Interpretacions del megalitisme

La utilització de grans (mega) pedres (lithos) en la construcció és un fenomen que pot observar-se tant en el si de les primeres comunitats agropecuàries (dòlmens, menhirs) com en les societats històriques (muralles, edificis públics...). El tret social bàsic i comú al llarg dels temps per al desenvolupament de l'arquitectura megalítica no és altre que la necessitat de la cooperació i participació organitzada d'un grup d'individus per poder dur-la a terme. Tanmateix, la investigació moderna ha reservat el terme "megalític" per a definir un seguit de monuments, els més freqüents dels quals són sepulcres d'inhumació individual o col·lectiva, característics d'una extensa zona d'Europa al llarg d'un no menys ampli espai cronològic (V-II mil·lennis aC).

Aquests sepulcres es troben, bàsicament, en dues grans àrees: la de la façana atlàntica de l'Europa occidental i la de l'Egea-Mediterrània occidental. Els Països Catalans s'insereixen en la primera d'aquestes zones amb dues de les seves manifestacions més característiques: els menhirs i els dòlmens. Els primers, grans pedres isolades clavades verticalment, són encara avui molt mal coneguts. Els dòlmens, cambres funeràries poligonals construïdes amb grans blocs o murs de pedra seca i cobertes per un túmul, en canvi, són molt més abundants, i aquesta freqüència d'aparició reflecteix al mateix temps una gran variabilitat formal. La seva classificació tipològica, una de les principals constants en la recerca des del principi de segle, s'ha establert d'acord amb diferents paràmetres que no sempre han contribuït a aclarir la problemàtica. Simplificant l'explicació, poden agrupar-se en dos grans blocs: l'un té present l'anàlisi de la disposició dels components estructurals (cambra funerària i annexos, túmul, cromlec i altres elements de senyalització) ja sia des del punt de vista quantitatiu (presència-absència, dimensions) o qualitatiu (morfologia). L'altre en fa l'anàlisi funcional, és a dir, estudia el caràcter individual o col·lectiu de la tomba i les maneres d'accedir-hi.

Així, apareix un primer gran grup constituït pels "dòlmens simples" de plantes diverses en els quals l'accés a la cambra s'efectua verticalment (aixecant la coberta) o lateralment. Les múltiples variants han rebut diferents nomenclatures: "cistes megalítiques", "arques amb vestíbul-pou", "nínxols en marge", "cambres pirinenques", etc. Segueix el bloc format pels "sepulcres de corredor", en els quals l'accés a la cambra s'efectua a través d'un passadís més estret que la comunica amb l'exterior, i finalment el grup de les "galeries cobertes", en les quals la cambra i el passadís es fonen en una sola estructura de la mateixa amplada i formen així una mena de sala rectangular allargada en la qual els enterraments tendeixen a acumular-se a la part posterior.

En els darrers anys, la descoberta a Tavertet (Osona) d'un seguit d'estructures megalítiques l'aspecte més singular de les quals és el túmul que cobreix la cambra ha portat a individualitzar un nou tipus d'enterrament que s'anomena "cambres neolítiques amb túmul complex" i que constructivament es caracteritza per la presència de constumularis de grans dimensions (fins a 22 m de diàmetre) i anells exteriors o cromlecs formats per grans murs de pedra seca que de vegades assoleixen 2,5 m d'amplada. Les tombes, d'altra banda, semblen haver estat destinades a ús individual. Precisament les datacions per carboni 14 obtingudes en dos d'aquests enterraments de Tavertet (Font de la Vena i el Padró II) els situen al voltant del 3800/3700 aC i converteixen aquest tipus en el més antic dels documentats fins ara als Països Catalans. El seguirien els sepulcres de corredor de l'Alt Empordà (Arrenyagats i Tires Llargues), datats ja a la segona meitat del IV mil·lenni aC, això, és clar, sempre que noves datacions no demostrin el contrari. L'evolució posterior es més confosa i difícil de sistematitzar atesa la variabilitat regional, però se sap que algunes estructures com les cistes megalítiques i les cambres pirinenques foren encara utilitzades o reutilitzades durant la segona meitat del II mil·lenni aC.

Concebut des d'aquesta òptica ahistòrica, val la pena assenyalar que aquest tipus d'arquitectura funerària es desenvolupà estrictament al Principat i a les Illes, però és absent al País Valencià. En concret, la major concentració es produeix a la Catalunya Vella, i en els darrers anys a Menorca, Eivissa i Formentera s'han documentat tot un seguit de monuments similars, dins dels quals cal esmentar sepulcres com el de Ca na Costa (Eivissa), construït al començament del II mil·lenni.

