El tractament que el règim franquista feu de la dona com a subjecte social i polític sempre va romandre inspirat per l’integrisme catòlic, que bastí un discurs ideològic que reduïa el paper de la dona en societat al de la vida privada —primer com a filla sotmesa al pare i després com a esposa i mare sotmesa al marit—. Però l’instrument fonamental de què disposaren les instàncies oficials per a fer una política adreçada a la dona, la Sección Femenina de FET-JONS, sempre va tenir un espai per a la contradicció. Les portadores oficials d’aquest discurs resultaven ambiguament laïcitzants per la seva independència del clergat, a diferència de les típiques juntes parroquials de dames, i van mantenir un masculinisme sempre sospitós per la seves activitats i les seves actituds. Què més contradictori que una política que orientava la dona vers la llar i el matrimoni, en una tessitura de submissió i dependència respecte de l’home, però que seleccionava el personal directiu de l’organisme que havia de portar-la a terme entre dones majoritàriament solteres, que rondaven o superaven la trentena, i a les quals s’exigia una intensa activitat pública que podia comportar —per exemple— ser fora de casa a altes hores de la nit i relacionar-se constantment amb homes que no eren de la seva família. Aquesta contradicció l’encarnà per espai de quaranta anys la figura de Pilar Primo de Rivera —no exempta d’una certa aurèola d’androgínia—, l’única Delegada Nacional que la Sección Femenina va tenir en tota la seva història: extremament catòlica i militant en els principis de la inferioritat femenina, però ni muller, ni mare, ni mai reclosa en la vida privada familiar, ans al contrari, desplegant una activitat pública de durada sense precedents i exhibint una influència en les altes esferes certament impensable per a les seves homòlogues nazi i feixista italiana. En el joc polític destinat al públic el règim respectà sempre aquest toc d’ambigüitat calculada de la Sección Femenina perquè permetia comptar amb una bona colla de col·laboradors eficients que oferien unes prestacions que podien ser molt útils.
En obrir-se la dècada dels seixanta Espanya es va veure afectada, especialment en les seves poblacions urbanes i encara amb un important retard respecte de la resta d’Europa, per un procés d’augment de la incorporació de la dona a la vida pública. Un accés més sovintejat als estudis secundaris i superiors, una progressiva i substancial transformació en la valoració social del rol femení i, sobretot, la incorporació a un mercat de treball en ple procés d’expansió i diversificació eren la base d’un canvi d’ampli abast en la condició femenina, encara que molt allunyat de l’assoliment de la igualtat respecte als homes. Al règim, li calia definir de totes passades una estratègia que no posés a tota dona que accedís a l’espai públic en una tessitura de dissidència política pel mer fet de no sentir-se identificada amb un règim que era, com el conyac d’un popular anunci del moment, “Cosa de hombres.” Com que aquesta visió de la dona no permetia en absolut plantejar-se avenços significatius cap a la igualtat d’oportunitats entre sexes, s’optà, com ja era costum, per la propaganda acompanyada de petits gestos demagògics per a la galeria. Fou un intent, fracassat, de superar les tradicionals i ja poc efectives crides des del púlpit de retornar al paper de dones obedients i “recatadas”.
Fins aleshores les dones havien estat mantingudes al marge del joc polític, amb l’excepció dels referèndums del 1947 i el 1966. A les eleccions municipals del terç familiar només algunes tenien dret de vot —majoritàriament vídues— ja que les dones casades i una majoria de les solteres no s’ajustaven al perfil de cap de família, dissenyat com a figura masculina per la llei electoral. De resultes d’això, en els anys quaranta i cinquanta molt poques dones ocuparen càrrecs en els aparells centrals de l’estat: cap dona, de directora general en amunt, des del final de la guerra, almenys fins el 1957, darrer any del qual es disposa de relacions sistemàtiques. Hi hagué dues excepcions: Pilar Primo de Rivera i Mercedes Sanz Bachiller —no pas per casualitat la germana de José Antonio, l’una, i vídua d’Onésimo Redondo, l’altra—, cap de la Sección Femenina (1937-77) la primera, i Delegada Nacional de l’Auxilio Social (1937-40) i cap de l’Obra Sindical de Previsión Social (1941-72) l’altra. Ambdues foren alhora les úniques conselleres nacionals i procuradores a corts des del 1943 fins al 1961, en què accedí a les corts Pilar Sedeño en representació del sindicat vertical. Cap dona, tampoc, no ocupà càrrecs dins les institucions de govern territorial en els Països Catalans, ni governadores, ni presidentes de diputació, ni alcaldesses, ni simples regidores.
Quan el règim es plantejà una reorientació de la imatge tan extremament androcèntrica que projectava cap a l’opinió pública, incorporà dones a les institucions oficials i confià la tasca a les dones de la Falange. Sorgirien, així, les procuradores i les regidores que havien de ser la resposta de l’Espanya franquista als nous temps. La seva presència dins les institucions fou planificada per les autoritats, com una estratègia complementària de la mobilització del vot femení, per provar d’incrementar la magra participació electoral d’aquells anys. Així, s’establí el dret de vot per a les dones casades en les eleccions familiars, a corts (1967) i municipals (1970).
