El naixement d’altres veus a l’Església

Per a l’Església catòlica, a tot el món, la dècada dels seixanta fou un autèntic sisme, però el canvi general de mentalitat es va veure agreujat a Catalunya en coincidir amb l’inici de la degradació del franquisme. L’Església, que avalà el règim des dels inicis, havia establert un model de relacions amb l’Estat que feu aigües durant aquells anys. Ni el franquisme va suportar la contradicció entre repressió i creixement econòmic, ni la jerarquia del nacionalcatolicisme va suportar l’empenta d’una societat civil autònoma i laica, i reconeguda com a tal pel concili. Des d’aleshores les opcions socials i polítiques que dividien la societat dividiren també l’Església.

Certament que el concili II del Vaticà (1962-65) i la peculiar figura de Joan XXIII van tenir un paper transcendental en el canvi. Però l’onada venia de lluny: s’estava esfondrant el paradigma de la superioritat de l’Església sobre la societat civil que havia dominat des de l’edat mitjana La causa de la revolució fou en part la noció que l’home és un ésser històric que s’està fent contínuament. L’acceptació en teologia d’aquest principi porta a considerar que aquesta història humana és també la història de la salvació. No hi ha una història sagrada i una història profana. La Bíblia comença a ser llegida més com a relat d’una peculiar relació existencial entre un poble i Déu que com a “dipòsit” de veritats immutables. Això feia possible considerar també les pròpies experiències personals o col·lectives com a autèntiques mediacions de fe.

Per això van tenir en aquell moment tanta influència els relats de noves formes de pastoral: capellans obrers, els “drapaires” de l’Abbé Pierre o milers de joves que de la mà de la JOC aprenien a “llegir” la realitat com a pas previ per a poder “actuar”. La praxi comença a ser considerada com a font de coneixement, en una tàcita aproximació al marxisme.

També hi havia hagut un canvi en donar prioritat a la qüestió social. Aquella nova manera de llegir tant la Bíblia com la realitat provocà un canvi d’actitud dels cristians enfront de la injustícia, l’opressió o la pobresa. Hom refusà les interpretacions espiritualistes a l’estil de “rics per fora i pobres per dins”. En concret, la nova lectura de la Bíblia ajudava a entendre l’existència d’interessos de classe oposats, tant en la societat com al si de l’Església.

Alhora, l’existencialisme desmuntava les falses seguretats de l’home i dels grans aparells de poder i s’afirmava la primacia de la consciència individual i de la llibertat d’elecció, etc.

L’Església aprenia a perdre seguretats. Nombrosos grups de cristians eren impel·lits a actuar en les estructures civils, socials, polítiques o culturals com a cristians, segons el principi que no cal fugir de la història profana per a buscar la salvació, ni calen espais propis com l’escola, la política, la moral: l’escola és cristiana si és veritablement escola, i la democràcia és cristiana si és veritable democràcia.

Es van refer alguns dels ponts trencats des de la Il·lustració entre fe i cultura secular, i començà a ser possible el diàleg amb un món definitivament laic, amb la ciència, la sociologia, la filosofia o les institucions. Més que per la discussió filosòfica o dogmàtica, l’atansament era resultat del treball conjunt i del reconeixement recíproc de la pròpia feblesa. Això obligà a prendre unes noves actituds i mètodes per tractar les realitats de sempre. Aquesta nova actitud es traduí ràpidament en declaracions com ara l’encíclica Pacem in Terris (1963) de Joan XXIII, el Document de Medellín (1968), que consagra els principis rectors de la teologia de l’alliberament, o en la pràctica política de l’Església arreu del món, que obligava a revisar la confessionalitat de les institucions civils (com la revisió del Concordat del 1953 amb el franquisme) i de les relacions entre l’Església, els Estats i els moviments d’alliberament.

Al territori català, el canvi general de l’Església provocà lògicament respostes pastorals simètriques a les polítiques. Així, el sector ultraconservador de la jerarquia, que continuava donant tot el suport al franquisme, actuava políticament per preservar per a l’Església els espais de privilegi (econòmics, d’influència política, culturals…) amb què Franco comprava el seu suport, però a l’extrem contrari, els sectors en contacte amb els nous barris o sensibles als problemes socials sintonitzaven amb grups de l’antifranquisme polític. Fou l’inici de la presència de capellans al treball o el naixement d’un nou model de comunitats cristianes a redós de noves parròquies sorgides amb els nous barris d’immigració. Era un terreny adobat de feia anys per entitats com l’Institut Catòlic d’Estudis Socials (ICESB), les editorials Estela i Nova Terra o la revista “El Ciervo”, creades per cristians al final de la dècada anterior. La realitat social era dura i sectors de cristians es feren presents en contextos difícils. Començaren la dècada amb un doble enfrontament: contra l’Estat i contra la jerarquia. L’Estat respongué amb la repressió, iniciant de manera paradoxal en un Estat confessional un nou model d’anticlericalisme, l’anticlericalisme de dretes, i la jerarquia ho feu amb la condemna, contradint sovint l’esperit conciliar. Un dels fets més il·lustratius d’aquest sector de la jerarquia fou la supressió dels moviments especialitzats d’Acció Catòlica (JOC, HOAC, etc.). El 1966, el sinistre tàndem Casimiro Morcillo-Guerra Campos, en plena aplicació dels principis conciliars, van massacrar el moviment sota l’acusació de “temporalisme”, és a dir, d’intromissió en política (ells, que eren procuradores en Cortes en tant que bisbes!).

