Les societats ibèriques: economia i política

Les fonts clàssiques, gregues i llatines, són avares quan parlen de les tribus i els pobles ibèrics que habitaren Catalunya i el País Valencià entre els segles VI i I aC. Un dels autors que més escrigué sobre la Península Ibèrica fou tal vegada Estrabó, que, juntament amb Gai Plini Segon i Claudi Ptolemeu, constitueix la font més important per a conèixer la geografia catalana a l'antiguitat. Estrabó és un dels autors més clars i detallats pel que fa a la descripció del país. Va escriure la seva Geografia entre el 29 i el 7 aC, i sembla que l'any 18 dC encara la retocà. El llibre tercer de l'esmentada obra és el que va dedicar a Ibèria. Com tants d'altres escriptors, no estigué mai a la Península, però tampoc no amagà d'on en va treure la informació; de fet, l'autor que més va consultar fou Polibi, l'historiador i amic del general romà Publi Corneli Escipió Emilià, que va arribar fins a Numància a mitjan segle II aC; Artemidor d'Efes i Posidoni constituïren una altra font d'informació per a Estrabó, atès que els dos escriptors havien visitat la Península al final del segle II aC. Per últim, Estrabó tingué també a l'abast l'obra d'Asclepíades de Mirlea, un autor que vivia a la Turdetània, al sud de la Península.

Naturalment, és molt probable que, com molt bé diu García Bellido en el seu comentari del llibre tercer sobre Ibèria, Estrabó conegués petits i alts funcionaris que l'informaren de detalls i esdeveniments més o menys recents. Sembla que, amb tota aquesta informació, el pare de la geografia hauria pogut fer una descripció detallada del país; però no fou així, ja que en aquell moment el que interessava era conèixer les riqueses de les terres del Guadalquivir i, sobretot, del centre i el nord de la Península. El llevant, i especialment Catalunya, eren terres conegudes des de feia molts segles; així doncs, no constituïen cap novetat i n'hi devia haver molts textos escrits. És per això que Estrabó, que va ser tan detallat en l'explicació d'altres països, va fer una descripció més aviat sumària de les terres catalanes.

Polibi (200-120 aC) i Tit Livi (59 aC-17 dC) també escrigueren sobre els actuals Països Catalans, situant-los en el context de les guerres contra Anníbal (segona guerra Púnica, 218-202 aC) i les de Quint Sertori (81-75 aC). Per aquesta raó, són molt útils quan es volen conèixer els aspectes militars i, fins i tot, per saber els noms dels pobles i les tribus, però gairebé estèrils quan se cerca informació de tipus econòmic o social.

Si es vol recular cap als autors clàssics més antics cal consultar Ruf Fest Aviè, que va emprar obres anteriors, tal vegada d'entre els segles VI i IV aC, i va descriure un periple o viatge tot seguint les costes. Es tracta d'una narració poètica i, com tot poeta, es permeté segurament moltes llicències. A més, l'obra d'Aviè conté nombroses interpolacions posteriors i és pràcticament inútil voler extreure'n informació sobre l'estat del país.

Malgrat la migradesa de les fonts, l'historiador no té més remei que intentar esporgar les si vol obtenir més informació sobre els aspectes econòmics, socials o polítics de la cultura dels ibers. Avui el coneixement arqueològic de Catalunya i el País Valencià permet reinterpretar, des d'una òptica diferent, aquestes societats primitives.

Existeixen tres grans interrogants quan es parla de l'economia política clàssica: quina era la producció de béns i serveis que necessitava la societat; com es distribuïen aquests béns i serveis produïts entre els membres de la societat, i, finalment, com es posava en funcionament la distribució i consumició dels esmentats béns i serveis i quines eren les normes que regien aquest procés. Intentar respondre aquests interrogants pot ser útil per a esbrinar com s'articulaven els aspectes econòmics dels pobles ibèrics.

L'àmbit de la producció

Pel que fa a la producció de béns i serveis dins la societat ibèrica, des d'un punt de vista econòmic, el que interessa conèixer és la tecnologia, és a dir, els mitjans a través dels quals les primeres matèries es convertien en aliments o artefactes. També cal descobrir les normes que governaven aquestes produccions, com estava dividit el treball i si existien o no individus o grups molt especialitzats.

Amb aquestes perspectives, pot resultar interessant repassar la llista de l'instrumental de ferro de la societat ibèrica, ja que és molt significatiu. Així, disposaven, entre d'altres, d'aixades curtes i llargues, amples i estretes, caveguets de pala i de pues, rasclets, pics, malls, tascons, forcats, serres de dues mans i xerracs, compassos, barrines, falçs, podalls, tisores, agulles saqueres i balances de precisió. Resulta impensable la presència d'un instrumental tan variat com aquest si no té el suport d'uns sectors productius molt especialitzats. ¿Es pot imaginar l'existència d'un podall sense una horticultura de mercat? Quin significat té, doncs, la presència de compassos? Un breu repàs a l'aspecte tecnològic és suficient per a indicar que la producció de béns i serveis era, probablement, obra d'especialistes. L'existència d'aquests ha de fer pensar també en la de tallers, aprenents i, naturalment, oficis.

El mateix es pot dir de les tècniques de construcció, deduïdes no de les fonts escrites, sinó dels mateixos edificis. Es construïen cases de més d'un pis, dins d'un sistema urbanístic força desenvolupat, s'empraven sistemes de mesures antropomètriques (pams, colzes i peus) i no eren desconegudes determinades proporcions matemàtiques.

Una prova del grau d'especialització de les societats ibèriques és que disposaven d'una escriptura pròpia. La invenció de l'escriptura en la societat ibèrica tingué lloc, segons De Hoz —que ha estudiat els grafits damunt la ceràmica—, al llarg del segle VI aC, i sorgí com una adaptació indígena a l'horitzó orientalitzant, fruit dels estímuls colonitzadors. Un altre investigador, Unterman, interpreta aquest fenomen com una barreja del model fenici i el grec, i situa el procés vers el 500 aC en les societats del sud-est de la Península. Hi ha altres autors, com A. Ruiz i M. Molinos, que insisteixen que l'escriptura ibèrica va néixer en una fase molt antiga, anterior al desenvolupament de la cultura ibèrica. En tot cas, el seu desenrotllament pertany a les centúries següents, és a dir, als segles IV i III aC, quan se n'identifiquen variants. La majoria de textos coneguts són breus inscripcions incises damunt de vasos àtics. Avui se'n distingeixen, sobretot, dues variants: l'escriptura ibèrica meridional o turdetana i la llevantina. La divisòria entre totes dues sembla que es pot situar a la zona del Xúquer. El llevantí, que podria haver estat una derivació del meridional, consta de vint-i-vuit signes, uns d'alfabètics i altres de sil·làbics, copiats del grec i del fenici, però amb valors fonètics diferents.

