De la monarquia absoluta a l’Estat liberal

Quan Isabel II va pujar al tron al novembre del 1843, la monarquia espanyola havia perdut definitivament les seves antigues bases de legitimitat d’origen diví i dinàstic. La nova reina jurà el càrrec com a monarca constitucional despullada de les prerrogatives de poder absolut que havia tingut Carles IV, el seu avi (o, si es vol més precisió, el seu predecessor dinàstic), quan va accedir al tron el 1788.

Entre un regnat i l’altre, la profunda crisi social i política de l’antic règim va anar ordint i definint una complexa dinàmica revolucionària que, enfront d’altres alternatives possibles de reforma, resistència o involució, va rompre d’arrel els fonaments mateixos de la vella societat i del seu sistema polític.

L’objectiu d’aquestes pàgines és donar compte de les peculiaritats pròpies i de la contribució de Catalunya, el País Valencià i les illes Balears a la revolució liberal espanyola. Una revolució que no es pot entendre del tot si es redueix a una batalla frontal, i inevitable, entre absolutistes i liberals, o entre nobles i burgesos. Al contrari, l’alternativa revolucionària s’anà conformant com a tal a partir del desenvolupament mateix de la crisi de l’absolutisme, i fou el resultat d’enfrontaments (i de pactes) múltiples que afectaren tant les diverses burgesies entre si com la mateixa noblesa, les classes populars i, fins i tot, el clergat.

En diverses proporcions, i amb temps i ritmes també diversos, es troben representants de tots aquests grups socials tant entre el liberalisme com entre els defensors més acèrrims de l’absolutisme. Hi hagué nobles i capellans liberals com també hi hagué burgesos i camperols absolutistes.

No obstant això, per tal que l’absolutisme s’enfonsés va caldre que perdés credibilitat, de manera creixent i sense retorn, davant una pluralitat prou àmplia de grups socials que, de més o menys bon grat i amb major o menor benefici, l’havien sostingut fins aleshores. D’altra banda, per tal que l’Estat liberal es consolidés de la manera i amb les característiques que ho va fer, fou necessària una cruenta lluita política dins les mateixes files d’aquells que, des de la seva diversitat d’interessos, s’anaren definint com a liberals.

Així, doncs, la monarquia constitucional, políticament censatària i socialment oligàrquica, que es consolidà a partir del 1843, va ser al mateix temps el resultat d’una lluita contra l’antic poder absolut i d’una lluita per la definició i l’abast del nou poder liberal. En aquesta lluita, a més, es van anar definint algunes de les actituds bàsiques que, més tard, determinaren la relació entre els territoris de llengua catalana i l’Estat central.

L’esgotament de la monarquia absoluta

El primer i, amb el temps, definitiu trencament substancial dels mecanismes de poder i legitimació de la monarquia absoluta s’ordí durant el regnat de Carles IV. Una sèrie continuada de motins i revoltes, de guerres i conspiracions (que afectaren, fins i tot, la cúpula de l’Estat) disposaren el procés de pèrdua de credibilitat que va constituir l’origen i el fonament de la revolució política.

Catalunya, el País Valencià i les Illes, que en aquell moment esgotaven un llarg període d’expansió econòmica, es van ressentir de manera molt particular de la calamitosa actuació d’una monarquia embrancada en una sèrie d’aventures bèl·liques de resultats desastrosos: contra la Convenció Nacional francesa en 1793-95 i contra Anglaterra entre el 1796 i el 1802. Ambdós conflictes, inscrits en un context de liquidació del precari reformisme il·lustrat del regnat anterior, no van fer sinó aguditzar la repercussió dels problemes d’hisenda de la monarquia i incrementar les tensions internes d’unes societats que s’enfrontaven als seus propis símptomes de crisi i buscaven sortides que la gastada i erràtica política de l’absolutisme no semblava capaç de proporcionar.

A Catalunya, la visible incapacitat del govern i de l’exèrcit regular per a defensar el territori, envaït pels francesos després de la presa del castell de Figueres el 1794, va provocar la formació, relativament autònoma, d’una sèrie d’institucions com ara la Junta de Comissionats dels Corregiments de Catalunya. Aquestes institucions procuraren de conjuminar els esforços dispersos de la població en temes relatius a la formació de cossos de voluntaris, tals com els terços de Catalunya, i al finançament i l’organització de la contesa.

Certament, les formes d’organització seguien, en general, les jerarquies socials establertes a la societat de l’antic règim i, des del punt de vista ideològic, l’”eufòria patriòtica” antifrancesa va estar determinada per una intensa campanya eclesiàstica de contingut majoritàriament reaccionari. Tot i així, l’experiència de la guerra i la palpable constatació que la monarquia era incapaç de resoldre, pels seus propis mitjans, les crisis que ella mateixa provocava, van constituir un avís important pel que feia a la necessitat d’afrontar algun tipus nou de reforma o de canvi polític.

Fins i tot al País Valencià —on la guerra contra els francesos no es va viure de manera tan directa com a Catalunya— la situació bèl·lica i l’esforç econòmic que aquesta requeria afectaren el seu important tràfic comercial, agreujant les dificultats de la indústria sedera i del paper, i incrementant substancialment el nombre d’aturats en ambdós sectors. A tota la zona estudiada, a més, les males collites d’aquells anys se sumaren a les dificultats anteriors i van fer encara més crua la incidència de mals recurrents de l’època, com ara la propagació de la febre groga, entre una població amb dificultats econòmiques creixents.

Les guerres contra la Convenció francesa (la Guerra Gran) i contra Anglaterra degueren constituir, en aquest sentit, moments importants de formació de les actituds polítiques de les diverses burgesies, de les classes populars i, fins i tot, de certs sectors de la mateixa noblesa. En un joc d’actituds actives i reactives —de manera encara molt incipient i, en ocasions, ambigua—, sectors socials i interessos econòmics que, fins aquell moment, es podien haver sentit relativament còmodes dins les estructures polítiques de l’absolutisme, van començar a fer derivar les seves crítiques parcials cap als fonaments mateixos de la societat d’antic règim.

Així, doncs, tot i que els motins populars antifrancesos del 1793 a València estigueren clarament sotmesos a la influència ideològica de l’Església, amb forts components antiil·lustrats i de reivindicació d’un suposat ordre tradicional anterior, la seva mateixa existència i les dificultats de les classes dirigents per a controlar-los van constituir elements d’erosió dels mecanismes de poder tradicionals i, al mateix temps, una escola de formació política summament efectiva, el contingut i l’evolució de la qual no eren sempre previsibles.

El que s’esdevingué a la mateixa València entre l’agost i l’octubre del 1801 il·lustra el caràcter progressivament més complex, des del punt de vista social i polític, d’aquelles formes de protesta.

En efecte, el moviment valencià d’aquells mesos —que tingué per detonant la resistència ciutadana a la introducció d’un nou sistema de milícies provincials per sorteig— fou un moviment molt més organitzat que l’anterior. Respecte a aquest darrer, les fonts de l’època parlen de la presència d’agents d’ideologia declaradament liberal i de partidaris dels principis de la Revolució Francesa. Sigui això prou significatiu o no, el que sembla provat és que aquelles violentes protestes contra les lleves de mossos reuniren no solament membres de les classes populars urbanes, sinó també membres relativament establerts dels gremis, dels llauradors de l’entorn, de l’ajuntament, de la burgesia i del comerç de la ciutat. En aquest context val la pena de fer ressaltar que el malestar d’aquests darrers sectors es gestava des del nomenament d’un nou intendent al principi del 1800. Aquest personatge tenia l’encàrrec d’aplicar una decidida política fiscal i administrativa en benefici de les arques i del poder de la corona, política que topava amb els interessos econòmics i polítics de determinats sectors de l’oligarquia ciutadana, implicada en el motí del 1801.

Encara més, la revolta contra les lleves va afavorir un ampli moviment de protesta agrària de caràcter netament antisenyorial. Un moviment en el qual, un cop més, no solament participaren camperols i llauradors, sinó també membres destacats de la burgesia rural. De manera altament ritualitzada, i sota l’advocació d’un mític Pep de l’Horta, se succeïren les marxes sobre els pobles, les manifestacions violentes i les negatives a pagar les prestacions senyorials degudes en aquell moment. La noblesa valenciana fou molt conscient que en aquella ocasió s’enfrontava a un atac directe als fonaments mateixos del seu poder econòmic i de la situació de privilegi que la sustentava. La dura repressió que inicià al llarg d’aquella tardor a través de l’audiència n’és una prova palpable.

Pel que fa a les Illes, la pàtria del mestre Picornell, protagonista de la primera conspiració republicana el 1795, la interrupció del comerç colonial que provocaren les anomenades “guerres de Godoy” va tenir, igualment, un efecte negatiu afegit sobre els indicis de desacceleració del desenvolupament econòmic que, com a Catalunya i al País Valencià, s’havia anat produint al llarg del segle XVIII. També allà, la crisi econòmica, la desconfiança en la capacitat de la monarquia de garantir la bona marxa de les guerres que emprenia i la sensació d’inseguretat i desemparament que va representar la nova ocupació britànica de Menorca entre el 1798 i el 1802, van anar creant les condicions per tal que la crítica parcial s’anés convertint, entre certs sectors de la població, en un enfrontament global contra l’Estat de l’antic règim. Els moviments populars del 1807-08 a Mallorca, originats per un nou impost sobre el vi, van tornar a reproduir, amb participació de l’Església, el caràcter complex de les mobilitzacions d’aquests anys a tota l’àrea estudiada.

Uns anys que, si bé no es pot dir que fossin linealment prerevolucionaris, sí que van ser profundament crítics per als contemporanis —i summament explicatius des del punt de vista de l’historiador actual— en tant que foren anys de gestació i d’aprenentatge polític de la població pel que fa a la credibilitat i al grau de confiança que es podia atorgar a la monarquia absoluta.

Menorca passa dels britànics als espanyols

Evacuació del castell de Sant Jordi, Maó, 16-6-1802.

Col·l. Hernández-Móra, AMa / J.M.V.

