Els historiadors musulmans i la història de Catalunya

Durant els segles de coexistència de cristians i musulmans a la Península Ibèrica, les fonts d’una i altra banda de la frontera política i religiosa ens informen dels esdeveniments que anaven constituint la història d’ambdues comunitats. Els historiadors cristians i musulmans s’ocuparen sobretot de ressenyar els moments de confrontació o de contacte mutu. Però a vegades les cròniques araboislàmiques fan referència a uns fets que formen part de la història interna de la Catalunya naixent. Aquí es tracten alguns d’aquests fets, propis de la història de Catalunya, que s’han pogut conèixer —o conèixer millor— gràcies a la historiografia produïda en el món de l’islam.

Un d’ells és el de la qüestió de la independència de Catalunya respecte de l’imperi carolingi o, després, capetià. Al marge del recent establiment de la data del 1988, triada per a la celebració del mil·lenari de Catalunya, alguns textos andalusins mostren que aquest territori ja era considerat sobirà i independent abans de l’any 988. I qui primer va reconèixer aquesta sobirania foren les autoritats de la Còrdova califal.

Tal com mostren alguns textos recollits per J.M. Millàs, la Còrdova del segle IX negociava encara amb els carolingis, però diversos treballs de J. Vernet palesen que en temps de Sunyer (911-947) l’anuència carolíngia ja no era considerada necessària i és amb Barcelona amb qui es tracten els assumptes del moment.

Ultra això, en el Muqtabis d’Ibn Ḥayyān del qual parla Ph. Sénac, ja figura Barcelona com a cap i casal dels territoris situats a una banda i altra dels Pirineus. I cal subratllar en aquest fragment el fet que el cronista Ibn Ḥayyān es referia als senyors dels suara esmentats territoris pirinencs donant-los el títol de rei (malik/mulūk), títol que, tal com suggereix Vernet, indicaria que des de Còrdova llavors ja eren considerats independents.

En aquest mateix sentit, resulta molt il·lustradora l’opinió de l’historiador tunisenc d’origen andalusí Ibn Ḫaldūn que, en parlar de les ràtzies d’Almansor (978-1002) contra terres catalanes, escrivia:

“Al principi de llur govern, els omeies [andalusins] es llegaven el consell d’afalagar els reis (mulūk) de la gent de Barcelona, temorosos de l’ajut que podien rebre del senyor de Roma i, després, del de Constantinoble [en cas de guerra]. Però quan tingué lloc el govern d’al-Mansūr ibn Abī ʿĀmir [Almansor], ja fou evident que la gent de Barcelona s’havia deslligat del rei de França (Ifranğa). Almansor cuità a algarejar-los, tot robant el seu país i castigant els seus districtes. S’emparà de Barcelona, l’arrasà i infligí tota mena de desgràcies als seus habitants. Aleshores el seu rei (malik) era Borrell [II], fill de Sunyer [Burrīl ibn Sunīr], i [Almansor] el tractà de la mateixa manera que a la resta de reis cristians”.

Uns anys abans d’aquesta citació cal situar la notícia de la conquesta cristiana de Tarragona per part de Sunyer —no consignada a les fonts cristianes— que proporciona l’obra de l’historiador egipci al-Mas’ūdī, que després recollí al-Maqqarī (m. 1631), reproduït segons la traducció d’A. Benet i Clarà a partir de la versió anglesa de Gayangos:

“[Els cristians] prengueren diverses ciutats en la frontera de França, com la de Tarragona que fou perduda l’any 330 [26 de setembre del 941 al 14 de setembre del 942], i altres ciutats importants i castells que estaven en les seves mans; de tal manera que en el moment que escrivim (336 de l’Hègira) [és a dir, el 947, uns sis anys després dels fets relatats] els musulmans tenen per frontera, a l’est, la ciutat de Tortosa, i a la part propera al nord, la ciutat de Fraga, a l’Ebre, i Lleida”. La veracitat d’aquesta informació és corroborada pel fet, ja observat per R. d’Abadal, que Ibn Ḫaldūn es referís a Borrell com a “príncep de Barcelona i de Tarragona” vers l’any 950, de la mateixa manera que també es qualifica de missatger “del rei de Barcelona i Tarragona” el qui anà a Còrdova a sol·licitar la pau l’any 956-957 i a renovar-la, en nom dels “dos reis de Barcelona i Tarragona”, Borrell i Miró, l’any 965.

