La població: creixement i oscil·lacions

En l’estudi de la població dels Països Catalans als segles XVI i XVII es planteja, com en el cas de bona part d’Europa, quines foren les possibilitats de recuperació de la crisi baixmedieval, quin fou el límit del creixement i quin caràcter tingué —d’estancament o de crisi— la darrera d’aquelles centúries. Encara que els nivells d’informació dels quals es disposa per a cadascun dels territoris són diferents, la població del segle XVI difícilment va arribar al nombre d’habitants anterior a la crisi, i en conjunt, al segle XVII, no va tenir en cap cas una marcada tendència al descens com succeí, per exemple, en zones de Castella.

Els recomptes globals de població, poc nombrosos i de fbilitat dubtosa, amb l’excepció dels de Menorca i Mallorca, no permeten tenir un coneixement regular dels volums totals durant aquell període. Els sacramentaris esdevenen la font més precisa, però el fet que el manament del concili de Trento de registrar els baptismes, les defuncions i els matrimonis no es generalitzà fins a partir del 1570 impedeix conèixer en moltes zones l’evolució dels diversos factors demogràfics de gran part d’aquell segle. La contrastació d’ambdós tipus de fonts és el que portarà una major aproximació a la realitat demogràfica, i són més fiables les tendències que s’observen que les dades puntuals.

El creixement del segle XVI i el matisat estancament del XVII no evitaren, òbviament, les oscil·lacions pròpies de la demografia d’antic règim, amb un protagonisme important a curt termini de la mortalitat. És justament l’anàlisi d’aquest factor demogràfic, tant en el que es considerava mortalitat ordinària, malgrat que fos molt elevada, com en l’extraordinària afavorida per diferents tipus de crisi, el que aporta un nivell d’informació més gran respecte a les diverses conjuntures i alhora facilita la interpretació de l’evolució dels altres factors. La utilització de les sèries de baptismes, sovint les més regulars, permet aproximar-se a l’evolució de la població. Finalment, l’estudi de la nupcialitat i de la fecunditat esdevé fonamental per a conèixer el comportament demogràfic més a llarg termini, tot i que els estudis de reconstrucció de famílies d’aquest període són pocs per la irregularitat dels registres abans del final del segle XVI.

Els moviments migratoris van ser especialment significatius i contraposats en l’un i l’altre segle. Al segle XVI fou la immigració del Regne de França que s’assentà fonamentalment a Catalunya. Al XVII va sobresortir l’expulsió de la població morisca, que afectà sobretot el País Valencià, on hi havia una major concentració de cristians nous. Tant l’entrada com la sortida de població van tenir les seves conseqüències en els àmbits demogràfic i econòmic, però no es poden menystenir aquells altres moviments interns que van significar una redistribució dels efectius de població i que, com succeí al País Valencià, van modificar fins i tot l’impacte d’altres desplaçaments i podien esdevenir més decisius que certes crisis de mortalitat, tal com ho ha demostrat V. Pérez Moreda per a Castella.

Al marge de les xifres, la imatge dels Països Catalans al començament del segle XVI era més aviat la d’uns territoris relativament buits. En els diaris dels viatgers que traspassaren aquestes terres sovintegen les referències a zones de bosc i erms i llargs recorreguts sense trobar habitatges. Tot i la subjectivitat de personatges com Francesco Guicciardini, l’ambaixador venecià Segismondo Cavalli o el conseller de Lluís XIII, Barthélemy Joly, la insistència en una mateixa impressió deu reflectir en certa manera aquella realitat. Es pot prendre com a exemple la conclusió de l’ambaixador florentí Francesco Guicciardini (1511) quan escrivia: “Hom troba una ciutat o una vila, al seu voltant hi ha un tros de terreny treballat, després però hom haurà de fer llegües senceres sense trobar res més que terres incultes. (...) Catalunya és poc habitada”. En canvi a les primeres dècades del segle XVII són abundants les referències a la densitat de la població; el jesuïta Pere Gil i Estalella escrivia l’any 1600 que “Catalunya tota ella és habitada; ni per ningun camí se poden caminar tres o quatre llegües que no’s encontren viles o llochs o almenys cases i hostals bons”.

Fogatges, morabetins, censos i sacramentaris

Un problema important de l’estudi de la població del període és la irregularitat i la poca fiabilitat de les fonts que s’utilitzen. D’altra banda, la documentació relativa a recomptes globals, igual que la medieval, fa referència a focs o veïns, cosa que obliga a plantejar-se l’adopció d’un coeficient per tal d’aproximar-se al nombre total d’habitants. Sense oblidar que la major part d’aquests recomptes tenien un objectiu fiscal i que, per tant, són previsibles les ocultacions. L’existència de totes aquestes limitacions obliga a fer una crítica acurada i a corregir, si s’escau, cada font, a més de considerar que només hi ha una certa seguretat en els resultats quan es contrasten amb una altra variable, com poden ser els baptismes, i s’observa un alt grau de correlació.