Estrabó dona suport al que se sap per l'arqueologia quan diu que els turdetans tenien fama de ser els més cultes dels ibers i explica que posseïen una gramàtica i escrivien poemes i lleis en vers. En la seva Geografia aquest autor afegeix que "els altres ibers tenen també la seva gramàtica, però no és igual per a tots, ja que tampoc tots no parlen la mateixa llengua". No és aquest el lloc de comentar els problemes de la gramàtica ibèrica, però sí que cal fer notar la significació sociocultural d'aquest fet: una gramàtica i una llengua escrita exigien a l'antiguitat l'existència d'un cos d'escribes, especialistes de la paraula, al servei dels poderosos, dels sacerdots o dels reis. Cal recordar que les escriptures de l'antigor s'empraren en cercles molt reduïts i en cap cas no es pot suposar que eren d'ús generalitzat.

Les societats ibèriques que habitaven a Catalunya basaven la seva economia en les activitats del sector primari, fonamentalment l'agricultura i la ramaderia. Des del punt de vista agrícola no es pot oblidar el condicionament de la mediterraneïtat del món ibèric, especialment visible en la producció de cereals. En efecte, una bona part de la tecnologia agrícola que es coneix estava pensada per a la producció cerealícola. Així, el conreu del camp es feia amb forcats tirats per animals, del tipus del trobat a la Covalta (Vall d'Albaida), amb relles de ferro. Tal vegada, el petit grup escultòric de bronze provinent del tresor de Tivissa (Ribera d'Ebre) hi fa referència. En qualsevol cas, la informació proporcionada pel registre arqueològic és molt desigual, més abundant a les àrees costaneres i a la depressió Segre-Cinca i escassa a l'àrea meridional i la muntanyosa. Des del començament de la cultura ibèrica és evident l'ús del blat comú (Triticum aestivum durum) i també de l'ordi (Hordeum vulgare). L'aparició de nous cereals, com la civada o el mill, està ben documentada en etapes anteriors a la iberització i hom podria esmentar els testimonis dels jaciments de Solibernat, les sitges de la Universitat Autònoma de Barcelona (Bellaterra, Vallès Occidental) o a l’Illa d'en Reixac (Ullastret, Baix Empordà). El conreu de lleguminoses també és anterior a la iberització: és el cas, per exemple, de les llentilles, les faves i les veces. El cert és que el cereal era triturat amb molins de fricció fins al principi del segle V aC, moment en què sembla que aquests van ser substituïts pels molins manuals de rotació, molt més eficients. La ràpida generalització d'aquest sistema no és explicable sense un augment important dels recursos productius.

En jaciments arqueològics com el dels Vilars (Arbeca, Garrigues) s'ha detectat la presència, no sols del blat i l'ordi del tipus ja esmentat —aquesta segona és l'espècie més comuna al jaciment—, sinó també d'espelta petita o pisana. Aquestes espècies sembla que, en les fases més avançades, van passar a ser secundàries. En aquest cas, és molt probable que el conreu estigués fonamentat en el cereal d'hivern, ja que predomina l'ordi vestit i el blat dur/comú. De tota manera, la població ibèrica sembla que es nodria bàsicament d'ordi, tal com succeïa tant al món grec arcaic com entre la població del Laci. Aquest ordi es consumia probablement sota la forma de farinetes, com ens recorda E. Sanmartí. Les anàlisis paleocarpològiques sembla que confirmen aquestes observacions, almenys a la polis emporitana. En qualsevol cas, el cereal es conservava normalment en sitges subterrànies. L'abundància de gra és ja mencionada pels autors clàssics i explica la gran quantitat de dipòsits que l'arqueologia ibèrica ha pogut constatar. Es tracta, en general, de sitges subterrànies, molt abundants a la Catalunya Vella i que cada vegada apareixen més també a la Nova. Són dipòsits d'entre nou i deu mil litres de capacitat i que es trobaven tant a les granges com als poblats. Plini, en el llibre XVIII de la seva Naturalis Historia, diu que la manera més pràctica de conservar el gra és mitjançant aquests pous, tal com es fa a Hispània. L'esmentat autor explica com es feien: "primerament, s'excaven en terreny sec, després s'hi posa un llit de palla i, en altres casos es posa el gra junt amb l'espiga. D'aquesta manera, no entrant aire, és segur que tampoc no es fa malbé".

Especialment important sembla que va ser la producció cerealícola de les planes de l'Empordà, on es troben enormes camps de sitges —com per exemple a Mas Castellar, a Pontós, Borrassà, Ermedàs o a Vilafant— que sols són explicables en el context d'una agricultura excedentària i comercialitzada. S' ha de tenir present que jaciments com el del Puig Castellar abraçarien unes terres d'unes 1 000 ha conreables. D'altres poblats ibèrics de la zona de l'Empordà, com per exemple el Puig de Sant Andreu-Ullastret, Castell de Porqueres o Sant Julià de Ramis, tenien nombroses sitges a l'interior del recinte murat o molt a prop. Tot amb tot, la presència de camps de sitges o de sitges a l'interior dels poblats no es limita a l'Empordà. A la Vall de Cabrera de Mar (Maresme), se n'han comptabilitzat una cinquantena, i en algunes zones, les sitges apareixen agrupades: són els camps de sitges de can Miralles-can Modolell, can Bartomeu o can Català. Solen tenir dos metres i mig d'alçada i dos metres de diàmetre. Hi ha qui relaciona aquesta gran producció amb les importacions de productes manufacturats provinents de la regió grega de l'Àtica, la qual cosa encaixa perfectament amb la manca crònica de gra que va patir Grècia entre els segles V i III aC. En d'altres indrets de Catalunya hi ha indicis d'estructures elevades tipus horrea; aquest és el cas, per exemple, del poblat de la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià).

Els estudis de models teòrics que s'han fet fins ara a Catalunya sobre la productivitat agrària són molt pocs; amb tot, sembla que es tractava d'una agricultura excedentària, si més no segons les hipòtesis que s'han manejat per a les comarques de 1' Ebre.

