reduir considerablement el seu consum carboner, a causa de la manca de primeres matèries, com el cotó, i també, per la major facilitat que tenia des del punt de vista tècnic per a aprofitar altres tipus d’energia.

No hi ha dubte que els sectors més perjudicats per la injusta distribució del carbó disponible van ésser la siderúrgia i la producció de ciment. En el cas de la siderúrgia els “cupos” assignats s’incomplien de manera regular, cosa que no passava en el mateix sector d’altres zones de l’estat. En sector del ciment les conseqüències de la política imposada eren encara més greus atesa la importància d’aquesta indústria a Catalunya i el seu caràcter estratègic respecte a d’altres sectors. El problema dels combustibles és citat repetidament pels mateixos documents oficials com a responsable de la baixa rendibilitat de les fàbriques catalanes. En aquest cas, a la qüestió de la quantitat s’afegia la de la qualitat. La substitució forçada de l’hulla pels lignits ocasionava problemes tècnics que sovint impedien el normal funcionament de la producció. El sector cimenter, gran consumidor d’energia, va resultar també força afectat per les restriccions elèctriques.

Les restriccions imposades al consum d’electricitat van ésser, en efecte, l’altre gran dogal que va ofegar la indústria catalana en aquests anys. La manca d’una oferta suficient d’electricitat no sols va afectar el normal funcionament de la indústria ja establerta, sinó que en va impedir qualsevol ampliació. Un document del mateix ministeri d’Indústria, datat el 1951, ho explica amb claredat: “Los daños que a la economia del país han sido originados por las restricciones señaladas, difícilmente pueden evaluarse. Zonas industriales, como las Vascongadas o la Catalana, han sufrido semanas y aun meses (de) cortes permanentes en los sectores industriales durante los seis días de la semana, dejando prácticamente paralizada toda la actividad industrial... Es difícil para el que no ha vivido la experiencia, llegar a percatarse del alcance de los daños ocasionados por las restricciones, mucho mayores, en realidad, de lo que arroja la consideración numérica del porcentaje que resulta sobre el total de la energía producida” (Ministerio de Industria y Comercio, La industria de la electricidad en España. Su desarrollo y las perspectivas del plan en ejecución, “Documentos azules”, núm. 7, maig del 1951).

Les xifres de demanda teòrica que ofereix el mateix document indiquen que les restriccions van oscil·lar entre el 6 i el 10% de la producció entre el 1944 i el 1950, excepte els anys 1945 i 1949 en què es van situar a l’entorn del 30%. El sistema de càlcul utilitzat pel ministeri es basa en una avaluació, any a any, dels increments estimats de la demanda sense una estimació global de tot el període considerat. Albert Ribas, en el seu estudi sobre l’economia catalana sota el franquisme, presenta una avaluació alternativa que mostra un major grau d’escassetat. Nosaltres hem calculat una altra estimació sobre la base de suposar un increment regular de la demanda entre els dos anys extrems, 1943 i 1955. Tant el mètode de Ribas com el nostre han estat aplicats a Catalunya amb els resultats que mostra el quadre 10.

La primera evidència que es desprèn de l’estudi de les xifres és que la intensitat de les restriccions elèctriques va ésser molt superior a Catalunya que a la resta de l’Estat. Cal tenir en compte que a partir del 1947, i com a conseqüència de la insuficient oferta d’electricitat, el ministeri d’Indústria va començar a denegar gairebé tots els permisos de nova instal·lació industrial. El mateix ministeri admet que “es imposible valorar, siquiera de manera aproximada, la influencia de estas limitaciones, por cuanto no solamente son autorizaciones que han dejado de concederse, sino iniciativas que, seguramente, ante la dificultad que en este orden de cosas podría presentarse, han dejado de llevarse a cabo” (Ministerio de Industria, Electricidad. Datos y previsiones. 1949).

Val a dir que, en realitat, les raons del rebuig administratiu a la instal·lació de noves indústries a Catalunya no era només la manca d’energia. Él mateix ministeri d’Indústria aplicava una política explícita de “descongestió industrial” destinada a restar força econòmica a Catalunya i a eliminar una perillosa concentració obrera.

Una avaluació definitiva del cost econòmic de les restriccions elèctriques encara no s’ha fet.

Quadre i gràfic 12. Consum interior d'energia i distribució entre fronts primàries, 1955.

Castañeda i Redonet van intentar-ne una aproximació pel que fa a l’impacte sobre la indústria espanyola. Segons ells, per cada kWh d’electricitat no proveït, la renda industrial experimentava un descens de 6,60 pessetes (Castañeda i Redonet, Incidencia de las restricciones eléctricas sobre la economia nacional, dins Juan Velarde Fuertes, Lectura de economía española, Madrid 1969). Suposant una distribució de la renda industrial dins l’estat similar a la de 1955, un càlcul molt simple ens indica que les pèrdues ocasionades per les restriccions del 1953 i el 1954 devien ésser a l’entorn de l’I,6 i del 4,4%, respectivament, del valor afegit industrial. Tenint en compte que aquests no són pas els anys de màxima escassetat de fluid elèctric, queda ben palès que ens trobem davant d’un fenomen que havia de paralitzar completament qualsevol intent de desenvolupament industrial.

El dèficit de l’oferta d’electricitat va comportar gravíssims problemes laborals. Les empreses afectades no podien mantenir els seus treballadors, i l’estat hagué d’arbitrar solucions d’emergència. A mitjan 1945 es va crear a Barcelona, dependent del ministeri de Treball, la “Obra Asistencial: Paro obrero directo por escasez de fluido eléctrico (PODFÉ)”. La finalitat del nou organisme era abonar un subsidi als obrers afectats per la manca de subministrament elèctric a les empreses. Els fons s’obtenien d’un recàrrec sobre el mateix consum d’electricitat.

Quadre 13. Taxa d'increment anual del consum d'energia, 1933-1955.