Menorca va ser ocupada per la Gran Bretanya durant una bona part del segle XVIII, fins que l’any 1782 s’incorporà a la corona espanyola. Tanmateix, entre el 1798 i el 1802, arran de l’aliança entre Espanya i França, els britànics tornaren a ocupar l’illa fins que se signà la pau d’Amiens, al març del 1802. Per aquest tractat els britànics renunciaven a bona part de les conquestes d’ultramar, i França es veia obligada a deixar Egipte. Els britànics abandonaren definitivament Menorca el dia 16 de juny de 1802, en què lliuraren el castell de Sant Jordi a l’exèrcit espanyol.

La guerra del francès

Ferran VII, V.Rodés, s.d.

MSPV / G.C.

La conspiració d’El Escorial de l’octubre del 1807, que va afavorir Ferran VII contra el seu pare, va demostrar fins a quin punt la monarquia espanyola feia aigües des de, fins i tot, les més altes instàncies de poder. El motí d’Aranjuez del març del 1808, quan les tropes franceses ja havien entrat a la Península, la renúncia al tron de Carles IV a favor del seu fill i les posteriors abdicacions d’ambdós a Bayona davant Napoleó, van acabar de completar aquell rocambolesc i patètic sainet de l’abandó de sobirania i del suïcidi polític de la dinastia borbònica espanyola.

El caràcter profundament tortuós, laberíntic i paradoxal de tot el procés revolucionari va assolir, potser, un dels seus millors exponents en la complexa dinàmica que es desencadenà durant la guerra contra els francesos a l’Espanya del principi del segle XIX. En efecte, les insurreccions del maig i el juny del 1808 contra els francesos i les autoritats constituïdes que hi van col·laborar van ser una sortida, política en sentit ampli, a una aguda sensació de crisi sense la qual aquell moviment i els seus desenvolupaments posteriors no es podrien explicar plenament.

El trencament o la dispersió dels mecanismes acostumats de poder i de control polític que es van produir durant aquells anys, i l’àmplia mobilització social que la guerra va suscitar, van permetre l’expressió d’un descontentament i d’una multiplicitat d’aspiracions. L’enfrontament entre aquestes aspiracions pel control de la lluita contra els francesos fou el que, en bona mesura, va marcar la problemàtica del període i la seva rellevància per a la presa de consciència revolucionària enfront de l’antic règim.

Execució dels patriotes detinguts per la conspiració antifrancesa, Barcelona, 1809, B. Planella i M. Gamborino, 1815.

BC

Així, doncs, darrere el qualificatiu de “patriota” sorgeixen una constel·lació molt heterogènia d’interessos socials i polítics, i l’únic element de cohesió era la consigna de “fer fora els francesos”. Aquesta pluralitat de forces incloïa des de les classes populars i una creixent presència d’aspiracions (majoritàriament, però no exclusivament, d’origen burgès) properes a l’ideari liberal que s’havia assajat a Europa, especialment a la França revolucionària, fins al clergat més reaccionari i alguns sectors de la noblesa que es negaven a acceptar, en nom de l’absolutisme, la monarquia de Josep I i el seu moderat programa de reformes.

Llibre d’actes de la Junta Suprema de Mallorca, 1808.

ARM / J.G.

En principi, el procés va seguir pautes similars, i en ocasions coordinades, a Catalunya, el País Valencià i les Illes: durant els mesos de maig i juny del 1808 es produïren moviments i aixecaments populars de caràcter majoritàriament espontani que van conduir a la formació d’una sèrie de juntes d’autoorganització i defensa, al mateix temps que augmentaven les manifestacions d’acció antisenyorial. La primera junta resistent fou la de Lleida, formada a mitjan maig; pocs dies després s’instituí la junta valenciana, les notícies sobre la qual portaren a la formació d’una junta suprema de govern a Mallorca.

El caràcter espontani i de fort contingut popular que tingueren els primers motins es va veure ràpidament enquadrat per diferents sectors benestants a través de les institucions juntistes. En aquest sentit, es tendí a escurçar al màxim la fase de revolta popular i, a partir d’aleshores, el que es produí va ser una lluita pel poder entre aquells que buscaven tornar al vell règim, anterior a les reformes il·lustrades, com és el cas de l’Església i d’una bona part de la noblesa senyorial, i aquells que buscaven una sortida cap endavant en un sentit liberal i revolucionari.

Amb tot, les classes populars van ser protagonistes d’excepció en aquells anys, no solament per la unanimitat enfront dels francesos, sinó també per la creixent expressió dels seus descontentaments particulars enfront de les jerarquies i formes d’explotació pròpies de l’antic règim. Això era així, tant pel que fa a l’ampli moviment de resistència al pagament de drets senyorials entre el camperolat (recolzat i dirigit a vegades per sectors burgesos o, fins i tot, de la petita noblesa senyorial) com als moviments contra els diversos impostos a les ciutats. Per exemple, els moviments contra els impostos del vi a Mallorca, que s’encavalquen amb l’aixecament del 1808; l’assassinat del baró d’Albalat dels Tarongers a València, considerat responsable de diverses morts durant els avalots del 1801, o els motins del 1810 a Menorca contra les lleves, contribucions i drets de duanes sobre una població que patia una profunda crisi de subsistències com a conseqüència de la guerra. A Catalunya, i també en altres zones, la constatada resistència dels sectors populars a integrar-se als exèrcits regulars com a forces subordinades de tropa i la seva preferència clara per l’organització quasi autònoma i espontània de les guerrilles són una bona mostra de la voluntat d’autonomia, no sempre assolida, de les aspiracions populars i del caràcter de la seva pròpia lluita contra el francès. La capacitat de contacte amb aquestes aspiracions per part de l’ideari liberal fou un dels problemes recurrents del període i no hi ha dubte que, aquests anys, la penetració de la ideologia reaccionària —en la qual tingué un paper molt actiu el sector més reacionari del clero— va ser potenciada especialment. Una prova de la batalla ideològica amb l’absolutisme, especialment a Catalunya i les Balears, és la comparativament tardana utilització del català per part dels liberals com a vehicle de comunicació i propaganda.

La Junta de Manresa, F.Cuixart i Barjau, s.d.

MCMa / R.M.

En aquest sentit, també, les tensions entre les diferents maneres possibles de ser patriota van ser absolutament determinants per a entendre la dinàmica d’aquell període. Ho van ser perquè la fallida i la complicitat de les antigues institucions, i també el subsegüent esforç d’autoorganització i de defensa enfront de les tropes napoleòniques encarnat en les juntes, implicaven, per la força mateixa de les coses, que aquelles assumissin la sobirania del territori i provoquessin, amb això, una obertura insòlita del debat sobre els fonaments de la sobirania i sobre el caràcter del poder absolut. Així, doncs, la disseminació del poder entre les juntes locals i regionals, la seva posterior unificació a través de la junta central i la seva discussió a les corts de Cadis foren, en si mateixes, un fenomen purament revolucionari que qüestionava, en la pràctica i des de la base, el principi de la sobirania absoluta concentrada en el rei. No deixa de ser notable que durant tot aquest procés en el qual el poder central s’enfonsà i es redefiní, la política del liberalisme català, valencià o balear s’identificà, majoritàriament, com una política de regeneració espanyola en la qual, en tot cas, buscaven de treballar en peu d’igualtat i en la defensa de la particularitat —o del protagonisme— dels seus interessos.

A part d’aquests trets generals, l’experiència concreta d’aquells anys de guerra, de revolució i de reacció, portades totes tres a terme en nom d’un rei mític i desitjat, Ferran VII, va ser bastant diferent a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears.

Pel que fa a les Balears, la protecció de l’armada britànica les mantingué al marge de la penetració de les tropes napoleòniques i les convertí en refugi privilegiat de liberals i absolutistes. La relativa eufòria econòmica que va provocar la presència de refugiats del comerç i les finances, catalans sobretot, fou aviat absorbida per l’enorme pes contributiu que la guerra va comportar per a la població de les Illes, que patiren diversos moments d’aguda crisi de subsistències. Des del punt de vista polític, aquells anys es caracteritzaren per la intensitat de la batalla ideològica entre els idearis liberal i absolutista amb clar predomini dels darrers tant pel que fa a la capacitat de control de poder local com, sobretot, per la preparació de la reacció política que afavorí el retorn de Ferran VII com a rei absolut el 1814.

Escenes de la guerra de la Independència, 1808, J.Flaugier.

MMM / G.S.

A Catalunya, el període en qüestió es visqué en una situació diametralment oposada. El seu territori va patir com cap altre l’ocupació francesa, que es consolidà arran de la caiguda de Girona al desembre del 1811, i fou l’últim àmbit alliberat el 1814. Ateses aquestes circumstàncies, el problema de la guerra i el proveïment de fons per a finançar-la i organitzar-la dominà el panorama quotidià, i va fer girar al seu entorn l’hostilitat entre liberals i absolutistes. La persistència de l’ocupació francesa i el caràcter itinerant de la Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya impediren el desenvolupament d’una autèntica experiència constitucional i d’un debat suficient sobre això. Sectors importants de la burgesia industrial de Barcelona, per exemple, optaren per col·laborar (rebecament o no) amb els francesos, mentre que una bona part de la gran burgesia comercial i financera va fugir a Mallorca. La tímida actitud dels diputats catalans a les corts de Cadis que, a excepció d’Antoni de Capmany, se centraren fonamentalment en temes de comerç i hisenda, mostra, entre d’altres coses, la manca d’un grup relativament compacte i organitzat amb relació a l’impuls de les reformes liberals i a la seva definició.

Aquest grup sí que semblava existir a València, on l’ocupació francesa es limità al període comprès entre el gener del 1812 i el juliol del 1813. En efecte, és probablement a València on es pot trobar més ben documentada l’existència d’una burgesia que començava a identificar la solució dels seus problemes amb l’ideari del liberalisme i que, per tant, buscava de reconduir la crisi de sobirania de la monarquia absoluta cap als fonaments polítics, en un sentit revolucionari.

