Hi ha dos factors decisius que marquen la joventut dels anys seixanta arreu d’occident. D’una banda l’arribada a la majoria d’edat de la primera generació que no va viure la Segona Guerra Mundial i que, per tant, podia inhibir-se dels traumes i de les divisions que la van provocar, i d’una altra, la difusió, ni que sigui en una mesura força modesta, de la societat de benestar —que encara no era del tot identificable, almenys a Europa, amb la societat de consum—.
A aquests factors cal afegir-hi el desig de les generacions més castigades pels conflictes bèl·lics de la primera meitat del segle de donar per acabades les seqüeles d’un passat tràgic i dolorosíssim. L’esperança d’aquelles generacions, que havien vist sacrificada la seva joventut sencera i mortalment reduïdes les seves files, era que els seus fills poguessin fruir d’un món “nou”. L’impuls demogràfic d’aquests anys —baby-boom americà inclòs— pot considerar-se en aquesta perspectiva psicològica.
Les generacions nascudes els anys quaranta i cinquanta a l’occident tenien, doncs, alguns trets comuns que, potser per primer cop en la història moderna, les agermanaven per damunt d’ideologies concretes, de nacionalitats i llengües diverses, o de condicionaments socials que en bona lògica haurien hagut de distanciar. El mot que va resumir aquesta confiança tàcitament consensuada, la contrasenya d’aquells anys, va ser “brother”. Efectivament, l’entesa generacional —la “germanor”— es donava per suposada, més, fins i tot, pel desig unànime de contrastar i aprendre de les experiències dels pares, dels semblants, que no pas per ganes de fer un front comú contra les generacions precedents. Aquesta confiança i set d’ampliar horitzons va tenir també una forma de propagació ideal, l’autoestop. La possibilitat de veure món, recorrent-lo de franc, gràcies a la bona voluntat i, sovint, a l’ensenyament i el guiatge dels qui recollien els autoestopistes, era considerada un enriquiment mutu. La pràctica, que tenia el seu origen a l’Amèrica prèvia a les grans i ràpides autopistes, coincideix també amb l’aparició d’una nova mobilitat a gran escala a Europa, derivada de les noves xarxes viàries, de la multiplicació dels automòbils i de l’aparició de les vacances pagades i del turisme de masses que se’n segueix. Això dóna lloc a una altra de les contrasenyes de l’època, el “viatge”, mot que va ser aplicat tant a l’espai físic com als espais mentals.
No ha de sorprendre, doncs, que, de cop i volta, es barregessin al cap dels joves moltes influències, experiències i idees diferents, i que de tot plegat en sortís un batibull eclèctic i colorista. L’orientalisme confús i panteista provenia, encara que ningú no ho expliqués, dels contactes o del desafiament al fariseisme de la moral judeocristiana prevalent. La música com a manifestació no enraonada de comunicació de grup. La passió exòtica per l’Índia i el Nepal, com a vèrtexs geogràfics de la mística oriental. El consum de marihuana o d’haixix i, una mica després, d’“expandidors de la ment” sintètics com l’LSD. El retorn a la vida comunal en la natura, l’ecologia domèstica i el reciclatge. Tot plegat adobat amb els noms d’alguns gurus eximis, de textos cabdals o d’escales obligades en tot itinerari personal: Timothy Leary, Ken Kesey, Ronald D. Laing, Bob Dylan, The Beatles i The Rolling Stones, Jimi Hendrix, On the Road, Howl, The Whole Earth Catalogue, 17 Txing, Kàtmandu, High Ashbury, Amsterdam, les illes gregues, Formentera.
Alguns dels catalitzadors més conspicus d’aquests moviments difosos van ser l’oposició generalitzada a la guerra del Vietnam (1954-75), el desencís provocat pels fets de maig a París i per la primavera de Praga (1968) i el ressò “grupal” del festival de Woodstock (1969).
Els beatniks, els hippies, el flower-power, la contracultura… o, com en deien els pagesos d’Eivissa, els “peluts”, van tenir també el seu moment i els seus indrets entre nosaltres. Una barreja d’estudiants i saltataulells va coincidir a Eivissa i Formentera amb una nombrosa colla d’estrangers que també hi buscava els paradisos naturals o artificials. Si és cert que n’hi havia que vivien de les rendes daurades del franquisme patern, no ho és menys que d’altres hi purgaven els excessos revolucionaris o simplement buscaven una manera còmoda i barata de veure acceptada la seva mandra infinita o el seu desig de promiscuïtat. En un dels estudis de camp publicats a l’època, un foraster instal·lat vora una de les platges de Formentera comentava que vivia sota una figuera que era “com un palau” i que no se la mereixia. I, entre els personatges més vistents de l’illa no era difícil trobar-hi músics o pintors, jubilats nòrdics o el pagès autòcton que feia de “guru” local. Als mercats improvisats, al costat de joies marroquines i vestits indis, de pipes i dibuixos psicodèlics, s’hi podia trobar el llibre d’Elliot Paul sobre santa Eulàlia, la primera edició de l’informe de Master & Johnson o un volum de la poesia completa de Louis McNeice.
