La guerra dels Matiners

La guerra dels Matiners. 1846-1849.

La guerra dels Matiners hauria de ser reconsiderada en múltiples direccions, més enllà d’allò que es coneix millor. Se sap, per exemple, que fou, un cop més, el resultat de la coincidència d’un estès descontentament camperol i, alhora, d’una nova iniciativa politicomilitar del partit carií, desencisat pel fracàs de la maniobra en favor del matrimoni entre Isabel II i el comte de Montemolín. Resta, per tant, ben clar que, sense l’acció des de dalt del partit carií a l’exili, l’enfrontament no hauria pres les característiques de guerra oberta. En aquest sentit, l’anomenada segona guerra Carlina no representava cap diferència respecte a la guerra dels Set Anys; ben al contrari, referma la idea d’una profunda subordinació de la base del moviment al disseny polític i militar de l’aparell militar dinàstic.

Si es miren les coses des d’un altre angle, però, el conflicte mostra vessants que cal tenir en compte. En primer lloc, que entre la primera guerra i la segona no es pot parlar d’una situació de pacificació completa. Tant a les terres de l’Ebre com a la província de Girona partides de bandolers, més o menys vinculades al legitimisme, continuaren actuant durant tota l’etapa esparterista. Aquestes partides, en bona mesura desballestades per l’acció de les autoritats, connectaren quasi sense solució de continuïtat amb l’inici del conflicte a la tardor del 1846. El conflicte aquest cop, però, es restringí a un espai més petit que el de l’anterior contesa. En els escenaris tradicionals de la Catalunya muntanyesa i de les terres de l’Ebre s’estabilitzà de nou un enfrontament entre un exèrcit poc motivat i les forces carlines, enormement disperses.

La guerra presentà una segona novetat respecte de la primera carlinada: la coexistència en el bàndol revoltat de partides carlines i republicanes. Una coincidència que s’explica per la doble evolució dels uns i dels altres, però que insinua també causes comunes. Unes eren, sens dubte, de rerefons econòmic. Els anys immediats a la segona guerra foren d’una explosió d’estesa i disseminada violència en el món rural. No és difícil registrar una multiplicitat de petits conflictes a l’entorn de boscos, llenya, aigües i pastures, com el qui signa aquestes ratlles va poder comprovar tot resseguint el butlletí oficial de la província de Barcelona en aquells anys.

D’altra banda, els nuclis industrials d’una part del rerepaís entraren en crisi arran de la ràpida industrialització de la capital i el seu hinterland, entorn de Mataró, Vilanova i les dues ciutats llaneres del Vallès. Aquest factor incidí, ben segur, en l’aixecament de republicans, però amplià també la capacitat de reclutament del carlisme. Com Josep Clara mostrà ja fa força anys, entre els matiners de les comarques gironines hi havia una base important de gent d’ofici. A més, cal tenir en compte el factor conjuntural. En aquest sentit, Josep Fontana ha destacat, en una obra recent, que els anys 1846-47 foren de crisi agràriaï, per tant, industrial.

Les pressions derivades del model d’Estat liberal que s’estava construint acabaren de fer la resta. L’impost de consums i l’obligatorietat del servei militar, mot costosa per a les famílies amb pocs ingressos, portaren ben sovint a la revolta en aquells anys. L’any 1845, sense anar més lluny, es produí una extensa mobilització contra les lleves. Aquest era un factor més de pressió que empenyia vers la confrontació amb l’Estat, i que podia ser sentit per sectors diferents d’unes classes populars que estaven definint llavors les seves formes de comprensió de la política dins del liberalisme triomfant, el liberalisme de significació nítidament moderada.