Les dificultats per a establir les formes i tipus de conreu són, ara per ara, insuperables, i només es poden avançar algunes hipòtesis provisionals. Tot i que no hi ha encara estudis de productivitat agrària, E. Sanmartí l'ha calculat per a Empòrion en 0,75 tones per ha, quantitat que sembla molt pròxima a la que hom estableix per a l'Àtica antiga, de la qual un trenta per cent estaria destinat a reserves i llavors. La tècnica emprada podria ser la d'un guaret curt, que consistia en una collita anual seguida d'un any de repòs o bé una alternança de conreu cada dos anys, amb plantació de llegums —llentilles o veces—, documentades també a la polis grega. El fet que els llegums siguin un conreu òptim per a l'alternança amb l'ordi i el blat i la seva presència en gairebé la majoria de poblats ibèrics dels quals es disposen d'anàlisis paleocarpològiques fan versemblant aquesta hipòtesi.

A més d'aquests conreus, és evident que a Catalunya hi havia producció d'oli i de vi. Pel que fa a la primera, es coneixen alguns elements de premsa, per bé que tardans, que justificarien l'existència d'oliveres, igual que les troballes de podalls, eines pensades sobretot per a treballar-les, i que s'han trobat en contextos molt variats, des del País Valencià fins a 1' Empordà, on al jaciment de Mas Castellà-Pontòs, n'han aparegut tres dins d'una sola sitja.

La producció de vi era important atès que, com es veurà, es disposava d'un envàs específic per a transportar-lo: l'àmfora. D'altra banda, l'existència de petits podalls de ferro també és una prova indirecta del fet que podaven les parres. En aquest sentit, hi ha evidències de la presència de raïm emparrat en nivells del segle IV, al poblat d'Alorda Park (Calafell, Baix Penedès). L'abundància d'envasos amfòrics que imiten el tipus PE 15 i que sembla que fins i tot es produïen a Adarró (Vilanova i la Geltrú, Garraf), on hi ha un forn, dona suport a la hipòtesi que en el període de l'ibèric ple va obtenir-se, almenys en la costa central catalana, una producció de vi relativament forta. Existeixen, això sí, referències literàries, com les de Plini (XIV, 71), que esmenta el vi laietà. A Mas Boscà, on fa anys es va investigar una casa del poblat ibèric, va aparèixer un grup d'àmfores ibèriques, a l'interior de les quals es van detectar les restes de vi.

Naturalment hi va haver altres conreus més o menys actius durant aquest període, com el lli, sobretot a la zona d'Empúries i a Sètabis (Xàtiva, Costera). Al poblat del puntal dels Llops (Olocau) s'han documentat el noguer i l'avellana, amb els llegums, ja esmentats. Paral·lelament, l'espart i les canyes devien ser fàcils de recol·lectar i constituïen matèries importants per a la corderia, la cistelleria i la construcció. Altres cultius identificats són l'ametlla a la Moleta del Remei i els aglans o les figues a l'Illa d'en Reixac.

Evolució del consum de fauna a Villares (Caudete de las Fuentes).

La ramaderia és més difícil de documentar arqueològicament, atès que els pobles pastors no transformaven l'entorn amb la mateixa intensitat que ho feien els agricultors. Només les deixalles de menjar són, de vegades, proves mudes de la ramaderia. De tota manera, la presència de grans tisores en l'ai xovar ibèric pot ser un testimoni de la necessitat d'esquilar ovelles, i els fusos de filar, l'evidència d'una activitat tèxtil basada en l'ús de la llana. Hi ha indicis que els bovins es van anar substituint per l'ovella i, sobretot, pel porc. Al poblat valencià de Los Villares (Caudete de las Fuentes, Plana d'Utiel), el percentatge de porc augmenta del 3,7% al 13,7, mentre que les ovelles i les cabres dominen clarament durant tot el temps d'ocupació de l'establiment. També s'observa el mateix al puntal dels Llops, encara que aquí fou la cabra l'espècie dominant. Al jaciment dels Vilars, a Arbeca, sembla que es pot afirmar que igualment predominen els ovins i caprins per damunt dels bovins i els súids. En aquest establiment s'ha constatat la presència d'èquids, conills, cànids i cérvols. A-questa fauna, tant la domèstica com la salvatge, és molt semblant a la que es localitza als assentaments de la darreria de l'edat del bronze. Pel que fa a l'aprofitament dels ramats, especialment dels ovins i caprins, cal considerar que, entre d'altres elements, es tenia en compte l'edat de sacrifici dels animals. Si bé aquesta informació no sempre es publica en els treballs arqueològics, especialment en els més antics, es pot afirmar en línies generals que gairebé la meitat dels exemplars eren sacrificats abans dels dos anys, cosa que indica clarament que es cercava l'aprofitament de la carn. L'altra meitat se sacrificava quan ja tenien quatre o cinc anys i aquest fet pot demostrar l'interès per la llana. Les restes de porcs i conills gairebé sempre corresponen a exemplars joves, la qual cosa prova que es tractava d'aprofitar-ne, sobretot, la carn. Molt més difícil és plantejar les formes de comportament dels pastors en la societat ibèrica, ja que no hi ha elements arqueològics segurs. Alguns autors han suggerit l'ús de pautes d'anàlisis etnoarqueològiques per a estudiar les transhumàncies i les seves rutes. Naturalment, cal plantejar-se aquest problema, ja que, pel que se sap, la ramaderia d'aquesta època no disposava de mitjans per a l'emmagatzemament de farratge i, per tant, calia cercar pastures d'estiu i d'hivern en la major part de les terres del país. La transhumància és un fet ben establert en totes les societats d'economia agropecuària i requereix un seguit de corrals, canyades, aixoplucs, entre d'altres elements, que no estan documentats. En qualsevol cas, és possible que alguns establiments, situats al cim de les elevacions del terreny i amb estructures urbanístiques que encerclen un espai central, situats en les carrerades que uneixen pastures d'estiu amb les d'hivern, corresponguin a construccions per a guardar els ramats transhumants. M. Cura suggereix que aquest podria ser el cas del jaciment d'Anseresa a Olius (Solsonès), excavat al començament de segle i del qual no es tenen informacions gaire precises.

