No existeix realment una tradició pteridològica independent de l’estudi d’altres grups de plantes vasculars als Països Catalans. En efecte, l’estudi de les falgueres, amb alguna excepció aïllada, que comentarem, ha estat quasi sempre supeditat als treballs de recerca de les plantes amb flor. El seu estudi ha anat progressant, doncs, al ritme imposat per la confecció dels catàlegs florístics locals i territorials, en primer lloc, i en el tractament taxonòmic que del grup s’ha fet en les successives flores, d’àmbit geogràfic més o menys extens.
La pteridologia a Catalunya i a Andorra
Les obres de Joaquim M. de Barnola, aparegudes en el primer quart del segle XX, malgrat que contenen diversos errors de diagnosi, donaren un impuls considerable a l’estudi dels pteridòfits dels Països Catalans. És el cas de la "Contribució a l’estudi de les falgueres de Catalunya" (1915), apareguda dins la sèrie Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural.
Jordi Vidal/Institut Botànic de Barcelona.
Pel que fa al Principat, existeix constància de les primeres col·leccions de falgueres catalanes a l’Herbari Salvador (fetes, en concret, per Joan Salvador, 1598-1681), moltes d’elles classificades encara d’acord amb la nomenclatura prelinneana.
Tant al segle XVIII com al XIX, en les primeres publicacions botàniques en les quals s’esmenten falgueres, aquestes van incloses en llistes més generals, fent part mínima de relacions més àmplies en què s’inclouen fanerògames, bolets, molses i líquens: uns coneixements més generals i menys precisos dels botànics de l’època permetien a aquests de dedicar-se amb idèntic entusiasme a tots els grups abans esmentats. Així, a títol d’exemple, Francesc de Bolòs (1773-1844), en l’obra "Plantarum Olotensium Cataloguis" (publicada el 1936) esmenta d’Olot tretze falgueres i tres equisets, junt amb una llista molt més llarga de plantes superiors, molses i líquens. D’altres contribucions d’aquesta mena, molt espaiades, se succeeixen al llarg del segle XIX. Un resum dels coneixements pteridològics assolits en aquest temps, cal cercar-lo a la "Flora de Cataluña" (1864-67) d’Antoni Cebrià Costa (1817-1886), compilació dels resultats del seu treball personal i del dels seus deixebles Ramon Masferrer, Estanislau Vayreda, Ramon de Bolòs, Joan Teixidor, etc.
Un bon intent d’impulsar la pteridologia al Principat es deu al jesuïta Joaquim M. de Barnola (1870-1925) que, en l’interval 1914-20, donà a conèixer una colla de publicacions sobre falgueres, la més notable de les quals és sens dubte "Contribució a l’estudi de les falgueres de Catalunya" (1915). Però malgrat els esforços i la bona intenció de l’autor, i encara que valorant com a molt positiva la tasca corològica, el tractament taxonòmic del grup i la incertesa en la determinació d’algunes espècies, fa que la tasca de Barnola resti lluny d’ésser un treball modèlic i precís.
Un fet remarcable en aquesta època fou el descobriment per part de Joaquim Codina i Viñas (1868-1934), metge de la Cellera de Ter, de Pellaea calomelanos, al Pasteral (Girona), aleshores nova citació per a Europa. Tan rara espècie fou descrita, en un primer moment, com una espècie nova, Pteris codinae, dedicada per Cadevall i Pau al seu descobridor. Amb posterioritat als treballs de Barnola, cal remarcar les aportacions del mateix Cadevall, de Pius Font i Quer (1888-1964) i, especialment, del seu deixeble Werner Rothmaler que, el 1937, en el volum IV de la "Flora de Catalunya" (1913-37), de Joan Cadevall, fa un intent seriós de posar al dia les falgueres del Principat. Més tard, el mateix Font i Quer, recopila, en el seu llibre "Plantas Medicinales" (1961), nombroses dades sobre la història i l’ús medicinal de les falgueres més comunes a la península Ibèrica i al Principat.
Pel que fa a la Catalunya Nord, recordem que Pietro Bubani (1806-1888) fou un dels primers compiladors (1897-1902) de les dades sobre falgueres dels Pirineus Orientals. També treballà amb entusiasme Gaston Gautier (1841-1911), a qui devem les principals referències sobre aquest territori, recollides a la "Flore des Corbières" (1888) i a la "Flore des Pyrenées Orientales" (1889). Altres dades més generals les trobem a la "Flore de France" (1900) de l’Abbé Coste. El molt recent treball de Badré i Deschartres (1979) ens orienta, en part, sobre la distribució actual dels pteridòfits a la Catalunya septentrional.