En aquest sentit, és modèlica l’activitat dels germans Bertran de Lis, a València. Comerciants acomodats lligats a l’assentament de queviures van ser l’eix d’un grup burgès i liberal. A vegades, aquest grup emprà el suport popular urbà i de l’entorn camperol per a finançar partides contra els francesos, per a forçar el desplaçament de les autoritats tradicionals de la junta de València i també desenvolupà una intensa activitat a favor de la formació d’una junta central que convoqués corts plenament constituents. La tasca d’aquest grup a Cadis, centrada fonamentalment en el tema de l’abolició de les senyories que els diputats valencians defensaren en la versió més radical, fou decisiva en l’evolució d’aquella primera experiència constitucional.

Aquesta experiència, més enllà d’allò que es debatia a les corts, fou assumida per la burgesia agrària dels pobles i pel camperolat com l’ocasió per a negar-se a fer distincions entre rendes jurisdiccionals i rendes d’origen territorial, i s’adoptà majoritàriament la suspensió del pagament de qualsevol prestació senyorial. Aquesta actitud desvià cap al suport dels francesos sectors importants de la noblesa i el clergat valencians que, més tard, es presentaren a si mateixos com a plenament legitimistes. Així, doncs, els mateixos nobles que, encapçalats pel marquès de Malferit, elevaren una petició a Josep I demanant-li protecció enfront de la legislació liberal en la qüestió de les senyories, van ser els que prepararen i reberen la tornada de Ferran VII com a rei absolut.

Batalla de Castalla, 1812.

G.C.

L’alliberament del País Valencià a l’estiu del 1813 no va fer més que incrementar les tensions existents entre els absolutistes i els liberals, que havien desplaçat les antigues oligarquies del poder local mitjançant la posada en pràctica, breu però intensa, dels decrets constitucionals en els ajuntaments. La polarització de l’activitat d’aquests darrers, tant a Alacant com a València, en la qüestió de les depuracions polítiques contra els anomenats “servils” o absolutistes, demostra fins a quin punt el temor de la reacció que s’apropava dominà l’ambient polític en els darrers mesos abans de l’arribada d’aquell rei mític, en nom del qual s’havia dut a terme la guerra però, també, la revolució.

La guerra del Francès a Catalunya

La guerra del Francès a Catalunya. 1808-1814.

Al febrer del 1808 el general Philippe Guillaume Duhesme, al capdavant dels exèrcits napoleònics, va entrar a Catalunya per la Jonquera i, després d’una ràpida campanya, va arribar a Barcelona a mitjan febrer. S’iniciava així la guerra del Francès, que fins l’any 1814 va mantenir en peu de guerra tot el país. Si l’ocupació de la capital va ser ràpida i amb poca resistència, la resta del territori s’oposà fortament als francesos, com ho exemplifiquen el llarg setge de Girona, entre el juny del 1808 i el desembre del 1809, i el de Tarragona, o les primeres derrotes dels francesos al Bruc i a l’Arboç al juny del 1808. La resistència va ser de caràcter popular, a partir de guerrilles, i parcialment dirigida per la Junta Superior de Catalunya, que anava desplaçant-se de ciutat en ciutat per evitar ser descoberta. La campanya del general Louis-Gabriel Suchet, entre el 1810 i el 1811, va acabar d’estendre el domini francès a les terres de Lleida i Tarragona. Al principi del 1812, Catalunya fou incorporada a l’imperi Francès i dotada d’una nova divisió administrativa amb dues intendències, les de l’Alta i Baixa Catalunya, i quatre departaments, els del Segre, el Ter, Montserrat i les boques de l’Ebre.

La primera restauració absolutista

Fragments de l’Auca de la Constitució, 1822.

BC / R.M.

La feblesa del règim liberal sorgit a l’escalf de la guerra contra els francesos es féu evident per la relativa facilitat amb què es reinstaurà la monarquia absoluta quan es retiraren les tropes napoleòniques.

La resistència absolutista al liberalisme, una constant de tot el període, va assolir un impuls singular a la campanya electoral per a corts ordinàries de la tardor del 1813, en què el clergat i els servils assoliren una significativa importància numèrica i propagandística. Des del final d’aquest mateix any, al mateix temps que Ferran VII signava amb Napoleó el tractat de Valençay i començava a preparar el seu retorn a Espanya, l’ambient propici per a una acció de força contrarevolucionària ja s’havia estès àmpliament.

No és casualitat, ni és una paradoxa, que l’impuls reaccionari més virulent i organitzat es produís en ciutats o en zones on la penetració de l’ideari liberal havia estat major i on s’havia viscut més de prop aquella primera experiència constitucional. Zones, en suma, on l’impuls del liberalisme revolucionari havia provocat una major conflictivitat política i social amb les antigues classes privilegiades.

Així, doncs, sota la protecció de militars victoriosos enfront dels francesos com ara el molt aviat tristament famós general Elío i amb el concurs, econòmic i de tot tipus, d’una noblesa molt afectada per l’oposició antisenyorial d’aquells anys, València, una ciutat políticament crítica per a ambdós bàndols, es convertí els darrers mesos de 1813 i els primers del 1814 en el gran teatre d’operacions de la reacció absolutista.

Mentre el rei anava temptejant el terreny en un intencionadament dilatat i tortuós retorn a través de Catalunya, en part encara ocupada pels francesos, arribaven a València els representants més destacats de la trama civil i militar de l’absolutisme des de Mallorca i des d’altres llocs del país. L’entrada triomfal del monarca a la ciutat el 16 de març de 1814, poc després de la decisiva trobada prop de Sogorb amb el general Elío; la complaent acceptació reial de l’anomenat Manifiesto de los Persas, signat per 69 diputats absolutistes, i, finalment, el decret de condemna de tota la legislació revolucionària emès el 4 de maig, donaren cos definitiu al cop d’estat absolutista que posà terme, sense resistències realment eficaces, al primer experiment de liberalisme polític espanyol.

Des de la mateixa ciutat de València sortiren les tropes que ocuparen Madrid i detingueren els constitucionalistes més destacats. S’inicià aleshores una dura repressió contra afrancesats i liberals, que conjuminà els judicis sumaríssims —d’escàs respecte, fins i tot, a les formes de legalitat vigent— amb el terror civil als carrers exercit pels servils.

Si a Catalunya i, especialment, a Barcelona, l’experiència constitucional fou en part frustrada per la presència constant de tropes franceses, a València el retorn a l’absolutisme va significar una major consciència del canvi. La restauració dels ajuntaments absolutistes va desplaçar del molt desitjat poder local tot el sector de la burgesia de negocis, agrària i mercantil, a favor dels antics rendistes i propietaris acomodáis a l’antic règim.

D’altra banda, tant a Catalunya com al País Valencià, la resistència antisenyorial continuà animada als pobles per la voluntat reial de considerar que l’anul·lació del que disposava el famós decret revolucionari d’abolició de les senyories del 1811 afectava només la reintegració als senyors de les seves rendes de tipus territorial, però no la jurisdicció, que quedava incorporada a la corona.

Aquesta darrera dada permet de reflexionar sobre les dificultats d’una restauració absoluta, en totes dues accepcions del terme, de l’ordre anterior al 1808. La resistència de pobles com ara Bunyol, Gandia, Sueca i Elx a la zona valenciana, o els de Gelida, Masquefa i Lavern a Catalunya, a pagar els drets senyorials aprofitant l’efectiva confusió d’aquests entre el que provenia d’un dret territorial (de propietat) dels senyors, i el que eren drets jurisdiccionals o “restes de l’antic dret feudal”, demostra que el camí obert a Cadis, al marge de la seva feblesa política i de les múltiples lectures possibles de l’ideari liberal, no s’anava a tancar. Entre d’altres coses perquè a través del debat sobre l’origen dels drets senyorials s’havia obert pas, definitivament, una idea de propietat, privada i absoluta, de la terra que ja no era la de l’antic règim. Una idea de propietat que encoratjava i legitimava les esperances d’accedir-hi per part d’una burgesia desitjosa de terres que, almenys durant un temps, podia fer confluir els seus interessos amb els del camperolat.

En aquest context d’esperances frustrades, la crisi econòmica, que s’aguditzà després de les guerres napoleòniques, la fallida de la hisenda i l’imparable procés d’emancipació de les colònies americanes van anar provocant una creixent condensació social de les queixes a través del llenguatge polític liberal que llimà, substancialment, el caràcter més aviat minoritari que aquest havia tingut durant bona part de l’experiència gaditana.

La presa de consciència revolucionària per part de les burgesies catalana, valenciana i balear (i no solament d’aquestes) fou, per tant, un procés que es gestà entorn de la frustració d’aspiracions d’accés a la terra, al poder polític i a la presa de decisions econòmiques en sentit ampli quan l’aparell de l’Estat absolutista va revelar la seva inoperància. L’experiència dels anys 1808-14 havia ofert un reguitzell de solucions possibles i, posteriorment, va trobar el suport social que potser abans no havia tingut en la mateixa proporció i grau d’autoconsciència.

Així, doncs, mentre la repressió i la tasca inquisitorial buscaven en la política i en la moral la regeneració dels costums, la burgesia s’escarrassava a crear escoles, mitjans de difusió i associacions culturals de nou encuny, es propagaven les societats secretes de caràcter maçònic i anava prenent cos la fórmula conspirativa i de pronunciament que pogués fer caure, mitjançant la força, l’absolutisme.

El bienni 1817-19 va ser decisiu pel que fa a aquesta opció insurreccional enfront de l’absolutisme. L’intent del general Luis de Lacy a Barcelona el mes d’abril del 1817, que tingué una relativament àmplia i socialment heterogènia base civil, formà part d’aquest clima revolucionari i conspiratiu on s’integraren també les importants connexions valencianes i alacantines de l’intent de Van Halen d’aquell mateix any. La famosa conspiració encapçalada pel coronel Vidal, descoberta al gener del 1819 a València, on de nou tingué un paper decisiu la família Bertran de Lis, és un bon exponent del caràcter potencialment ampli de l’opció antiabsolutista i revolucionària. Així, juntament als Bertran de Lis, en l’intent del 1819 cal esmentar figures com ara el comte d’Almodóvar o el frare liberal Ascensi Nebot, a més d’altres notables locals, militars de diferent graduació i, fins i tot, alguns pagesos.

