Els estudis sobre la família als Països Catalans als segles XVI i XVII encara són pobres i alhora parcials, a diferència dels del segle XVIII. Els diversos vessants —demogràfic, social, econòmic o jurídic—, donen una gran complexitat al tema, i més en aquestes centúries en què pervivien elements medievals i se’n definien de nous.
Tothom tenia possibilitats de formar una família? La resposta inclou condicionaments de tota mena, però, pel que fa al País Valencià, especialment, cal tenir present una qüestió de caràcter cultural, la coexistència de la tradició morisca i de la cristiana. A falta de dades més contrastades, es podria afirmar que els moriscos procuraven casar tots els fills i en edats ben primerenques, mentre que els cristians només asseguraven el matrimoni de l’hereu o la pubilla, i en tot cas el de les filles, però no preocupava i fins es forçava que la resta quedessin solters. El resultat d’aquestes actituds contraposades, si es confirmessin, seria l’escassa existència de celibat definitiu entre els moriscos, tot i que al segle XVIII també era molt baix el de les dones valencianes.
S’han de considerar diferents models de família. Les xifres donen com a predominant la família nuclear o conjugal, de matrimoni i algun fill, sobre les extenses o troncals, en les quals convivien més d’una parella de cònjuges o altres familiars. De bell antuvi sembla manifestar-se, però, un comportament relativament distint entre els nuclis urbans i els rurals, ja que en aquests darrers, la proporció entre l’un i l’altre tipus de família era més equilibrada. La família extensa tenia a veure amb la forma de successió i amb l’estructura productiva.
El País Valencià presenta igualment una clara diversitat del tipus de família segons la localització geogràfica i la situació econòmica. A l’Horta era freqüent la família extensa, ja fos als nuclis urbans o als masos que tenien una important extensió de terra, tot i que el petit llaurador de la barraca formava una família nuclear. En altres zones d’agricultura menys intensiva i de petita propietat dominava també la família nuclear, tal com succeïa a Llombai, segons Manuel Ardit.
Tot amb tot, en estudiar la família no es pot oblidar la incidència de la mortalitat i la curta esperança de vida d’aquelles centúries, ja que probablement el nombre de famílies extenses fou inicialment més important del que les sèries reflecteixen, però la desaparició dels pares dels joves casats o dels mateixos fills les convertien en nuclears.
Sant Francesc renuncia a l’herència paterna, L.Passoles, segle XVII.
HSLT / G.S.
Les formes de successió presentaven també un alt grau de diversitat. Al Principat, la fórmula de l’hereu —el traspàs de tota la propietat al fill gran o, en el cas que no hi haguessin xicots, a la filla gran, la pubilla—, era generalitzada. Tot i així, es troben alguns casos particulars, en els quals l’hereu podia no ser el primogènit, sinó que l’accés a l’herència depenia de les capacitats que poguessin tenir els fills; fins i tot consta en alguns testaments que si l’hereu no complia amb la voluntat del pare havia de quedar-se només amb la llegítima i el patrimoni havia de passar al fill segon. Les variacions més importants apareixen a la zona tarragonina i a la Vall d’Aran.
Al País Valencià el dret successori, malgrat l’àmplia implantació del codi romà, era força complex. Fins el 1525, els mudèjars empraven la llei musulmana (sunna e sarî’a) i, malgrat la conversió forçosa posterior, els moriscos van mantenir la tradició clandestinament. D’altra banda, a causa del procés de formació del regne, fins el 1626 un cert nombre de pobles es regiren pels furs d’Aragó. De la mateixa manera, les terres del sud —la governació d’Oriola— tenien el dret foral valencià modificat pels privilegis antics concedits pels reis castellans.
El dret foral valencià permetia tant el repartiment igualitari de l’herència entre tots els fills com la concentració en un hereu, encara que no fos el gran, o en més d’un fill mitjançant la suma de la llegítima, el cinquè de lliure disposició del testador i el terç de millora —calculat sobre les 4/5 parts que no eren de lliure disposició—. Sembla que el sistema de l’hereu universal predominava a l’Horta i a les zones de masos, però també a les ciutats de Xàtiva, València, Oriola, Elx o Alcoi. En altres zones de petita propietat de la Ribera Alta i la Ribera Baixa, i a les viles de Carcaixent i Sueca, dominava el repartiment igualitari.
Fora dels hereus i les pubilles que es quedaven amb la major part del patrimoni, la resta de fills disposava només de la Ilegítima per a poder formar una nova família: eren els cabalers o les cabaleres. Al País Valencià i a Mallorca el valor de la Ilegítima era d’un terç de l’herència si el nombre de fills no superava els quatre o de la meitat si eren cinc o més. A Catalunya, en canvi, era només d’una quarta part, fos quin fos el nombre de fills. Aquest principi va ser establert al segle XIV i adoptat definitivament per a tot el Principat a les corts de Montsó del 1585, que el justificaven “per la conservado de les Casas principals”.
Els termes precisos dels testaments i dels capítols matrimonials no deixaven gaire espai a l’aspecte afectiu del matrimoni. Les condicions econòmiques i la preocupació pel manteniment o l’engrandiment del patrimoni generaven autèntiques estratègies familiars. L’hereu o la pubilla es casaven al més aviat possible amb una persona del seu mateix nivell o de condició superior, de manera que el valor del dot evidenciava aquell nivell i podia servir alhora perquè les llegítimes no minvessin la situació econòmica de la família.
Per contra, es procurava col·locar els fills cabalers amb un estatus social comparable, però sense que això suposés una disminució de la propietat de l’hereu. Si la conjuntura no feia possible el casament de la resta de fills, la solteria, que representava més braços al mas, o la possibilitat de fer-se clergue o monja, comportaven un estalvi en llegítimes, perquè sovint no sortien de la mateixa família. L’endogàmia dominava arreu, però en l’àmbit urbà l’exogàmia era prou important —tal com ha observat James Amelang en el cas de Barcelona—, i en aquest sentit hi contribuïa la presència dels cabalers que anaven a la ciutat, com en el cas de València, per a poder afegir cabals a la seva llegítima.
La informació sobre la família d’aquells segles és, doncs, clarament insuficient, però amb el que es coneix es fa palès com és d’eixorc intentar establir un patró comú, i encara més si abasta només els Països Catalans. Les circumstàncies particulars, els canvis conjunturals i, fins i tot, els aspectes estructurals, fan difícil admetre, fora de certs paràmetres quantitatius, l’existència d’allò que s’ha anomenat model familiar mediterrani.