L’esport com a activitat del lleure de les societats contemporànies va néixer en l’àmbit privat. A poc a poc, però, els grups polítics i els poders públics s’hi van interessar en dos sentits diferents però complementaris. D’una banda, com a activitat per a la qual calia definir un programa, és a dir, una proposta de desenvolupament d’acord amb la ideologia defensada per cadascun. De l’altra, com a activitat que progressivament es feia més popular i que es podia considerar com un mitjà de propaganda.
Als Països Catalans, i sobretot a Catalunya, aquest procés s’havia iniciat ja abans del 1939 amb una notable presència de dirigents catalanistes, tant conservadors com esquerrans, als cercles esportius. Tanmateix, els esforços per a incorporar l’esport a l’activitat institucional no donaren gaires fruits. Durant la Mancomunitat únicament es creà una Ponència de Cultura Física (1921-24) que no donà lloc a cap via executiva, i en el període de la Generalitat republicana la institució autonòmica, col·lapsada per altres necessitats, va deixar la qüestió en mans de col·lectius ideològicament pròxims que operaven des del món associatiu, i fins al començament de la Guerra Civil no es creà el Comissariat d’Educació Física i Esports.
Precisament aquesta manca d’intervenció dels poders públics en l’àmbit esportiu fa encara més important la decisió del règim franquista de fer dependre la gestió de l’esport de l’organigrama de Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), el partit únic. El 1938, en plena guerra, ja es constituí el Consejo Nacional de Deportes, i el 1941 es creà la Delegación Nacional de Deportes de la FET y de las JONS, dirigida pel tinent general José Moscardó Ituarte, que deixà clar des del primer moment la importància política de l’esport. Durant les dècades de 1940 i 1950, l’esport es tenyí de blau i la burocràcia falangista en dirigí i, sobretot, en controlà les passes en una etapa ben decisiva, la de la consolidació de l’esport competitiu de masses, especialment el futbol, amb una gran atenció dels mitjans de comunicació i la instauració de les travesses (1944).
Per mitjà del futbol, encara que no exclusivament, es manifestà el paper que el règim atribuïa a l’esport com el seu millor ambaixador davant el món, i els èxits esportius tingueren com a finalitat fomentar-ne l’autoafirmació exterior i interior. Aquest fou el cas del cèlebre gol de Marcelino a la final de l’Eurocopa del 1964, que serví per a vèncer l’URSS, quatre anys després que Espanya s’hagués negat a participar en la primera edició d’aquella competició per no haver d’escoltar com a himne de la selecció soviètica La Internacional. Així, la selecció espanyola, el Real Madrid, Santiago Bernabeu i les proclames patriòtiques del comentarista Matías Prats —ja fossin a propòsit dels esdeveniments futbolístics, la victòria de Federico Martín Bahamontes al Tour de França o el triomf de Manuel Santana a Roland Garros o Wimbledon—, esdevingueren un exponent de la manera d’interpretar els èxits esportius com a afirmació patriòtica. A més, el règim va acollir amb complaença jugadors procedents de l’Europa de l’Est, que eren considerats refugiats del comunisme.
A partir del final dels anys cinquanta, l’intent d’equiparar-se amb l’esport europeu requeria també potenciar-lo com a pràctica. A aquest fet respon el canvi de nom de la Delegación el 1956, que afegí a la seva denominació l’apel·latiu d’Educación Física y Deportes (DNEFyD). L’empenta en aquesta direcció no s’inicià formalment fins a l’aprovació de la Llei d’educació física el 1961, que considerava l’esport com una necessitat pública, i que, en realitat, assenyalà la veritable inflexió cap al desarrollismo esportiu. L’aprovació de l’esmentada llei comportà, en el terreny teòric, el fet de desfer-se de la retòrica falangista i emfatitzar, en canvi, els aspectes tècnics, de formació i educatius i de difusió de l’esport. I en el terreny pràctic, aquesta llei significà l’aprovació d’un curiós model de finançament, que preveia que el desarrollismo esportiu se sufragaria no a partir dels diners aportats per l’Estat, sinó fonamentalment a partir d’un percentatge important —més del doble del que rebia fins en aquell moment— dels ingressos provinents de les travesses futbolístiques. Aquesta era una reivindicació que els dirigents esportius sintetitzaven des dels anys quaranta en la frase “el dinero del deporte para el deporte”. En realitat, l’atzar fonamentat en un únic esport espectacle havia de finançar el que es presentava com un nou model de desenvolupament esportiu que havia d’emfatitzar la pràctica esportiva, sobretot, la d’esports bàsics com l’atletisme, la gimnàstica i la natació i, en definitiva, assolir un estadi de real popularització de l’esport.
Pintures de Serra Goday a la capella de l’esportista de l’església de Santa Anna, Barcelona, 1963.
G.S.
