El 6 de novembre de 1971, el capellà de la parròquia de Sant Medir, de Barcelona, doctor Vidal Aunós, el metge Francesc Vila-Abadal i l’advocat Agustí de Semir van anar a visitar el capellà de l’església de Sant Agustí, al barri de Ciutat Vella de Barcelona, mossèn Josep Maria Juncà, per demanar-li permís per a fer una reunió a la seva parròquia. Mossèn Juncà va acceptar immediatament i, a més a més, va advertir l’arquebisbe de Barcelona del que succeiria.
L’endemà, diumenge 7 de novembre, al voltant d’unes tres-centes persones es van acostar cautelosament a la parròquia i hi van entrar amb el màxim de discreció possible. Començava la primera sessió de l’Assemblea de Catalunya.
El procés per a arribar a aquest punt havia estat llarg i difícil, però des del mes de febrer d’aquell any, quan es va confeccionar i repartir el document Cap a l’Assemblea de Catalunya, s’havien accelerat les gestions per a assolir la formació d’una instància unitària, que agrupés partits polítics, sindicats, organitzacions cíviques, grups comarcals i locals, independents, el món de la cultura, etc. Esdeveniments com la Caputxinada, del 1966, o la Tancada de Montserrat, del 1970, havien estat precedents importants i valuosos. Ara, l’any 1971, s’anava a fer el pas definitiu.
Una vegada fetes les comprovacions de seguretat (només es va detectar una persona aliena a la reunió, que va ser obligada a quedar-se fins al final), Josep Andreu i Abelló, que presidia la mesa, va donar la benviguda a tots els presents en nom de la comissió preparatòria. En el seu parlament va recordar, en primer lloc, “tots els que han deixat la seva vida en defensa dels seus ideals i en la lluita contra la dictadura que té sotmesa la nostra pàtria de fa 32 anys. També volem, en aquests moments de trobar-nos reunits homes de totes les contrades de Catalunya, enviar una salutació als presos i els perseguits per les lluites socials i polítiques. Finalment, tampoc podem oblidar els qui, escampats arreu del món, viuen exiliats per mantenir-se fidels a la seva pàtria i als seus postulats ideològics, esperant que ben aviat es puguin incorporar al país”.
A continuació, Agustí de Semir va fer un “resum del treball de pre-Assemblea”. Segons explicava Semir, “el que es pretén aconseguir és la formulació responsable per a les forces de Catalunya d’una alternativa política a la situació de crisi actual, que obri una entesa susceptible d’orientar-les per a una oportuna negociació amb les altres forces d’oposició a tot l’estat espanyol als mateixos efectes. Això, tenint en compte la diversitat en les formes de representativitat i les insuficiències que la impossibilitat d’una consulta popular fa inevitables, així com la diversitat en les concepcions sobre els problemes de fons, diversitat que qualsevol acord ha de ser capaç de respectar”. A continuació, Semir explicà els treballs de la comissió preparatòria, tant en termes teòrics (definició dels objectius, preparació dels documents…) com en la voluntat de convocar el màxim de sectors representatius de la societat catalana: els partits polítics, representants del moviment obrer, d’estudiants, de professionals, personalitats independents, etc. Amb la reunió de tota aquesta gent “s’ha tractat de cercar en els més amplis sectors socials, econòmics, polítics i culturals del nostre poble la convergència en la definició d’una alternativa democràtica que configuri les exigències mínimes per les quals cal lluitar en comú, a fi que retorni al poble el poder de decisió…”. Per acabar, Agustí de Semir recordava que aquella reunió era l’inici d’una nova dinàmica unitària en el camí cap a la construcció d’un estat democràtic.
Després va prendre la paraula Joan Reventós que, en nom de la comissió preparatòria, va fer l’”anàlisi política” de la situació del moment. Reventós qualificava els moments presents del règim com d’una forta crisi, en què «la crisi del règim es converteix en crisi d’estat». Aquesta situació estava forçant el règim a endurir les mesures repressives davant la por de perdre el poc suport social que encara li quedés i a no moure’s de l’immobilisme polític més absolut. La percepció que el règim era en un cul-de-sac, havia provocat una àmplia mobilització de sectors catalans que fins aleshores no s’havien destacat gaire en la lluita antifranquista. Calia, doncs, aprofitar aquesta conjuntura per a construir una plataforma unitària democràtica i antifranquista. Tan important com això era que aquesta iniciativa tingués continuïtat en el temps, per la qual cosa la comissió preparatòria proposava la creació d’una permanent que dirigís la lluita contra el règim.
Abans d’entrar en les discussions, Joan Colomines va demanar que l’assemblea fes cinc minuts de silenci, en memòria del treballador de SEAT, Antonio Ruiz Villalba, mort per la policia en una protesta dels treballadors de l’empresa.
Carnet de l’Assemblea de Catalunya amb els quatre punts fonamentals, s.d.
FCG-AHCONC
Immediatament van començar les discussions per redactar i aprovar una declaració fundacional i de principis que seria presentada en una roda de premsa clandestina i difosa a tots els àmbits de l’oposició antifranquista. Després de cinc hores de discussions i la presentació de diverses esmenes, «la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, Partit Socialista d’Alliberament Nacional, Partit Obrer Revolucionari, la Secció Catalana del PSOE, les Comissions Obreres de Catalunya, les Comissions Pageses, la UGT, la CNT, els estudiants de les Facultats de les Universitats i el professorat, l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals, advocats, metges, arquitectes i altres professionals, representants d’ambients cristians, personalitats de l’art, les lletres i la cultura», és a dir, tots els presents, aprovaven la Declaració de la Primera Sessió de l’Assemblea que recollia quatre punts:
1. La consecució de l’amnistia general per als presos i els exiliats polítics.
2. L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació —inclosa la sindical—, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític.
3. El restabliment provisional de les institucions i de principis configurats en l’Estatut del 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació.
4. La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.
La reunió es va dissoldre sense cap incident i sense que la policia i les autoritats governatives haguessin sabut el que s’havia esdevingut aquell diumenge de novembre, a la parròquia de Sant Agustí.
Aquella mateixa nit es va convocar una roda de premsa clandestina, a la qual van assistir periodistes espanyols i estrangers. Les autoritats franquistes es van assabentar de tot el que havia succeït l’endemà, dia 8, per la premsa estrangera. Ignorant l’abast de la reunió i el nombre d’implicats, la policia va detenir «els de sempre» (Josep Benet, Josep Andreu i Abelló, Marià Vila-Abadal, Alexandre Cirici…) i per acabar d’amagar el fracàs, el govern civil feia pública una nota en la qual negava que s’hagués produït la reunió de l’Assemblea i reduint-ho tot a una conferència de premsa sensacionalista.