En canvi, els sectors de base mantenien una actitud oberta que permetia aprofundir en els valors cristians i laics, cadascun des de la seva perspectiva. Això possibilitava les anades de milers de joves cap a Taizé, monestir protestant símbol de comunió i d’aprofundiment personal, o bé la influència del pare Estanislau, monjo de Montserrat, sobre tants joves. També encoratjà el compromís polític en fets puntuals, com ara la manifestació de capellans davant la comissaria en protesta per les tortures a un detingut (11 de maig de 1966) o la participació política o sindical més estable en les organitzacions clandestines d’oposició al règim.

Acudit de Cesc publicat a “El Correo Catalán”, gener del 1969.

Col·l. R. Surroca / G.S.

Molts militants cristians, desesperançats davant el continuat maridatge entre jerarquia i franquisme, descobriren la necessitat del compromís polític o sindical sense la mediació de l’Església i amb plantejaments més o menys inspirats en els diferents models de marxisme revolucionari del moment. Així sorgiren organitzacions com ara el Frente de Liberación Popular (FLP), la Organización Revolucionaria de Trabajadores (ORT), la Organización de Izquierda Comunista (OIC), la Unión Sindical Obrera (USO), entre d’altres. Hi hagué també un traspàs de militància cap al PSUC i es produí el debat sobre la presència de cristians en els partits comunistes “cristians en el partit i comunistes a l’Església”, segons l’expressió feliç d’Alfons Carles Comín. El 1973 nasqué Cristians pel Socialisme, trencant la convicció popular, alimentada des de Roma i des de sectors de l’episcopat, que els catòlics havien de militar necessàriament en un partit confessional catòlic, que havia de ser, inexorablement, la democràcia cristiana.

La denúncia del concordat no fou només una conseqüència de la teologia conciliar, sinó una exigència política per l’ús que el govern i un sector de l’Església feien dels mutus privilegis. Des dels inicis del franquisme l’Església catalana havia fet més o menys d’aixopluc de moviments de diferents característiques socials i ideològiques, i sobretot de la preservació de la identitat nacional i lingüística. Cal recordar en aquest sentit el cas Galinsoga al juny del 1959, l’exili de l’abat Escarré el 1964 o el refús del model concordatari de nomenament dels bisbes en ocasió de la vinguda de monsenyor Marcelo González a Barcelona l’any 1966.

Amb el pas dels anys, un important sector de l’Església va jugar amb dignitat la carta de donar allò que el franquisme no autoritzava, per exemple cedint locals. Els espais de l’església o concordataris van començar a ser considerats “espais protegits” de la repressió i les detencions. Els rectors de parròquia o els responsables dels locals, sobretot en els barris obrers, accedien a la seva utilització malgrat que era una interpretació flagrantment contrària a la voluntat dels dos poders que havien signat el concordat; així, per exemple, fou el cas de la creació de les CCOO a la parròquia de Sant Medir el 1964. Ben aviat, però, el govern s’adonà de la trampa concordatària i interpretà també a la seva manera allò que va signar, no respectant per exemple la inviolabilitat dels locals; així va ser en la famosa “caputxinada” a l’abril del 1966, en els tancaments al desembre d’aquell mateix any d’intel·lectuals a Montserrat o en la detenció dels participants a l’Assemblea de Catalunya el 1973.

En la vida quotidiana, l’Església va exercir una inestimable funció d’integració cultural de la comunitat, sobretot amb relació a l’onada d’immigrats que venien a Catalunya, mancats de tot excepte de les ganes de treballar, i que van viure a la perifèria de les grans ciutats. L’immigrat trobava a les noves parròquies acollida i els primers referents d’una possible solució a les necessitats primàries i, sobretot, la celebració col·lectiva de la festa i en especial dels eterns rituals de traspàs, sagraments en llenguatge cristià: el naixement, l’entrada a l’adolescència, l’establiment de les relacions afectives, la mort, etc., com a mitjans imprescindibles d’integració en una nova comunitat. A més d’aquestes funcions que els són pròpies, les noves parròquies van exercir el paper d’institucions educadores, desvetllant en els nouvinguts consciència de ciutat, creant lligams i vida associativa, ajudant a refer unes relacions humanes trencades amb l’emigració, promovent associacions que serviren, entre d’altres coses, per a defensar els drets dels veïns: educant en el sentit més estricte, és a dir, promovent escoles d’alfabetització, centres culturals, etc.; fent present la consciència de catalanitat, amb molta flexibilitat en els aspectes lingüístics, i que s’exercia sobretot fent de pont o posant en contacte la nova població amb les institucions culturals i educatives, el paisatge i la història del país.