Però aquesta entrada en el joc polític dels quadres femenins de la FET y de las JONS, no solament no resultà brillant sinó que constituí una operació orquestrada de propaganda oficial i poca cosa més, marcant molt a la clara les limitacions pròpies del règim. Efectivament, malgrat el ressò periodístic que obtingueren, al final del procés només 12 dones havien estat procuradores entre un total de 2 482 procuradors. A més de les tres dones esmentades, foren procuradores tres conselleres nacionals de la FET y de las JONS —per Màlaga (1964), Osca i Barcelona (1971)—, cinc elegides pel grup familiar —Madrid, Burgos i Alacant (1967) i Santander i Sevilla (1971)— i l’alcaldessa de Bilbao Maria del Pilar Careaga (1970). Les úniques representants de l’àmbit dels Països Catalans foren la barcelonina Montserrat Tey Planas (1971-77) i l’alacantina Ana Ballenilla Fajardo (1967-71).
Jurament de pas a l’edat adulta d’un grup de membres de la Sección Femenina de Barcelona al Saló de Cent de l’Ajuntament, C. Pérez de Rozas, 29-10-1962.
AF/AHC
El caràcter d’operació coreogràfica que adquirí tot el muntatge, el revela la correspondència que mantingué la Delegada Provincial de la Sección Femenina, Montserrat Tey, entre el 1963 i el 1973, amb els diversos governadors civils de Barcelona. Les cartes indiquen una primera fase de col·laboració plena per tal de fer-se valer com a aliades en el joc de les eleccions locals, i una segona fase de decepció gens dissimulada per no haver superat mai la condició d’instruments de la política governativa. El 1963 el governador Antonio Ibáñez Freire indicà a la delegada provincial que li facilités noms de delegades comarcals que tinguessin el perfil adequat per a ocupar el càrrec de regidora en algunes ciutats importants. L’operació, certament, era nova. Montserrat Tey avalà les delegades de Vic (Josefa Arqués) i d’Igualada (Irene Miquel), la primera de les quals, com la mateixa M. Tey a Barcelona, esdevindria regidora pel terç corporatiu.
Aquesta promoció del personal femení tocà sostre molt ràpidament ja que, si bé M.Tey esdevingué membre de la permanent de l’ajuntament de Barcelona i, amb el temps, Consejera Nacional de la FET y de las JONS i procuradora, les seves companyes serien descaradament instrumentalitzades pels seus camarades. Així ho denuncià M. Tey, en carta al governador civil Tomás Pelayo Ros durant les eleccions del 1973: “El Jefe Local [de Molins de Rei] propuso a la Delegada de la Sección Femenina se presentase a Concejal por el tercio familiar, ofreciéndole toda clase de garantías. (…) Como es sabido, no salió la Delegada de la Sección Femenina por no haber sido incluida en la terna oficial. Ante tan insólitos hechos, la Secretaria Provincial habló con el Secretario Local, manifestando la desaprobación de la Sección Femenina por haber utilizado a la Delegada Local para restar votos a otros candidatos que les interesaba eliminar. El Secretario Local comprendió la reacción de la Sección Femenina y lo único que pudo alegar fue que dicha camarada ‘había prestado un servicio al Movimiento”. Es lamentable se haya llevado con falta de veracidad un asunto de trascendencia política que revierte en perjuicio de la Sección Femenina por haberle asegurado a la Delegada lo que no estaban dispuestos a cumplir, por lo que la Sección Femenina se pregunta ¿por qué utilizaron a la Sección Femenina cuando hubieran podido encontrar personas menos representativas?”
A Sitges, l’alcaldia amb el suport de la Secretaria Local de FET-JONS pretenia incorporar diverses militants per omplir les llistes i sense cap mena de possibilitats de ser elegides, cosa que provocà la protesta de la Sección Femenina i la retirada dels seus noms de la llista. M. Tey exigia una investigació mentre es preguntava “¿Por qué no se da juego a la Sección Femenina del Movimiento, pero sí se juega con ella?” Pelayo Ros optaría per generar un expedient informatiu i oblidar-se del tema. Amb tot, l’energia desplegada per M.Tey implica una situació de força considerable ja que, si bé de la seva protesta no obtingué gran cosa, tampoc no hi hagueren crides a l’ordre o amonestacions del que com a Jefe Provincial del Movimiento —i com a home— era el seu superior jeràrquic. Això revela dues coses: d’una banda que el règim esperava de la Sección Femenina unes prestacions molt limitades, i de l’altra que per limitades que fossin les considerava prou importants com per no arriscar-se a incomodar encara més les falangistes amb amonestacions. El to de retret de la delegada envers el governador era un fet insòlit en un marc de relacions jerarquitzat i caracteritzat pel servilisme.