Finalment, cal parlar de la pesca, ja que molts dels establiments ibèrics es troben a la costa i, fins i tot, arran de mar, com per exemple el poblat d'Adarró (Vilanova i la Geltrú, Garraf) i el de la Punta del Castell (Palamós, Baix Empordà). En alguns poblats ibèrics s'han trobat hams i ploms de xarxa, a part de restes de peix. Aquest és el cas de les Toixoneres de Calafell o de les restes de xarxa amb ploms de l'Albufereta (Benidorm, Marina Baixa). Sembla que els ibers practicaven diferents sistemes de pesca, tot i que aquest és un dels aspectes més mal coneguts de les seves activitats econòmiques, malgrat que probablement va ser una de les més habituals entre els grups costaners. No es coneixen els tipus de barques emprades ni hi ha evidències de quins eren els sistemes de navegació, però sí que se sap alguna cosa dels aparells de pesca, gràcies a les excavacions de certs jaciments. És molt probable que s'hi empressin diversos sistemes, entre els quals no mancaven els rasclets o l'arrossegall de gàbies. Aquest consisteix a arrossegar des d'una barca o des de terra una mena de rasclets que tenen la forma de gàbies i recullen i seleccionen el marisc de les plataformes litorals. El resultat és la presència abundant de Donax trunculus o tellines, trobades en grans quantitats en les deixalles dels jaciments costaners. La segona espècie que s'aconseguia mitjançant aquest sistema era el Glycymeris o petxinot. En menor quantitat s'obtenien les Acanthocardia o escopinyes verrucoses i el Cerastodema o escopinya de gallet, com també la Chamelea o rossellona. Totes aquestes espècies són pròpies dels fons arenosos. Amb tot, també se'n capturaven d'altres pròpies dels fons rocallosos; és el cas del Mytilus o musclo de roca, la Pinna o nacra i el Murex o cargol punxenc. Malgrat que manquen moltes dades d'excavacions recents, aquestes espècies de roca són minoritàries i aquest fet tal vegada es podria explicar perquè segurament s'arreplegaven a mà. El segon sistema usat per a pescar era, segons sembla, una variant d'allò que els pescadors del litoral han denominat el palangre calat, que consisteix a estendre una corda horitzontal (mare) sota la superfície de l'aigua lligada amb dues sirgues o cordes captives al fons i que s'aguanten verticalment gràcies a un flotador de fusta o de suro (gall). De la corda mare horitzontal, en pengen petits fils (braçolada), cada un d'ells amb un ham. La pràctica d'aquest tipus de pesca està documentada en el període més avançat de la cultura ibèrica gràcies a la troballa dels hams de palangre, encara que se'n desconeixen els detalls tècnics.

L'aparició de ploms de xarxa fa pensar en la utilització de sistemes semblants al del tremall o xarxa fixa, ancorada verticalment al fons de la plataforma litoral i en la qual els peixos quedaven emmallats; amb tot, no s'ha d'excloure la pràctica de sistemes semblants als emprats fins fa poc i coneguts amb el nom de cinta, que consisteixen a envoltar amb una xarxa un banc de peixos mitjançant un hàbil gir manual o de la barca, per tal d'embossar-los en la mateixa xarxa posteriorment. Finalment, resta encara un darrer sistema, conegut actualment com el bou, que és una pràctica de ròssec, mitjançant una o dues barques, d'una mena de xarxa que fa d'embut. Pel que fa a aquesta darrera modalitat, no se sap si la coneixien o no. És evident, però, que mitjançant un o altre dels sistemes descrits es van poder capturar una gran varietat de peixos, entre els quals hi ha documentades abundantment les sardines. Una altra espècie freqüentment capturada era el pagell o Pagellus erythrinus i també la mussola o Mustelus mustelus. El pagell és un peix de la família dels espàrrids, viu als fons rocosos i evoluciona, segons l'estació, des de la costa sorrenca fins a alta mar. Actualment se sol capturar encara amb el tresmall o també amb el palangre, tot i que pot ser agafat amb les xarxes des de la platja, molt especialment si es tracta d'individus joves. Pel que fa a la mussola, és un petit tauró d'un metre o metre i mig, que també es pot pescar des de la línia de costa fins a un centenar de metres mar endins. Totes dues espècies poden ser atrapades amb el tresmall, el palangre o bé amb el sistema de ròssec.

Finalment, cal dir que en alguns poblats i jaciments costaners, entre les restes alimentàries, ha aparegut l'esquelet intern de la sípia (Sepia officinalis), fet que demostra l'ampli espectre de les captures, amb una certa especialització. La presència d'instal·lacions destinades a la pesca o a la transformació del peix està documentada també a alguns indrets de les costes de València. Així, a la Illeta dels Banyets del Campello (Alacantí) es coneix un assentament dalt d'un promontori estret i llarg, d'uns quatre-cents metres de llargària per cent vuitanta d'amplària, on sembla que hi havia un ancoratge de fàcil arribada. Es tracta d'un llogarret on hi devia haver uns magatzems de grans dimensions i dos temples. S'han trobat també abundants forns per a coure el pa, i uns indrets per a fer salaó de peix i d'altres on es trenaven cordes d'espart i sogues, amb pesos de xarxa, aquest cop fets amb fang. L'assentament ha estat interpretat com una mena d'empori comercial, amb una viva activitat marinera.

Les activitats econòmiques del sector secundari devien ser molt variades. Hi ha constància de la pràctica de la metal·lúrgia del ferro, encara que no s'ha pogut reconstruir cap obrador. Amb tot, se sap que per a la producció de ferro s'emprava un sistema semblant a les fargues, i que segurament era un procés en mans d'especialistes. Contràriament, la forja es feia als mateixos poblats i no necessitava operaris tan especialitzats. L'obtenció del plom, com la del bronze, també requeria el concurs d'especialistes, malgrat que se'n desconeguin els obradors.

L'activitat tèxtil està més ben documentada, ja que les excavacions arqueològiques han proporcionat fusos de filar i pesos de teler per a teixir. Les fibres emprades eren l'espart, el lli i la llana. Pel que fa al lli, al recinte fortificat ilercavó de Coll del Moro (Gandesa, Terra Alta) han estat descobertes fa poc unes estances i uns dipòsits pertanyents a la segona meitat del segle III aC, on s'amaraven durant un període de 10 a 20 dies els feixos assecats (palla de lli), per tal de produir la fermentació de les substàncies que lliguen la fibra aprofitable que es troba en el líber de la tija, entre l'escorça i la part llenyosa. Autors clàssics i referències epigràfiques informen del seu conreu i la seva explotació tant medicinal com tèxtil a la Península Ibèrica, des d'Empòrion fins a Gades. Però amb relació al poblat ibèric de Gandesa, les més interessants son les d'Estrabó a l'esmentada Geografia (III, 4, 9), on també diu que es cultivava a Empòrion, i la de Plini el Vell, que, a la Naturalis Historia (XIX, 9-10) publicada el 77 dC, es refereix elogiosament a la qualitat i el color de la roba que es teixia a Sètabis i Tàrraco, virtuts que, en aquest darrer cas atribuïa a les aigües del Francolí on s'enriuaven.

