L’excepcionalitat política a Catalunya. 1844-1858.
Un dels elements essencials per a la comprensió de la peculiar imbricació de la societat catalana, i més concretament de les seves classes benestants, en l’Estat liberal espanyol fou la política d’ordre públic. No endebades, Josep Fontana ha assenyalat com, des del final del 1843, la burgesia catalana acceptà de bon grat que fos el govern central qui assumís la tasca de controlar l’ordre a Catalunya, després de les intenses lluites socials i polítiques dels anys 1833-43.En efecte, la intensitat dels conflictes durant el temps de les bullangues comportà la posada en marxa d’uns mecanismes repressius en mans de l’autoritat militar, que van tenir la seva principal expressió en el recurs a les mesures excepcionals (estat de setge, de guerra, suspensió de garanties constitucionals, etc.). La primera aplicació, contundent, d’aquesta via de l’excepcionalitat, la va realitzar el capità general de Catalunya Francisco Espoz y Mina, que implantà l’estat de setge entre el novembre del 1835 i el mateix mes del 1836. L’any 1837 va començar amb una situació excepcional, que es prolongà fins a l’abril, i que va reproduir-se de la mà de Ramon de Meer i Kindelán, baró de Meer, des del 4 de setembre d’aquell any fins al 24 de juliol de 1839. La persecució dels moviments progressistes i radicals i l’apuntalament del domini moderat van dur-se a terme en aquest marc, que, a més, va permetre incrementar la nòmina de les arbitrarietats comeses pel capità general amb dues accions rellevants: la unificació de les intendències de les quatre províncies catalanes, amb la consegüent centralització de les funcions en la de Barcelona (la justificació era aconseguir una major eficàcia en la recaptació dels recursos econòmics per a sufragar la guerra contra els carlins), i la suspensió de la venda de béns nacionals, disposició que fou denunciada a les corts per Mendizàbal el 4 de febrer de 1839. La transgressió de la legalitat vigent que significaren ambdues decisions va traspassar els límits del que podia tolerar el govern mateix i, malgrat la mobilització de diverses entitats catalanes en defensa del general, el seu rellevament fou ja inevitable. L’arribada del nou capità general, Jerónimo Valdés y de Noriega, comportà l’aixecament de l’estat de setge (24 de juliol de 1839), però no el restabliment de la normalitat política, ja que es va mantenir l’estat de guerra.
Durant la regència de Baldomero Espartero les coses, pel que fa a l’ordre públic, no van canviar; per contra, es va intensificar el recurs a les mesures d’excepció, i paral·lelament es va accentuar també la militarització de l’Estat. El mateix general va anunciar els seus mètodes d’actuació setmanes abans d’assumir el poder (octubre del 1840), en reimplantar l’estat de setge a Barcelona el 22 de juliol. Aquesta actuació es produí arran dels avalots antimoderats que tingueren lloc a la ciutat, durant els quals fou assassinat l’advocat reaccionari Francesc Balmas. D’acord amb el precedent, els paràmetres de l’excepcionalitat regiren la política d’ordre públic fins que el general fou obligat a abandonar el poder, a mitjan 1843; la seva traducció en estat de setge es produïa en conjuntures crítiques (bullanga de l’octubre del 1841, iniciada en defensa del règim progressista vigent i davant de la revolta moderada iniciada a Pamplona; insurrecció de Barcelona pel novembre del 1842) i permetia realitzar autèntics càstigs contra poblacions cada vegada menys addictes al règim, com el bombardeig de la Ciutat Comtal el 3 de desembre de 1842 per decisió d’Espartero, que va reafirmar l’estat de setge (el 4 de desembre de 1842) quan eren possibles altres sortides a la crisi barcelonina.
La militarització de la vida política aixoplugava la recurrència a unes mesures d’excepció per mitjà de les quals hom pretenia, no solament mostrar qui exercia l’autoritat i disposava de la força, sinó també assegurar el domini de les classes benestants. Així, s’intentava refermar aquest predomini sobre la base de posar fre al protagonisme de les classes populars i de delmar la iniciativa política de contingut netament progressista i radical. Feia temps que amplis sectors de la burgesia catalana —que havia aplaudit la política del baró de Meer— eren conscients de la pròpia incapacitat per a controlar la participació de les classes subalternes en el procés polític —el principal perill polític a obviar— i que n’havien tret una conclusió clara: calia consolidar el que s’havia aconseguit sense anar més enllà. La “revolució” s’havia acabat.
