El patronatge fou el sistema utilitzat per Roma com a element de consolidació de la piràmide social. Una persona lliure amb pocs recursos o amb el desig de millorar la seva posició podia sol·licitar l'empara d'un noble patrici nomenant-lo el seu patró, convertint-se, a la vegada, en client. El client devia fidelitat al seu patró i havia de posar-se al seu servei quan fos necessari. A canvi, el patró li proporcionava suport, ja fos alimentari, financer, en terres o simplement exercint la seva influència social. D'igual manera, un esclau afranquit passava a ser un llibert senyor del seu destí, però sempre havia de mantenir idèntica relació de dependència cap al seu antic amo, convertit ara en patró.
Als territoris conquerits, Roma va utilitzar també el patronatge com a sistema de promoció social per a les elits provincials. De manera individual, un provincial podia accedir per mèrits a la ciutadania romana agafant el nom del governador que li atorgava tal honor. Pompeu, per exemple, vencedor de Sertori l'any 73 aC, va utilitzar de manera tan àmplia les seves prerrogatives en aquest sentit (testimoniades per la proliferació a Hispània del nom Pompeius o per la fundació de la ciutat de Pompaelo —Pamplona—) que els seus fills, trenta anys després, van poder aixecar repetides vegades les províncies hispanes contra Cèsar i els seus lloctinents malgrat les successives derrotes militars.
En època imperial, el patronatge fou utilitzat per les ciutats per a fer valer els seus interessos davant instàncies superiors de l'Estat, o simplement com un sistema de suport que facilitava l'accés de les elits urbanes a càrrecs superiors en l'administració i l'exèrcit. Els patrons, normalment aristòcrates de la noblesa senatorial o d'alt rang eqüestre, demostraven el seu poder i la seva influència en tenir sota la seva protecció ciutats o, fins tot, províncies senceres. En època dels Julis-Claudis també els prínceps de la casa regnant actuaren com a patrons.
El procediment per al nomenament de patrons urbans queda explicitat a les lleis municipals d'època augustal i flàvia. Normalment depenia d'una decisió presa per l'assemblea de notables (ordo), amb l'assistència de les tres quartes parts dels membres. Si el patró era un senador, s'exigia que no estigués exercint com a magistrat provincial. Aquesta última fórmula, fruit probablement de les reformes d'August, tractava de tallar la importància adquirida per les clienteles provincials durant les guerres civils del segle I aC.
Així que l'assemblea de l' ordo decidia el nomenament d'un patró, la ciutat enviava una ambaixada al personatge per tal de comunicar-li la proposta. Si era acceptada, es firmava un pacte que adquiria caràcter etern, i que quedava guardat als arxius respectius. El nombre de patrons que una ciutat podia nomenar era aleatori, depenent de la seva importància i dels interessos del seu ordo. L'any 223, la ciutat itàlica de Canusium —Canosa— tenia censats amb decurions honoraris 39 patrons diferents.
Taula de Bócor, 10 aC.
MPo / J.G.
De Bócor (Bóquer, Mallorca) i Bètulo (Badalona) procedeixen els tres únics exemples d'aquest tipus de document coneguts al nostre àmbit geogràfic. La primera tabula, procedent del Pedret de Bóquer, a la badia de Pollença, és la més antiga de totes les conegudes a Hispània. Datada l'any 10 aC, testimonia el nomenament d'un patró per part de la ciuitas Bocchoritana (ciutat de Bócor). Es tracta d'una ciutat, amb nom d'arrels púniques, que apareix mencionada per Plini amb estatut de federada. Després de gairebé un segle de denominació romana de l'illa, aquesta ciutat, probablement davant el panorama de reformes administratives d'època augustal (renovació de censos, actualització fiscal, delimitacions territorials, etc.), va buscar l'empara d'un personatge important, el senador Marc Licini Cras Frugi, cònsol l'any 14 aC, perquè defensés els seus interessos. La traducció del text és la següent:
"Essent cònsols Juli Anton i Favi Africà, a disset dies de les calendes d'abril (16 de març), la ciuitas Bocchoritana de l'Illa Major de les Balears va nomenar com a patró Marc Cras Frugi, els seus fills i la seva descendència. Marc Cras Frugi els va rebre sota la seva clientela i la dels seus. Foren legats Gai Celi, fill de Gai, i Gai Cecili, fill de Titus".
Des del segle XVIII es coneix, a més, una segona tabula o taula procedent de la mateixa ciutat, conservada en una col·lecció particular. En aquest document, redactat l'any 6 dC, setze anys després de l'anterior, la ciutat fa valer la seva condició d'aliada imitant amb la fórmula "el senat i el poble bocorità" l'omnipresent SPQR (senatus populusque romanus —el senat i el poble romà—) de l'autoritat romana. Encara que els magistrats al capdavant de la comunitat que actuen com a delegats porten ja trianomina llatins (formats pel praenomen, el nomen i el cognomen), el títol de pretors que els atorga la inscripció testimonia el caràcter autònom de la comunitat. El text traduït és el següent:
"Essent cònsols Marc Emili Lèpid i Luci Arrunci, a les calendes de maig (1 de maig), el senat i el poble bocorità de l'Illa Major de les Balears va nomenar com a patró Marc Atili Vern, fill de Marc, de la tribu Galèria. Marc Atili Vernus, fill de Marc, de la tribu Galèria, va rebre el senat i el poble bocorità sota la seva clientela i la dels seus. Foren legats Quint Cecili Quint i Gai Valeri Icesta".
Malgrat tot, el suport d'aquests importants personatges no va ser suficient. D'acord amb Plini, a la seva època la ciutat de Bócor ja havia desaparegut, potser per la competència de la veïna Pol·lència (Alcúdia), el port de la qual monopolitzava el tràfic econòmic del nord de l'illa.
Taula de Bètulo, 98.
MB / A.C.
De Badalona procedeix un tercer exemplar de data més tardana, ja que correspon a l'any 98 dC. Aquesta tabula, que podia ser emmagatzemada a l'arxiu de la ciutat per mitjà de la seva nansa de transport o bé subjectada a una paret amb claus, testimonia un contracte de patronatge entre la ciutat de Bètulo i Quint Licini Silvà Granià, un senador originari de la Tarraconense, cònsol l'any 106 i més tard governador d'Àsia. La traducció de la taula és la següent: "Sota el segon consolat de l'emperador Nerva Cèsar Trajà August Germànic i de Pomponi Pius, a sis dies dels idus de juny (8 de juny), els ciutadans de Bètulo a la Hispània Citerior van establir un contracte d'hospitalitat amb Quint Licini Silvà Granià, nomenant-lo patró, juntament amb els seus fills i descendents. Quint Licini Silvà Granià ha rebut sota la seva protecció i clientela, com en la dels seus fills i descendents, els ciutadans de Bètulo, a la Hispània Citerior, els seus fills i els seus descendents. Fou legat Quint Cecili Tertul·li". Encara que la vida pública de Quint Licini Silvà es va desenvolupar lluny d'Hispània, el seu probable origen tarragonès el va animar a mantenir relacions amb la terra dels seus avantpassats. Per a Bètulo, aquest patronatge significava disposar d'un valedor introduït als cercles del poder romà. La fórmula d'hospitalitat mencionada en aquesta taula introdueix un nou concepte en la relació. Es tracta d'un fenomen de suport social i comercial, generalitzat a tot el món antic, pel qual els individus o les comunitats establien relacions permanents d'amistat i protecció mútua, però sempre en termes recíprocs d'igualtat. Aquí, per contra, l'expressió ha perdut el seu caràcter original i és utilitzada simplement com a sinònim de patronatge.