A Catalunya es disposa dels fogatges del 1497, el 1515 i el 1553, estudiats i publicats per Josep Iglésies, però hi ha un gran buit pel que fa a tota la segona meitat del segle XVI i el XVII. Existeixen, tanmateix, alguns altres censos parcials com poden ser el del 1595 dels bisbats de Solsona, Vic i Urgell; el del 1626, referit únicament al bisbat de Vic; o l’anomenat de Borsano del 1685-88, amb un dèficit important de focs. Hi ha encara alguns recomptes que es limiten només a l’àmbit d’una ciutat o d’algunes viles. La fragilitat d’aquestes xifres no millora en relacionar-les amb les del primer cens d’habitants del segle XVIII, el del 1717, del qual s’han demostrat subvaloracions importants en zones diferents (mancances del 30% i fins al 90% de focs).

Tot i no poder analitzar en profunditat els fogatges, són evidents les objeccions d’omissions i duplicitats ressenyades i en part corregides pel mateix J. Iglésies, així com les imprecisions en les jurisdiccions, les diferències de demarcació, els focs taxats i la no-inclusió dels focs de pobres. Malgrat tot, les irregularitats poden ser distintes en cada recompte; així, els del 1497 i el 1553 semblen més fiables que el del 1515.

Pel que fa als coeficients a aplicar per a la conversió dels focs en habitants, s’ha tendit a rebaixar l’equivalent a 4 o fins i tot a 3,5 membres. Aquestes apreciacions, de base essencialment estadística, topen amb la informació que es desprèn de les llibretes de compliment pasqual —registres que feien els rectors de les persones de cada casa, deixant de banda les que no tenien obligació de complir—, en les quals la mitjana difícilment baixa de 5 membres per família. Així, doncs, no han de sorprendre els resultats que dóna el cens del bisbat de Vic del 1626, en el qual, tot i que hi pugui haver una ocultació de focs, es compta ben segur amb un nombre no inferior a 6 persones per família, també comprovat per altres zones de Catalunya des del darrer terç del segle XVI i fins a ple segle XVIII. Aquesta constatació aferma segurament la necessitat d’aplicar coeficients diferents segons les zones, per exemple entre les àrees urbanes i les rurals o segons el tipus d’hàbitat i, fins i tot, segons el grup social.

Al País Valencià es disposa dels censos dels anys 1510, 1565-72, 1609, 1646 i 1692. Es coneixen altres censos del segle XVI que com el del 1602, estudiat per H. Lapeyre, es referien només a la població morisca. S’han utilitzat també les visites ad limina (relacions de l’estat de la diòcesi respectiva que els bisbes lliuraven periòdicament al papa) del bisbat de València, encara que només semblen relativament versemblants els resultats de la del 1622. Si bé encara són pocs els estudis crítics fets sobre aquests censos, segons Primitivo Pla Alberola, tots pateixen d’incorreccions més o menys importants, encara que, per exemple, el del 1510 no té algunes de les omissions que se li havien atribuït i pot considerar-se més fiable del que alguns autors han suposat. El cens del 1609, fonamental perquè reflecteix la població just en el moment de l’expulsió morisca, té també algunes mancances que han estat estudiades entre d’altres per Joan Sebastià Bernat, igual que el del 1646, per al qual se suggereix la necessitat d’aplicar un increment del 21,7%. Aquest mateix autor proposa d’emprar el coeficient 4,1 per a convertir els resultats dels censos de veïns en habitants.

Els registres de l’impost del morabetí són la informació més important per al seguiment de les xifres globals de població de les Illes i han estat utilitzats també al País Valencià, encara que hi manquen llocs com la mateixa ciutat de València. El morabetí, d’implantació medieval, es recaptava cada sis o set anys sobre els focs que tenien béns superiors a 10 lliures, els privilegiats n’eren exempts. A Mallorca la documentació abasta fins el 1573 i a Menorca, fins el 1671. L’anàlisi de correlació efectuada per Tomàs Vidal entre les sèries de baptismes i les de morabetins de Menorca dóna una gran fiabilitat a la font fiscal; el multiplicador que es proposa per al cas menorquí és excepcionalment alt, entre 6,5 i 7. Mallorca disposa també dels censos del 1585, amb una clara desviació per excés, mentre que el del 1591 peca per defecte i els del 1648 i el 1667 semblen plausibles segons els treballs de Josep Juan i Vidal i d’Antoni Segura i Jaume Suau.

Els sacramentaris d’aquests primers segles moderns, malgrat les mancances que presenten, proporcionen una informació sobre les variables demogràfiques que resulta molt més fiable i aclaridora que la dels volums globals de població. El problema principal d’aquesta font està en els llibres de defuncions, i concretament en el subenregistrament dels albats, que esbiaixa així el resultat global, ja que la mortalitat infantil era molt important. Malgrat tot, s’afronta l’inconvenient amb la comprovació del percentatge d’aquesta mortalitat, que difícilment baixava del 50%. Pel que fa als dos primers terços del segle XVI, quan encara no s’havia decretat l’obligació d’emplenar els esmentats registres, alguns bisbats s’avançaren a la norma i disposaven, fins i tot des del final del segle XV, d’un cert nombre de sacramentaris, bé que encara són pocs els que han estat estudiats.