La conspiració del coronel Vidal, com moltes altres, va ser desarticulada abans d’actuar i va acabar amb una sagnant repressió on va perdre la vida, entre d’altres, el fill de Vicent Bertran de Lis. No obstant això, aquells esforços van ser alguna cosa més que esforços aïllats. La trama conspirativa valenciana desarticulada el 1819 havia estat en contacte amb la que hi havia entorn del capità Riego, el pronunciament del qual al gener del 1820 a Cabezas de San Juan va obrir pas als aixecaments successius de diverses ciutats espanyoles que, finalment, obligaren Ferran VII a acceptar la constitució del 1812.

Francisco Javier de Elío

El general Elío, V. López, s.d.

MSPV / G.C.

Francisco Javier de Elío (Pamplona 1767-València 1822), capità general del segon i tercer exèrcit durant la guerra del Francès, fou un dels principals instigadors de la reacció absolutista que triomfà amb el retorn de Ferran VII l’any 1814: juntament amb el general Eguía ocupà Madrid, procedí al tancament de les Corts i inicià la persecució contra els liberals. Capità general de València i Múrcia, fou un dels principals responsables de la repressió absolutista. El triomf de la revolució del 1820 a València comportà la seva destitució i immediat empresonament. Sotmès a procediment judicial, fou condemnat a mort i executat.

El Trienni Liberal: 1820-23

Societats i tertúlies patriòtiques durant el Trienni Liberal.

El Trienni Liberal va ser el veritable laboratori de proves del liberalisme enunciat a Cadis. Va ser aleshores que s’impulsaren decididament les mesures bàsiques d’alliberament del mercat de terres, de la mà d’obra i de la circulació de mercaderies que tan necessàries resultaven ja davant de la inoperància de l’absolutisme per a encarar la crisi econòmica i resoldre, amb major realisme i menor cost econòmic, els problemes derivats de la pèrdua de les colònies.

En aquest sentit s’explica l’ampli i decidit suport al nou règim per part de burgesies com la catalana o valenciana, que havien anat perfilant ja un projecte de desenvolupament industrial i comercial, però també agrari, on es feia necessària l’articulació del mercat interior, alhora que es redefinien els termes d’una nova relació postcolonial amb les antigues possessions americanes.

D’altra banda, el caràcter marcadament utòpic (però teòricament universalista i integrador) d’aquest primer liberalisme, encara no prou contrastat per l’experiència històrica, permetia que l’ideal de llibertat pogués ser sentit i reinterpretat per sectors amplis del camperolat subjectes a exaccions senyorials i per la població menestral o fabril que, en el context de la crisi econòmica i de la manca de feina d’aquells anys, podia sentir una certa comunitat bàsica d’interessos amb la burgesia liberal. Cal pensar, per exemple, en la paralització de les fàbriques a Barcelona per part dels mateixos industrials a fi que els obrers poguessin sortir a defensar la constitució del 1812 i, de pas, cremar algunes de les botigues on es venien teixits estrangers, la introducció dels quals s’assenyalava, equivocadament o interessadament, com a responsable de la crisi industrial.

A les Illes, on l’esperit de revenja absolutista i la seva capacitat de control sobre la població s’havia exercit durament des del 1814, la constitució de Cadis fou rebuda amb l’assalt al convent de Sant Domènec i l’edifici de la Inquisició de Palma de Mallorca. Mentrestant, la burgesia s’organitzava per mitjà d’associacions com ara la Societat Patriòtica Balear, hereves de l’esperit de regeneració econòmica i educativa de les societats econòmiques de la Il·lustració. La formació de la Milícia Nacional Voluntària, el suport als primers i precaris intents desamortitzadors, la recerca de control del poder local i el sosteniment a pescadors i mariners contra la matrícula de mar, van ser els grans punts d’encadenament entre els diversos sectors d’un liberalisme que, molt aviat, es veié empaitat per una poderosa reacció absolutista.

A València, les tensions acumulades pel liberalisme i el decidit suport popular urbà al nou règim es conjuminaren per frustrar l’intent del general Elío de mantenir-se al poder malgrat el canvi de règim. Un ampli i tumultuós moviment ciutadà, que tingué lloc el 10 de març de 1820, va portar a la Capitania General l’antic conspirador liberal del 1819, el comte d’Almodóvar. Una cosa semblant s’esdevingué en altres nuclis urbans del país, com ara Alacant, i, a partir d’aleshores, la política diària de les ciutats estigué marcada per un alt grau de mobilització i efervescència política que fins i tot les mateixes autoritats liberals trobaren difícil de controlar.

Al camp, la situació era més complexa pel que feia al suport al nou règim. És sabut que certs sectors del camperolat català o valencià —i de les antigues oligarquies vinculades al món agrari i a les petites ciutats del seu entorn— se sentiren molt aviat amenaçats per la política liberal i expressaren el seu descontentament per mitjà d’una alineació més o menys decidida amb el reialisme. No obstant això, en altres zones, l’abolició dels drets senyorials ressuscità expectatives radicals d’interpretació del decret del 1811 i animà un bloc antiabsolutista, no exclusivament burgès, en els pobles subjectes al domini senyorial.

En qualsevol cas, durant el Trienni es produí un procés creixent de penetració del liberalisme com a ideologia revolucionària que cercava, i en bona manera era capaç d’aconseguir, un grau significatiu d’enteniment amb amplis sectors de les classes populars a Catalunya, al País Valencià i a les Illes.

En aquest sentit, l’amplitud del debat polític, de l’educació política de la població, generat entorn de totes aquestes qüestions fou una de les característiques que dotaren el Trienni d’aquesta especificitat històrica com a laboratori del liberalisme. En aquells anys es produí una important renovació cultural i ideològica a través d’institucions i mecanismes diversos. Des de, per exemple, els intents de la burgesia catalana per a restablir la Universitat de Barcelona i reanimar les acadèmies de belles lletres i de ciències, fins a la creixent activitat de les societats macòniques, la proliferació dels clubs de discussió política i cultural —les anomenades “tertúlies patriòtiques”—, passant, molt significativament, per la creixent circulació de pamflets, catecismes polítics i iniciatives culturals dirigides a l’educació constitucional de la població. A Catalunya i a les Illes, especialment, la utilització i potenciació del català com a vehicle de comunicació de l’ideari liberal a les classes populars fou un tret destacat de les iniciatives del teatre popular i polític de Josep Robrenyo, i de la tasca realitzada a Mallorca per Josep Amengual i el seu “Setmanari Constitucional”.

Tot i així, aquesta disseminació social del liberalisme portava un ampli potencial de conflicte intern en la mesura que afectava interessos molt diversos que la pràctica política havia d’enfrontar i delimitar. És precisament des d’aquest caràcter socialment complex i ideològicament polifònic del liberalisme, des d’on cal abordar la divisió del liberalisme del Trienni que, en la versió política més rellevant, va donar pas a les faccions “moderada” i “exaltada”. Aquest fou un fenomen no estrictament parlamentari, ni tampoc purament autoreferencial de la mateixa burgesia. Al contrari, la divisió del liberalisme fou producte de la fricció de la pràctica política entre tots aquells que cercaven d’apropiar-se, precisament, la definició mateixa del que era ser liberal als anys vint del segle XIX. Dues qüestions bàsiques destacaven en aquest sentit. D’una banda, els límits que les diferents burgesies i altres grups benestants liberals estaven disposats a fixar a l’exercici i a la definició mateixa de la sobirania nacional. De l’altra, les possibilitats de consens amb les antigues classes privilegiades entorn del problema, fonamentalment, de la propietat de la terra.

En aquest darrer sentit, és significatiu que, mentre que les lleis de desvinculació i desamortització van ser aprovades amb celeritat per les corts, la de l’abolició de senyories suscità un llarguíssim debat. El teló de fons d’aquest debat no fou altre que el radicalisme antifeudal que es vivia en la lluita quotidiana dels pobles contra el pagament dels drets senyorials.

Així, mentre que els diputats valencians Ciscar i Navarro defensaven una interpretació radical del decret del 1811, el capità general de València, el comte d’Almodóvar, insistia, amb poc èxit, a demanar als pobles respecte pels “inalienables drets de propietat”. En aquest clima, sectors de la burgesia ciutadana i de certes oligarquies agràries cercaren d’assolir els mitjans de paralitzar l’exercici de fet de la sobirania nacional, expressada en la multitud de manifestacions i representacions que marcaven el dia a dia de la tasca dels ajuntaments; les autoritats liberals estaven sotmeses a una pressió política molt intensa.

Execució del general F.J. de Elío, 1822.

G.C.

Els límits de la revolució i les tensions internes que la seva pràctica estaven generant no es van fer esperar. Són significatius, pel que fa a aquesta qüestió, els tumults del 1820 a València davant dels primers símptomes d’involució, encarnats per l’actitud de l’arquebisbe Arias enfront de la reforma de regulars i la reducció del delme. El moviment ciutadà va provocar el desterrament del bisbe, l’acceleració —ben orquestrada per la família Bertran de Lis— del judici al general Elío i la renovació de certs empleats de l’administració. A València també es va materialitzar la divisió entre moderats, personificats en Almodóvar, i exaltats com els Bertran de Lis. Si s’hi afegeix la tensió resultant de l’increment de les partides reialistes al sud del País Valencià i les notícies de tot allò que passava en una línia similar a Catalunya i les illes Balears, i les revoltes ludites d’Alcoi i la gestió moderada del govern central de Bardají-Feliu, és possible traçar les pinzellades bàsiques d’un quadre de tensió creixent entre els sectors liberals.

La revolta exaltada valenciana, que tingué lloc al desembre del 1821, va ser un dels agents decisius en la caiguda del govern moderat de Madrid. L’àmplia agitació popular que acompanyà aquell moviment no va fer sinó aguditzar el temor creixent de sectors importants de les classes propietàries més ben instal·lades, des de la noblesa fins a la burgesia agrària i comercial, que començaren a confluir en la voluntat de frenar un procés revolucionari que escapava a qualsevol interpretació moderada.