D’altra banda, un document dels volts del 960 exhumat per Serrano y Sanz explicava com l’abat Levilà i els monjos d’Ovarra donaren al comte Ramon II de Pallars un tresor d’objectes preciosos d’ús militar, propietat del monestir, tot rebent en compensació les viles de Silvi, Vilarecons i Riupedrós. Segons R. d’Abadal, que el va estudiar i transcriure, “la presència de semblant tresor militar en un monestir arraconat com Ovarra i que havia estat objecte de devastació general i de nova restauració per part del comte Bernat, no s’explica més que per una donació que li hagués estat feta per aquest comte; i, a la vegada, la possessió del tresor en mans del comte no té altra explicació que la que es tractés d’un botí guanyat a algun cabdill molt important en una acció victoriosa”, bo i suposant que el cabdill en qüestió hagués estat Muḥammad al-Ṭawīl, senyor d’Osca.

Però, tal com assenyalà J. Vernet, ha estat gràcies a un fragment del Tarṣi’ alaḫbār de l’andalusí al-‘Uḏrī (1002-85) que ha estat possible conèixer el veritable origen de l’esmentat tresor. Diu així: “A Muḥammad ibn Llop li arribà un missatger del seu cunyat, [Bernat] el fill de Ramon [Ibn Raymund], senyor de Pallars, per suplicar-li que s’aliés i es quedés amb ell fins que veiés les coses millor. Confià en ell i s’hi alià, però al cap d’un temps, l’altre aprofità l’ocasió i, enlluernat per les armes, les muntures i les joies que tenien ell i seus companys, el traí i l’assassinà el mes de ǧumāda II de l’any 317”, que correspon a les dates del 12 juliol al 9 agost de l’any 929. Aquest origen, com s’ha vist, molt menys gloriós, ja fou acceptat en nota per d’Abadal en la seva obra pòstuma Dels visigots als catalans.

Un altre fragment d’al-‘Uḏrī, estudiat per M. Sánchez Martínez, també assabenta d’una expedició naval sarraïna contra els comtes d’Empúries i d’un pacte establert entre Còrdova i Barcelona que no figuren en la documentació cristiana que ens ha pervingut. Diu el següent: “L’any 328 [18 d’octubre de 939-5 d’octubre de 940] Muhammad b. Rumāḥis es procurà el comandament de dues naus de guerra, amb tripulació formada per gent d’Almeria, del districte de Pechina. Les envià cap a Tortosa, on arribà al mateix temps, i hi embarcà al capdavant de deu vaixells de guerra —ultra els que havia portat d’Almeria—, més quatre naus (šawānī) i altres dues d’inspecció (fattāš). Arribà al cap de Creus (ra’s ṣalīb), a l’extrem de la badia d’Empúries. Navegà després cap a Barcelona, on trobà l’amīn [probablement l’encarregat de cobrar els tributs catalans pel califa de Còrdova, segons M. Sánchez] que ja s’havia entrevistat amb el senyor [dels catalans, Sunyer], juntament amb els enviats [d’Ibn Rumāḥis] per tal de sol·licitar la pau [ṣulḥ]. L’amīn li ordenà que no ataquessin Barcelona ni tampoc la gent de la costa [del seu entorn]. Seguí, de tornada, cap a Tortosa i d’allà marxà a Còrdova”. D’Abadal interpretà l’atac contra Empúries com a represàlia a la seva reiterada dedicació al cors i un fragment del Kitāb basṭ al-arḍ d’Ibn Saʿīd al-Magribī, traduït per J. Vernet, encara es feia ressò, cinc segles més tard, del record tardà d’aquesta temuda activitat corsària dels comtes emporitans:

“A l’Est de Barcelona es troba Castelló (Qaštaliyyūn) [d’Empúries], niu de pirates que naveguen amb llurs xates”.

L’investigador egipci M. ʿAlī Makkī va donar a conèixer el dīwān d’un poeta andalusí que donava compte de diverses notícies inèdites referides a la Catalunya del principi del segle XI. Un dels poemes fou compost en ocasió de les esposalles celebrades entre Sança, filla de Sanç Garcia I de Castella, i Berenguer Ramon I, el Corbat, fill i successor de Ramon Borrell de Barcelona. El promotor d’aquesta unió era al-Munḏir ibn Yaḥyà, senyor de la taifa de Saragossa entre els anys 1018 i 1022. El poema d’Ibn Darrāǧ resulta especialment interessant perquè informa del motiu pel qual al-Munḏir es decidí a planejar l’esmentat matrimoni i que no era altre que l’intent de frenar la contínua amenaça expansionista que representava Sanç el Gran de Pamplona:

“Fores tu, al-Munḏir, l’artífex d’aquest matrimoni i només les teves mans poden desfer-lo.
És un castell admirable enlairat sobre els fonaments de Castella i la fortalesa de Catalunya...

però la pau de què gaudeixen prové del sostre que tu els has proporcionat”

...