El filat era una ocupació fonamentalment domèstica, atès que la majoria dels característics discs de ceràmica que es feien servir per a aquesta tasca s'han trobat dins de les unitats habitacionals. Contràriament, el teixit, encara que fet a domicili, requeria una certa especialització o, si més no, habilitat. Els pesos de teler que tensaven l'ordit solen ser de mida mitjana i el seu pes oscil·la entorn del quilogram; freqüentment, apareixen concentrats en una sola estança, com per exemple en un dels habitatges de Mas Boscà (Badalona, Barcelonès) o el puntal dels Llops (Olocau). Malgrat tot, les troballes d'elements de teixir són menys freqüents que les d'estris de filar. L'activitat del filat i el teixit es troba inusualment representada en una probable plaqueta votiva de ceràmica, provinent del jaciment de la Serreta (Alcoi, Alcoià), avui al Museu Arqueològic d'Alacant, on apareix una dona dreta, tal vegada noble, que té un fus a la mà, amb actitud de filar, just al costat d'un teler vertical que s'endevina en un extrem.

Altres activitats dins del sector secundari estan relacionades amb el tractament de la pedra i la producció de calç o de ceràmica. Pel que fa a la primera, és gairebé segur que a Catalunya hi havia grans centres d'extracció i treball de pedra; pedreres que proporcionaven granit, gresos, liparites i determinades calcàries. Un bon exemple d'això era la pedra de Montjuïc, abundantíssima als establiments ibèrics del Garraf i de més al sud. La producció de calç està documentada a pocs llocs, encara que el seu ús és general. Per a deshidratar la pedra calcària es construïen forns petits, d'un metre i mig de diàmetre, i aquesta activitat era practicada fins i tot a l'interior dels poblats, en petits corrals al descobert. La calç tenia molts usos, des de l'adobatge de pells fins a l'emblanquinada de parets i sòls.

Pel que fa a la producció ceràmica, cal diferenciar dos grans conjunts: la ceràmica domèstica, feta a casa i sense torn, i la ceràmica comercialitzada, elaborada en obradors especialitzats per artesans i amb una distribució comercial d'un cert abast. Fer grans recipients o recipients de formes tancades és un ofici que necessita un llarg aprenentatge. Cal tenir present que aquesta activitat requeria, en primer lloc, localitzar argiles idònies, les quals, prèviament, havien de ser triturades mecànicament i depurades mitjançant decantació. Seguidament, es duia a terme el tornejament, que exigia una gran habilitat, atès que la pasta es manejava en cru i els recipients eren, sovint, de mida notable. La tercera fase és la de la cocció, que s'havia de realitzar en forns de doble cambra, com el de Fontscaldes (Valls, Alt Camp) o els de Castellet i la Gornal (Baix Penedès), el de can Sègol (Sant Martí Sarroca, Alt Penedès), el de Sabadell (Vallès Occidental), els de Bigues i Riells (Vallès Oriental) i els de la Riera de Sant Simó (Mataró, Maresme). Aquestes instal·lacions industrials solien estar excavades a terra, com les de Fontscaldes, on es van identificar els tallers de tornejament, de pastament i de decantació de l'argila i les escombraries on es llençava el rebuig. La majoria d'aquests forns estan situats en el curs de rieres, tant per aprofitar les argiles com per l'aigua, i es col·locaven en forma de bateria, és a dir, agrupats en petites factories. Tenien sempre dues parts: la cambra de cocció i la cambra de foc, separades per graelles. Als forns es produïen les ceràmiques comunes i també els recipients d'ús comercial com, per exemple, les àmfores. Als forns de Mataró, l'àmfora sembla que fou la producció majoritària. La cambra de cocció d'aquests arribava a una temperatura de 900 graus centígrads.

Aquesta activitat requeria gent molt experta, ja que el control de la cocció s'havia de fer a ull, segons el color de la flama i del fum. D'això depenia que la ceràmica sortís més o menys oxidada o reduïda. Al País Valencià està documentada una important producció ceràmica, amb dues notables escoles de pintors ceramistes: una és la d'Elx-Archena, que empra un estil de tipus simbòlic, i l'altra, coneguda amb el nom d'Oliva-Llíria, és d'estil més narratiu. En ambdós casos es tracta de produccions d'alta qualitat i amb una forta especialització dels seus artesans.

Un altre exemple del desenvolupament assolit per la producció terrissera és la vaixella ilergeta de vernís roig, fabricada al final del segle III aC i primera meitat del II. Es tracta d'un servei de taula format bàsicament per gerros, gerretes, tasses, plats i bols, caracteritzat per la seva superfície vitrificada rogenca i destinat a competir amb les importacions de vernís negre. L'orientació cultural dels ilergets vers el món meridional, la posició filocartaginesa durant la segona guerra Púnica i la presència de contingents de cavalleria ilergeta lluitant a Andalusia, constitueixen el rerefons d'una insòlita moda en el panorama dels pobles ibèrics del nord de l'Ebre. L'estudi d'aquesta producció homogènia, els processos d'obtenció i manipulació de pastes i vernissos, la seva aplicació ràpida sobre les parts visibles, la cocció i el control de l'atmosfera del forn, lot plegat indica el grau d'especialització d'un centre productor que abasteix un mercat coincident amb el territori ilerget, mentre l'anàlisi de les pastes, obtingudes a partir d'argiles locals, i la difusió de la vaixella suggereixen que el taller es trobava als voltants, si no a la mateixa Iltirta.

La distribució dels béns i els serveis

L'existència d'una jerarquia d'hàbitats s'ha comprovat a la costa central catalana, amb la presència de nuclis de tercer ordre, com granges, petits establiments agrícoles, factories de pesca, juntament amb nuclis més grans de segon ordre com llogarrets agrícoles. La Moleta del Remei, el Molí d'Espígol (Tornabous, Segrià), el Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès) o la Penya del Moro (Sant Just Desvern, Baix Llobregat), són alguns dels exemples de la xarxa de vilatges que cobria el país. Pel que fa al País Valencià es pot citar com a exemple la Bastida de les Alcusses (Moixent, Costera), el Puig de Benicarló, la Covalta (Albaida) o el Pic de l'Àguila (Dénia, Marina Alta). Altres assentaments no estaven especialitzats en funcions agrícoles, sinó que acomplien tasques que avui es considerarien de servei, ja siguin militars, d'observació, control del territori o residència d'aristocràcies. És el cas del recinte fortificat del Puig del Castellet (Lloret de Mar, Selva), la ciutadella de les Toixoneres (Calafell, Baix Penedès) o les talaies que envolten el tossal de Sant Miquel (Llíria, Camp de Túria). Finalment, hi havia nuclis de població de primer ordre, que es podrien considerar autèntiques ciutats, com és el cas d'Ullastret (Baix Empordà), Burriac (Cabrera de Mar, Maresme), Montjuïc (Barcelona), Sagunt (Camp de Morvedre) o el tossal de Sant Miquel.