El creixement del segle XVI

El resultat de l’evolució global de la població dels Països Catalans durant aquella centúria fou, amb la probable excepció de les terres de la Catalunya del Nord, de clar creixement, sense donar gaire crèdit a les magnituds absolutes per les raons ja esmentades. Les diferències es manifesten en la intensitat; la crisi s’havia prolongat a Catalunya durant el segle XV, i només Mallorca i Menorca superaren els valors de la primera meitat del segle XIV. Per contra, el Principat, on el creixement s’inicià tardanament, va mantenir l’alça fins al començament del XVII, mentre que la resta de territoris, amb l’excepció de Menorca, palesaven ja un estancament a la darrera dècada del XVI.

Catalunya, segons les xifres donades per J. Nadal (que corresponen a correc-cions de les publicades per J. Iglésies), tenia 56 089 focs el 1497, 59 967 el 1515 i 67 327 el 1553. A mitjan segle XVI, doncs, si s’aplica el coeficient de conversió 5, el Principat tenia entorn de 336 635 habitants, xifra que encara estava molt lluny d’aquells 500 000 habitants d’abans de les primeres envestides de la crisi del segle XIV. Les dades dels fogatges fan veure que el creixement de la primera meitat del segle fou moderat, i potser més intens fins el 1515 que posteriorment, malgrat que l’anàlisi més particularitzada mostri un major nombre de pobles que en aquesta data no havien guanyat població, i que fins i tot en continuaven perdent, mentre que en el fogatge del 1553 són molts més els qui l’incrementaven. El caràcter moderat de l’alça es justificaria per la presència periòdica de crisis epidèmiques i de subsistència que també es reflectien en l’evolució de la natalitat, tal com s’ha estudiat en els casos de la Conca de Barberà, el Priorat, Barcelona o Girona. Des de mitjan segle XVI, s’accentuà el creixement amb la contribució, prou important, de la immigració del Regne de França. Sense referències de població global, les sèries de baptismes mostren una clara tendència a l’alça que a voltes sobrepassa la primera dècada del segle XVII, però en d’altres casos s’atura entorn del 1580, com a Girona, o del 1600. Els estudis de J. Nadal i E. Giralt concedien per al període 1553-1626 un creixement del 76%. Més versemblants poden ser els percentatges que ofereix la natalitat: per a Barcelona, Jordi Andreu i Antoni Simón registren un increment de l’11% entre el 1496 i el 1553, mentre que a la segona part del segle l’alça va ser del 34,5%. Per sobre de les precisions quantitatives, és segur que al final del segle XVI el país era menys buit —encara que sense arribar al nivell del segle XIV—, i s’havien pogut desenvolupar tot un seguit de transformacions econòmiques.

La població valenciana abans de l’expulsió dels moriscs.

El País Valencià passà dels 56 000 veïns (o els 59 000 proposats per Ma-nuel Ardit) del cens del 1510 als 97 000 o 99 159 del 1609. Amb els valors més elevats i aplicant el coeficient de 4,1 (derivat dels estudis de J.S. Bernat), la població valenciana en el moment de l’expulsió morisca devia estar entorn dels 406 552 h i la taxa de creixement anual durant el segle devia haver estat del 0,52%, que tot i ser elevada resulta plausible. Amb tot, una de les particularitats del creixement valencià, iniciat al final del segle XV, fou el seu estroncament, provocat pels efectes del moviment agermanat, de manera que l’impuls definitiu no s’emprengué fins el 1530 i s’aturà entorn del 1580, si més no amb relació a la població de cristians vells. La taxa de creixement en aquest període més curt resultaria ja excessivament elevada, i és per això que es considera que el volum d’habitants del 1510 devia ser sensiblement més alt, uns 300 000 segons Ardit. Un tema de debat és el del comportament demogràfic diferent de la població cristiana i el de la morisca. La tesi clàssica el justificava amb l’alta nupcialitat i la major fecunditat dels moriscos, però si es particularitza comparant poblacions, els resultats no són pas homogenis. La conclusió és més satisfactòria si se’n precisen els límits cronològics: fou entre les últimes dècades del segle XVI i el 1609 quan es va donar el creixement diferenciat de la població morisca, tal com s’observa en l’evolució dels baptismes. Entre les causes que s’esgrimeixen per a explicar aquest fet hi ha l’existència d’un cert flux d’immigració, paral·lel a l’emigració de cristians vells, una major estabilitat a la terra i, fins i tot, un component alimentari, basat en el consum primerenc de blat de moro (dacsa o adacsa d’índies), al qual els cristians foren més refractaris.