Les memòries de la PODFE aporten informació complementària força interessant sobre els efectes de les restriccions. N’hem inclòs un resum en el quadre 11. Hom comprova, en primer lloc, que entre un 50 i un 65% dels obrers i de les empreses afectades eren catalans. En segon lloc destaca que els sectors que necessiten més ajut són el tèxtil i la metal·lúrgia. Per a avaluar aquestes xifres és convenient de tenir en compte que el sector tèxtil català tenia el 1950 una població activa total de 218.000 treballadors, la qual cosa vol dir que les restriccions elèctriques van afectar, en els moments pitjors, el 48% del sector.

En definitiva, aquest conjunt d’evidències ens han de fer concloure que l’escassetat d’energia va ésser un factor decisiu de l’estancament de l’economia catalana i de la davallada de la qualitat de vida dels catalans en els anys quaranta. La responsabilitat d’aquests problemes ha d’adjudicar-se en bona part al règim polític imperant, tant per la seva qualificació ideològica com per la ineficiència i la volguda discriminació que van manifestar les mesures de política econòmica adoptades.

Gràfic de la taxa d'increment anual del consum d'energia, 1933-1955

Tot plegat queda ben de manifest comparant les xifres del consum absolut i relatiu d’energia que mostren els quadres 12 i 13. L’augment del consum absolut entre el 1933 i el 1955 és tan petit que queda convertit en pèrdua si el referim al nombre d’habitants. L’examen de les xifres corresponents a d’altres països deixa ben palès que els danys econòmics d’una guerra no es poden avaluar només per les pèrdues materials. La destrucció en massa que va provocar la Segona Guerra Mundial no va impedir que els principals països europeus aconseguissin el 1955, només deu anys després d’acabada la conflagració, uns nivells de consum energètic clarament superiors als de pre-guerra. A Catalunya, en canvi, malgrat la poca importància de les destruccions bèl·liques, quinze anys de pau no havien estat suficients per a retornar al consum del 1935. No fou la guerra sinó la forma amb què s’administrà la pau el que va impedir el normal desenvolupament de l’economia catalana durant quasi dues dècades.

L’hegemonia del petroli. 1956-1973

El 1954 fou el darrer any que Catalunya va patir restriccions elèctriques. Començaven a donar fruits les mesures de reestructuració del sector d’electricitat preses al començament de la dècada del com a resposta a la caòtica situació creada els anys anteriors. Com ja hem dit, les grans empreses elèctriques catalanes havien augmentat la potència instal·lada en més d’un 35% entre el i el 1955. Una part substancial d’aquest augment de l’oferta elèctrica s’ha d’atribuir a l’Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana (ENHER), societat de capital públic creada el 1946 per suplir l’evident inactivitat del sector privat. Aquest només va incorporar-se als esforços inversors després de l’adopció, el 1951, d’un nou sistema de tarifes elèctriques que garantia la rendibilitat dels capitals aportats. Tingué un paper cabdal en l’augment de la capacitat productiva elèctrica el tractat hispano-nord-americà del 1953. El material elèctric va ésser una de les formes en què es van fer efectius els crèdits i ajuts americans.

En altres camps energètics hom comprovava també un alliberament progressiu del mercat. EI cas més destacat era el del petroli, que tant havia patit les restriccions en el comerç exterior. Malgrat que es mantenia una bona part dels controls i cauteles imposats en plena autarquia, el conveni amb els EU A va proporcionar divises suficients per a augmentar les compres a l’exterior. Es desfermava, en definitiva, l’estret dogal que havia ofegat l’economia catalana des de l’esclat de la guerra civil.

El nou període que s’iniciava en l’aprofitament energètic coincidí, i no pas casualment, amb uns anys d’intens creixement econòmic general. La demanda d’energia es mostrà, ben aviat, com un factor extraordinàriament dinàmic dins aquest procés, que obligà el sector energètic a incrementar substancialment la seva capacitat productiva i a cercar les fonts primàries adequades per a afrontar la situació.

En aquest sentit, i abans de passar a una anàlisi detallada, podem caracteritzar el període comprès entre el 1956 i el 1973 amb dos trets que el distingeixen de qualsevol altre: un extraordinari ritme d’increment del consum energètic (7,9% anual) i l’hegemonia del petroli entre les fonts primàries emprades per a subministrar-lo (d’un 22,1% del total el 1955 a un 62,0% el 1973).

Naturalment, el fet que l’oferta energètica s’hagués de triplicar en els disset anys del període que estudiem va imposar innovacions substancials en les instal·lacions de producció i distribució d’energia. No es tractava, només, d’ampliar-ne la capacitat. Tant el volum de la demanda que s’havia de satisfer com les limitacions en les fonts disponibles obligaven a introduir nous procediments; al mateix temps l’alliberament del comerç exterior permetia d’incorporar millores tecnològiques fonamentals. Aquests canvis en l’aparell productiu són el primer objectiu de la nostra anàlisi.

La darrera expansió hidràulica i la introducció de noves fonts energètiques.

Les transformacions més destacables pel que fa a la producció d’energia van afectar, durant tot el període de referència, la indústria elèctrica. Per a abastar l’extraordinari augment del consum (6,8% anual) calgué ampliar la capacitat productiva a un ritme semblant. Els aproximadament 650.000 kw de potència que tenien en funcionament les grans empreses elèctriques catalanes el 1955 es van convertir en més de 4.000.000 el 1973.

Aquest increment de la capacitat productiva va tenir, emperò, dues fases ben diferenciades. A la primera, que podríem situar entre el 1955 i el 1965, centrals hidràuliques i centrals tèrmiques van compartir a parts gairebé iguals l’increment de la potència instal·lada. A la segona, que comprèn el període 1965-73, la preeminència de les tèrmiques va esdevenir absoluta. Això explica que la participació de les centrals hidràuliques dins de la potència total en funcionament caigués del 88,1% del 1955 al 49,3% del 1973.

Les grans empreses elèctriques catalanes augmentaren la potència instal·lada en més d’un 35% entre el 1951 i el 1955. En una part substancial aquest augment de l’oferta elèctrica correspon a l’Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana, societat de capital públic, creada el 1946. A dalt: vista aèria del pantà de Canelles (Noguera) i la resclosa del pantà d’Escales (Alta Ribagorça). A baix, les rescloses del pantà de Cavallers, a la vall de Boi (Alta Ribagorça) i del pantà de Riba-roja (ribera d’Ebre).