La insurrecció reialista a catalunya. 1822

Simultàniament a la divisió liberal, la reacció absolutista es tramava a tot arreu. A Catalunya, els primers signes de revolta antiliberal es produïren ja el 1821. El 1822 es desencadenà un important aixecament camperol, inspirat i finançat per l’absolutisme més recalcitrant, com ara el representat pel marquès de Mataflorida, que fou capaç d’utilitzar per al seu profit la frustració camperola davant de la política liberal, aguditzada per la major eficàcia i pressió de la fiscalitat del nou règim en un moment de crisi agrària. La formació de la regència de la Seu d’Urgell va semblar donar solidesa a aquells intents d’involució que s’observaren també a Mallorca, amb l’aixecament absolutista del 1821, i al País Valencià, sobretot a la zona del Baix Segura, però també en diverses zones del nord del país. Enfront del caràcter molt més uniforme i generalitzat d’aquests aixecaments en algunes comarques catalanes, al País Valencià i a les Illes l’absolutisme estigué molt més desorganitzat i dispers fins, almenys, el 1823.

Capçalera del “Diario Constitucional, Político y Mercantil de Palma”, 5-6-1821.

ARM / J.G.

Amb tot, els intents d’enllaçar l’absolutisme a les tres àrees esmentades no tingueren l’èxit desitjat i s’enfrontaren d’un bon començament a la resistència del liberalisme més radical. L’aixecament mallorquí a Campos fou ràpidament apagat per les tropes i la milícia liberal. Alacant va respondre amb un aixecament popular radical a les notícies d’una important conspiració reialista a Oriola; la tramesa de tropes i milicians liberals a aquella ciutat conjurà el perill i va contribuir, significativament, a neutralitzar les activitats absolutistes a la zona. A València, la milícia i el liberalisme radical feren avortar la conspiració destinada a alliberar el general Elío, amb el coneixement de Ferran VII i la participació del marquès de Mataflorida, membre de la regència d’Urgell. El resultat va ser el ràpid ajusticiament del general Elío en un clima de venjança i radicalisme on, de nou, van ser protagonistes excepcionals els Bertran de Lis. Finalment, a Barcelona, la campanya de les tropes del general Espoz y Mina va vèncer la resistència de la regència d’Urgell i l’1 d’abril de 1823 es va poder declarar pacificada Catalunya sota control liberal.

Tanmateix, el 7 d’abril, en un clima de divisió liberal i d’enfrontament violent entre radicals i servils, les tropes franceses dels Cent Mil Fills de Sant Lluís van posar fi a una experiència de govern constitucional que l’absolutisme interior havia estat incapaç d’enfrontar amb les pròpies forces.

Els Cent Mil Fills de Sant Lluís

Ferran VII amb el duc d’Angulema i els Cent Mil Fills de Sant Lluís, s.d.

G.C.

En el congrés de Verona del final del 1822, les potències de la Santa Aliança (Rússia, Àustria i Prússia, amb l’oposició de la Gran Bretanya) decidiren intervenir a Espanya per restaurar l’absolutisme. Així, el 7 d’abril, el duc d’Angulema penetrava a la Península pel Bidasoa al capdavant d’un exèrcit d’uns 60 000 homes, coneguts com els Cent Mil Fills de Sant Lluís. La poca resistència liberal que va trobar aquest exèrcit li va permetre arribar el dia 23 de maig a Madrid, on rendí honors a Ferran VIL Major resistència va trobar el mariscal Moncey, que va ocupar Catalunya amb unes forces d’uns 18 000 homes, als quals s’afegiren els 8 000 que dirigia el baró d’Eroles, però, finalment, pogueren derrotar l’exèrcit liberal del general Francisco Espoz y Mina a la batalla de Llers. L’ocupació francesa es prolongà fins l’any 1827.

Una restauració impossible

La segona restauració de Ferran VII com a rei absolut es produí enmig d’una violenta repressió antiliberal que procedia tant de les instàncies oficials com del terror civil exercit pels reialistes.

A les Balears, l’arribada de la flota francesa fou rebuda amb saqueigs i incendis de les propietats i les cases de liberals i xuetes, i s’hi establí una nova intendència de policia. A València, els caps de les partides reialistes van aconseguir el poder al juny del 1823, amb el suport de les forces franceses, i establiren una junta governativa del regne que fou l’encarregada de promulgar les mesures bàsiques inicials de restauració de l’absolutisme abans, fins i tot, de rebre ordres de Madrid. La junta, en un clima de terror civil, va reposar els antics ajuntaments, va formar els voluntaris reialistes i va instaurar un tribunal de purificacions que garantís “des de baix” la restauració absoluta del govern central.

Catalunya se salvà, durant els primers quatre anys, de les formes més extremes de la repressió antiliberal, gràcies a la permanència en el territori de les tropes franceses. Malgrat aquest fet, fins i tot allí, la fúria dels ultres —especialment del clergat— fou difícil de controlar i, quan el 1827, en plena guerra dels Malcontents, Charles d’Espagnac, comte d’Espanya, es féu càrrec del govern, el terrorisme antiliberal assolí quotes similars a les de la resta de les zones estudiades.

Tot i això, aquest darrer període de règim absolut no es pot identificar únicament i exclusivament amb la repressió del liberalisme i una mera tornada enrere del rellotge de la història. Ben al contrari, aquells deu anys van ser decisius per a la reformulació de les actituds polítiques, tant dels liberals com de la monarquia mateixa i de sectors amplis de la noblesa.

El programa reformista dels governs de Ferran VII, al mateix temps que cercava d’estabilitzar el règim i d’impedir-ne la fallida econòmica, en algunes ocasions contactà fins i tot amb velles aspiracions liberals. Destaquen, en aquest sentit, la permanència de la incorporació a la corona del dret jurisdiccional senyorial; la supressió formal de la Inquisició; les mesures que tendien a afavorir el proteccionisme en matèria de cereals, a permetre la lliure circulació interior de grans i a recompondre la política aranzelària amb relació a Amèrica; el codi de comerç del 1829 o, també, l’ambigua i vacil·lant política de reforma dels gremis.

El fracàs d’aquest programa revisionista es degué, fonamentalment —juntament amb les divisions internes dels diversos reformismes—, a la pròpia incapacitat de la corona, que ja no gaudia ni dels mitjans necessaris ni de prou credibilitat política per a imposar-lo.

La feblesa de la monarquia tenia molt a veure amb el grau d’erosió i divisió interna de l’absolutisme, enfrontat, com el liberalisme, a la fricció de la pràctica política durant aquells llargs anys d’inestabilitat i de canvi en el marc de la crisi de la vella societat.

En efecte, les mateixes condicions de la restauració del 1823, que es dugué a terme des de les bases socials més ultramuntanes de l’absolutisme, permeteren que aquestes se sentissin legitimades per a intentar imposar la seva política a la monarquia. L’oposició apostòlica, contrària a tot tipus de reformes, començà a organitzar-se a través de societats secretes i, amb el poder que li donaven els cossos de voluntaris reialistes, fustigà de bon començament les mateixes autoritats fernandines, i el seu suport va derivar de manera gradual cap a l’infant Carles.

Màxima expansió de la revolta dels Malcontents.

L’activitat dels ultrareialistes valencians fou intensa durant tots aquests anys mitjançant les partides organitzades al Maestrat i, en menor grau, al sud del país, i amb conspiracions relativament importants, com ara la del 1827 a València, si bé no assolí mai la capacitat de mobilització, extensió i consolidació que va significar a Catalunya la guerra dels Malcontents.

En una conjuntura de caiguda dels preus agraris i d’increment de la pressió fiscal, la guerra dels Malcontents va ser finançada per la noblesa més ultramuntana, animada per la propaganda reaccionària del clergat i sustentada socialment per la població de zones rurals i de petits nuclis urbans dependents de l’agricultura, que, com els corregiments de Tarragona, Manresa, Vic o Cervera, trobaven majors dificultats per adaptar-se a la creixent penetració del mode de desenvolupament capitalista al món agrari. La insurrecció del “rey cap per aball”, en referència a Ferran VII, va amenaçar d’estendre’s a altres zones del País Valencià, del País Basc i, fins i tot, d’Andalusia.

Caricatura al·lusiva a la crueltat del comte d’Espanya, Sancho Gobernador, Barcelona, c.1836, BC.

L’actuació de les tropes fernandines sota el comandament del comte d’Espanya no aconseguí d’apagar la rebel·lió i va caldre que Ferran VII viatgés a Catalunya; abans, però, es veié amenaçat al seu pas per València amb una conspiració reialista —desarticulada abans d’actuar— que pretenia d’obligar-lo a retornar al fonamentalisme absolut més cec.

L’oposició liberal, tant a l’interior com a l’exili, també va anar variant i fraccionant les respostes a l’absolutisme. D’una banda, hi havia aquells liberals que intentaren, recurrentment al llarg de tot el període, d’enderrocar el règim de Ferran VII per la via de la insurrecció armada o el pronunciament; de l’altra, sectors de la burgesia que es recomponien econòmicament i creaven lligams de contacte i interès amb la mateixa monarquia, cosa que els havia de facilitar, a mitjà termini, la possibilitat d’un pacte. En ocasions, ambdues possibilitats es creuaren i/o complementaren, però, de tota manera, definien estratègies revolucionàries diferents.

Pel que fa als primers, es produïren diferents intents insurreccionals fallits —i, en bona mesura, desconnectats o conflictius entre si— com el del 1826 a les costes alacantines; la conspiració mallorquina del 1831, animada per la revolució francesa del 1830, que incità també intents d’invasió des dels Pirineus per part dels militars Valdés, Milans i Mina; o la participació valenciana en la conspiració de Torrijos al desembre del 1831.