L’evolució de la població mallorquina té punts de contacte amb el cas valencià. La recuperació s’inicià a la segona meitat del segle XV i es va fer més intensa fins el 1520; des d’aleshores, les Germanies, la repressió posterior i l’emigració provocaren un retrocés que s’allargà fins el 1530. La represa s’inicià a continuació, i a partir del 1550 es pot parlar pròpiament de creixement; l’any 1573 s’assoliren els valors del 1336. Les sèries del morabetí registraren un augment global del 45%, força paral·lel a l’increment del consum de blat registrat pel Gran i General Consell de Mallorca. La població estimada de l’illa podia haver passat dels 65 000 h del començament de segle als 85 000 o 90 000 del final de la centúria.

Menorca començà el segle havent recuperat ja la població perduda per la crisi baixmedieval. La sèrie del morabe-tí reflecteix un creixement anual acumulatiu del 0,4% que va permetre el pas dels 6 000 h als 10 000. L’alça global fou possible malgrat els períodes de descens registrats, que foren en part conseqüència de les maltempsades provocades pel turc: el saqueig de Maó per Barba-rossa (1535) i l’atac a Ciutadella del 1558. La ràpida superació d’aquestes pèrdues i un segle XVII expansiu caracteritzaren l’evolució d’aquella població, tal com observen Tomàs Vidal i Jaume Gomila.

Els efectes del creixement de la població no es van manifestar en el territori de forma igualitària, ja que l’augment no era només el resultat de la diferència entre naixements i defuncions, sinó que també s’intensificava pels desplaçaments interns. La zona sud del Principat, igual que les comarques meridionals del País Valencià, era la més buida, i en alguns casos no s’incrementà la població durant la primera meitat del segle. A Mallorca el creixement més intens va correspondre a les viles rurals i en particular al Pla, Migjorn i Llevant; la ruralització era evident, ja que, paral·lelament, la ciutat de Mallorca va perdre població durant aquella centúria.

Les densitats baixes, el manteniment de la població de les zones altes i les mitjanes, la concentració en viles amb diversitat de sectors productius i l’atracció cap a les ciutats, encara que amb excepcions, foren la base de la relació entre l’alça demogràfica i el desenvolupament econòmic del segle.

De l’estagnació al redreç

Evolució demogràfica de Mallorca. 1570-1770.

Mallorca, Menorca i en part Catalunya, a diferència de Castella, experimentaren el canvi de tendència de la població entrat ja el segle XVII. El País Valencià, particularment les àrees de predomini de cristians vells, inicià l’estagnació a la darrera dècada del segle XVI. La fragilitat dels valors absoluts de població per aquella centúria fan poc significatives les magnituds totals però, per contra, són ja més abundants els registres dels sacramentaris, i els índexs de baptismes permeten comprovar en quin moment es recuperaren o se superaren els nivells més alts assolits anteriorment.

A Catalunya les sèries de baptismes agrupades per Antoni Simón mostren que de l’índex 100 dels anys 1601-10 es passà a 130 la dècada del 1691 al 1700, després d’igualar ja els valors inicials entre el 1660 i el 1670. Aquest panorama no pot fer oblidar, però, que també hi va haver zones —com poden ser la Conca de Barberà o el Priorat— on la natalitat no es recuperà o arribà justament al mateix nivell del començament de segle i, per contra, en altres comarques com l’Empordà, Osona, el Vallès Oriental o el Penedès, amb prou feines es notà la inflexió de mitjan segle, i més que de recuperació pot parlar-se de represa del creixement. És també significatiu que la mostra de què es disposa per a la ciutat de Barcelona només arribi a 114 a la darrera dècada, sense recuperar el nivell màxim assolit entre el 1611 i el 1620 (119). Tant el comportament mitjà com la diversitat esmentada reflecteixen les possibilitats de reacció de la població, i també l’impacte diferent de les causes que condicionaven l’evolució, les crisis de mortalitat, les crisis de subsistència i d’altres.

L’evolució de la població valenciana al segle XVII estigué marcada per l’expulsió dels moriscos el 1609. Deixant de banda els aspectes concrets d’aquell fet, el cens del marquès de Caracena (Luis Carrillo de Toledo y Chacón) del mateix any donava un total de 98 780 veïns, que correspondrien a 405 000 h, mentre que el 1646 podien ser entorn dels 317 000. El veïnatge de 1712-13, amb l’increment del 57,1% que cal aplicar segons J.S. Bernat, donaria un resultat de 410 492 h. La superació del buidatge inicial i de les crisis de 1647-52 estaria reflectida en l’evolució dels baptismes que, segons J.M. Pérez García i M. Ardit, haurien recuperat el nivell del 1609 a la dècada del 1690.

La població valenciana inicià la tendència al creixement immediatament després de l’expulsió, tot i que amb un repartiment divers: els pobles cristians pujaren menys, s’estagnaren o fins i tot baixaren, mentre que els pobles que abans eren de moriscos registraren un increment més intens, com a conseqüència dels moviments migratoris interns. La crisi de mitjan segle aturà el procés i malaguanyà part del creixement. A partir del 1653, continuà una recuperació moderada que es va accentuar entorn del 1680. L’alça de la segona meitat del segle fou més espectacular a la zona sud del País Valencià, on Alacant doblà el nombre d’habitants.