Aquest fenomen no mostra altra cosa que l’esgotament pràcticament definitiu de les possibilitats de l’energia hidràulica d’embassament a Catalunya. El 1980 hom estimava que a la denominada “zona catalana” (el Principat més l’Alta Ribagorça) s’aprofitava el 68% del potencial tècnicament desenvolupable, percentatge que cal valorar sabent que en el conjunt de l’estat presentava un grau d’aprofitament del 57%; França del 60%; Itàlia del 70% i Portugal del 65%.

Aquest darrer període d’expansió hidràulica presenta, malgrat tot, fites importants. La més destacada és, sens dubte, l’aprofitament integral de la Noguera Ribagorçana i de part de l’Ebre dut a terme per ENHER. EL 1973 la potència hidràulica instal·lada per aquesta empresa als dos rius esmentats ultrapassava el milió de kw. Les centrals de Canelles, sobre la Noguera Ribagorçana (107.000 kw), i de Mequinensa i Ribaroja, sobre l’Ebre (312.000 i 265.000 kw, respectivament), són, encara avui, les més importants del seu tipus a la zona elèctrica catalana. A un nivell molt més modest destaquem, també en aquest període, les noves instal·lacions d’Hidroelèctrica de Catalunya sobre la Noguera Pallaresa i el Ter i les de FECSA a Tavascan (vall de Cardós, Pallars Sobirà).

Aquestes grans realitzacions hidràuliques van resultar, de tota manera, clarament insuficients per a abastar un mercat que augmentava ràpidament. Calgué recórrer a la producció tèrmica, primer a la de tipus convencional i, després, a la nuclear.

Des dels primers moments de l’electrificació, les centrals tèrmiques havien quedat com a centrals de reserva, destinades a adequar les variacions imprevisibles de l’oferta hidràulica a les exigències de la demanda. En els anys de màximes restriccions, però, la producció tèrmica es mostrà incapaç de cobrir, ni tan sols mínimament, la insuficiència del sistema hidràulic, entre d’altres coses, per raó de la insuficiència d’uns equips extremadament envellits.

Tèrmica de Cercs o de Fígols. És dissenyada per a consumir combustibles sòlids, els lignits de la conca de Berga.

El procés de renovació i d’ampliació de les instal·lacions tèrmiques fou iniciat per FECSA amb la construcció, el 1957, d’una nova central de 137.000 kw de potència a Badalona i amb la renovació de l’antiga central barcelonina del carrer de Mata (123.000 kw), entre el 1961 i el 1965. En els anys immediatament posteriors es van posar en funcionament les centrals tèrmiques del Besòs (HEC i ENHER, 450.000 kw), Badalona II (FECSA, 320.000 kw) i la nova de Cercs (FECSA, 175.000 kw). Aquesta darrera era l’única dissenyada per a consumir combustibles sòlids, els lignits de la conca de Berga. Les altres cremaven preferentment fuel, bé que alguna d’elles podia utilitzar també gas natural. Això n’explica la localització prop del litoral.

L’extraordinària ampliació de la capacitat de producció d’electricitat per procediments tèrmics es completà amb l’entrada en funcionament, el 1972, de la primera central catalana de fissió nuclear, a Vandellòs (Baix Camp), iniciativa conjunta de les quatre grans empreses elèctriques catalanes i d’Electricité de France. La potència de la central és de 500.000 kw i pertany al tipus anomenat urani natural-grafit-gas, de tecnologia francesa. En el moment de la seva inauguració només hi havia dues centrals nuclears més a tot Espanya, la de Zorita (Guadalajara) i la de Santa Maria de Garoña (Burgos). L’entrada en funcionament de la central de Vandellòs va significar la introducció d’una nova’ font energètica primària just en el moment que la dependència del petroli i, per tant, de les fonts externes havia arribat al seu punt més alt. En aquest sentit, i al marge de consideracions ecològiques, financeres, etc., cal destacar el caràcter diversificador que dins el camp de l’energia ha tingut la tecnologia nuclear.

Fora del subsector elèctric, l’única innovació energètica important d’aquests anys es va produir en el camp dels combustibles gasosos. Catalunya, com ja hem dit, fou pionera en la producció i la comercialització del gas d’hulla. Al final del segle XIX aquest tipus de consum energètic significava un gens menyspreable deu per cent del total d’energia bruta consumida. Després, la competència de l’electricitat l’arraconà en un segon terme. Els anys de la postguerra foren especialment desfavorables per al gas d’hulla, directament afectat per l’escassetat de carbó. En els primers anys 1950 la situació millorà i les empreses de gas aconseguiren de recuperar una part del mercat energètic. La tècnica emprada es mantenia, però, pràcticament invariable des d’un segle enrere. Les innovacions no sorgiren fins al final de la dècada 1950-60.

La primera d’aquestes innovacions fou la comercialització en massa dels gasos liquats del petroli (GLP), butà i propà. Es tractava de subproductes que apareixien en el tractament del petroli i que tenien la peculiaritat de poder ésser embotellats en forma líquida. A Espanya, la comercialització dels GLP oferia, almenys, dos avantatges. D’una banda, permetia a les refineries col·locar un subproducte que abans llençaven i, d’una altra, feia possible oferir a la majoria dels espanyols l’accés a una energia domèstica molt més neta i còmoda que el carbó i la llenya tradicionals, sense els costos inherents a l’establiment de xarxes de distribució per canonada. L’estat, a l’ombra del monopoli de petrolis, organitzà la distribució en exclusiva del nou producte, mitjançant l’empresa de capital públic Butano, SA. A Catalunya, on hi havia una important implantació del gas canalitzat, la presència dels GLP va desencadenar una forta competència entre els dos tipus de gas en el mercat domèstic. Això obligà les empreses de gas tradicionals a millorar substancialment tant les tècniques de fabricació com la qualitat del producte ofert. La primera innovació anà destinada a substituir l’hulla per les naftes petrolieres com a font primària per a la producció del gas. Catalana de Gas adoptà el nou procediment el 1963. Les millores subsegüents en la producció i en el servei no van poder impedir, emperò, que els GLP s’apropiessin la major part del mercat domèstic, en uns moments de fort creixement de la demanda. Entre el 1965 i el 1968 el consum de gas canalitzat, en termes energètics, només representava una tercera part del consum total de gas.

