El paper cívic dels col·legis professionals

Si, des de la darreria dels anys cinquanta, la lluita antifranquista s’havia anat estenent entre àmplies capes de la societat civil —des de la classe obrera fins als sectors universitaris, passant pels professionals liberals i els assalariats, entre d’altres—, aquest fenomen havia de quedar reflectit, necessàriament, en les organitzacions professionals, és a dir, en aquelles estructures que agrupaven i, teòricament, representaven diferents grups laborals i professionals. El trencament amb l’immobilisme imposat per la dictadura va coincidir, en el marc d’aquesta extensió de la lluita per la democratització, amb l’accés de noves generacions de professionals als col·legis, en què la dictadura havia dissenyat com a corporacions lligades a l’estratègia nacionalsindicalista, amb una mínima —per no dir nul·la— capacitat de maniobra i de presa de decisions.

Els nous professionals, formats en unes universitats cada vegada més inquietes i vinculats a organitzacions de caràcter civil o sindical, van començar a entrar en els col·legis professionals i, ja els anys seixanta, aconseguiren el control d’algunes juntes de govern, trencant la inèrcia franquista dels anys anteriors. Des dels seus camps respectius o, també, des d’una oposició no oficial als governs dels col·legis, els nous directius van començar a prendre posició davant de qüestions cíviques, culturals i socials, entre d’altres, cada vegada més presents en la vida quotidiana.

Des d’aquesta òptica, el Col·legi d’Advocats de Barcelona, per exemple, va assolir un paper rellevant amb la seva presència —i, sovint, amb la seva participació— en actes de denúncia de la vulneració dels drets civils més elementals; paral·lelament, es pronuncià sobre sentències judicials i oferí el seu assessorament en processos amb un contingut clarament polític. La creació d’associacions de defensa i estudi dels drets humans i la introducció d’elements reivindicatius en algunes de les seves manifestacions públiques, van fer que el Col·legi d’Advocats se situés clarament en una posició crítica respecte el que estava succeint sota el règim franquista. Un bon exemple d’això es pot trobar en la dramàtica mort, l’any 1967, de l’advocat Frederic Roda i Ventura a causa d’un atac de cor quan sortia d’una reunió per preparar la defensa d’un grup d’estudiants universitaris represaliats.

Altres institucions, com el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears, també van acomplir un paper de dinamitzadores en el seu àmbit. Les primeres denúncies contra l’especulació urbanística, la suburbialització de les grans ciutats i els atemptats contra el patrimoni arquitectònic van ser impulsades per les juntes, cada vegada més progressistes, del Col·legi d’Arquitectes, en les quals participaven professionals de primera fila. Al costat d’això, una altra tasca molt important de l’entitat va ser la recuperació i la reivindicació de la història de l’arquitectura i l’urbanisme català anterior a la Guerra Civil. Es van rehabilitar noms i corrents, es van analitzar tendències urbanístiques i es van proposar noves formes d’intervenció en l’espai urbanístic, que estaven molt allunyades de la pràctica diària dels especuladors que controlaven, directament o indirecta, el poder municipal.

Dels col·legis d’economistes o d’enginyers van sortir els primers estudis seriosos i moderns sobre el territori, l’activitat econòmica i l’evolució de la població, entre d’altres. En aquest sentit, aquests organismes es van dedicar, durant força anys, a fer una tasca que l’administració pública gairebé mai no va dur a terme: l’anàlisi dels grans aspectes de la societat contemporània. Al costat d’això, aquests col·legis plantejaren habitualment una visió crítica del sistema dictatorial que havia afavorit un desenvolupament econòmic desigual i la destrucció material del territori, amb intervencions urbanístiques terribles. Per bona part dels economistes i enginyers, almenys per aquells vinculats a les propostes més progressistes dels seus col·legis, no hi podia haver un creixement econòmic mínimament coherent sense un sistema polític democràtic. Aquest plantejament, en el qual coincidien —des de les seves respectives àrees de treball— bona part dels col·legis professionals afectats per l’embranzida democràtica interna, situà aquestes organitzacions enfront del règim franquista i de les seves expressions més corporativistes.

El món de l’ensenyament secundari i universitari s’expressava a través del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, el qual, al final dels anys seixanta, havia conegut un impuls decisiu de la mà d’una junta directiva clarament progressista. El paper de Ramon Fuster i Rabés en aquesta renovació va ser fonamental per a impulsar la democratització del Col·legi. Això significava que una instància oficial com aquesta s’implicava en els moviments de renovació de l’ensenyament i incidia en alguns aspectes del camp cultural que, fins aleshores, havia desatès.

Bona part dels col·legis professionals que van passar per aquesta etapa de transformació oferiren unes alternatives imprescindibles per a uns sectors socials que, fins en aquell moment, no havien tingut possibilitats de forçar cap mena de canvi des de l’interior de les institucions oficials: modernització, activisme cultural i cívic, incidència (a partir de la utilització dels mitjans dels col·legis) en la societat i associacionisme, entre d’altres. Si, a més, es té en compte el context general dels anys seixanta —marcat per l’extensió de l’antifranquisme—, el resultat lògic d’aquesta nova projecció dels col·legis professionals va ser el seu alineament amb les posicions democràtiques de l’oposició. Quan va morir el dictador, la majoria de col·legis professionals es trobaven públicament compromesos amb els programes polítics —democratització i autonomia política, entre d’altres— de les principals forces de l’oposició.

Els col·legis professionals van ser una via de primer ordre per a incorporar sectors qualificats de la societat civil a l’ampli front de lluita contra la dictadura; van permetre als seus membres d’organitzar-se en estructures estables i públiques, els van donar mitjans per a intervenir en la lluita civil contra el franquisme i, en definitiva, el seu paper va transcendir, i de molt, el que, inicialment, li havia reservat el règim.