Aquesta organització jeràrquica dels nuclis de població, distribuïts de manera que constitueixen una autèntica xarxa comercial, només és explicable en el context d'una economia de mercat altament desenvolupada. Cal imaginar, doncs, l'existència de mercats locals organitzats de manera periòdica i regular, on es podien adquirir des de joies, pells adobades, pells, sal, eines, ceràmica i, tal vegada, esclaus. Moltes d'aquestes transaccions es reduïen a simples canvis d'una mercaderia per una altra, tot i que és més que probable que certs articles servissin de moneda (tal vegada el gra). L'absència gairebé total de fonts escrites és clau en aquest punt, ja que s'ignoren els detalls sobre els tipus de comerç. En els darrers anys s'ha fet una mica de llum respecte a aquest problema gràcies a les troballes de documents escrits. Es tracta, fonamentalment, de dos ploms grecs, el d'Empòrion i el de Pech Maho, trobats l'any 1985 i el 1988 respectivament, i d'un plom ibèric emporità.

De tota aquesta documentació, se'n poden deduir moltes coses i avançar moltes hipòtesis. En primer lloc, queda clar que, des del segle VI o principis del V aC, el comerç grec emprà de manera normal elements de la societat indígena ibèrica per a fer transaccions comercials que anaven des del litoral narbonès probablement fins a Sagunt. D'altra banda, el pagament d'arres queda documentat en el plom de Pech Maho i això demostra un desenvolupament fins ara ni tan sols sospitat dels mecanismes financers de la societat ibèrica. És evident que hom podria parlar de la constitució de societats mixtes, de l'existència de contractes, de pagues i senyals, d'un àmbit comercial que no es reduïa al mercat local i, sobretot, d'una plena integració de la societat ibèrica en els afers comercials dels colonitzadors. Lògicament, no ha de sorprendre, un cop copsada la importància de la vida comercial de la societat ibèrica, el desenvolupament d'instruments de mesurar, de pesar i de comptar, com per exemple balances o pesos, trobats de forma escadussera en alguns dels assentaments ibèrics catalans i valencians.

Àmfora ibèrica, Puig de Sant Andreu, Ullastret, segles IV-III aC.

MMU / R.M.

Que aquest sistema de mercat estava molt estès arreu del país ho demostra la ceràmica, especialment els envasos. La ceràmica ibèrica respon a uns prototipus relativament estandarditzats, tant pel que fa a la tecnologia (forns, pastes i formes), com a la capacitat dels recipients. Les àmfores ibèriques, destinades presumiblement al comerç i l'emmagatzemament de vi, sembla que són fruit d'una certa unitat del mercat, si més no pel que fa al litoral entre el Roine i el Millars. Tota la distribució comercial s'havia de fer per via marítima —raó per la qual les àmfores són del tipus acabat en punxa, per a ser emmagatzemades a les bodegues dels vaixells— i és versemblant imaginar que penetraven a l'interior seguint el curs dels rius, ja sigui amb barcasses o alternant aquest sistema amb ases, per al transport per terra ferma.

Aquest comerç interior no ha de fer perdre de vista que la costa entre els Pirineus i Cartagena era receptora d'una abundantíssima producció agrícola i manufacturera forana. L'existència d'un mercat indígena és ja, per si mateix, la prova d'una gran vitalitat econòmica. La procedència de les manufactures era molt diversa, però entre el segle V i el segle III aC es pot afirmar que la major part de la costa queia dins de l'àmbit comercial púnic, malgrat la presència de la polis grega d'Empúries. Les produccions eivissenques —base comercial cartaginesa— arribaven a la costa catalana a través de petits enclavaments portuaris, que moltes vegades s'encarregaven, probablement, de l'envasatge. Aquest és el cas del forn d'àmfores anàlogues al tipus PE-15 trobat a Adarró. Es tractava d'una autèntica factoria del segle III aC destinada a fer envasos. A més, els vaixells portaven altres productes com a llast, com són els molins de rotació, fets de pedra i, tal vegada, mineral. La ceràmica comuna eivissenca també constituïa un element que acompanyava el gran comerç a l'engròs.

La cronologia d'aquest comerç púnic ebusità és molt àmplia i de fet no va arribar a desaparèixer mai als establiments de la costa central de Catalunya, encara que el moment culminant sembla que se situà entre els segles IV i III aC. A l'establiment ibèric de les Toixoneres de Calafell, les àmfores púniques, especialment les de producció eivissenca o les imitacions, són majoritàries en relació amb les d'origen grec i representen més del setanta per cent del total documentat.

Però, a més a més, cal mencionar el comerç grec. La bellesa de les ceràmiques àtiques de vernís negre, i l'avidesa amb què devien ser comprades per la població indígena, explica la importància que l'arqueologia ha atribuït al món hel·lènic. De fet, tot el litoral, tant a Catalunya com al País Valencià, rebia aquest tipus de productes manufacturats a l'Àtica, Sicília o qualsevol altre indret del món grec. Aquesta situació, però, no ha de fer oblidar que hi ha relativament pocs recipients d'envàs d'origen grec en comparació amb els d'origen púnic. Això s'explica pel fet que Grècia era deficitària en blat, i pagava les seves importacions amb productes manufacturats de luxe, amb vi o amb oli. A mesura que el vi i l'oli es van anar produint cada vegada més en l'àmbit d'occident, els recipients amafòrics grecs esdevingueren minoritaris. Així, les àmfores i ceràmiques comunes massaliotes, tot i que arribaven amb regularitat als mercats de les costes centrals de Catalunya —la qual cosa suggereix a alguns investigadors l'existència d'un contacte més o menys directe, segurament a través d'Empòrion—, ho feien sempre en quantitats escasses.