La situació va començar a canviar gràcies a la introducció d’una nova font energètica: el gas natural. Des del final de la dècada de 1950 s’havia desenvolupat a tot el món la tecnologia de l’explotació i el transport d’aquest tipus de gas. El 1965 la primera empresa catalana i espanyola del sector, Catalana de Gas i Electricitat, SA, va decidir d’adoptar el nou producte i, per fer-ho, va constituir una societat específica: Gas Natural, SA, encarregada d’establir els contractes de compra pertinents i de construir les instal·lacions de recepció necessàries al port de Barcelona.

El primer carregament de gas natural liquat va arribar a Barcelona el 1969 i en els anys següents es produí un augment substancial de les importacions (de 82,2 milers de TEP, el 1970, a 1.047,6 el 1973). El nou gas es consumia en dos àmbits principals: en la indústria, en substitució del fuel o d’altres combustibles, i en el mateix sector energètic, en el qual arraconà les naftes com a primera matèria en la fabricació de gas de ciutat i substituí parcialment els derivats del petroli en la producció d’electricitat. Algunes fraccions serviren també per a ésser transformades en gasos butà i propà.

En conjunt, les innovacions productives en el sector energètic tingueren com a finalitat principal assegurar el proveïment d’electricitat i limitar la dependència energètica del petroli. Malgrat tot, el 1973 el petroli i els seus derivats representaven el 62,0% de tota l’energia bruta consumida. En aquest sentit la dependència catalana era doble, ja que a més de tractar-se d’una primera matèria forana, la seva manipulació es feia també fora de l’àmbit català. Els estudis començats en el període que ara considerem per a construir una refineria de petrolis a Catalunya no donaren resultats fins alguns anys després.

L’expansió del consum i el recurs al petroli

El tret més característic de la conjuntura energètica entre el 1955 i el 1973 és l’extraordinari augment de la demanda.

En els disset anys del període, l’increment mitjà de l’energia total demanada fou del 7,9% anual. En termes per habitant, la xifra és del 5,2%. Cap altre període anterior nò contempla augments d’aquesta magnitud. Cal fer-ne, doncs, una anàlisi detallada.

Quadre 14. Consum interior d'energia i distribució entre fonts primàries, 1973.

Comencem per destacar que l’expansió del consum no va ésser pas regular. Una primera etapa, entre el 1956 i el 1960, es va caracteritzar per una progressiva moderació del creixement inicial, que arribà a anul·lar-se després del 1958. Es tractava, naturalment, del primer impacte de les mesures estabilitzadores, dirigides a dificultar les importacions i, sobretot, a aturar el creixement desordenat que es produïa des dels primers anys cinquanta. Superades aquestes dificultats inicials, les conseqüències del Pla d’Estabilització foren clarament positives. Des del 1960 fins al 1973, l’increment anual del consum d’energia s’acostà al 10%, més enllà, fins i tot, de l’augment del producte i de la renda nacionals. És clar que confluïen en aquest fenomen factors ben diferents. D’una banda, els consumidors particulars van augmentar substancialment el seu consum energètic en dedicar-li bona part dels increments que experimentaven els seus nivells de renda. D’una altra, la renovació de l’impuls industrial comportava un increment de la demanda d’energia per a usos productius. Aquest segon factor vingué a mostrar-se, en darrer terme, molt més important que el primer.

Gràfic del consum interior d'energia i distribució entre fonts primàries, 1973.

La doble relació que acabem de descriure entre increment de la renda (o del producte) i increment de la demanda energètica mereix que hi parem més atenció. La disponibilitat de xifres del producte interior brut català per a aquest període ens ha de permetre una anàlisi més acurada.

La situació de partida, referida al 1955 (quadre 12), ens mostra Catalunya amb un consum per habitant semblant a la mitjana mundial i netament superior al del conjunt d’Espanya. Quedaven lluny, en canvi, la majoria dels països desenvolupats, tot i que Itàlia presentava un índex inferior al català. Pel que fa al consum per dòlar de PNB, més significatiu des del punt de vista econòmic, les diferències entre les nacions referides són també molt notables. Destaquen, per baixes, les xifres de França i d’Itàlia, fins i tot inferiors a l’espanyola i a la catalana. De fet, aquest petit consum d’energia per unitat de producte que es realitzava als països mediterranis podia tenir orígens molt diversos. En el cas espanyol, per exemple, cal referir-se, encara, a l’important pes relatiu en el PNB d’una agricultura poc consumidora d’energia. França, Itàlia i Catalunya, ben al contrari, representen el cas d’unes economies industrialitzades en les quals predominaven sectors amb un baix consum energètic, justament el contrari del que succeïa als països del nord d’Europa.

L’evolució del consum d’energia entre el 1955 i el 1973 es pot qualificar d’expansiva a tots els països considerats i al món en general. En aquest context, i en termes per habitant, el consum energètic català i espanyol va augmentar més ràpidament que el del conjunt mundial i també que els de la majoria dels països avançats, excepció feta d’Itàlia i del Japó.

Quadre 15. Elasticitat-renda del consum d'energia, 1955-1973.