Hippies a Eivissa, T. Catany, 1969,.
ATC
A Eivissa, jo hi vaig arribar per primer cop amb vint anys, la Pasqua de l’any 1964. Viatjàvem amb bitllet de butaca de “toldilla” —unes cadires de fusta sota un envelat precari batut pel vent i empudegat pels fums del gasoli de les màquines—, en un d’aquells vaixells extraordinaris de la companyia Transmediterrània que semblaven extrets de les novel·les de Joseph Conrad. Hi vaig conèixer uns holandesos que anaven a Formentera a adorar el sol, a viure amb quatre rals i a passejar-se “conills” per les platges desertes. Tinc present el contrast —devia ser Diumenge de Rams— de les dones abillades amb mocador al cap, faldilla llarga i espardenyes, i els homes de rigorós vestit negre i amb barret, aplegats tots a la sortida de missa. Semblava que el temps s’hagués aturat i que no tornaria a córrer mai. Però deu anys més tard —cavalcant en els diners del turisme de masses— els mateixos pagesos ho consideraven un anacronisme. Em va enlluernar, aleshores, l’indret on per casualitat vam anar a raure amb els amics: uns petitíssims bungalous arran de mar, amagats pels pins i les buguenvíl·lies. Per a rentar-se calia omplir un gibrell traient amb galledes l’aigua de la cisterna, i cuinàvem en uns fogonets de carbó vegetal. La casa pertanyia a Frau Blell, una dona alemanya, d’origen jueu, que s’havia retirat a Eivissa els anys trenta i que, a l’estiu, tenia amics a dispesa. En aquella casa, prou allunyada de Sant Antoni de Portmany, hi havia una banyera i un piano que havien ajudat a traginar en somera els soldats del destacament que havia existit al poble. Cinc anys més tard, coincidint amb les primeres petjades humanes a la lluna, entre una colla d’amics vam comprar un terreny i, sota les ordres d’un dels pocs veïns d’aquell pujol, paleta d’ofici i home d’una saviesa, una prudència i un tracte excepcionals, vam edificar —pedra a pedra— una casa. Sense llum, amb aigua de cisterna que calia elevar manxant amb tenacitat una bomba manual, i amb un camí infernal que encara no ha canviat. Però eren anys en què es podien visitar les exposicions a la galeria Ivan Spence, o regirar els tresors de la botigueta de segona mà d’Es Cau, o seure al sol a Los pasajeros per menjar uns molls tot contemplant les anades i vingudes d’Ernesto Ehrenfeld i el seu barret negre.
Era un món basat en la coexistència pacífica de gents molt diverses: fills de papà amb disfresses de pacotilla i místics vegetarians de la primera fornada convivien amb jueus fugits del nacionalsocialisme i joves que volien viatjar, o trobar-se, o escriure, o fer ioga, o tenir una habitació pròpia i parella canviant. Tot plegat no va durar gaire: l’especulació urbanística, el turisme de les drogues i els xàrters, la generació tocada de discoteques i la sida… van ensorrar la faramalla innocent d’aquelles quimeres. El bar La Tierra i la música de flautes i guitarres va ser substituït pel KU, les pastilles sintètiques i els banys d’escuma, els entrepans de llengua i els bunyols de bacallà d’El Alhambra i Can Noguera per frànkfurts metàl·lics i restaurants de fast-food.
En la memòria queda la bellesa del color daurat de la llum dels quinqués de petroli i de la pau infinita de les nits d’estiu sota la volta immensa del cel atapeït d’estels, amb la remor de les barques que entren a port; i tot plegat es barreja amb l’altra cara de la moneda: la sorpresa i la decepció d’haver de reconèixer, astorats, que, entre aquells cool brothers que de tant en tant acollíem a casa, també n’hi havia alguns que —després de deu dies de treure el ventre de pena, de jeure a dormir tothora i de no pensar en res que no fos fumar herba— acabaven per donar-nos l’enrabiada definitiva i els havíem de fer ineludiblement fora, sobretot perquè ens feien descobrir en nosaltres mateixos, de sobte, que n’eren, d’útils i virtuosos, alguns dels pitjors defectes dels nostres pares.