Composició de la mà menor al Consell de Cent de Barcelona al final del segle XV.
A l’inici de l’edat moderna, la xarxa de pobles i ciutats de l’arc europeu al voltant de la Mediterrània continuava sent un mosaic de realitats polítiques, lingüístiques i culturals diferents, però en contacte directe les unes amb les altres. La varietat es reflectia en les estructures de poder d’aquests països, implicats de segles en la conquesta i defensa d’un paper militar i comercial en un mar compartit. Existia, doncs, un ampli ventall de models: les oligarquies mercantils de Venècia i Gènova, el senat aristocràtic de Palerm o els consells de jurats de Marsella i Montpeller, per citar-ne alguns. El tret més característic d’aquests règims era la interacció entre el govern dels afers públics i el de les activitats que produïen beneficis i rendes. La seva raó era equilibrar o jerarquitzar el conjunt d’interessos prioritaris en cada territori. Les institucions polítiques solien controlar les organitzacions de treball, però els sectors productius i comercials no sempre estaven integrats en els organismes de govern.
Des de la baixa edat mitjana, la majoria dels centres urbans, com Florència, Milà o Bolonya, havia adoptat una forma de govern que excloïa la participació dels estaments populars. En aquests casos les corporacions van perdre la funció de cossos armats que garantien la seguretat militar, i l’abastament de les primeres matèries per a les manufactures urbanes havia esdevingut un negoci en mans de la noblesa rendista. En altres ciutats, en canvi, menestrals i mercaders intervenien directament en l’elaboració de les estratègies fiscals, monetàries i de mercat que asseguraven la supervivència i el desenvolupament de l’economia local.
Entre els segles XVI al XVIII, els règims dels Països Catalans estaven reglamentats segons aquest darrer esquema: a les capitals dels regnes de València i de Mallorca i a la del Principat, els consells municipals estaven constituïts per un cert nombre de representants de les activitats laborals de la ciutat. Una llarga seqüència de revoltes i pactes socials, i no la inèrcia d’una tradició, havia consolidat aquesta estructura. El seu manteniment va ser el resultat de la vinculació de les diverses categories professionals amb el destí polític dels seus respectius territoris, marginats i, fins i tot, amenaçats pel nou protagonisme dels Habsburg a la Mediterrània.
L’especificitat de l’antic règim català es revela, doncs, en la composició mixta de les seves institucions territorials. En termes comparatius, es pot afirmar que als dominis de la Corona de Castella, i també del Regne d’Aragó, mancava del tot una representació política —reconeguda i eficaç— de les forces productives, mentre que a Perpinyà i a Ciutat de Mallorca, i també a Barcelona i València, els aristòcrates i els ciutadans del patriciat havien de compartir les regnes del govern ciutadà amb les confraries professionals.
“Lo bon regimen dels oficis i beneficis de la Ciutat”, objectiu principal de tots els poders de l’època, s’havia convertit als Països Catalans en el control per part de les “mans mitjana y menor” dels mecanismes institucionals sancionats per l’autoritat reial. Probablement no fou casual que la Busca corregís, el 1453, els freqüents abusos dels cinc consellers, que tenien consultes amb grups reduïts de prohoms i jurats de les altres assemblees i comissions regidores (Consell de Cent i Trentenari). La criticada extracció, mitjançant insaculació, dels candidats als càrrecs (implantada per Ferran II) ja havia estat adoptada, en realitat, per part d’algunes corporacions barcelonines, com les dels forners-flaquers, els paraires, els teixidors de llana o els blanquers, i després va esdevenir el model copiat per la majoria de les altres. La finalitat d’aquest tipus de matrícula era evitar que es poguessin formar aliances d’interessos, informals i transversals a les institucions municipals, i susceptibles d’actuar fora dels canals de deliberació legitimats.
Pel que fa a València, la preocupació per a delimitar el paper polític de les organitzacions de treball va poder fins i tot determinar, al segle XIII, la prohibició de formar associacions devocionals entre els menestrals dels barris. Les professions tenien una delegació pròpia al govern, però els portantveus eren escollits segons la seva residència parroquial. La situació va canviar progressivament, i el 1392 les confraries van ser reconegudes com a únics organismes habilitats per a la gestió “de lo govern de lo publich”, fent obligatòria la inscripció de tots els menestrals a les respectives corporacions. La transformació va produir-se al final del segle XIV com a resultat d’una homogeneïtzació religiosa. Allí, com a Barcelona, les confraries d’ofici havien nascut i s’havien desenvolupat com a filtres que seleccionaven la força de treball, i havien delimitat un espai de maniobra cristià dins una realitat laboral poblada per artesans i botiguers jueus i, en menor mesura, musulmans.
Amb el temps, a la capital del Regne de València i a la del Principat, els oficis organitzats havien assolit una funció pública legitimada, i les principals categories professionals representades a les institucions eren gairebé les mateixes, és a dir, les relacionades amb el conreu intensiu dels horts urbans, amb les manufactures tèxtils i de la confecció, i amb la fabricació d’articles de cuir i pell i d’objectes de metall i fusta.
