Govern i exèrcit a la Tarraconense

Els anys 26 i 25 aC, durant l'estada d'August a la ciutat, Tàrraco va actuar com a capital de tot el món romà, i fou seu d'ambaixades i lloc des d'on es despatxaven els afers quotidians de l'administració d'un nou imperi en fase de creació. Mentrestant, al nord peninsular, set legions lluitaven en la guerra contra els asturs per aconseguir la submissió definitiva dels pobles de la cornisa cantàbrica. August va tornar a Roma com a vencedor l'any 25 aC, i hi tancà per segona vegada les portes del temple de Janus per simbolitzar la fi de les guerres. Tot i que la guerra astur va tornar a renéixer alguns anys després i van caldre noves campanyes i un segon viatge d'August l'any 15 aC, les bases d'una nova administració quedaven ja establertes. Així, la província Citerior o Tarraconense i la nova província Lusitània, amb capitals respectives a Tàrraco i a Emèrita Augusta —avui Mèrida—, quedaven sota el seu comandament directe pel fet de no estar totalment pacificades, mentre que la província Ulterior o Bètica, amb capital a Còrduba —Còrdova—, era administrada pel Senat seguint el sistema tradicional heretat de la República. Cada província, a més, fou dividida en diversos districtes judicials —els conuentus iuridici— organitzats entorn de ciutats on acudien les poblacions de cada districte per dirimir-hi els seus plets.

Al comandament de la Tarraconense, hi quedà un legat propretor nomenat directament per August entre membres de l'ordre senatorial, que tenia com a ajudants un legat jurídic i un procurador responsable de les finances. Entre les obligacions del governador destacaven els viatges d'inspecció per la província com a jutge suprem que n'era. Al final del segle II apareix citat a Tàrraco el seu palau residencial (praetorium consulare).

Sota control del governador, es va desenvolupar un complex sistema administratiu amb seu a Tàrraco. Aquest aparell administratiu o officium se centrava entorn de l'arxiu provincial (Tabularium provincia Hispania citerior, pHc.), on hi havia les llistes, actualitzades cada cinc anys, del cens de totes les poblacions, i, en segon lloc, l'erari de la província (Arca pHc.) que recaptava els ingressos procedents dels diferents impostos, dels arrendaments de béns públics i d'altres conceptes com ara multes o testaments. Al capdavant d'aquesta administració hi havia un princeps officii i un ajudant (adiutor). El personal, igual que passava al palau imperial de Roma —el Palatium—, estava en gran part compost per esclaus i lliberts imperials.

Acabat el llarg període de les guerres civils i les grans operacions militars de la guerra astur, una bona part de les forces militars actives durant la segona meitat del segle I aC foren desmobilitzades i instal·lades com a colons en ciutats ja existents o de nova creació. Tres legions, la VI Victrix, la X Gemina i la IV Macedonica, quedaren instal·lades al nord del Duero vigilant la cornisa cantàbrica, però durant les primeres dècades del segle I dC van ser desplaçades successivament cap a diferents fronteres de l'Imperi.

L'any 68 dC, Servi Sulpici Galba, governador de la Tarraconense, negà obediència a Neró, apressant-se a reclutar una nova legió integrada per hispans, la legió VII Galbiana Hispana, que l'havia d'acompanyar l'any següent en la seva marxa cap a Roma com a nou emperador. Després de la guerra civil de l'any 69 i amb la pujada al poder de Titus Flavi Vespasià, aquesta legió va tornar a Hispània l'any 74 dC, reconvertida en la legió VII Gemina Felix, i va quedar acantonada a Legio —l'actual Lleó— com a única força militar de la província. Les tropes més veteranes d'aquesta legió s'integraven en uexillationes, destacaments mòbils amb funcions de policia. Al final del segle II dC, potser en relació amb el conflicte de Matern, cap d'un exèrcit de desertors i esclaus fugitius, una d'aquestes unitats, comandada per un centurió, es trobava acantonada a Emporiae —Empúries— celebrant el natalici de l'àliga legionària, la festa anual de la legió.

Part del personal de la legió s'estava a Tàrraco integrat en els serveis del governador. El seu nombre va augmentar a partir de Septimi Sever amb la militarització de l'aparell administratiu. Per les inscripcions de Tàrraco es coneix la presència de militars arxivers (commentarienses, quaestoniarii, cornicularii), guàrdies de corps (stratores, speculatores), policies (beneficiarii) i tropes de desfilada (equites singulares). A Tàrraco, a més, es mencionen tres cohortes tironum, unitats d'entrenament per a reclutes. El prefecte que les comandava passava més tard a dirigir l'Ora Maritima Leetania, un càrrec honorífic que feia referència a un districte naval que devia abastar les costes de l'actual Catalunya, o bé rebia el comandament de les illes Balears. Per la seva condició insular, les Balears tenien un tractament especial i, a la primera meitat del segle I dC, van ser un dels llocs de desterrament per als proscrits arran de les intrigues de Roma.

Els dos primers segles de l'era van ser de pau per a la província. La concessió a Hispània del dret llatí per part de l'emperador Vespasià va permetre que la cornisa cantàbrica es convertís en zona de reclutament de noves ales i cohorts que hi havia estacionades arreu de les fronteres de l'Imperi: a Britània, Germània, Dalmàcia, Pannònia, Mèsia, Numídia i Àsia. Les elits urbanes que es promocionaven socialment cap a l'ordre eqüestre i el senatorial havien d'anar-se'n igualment per a ocupar càrrecs militars com a prefectes o tribuns a les inacabables fronteres imperials. La situació va canviar al final del segle II, després del suport de l'elit provincial tarraconense a la rebel·lió del general romà Clodi Albí (a la Gàl·lia) contra Septimi Sever i la repressió posterior d'aquest últim després de la derrota d'Albí a la batalla de Lugdunum (Lió). Foren els primers símptomes d'un tomb polític, econòmic i social, incrementat durant tot el segle III dC, en un Imperi aclaparat per les lluites intestines pel poder, la corrupció i la insuportable pressió fiscal.