Una de les manifestacions més clares de com es transformaren les societats ibèriques és l'aparició de la moneda. El naixement de monedes indígenes és —segons Miquel Tarradell— una conseqüència de l'acció econòmica dels grecs. Aquest desenvolupament comercial del món ibèric féu possible que, en el darrer quart del segle III aC, comencessin a funcionar les primeres seques pròpiament indígenes. Són les anomenades emissions arcaiques, encunyacions fetes amb bronze, durant la segona guerra Púnica, i que per la seva metrologia han estat situades per la majoria d'autors entre el 214 i el 212 aC. Dins d'aquest grup hi ha les tres emissions de KESE, amb el símbol KE arcaic: la primera, amb un sol valor, la segona amb cinc i la tercera només amb valors fraccionaris. Aquestes tres emissions sembla que seguiren un sistema metrològic del sud d'Itàlia i de Sicília; com sigui que aquest va ser introduït pels cartaginesos prop del 214 aC, alguns autors creuen que sorgí com un imperatiu de Roma, com un element més de control financer; naturalment, no hi cap prova per saber si van ser els romans o els cartaginesos els que obligaren els ibers a realitzar les primeres encunyacions de bronze. Amb anterioritat a aquestes, hi havia monedes de plata, de mida gran, les dracmes de Rhode i Empòrion del final del segle IV o el començament del III, que van tenir imitacions. Finalment, caldria parlar dels amonedaments hispano-cartaginesos, encunyats amb or, plata i bronze. El resultat de tot això és que a la darreria del segle III aC, a les àrees de cultura ibèrica, hi circulaven dracmes emporitans, dracmes ibèrics, monedes hispano-cartagineses i, fins i tot, monedes de Gàdir (Cadis) i d'Ebusos (Aiboshim o Eivissa). Tot aquest sistema convivia amb el quadrigatus i el denari romans.

El funcionament de la societat i el consum de béns i serveis produïts i distribuïts, com també les normes que regien aquest procés, remeten al problema del poder econòmic i del control polític que s'origina en les societats més complexes amb excedents de producció considerables. Aquest era el cas, per descomptat, de la societat ibèrica. Entre els ibers, pel que sembla, el consum de béns i serveis no era uniforme. Aquest extrem es pot deduir de la mateixa organització de la xarxa urbana, en la qual els habitatges, als nuclis no estrictament pagesos, eren de dimensions i qualitats diverses. És evident que els hàbitats vilatans de tipus pagès responien a uns prototipus més igualitaris que els que es poden observar als centres de serveis. Aquest és el cas d'Ullastret, Tornabous o Calafell. És, doncs, molt probable que aquestes diferències es basessin en la major o menor accessibilitat de determinats segments socials a l'ús o, tal vegada, a la propietat de la terra. De fet, alguns textos parlen en termes de possessió de terres. És el cas del decret d'Emili Paulus que, tot i no fer referència a Catalunya, mana que els serfs d'un indret determinat siguin lliures, i ordena que se'ls tornin les terres i la ciutat que tenien, fins que el senat i el poble de Roma vulguin. Un cas similar és el que cita Tit Livi sobre Marc Porci Cató, el Vell, el qual alliberà els parents i retornà els seus béns als bergistans que l'havien ajudat a recuperar la seva ciutat.

Gentilitats, tribus i reietons: una aproximació a l'organització político-social

La complexa organització econòmica que hom suposa que existia al món ibèric no es pot deslligar de la seva organització sociopolítica. Es té molt poca informació d'aspectes tan fonamentals com la família, els costums i la jerarquització social. És evident que les agrupacions basades en el parentiu, encara que universals, presenten una gran variabilitat de formes, ja que no depenen de necessitats estrictament biològiques, sinó, sobretot, de costums definits culturalment.

Resulta més fàcil, aparentment, conèixer el nom de les ètnies o els pobles, i en aquest cas cal llegir el discutit periple —ja esmentat— de què es fa ressò Aviè, el qual menciona que els ibers estengueren el seu domini fins als Pirineus, tot referint-se als pobles costaners; afegeix que a l'interior es trobava una regió boscosa i feréstega habitada per una tribu ramadera que vivia com les feres: els beribraces. Entre els pobles costaners que anomena hi havia els indigets, a l'Alt Empordà, mentre que de l'interior cita els ceretans i els ausoceretans, dels quals comenta que eren un mateix poble. Molts investigadors moderns, entre els quals destaca, per la seva contundència, Miquel Tarradell, neguen a l'obra d'Aviè cap valor històric. D'altres autors, com A. Ruiz i M. Molinos, l'empren amb moltes reserves per intentar aclarir quins eren els pobles peninsulars abans del segle III, quan ja apareixen fonts més fiables. Hecateu, vers la darreria del segle IV aC, també cita noms de pobles establerts al litoral de Catalunya i València: els esdetes, els ileraugetes i els misgetes. De totes aquestes fonts es dedueix que, al final del segle VI aC, a Catalunya hi havia grans unitats de població i una d'elles eren els ibers a la costa, més o menys entre Múrcia i el Roine, i, si es creu Aviè, els beribraces a l'interior.

A partir de Polibi, Tit Livi i Estrabó s'arriba a la conclusió que, almenys a partir del segle III, es diferenciaren noves ètnies, com les dels edetans, ilercavons, cossetans, laietans, sedetans, lacetans, ausetans, indigets, ilergets, suessetans, ceretans i sordons. Totes elles són definides com a pobles o tribus pels autors clàssics, però cal suposar que sota aquesta denominació simplificadora s'hi amagava una gran complexitat. Avui és possible entreveure que l'organització sociopolítica dominant entre els pobles ibèrics fou una mena d'aristocràcia gentilícia, amb moltes semblances amb el model que M. Torelli ha descrit per a la societat etrusca. Si fos així, aquestes societats serien el resultat d'una evolució de l'antic culte familiar als avantpassats (la gens) que adquirí la forma d'una mena de servitud envers un sol individu (aristòcrata). En aquest model, el serf retia culte als avantpassats del senyor i no pas als seus, i els reconeixia com a propis. D'aquesta manera va créixer una aristocràcia envoltada d'una servitud lligada per vincles que no eren de sang. Els diferents grups que componien la societat es vinculaven amb d'altres a través de pactes basats en la mútua fidelitat; els aristòcrates asseguraven protecció i assistència, mentre els serfs o clients prometien obediència.

Aquest model queda reflectit en algunes referències, com la de Tit Livi quan escriu que els Escipions dirigiren l'exèrcit romà contra els pobles tributaris de Sagunt, els van vèncer i tornaren la ciutat als seus antics habitants. En canvi, els saguntins reberen des d'aleshores un tribut dels vençuts.