L’anàlisi de les relacions consum energètic i nivell de renda pot aportar més propostes a la nostra reflexió. Com indica el quadre 15, les elasticitats-renda del consum d’energia han estat molt diferents, en aquest període, en els països considerats. Aquest índex mostra la relació que hi ha entre l’increment relatiu del consum d’energia i l’increment relatiu del producte nacional brut de cada país. Quan aquesta xifra és inferior a la unitat, com en el cas de la Gran Bretanya, de l’Alemanya Occidental o de França, hom pot concloure que l’increment de la producció s’ha dut a terme de tal manera que no ha fet augmentar en igual proporció el consum d’energia. És clar que aquest estalvi es produeix més fàcilment en aquells països que ja tenen un elevat nivell de consum d’energia per habitant i per unitat de producte, car en aquest cas ni els consumidors particulars necessiten augmentar sensiblement el seu consum domèstic ni les noves activitats econòmiques que es creen són grans demandants d’energia.

Hom comprova, de tota manera, que alguns països amb elevats nivells de consum per unitat de producte continuen augmentant-lo o mantenint-lo. Això és el que passa als EU A i, també, als Països Baixos i a Suècia. Es tracta, en general, d’estats amb un elevat grau d’autoabastament energètic, que se sol traduir en preus relativament baixos dels combustibles i de l’electricitat.

Quadre 16. Distribució del valor afegit brut industrial a Catalunya, 1955-1973.

Aquest no és el cas, però, d’Italia, Espanya i Catalunya, que mostren també una elasticitat clarament positiva. Per a l’Espanya més pobra aquest fenomen s’ha de relacionar estretament amb el poc consum de productes energètics que feia la població a l’inici del període. Quan la renda per habitants és tan reduïda com l’espanyola dels anys cinquanta, una part molt important de qualsevol increment de riquesa que es produeixi va dedicada al consum energètic, ja que la majoria dels ciutadans no gaudeixen dels principals avantatges de l’energia moderna. Segurament, el mateix tipus d’arguments seria aplicable a la Itàlia menys desenvolupada. De tota manera, sembla clar que la demanda domèstica no ha pogut ésser l’única responsable que el ritme d’increment del consum energètic hagi estat superior al d’increment del producte. No podria explicar-se, si no, que els nivells de consum d’energia per unitat de producte assolits el 1973 per Espanya, Itàlia i Catalunya fossin superiors als de França i del Japó. Això vol dir que el procés d’industrialització espanyol i italià ha incidit d’una manera molt especial en sectors que requereixen grans quantitats d’energia per a elaborar els seus productes. Una anàlisi detallada del cas català ens ajudarà a entendre aquesta qüestió.

Quadre 17. Evolució dels preus relatius d'alguns productes energètics.

Entre el 1955 i el 1973 l’estructura sectorial de la indústria catalana va canviar notablement. A l’inici del període, el sector tèxtil tenia, encara, un pes molt destacat dins el valor afegit brut industrial. En un segon lloc molt llunyà apareixia el sector dels transformats metàl·lics, seguit de la construcció i la química. El 1973, aquests sectors de segona línia havien millorat substancialment la seva posició a costa del sector tèxtil que, per primera vegada des de l’inici de la industrialització, perdia la seva preminencia. En altres paraules, i com mostra el quadre 16, la distribució entre els diferents sectors de tot el valor afegit de la producció industrial en el període 1955-73 és dominada pels transformats metàl·lics i la química, a més del tèxtil. Ara bé, la manufactura de productes químics i, en menor mesura, la manipulació de metalls són activitats que exigeixen un consum d’energia per unitat de producte molt més elevat que el tèxtil, la qual cosa vol dir que la indústria catalana s’ha desenvolupat en el període que estudiem en unes direccions que han comportat un increment més que proporcional de la demanda energètica. Com que a la resta de l’estat espanyol el desenvolupament de sectors industrials d’elevat consum energètic ha estat encara més intens que a Catalunya, no ens ha d’estranyar que España superi avui el Principat en consum d’energia per unitat de producte.

La manufactura de productes químics i, en un grau menor, la manipulació de metalls, són activitats que exigeixen un consum d’energia molt elevat. La indústria catalana s’ha desenvolupat entre el 1955 i el 1973 en unes direccions que han comportat un increment més que proporcional de la demanda energètica. De dalt a baix, polígon químic de Tarragona; polígon químic de Martorell: i Automòbils SEAT, a la Zona Franca de Barcelona.

L’augment de la despesa energètica de la indústria i de la societat catalanes no pot deslligar-se, d’altra banda, de la baixa dels preus relatius de l’energia que caracteritza els anys que ara estudiem. El quadre 17 permet de mesurar la magnitud d’aquesta caiguda en alguns productes representatius i ajuda a entendre que tant els consumidors privats com els industrials deixessin de banda la tradicional tendència a evitar activitats que exigien un fort consum d’energia.

El fet que l’extraordinari augment de la demanda d’energia que acabem d’analitzar coincidís amb una disminució dels preus dels principals productes demanats ja dóna indicis que l’oferta d’alguns d’aquests productes va experimentar un gran increment. I això és, efectivament, el que va succeir amb el petroli. La millora, a nivell internacional, de les tècniques de perforació, transport i tractament del petroli, juntament amb el descobriment de grans jaciments, va fer possible l’abastament de l’enorme demanda mundial sense tensions en els preus. La baixa relativa del cost comercial del petroli va impulsar, fins i tot, el desplaçament del carbó dels seus usos tradicionals. El quadre 21 mostra com la presència del petroli en el consum mundial d’energia primària va passar del 31,0% el 1955 al 43,7% el 1973.

Aquest fenomen d’abast mundial havia d’afectar, naturalment, Catalunya. I més, tenint en compte la manca de recursos de carbó propis que aquí es manifestava i el cost tan elevat a què s’havien d’aconseguir. No ens ha d’estranyar, doncs, que el consum català de carbó dels anys cinquanta (1.500 t anuals, aproximadament) quedés reduït a una tercera part vint anys més tard. L’hegemonia assolida pel petroli en aquest procés queda palesa en observar que l’any 1970 representava gairebé el 70% de tota l’energia primària consumida a Catalunya. El gas natural i l’energia nuclear van venir, poc després, a reduir aquesta dependència, i crida poderosament l’atenció l’important percentatge que aviat assoleixen en el consum total.