Aquests fracassos, però no solament aquests, van fer que un sector important del liberalisme comencés a donar mostres clares de la seva voluntat d’assolir una entesa amb els sectors més reformistes de l’absolutisme, els quals veien en el carlisme una amenaça major per als seus interessos que la que procedia d’un liberalisme raonable o, en qualsevol cas, susceptible d’arribar a un acord reformista “des de dalt”. És prou il·lustrativa d’aquesta situació la representació que el burgès valencià Vicent Bertran de Lis, en altre temps radical, va dirigir a Ferran VII des de París, el 1831, on li proposava un enteniment per tal de salvar la monarquia, “labrar la felicidad” de la nació i “tener al fin una constitución estable que asegure para siempre las personas y propiedades de los ciudadanos que forman la sociedad (sense) los escollos de la revolución”.

En aquest context, la conspiració de Torrijos d’aquell mateix any va representar, potser, el cim tràgic de tot un projecte insurreccional que, entre altres coses, no va ser capaç de posar en perill el règim de la mateixa manera, o amb la mateixa intensitat, que ho va fer la trama absolutista forjada entorn a Dom Carles.

Els famosos esdeveniments de La Granja, que cercaren de revertir la Pragmàtica Sanció del 1830 que permetia l’accés al tron de la infanta Isabel, van frustrar les esperances d’una certa aparença de legalitat en la presa de poder absolut per part del germà del rei enfront de la (inesperada) filla de Ferran VII i Maria Cristina.

Així, al mateix temps que el nou govern tímidament oberturista de Cea Bermúdez decretà una amnistia i cercà una certa aproximació al liberalisme més moderat, el carlisme es reorganitzà i optà decididament per la violència. Tant a Catalunya com a València, es pot constatar la reorganització de les partides reialistes i una primera escalada d’aldarulls i conspiracions. Fins i tot abans que es produís la mort del darrer rei absolut, ja havia començat la primera guerra Carlina, i amb aquesta, una nova i definitiva etapa de la revolució liberal.

Manuel de Llauder, capità general de Catalunya

M. de Llauder, J. de Madrazo, s.d., col·l. del marquès de la Vall de Ribes.

ECSA

Manuel de Llauder i de Camín, marquès de la Vall de Ribes, va néixer a Argentona l’any 1789. Es dedicà a la carrera militar i va participar en diverses accions, durant la guerra del Francès, que li valgueren els títols de brigadier i de marquès. Fou nomenat capità general de Catalunya al desembre del 1832 en substitució del comte d’Espanya. Des de llavors assolí un important protagonisme polític, sobretot arran de la mort de Ferran VII, en decantar-se a favor d’Isabel II i en contra dels carlins (organitzà els primers batallons de la Milícia Nacional Voluntària de Barcelona), i arran del manifest que dirigí a la reina, al final del desembre del 1833, en contra de les reformes impulsades per Javier de Burgos i en defensa de les prerrogatives de l’autoritat militar en el camp de l’ordre públic.

Efímer ministre de la Guerra (novembre del 1834-febrer del 1835), retornà a la capitania de Catalunya, on la seva posició molt moderada l’enfrontà al progressisme: davant els avalots del 25 de juliol i del 5 d’agost fou objecte de l’animadversió popular i hagué de fugir de Barcelona. Va morir a Madrid l’any 1851.

El fracàs de la revolució des de dalt: 1833-36

Els deu anys que transcorregueren entre la mort de Ferran VII i la pujada al tron d’Isabel II consolidaren el triomf definitiu de la revolució liberal. En aquells anys, es lliurà una violenta batalla política que enfrontà, no solament absolutistes i liberals, sinó també els mateixos liberals entre si. Com s’havia esdevingut durant el Trienni Liberal, el que estava en joc eren les característiques i l’abast de la idea mateixa de revolució.

En aquell enfrontament múltiple, Catalunya i el País Valencià tingueren un paper crucial, tant per l’extensió i la complexitat dels nuclis liberals com per l’activitat dels importants focus carlins que s’activaren immediatament en zones com ara el Maestrat o les àrees muntanyoses de Girona, Lleida i Barcelona. En la guerra carlina, més enllà de la lluita dinàstica, el que s’estava dirimint en el terreny polític era el trànsit mateix d’un sistema de poder absolut a un altre de liberal. Així, doncs, l’evolució del carlisme i de la revolució liberal van anar estretament lligades al llarg de tot aquest període crític.

Al mateix temps que el carlisme apostava clarament per la violència com a forma d’expressió del seu ideari polític, una part del liberalisme català i valencià l’abandonava, almenys temporalment. Confluí, d’aquesta manera, amb l’actitud incipientment reformista d’una monarquia extraordinàriament afeblida interiorment, escassa de suports i obligada per aquesta feblesa, i per la intransigència del carlisme a realitzar certes concessions.

Peticions com les del capità general de Catalunya Manuel de Llauder, forçaren la destitució de Cea Bermúdez i el nomenament de Martínez de la Rosa amb l’objectiu d’abordar algunes “reformes necessàries” que neutralitzessin, tant com fos possible i d’una sola vegada, el radicalisme carií i el liberal.

A mig camí entre una carta atorgada i una mera convocatòria a corts consultives en dos estaments, el nou règim de l’Estatut Reial, que s’inaugurà el 1834, fou un primer assaig temptatiu de compromís polític entre els sectors més temperats de l’absolutisme i els més moderats del liberalisme. Com demostren les característiques sociològiques i l’actuació parlamentària dels representants valencians i catalans a les corts, aquell projecte de trobada possible entorn d’un programa bàsic de reformes legals i pacífiques fou ben rebut, inicialment, per un sector del liberalisme. Un sector que recordava, amb temor, l’experiència de radicalització del Trienni i que era conscient de la creixent diferenciació social i el conflicte d’interessos que generava el desenvolupament del capitalisme al camp i a les ciutats. Com deia el valencià Ciscar i Oriola, per a ell “en quitándole los feudos y señoríos de sus tierras todo iba bien”. Més enllà d’això, tan perillós era el carlisme com el radicalisme liberal. El joc polític en les institucions, sota l’emparament de la corona, podia ser el mitjà adequat per evitar ambdós perills i “hermanar el orden con la libertad”.

Tanmateix, les coses no pogueren ser ni tan simples ni tan pacifiques. Primerament, el debat a les corts i la negativa de la corona a sancionar-ne les propostes pel que feia als drets polítics, la recuperació de les lleis de desvinculació, l’abolició de senyories o la desamortització, etc. minaren, des de molt aviat, les esperances d’un canvi suficient i prou ràpid. Com diria un diari valencià, partidari del sector liberal que aviat s’anomenà “progressista”, calia forçar “el ritmo y el grado de las reformas”.

No obstant això, no fou directament la urgència revolucionària del progressisme parlamentari la que forçà el camí de la revolució. En bona mesura, aquest s’obrí per les ambigüitats de la mateixa corona en les seves relacions amb Dom Carles i per la vivència creixent, a les ciutats i als pobles, de la tolerància amb què les autoritats tractaven els reialistes i la virulència amb què, tanmateix, perseguien qualsevol manifestació de liberalisme més o menys radical.

Celebració de les corts en presència de la reina regent i de la futura Isabel II, 1836.

BC

El protagonisme valencià i català en les revolucions dels anys 1835 i 1836, que malbarataren el règim de l’Estatut, fou substancial. El caràcter inicialment popular i espontani d’aquells moviments, sobretot a Barcelona en els primers moments de la revolució del 1835, no pot amagar la inclinació cap a posicions revolucionàries obertes de sectors importants del liberalisme, fins i tot del moderat, davant el temor d’una involució política duta a terme mitjançant un pacte entre Maria Cristina, la regent, i Dom Carles o, en el pitjor dels casos, mitjançant una victòria militar carlina. Aquestes paraules del diari valencià moderat “El Turia” poden resumir bé la situació: “si, que Dios no lo permita, una ceguera inexplicable, una larga serie de errores nos condujese a la terrible crisis de tener de escoger entre la revolución y el despotismo, hemos sufrido demasiado los errores del último para no atenernos a la primera”.

Val la pena fixar-se en l’expressió de “Dios no lo permita”. En efecte, a la burgesia liberal valenciana i catalana, tant progressista com moderada, l’experiència dels períodes constitucionals anteriors li havia ensenyat ja la perillositat de despertar o encoratjar la participació popular en el desenvolupament de la revolució liberal. El radicalisme potencial, implícit en la constitució del 1812 i en els decrets que n’emanaren, era una cosa que els anomenats “liberals respectables”, tant moderats com progressistes, cercaven d’allunyar i substituir per una via de pacte i moderació amb els sectors de l’antic règim més ben disposats i preparats per al canvi.

El protagonisme del poble menut —artesans, oficials, aprenents, petits comerciants o botiguers, membres de la incipient classe obrera— en la revolta barcelonina del 1835 no entrava en aquests plans. La burgesia podia tolerar les cremes controlades de convents com a manera de forçar “des de baix” la desamortització, però el que no podia veure amb bons ulls era, per posar l’exemple més conegut, la crema de les instal·lacions de la fàbrica Bonaplata que també es produí en aquells dies de bullanga.

Les juntes van ser, de nou, la manera de controlar el radicalisme liberal i popular. Les progressives remodelacions de les juntes, denominades consultives o de govern segons avançava l’impuls revolucionari, van anar consolidant la divisió entre progressistes i moderats que ja s’havia vist a les corts. Una divisió que es realitzà entorn a una mútua voluntat de respectabilitat, de tornada, com més aviat millor, a la política parlamentària pacífica, d’abandonament del recurs al carrer i de marginació del liberalisme radical. Així, els mateixos liberals progressistes valencians sufocaren, en el mateix moment en què Mendizábal arribava al poder, uns aldarulls radicals realitzats en nom de la constitució del 1812. El recurs a aquesta bandera constitucional, a l’estiu del 1836, fou el resultat obligat de la negativa de la corona a actuar com a àrbitre en el joc polític entre faccions liberals, i a donar suport a les reformes —desamortització, ampliació de la llei electoral, etc.— que havia propugnat el govern progressista sorgit de la revolució del 1835.

