Dona alimentant un nadó, pica de Xàtiva, segle XI.
MAX / G.C.
El corrent historiogràfic anomenat tradicionalista o continuista ha intentat evidenciar la permanència de les estructures profundes de la civilització hispànica a través dels canvis polítics i religiosos que van afectar la Península de l’època romano-visigòtica en endavant. Aquest corrent insisteix en la llibertat singular, difícil de relacionar amb els costums islàmics, de què gaudien les dones a la societat andalusina. Segons Claudio Sánchez Albornoz, la dona andalusina va gaudir “d’una consideració i d’un respecte propis de la tradició hispànica... Emmanuel Lévi-Provençal ha arribat a dir que, en el seu temps, encara es podia reconèixer les llars islàmiques del Magrib que eren d’origen hispànic pel condomini exercit per les dones. Aquesta singularitat no podia ser el fruit de la influència exercida pels conqueridors musulmans sobre els hispànics, ja que aquells, orientals i mahometans, pertanyien a una tradició hostil a aquest condomini... En canvi, s’avé clarament amb el que se sap del rol de la dona a la Hispània primitiva”.
El qui escriu aquestes línies ja havia replicat la validesa d’aquesta hipòtesi, especialment sota la seva forma més extrema i alhora més estesa —pròpia de C. Sánchez Albornoz, gran medievalista— en un llibre publicat l’any 1976 i titulat Al-Andalus: estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente. El procés que va tenir lloc a la Península entre els segles VIII i IX no va ser precisament una assimilació dels conqueridors a la cultura autòctona tal com defensen els “tradicionalistes”. El que es produí fou més aviat una oposició entre dos sistemes socials: un d’occidental, conservat en la tradició indígena dels mossàrabs, dels muwallad i dels cristians del nord, marcat pel parentiu bilineal, la consistència de la parella conjugal, la poca cohesió de les parenteles bilaterals i la tendència a l’exogàmia; i un d’oriental, caracteritzat per l’estricta patrilinealitat, la poca importància del fet conjugal i la forta cohesió dels grups de parentiu agnàtic, herència d’un sistema tribal de tipus segmentari, i la tendència a l’endogàmia de tradició àrab. Totes aquestes tendències o pràctiques foren introduïdes a la Península des dels primers segles de la islamització mitjançant les aportacions ètniques i culturals d’origen orientals i magribins. Una de les empremtes més clares de la difusió d’aquestes estructures orientals en detriment de les tradicions i de les pràctiques locals, es pot trobar dins l’abundant toponímia gentilícia àrab de regions com la costa oriental —l’antic Šarq al-Andalus— i les Balears (topònims en Beni seguits d’un antropònim, del tipus Beniali, Benimamet, etc.).
Aquest fet toponímic podria traduir, pel que fa a la societat rural i les relacions fonamentals entre l’home i la terra, la preponderància de les mentalitats i dels modes d’organització estrangers provinents del sud i de l’est de la Mediterrània. En una societat molt més profundament arabitzada del que admetien les tesis continuistes vigents fins els anys setanta, la situació de la dona no devia ser gaire diferent de la de la resta de dones de l’edat mitjana dins el món musulmà. La pretesa llibertat de conducta de què haurien gaudit les dones a l’Àndalus, s’aplicava de fet a una categoria molt particular d’esclaves cantants i ballarines (ǧāriya ǧauvāri) — que també existien dins la tradició “cortesana” de Bagdad— i no pas a les dones lliures a les quals hom imposava, com en altres llocs, els usos socials arabomusulmans molt desconfiats cap a les actituds i els comportaments susceptibles de qüestionar l’honor del grup familiar i del llinatge.
Al llibre titulat The development of the family and marriage in Europe (1983), l’etnòleg i historiador Jack Goody va utilitzar l’esquema comparatiu de les estructures socials occidentals i orientals proposades al llibre Al-Andalus, citat anteriorment, com a punt de partida d’una reflexió sobre les diferències que separen, d’una part, les societats tradicionals de l’antic món mediterrani i, de l’altra, les d’Àsia i les d’Àfrica. Insistint en l’interès d’aquest esquema com a instrument d’anàlisi de les estructures socials, J.Goody discuteix la validesa etnohistòrica de la possible oposició establerta entre els sistemes de filiació, la natura dels grups de parentiu i la tendència exogàmica o endogàmica. Per a J.Goody, aquests criteris de distinció no són els més importants. En opinió seva, l’anàlisi diferencial de les societats ha de tenir en compte un altre criteri, l’existència o no de la “devolució divergent” dels béns en ocasió dels matrimonis i de les defuncions, és a dir, les transmissions dels béns als hereus d’ambdós sexes. A l’islam i a l’Europa medieval, les dones rebien béns gràcies als dots, esponsalicis i heretaments, cosa que no passa, per exemple, a l’Àfrica negra.
