Una cultura campaniforme?

Amb el nom de campaniforme es coneixen una sèrie de cultures calcolítiques que, aproximadament a partir del 2300 aC, van compartir l'ús d'uns vasos ceràmics en forma de campana invertida, que s'han convertit en el seu fòssil director. La difusió paneuropea del vas campaniforme ha estat sempre el tret que més ha cridat l'atenció dels investigadors. R.J. Harrison n'ha distingit tres grans àrees: l'oriental, a les zones articulades pels rius Oder, Elba i Rin; l'occidental, que abasta els Països Baixos, França i les illes Britàniques; i la meridional, que ocupa el sud de França, la Península Ibèrica, Sicília i el nord d'Àfrica. Encara que la situació de la recerca tendeix a canviar de manera significativa, continuen sent molt més freqüents les troballes realitzades en contextos funeraris que no pas en poblats. S'associa a un nou ritual inhumador individual —ben diferenciat del monumental i col·lectiu propi del món megalític— que reflecteix noves creences religioses i noves formes d'organització social. L'enterrament característic del campaniforme és una fossa individual en la qual el cadàver anava acompanyat d'un aixovar format pel vas acampanat de coll troncocònic, la cassola plana o la tassa, amb forta carena, i el bol semiesfèric, tots profusament decorats amb motius geomètrics incisos; la incisió es podia farcir de pasta blanca, la qual cosa feia ressaltar el motiu decoratiu. L'acompanyament típic també és força uniforme: punyal d'emmanegament de llengüeta i punta de sageta de coure, diademes, cintes i làmines d'or, puntes de sageta d'aletes i peduncle de sílex, braçal d'arquer de pedra i botons d'os amb perforació en V. Actualment, es pot considerar provat l'ús del campaniforme per part de comunitats megalítiques, enfront de la interpretació anterior que en reduïa la presència als dòlmens, en casos de reutilització dels monuments funeraris.

El període d'ús del vas campaniforme s'estén aproximadament entre el 2300 i el 1600 aC. Les diferències estilístiques i geogràfiques tenen significació cronològica. Així, els més antics són els anomenats "cordat" —per la decoració a base d'impressions de corda—, propi dels Països Baixos i nord de França; "marítim" o "puntejat", que es localitza a l'occident de la Península Ibèrica; i l'"oriental", a l'est de l'Europa central. A partir del 2000 aC haurien aparegut els anomenats "incisos" o "derivats", als quals pertanyen els restants grups peninsulars definits per la seva localització geogràfica i les afinitats estilístiques. S'anomenen "Carmona" els de la vall del Guadalquivir, "Palmela" els del sud de Portugal, "Ciempozuelos" els de la Meseta i "pirinenc" i "Salomó" els de Catalunya.

A Catalunya el campaniforme més antic és el de tipus cordat, que es relaciona amb la vall de l'Aude i s'interpreta com una intrusió des de l'eix Rin-Roine pels volts del 2300 aC. Progressivament, les franges puntejades d'estil marítim haurien substituït les impressions de corda i posteriorment, ja dins del II mil·lenni aC, s'haurien desenvolupat els locals incisos-impresos: el pirinenc, que s'estén pel sud-est francès i la Catalunya Vella, i l'anomenat Salomó, propi de les comarques tarragonines, coetani o potser una mica més tardà que l'anterior i que Harrison ha emparentat amb l'estil de Ciempozuelos. Les contrades meridionals del País Valencià s'haurien deslligat d'aquest procés, evolucionant dins de la tradició marítima i acceptant tardanament la decoració inciso-estampada. Les estratègies de subsistència continuaven fonamentant-se en l'explotació cerealística extensiva de secà, potser amb arada. J. Bernabeu ha relacionat el que anomena "horitzó campaniforme de transició" (2200/2100-1800/1700 aC) amb la modificació del patró de poblament —alguns assentaments es troben en llocs elevats i apareixen poblats emmurallats amb fossats—, amb la creixent importància de les relacions comercials de llarga distància i les evidències de jerarquització social. La nombrosa sèrie de troballes en zones com la Vall d'Albaida o el Solsonès, amb recursos miners, ha permès relacionar la difusió de la metal·lúrgia del coure i la presència de ceràmiques campaniformes.

El campaniforme constitueix un dels capítols més clàssics de la prehistòria europea. Sens dubte, més enllà de l'atracció estètica dels vasos esplèndids, el que ha cridat l'atenció dels investigadors ha estat la dificultat d'explicar-ne l'origen i, molt particularment, l'expansió paneuropea. L'anomenada "qüestió campaniforme" es configura a partir de l'acceptació de l'origen únic, de l'acceptació més o menys matisada de l'equació cultura arqueològica/poble i del model difusionista, de la consideració de la ceràmica com a clau per a la comprensió del tema i del reconeixement de dos complexos diferents: el cordat-marítim-mixt, d'origen occidental més antic, i l'incís, d'origen centreuropeu.

Lògicament, durant molts anys la recerca i les explicacions han estat orientades pels paradigmes difusionistes i, en un principi, fins i tot migracionistes. Els investigadors van estar molt de temps obsessionats per respondre al perquè i el com de l'èxit expansiu, i els protagonistes foren descrits com a actius grups prospectors i difusors de la metal·lúrgia, genets, guerrers en possessió d'arcs i fletxes... Amb els anys, la recerca va avançar considerablement en la precisió cronotipològica, sobretot a partir del moment en què es disposà de datacions absolutes, però no es desempallegà del paradigma difusionista. A mitjan anys setanta s'obriren noves expectatives. Ja no es tractava d'obtenir datacions més fines ni tipologies més elaborades. L'objectiu se situava en l'estudi dels contextos econòmics i socials, les conductes implicades en la manufactura, la distribució i l'ús dels vasos, dels assentaments i del conjunt de la cultura material. Es prestà atenció al cost de producció persona-hora d'una ceràmica de tan alta qualitat, introduint el valor simbòlic de la seva possessió i circulació a través de xarxes comercials, en assignar-li significacions de prestigi, exhibició, status, cohesió i identitat del grup, etc. La interpretació historicocultural (poble o cultura campaniforme) fou substituïda, a partir dels anys vuitanta, per una altra de processual-funcionalista, la "xarxa campaniforme", una mena de complex funcional difós per contacte i comerç. Les ceràmiques campaniformes lligades als tipus antics o internacionals haurien estat emblemes amb valor social i jeràrquic, indicadors de les diferències socials, i per això haurien acompanyat els difunts. Al mateix temps, transmetrien un missatge d'integració cultural. Diferent seria el cas de les més tardanes, derivades o regionals, que ja no correspondrien a una elit social i l'ús de les quals arribaria a tota la comunitat, cosa que n'explica la presència freqüent en els poblats.

En qualsevol cas, aquest plantejament no ha desactivat la qüestió campaniforme i així es manté l'enfocament paneuropeu, l'obsessió pel lloc originari, els mecanismes de la difusió i, fins i tot, es renova l'interès pel component biològic específic dels grups campaniformes. En l'actualitat, amb una investigació més sensible a reconèixer l'heterogeneïtat del fenomen, els avenços més notables es produeixen en els estudis d'àmbit regional, orientats a l'estudi integrat en contextos socioeconòmics, ecològics i culturals. En aquest marc, vistes des dels assentaments i la cultura material global, les ceràmiques campaniformes tendeixen a ser considerades com a elements o aspectes de desenvolupaments bàsicament autòctons.