Entre el Principat i el Regne de València, tanmateix, hi havia una diferència en la composició dels organismes que executaven els acords dels consells generals. Els sis jurats de València no reflectien la presència dels diversos estaments, i els seus càrrecs foren monopolitzats pels cavallers i ciutadans honrats fins al 1707. La vigilància sobre aquest engranatge municipal va ser un objectiu de les forces populars. La Busca l’obtingué definitivament el 1455, i el 1614 va ser reforçada amb un segon conseller artista/menestral. A València va ser la clau de l’efímera reforma de la Germania (1520-21).
El sistema barceloní, gràcies al reconeixement polític estable d’artesans i mercaders i a la cooptació dels militars (des de Ferran II), es presentava més articulat i més integrat en tots els seus components. No va poder evitar els conflictes d’inestabilitat política i social del final del segle XVI, però va tenir la capacitat d’absorbir-los i canalitzar-los, sense els esclats de violència de València i les Balears.
Al cinc-cents, la distància entre les estructures de les dues ciutats es va ampliar. L’estament popular de Barcelona, representat per la cúpula dels artesans de tota mena i dels petits empresaris (sobretot paraires), va exercir progressivament el paper d’element d’ordre i de defensa de les prioritats locals. Factors endògens i factors externs de política militar i monetària van afavorir un procés d’identificació de les associacions laborals amb el “govern de la terra”. A València, en canvi, la depredació perpetrada per la Inquisició i, en un altre nivell, la derrota de la Germania, van coincidir amb una disminució significativa de totes les activitats productives i comercials. Aquests fets expliquen la regressió valenciana del segle XVI, més que no pas el desplaçament dels mercats i de la mà d’obra especialitzada. L’aliança entre la monarquia i la noblesa del país i la persecució dels conversos van trencar la fràgil trama del teixit social, i no van permetre una representació completa del món del treball en les institucions. També hi va contribuir la manca d’una síntesi més travada entre les diverses aportacions humanes, necessària en tota societat nascuda com a frontera i crescuda amb contínues immigracions.
La relació entre el poder municipal i la direcció de l’activitat econòmica era la clau dels equilibris o els desequilibris polítics. El govern dels interessos organitzats en “mans”, llotges, arts, confraries i oficis operava dins aquest marc. A l’edat mitjana, abans de les primeres formes d’associació corporativa, les institucions municipals d’ambdues capitals havien exercit un control estricte sobre la producció. Els “establiments”, dictats pels jurats valencians durant el segle XIV, havien estat un veritable codi de reglamentacions tècniques per a una plètora d’oficis que van elaborar les seves ordinacions professionals només un segle després. També el Consell de Cent havia assumit molt aviat el control de les disposicions de les fases d’elaboració i venda dels productes manufacturats a Barcelona. Amb els canvis institucionals posteriors, la intervenció va continuar, però amb una connexió més forta entre govern i iniciativa productiva. Eren, doncs, unes economies dirigides, ja que, sovint, els organismes municipals ajudaven a la recuperació dels sectors en crisi. És el cas de la indústria cotonera barcelonina, afectada per la competència estrangera: el 1441 Barcelona prohibí temporalment la comercialització de teles no fabricades a la Corona d’Aragó, anticipà als artesans locals cent mil lliures a canvi de mil peçes de fustany, i va delegar a un mercader la seva venda a la plaça urbana.
L’acció dirigista no operava només en unes conjuntures negatives. Les deliberacions del Consell de Cent i el Consell General estaven a tota hora dedicades a la reglamentació de la producció. Les reiterades disposicions segons la tendència dels mercats testimonien els acords entre les categories professionals i els comerciants, els quals comunicaven als menestrals les pautes de la demanda exterior. En definitiva, els instruments municipals servien a les forces productives tant per a sancionar els seus compromisos econòmics com per a adquirir legitimació política. El model barceloní, més integrat que no el valencià, va permetre reaccionar davant el decaïment productiu del segle XV i empènyer una economia basada sobretot en la capacitat d’activar i mantenir fluxos d’exportació.
Per tant, resulta difícil acceptar la tesi tradicional que considerava funesta la irrupció dels mercaders en les estructures corporatives del Regne i del Principat. I és també inexacta la visió que qualifica de conservadores les confraries d’ofici i d’oligàrquiques les estructures municipals catalanes que van funcionar fins al 1714. Cada sistema institucional tenia la seva racionalitat peculiar i una capacitat i uns límits d’adaptació propis enfront de les pressions que procedien d’altres esferes. El sistema del Principat, que conjugava la política municipal amb l’econòmica, va funcionar amb eficàcia en el curs del cinc-cents, és a dir, abans que comencessin a fer-se sentir els efectes monetaris de les massives importacions de teixits de luxe produïts a França i Itàlia. El comentari de Francesco Guicciardini, arribat a Barcelona el 1511, testimonia els resultats obtinguts fins aleshores: “No es veuen edificis particulars que puguin atreure l’atenció, ni excel·lents, però generalment les cases són maques, i ho són en cada lloc de la ciutat, i això fa que sigui realment tota ella una ciutat. (...) En conjunt, és una ciutat bonica i gran, pels edificis, pel mar que toca la llotja dels mercaders, pels carrers (...), pels jardins preciosos i plens de tarongers, pel fet de estar molt ben poblada i encara rica”.