Els avalots del dia de Corpus a Barcelona. 1640.
Amb el títol Un Corpus de Sangre o los fueros de Cataluña, novel·la publicada el 1858, l’escriptor i polític Manel Angelón evocava la revolta protagonitzada a Barcelona del 7 al 9 de juny de 1640. Els aldarulls, protagonitzats pels segadors forasters i la menestralia de la ciutat, acabaren amb la vida del virrei, el comte de Santa Coloma —Dalmau de Queralt—, i representaren el punt més àlgid de la revolta social contra els tercios iniciada al final del mes d’abril d’aquell mateix any. Fins al segle XIX, però, mai no s’havia emprat aquest nom per referir-se als esdeveniments del juny del 1640, i s’usaven els mots sucesos, alteraciones o motins.
El dia de Corpus representava una de les fites religioses i litúrgiques més importants de qualsevol ciutat catòlica. A Barcelona, a més, era el dia en què els segadors, pagesos temporers dels voltants, contractaven feina per a la temporada de sega que ja s’iniciava. Vestits amb capa gascona que, sovint, amagava dagues i pedrenyals, eren uns hostes sempre incòmodes per al poder ciutadà, ja que habitualment provocaven problemes d’ordre públic. El 1640, l’agitació social al camp contra els tercios incrementava el perill d’un aldarull, però la indecisió del virrei i dels consellers va fer que les portes s’obrissin com qualsevol altre any.
El dia 7 de juny, a les 8 del matí, tres segadors tingueren una baralla, al carrer Ample, amb uns velluters, un dels quals, acusat de ser criat de l’algutzir Montrodon, deixà malferit un segador. Ràpidament s’estengué la veu i uns 300 segadors que s’estaven a la plaça del Carme (Rambla-Portaferrissa) es dirigiren al Pla de Sant Francesc, davant del palau del virrei Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, per protestar. De la protesta es passà al tiroteig amb els ocupants del Palau, i els segadors es disposaren ràpidament a cremar-lo. Els aturà en primera instància la intervenció dels pares del convent de Sant Francesc i més tard la presència dels bisbes de Vic, Urgell i Barcelona, dels consellers de la ciutat i dels diputats, tots ells avisats de l’aldarull quan eren a la catedral. La presència de membres de la milícia urbana, fortament armats, dirigida per Miquel de Torrella i de Sentmenat, semblava haver aturat l’assalt. Eren, però, els únics homes armats que hom havia pogut mobilitzar. Les autoritats intentaren treure els amotinats de la ciutat, però els segadors canviaren l’objectiu saquejant i cremant les cases del pare Gabriel Berard i Gassol, fiscal de l’Audiència, Rafael Puig, jutge de l’Audiència, i Guerau de Guardiola, lloctinent del mestre racional. Alhora, la milícia municipal repel·lia l’assalt a les presons, a la casa del regent del Consell d’Aragó, Miquel Joan de Magarola i Femades, i a la seu de la Taula de Canvi.
A les dues de la tarda, alleugerida la pressió popular contra el seu palau i seguint els consells de diputats i consellers, el virrei marxà al baluard de Santa Eulàlia per tal de refugiar-se en una galera que l’esperava. A darrera hora, però, s’hi repensà i decidí restar a la ciutat refugiant-se a les Drassanes, juntament amb un contingent de soldats d’una lleva feta per Guillem Ramon de Montcada i d’Alagón-Espés-Castre, IV marquès d’Aitona.
A les tres, els segadors assaltaren el palau de García de Toledo, marquès de Vilafranca, general de les galeres del rei. En el tiroteig provocat per la resistència dels criats del marquès caigué del cavall el conseller terç Josep Massana, que intentava aquietar els ànims, i va començar a córrer la veu de la seva mort. Els criats del marquès foren morts al convent dels Àngels, on s’havien refugiat. Els revoltats, tanmateix, mataren Gabriel Berard refugiat dins del convent de les Mínimes.
La falsa notícia de la mort del conseller terç decantà la revolta. Els menestrals, que s’havien mantingut en una posició passiva, es decantaren totalment cap al motí; com ho feren també els habitants del barri de Ribera. Així, ràpidament unes 2 500 persones es dirigiren cap a les Drassanes, i des de la torre de les Puces canonejaren la galera que pretenia embarcar els assetjats de les Drassanes, entre ells el virrei. Les Drassanes foren assaltades i els defensors moriren o fugiren cap a Montjuïc. El virrei fugí, per la ratlla de mar, en direcció a Montjuïc per tal de poder embarcar per aquell indret en la galera, però fou trobat, prop de l’ermita de Sant Bertran, per un grup d’avalotadors que l’apunyalaren i el deixaren mort. La revolta s’estenia. El que inicialment eren atemptats als béns dels ministres reials, es convertia ara en pillatge indiscriminat; els benestants començaren a tenir por. El municipi intentà reorganitzar la milícia, i entrada la nit una companyia de sabaters anà a Montjuïc a recollir les despulles del virrei.
La nit fou calmada, però al matí del dia 8 foren assaltades les cases de Ramon de Calders i de Ferran, governador de Catalunya, de l’algutzir Joan Miquel Montrodon, del fiscal de l’Audiència Felip Vinyes, dels jutges de l’Audiència Jaume Mir i Josep Massó, que es refugià en una sepultura del convent de Sant Francesc. Els revoltats mataren també Maria Calvet, tavernera refugiada a l’Hospital de la Santa Creu, acusada d’haver donat mort a un segador, i registraren el convent de Santa Madrona, on mataren diversos soldats que s’havien refugiat després de l’assalt de les Drassanes, i l’església de Sant Agustí, on estava refugiat, entre d’altres, Ramon Rubí de Marimon, regent del Principat de Catalunya, autor d’una de les millors descripcions d’aquells aldarulls.
Les autoritats de la ciutat continuaren intentant fer fora els revoltats. S’intentà allistar-los en una columna per anar, amb sou, a lluitar contra els soldats que amenaçaven Girona i Perpinyà. La tasca fou encomanada al governador del Principat, Ramon de Calders, que la refusà, i després al veguer Joan Francesc Melgar, que fracassà en els seus intents. Cap autoritat de l’administració reial no tenia poder sobre els revoltats.
El dia 10 s’inicià amb una revolta generalitzada del barri de Ribera. S’assaltaren vaixells, l’albergueria benedictina, i s’arribà fins i tot a entrar violentament a la seu. Com diu Rubí de Marimon: “La suprema potestad residía entonces en los menestrales”. Foren assaltades les cases del jutge de l’Audiència Lluís Ramon, defensada per Llorenç Ronis, i posteriorment la d’aquest. Finalment la columna d’avalotats marxà de la ciutat comandada pel conseller en cap, que aconseguia, així, treure de Barcelona els segadors i els revoltats locals i conduir-los fins a Sant Andreu de Palomar. A Barcelona, mentrestant, hi hagué una demostració de força de centenars d’homes armats, comandats pel diputat militar, el veguer i el conseller terç, que restablí l’ordre.