Pel que fa al Principat d’Andorra, a part els treballs florístics generals dels autors clàssics d’ambdós vessants dels Pirineus, cal esmentar la publicació de Barnola "Les criptògames vasculars del Principat d’Andorra" (1916), que és un resum dels coneixements pteridològics assolits fins el moment. Convé remarcar, especialment, l’aportació (1950) de Mariano Losa i Pere Montserrat, la qual han seguit una sèrie de petits treballs dispersos que han contribuït a completar el panorama de les falgueres de les valls d’Andorra.
La pteridologia al País Valencià i a les Illes
Antoni Josep Cabanilles (o Cavanilles) publicà dades pteridològiques valencianes en els seus llibres de botànica, ja en el segle XVIII. És el cas de les aparegudes, en forma de catàleg que conté les denominacions científica, castellana, catalana i francesa, en les seves "Observaciones sobre la Historia Natural... del Reyno de Valencia"(1797).
Jordi Vidal
Del País Valencià és obligat fer primera referència a Antoni Josep Cavanilles (1745-1804), que a l’inici del segle XIX (1802) ja esmenta algunes falgueres, com Phyllitis scolopendrium, de Benifassà i Aitana. Més tard, les successives publicacions (1905-1918) de Carlos Pau (1857-1937), apotecari de Sogorb, aporten valuoses dades sobre la distribució de les falgueres als territoris meridionals. Les posteriors aportacions de nombrosos treballs d’autors diversos van configurant un coneixement més exhaustiu sobre la distribució corològica del grup a les terres valencianes. Cal ressaltar en aquest aspecte, les recents aportacions (1972, 1984) d’Abelardo Rigual i de G. Mateo.
A les Illes, un dels primers exploradors que refereix, entre d’altres plantes, una succinta llista de falgueres mallorquines, fou Jacques Cambessèdes (1799-1863), metge occità que visità l’illa el primer quart del segle XIX i exposà els resultats el 1826. Més tard (1867-79), Francesc Barceló i Combis (1820-1889), esmentà unes vint falgueres a la seva "Flora de las Islas Baleares". Joan-Joaquim Rodríguez i Femenías (1839-1905), el 1904, refereix setze espècies de falgueres de l’illa de Menorca. Una profitosa visita a Mallorca (1910) de René de Litardière (1888-1957), li permeté descriure dos tàxons nous: Asplenium majoricum i Dryopteris rígida varietat balearica, que han superat el pas del temps mantenint i augmentant, respectivament, la seva categoria taxonòmica. Hernan Knoche, en la seva "Flora balearica" (1921-23), fa un recull prou exhaustiu de les citacions precedents i les acompanya de les seves observacions. En els darrers anys, l’orografia de Mallorca, complicada i favorable a l’assentament de les falgueres, ha estat un centre d’atracció per als pteridòlegs estrangers, que hi han realitzat grans descobertes. Així, Shivas (1969) descriu un nou Asplenium balearicum i Lovis, Sleep i Reichstein, el mateix any, dos híbrids nous: Asplenium x orellii i Asplenium x sollerense. Un catàleg recent de Duvigneaud (1979) ens permet de conèixer millor la llista de falgueres de les Illes.
Situació de conjunt
L’edició, en el seu moment, dels pteridòfits a la "Flora Europaea" (1964), així com el posterior "Atlas Florae Europaeae" (1972), van representar un estímul considerable per tal de posar al dia la nomenclatura, la taxonomia i la corologia de les falgueres dels Països Catalans. Aquest estímul es manifesta, especialment, en els treballs crítics dels autors i en la recerca de camp selectiva. La proliferació aquesta darrera dècada a Europa de diversos pteridòlegs, dedicats a aquesta branca de la botànica, interessats particularment, alguns d’ells, en l’estudi d’algunes formes que creixen al país, i la utilització de les tècniques més modernes en el camp de la citogenètica i la hibridació, han permès un notable avenç en el tractament del grup als Països Catalans. Un recull molt recent d’aquests avenços, pel que fa a la distribució geogràfica, es presenta en el primer volum de la notable "Flora dels Països Catalans" (1984), deguda a Oriol de Bolòs i Josep Vigo, compilació que resumeix de forma crítica els coneixements actuals sobre flora, corologia, fitosociologia i ecologia dels nostres pteridòfits.