Mallorca va tenir també un creixement global positiu durant la centúria, encara que fou lleu, com ho denota l’índex de consum de blat, que augmentà en un 17%. Els censos, relativament acceptables, donen per al 1648 un total de 93 663 h, i en el del 1667 s’arribà als 99 191 h, increment que procedia sobretot de les zones rurals. D’aquesta manera, la població illenca sobrepassà en aquella centúria i per primera vegada el sostre dels cent mil habitants. Les sèries de baptismes d’aquell àmbit rural, estudiades per Moll, Segura i Suau i per J. Juan i Vidal, registren un creixement d’un 28%, amb un descens que afecta els dos primers decennis del segle, un fort impuls a partir del 1640 que s’estroncà per la crisi del 1652 i una represa final des del 1660. La recuperació primerenca de la població, encara que condicionada, va tenir a veure de ben segur amb les transformacions agràries que es produïren a l’illa en aquelles mateixes dates.

El que es coneix de la població menorquina del segle XVII, tant per l’evolució que mostren els sacramentaris com per la sèrie de distribució del morabetí, permet afirmar que Menorca fou l’únic territori dels Països Catalans i de la Península que va mantenir un creixement pràcticament constant durant tota la centúria. Només entre el 1648 i el 1653 es constata una lleugera inflexió que no va malmetre la continuïtat de la tendència alcista, amb un salt de la població global aproximada dels 8 780 h del 1594 als 10 690 del 1671 (de 7 775 a 12 222 h segons els baptismes). Aquesta tendència només pot explicar-se, com afirmen T. Vidal i J. Gomila, per la baixa densitat del poblament i les aportacions de la immigració des del final del segle XVI.

La possibilitat de superar els diferents tipus de crisi que afectaren la població dels Països Catalans, especialment durant la primera meitat del segle XVII, s’ha de cercar en la relació entre les expectatives econòmiques i el comportament de la nupcialitat. A la ciutat de Barcelona, on les crisis epidèmiques es van deixar sentir de manera intensa, l’elevat nombre de solters com a resultat de la immigració feia possible un alt índex de casaments amb vídues, la qual cosa augmentava la capacitat de recuperació. Quelcom de semblant succeí al País Valencià, on es comprova l’avançament de l’edat de matrimoni amb l’expectativa de poder disposar de terres just després de l’expulsió, de la qual cosa es derivà un creixement ràpid de la natalitat. Per contra, també es retardà el matrimoni davant les situacions d’estagnació o de crisi: a la Conca de Barberà les dones que es casaven als 18,7 anys al final del segle XVI ho feien als 20,6 al final del XVII.

El balanç global no fou, doncs, d’estagnament sinó d’un creixement lleu, malgrat els períodes d’aturada o de crisi. L’envestida de la pesta de 1647-52 arribà arreu, tot i que no fou gaire greu a moltes zones; la crisi de 1629-31 fou prou dura a Catalunya i al País Valencià, i els primers anys de la guerra dels Segadors delmaren també la població del Principat, en algunes zones amb més força que la mateixa pesta. L’alta mortalitat va continuar actuant de fre del creixement.

Mortalitat ordinària i crisi de mortalitat

“De fam, de pesta i de guerra allibereunos, Senyor.” Aquesta suplicació, corrent a l’època, recollia les tres principals amenaces a la vida de la gent, que massa sovint es presentaven conjuntament. Però l’elevada mortalitat ordinària, sense la incidència directa de cap d’aquests elements, ja condicionava profundament l’existència de les persones: una curta esperança de vida, l’estroncament de la unió matrimonial amb un habitual recurs a les segones núpcies i l’alta natalitat que en part responia a l’elevat índex de mortalitat infantil. D’aquí que aquelles temudes plagues poguessin suposar un factor d’agreujament de difícil superació.

Dins d’aquest marc és necessari tenir present que una crisi de mortalitat —l’augment sobtat de les defuncions en un 50% per sobre de les ordinàries—, no comportava necessàriament un descens de la població. Una altra cosa és parlar d’una crisi demogràfica en la qual, simultàniament, els baptismes baixaven un 25% i els matrimonis un 50%. D’altra banda, l’heterogeneïtat de comportaments obliga a referir-se a aquelles crisis que afectaren una part important del territori; sovint es comptabilitzen quan es reproduïen al 25 o al 50% dels pobles estudiats.

Els treballs realitzats sobre les crisis de mortalitat als Països Catalans mostren com els atacs epidèmics periòdics van anar disminuint d’una centúria a l’altra, fins a ser clarament menys nombrosos i menys intensos a la segona meitat del segle XVII. Es comprova igualment la major incidència de les malalties contagioses als nuclis urbans i les zones costaneres que a l’àmbit rural, cosa que convertia el camp en un lloc de refugi. A la fi, aquest tipus de maltempsada era menys difícil de superar que aquelles que eren provocades bàsicament per una crisi de subsistència.