Pel que fa les formes del consum final d’energia, hom constata la pràctica desaparició dels combustibles sòlids i el ràpid creixement dels gasosos, tot mantenint els de caràcter líquid i l’electricitat una clara preminencia en el mercat.

En conjunt, i amb relació a d’altres països, Catalunya havia arribat durant aquest període a un grau molt elevat de dependència del petroli i els seus derivats. L’expansió de l’economia catalana en els anys del desenvolupament va dur a una estructura del consum energètic estretament lligada a un sol producte: el petroli. Les alteracions en el mercat petrolier internacional, iniciades el 1973, tindrien, en conseqüència, efectes extraordinàriament perniciosos per al nostre sistema productiu.

Crisi petroliera i fracàs d’una política econòmica. 1974-1984

El dia 6 d’octubre de 1973, festa del Yom Kippur —el perdó, per als jueus— l’exèrcit egipci llançava un atac per sorpresa sobre les forces israelinaes que ocupaven la vora est del canal de Suez. Els soldats jueus hagueren de recular de mala manera, mentre Egipte recuperava una part substancial de la península del Sinaí i Síria amenaçava seriosament el nord d’Israel amb una ofensiva general. L’avantatge àrab no durà més de quinze dies. El 23 d’octubre, després d’un fort contraatac, els israelians ocupaven la ciutat de Suez i encerclaven completament gran part de l’exèrcit egipci del Sinaí, mentre al nord refusaven les forces sirianes més enllà dels alts del Golan.

Cinc anys més tard, gairebé dia per dia, d’aquests esdeveniments, en els darrers mesos del 1978, l’opinió pública occidental començava a conèixer els greus enfrontaments que es produïen a l’Iran, l’antiga Pèrsia, on un moviment popular irrefrenable feia a miques el poder fins llavors omnímode del xa. El gener següent l’emperador hagué de fugir i un líder religiós, l’ayatollah Khomeynî, s’alçà com a inspirador d’un nou règim polític de caire teocràtic.

Aquests dos esdeveniments polítics, aparentment inconnexos, havien de comportar conseqüències de primer ordre per a l’economia mundial. En ambdós casos, els conflictes afectaven alguns dels principals països productors de petroli i van incitar canvis substancials en les seves polítiques d’extracció i de venda. Ja feia anys, des del 1960, que alguns dels més importants productors de petroli brut havien format l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), però llur unió només havia servit per a limitar els beneficis de les grans companyies transnacionals que dominaven el sector. El 1973, en plena crisi militar, els estats àrabs membres de l’Organització van acordar un embargament de les vendes de petroli als països occidentals, per tal de pressionar a favor d’una solució favorable als seus interessos. El resultat fou un increment espectacular dels preus del mercat lliure i l’extensió a Occident d’una psicosi de dependència en un producte essencial i insubstituïble a curt termini. Quan la solució política va començar a imposar-se, el preu del petroli no va tornar pas al seu punt de partença. De fet, tant les grans companyies com els països productors s’havien beneficiat fortament de la crisi i havien pres consciència de llur força. Les grans potències, d’altra banda, tenien prou subministrament propi per a sentir-se poc afectades pel canvi de situació. Els principals perjudicats van ésser els països europeus i, sobretot, aquells que tenien una balança comercial delicada i poques possibilitats de rescabalar-se de les pèrdues, fos per la via d’un increment de les exportacions o per la del reciclatge dels capitals acumulats pels grans productors de petroli.

Anys després, la crisi d’Iran va produir efectes semblants. En aquest cas fou el llarg confíete interior el que va fer desaparèixer de cop i volta del mercat internacional del petroli un percentatge considerable de l’oferta habitual. Igual que cinc anys abans, quan la situació va retornar a un cert grau de normalitat els preus no van fer el mateix. Ben al contrari, la guerra irano-iraquiana, iniciada el 1980, va prolongar la tendència alcista.

La segona crisi del petroli va tenir un impacte molt més greu que la primera. Sobretot perquè plovia sobre mullat i molts països patien encara els efectes de la puja de 1973-74. En conjunt, com mostra el gràfic, entre el 1973 i el 1982 el preu del petroli brut es va multiplicar per més de deu.

Quadre 18. Preus d'adquisició i venda de productes petroliers, 1973-1983.

Un encariment d’aquesta magnitud en el principal producte energètic havia de provocar canvis radicals de perspectives en tota economia dependent del petroli. Sense que ningú gosi afirmar avui que la crisi energètica sigui la causa única de la crisi econòmica generalitzada que pateix el món occidental, no hi ha cap dubte que n’ha estat el principal desencadenant.

L’impacte de l’encariment de l’energia sobre la situació econòmica de cada país ha variat en funció d’una cua de factors molt diversos. Des de la flexibilitat per a adaptar-se a la situació fins a l’encert o l’eficàcia de les polítiques econòmiques adoptades. El cas d’Espanya, com veurem tot seguit, destaca poderosament d’entre tots els coneguts, i no precisament pel seu caràcter exemplar.

L’ensulsiada en el mercat internacional del petroli del final del 1973 va afectar efectivament les balances comercials dels països compradors el 1974. Espanya va haver de pagar les seves importacions de petroli a un preu tres vegades més elevat que el de l’any anterior, la qual cosa va significar un augment més en les despeses, només per aquesta raó, de més de 125.000 milions de pessetes. La magnitud del fenomen obligà tots els països energèticament deficitaris a plantejar-se polítiques específiques destinades a promoure la reducció del consum d’energia. Les mesures adoptades anaren des de la reestructuració dels sectors amb un consum més elevat per unitat de producte fins a la promoció de fonts energètiques alternatives al petroli, com el gas natural i l’energia nuclear. A més, la gran majoria deís països afectats va decidir elevar els seus preus interiors dels productes energètics en la mateixa o en una major proporció en què ho feien els costos, per tal d’incentivar una utilització més racional de les fonts disponibles. Aquest conjunt de decisions va donar resultats generalment positius. La majoria dels països desenvolupats va aconseguir un considerable estalvi relatiu en el consum global d’energia i una redistribució favorable en les fonts.

Gràfic dels preus d'adquisició i venda de productes petroliers, 1973-1983.