“és un somni i un do en el qual Sanç trobarà la mort”.

Més endavant, la visió crítica d’un gran historiador cordovès també coetani dels fets ha permès de saber-ne encara més detalls. Efectivament, segons un fragment d’lbn Hayyān que ens ha pervingut gràcies a la Daḫīra d’Ibn Bassām:

“Al principi del seu govern, al-Munḏir mantenia bones relacions amb els catalans i els obsequiava per protegir la frontera i la seva gent tot esperant que els musulmans tornessin a unir-se i poguessin fer-los front... Els seus veïns, [Berenguer] Ramon i Sanç [Garcia] guardaren els pactes de pau fins que morí... La bona disposició del ḥağib al-Munḏir envers ambdós tirans arribà al punt de fer-los contraure una aliança matrimonial que [en realitat] era obra seva. El contracte matrimonial fou signat a la capital, Saragossa, amb l’assistència de persones de les dues religions. Les males llengües l’acusaren i el calumniaren per haver contribuït a l’entesa entre ambdós tirans, entesa que [creien que] podria tenir males conseqüències [per als musulmans]. Però el criteri d’al-Munḏir era més assenyat que no pas el dels qui el censuraven, perquè, en veure la desunió existent entre els seus, optà per la pau i la tranquil·litat... A canvi de grans renúncies enganyà els dos grans governants, [Berenguer] Ramon i Sanç, que havien estat parlant d’atacar els andalusins, bo i dissuadint-los de la guerra i fent-los preferir la pau... Quan va morir, tothom estigué d’acord amb la seva actuació i amb la seva política... i, pel que fa als dos tirans, Déu tampoc no els afavorí amb el contracte matrimonial que havien pactat [pel que semblava] en detriment dels musulmans: el seu maleït dimoni, Sanç Garcia [Šānğuh ibn Ġarsiya], se’n va desfer, i el seu aliat, el cabdill [Berenguer] Ramon, va morir [31 de març de 1035], com també el seu fill [Berenguer Ramon I el Vell, mort el 1076] darrere seu”.

Però no són només de caràcter polític les informacions que proporcionen les cròniques arabomusulmanes sobre el passat del territori avui català. Així, per exemple, en el text del geògraf al-Qazwīnī que parla dels nombrosos refugis subterranis que es trobaven als voltants de Fraga, es consigna que el nom donat a aquests soterranis on la gent es refugiava en cas d’atac era el d’“al-fuǧūǧ”. Aquesta paraula constitueix un preciós testimoni de la situació lingüística en l’esmentada zona fronterera: el terme “al-fuǧūǧ” no ha de ser traduït ni interpretat, com feu Codera, com “los desfiladeros” —traducció que en el text no té cap sentit—, sinó que cal entendre’l com la transcripció d’un romanisme. Constitueix, doncs, una prova evident del fenomen d’aculturació lingüística originat amb el contacte amb no arabòfons, i el terme en qüestió resulta encara més curiós perquè, en aquest cas, s’ha produït a causa i en el context d’una situació d’enfrontament. Efectivament, del llatí “fovea” en derivà, sens dubte, el medievalisme “foia”, del qual, per polaritat, es formà el masculí “foio” per tal d’indicar una cavitat subterrània de dimensions més petites. D’una banda, i com és sabut, el pas de la consonant yod a la ǧīm àrab resulta del tot normal en la llengua araboandalusina, que allargà, a més a més, la segona vocal per tal que el plural fos pronunciat com a paraula aguda. La resta és pura morfologia d’arrels sordes àrabs en fer els plurals.

Ha estat un breu esbós d’algunes de les notícies que han aportat les fonts araboislàmiques avui conegudes sobre diversos esdeveniments referits a la història interna de Catalunya. Però no podria posar-hi punt i final sense deixar d’assenyalar la possibilitat que l’exhumació i l’estudi de noves cròniques contribueixin a cobrir alguns buits encara existents. Valgui com exemple, la notícia de la mort de Guifré I el Pelós, ocorreguda “pocs dies després de rebre una llançada en l’encontre cos a cos” que sostingué amb Lubb b. Ahmad al-Qasawī b. Qasī, tal com recull Ibn Ḥayyān a partir d’un text d’ʿĪsà b. Aḥmad al-Rāzī. Gràcies a aquests cronistes musulmans, s’ha pogut saber la causa i la data de la mort —l’onze d’agost de l’any 897— del que ha estat considerat el fundador de la dinastia catalana. Però, com que el nom del lloc on va ésser ferit només ens ha pervingut en àrab i cap cronista cristià el consignà en alfabet llatí, els historiadors actuals encara polemitzen sobre la segura identificació del topònim en qüestió.