La mortalitat extraordinària de la qual hi ha més informació és la provocada per la pesta, encara que aquesta denominació no fes sempre referència a aquesta malaltia sinó a alguna altra, també contagiosa. Les mesures que es prenien per evitar el contagi i la reacció social que aquest mal incitava són la raó de les contínues referències documentals que se’n troben. Els contactes comercials i el pas d’exèrcits eren alguns dels mitjans d’entrada de la malaltia; per aquest motiu no són estranyes les coincidències de certs períodes de crisi als Països Catalans amb els d’altres indrets de la Mediterrània. Així, els brots epidèmics del 1558, 1589-92, 1629-31 i 1647-52 foren comuns al País Valencià i a Catalunya, com també ho fou la crisi, no provocada per la pesta, de 1681-85.

A Catalunya, les crisis de mortalitat més generals foren les de 1589-92, 1629-31, 1651-52 i 1684-85 (de la del 1501, particularment virulenta a la ciutat de Barcelona, no se’n coneix l’abast). De fet, les fluctuacions que es poden considerar de crisi devien ser més nombroses, però moltes d’aquestes eren només d’àmbit local. Les crisis esmentades, si bé afectaren un radi més ampli, no foren arreu les més greus, ja que la major part van ser epidèmiques, tret de la de 1684-85, i van tenir efectes menors fora de les ciutats.

La pesta de 1651-52, considerada la més greu del segle, va recórrer tot el país i fou realment dura, ja que coincidí alhora amb anys de penúria i amb els efectes de la guerra. Així i tot, mentre s’emportava més de la meitat dels habitants de Barcelona, el 26% dels de Girona, el 25% dels de Tortosa i proporcions semblants dels d’altres viles, als pobles rurals del Vallès Oriental o de la Conca de Barberà i, fins i tot, a la part interior del Maresme, s’ha observat que l’epidèmia va tenir un impacte més relatiu. Sembla que fou l’any 1652 que un vaixell va transportar el mal des de Catalunya a Mallorca i l’illa va perdre entorn del 20% de la població. A Menorca la pesta del 1648 fou general i triplicà el nombre de morts ordinari; el rebrot de 1652-53 afectà només Ciutadella.

El País Valencià va viure en dues fases la crisi de mitjan segle XVII: del 1647 al 1649 i del 1651 al 1652. Si bé, inicialment, també se centrà a les zones urbanes, a la segona fase afectà més l’àmbit rural. Malgrat que la quantificació global de la pèrdua de població és imprecisa, segons M. Ardit podria haver arribat al 10% i ser menys greu del que s’havia considerat, tot i que va tenir el caràcter de crisi demogràfica. Tampoc no fou aquesta la més important de l’època moderna, sinó la que es produí entre el 1706 i el 1708, en la qual sobresortí la mortalitat del 1707.

La pesta, doncs, castigava de tant en tant una població que tenia també en l’escassetat de subsistències un altre motiu de preocupació. Els períodes de penúria, sobretot si es repetien durant uns anys seguits o si coincidien amb malalties, provocaven importants descensos de la població. Cal recordar, per exemple, les crisis de Mallorca a la dècada del 1530 o en el període de 1606-26.

Sense posar en dubte, per tant, el protagonisme de la mortalitat que impedia una tendència més clara al creixement, sembla que es pot afirmar que la demografia dels Països Catalans dels segles XVI i XVII es definí més aviat pella seva capacitat de recuperació, en relació amb les possibilitats econòmiques, al dinamisme de la nupcialitat i de la fecunditat i a l’aportació complementària que significava la immigració.

La immigració francesa

L’únic flux d’entrada de població a la Península Ibèrica als segles XVI i XVII va ser el de la immigració francesa, que es dirigí fonamentalment al Principat i menys al País Valencià i a Mallorca (Aragó va tenir també una considerable afluència de francesos). La presència gal·la al País Valencià, magnificada per algun contemporani, sembla que no va passar dels 14 000 o 15 000 individus al final del segle XVI, per decaure ràpidament al XVII.

A Catalunya, en canvi, a partir de l’estudi bàsic de J. Nadal i E. Giralt sobre el tema, s’ha mantingut la tesi que la causa principal del creixement demogràfic del segle XVI i dels primers decennis del XVII va ser la massiva arribada de francesos, de la mateixa manera que el reflux coincidí amb l’estagnació i el descens de la població a partir del 1620. Aquesta visió sembla que pot qüestionar-se en algun dels seus extrems, just en el que deixava entendre l’expressió dels autors esmentats: “Des de la capital al llogarret més petit, passant per les ciutats, viles i llocs, cap zona del Principat (...) sembla haver-se lliurat de l’allau de pobladors vingut de l’altra banda dels Pirineus”.

Pel que fa a les causes del moviment migratori, segons Nadal i Giralt, cal tenir present la situació de la zona meridional francesa i fins al Massís Central al segle XVI. La sobrepoblació del vessant nord dels Pirineus i dels pre-Pirineus, la necessitat d’emigrar des de les zones més pobres, la inestabilitat provocada per les guerres de religió entre catòlics i hugonots, i els vincles històrics entre aquells comtats i els catalans, afavoriren el desplaçament vers unes terres faltades de gent i amb sous més elevats.

