Els divuit regidors del “no”

La sessió del plenari de l’Ajuntament de Barcelona del 4 de març de 1975 adquirí en pocs dies una dimensió històrica que la majoria dels seus protagonistes eren ben lluny de preveure. La convocatòria havia estat feta per a la discussió i l’aprovació dels pressupostos, activitat ben rutinària en les dècades anteriors. Però aquell dia, el regidor Jacint Soler i Padró, que gaudia de fama de catalanista dins d’aquell darrer equip consistorial del franquisme, tenia a punt una esmena en què sol·licitava una partida de 50 milions de pessetes per a la constitució d’una fundació encarregada de vetllar per l’ensenyament de la llengua catalana a la ciutat. L’esmena es convertí en una autèntica bomba informativa després que el ple la refusés.

La iniciativa no tenia especial importància econòmica, ja que significava només el 0,42% d’un pressupost d’11.950 milions de pessetes, però fou suficient per a despertar les ires de la majoria del ple, que considerà la proposta com una provocació. En aquelles dates finals del règim la qüestió del català s’havia convertit, malgrat els esforços d’alguns sectors franquistes per evitar-ho, en un element de divisió política que servia per a marcar les distàncies entre els partidaris de contemporitzar amb l’oposició amb vista a l’evolució futura —fos la que fos— i aquells que més aviat optaven per tancar files entorn d’un Caudillo agonitzant. Mentre que des d’algunes instàncies oficials es pretenia desactivar el tema de la llengua catalana per evitar els costos polítics que significaven les dècades passades de repressió cultural, la majoria dels addictes al règim continuaven obcecats a utilitzar la marginació del català com un senyal d’identitat, com un element cohesionador de l’adhesión inquebrantable.

En un moment en què eren freqüents els casos d’arbitrarietats oficials —denunciades per una premsa cada cop més agosarada— contra l’impuls de normalització del català que anava prenent cos en el conjunt del teixit social dels Països Catalans, la majoria de regidors de l’Ajuntament de Barcelona demostraren un dogmatisme ridícul i una manca total de flexibilitat política.

Al ple hagueren de sentir-se protestes de catalanitat de tots els colors —la majoria de regidors era, efectivament, catalana de naixement i usava el català com a llengua familiar— començant per una ridícula imposició inicial que marcà la sessió: l’alcalde, Enric Masó i Vázquez, impedí a Soler i Padró defensar l’esmena en català i hagué de traduir improvisadament el discurs que portava escrit. Les intervencions contràries a Soler i Padró —que havia defensat que com a catalans amb càrrecs oficials tenien l’obligació de vetllar per la llengua catalana— creuaren la frontera del ridícul una i una altra vegada. Josep Maria Tormo i Magrans, alt funcionari sindical des de la postguerra, recordà que havia parlat català i ballat sardanes a la zona nacional durant la Guerra Civil “…sin necesidad de que tuviéramos que escatimar del presupuesto.”, per tant sí a la proposta “…pero que no nos costara ni un duro.” Rafael de Ferrater i Ramoneda, advocat de l’empresa ENHER i professor d’ESADE, s’oposà a l’esmena per considerar-la d’un cost excessiu des de la seva perspectiva patriòtica particular: “Yo soy catalán de pura cepa. Sóc català fins al fons del meu cor. Y tampoco estoy dispuesto a ceder ningún puesto como español.” Ni tampoc una pesseta, és clar. Vicent Febrer i Solsona, el comerciant i antic practicant de lluita grecoromana conegut com “el lleó de Sants”, afirmava que hi havia coses més importants que l’ensenyament del català, ja que “Cuando a un sello se le dice “segell”, a una carta, “missiva” (…) todo eso son comedias.” Antoni Cañellas i Sidós, finalment, s’oposava a l’esmena puntualitzant que “Yo con el acento se nota que soy de Reus. Soy un catalán español.”

Arribades les coses a aquest punt l’alcalde Masó hagué de recordar que totes aquelles afirmacions de patriotisme estaven de més ja que “Se está votando la constitución de una fundación de 50 millones, sólo eso.” Però no era així, el debat havia estat grollerament polititzat pels que menys interès objectiu podien tenir a polititzar-lo i a l’alcalde el plenari se li escapà de les mans. L’esmena fou refusada malgrat que Soler Padró accedí a una transaccional que reduïa l’aportació municipal a només 10 milions (0,08% del pressupost) i posava els diners en mans de l’Institut Municipal d’Educació, renunciant a la constitució de la fundació. Divuit vots refusaren la nova esmena: Joan Abellán i Hernández, Joan Cabañero i Alarcón, Jesús Calvo i Martínez, Josep Canalda i Vilache, Antoni Cañellas i Sidós, Mercè Carbó i Colomer, Vicent Costa i Ugeda, Josep Maria Dot i Bosch, Vicent Febrer i Solsona, Marià Ganduxer i Relats, Josep Güell i Ramon, Rafael Lujàn i López, Rogeli Mir i Martí, Pere Salvat i Virgili, Josep Maria Tormo i Magrans i Ramon Torres i Muñoz. Nou votaren a favor: Alfons Cánovas i Lapuente, Manuel Font i Altaba, Alfons Guasch i Carreté, Gonçal Quesada i Hernández, Lluís Pérez i Pardo, Manuel Serra i Rodríguez, Jacint Soler i Padró, Eduard Tarragona i Corbella i Eudald Travé i Montserrat. L’alcalde Masó es va abstenir, així com la resta de regidors presents, i hi hagueren diverses absències. Divuit regidors eren exactament el 50% de la corporació, exclòs l’alcalde.

Los papeles del “no al català”, J. Castellà i Gassol, Dirosa, Barcelona, 1975.

Col·l. part. / G.S.

La premsa de l’endemà denuncià el fet amb gran virulència posant en evidència el significat del “no”. Els divuit regidors no tan sols havien manifestat quines eren les seves intencions amb vista al futur de canvis que —en una direcció o en una altra— s’albirava darrere la crònica malaltia del dictador, sinó una absoluta incapacitat política per a exercir els seus càrrecs cap al públic. Tal com manifestà Joan Castella i Gassol al seu anticatalanisme (que no significa anticatalanitat com mostren els indrets de naixement i els cognoms de molts d’ells) s’hi sumà la seva incompetència política perquè “ni para subir ni para mantenerse donde estaban sentados necesitaron saber ni tener en cuenta la opinión de la mayoría ciudadana.” (Los papeles del “no al català”, Dirosa, Barcelona, 1975).

A continuació vingué el pobre espectacle de les rectificacions, que culminà a l’abril amb un decret de l’alcaldia —sense cap mena de votació— que habilitava un pressupost de 47 milions per a les finalitats defensades per Soler i Padró administrades per l’Institut Municipal d’Educació. L’efecte de la rectificació fou contraproduent en la mesura en què a l’escàndol del “no” s’afegia ara la certesa que el vencedor final del plenari havia estat l’opinió pública difosa a través de la premsa. Cap de les dues circumstàncies no ajudà el consistori a mantenir el prestigi davant dels ciutadans en la situació que s’acostava. Masó no acabaria l’any a la plaça de Sant Jaume, i fou rellevat per Joaquim Viola i Sauret —tot el contrari d’un esperit flexible—. La resta de regidors van viure en directe i des de lloc de privilegi les mobilitzacions populars contra l’Ajuntament fins a les eleccions municipals democràtiques del 1979.