Les diferències esmentades a l’esquema proposat, per tant, no esdevenen determinants, sinó que, al contrari, redueixen llur abast. Amb relació a l’existència o no d’aquests “clans agnàtics”, dels quals la toponímia gentilícia valenciana sembla haver conservat l’empremta, Goody planteja: “el fet que les dones, igual que els homes, rebessin drets en diners, béns o terres, significa que la noció, i sobretot la pràctica, del clanisme divergia en certs punts de la del model subsaharià”. Per tant, no hi hauria motius per a oposar l’Orient i l’Occident. El que és determinant és la pràctica o no d’aquesta devolució divergent dels béns. “Quan s’examina bé sigui la història de l’Àfrica del Nord o bé l’evolució passada d’Europa, cal diferenciar entre les regions tribals i les sedentàries, i no s’ha de negligir les diferències de classe d’aquests col·lectius. El rol dels grups de parentiu i la natura de la filiació estan marcats per divergències territorials... A les regions on la població és sedentària, la llei i la pràctica islàmica concedeixen a les dones un dot i els permeten l’herència dels béns conjugals dels seus pares, però els és permès de no fer valer aquest dret i deixar la seva part als seus germans en canvi de beneficis menys materials.”
Aquest darrer punt és important. Als grups sedentaris musulmans, les dones hereten, en principi (desigualment respecte als homes), els béns dels seus pares. Però en certes societats rurals, al Magrib en particular, la pressió social i la força de les estructures patrilineals són prou fortes per a impedir l’aplicació efectiva de les disposicions de la llei musulmana. En aquestes societats, Germaine Tillion va assenyalar, en el seu suggestiu assaig titulat Le harem et les cousins, que “l’arada no ha destruït el llinatge”. Els clans familiars, molt marcats per les tradicions patrilineals i endogàmiques, s’estrenyen al voltant de les terres pageses, que exclouen la possibilitat per a les dones de fer sortir, a través del matrimoni, una part del patrimoni per agregar-lo al d’una altra parentela, tal com es fa a l’occident cristià. És en l’àmbit de la societat rural que es pot constatar l’existència de pràctiques socioeconòmiques d’aquest tipus, tal com ho revela la toponímia gentilícia abundant a l’antic Šarq al-Andalus.
És gairebé impossible accedir a la situació femenina i al rol de què gaudien les dones entre les categories urbanes i les elits socials de l’Àndalus. Com arreu dins el món musulmà medieval, només es coneix el nom d’algunes dones de l’alta societat, que apareixen superficialment en les fonts. Al contrari del món cristià, no es coneixen gairebé referències a matrimonis nobiliaris. Però cal assenyalar que els més coneguts concerneixen a Šarq al-Andalus. Es tracta de tres matrimonis: el de l’emir ‘āmirita ‘Abd al-Malik de València (1061-65) amb una filla de l’emir de Toledo, al-Ma’mūn; el d’al-Muqtadir de Saragossa (1046-81) amb una germana del sobirà de València ‘Alī ibn Muğāḥid (1044-76); i el d’al-Musta’īn de Saragossa —successor d’al-Muqtadir— amb la filla de l’amirita Abū Bakr ibn ‘Abd al-‘Azīz, que governà València durant els anys 1075-85. Exceptuant un o dos casos especials, com el de la cèlebre princesa omeia Wallāda a Còrdova a l’inici del segle XI, les poc freqüents personalitats femenines literàries o intel·lectuals que es coneixen no són altra cosa que noms.
Cal fer esment de la importància del que ens poden aportar els estudis sobre les recopilacions de fatwà o consultes jurídiques proporcionades pels ulemes o doctors de l’Àndalus durant les diverses èpoques de la història i, en particular d’època almoràvit, quan la jurisprudència va gaudir d’un gran desenvolupament. Això ens permetria un millor coneixement de la societat, tant urbana com rural. Sobre la situació jurídica de la dona a l’occident musulmà, l’historiador i arabista H.R.Idris ja havia utilitzat aquest tipus de font, de la qual tragué gran nombre d’indicacions interessants que convindria confrontar amb les extretes d’altres textos del mateix tipus que puguin fer aportacions sobre les estructures socials i sobre la situació de les dones a la vida quotidiana a l’Àndalus.