Làpida funerària d’un alt funcionari de Tortosa, 7-1-961.
PNTS / Je.C.
A Catalunya, no tots els musulmans emigraren cap a Dār al-Islām després de la conquesta franca. Sota l’autoritat dels comtes, comunitats musulmanes es van proveir d’una administració particular, amb consells i jutges, les investidures dels quals no eren reconegudes pels musulmans de l’Àndalus i del Magrib, com ho expressen diverses fatawa o consultes jurídiques.
Un extret del Kitāb al-ǧihād (El llibre de la guerra santa) de Yaḥyà fa al·lusió a aquests musulmans tributaris dels cristians: “M’han preguntat sobre certs musulmans que hi ha entre la població de Barcelona (ahl Baršalūna), els quals van romandre a la ciutat després del termini d’un any que els havia estat imposat pels cristians per a expatriar-se. Participen en les incursions contra els musulmans. He respost: cal considerar-los com els bandits (muharrib) que cometen pillatges en terres musulmanes en perjudici dels musulmans, ja que aquells continuen essent musulmans. Aquells que siguin fets presoners han de ser conduïts a l’imām, que els jutjarà com es fa als avalotadors i bandits. Els seus béns, però, no pertanyeran als que se n’emparin”.
El gran cadi de Còrdova Ibn Rušd (mort el 1126) aprovà més tard aquesta opinió, però discrepà sobre l’atribució del botí aconseguit sobre ells: “Aquestes comunitats frueixen d’una condició inferior respecte als altres musulmans. La investidura dels seus cadis no està regulada i els seus testimonis no són vàlids. Si sojornen voluntàriament a Catalunya els seus béns podran ser confiscats. Un bon musulmà, portantveus de la Hispània occidental (ġarbiyyat al-Andalus), no està dispensat de l’obligació d’expatriar-se, encara que faci d’intèrpret entre el tirà cristià i els musulmans desobedients que romanen en terres infidels i que, per tant, en són tributaris. Els seus béns no participen del dret de propietat integral. No es pot comerciar amb aquesta mena de gent, ni saludar-los, sinó que cal considerar-los com a heretges (ahl al-ahwā’)”.
Per una altra banda, Ibn Zarb proporciona una descripció dels socs de Tortosa al segle X. Segons aquest autor, el port de Tortosa, que disposava des del 945 d’unes drassanes, fou la seu d’una jurisdicció d’on emanaven nombroses consultes jurídiques, documents rics en informacions sobre la vida econòmica i social de la ciutat. Al voltant de Tortosa hi havia jaciments d’on s’extreia galena (kuhl), utilitzada per als col·liris. La ciutat, prou important, estava dotada d’una ciutadella (qaṣaba) i d’un oratori a l’aire lliure (muṣallà), i era envoltada per una muralla de pedra on s’obrien quatre portes. També hi havia una mesquita aljama de cinc naus, construïda l’any 345 de l’Hègira (955-56), quatre termes, i un basar situat al raval meridional, on —segons al-Ḥimyarī (segle XIV)— hom podia trobar-hi “tot tipus d’objectes fabricats i mercaderies”.
Són aquests socs, desembocadures del rerepaís sobre la Mediterrània i escales marítimes dels comerciants de la regió, els que protagonitzaren l’anècdota narrada pel jurista de Còrdova Ibn Zarb, mort l’any 381 de l’Hègira (991): “Ibn Zarb digué: juro per la meva religió que al-Baǧī no estava allunyat d’aquesta opinió quan es referia a l’incendi. Si es prova que aquest vestit estava entre el que es va cremar, caldrà aportar la prova presentant-ne un bocí calcinat o no? I si no es prova res d’allò, el fet d’aportar una part cremada és una prova que aquest vestit es trobava al magatzem que es cremà? Si ell no aporta res d’això i reivindica l’incendi del conjunt de l’establiment, la Mudawwana proclama que això no és una prova. Al meu entendre, ell solia dipositar-lo a la botiga, ja que els comerciants no tenen el costum de deixar les seves mercaderies en altre lloc que no sigui les seves botigues. S’haurà de tenir fe en aquells que declarin que les mercaderies que eren a les seves botigues s’han cremat, sempre que sigui notori que la dita botiga s’hagués incendiat. Jo he demanat consultes jurídiques en aquest sentit a Tortosa, a propòsit de l’incendi dels socs i dels nombrosos desacords que en resultaren”.
Mallorca i les dues illes que en depenien, Menorca i Eivissa, foren cèlebres per la cria de mules i muls. Segons el geògraf Ibn Ḥawqal (segle X) “la cria de muls no té semblant en cap altre lloc, ni tan sols als països reputats com a centres de cria de muls: Armènia, Ḥrrān, Bāb al-Abwāb, Tiflis, Šḥirwān. Llurs animals són grassos, ben formats i de raça: la major part d’aquests animals, de bella aparença i gran estatura, venuts a molt bons preus, són originaris de Mallorca, territori d’‘Abd al-Raḥmān ibn Muḥammad, habitat per musulmans (...) Els prínceps del país hi envien vaixells per a procurar-se’n...”
Muǧāḥid, sobirà de Dénia al segle XI, es va dedicar particularment a controlar la riquesa de les illes Balears en cavalls i muls, obligant els propietaris a lliurar el producte de les seves cries a preus fixats per l’Estat. Al-Zuhrī confirmava també, al segle XII, la riquesa d’aquestes illes en bous, cavalls, mules i muls. La següent consulta jurídica dona una idea dels productes que Catalunya podia bescanviar amb Mallorca per aquests preciosos muls: “El gran cadi de Granada Abū Qāsim Aḥmad Muḥammad ibn Ward —mort l’any 540 de l’Hègira (1146), Déu li faci misericòrdia— fou consultat sobre un capità que llogà la seva nau per transportar 100 ovelles a Mallorca. El vent el retardà i el bestiar es va posar a parir. Cal prendre-ho com en el cas de la mare que dona a llum durant un pelegrinatge, o és un cas diferent? Ha de transportar les ovelles i els anyells, o no? Respongué: aquesta qüestió no és idèntica a la de la dona encinta que pareix durant el pelegrinatge. El capità mencionat ha de transportar els anyells però percebent un suplement, ja que el contracte inicial només es referia al transport de les ovelles”. Aquest text és una mostra de les relacions comercials entre Catalunya i Mallorca al segle XII.