La substitució de Mendizábal va provocar, com deia el cònsol francès a València, “la irritació més violenta i pronunciada entre una multitud d’homes influents que s’havia mantingut en calma fins a aquell moment”. Van ser aquests “homes influents” els qui, tant a València com a Catalunya, s’encarregaren de preparar la revolució de l’estiu del 1836, tant per evitar els perills del protagonisme radical, a l’estil del 1835, com per tractar de sufocar, preventivament, una possible iniciativa de pacte amb els carlins, que es rumorejava cada vegada amb més insistència i que, pel que se sap, tenia un cert fonament.

Persecució. 1836.

AMo / G.S.

D’aquesta manera, la revolució del 1836 —que posà punt final al règim de l’Estatut— estigué molt més organitzada i dirigida “des de dalt” que la del 1835. A València, el comandant Boil, amb el suport de sectors respectables de l’ajuntament, la diputació a corts, la milícia i l’exèrcit, va prendre el poder i promulgà provisionalment la constitució del 1812. Malgrat aquest fet, la seva primera actuació com a nova autoritat fou la de reprimir una suposada conspiració “anarquista” dels radicals, al setembre del 1836. A Barcelona, una ciutat cada vegada més conflictiva des del punt de vista social, l’aixecament fou controlat i dirigit pel general Mina, a qui la burgesia industrial i comercial oferia el suport per evitar qualsevol moviment tumultuós. Allò va ser un aldarull controlat militarment, no una bullanga; d’aquesta manera, com deia un article d’”El Vapor”, “ningún temor agitaría el corazón de la masa timorata”.

En qualsevol cas, amb l’enfonsament del règim pont de l’Estatut Reial quedava enrere la idea d’una revolució “des de dalt”, controlada pels sectors més temperats de l’absolutisme amb la col·laboració del liberalisme moderat. A partir d’aleshores, els termes de la relació entre ambdós s’invertiren substancialment.

Antoni Barata, un català a les Corts de Cadis

A.Barata, V.Rodés, 1834.

MRACBASJ / G.S.

Antoni Barata va néixer a Mataró (1772). Advocat i polític, va mantenir una permanent activitat dins l’administració central tant amb el liberalisme com sota l’absolutisme. Especialitzat en l’àmbit econòmic, fou director general del crèdit públic amb les corts de Cadis, els anys 1814-20 (fins que fou nomenat ministre de Finances, el 1821), i també els anys 1823-33. Fou el primer sotsdelegat de Foment de Catalunya (1834), i va patir l’oposició del capità general a l’hora de prendre possessió del càrrec que el transformava en primera autoritat civil de la província. Posteriorment formà part de candidatures moderades en diverses eleccions (fou diputat l’any 1840 i senador el 1844) i mantingué la seva activitat econòmica com a director d’El Veterano Cabeza de Hierro —societat minera— i comissari regi del Banc de Barcelona. Va morir l’any 1850, a Mataró.

Una transacció entre moderats i progressistes

Inicialment el trànsit de la monarquia absoluta a l’Estat liberal es dugué a terme sota la bandera de la constitució del 1812, però aquesta s’abandonà molt aviat. Les corts començaren immediatament a discutir la reforma de la constitució en un sentit que es preveia fortament censatari quant als aspectes polítics, i tendent a assolir un pacte amb la noblesa pel que feia als aspectes socials. Aquesta voluntat de compromís i moderació, tanmateix, no podia fer oblidar el fet que el nou règim s’havia ordit sobre un moviment revolucionari violent capaç de rompre definitivament amb l’absolutisme tant en l’àmbit nacional com en el de les institucions locals i provincials.

A Catalunya i a València, el debat entorn del nou text constitucional del 1837 fraccionà, cada vegada amb major fermesa, les opcions progressista, moderada i radical. Els intents dels primers de frenar la radicalització del procés revolucionari van ser constants durant tot el període de guerra i revolució a Catalunya, al País Valencià i, també, a les Balears. L’opció oposada, que donà lloc a l’aparició dels primers grups explícitament demòcrates i republicans, no fou menys evident.

En aquest context, s’integren, per exemple, els incidents del gener del 1837 a Barcelona, en què el liberalisme burgès, animat per la comissió de fàbriques, i amb l’excusa d’una conjura republicana i independentista, va forçar la depuració dels elements més radicals de la milícia i de l’ajuntament. La burgesia catalana volia deixar de fer bullanga i al llarg d’aquell any clau de 1837 defensà i afavorí la imposició d’una espècie de dictadura militar per part del capità general baró de Meer animada, sobretot, a neutralitzar el liberalisme radical. El caràcter molt més desenvolupat de la societat catalana pel que feia, fonamentalment, a les relacions laborals en l’àmbit industrial fou, probablement, la clau d’aquest tomb cap a la moderació del liberalisme burgès català.

Per contra, a València, sobretot a partir de la revolta del 1838, el liberalisme radical aconseguí de mantenir una presència política important en les instàncies de poder de la zona. Això fou particularment evident en els ajuntaments i, sobretot, en l’actuació de la nova Junta de Represàlies contra els carlins, que no solament aconseguí de terroritzar els reialistes camuflats a la ciutat i en l’administració, sinó que va arribar a actuar contra el mateix liberalisme moderat. Les queixes i les protestes de destacats representants d’aquest darrer sector, recollides en la premsa del moment, en són una bona prova.

Als anys finals de la guerra, quan la pressió del carlisme arribà a fer-se intolerable a les mateixes portes de ciutats com ara Castelló i València, l’espiral revolucionària afavorí un alt grau d’autonomia política en relació amb la situació general estatal. Fou en aquest clima que els valencians —camperols i burgesia agrària— van fer front, amb un èxit considerable, a allò que ells mateixos anomenaven “reacció aristocràtica”, no ja de l’absolutisme, sinó dels antics senyors emparats en les pretensions de propietat sobre la terra per la interpretació moderada que del decret del 1811 es féu en la legislació del 1837.

D’aquesta manera, el denominat “liberalisme utòpic” potser va tardar més a morir al País Valencià que a Catalunya, cosa probablement deguda a les seves diferents estructures socials i desenvolupaments econòmics. Amb tot, no hi ha dubte que, també al País Valencià, el retraïment moderat de la política fins al final de la guerra i la seva agressiva actuació posterior tingueren molt a veure amb la creixent pressió social de les classes populars i del liberalisme radical, tant pel que feia al camp com als creixents símptomes de malestar que s’observaren entre la població menestral de les ciutats arran de la dissolució dels gremis i dels problemes d’abastament i crisi econòmica que es produïren com a conseqüència de la guerra.

Del derrocament de Maria Cristina a l’aixecament del 1843

La derrota del carlisme, sancionada pel que fa a l’àrea que ens ocupa amb l’exili de Cabrera al començament del juliol del 1840, va donar un nou impuls al liberalisme moderat, que entengué que havia arribat l’hora de prendre definitivament les regnes del procés revolucionari. Per a assolir-ho, li calia el control del poder local, ja que en determinats àmbits els ajuntaments s’havien convertit en ferms baluards del progressisme i integraven, fins i tot, regidors demòcrates o filorepublicans.

L’ofensiva moderada, organitzada amb l’anuència de la corona i afavorida pel control de la majoria a les corts, se centrà en la imposició d’una nova llei d’ajuntaments que garantís a l’executiu el nomenament dels alcaldes i tinents d’alcalde. Juntament amb això, les propostes relatives al restabliment del delme, una nova llei d’impremta i una llei electoral, una suposada restauració de l’antic Consell d’Estat i les iniciatives per a depurar la milícia de les seves bases més radicals demostraren la voluntat moderada de forçar la situació i trencar el pacte implícit signat amb els progressistes el 1837.

En el marc d’una monarquia amb escassíssima capacitat de control polític del territori, la anuencia de l’exèrcit, la institució que més reforçada havia sortit del procés revolucionari i de la guerra, era una condició inexcusable. El trasllat de la cort a Barcelona, amb l’objecte d’arribar a un acord amb el general Espartero, l’anomenat “espadón” dels progressistes, no pogué evitar l’esclat d’un aixecament el 18 de juliol de 1840 a la plaça de Sant Jaume contra la política d’involució moderada. Espartero s’avingué a controlar el moviment a canvi que la regent nomenés un nou govern més flexible. No assolí, en canvi, que aquesta anul·lés la llei d’ajuntaments. Durant els dies següents se succeïren els enfrontaments entre moderats, progressistes i radicals als carrers de la ciutat, que obligaren la regent a traslladar-se, precipitadament, a València, mentre per tot el país es formaven juntes revolucionàries de progressistes i radicals.

La freda rebuda de què fou objecte Maria Cristina a València la resumí el diari esparterista “La Tribuna” de la manera següent: “si la gratitud de los Reyes falta al sufrimiento y la lealtad de los pueblos, los pueblos niegan su afecto a los tiranos”. Mentre la mateixa regent es trobava a la capital, es formà una nova junta revolucionària a Alzira, en què participaren progressistes i demòcrates republicans. Fou aquesta junta la que emparà l’arribada d’Espartero, enmig del deliri públic i, uns dies després, el 17 d’octubre de 1840, Maria Cristina va abandonar el país des del Grau de València després de negar-se a acceptar la revocació de la llei d’ajuntaments i admetre la presència d’Espartero al seu costat com a coregent.

El derrocament de la darrera reina, que havia rebut el poder d’acord amb els mecanismes de transmissió de la monarquia absoluta, va obrir una nova i darrera etapa de la revolució liberal. La regència d’Espartero podia significar per al liberalisme radical el símbol més evident de l’expressió de la sobirania nacional imposada per la revolució triomfant sobre els darrers vestigis de l’absolutisme.

Tanmateix, Espartero no era el regent d’una opció radical, sinó d’una opció progressista que, una vegada més, procurava de reconduir la revolució cap als marges estrets del liberalisme censatari i, en essència, antidemocràtic. L’activitat dels grups radicals durant aquest període no féu sinó confirmar la divisió interna del progressisme i la seva creixent feblesa en termes sociològics, tant pel que feia a les classes populars i la petita burgesia com a la burgesia enriquida amb la revolució, que desitjava un règim capaç de garantir, o imposar, la pau social. És a dir, posar punt final al procés revolucionari que s’havia iniciat el 1835.