D’aquí que la implantació i consolidació de l’ordre moderat des del principi del 1844 esdevingués la millor garantia per a mantenir l’estat de coses present. El problema va estar en el fet que el manteniment de la política d’ordre públic aplicada pel règim dels “generals” en períodes de baixa intensitat de la lluita de classes comportà més problemes que beneficis. El cert és que impedia la creació i el funcionament de canals d’integració mitjançant els quals resoldre, per exemple, la conflictivitat industrial i dirimir les diferències polítiques sense els elevats costos, socials i polítics, que derivaven de la recurrència sistemàtica a l’excepcionalitat: el manteniment de Catalunya en perpetu estat de setge des del 1844 fins al 1858 (només durant alguns mesos del Bienni Progressista hi va haver una “normalitat” constitucional) es presentava a ulls dels mateixos moderats catalans del tot injustificat, ja que no podia explicar-se en raó de cap conflictivitat ni de cap coartada bèl·lica (la guerra dels Matiners feia mesos que havia acabat).
La conjuntura del principi del 1850 presentava dos factors que permetien albirar una esperança de normalització política: l’absoluta tranquil·litat política i l’aposta governamental pel reforçament de l’autoritat civil davant de la militar i, per tant, de posar en les mans del governador provincial, d’una manera efectiva i no solament teòrica, la direcció de l’ordre públic. Així es desprenia de la llei per al govern provincial de 28 de desembre de 1849, per la qual es definia com a tal el governador civil, que rebia les màximes competències de tota la seva història. La situació fou perfectament compresa pel diari “La Opinión Pública”, que, recollint una interpel·lació parlamentària del diputat Bonaventura Córdoba al govern sobre la necessitat de derogar l’estat de setge a Catalunya, va fer-se ressò del fet que l’arribada del nou governador provincial Fermín de Arteta a Barcelona havia de comportar el restabliment de la normalitat constitucional. Al cap d’un mes, les expectatives s’havien esvaït del tot i el diari publicava un nou article lamentant que s’hagués frustrat aquest horitzó. L’articulista es queixava del tracte discriminatori del govern envers Catalunya, tracte que semblava més apropiat a una colònia que no pas a un territori de l’Estat peninsular, i s’afanyava a responsabilitzar els governs moderats d’aquesta actitud. Dies després, el diari fou clausurat durant uns dies, i el seu director, condemnat a deportació a Mallorca, pena que finalment li fou commutada.
Set anys més tard, Joan Mañé i Flaquer utilitzava les pàgines del diari madrileny “El Criterio” (la censura de premsa regia al Principat) per a analitzar les causes que havien conduït el govern a suspendre l’estat de guerra arreu de l’Estat, llevat de Catalunya, Màlaga i una estreta franja dels Pirineus aragonesos, considerada com a pas per al contraban, quan, pel novembre del 1856, no existia tampoc cap estat d’agitació que justifiqués les mesures excepcionals. Les reflexions de Mañé foren molt dures i no s’acontentaren amb una simple fixació de responsabilitats polítiques per a explicar el manteniment de l’excepcionalitat: el problema no estava en la mena de govern (progressista o moderat), sinó en el fet que, des del segle XVIII, el règim borbònic havia tractat Catalunya com un enemic vençut, el qual calia sotmetre al procés d’uniformització propi d’Espanya. Per a assolir aquest objectiu, mai no s’havia procurat una via d’integració, sinó que s’havia optat per la força de la conquesta (“¿Se quiere hacer con Cataluña lo que Inglaterra con Irlanda?”), la qual cosa també s’havia fet palesa en el comportament superb i vanitós de les autoritats imposades —elements forans que desconeixien la terra i els homes que l’habitaven—, entre les quals destacava, pel seu omnímode poder, l’autoritat militar. Mañé reclamava un canvi en la manera de governar i que s’abandonés la política de la força en benefici de la raó i de la justícia. La seva veu, moderada, no fou escoltada i l’estat de setge es va prolongar encara dos anys més, fins el 20 de setembre de 1858.