L'arqueologia moderna, però, ha desenvolupat a les darreres dècades una aproximació molt més dialèctica al problema, intentant situar el món funerari en el context socioeconòmic de les comunitats que el desenvolupen. Les datacions obtingudes als anys setanta a l'Europa occidental ja permeteren rebutjar la idea d'un origen únic dels megàlits, el centre dels quals se situava en les grans tombes col·lectives de l'illa de Creta datades al voltant del 3200 aC. Des d'allí es difonien teòricament vers el sud peninsular (cultura de Los Millares, Almeria) i remuntaven cap al nord seguint la costa atlàntica. Els mecanismes de difusió s'explicaven tant en termes de migracions de població, sovint amb matisos racials, com a fruit d'un flux de noves idees a partir dels contactes comercials de les grans civilitzacions de la Mediterrània oriental amb occident. Avui se sap que els megàlits més antics d'Europa occidental es construïren 2 000 anys abans que la data esmentada i es tendeix a considerar que el seu origen, atesa la varietat funcional dels més de 50 000 monuments coneguts, pot haver estat múltiple i relativament independent.

El concepte de megalitisme ha experimentat, d'altra banda, una transformació qualitativa bàsica en la qual es rebutja els termes "civilització" o "cultura" i es defineix com a "manifestació cultural o funerària", en la qual la innovació resideix en la voluntat manifesta dels vius d'organitzar un espai específic i durable per a l'enterrament dels seus morts. Des d'aquesta òptica, als Països Catalans en concret, els megàlits del IV mil·lenni aC constitueixen una forma, no l'única, de manifestació funerària de les comunitats agrícoles i ramaderes d'aquesta època, que coexisteix amb altres formes d'enterrament, ja sia en necròpolis de cistes i fosses individuals ("cultura dels sepulcres de fossa"), ja sia en enterraments col·lectius en cavitats naturals. En les tres variants, un o els dos pressupòsits de la definició anterior s'hi veuen reflectits. En aquest context no s'escapa, però, una diferenciació bàsica entre les tombes megalítiques i la resta, en la qual sobresurten dos aspectes fonamentals. D'una banda, la gran inversió de força de treball que representa la seva construcció i, de l'altra, la voluntat palesa de construir un monument destinat a ser vist, normalment a gran distància.

Les explicacions per a aquests fenòmens s'han intentat des de diferents punts de vista a partir de l'estudi exhaustiu de determinades àrees alienes als Països Catalans, però amb resultats que poden ser perfectament extrapolables. Els professors C. Renfrew i P. Bahn les han resumides de la manera següent:

Una primera aproximació de tipus processual-funcionalista (C. Renfrew, R. Chapman) proposa que els megàlits constituïen elements definidors de límits territorials en el si d'uns tipus de societats segmentàries, és a dir, formades per grups de persones econòmicament autosuficients i autònoms que exercien, en conseqüència, un control eficaç sobre els seus recursos productius. L'existència d'una rivalitat entre aquests grups portaria a legitimar la possessió ancestral de les terres mitjançant l'exhibició de la tomba familiar.

Una altra explicació de caire neomarxista (Ch. Tilley) es basa en elements inherents a la mateixa estructura social de les comunitats constructores de megàlits. Així, en el si d'aquestes comunitats, s'hi pressuposa l'existència de desigualtats socials basades en múltiples factors (un dels quals podria ser l'estructura en llinatges), i la barreja dels cossos en una tomba única constituiria una manera d'emmascarar aquestes desigualtats, subratllant la globalitat orgànica del conjunt de la societat. Finalment, altres autors (I. Hodder) han cercat explicacions de caire postprocessual, insistint en l'aspecte simbòlic d'aquestes construccions i remarcant que no poden deslligar-se del seu context històric concret. Així, les tombes de l'occident europeu haurien pogut constituir un reflex simbòlic de les cases anteriors o contemporànies dels seus constructors.

El debat resta obert per a la recerca futura que, sens dubte, haurà d'afinar molt més en el registre arqueològic, seguint una trajectòria ja iniciada en el darrer decenni i que precisa, com a component bàsic per a poder recuperar la informació dels megàlits, el respecte social general vers un dels monuments més emblemàtics i alhora més saquejat de la prehistòria catalana.