El cas d’Espanya, i també el de Catalunya, són ben diferents. En canvi en el panorama energètic internacional va coincidir amb una etapa de governs febles, en ple procés d’ensorrament de la dictadura i de primers intents democratitzadors. En aquestes circumstàncies ningú no va assumir la responsabilitat de prendre mesures forçosament impopulars. Les autoritats acceptaren la il·lusió que l’alteració del mercat petrolier era purament conjuntural i que els preus aviat retornarien als nivells anteriors. Així les coses, l’estat absorbí una part substancial de l’increment dels costos d’adquisició, per la via d’una reducció en els ingressos fiscals. El 1975, el petroli brut costava a Espanya un 232% més que el 1973 i, en canvi, el preu del fuel venut a l’interior només havia augmentat en un 63%. A la segona meitat de la dècada fins i tot aquest augment s’anà reduint, com a conseqüència del procés inflacionari. En termes reals, el preu del fuel era gairebé igual el 1979 que el 1973.

El resultat d’aquesta política insensata no es féu esperar. Malgrat alguns moviments conjunturals a la baixa, el consum de petroli va augmentar entre el 1973 i el 1980, en el conjunt de l’estat, en un 32%. A Catalunya, l’augment va ésser encara superior, un 59%. Cap altre país industrialitzat no seguia una evolució semblant. La Comunitat Econòmica Europea havia disminuït el consum de petroli en el mateix període en un 13%, el Japó, en un 7%. Dins de l’OCDE, només Grècia i Turquia acreditaven augments superiors al 20%, i encara eren clarament inferiors als d’Espanya i de Catalunya.

Quadres 19, 20, 21 i 22. Consum interior d'energia i distribució entre fronts primàries, 1983. Elasticitat-renda del consum d'energia, 1973-1983. Consum interior d'energia i distribució entre fronts primàries, 1983. Elasticitat-renda del consum d'energia, 1973-1983.

En aquesta situació, quan la dependència energètica del petroli era superior a la del 1973, va esclatar la segona gran crisi en el mercat mundial. Aquesta vegada, als efectes propis de l’increment dels preus internacionals es van afegir els de la depreciació de la pesseta enfront del dòlar. El 1983 el cost en pessetes d’un tona de petroli brut era tres vegades i mitja superior al del 1979 i vint-i-una vegades superior al del 1973. L’equivocada política davant la primera crisi es pagava ara a uns preus elevadíssims. Afortunadament, l’evidència de l’error va evitar-ne una repetició. En els anys següents l’evolució dels preus interiors dels productes petroliers s’ha adequat a l’evolució dels seus costos, amb la qual cosa ha impulsat un canvi de tendència en el consum energètic espanyol.

El conjunt, l’anàlisi de la resposta espanyola i catalana a la crisi energètica, iniciada el 1973, ha de ésser forçosament negativa. Les xifres del quadre 29 mostren una elasticitat-renda del consum d’energia en el període 1973-82 extraordinàriament elevada per a Catalunya i els altres països de la Península Ibèrica, sense cap relació amb les xifres corresponents a d’altres zones. Això vol dir que no sols no hi ha cap estalvi d’energia, sinó que el poc increment del producte interior brut registrat s’ha fet a base d’una altíssima despesa energètica.

En definitiva, s’ha continuat en una especialització productiva en sectors altament consumidors d’energia, en manifesta contradicció amb la dependència energètica del país i amb la conjuntura internacional. Prova definitiva del que diem és l’altíssim cost energètic dels productes que Espanya exporta. Venem a l’exterior —encara que sigui de forma indirecta— justament allò que més ens costa d’importar i que, d’alguna manera, és subvencionat a l’interior.

Des d’una altra perspectiva, les dades referides a Catalunya en els quadres 30 i 31 demostren que la caiguda final de la proporció de petroli en el total d’energia primària consumida s’ha fet gràcies a l’empenta registrada per l’energia nuclear i el gas natural. Aquesta consideració ens endinsa ja en el darrer punt que hem de tractar: l’evolució de l’aparell productiu del nostre sector energètic en aquests darrers anys de crisi.

Les principals innovacions productives de la darrera dècada han tingut lloc en l’obtenció i el tractament de productes petroliers en l’ampliació de la capacitat de producció d’electricitat. Pel que fa al petroli, cal destacar dues fites molt importants: el descobriment i l’explotació de jaciments de petroli a la costa sud del Principat i la construcció i l’entrada en funcionament d’una gran refineria a Tarragona.

Els primers indicis de l’existència de petroli comercialitzable a la plataforma litoral de la província de Tarragona es van tenir el 1970. Tres anys més tard s’aconseguien les primeres extraccions comercials en el camp d’explotació anomenat “Amposta”. Entre el 1974 i el 1976 aquest pou arribà a la seva màxima productivitat amb prop de 2 milions de t anuals. Encoratjades per aquest primer descobriment, van continuar les investigacions i, a partir del 1977, van anar entrant en explotació els camps “Tarraco”, “Casablanca” i “Dorada”. Amb les variacions pròpies de l’esgotament successiu dels primers pous i de l’aparició d’altres de nous, la producció catalana de petroli brut —en mans, cal dir-ho, d’empreses multinacionals i d’empreses públiques espanyoles— ha oscil·lat entre 1 i 2 milions de t anuals, és a dir, entre el 10 i el 20% del consum total d’aquest producte.

La refineria de Tarragona, propietat de l’Empresa Nacional de Petroli (EMP), va entrar en funcionament el 1976. La instal·lació d’una refineria de petroli a Catalunya era un desig molt sentit en els ambients econòmics del Principat.

