Les manifestacions funeràries constitueixen un dels més antics i preuats objectes d'estudi de la disciplina arqueològica, atesa la bona preservació tant de les estructures o contenidors on es dipositaven els cadàvers com de les ofrenes funeràries que hi anaven associades. Fins i tot, a les excavacions arqueològiques més antigues, quan els mètodes de registre estratigràfic moderns encara no s'havien desenvolupat, s'individualitzaven les tombes com a unitats independents. Així, actualment es disposa d'extensos catàlegs de sepultures que possibiliten estudis comparatius i analítics i la proposta de lectures sobre les relacions socials.
Reconstrucció d'una inhumació individual de tipus argàric del poblat de Laderas del Castillo, Callosa de Segura, ~1600-1200 cal. aC.
MAC
Tradicionalment, la variabilitat de les manifestacions funeràries s'ha interpretat d'acord amb la diversitat de mentalitats o de religions. La troballa de sepultures ha permès asseverar l'existència de concepcions sobre la vida d'ultratomba entre les societats que les van fer. Com a exemple, s'ha vessat molta tinta relacionant els primers enterraments coneguts, pertanyents al Paleolític mitjà, amb una suposada espiritualitat dels grups de neandertals i amb unes creences en el més enllà lligades a un profund sentiment religiós, trets que inaugurarien l'estadi plenament humà. Tanmateix, les noves tendències arqueològiques reivindiquen la idea que els costums funeraris reflecteixen els principis organitzatius dels sistemes socials. En aquest sentit, durant els darrers anys s'ha desenvolupat una línia d'estudis especialitzada anomenada Arqueologia de la Mort, derivada dels pressupòsits teòrics de la New Archaeology anglosaxona. El seu objectiu és el de conèixer els aspectes socialment significatius de la persona morta, ja sigui en clau de status polític, de simbolisme social o d'explotació en raó de classe, sexe o edat. Aquest corrent assumeix que les pràctiques funeràries eren una de les activitats que permetien reproduir la forma de vida de cada societat. Per això, el treball invertit durant els rituals funeraris no remetia únicament a un ideari ètic o a una doctrina religiosa, sinó que contribuïa a reforçar el sistema sòcio-econòmic i polític en la línia de l'ordre dominant, ja que s'imposava una obligada participació en els rituals segons la relació amb el difunt.
L'arqueòleg nord-americà Lewis R. Binford va ser el primer d'aplicar sistemàticament aquests principis a l'estudi de l'organització social. La seva aproximació es va basar en l'existència de paral·lelismes entre el status d'un individu viu i el tractament que rep en morir. Va considerar que la diversitat qualitativa i/o quantitativa dels elements materials que acompanyen els cadàvers (ofrenes funeràries, tipus de tomba, tractament del cos) responen a diferències entre els individus que conformen un grup. Les diverses expressions del ritual funerari d'una comunitat tindrien sentit en funció del sexe, l'edat, la posició politicosocial, l'adscripció a un grup familiar o la pertinença de l'individu a una institució corporativa i finalment de la forma i el lloc de la seva mort. Aquestes dimensions es manifestarien a través dels elements que materialitzen les pràctiques funeràries. Segons de quina persona es tractés i en quines circumstàncies es produís la mort, l'enterrament podria realitzar-se en diferents tipus de tomba, amb determinats trets arquitectònics, podria variar l'orientació i la localització del sepulcre, podria practicar-se un o altre tractament del cos i podria acompanyar-se el cadàver de variades associacions i ofrenes.
Anys després, J.A. Tainter va introduir el principi de "despesa d'energia", en virtut del qual es correlacionen, d'una banda, els diferents nivells d'inversió de treball en una deposició funerària (preparació del cadàver, construcció de la sepultura, fabricació dels objectes d'aixovar) i, de l'altra, els diferents nivells de rang existents en la societat. Per a aquesta argumentació, resultava fonamental una metodologia que insistís en la quantificació de les dades i en les associacions significatives entre els elements presents en les sepultures. Amb aquesta finalitat, les proves estadístiques més usades són anàlisis multivariants, que permeten sintetitzar la informació empírica (sexe i edat de la persona morta, naturalesa i quantitat d'objectes d'aixovar, forma i tipus del contenidor funerari i situació espacial de la tomba en el context de la necròpoli o del paisatge) i expressar-la en forma d'associacions, que corresponen teòricament a diverses categories socials.
Els plantejaments de la New Archaeology han inspirat una gran quantitat d'estudis en els darrers vint-i-cinc anys. D'entre aquests destaca la interpretació del fenomen megalític europeu a càrrec de Colin Renfrew o la del sorgiment de les anomenades societats jerarquitzades o complexes al sud-est de la Península Ibèrica (Robert W. Chapman). Ambdós autors coincidiren a assenyalar la importància de les tensions socials provocades pel desequilibri entre el volum de la població, la tecnologia i els recursos alimentaris disponibles, a l'hora d'explicar la construcció dels monuments funeraris i l'aparició de necròpolis organitzades. En aquesta línia, les deposicions i construccions funeràries expressarien simbòlicament els drets d'un grup humà sobre l'explotació dels recursos del territori proper a elles.