La bigarrada lluita política d’aquells anys va seguir, en principi, pautes similars a Catalunya i al País Valencià i es podria resumir en l’intent del progressisme de situar-se en un centre precari llunyà tant del moderantisme més recalcitrant com del liberalisme radical, que havia estat el seu company de viatge polític al setembre del 1840. En aquest enfrontament a tres bandes, els mateixos progressistes començaren a fer patents les divisions, mentre que els moderats es reorganitzaven i sorgien a tota l’àrea lingüística catalana les associacions de caire demòcrata o, fins i tot, filorepublicà.

Van ser els radicals els primers que reaccionaren enfront de l’intent moderat de Diego de León a l’octubre del 1841. Seguint les formes de comportament d’aquells anys, en què l’Estat central mancava, en bona part, de capacitat de reacció immediata, es formaren juntes de vigilància com les de Barcelona o València, on el liberalisme radical tingué, almenys pel que se sap del cas valencià, una presència important. La voluntat d’ambdues juntes era la de prevenir una possible reacció moderada i la de València expressà clarament la seva voluntat d’actuar contra “los falaces resultados del pronunciamiento de setiembre” del 1840. Tanmateix, al capdavall es limitaren a mesures més o menys efectistes, com ara la destrucció de les ciutadelles —símbols de la reacció— i poca cosa més.

Després d’un breu període d’indecisió, el govern va decidir d’actuar de manera contundent. A Barcelona, Van Halen imposà l’estat de setge, decretà la dissolució de l’Ajuntament i la Diputació i desarmà els milicians més radicals, alhora que condemnà els ciutadans a pagar les obres de reconstrucció de la fortalesa militar. A València, es nomenà un nou cap polític de lleialtat absolutament esparterista, Miguel Antonio Camacho, a qui s’encarregà de restablir l’ordre a la ciutat. Un pamflet anònim valencià resumia l’ambient, aplicable també a Catalunya, tot dient que “el gobierno hasta en sueños tiene la R vibrando en sus oídos”.

Tropes revoltades alternen amb milicians del batalló de la Brusa a l’antiga Baixada de la Presó, Barcelona, E.Valldeperes, 1845.

MHCB / AF/AHC-J.C.-R.F.

En efecte, l’arribada de Camacho va coincidir (per a alguns fou més que una coincidència) amb una escalada inusitada de la violència política civil als carrers de la ciutat i amb una persecució sistemàtica al republicanisme valencià. Els assalts a les redaccions de diaris i als radicals més destacats se succeïren durant aquells mesos i confluïren en l’autèntica commoció pública que causà l’assassinat d’un milicià radical molt conegut, Vicenç d’Agramunt. Segons el judici d’un observador francès, la situació valenciana va arribar a ser “autènticament terrorífica”. Paral·lelament, es produïa un interessant fenomen de remodelació de les forces polítiques a la ciutat, on, progressivament, es va anar aïllant el republicanisme radical mentre algunes de les seves figures més conegudes iniciaven un espectacular gir cap a la dreta. El cas més conegut és el de Manuel Bertran de Lis, que, en pocs anys, passà d’encapçalar els demòcrates a la Junta de Vigilància del 1841 a convertir-se en ministre sota els governs moderats de la futura constitució del 1845.

A Catalunya, la situació era igualment complexa. La creixent força del republicanisme i el malestar de l’artesanat i de l’incipient classe obrera enfront de la situació de crisi i també de l’increment dels consums van confluir al novembre del 1842 en una àmplia revolta que tingué com a teló de fons els rumors relatius a un acord comercial amb Anglaterra lesiu per al tèxtil català. Aquest darrer aspecte fou el que afavorí, segurament més que cap altre, la participació de la burgesia ciutadana en aquell moviment contra Espartero que va acabar amb el bombardeig de la ciutat des de Montjuïc, l’ocupació militar i una severa repressió civil.

Soldats de cavalleria reprimint la revolució de Barcelona, 1842.

BC

Els contactes existents entre els republicans valencians i catalans facilitaren l’extensió a València d’aquell moviment, que allí es realitzà, sobretot, com un intent desesperat per part del liberalisme radical de frenar l’augment de la força dels moderats, desenvolupada a l’escalf de la tolerància i la política repressiva antiradical de Camacho. Tot sembla indicar, tanmateix, que ni els sectors populars ni la burgesia valenciana trobaren prou motius per a formar alguna cosa que s’assemblés a la breu aliança interclassista catalana contra Espartero. La divisió del republicanisme valencià davant del gir conservador de l’ala dretana i la manca d’un moviment obrer ni tan sols mínimament organitzat —moviment obrer que es podia observar a Catalunya— malbarataren en poc menys d’un dia l’intent valencià. L’impuls revolucionari de només un parell d’anys abans semblava que s’havia esgotat sense trobar prou suport social i organitzatiu per a fer front tant a l’esparterisme com a la reacció moderada. La presència d’un jove moderat, Pere Sabater, en els esdeveniments d’aquells dies —una anticipació clara d’allò que s’esdevingué set mesos després quan els moderats assoliren el control de l’aixecament definitiu del 1843 contra Espartero— ens fa veure la feblesa interna, l’ambigüitat i la manca de control dels republicans en la revolta del 1842.

L’intent frustrat del 1842 va marcar, al mateix temps, la fi d’una etapa decisiva del projecte radical revolucionari i la fi, anticipada, de la regència d’Espartero. I ho va fer, precisament, en aquelles dues ciutats que tant havien contribuït al seu nomenament com a regent.

Després de la revolució del 1842, la confluència de greuges enfront d’un esparterisme cada vegada més dictatorial i aïllat va anar reunint grups tan diferents com ara progressistes dissidents o purs, moderats i, fins i tot, republicans. El resultat de tot això fou la formació d’una espècie de coalició nacional, “una reunión de gatos y perros con el fin de atrapar el hueso”, com l’anomenà un historiador de l’època, sota els lemes de reconeixement d’Isabel II, legalitat constitucional i superació de les renyines del passat fins a l’expulsió d’Espartero.

El desig d’ordre i estabilitat de la burgesia catalana, valenciana i balear, que ja havia acomplert l’essencial del seu programa de canvis, donà cos de respectabilitat a aquella revolució del 1843 que, al marge d’allò que n’esperessin els progressistes purs i els republicans que hi estaven implicats, anava encaminada, precisament, a enderrocar, d’una vegada per totes, la revolució.

Pronunciament de J.Prim i de L.Milansdel Bosch a Reus, 1843, BC.

El pronunciament de Joan Prim i Llorenç Milans del Bosch a Reus el 27 de maig de 1843 donà pas a la formació de la Junta Suprema Provisional de Govern de la Província de Barcelona, que, en col·laboració amb les que es formaven a tota l’àrea estudiada, va tractar de formar a Madrid una junta central que reformulés les bases de govern sota els lemes comuns de “Constitució de 1837 i Isabel II”.

A València, i després de l’assassinat del cap polític Camacho, es formà una junta de salvació presidida pel militar Joaquín Armero i, aviat, la correlació de forces donà el control als moderats. El que va passar a València, és a dir, el desplaçament del progressisme i el radicalisme de la direcció del moviment —al qual no fou aliè el major pes que els moderats conservaven en aquella instància fonamental de poder que era l’exèrcit— va ser un fenomen que es reproduí a les altres zones estudiades.

Assassinat del cap polític de València M.A. Camacho, juny del 1843, BISVF.

G.C.

Quan el general Serrano, que havia estat nomenat cap del govern provisional per la junta catalana, entrà a Madrid, la primera cosa que va fer va ser deixar clar que les promeses de tipus centralista, és a dir, implícitament progressistes i federalistes, que havia fet a Catalunya eren paper mullat. Els projectes de llei que la junta de Barcelona va preparar per presentar a la suposada junta central de Madrid haurien constituït, potser, per primera vegada de manera clara, un programa mínim de reorganització política pensat des de Catalunya per a la generalitat de l’Estat.

Tanmateix, aquell programa mínim fou engqlit pel revengisme moderat i suscità una sèrie de revoltes a tot Catalunya, on s’enllaçaren la Jamància popular i les seves propostes de sufragi universal, control polític i impostos proporcionals, i la insurrecció centralista de setembre amb una nova junta suprema que negà obediència a Madrid sobre la base d’un programa, en principi, molt més moderat.

Fou aleshores que Prim bombardejà Barcelona, mentre la gran burgesia terratinent i industrial, espantada de nou, i aquesta vegada ja molt seriosament, per les proporcions que podia adquirir la revolta popular va col·laborar amb els militars arreplegant recursos per reprimir-la. El moviment centralista de la burgesia catalana, enfrontat a la lluita social, optà per refugiar-se en la repressió i en el poder de la força militar dirigida des de l’Estat central.

Aixafat i marginat l’autèntic liberalisme radical pels mateixos progressistes, desprestigiada la seva capacitat de gestió política per l’actuació d’Espartero i les seves divisions internes, els moderats, amb un projecte polític que oferia ordre i seguretat a la burgesia enriquida o consolidada amb la revolució, van accedir ràpidament al poder.

Bombardeig de Reus, 1843, BC.

R.M.

El trànsit de la monarquia absoluta a l’Estat liberal s’havia acomplert i era irreversible; la revolució havia aconseguit de rompre radicalment els fonaments juridicopolítics que regien la societat i l’economia de l’antic règim. Tot i això, malgrat el radicalisme desplegat en aquells anys, la intensíssima batalla política entorn de la definició i l’abast mateix de la revolució liberal acabà concedint el control polític del futur al sector més moderat del liberalisme, el que havia estat revolucionari el 1835. D’allò que es tractava ara, com va dir el marquès de Miraflores al Senat, era de “realizar el tránsito de un estado de revolución a otro tranquilo y permanente”.

L’al·locució del general Roncali als generals que afusellaren a Alacant els darrers resistents radicals exemplifica amb tota la seva cruesa la sagnant fi de la revolució i l’inici de la llarga era moderada: “Ay del que no se convenza de que la hora de la revolución ha pasado. Vosotros la habeis cerrado en toda España con las llaves de esta plaza conquistada”.