La conseqüència lògica de la incorporació de l’esport al projecte del desarrollismo fou la seva inclusió en el II Plan de Desarrollo Económico i Social, dins del qual l’encarregat de l’àmbit esportiu era el català Joaquim Viola i Sauret, anys després alcalde de Barcelona. De fet, la presència d’homes públics catalans en aquesta fase del desarrollismo esportiu va ser decisiva. La figura sobresortint fou, sens dubte, la de Joan Antoni Samaranch i Torelló, el primer polític que associà la seva carrera personal a la política esportiva, ja des de la seva elecció com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1954; des d’aquesta plataforma treballà per als Jocs del Mediterrani del 1955, l’èxit dels quals el catapultà políticament dins les estructures del règim. Samaranch accedí el 1966 al càrrec de delegat nacional d’esports, el vèrtex de la cúpula esportiva estatal, després d’haver estat representant de la DNEFyD a Catalunya. Des del seu càrrec madrileny optà per utilitzar a fons el màrqueting i llançar la campanya “Contamos contigo” (1967), amb grans mitjans i la decidida col·laboració de Televisió Espanyola. La proposta era molt nova i el seu missatge va arribar a ser conegut pel 80% de la població. Tanmateix, l’èxit podia resultar un problema, perquè el ritme de construcció d’instal·lacions no podia absorbir el potencial humà que la campanya volia cridar a fer esport. La resposta fou l’elaboració constant de plans nacionals d’instal·lacions, que evidenciaven la gran distància que separava la realitat dels paràmetres europeus que es proposaven assolir. Quan se n’elaborava un de nou es posava de manifest l’incompliment de l’anterior i la lentitud del progrés. I això passava perquè les previsions eren irreals, i es plantejaven creixements exponencials impossibles d’aconseguir. Així, per exemple, el pla elaborat el 1963 preveia la construcció d’unes 600 instal·lacions esportives anuals a Espanya, mentre que en el trienni 1960-62 el ritme havia estat només d’unes 50. D’altra banda, el Plan Ideal de Instalaciones Deportivas 1969-73 va preveure unes inversions que al final del període només es van cobrir en un 25%.
Si aquesta problemàtica era generalitzada, a les àrees de creixement demogràfic més ràpid per causa de la immigració —efecte dels mateixos plans de desenvolupament— la situació era encara pitjor, fet comú a les grans àrees urbanes dels Països Catalans en aquells anys. Unes xifres oficials sobre el Baix Llobregat, paradigma d’aquesta realitat, són ben il·lustratives. El 1973 es considerava que a la comarca només hi havia el 51% de les instal·lacions necessàries, però aquest nivell encara era més precari en alguns grans municipis, com ara l’Hospitalet, amb només el 36%, o Cornellà, amb el 23%. Aquesta realitat afavorí que la reivindicació d’instal·lacions esportives s’incorporés a les crítiques que es feien a les instàncies governamentals des d’uns nous moviments socials que estaven sorgint aleshores, les associacions de veïns.
Durant aquesta etapa, la dels primers anys setanta, el gironí Joan Gich i Bech de Careda —secretari de la junta del FC Barcelona— fou nomenat successor de Samaranch al capdavant de la DNEFyD al setembre del 1970. Gich parlava obertament de campanyes de “deporte para todos”, als antípodes de les proclames de Moscardó al capdavant de la Delegación els anys quaranta i cinquanta. Gich intentà una certa descentralització de la DNEFyD per a implicar més les organitzacions provincials —com ho demostra l’organització de la I Assemblea esportiva provincial a Lleida el 1973—, davant un repte que cada dia semblava més difícil de complir, però no se’n sortí. L’efecte bumerang del “Contamos contigo” ja era un fet, i els anys setanta van comportar el col·lapse del sistema esportiu franquista, que en la versió oficial, el mateix Gich qualificava de “desbordament”. Un desbordament que per aquesta via ja arribava a un altre nivell de l’administració, que juntament amb les diputacions va haver de fer front a la doble pressió de la DNEFyD i de la societat.
A més, la societat catalana començava a incloure l’esport entre les reivindicacions que sorgien arreu, i amb les poques armes de què disposava —la xarxa d’associacions esportives— palesava públicament mitjançant l’esport els desigs de llibertat i de catalanització. Aquestes aspiracions s’articularen a partir de dues línies bàsiques: d’una banda, la petició reiterada de democratització de les estructures esportives, mitjançant la suavització del control que exercia la DNEFyD i la democratització interna dels mateixos clubs, sotmesos a reglamentació estatal. De l’altra, l’adhesió de moltes entitats esportives a diverses campanyes cíviques, activitat en la qual destacà per la seva enorme significació el paper del FC Barcelona, però que tanmateix no ha de fer oblidar les aportacions de petites i mitjanes entitats, com ara el Grup Excursionista i Esportiu Gironí o el Club Esportiu Huracans de Lleida, per posar només dos exemples.