La instal·lació d’una refineria de petrolis a Catalunya era un desig àmpliament sentit en els medis econòmics del Principat. Una colla d’estudis i d’iniciatives s’havien desenvolupat des dels anys seixanta per a exposar-ne la necessitat i interessar-hi les autoritats competents. La magnitud del consum català justificava que l’ampliació de la capacitat espanyola de refinatge, que semblava llavors necessària, tingués en compte Catalunya. Dins el Principat, Tarragona s’alçava com a punt més adequat per a localitzar-hi les instal·lacions, a causa de l’especialització petroleoquímica que s’havia anat produint en el seu polígon industrial1. Possibles problemes apareguts després, com l’excés global d’oferta de productes petroliers i el dèficit d’aigua a la comarca de Tarragona, no van ésser llavors degudament considerats. La nova refineria, propietat de l’Empresa Nacional del Petroli (EMPETROL), va entrar en funcionament el 1976 amb la major capacitat de tractament de petroli brut de totes les refineries espanyoles: 12 milions de t anuals. Cal recordar que, des del 1965, hi havia una altra refineria a Tarragona, la d’Asfalts Espanyols, SA (ASESA), amb una capacitat de tractament d’1,1 milions de t anuals i dedicada a subproductes no energètics. La producció de la refineria de Tarragona ha estat sempre per sota de la seva capacitat, situació que s’ha anat agreujant en els darrers anys com a conseqüència de la progressiva disminució del consum de productes petroliers.

En el sector elèctric, l’augment accelerat de la demanda ha continuat exigint la consegüent ampliació de la capacitat productiva. Entre el 1973 i el 1983, la potència instal·lada per les empreses catalanes s’ha incrementat en prop de 2.600.000 kw, gairebé tota de caràcter tèrmic. Les principals centrals inaugurades són les tèrmiques clàssiques de Sant Adrià de Besòs (FECSA, 1.050.000 kw) i Foix (HEC i ENHER, 520.000 kw) i la nuclear d’Ascó I (FECSA, 930.000 kw). En conjunt, al final del 1983 les empreses catalanes tenien en funcionament instal·lacions de producció per un total de 6.460.000 kw, distribuïts entre centrals hidràuliques, 2.214.000 kw (34,3%); tèrmiques clàssiques, 2.816.000 kw (43,6%); i nuclears, 1.430.000 kw (22,1%).

La central nuclear d’Ascó, inaugurada el 1983, és la primera d’un grup de tres instal·lacions d’aquesta mena, amb les d’Ascó II i Vandellòs II. Es tracta de centrals d’aigua lleugera que consumeixen urani enriquit.

Sala de càrrega del reactor nuclear. El 1972 entrà en funcionament la primera central elèctrica de fissió nuclear, a Vandellòs (Baix Camp). Pertany al tipus anomenat urani natural-grafit-gas de tecnologia francesa.

Quant a les centrals nuclears, la central nuclear d’Ascó I, inaugurada el 1983, és la primera d’un grup de tres noves instal·lacions d’aquesta mena, que quedarà completada amb Aseó II i Vandellòs II (900.000 kw cada una). Es tracta, en tots els casos, de centrals d’aigua lleugera (LWR) que consumeixen urani enriquit. També es troben en fase de construcció dues grans centrals hidràuliques de bombeig. L’una, anomenada d’estany Gento-Sallente, és a la vall Fosca (Pallars Jussà), pertany a FECSA i tindrà 400.000 kw de potència. L’altra, Moralets, és a l’Alta Ribagorça, pertany a ENHER i tindrà una potència de 210.000 kw.

Aquest resum del paper de l’energia en el desenvolupament català no pot acabar-se sense alguna referència al futur. No cal dir que la disponibilitat i el cost de l’energia continuen essent, avui com ahir, elements determinants de qualsevol desenvolupament econòmic. Catalunya, malauradament, haurà de continuar suportant una dependència gairebé total en aquest camp. Cal, per això mateix, retornar als esquemes de creixement en què prevalien els sectors amb un baix consum energètic. La capacitat d’adaptació a l’escassetat de recursos que l’economia catalana ha demostrat històricament, ha de tornar a posar-se en el primer pla. Afortunadament, els sectors econòmics amb més futur en l’economia mundial necessiten més una mà d’obra altament qualificada i una localització geogràfica favorable que no pas una gran dotació de recursos primaris. És cap a aquests camps que l’economia catalana, seguint una tradició secular, ha d’adreçar els seus esforços de modernització.

Apèndix

Fonts i elaboració estadística

Les xifres de producció i de consum d’energia a Catalunya que s’exposen en els quadres 24 a 33 que acompanyen el text, procedeixen de Nadal, Carreras, Maluquer de Motes i Sudrià (1986), per al període 1841-1964, i de la Generalitat de Catalunya (Departament d’Indústria i Energia, Estadístiques energètiques de Catalunya), per als anys 1965-83. En aquest darrer cas s’ha adaptat la informació original per presentar-la de forma coherent amb la d’altres períodes. Les fonts primàries emprades poden consultar-se en aquests treballs.

Taula de coeficients de conversió.

Cal precisar, de tota manera, la metodologia emprada per a arribar a una estimació de la producció i el consum energètics totals. Com és ben sabut, el principal problema d’aquesta mena de càlculs està a adoptar una taula de coeficients de conversió que permeti de transformar en una sola les distintes unitats en què s’expressen les produccions i els consums de cada producte. La qüestió se centra en l’energia hidràulica convertida en electricitat. Hom pot optar per utilitzar com a criteri d’unificació el contingut calòric de cada producte. En aquest cas, un kWh correspondria invariablement a 0,125 kg equivalents de carbó. Una altra alternativa és considerar com a coeficient de conversió la quantitat de carbó necessària per a produir un kWh. El multiplicador així obtingut variarà en funció de la tecnologia aplicada a la producció tèrmica d’electricitat, però tindrà l’avantatge substancial d’estimar la producció i el consum totals en termes realment equivalents. En un treball històric com el que aquí presentem, aquest és el procediment més adient. Les xifres poden reflectir, així, molt millor l’efecte que ha tingut la disponibilitat d’energia hidràulica sobre el conjunt de la demanda energètica. Adoptada aquesta solució, cal determinar el valor que cada any hagi de prendre el coeficient en qüestió. Sobre la base de la informació procedent de les empreses productores d’electricitat, hem utilitzat els factors de conversió que mostra el quadre adjunt.