Tendències posteriors en la interpretació arqueològica, crítiques amb els postulats de la New Archaeology, consideren errònia la concepció normativa del fenomen social que es desprenia dels conceptes de status i de les tipologies socials evolucionistes (taxonomia de societats igualitàries, jerarquitzades i estratificades). Així, Ian Hodder afirma que els testimonis arqueològics no són reflex directe d'una realitat social concebuda en termes utilitaristes o economicistes. Més aviat, l'esfera simbòlica ocupa un paper protagonista en la construcció, el manteniment o la transformació de l'organització social. Es considera que les pràctiques funeràries estaven imbuïdes de pressupòsits ideològico-polítics i que els objectes funeraris s'utilitzaven com a signes no estàtics ni permanents, sinó imbricats en les estratègies de poder o resistència d'individus i grups. A la llum d'aquests nous pressupòsits, certs investigadors han reinterpretat el fenomen megalític a Europa. Així, M. Shanks i C. Tilley, en el seu estudi sobre les tombes col·lectives d'Escandinàvia, han suggerit que el ritual funerari emmascarava ideològicament les desigualtats al si de les diverses comunitats. A diferència dels seguidors de la New Archaeology, aquests autors no consideren prioritaris els aspectes demogràfics, ecològics i tecnològics, sinó que emfasitzen les lluites internes i la negociació del poder.
Malgrat la gran quantitat d'estudis realitzats a partir de les dades funeràries, el paper representat per les dones ha rebut escassa atenció, seguint la tendència androcèntrica que caracteritza totes les ciències socials. Les aportacions més destacades han estat realitzades per les investigadores escandinaves L.H. Dommasnes, G. Lillehamer i T. Locken. Tanmateix, aquesta perspectiva ha d'afrontar les deficiències informatives del registre arqueològic. D'una banda, l'escassetat d'estudis osteològics per a determinar el sexe dels esquelets obliga a recórrer a la comparació amb els esquelets actuals com a única manera de suplir aquesta mancança. La típica i sovint fal·laç associació entre armes-homes i ornaments-dones il·lustra aquesta conducta. En els darrers anys, s'intenten resoldre aquestes llacunes informatives, no tan sols per a conèixer les relacions entre els sexes, sinó també les relacions socials en general. Les restes òssies comencen a ser analitzades tenint en compte la seva adscripció a sexe i a edat, juntament amb aspectes com ara la nutrició, les malalties, la higiene, els processos degeneratius provocats per la realització de treballs específics i fins i tot les pautes de residència i mobilitat dels individus.
Fruit dels recents avenços en els camps de la medicina forense, la bioquímica i la física, s'han establert certs indicadors sobre l'estat de salut pública de les comunitats prehistòriques. Quant a les patologies, és possible determinar la presència de diferents tipus de traumes, malalties infeccioses com la tuberculosi, la sífilis o la lepra, relacionades en gran part amb la qualitat de vida (amuntegament, higiene, etc), o fins i tot processos degeneratius associats a determinats treballs que impliquen sobreesforços, postures forçades reiterades o desgast dentari com a conseqüència de la transformació o el processament de primeres matèries.
Pel que fa a la nutrició, l'aparició d'hiperostosi porosa a la part superior de les òrbites oculars (cribra orbitalia) o a la superfície externa de la part posterior del crani (osteoporosi), com també de "línies de Harris" en els ossos llargs o d'hipoplàsies a l'esmalt dental, denoten èpoques cròniques o intermitents de subnutrició durant la infantesa de l'individu. Les anàlisis d'elements traça (proporcions d'estronci / calci i d'estronci / calci / coure / zenc / magnesi i manganès), d'isòtops d'estronci, carboni i nitrogen, i també del microdesgast dental (esmalt i dentina de les cúspides), permeten determinar la dieta alimentària seguida per una població, proporcionant dades sobre la importància relativa dels diferents tipus d'aliments ingerits: cereals, lleguminoses, fruits secs i carn d'animals terrestres i marins. Totes aquestes tècniques presenten un enorme potencial per als estudis de les relacions socials en el passat i, malgrat el seu escàs desenvolupament i la necessitat de perfeccionar-los, han aportat avenços en temes àmpliament debatuts com són la transició de la caça i la recol·lecció a l'agricultura o bé les condicions de vida en les societats de classes.
Els resultats de les anàlisis osteològiques poden aplicar-se també al camp de la demografia. Amb una base adequada resulta factible determinar paràmetres tan importants com les dimensions del grup, la densitat de població, les taxes d'increment demogràfic, de natalitat i de mortalitat d'ambdós sexes, l'esperança mitjana de vida i la fertilitat, com també les proporcions d'individus de cada sexe i les piràmides d'edat.
En suma, les anàlisis osteològiques detallades i l'estudi de les estructures i els aixovars funeraris, en combinació amb tècniques estadístiques apropiades, possibiliten l'estudi d'aspectes significatius de l'organització d'una societat. No obstant això, convé recordar que aquests resultats proporcionen una informació parcial que ha de connectar-se, si és possible, amb les dades obtingudes en els assentaments.