El procés d’arribada fou progressiu durant el segle XVI i fins a les primeres dècades del XVII. Per a J. Nadal i E. Giralt el període de màxima presència francesa fou el que va del 1540 al 1620. Fins el 1660 es registrà un clar descens del nombre d’immigrants, fet que té una evident vinculació amb la conjuntura d’estancament i crisi que es vivia a Catalunya. Al darrer terç del segle foren ja escassos però més qualificats. La recepció dels immigrants i el seu encaix social evolucionaren també en funció de la necessitat d’aquella mà d’obra; mentre al segle XVI van ser molt ben rebuts i constituïren confraries pròpies, al XVII, amb l’accentuació de les dificultats econòmiques, foren vistos com a competidors i aparegueren mostres de rebuig envers ells, que arribaren a la prohibició de les seves organitzacions.

La quantificació de qualsevol corrent migratori engendra una gran dificultat, ja que per la seva pròpia naturalesa no deixava una constància documental, amb excepcions com pot ser en aquest cas la matrícula de francesos del 1637. Els llibres de matrimonis són la font principal per a estudiar aquest col·lectiu, sense menystenir els capítols matrimonials i alguns registres de baptismes, perquè hi consta la procedència dels cònjuges. Alhora, saber quins es casaven suposa conèixer els qui feien una aportació real al creixement de la població. Amb tot, queden al marge dels recomptes els immigrants temporers i els que restaven solters, que podien ser un nombre prou important. Segons Nadal i Giralt, entre el 1575 i el 1625, a partir de les parròquies dels Sants Just i Pastor de Barcelona, de Caçà de la Selva, Palamós, Llavaneres, Vilafranca del Penedès i Creixell (Tarragonès), la mitjana de marits francesos era del 13,4%, percentatge potser desviat pel 23,1% de la parròquia barcelonina.

Aquestes xifres, sovint generalitzades, poden ara contrastar-se amb les d’estudis més recents d’altres zones. Per un període semblant, els cònjuges francesos a Sant Boi del Llobregat foren el 42%, el 19% a Mataró, el 17% a Vilafranca del Penedès, el 20% a Sant Sadurní d’Anoia, a Igualada el 15,1%, a Sant Andreu de la Barca el 19,3% i a Sant Celoni el 13,5%. Però al costat d’aquests percentatges força elevats, se’n troben també d’altres com el 9,5% de Cervera, el 8,8% de mitjana dels pobles del Vallès Oriental, el 7,5% de la Conca de Barberà, el 6,7% de Solsona o el 6,5% de Tossa de Mar.

L’existència de diferències prou importants entre uns valors i altres fa necessari matisar l’abast d’aquell corrent d’immigració. Una primera precisió que s’imposa és que en els pobles petits i estrictament rurals la presència francesa fou reduïda. Una altra consideració és que els percentatges més elevats d’emigrants gals es troben sobretot a la zona litoral i més concretament en aquelles poblacions on es desenvolupava una activitat econòmica diversificada, agrícola, manufacturera i comercial. També es fa palesa una major atracció vers les ciutats i viles grans, en les quals s’oferia una diversitat professional més gran i, en general, hi havia més dinamisme econòmic.

La localització de la immigració illustra igualment sobre l’ocupació dels seus components. Sense trencar amb la imatge del francès com a bracer, jornaler o mosso del camp català del segle XVI, s’ha d’assenyalar també la gran diversitat d’oficis a què es dedicaven dins de la menestralia. Al costat d’una mà d’obra no especialitzada, dirigida cap a la manufactura o el comerç, es trobaven també nombrosos serradors, mestres de cases, teixidors o paraires. La confraria dels fusters de Girona és un bon exemple de l’especialització i de la integració, ja que, l’any 1598, dos terços dels seus components eren vinguts del Regne de França. Per tant, doncs, no tots els francesos eren jornalers agrícoles, encara que la majoria de bracers eren immigrants.

L’arrelament d’aquells nouvinguts a Catalunya és una altra qüestió poc estudiada encara. Els treballs de reconstrucció de famílies que tenen en compte aquest aspecte observen com els matrimonis amb un component francès acostumaven a tenir un nombre menor de fills, entre dos i tres, o simplement no en tenien allà on es casaven. Això, però, tant podia respondre a un comportament lligat a una major capacitat de mobilitat com al fet que justament a causa dels desplaçaments el registre d’altres naixements es donés ja en una nova parròquia.

La immigració francesa fou, doncs, una aportació important a la Catalunya relativament buida i amb possibilitats de represa. Tot i així, si es té present el predomini absolut de l’àmbit rural i els nuclis de població majoritàriament petits d’una bona part del territori català, els immigrants haurien estat un ajut però no la causa fonamental del creixement demogràfic d’aquell període. Amb una o altra intensitat, és evident que l’empremta hi quedà i més enllà del 1660, quan el terme “gavatx” podia tenir més connotacions negatives que no pas positives a moltes zones de Catalunya, encara en continuaven arribant alguns i es quedaven definitivament, deixant el seu rastre onomàstic fins els nostres dies.