Els textos també deixen entreveure l'existència de pactes de fidelitat, base de l'aristocràcia gentilícia. És el cas, per exemple, d'un aristòcrata ilerget, el cabdill Indíbil, el qual mantenia una relació de client amb Àsdrubal, el general cartaginès. En un segon moment, però, féu un pacte de fidelitat amb el romà Escipió, ja que restà emocionat en veure que el cap de l'exèrcit romà li tornava la seva família, retinguda com a ostatge, sense cap compensació a canvi. Quan Indíbil s'assabentà —per una falsa notícia— que el general romà Escipió havia mort, considerà que ja no hi tenia cap pacte de fidelitat i, aleshores, s'aixecà contra Roma. Aquesta fidelitat, si s'ha de creure els autors llatins, era gairebé religiosa, i d'aquí el nom de deuotio que li donen. De fet, es tractava d'una fidelitat fins a la mort.

L'aristocràcia gentilícia ibèrica devia cohesionar més d'una ètnia i és probable que a la vigília de la invasió romana hi hagués una forta tendència cap a organitzacions gairebé monàrquiques. La cohesió dels edetans a l'entorn del seu cap Edecó, quan aquest abandonà el bàndol cartaginès i es passà al romà, és una mostra de l'autoritat d'aquests aristòcrates. Tots els pobles edetans el seguiren. Però no es tracta d'un cas aïllat, ja que els exemples són molt abundants. Es pot esmentar Amusic, l'aristòcrata que aglutinà els ausetans, el ja citat Indíbil, que juntament amb Mandoni agrupà els ilergets, o bé Andòbal, cabdill lacetà. Tit Livi arriba a esmentar el terme regulo, reietó, quan es refereix al cap dels ilergets, Bilistages, el qual envià una ambaixada a Cató, queixant-se dels atacs contra els seus poblats fortificats.

Aquestes referències de les fonts clàssiques són difícils de comprovar arqueològicament. Amb tot, en alguns jaciments hi ha evidències d'aquesta complexitat social; és el cas del desenvolupament urbanístic d'alguns assentaments ilergets, amb edificis versemblantment interpretats com a públics, edificis de caràcter religiós, torres i fortins de control permanent del territori, jerarquització d'assentaments, treball artesanal especialitzat, i d'altres. Alguns autors, com E. Junyent, parlen fins i tot d'una mena de ciuitas, és a dir, estats organitzats que havien deixat de ser tribus.

A les terres valencianes el model no sembla gaire diferent. També aquí es desenvoluparen uns models d'oppida o recintes emmurallats que definien un espai urbà, possible residència d'una aristocràcia, i realitzaven una funció de control o de centres de serveis d'una població disseminada en reduïts assentaments agrícoles. Aquest seria el cas del poblat de la Covalta (Albaida), el puntal dels Llops (Olocau) o el Castellet de Bernabé (Llíria). Poblats com el de l'Oral, a Alacant, podrien pertànyer a nuclis urbans de primer ordre. E. Bonet i C. Mata, referintse a les fortificacions de les comarques centrals del País Valencià, afirmen que aquesta xarxa és una prova de l'existència d'una forma d'estat consolidada ja des de la darreria del segle V i el principi del segle IV aC. Les autores esmentades són del parer que la intervenció romana va tallar aquest desenvolupament.

D'altra banda, l'estratègia d'emplaçament dels llocs fortificats de la costa central catalana respon a paràmetres ben clars. En el cas de Calafell, la ciutadella ibèrica aplegava a l'interior un autèntic castell i des d'allí es controlava un litoral ple d'aiguamolls, especialment ric en avifauna i amb abundants reserves de pesca.

Si les mencions escrites i les evidències arqueològiques sobre l'organització política són escasses, les que es refereixen a l'organització social encara ho són molt més. Així, per exemple, cap text no esmenta el tipus d'estructura familiar predominant en la societat ibèrica. L'absència de referències a la poligàmia ha fet pensar que es tractava d'unitats familiars monògames. D'altra banda, les deduccions que hom pugui fer basant-se en l'organització del microspai dels habitatges són sempre perilloses, ja que l'arquitectura no sempre tradueix aquestes relacions familiars.

L'altra especulació freqüent sobre les societats ibèriques és la que es refereix a l'existència de grans diferències socials. Les hipòtesis que hom fa es poden basar en els tipus i les formes de les cases i en l'organització i les característiques de les necròpolis. Tampoc en aquests casos hom no s'ha de refiar gaire, ja que la divisió social no sempre es manifesta en la casa, ni el status social té una relació directa amb el tipus de tomba.

Per tant, totes les consideracions sobre aquests aspectes han de ser fruit de deduccions indirectes. De fet, la majoria d'estudis recents han proposat una societat jerarquitzada, en la qual l'aristocràcia dels grups gentilicis i els guerrers es col·locaria en les capes més altes i, per sota d'aquests, s'esgraonaria tota una variada sèrie d'artesans i comerciants, fins a arribar als camperols. Aquesta organització piramidal, que té un gran suport arqueològic en els grups ibèrics meridionals, especialment a l'Andalusia oriental i al sud-est peninsular, no queda tan clara a Catalunya ni al País Valencià. En efecte, en aquests àmbits territorials les formes de poder aristocràtiques no es manifesten en tombes principesques com les de les necròpolis d'El Cigarralejo, Cabecico del Tesoro de Múrcia o la de Baza, a Granada. La posició social dels guerrers i l'aristocràcia, evidenciada en altres cultures, per exemple en l'ús del carro o el cavall amb rics guarniments, sols es pot documentar de manera escadussera i dubtosa mitjançant els discutits relleus de Malla (Osona), el morrió de cavall de la Pedrera de Vallfogona de Balaguer (Noguera) o les escenes de la ceràmica de Llíria.

També algunes necròpolis deixen entreveure l'existència d'aquests guerrers ibèrics; és el cas dels enterraments que van des dels guerrers amb escarabeus de can Canyís (Banyeres del Penedès), pertanyents al període ibèric antic, fins al més tardà de la sitja número 24 de Cabrera de Mar, incinerat, junt al qual es van dipositar un esplèndid aixovar i l'armadura. Al territori valencià hi ha alguns monuments de tipus funerari relacionats amb membres d'aquestes aristocràcies; són els pilars estela de Corral de Saus (Moixent) o el de Montforte del Cid (Alacantí) i, naturalment, el conjunt funerari d'Elx. En definitiva, doncs, una societat estratificada de la qual es tenen molt poques evidències.