L’emigració forçosa

Poques vegades es deixa el poble i la terra si no és per força. Els moviments d’emigració dels Països Catalans en aquells segles van ser fonamentalment dos: el que es dirigia cap a Amèrica i el generat per l’expulsió morisca. El primer sembla que fou insignificant. Segons les xifres ofertes per Boyd-Bowman, del total d’immigrants hispànics els dels Països Catalans van ser durant el segle XVI aproximadament el 0,7%, i els catalans, entre el 1540 i el 1579, sols el 0,25%. Aquests valors mínims es justifiquen per la manca d’un comerç directe i per les possibilitats de vida que oferia el propi país. Per contra, l’expulsió morisca va afectar un nombre important de població valenciana, mentre que fou poc significativa a Catalunya, amb menys de 4 000 expulsats segons Lapeyre.

El País Valencià va patir intensament l’impacte del decret d’expulsió del 1609, l’aplicació del qual es prolongà fins el 1612. Les xifres d’expulsats oscil·len entre 125 000 i 135 000, a partir de les correccions sobre els càlculs d’Henri Lapeyre. Tot plegat constituí una pèrdua a l’entorn del 32% de la població, que va ser forta però no tan catastròfica com en altres temps es presentava, si es considera el nou equilibri que a mitjà termini s’aconseguí, tal com planteja M. Ardit. També cal tenir en compte la desigual distribució geogràfica de les pèrdues, ja que la major part dels moriscos estaven situats a les zones de secà i a les muntanyes, amb l’excepció dels regadius del voltant de Xàtiva i de Gandia, i n’hi havia pocs als ravals de les ciutats.

Localitats despoblades després del 1609.

L’expulsió comportà l’aparició d’un nombre important de despoblats —entorn dels dos-cents— que, a part d’indicar els efectes de la sortida morisca, també reflecteixen els criteris selectius que guiaren la repoblació. Així, s’abandonaren els llocs més marginals per a ocupar inicialment les terres més bones. Els primers repobladors es van poder situar a les zones millors, mentre que d’altres van haver de desplaçar-se diverses vegades fins a aconseguir un lloc que oferís bones condicions per a establir-s’hi.

El procés del moviment repoblador va tenir ritmes diferents: una gran afluència immediata entre el 1610 i el 1611, un període d’inestabilitat i trasbals del 1612 al 1630 i, a partir d’aleshores, s’estabilitzà el poblament i començà el creixement. La mobilitat i la inestabilitat van tenir a veure també amb les característiques de les cartes de poblament, ja que la flexibilitat dels senyors contribuïa a la fixació més o menys ràpida dels immigrants, d’aquí també les concòrdies successives que en molts casos modificaren les primeres cartes.

Qui foren els repobladors? Sembla clar que majoritàriament eren els mateixos valencians, cristians vells, raó per la qual es va produir una redistribució de la població i fins i tot un canvi en l’estructura del poblament. El predomini dels valencians no exclou, però, que l’aportació forana fos més important del que s’havia dit, entorn del 9,5%, tal com ha demostrat darrerament P. Pla. Els repobladors forans van ser sobretot aragonesos, castellans, catalans i mallorquins, però també hi hagué alguns italians i francesos. L’assentament dels pobladors no valencians va ser més intens a les zones frontereres.

L’oferta de terra a un cap de família que s’hi volgués instal·lar va fer moure, doncs, els cristians vells, de manera que a més a més de no recuperar-se amb facilitat el buit morisc, els pobles d’on procedien els repobladors van perdre també població. Aquest procés va donar lloc a una nova estructura de poblament en la qual els indrets més desavinents restaren despoblats —a voltes per interès dels mateixos senyors—, s’accentuà la concentració a les zones planes i al litoral, i augmentaren les dimensions de les propietats. Els interessos senyorials també van comportar, però, alguns casos contraposats, en voler-se assegurar un mínim poblament en determinats llocs per poder-hi mantenir la jurisdicció.

Així, doncs, la població de les zones morisques no es recuperà mai, ja que no es tractava simplement de reemplaçar els uns pels altres, cosa difícilment realitzable atès que pertanyien a cultures diferents, sinó que es volia aprofitar el millor rendiment de les zones més accessibles renunciant a repoblar les més pobres. És per aquest motiu que es tendeix a considerar que l’impacte econòmic de l’expulsió no fou gaire greu, però tampoc no es poden menystenir els efectes que van tenir en els pobles cristians les terres abandonades pels desplaçaments esmentats.

Des d’un punt de vista demogràfic, l’expulsió morisca va significar per al País Valencià una transformació important, manifestada inicialment en l’envelliment de les antigues poblacions cristianes i, per contra, també en l’aparició a les zones de repoblament d’una població jove, engruixida per la immigració, amb una gran capacitat de creixement.