La castellanització de la moneda

En iniciar-se l’edat moderna el sistema monetari català entrà en un ràpid procés de castellanització que afectà sobretot les monedes d’or i argent. Aquest fenomen no és pas visible si s’estudien només les monedes emeses a l’època sinó que es fa evident amb l’anàlisi del circulant monetari. Per a entendre quina fou la causa d’aquesta transformació es fa del tot imprescindible traçar breument abans els antecedents que expliquen la situació de la moneda a Catalunya en començar aquest procés.

El sistema monetari català s’anà forjant al llarg dels temps medievals, adaptant-se a les diferents etapes del seu desenvolupament econòmic. Sorgit de forma plural dins el mosaic comtal, la unificació territorial al voltant del nucli Barcelona-Vic-Girona significà també la unificació de la moneda i la centralització de la seva emissió a Barcelona. Paral·lelament, es produïren certes tensions entre els monarques que feren algunes emissions envilides (des d’Alfons I a Jaume I) i l’embrionària organització representativa de l’oligarquia comercial. El plet es resolgué amb l’acceptació d’un seriós control del consell municipal barceloní sobre la moneda, en temps de Jaume I, i la creació del primer pilar del nou sistema monetari, el diner de tern (1257). Es tractava d’una moneda d’un pes proper al gram, amb un 25% d’argent i la resta d’aram, aliatge dit de billó. Les transaccions es comptabilitzaven en diners i els seus múltiples imaginaris, el sou (12 diners) i la lliura (20 sous), sistema que va perviure fins al segle XIX. El diner ternal fou igualment introduït a l’Aragó, Provença, Mallorca i València.

Al final del segle XIII, l’embranzida econòmica europea va arribar també a Catalunya, i sorgí la necessitat d’unes unitats monetàries de més alt valor. Seguint la iniciativa de les ciutats mercantils italianes, hom adoptà el croat de plata (95% d’argent) amb el valor d’un sou o 12 diners de tern (1285), que seria el model de les unitats de plata dels altres països de la corona catalanoaragonesa. Vers el 1340, el sistema monetari es va convertir en bimetàl·lic en incorporar una moneda d’or: el florí de feble llei (18 quirats) i valor d’onze sous o croats. Aquest sistema es mantingué estable fins a la fi de l’època medieval. Un greu problema es covava, però, malgrat l’aparent normalitat: el diner de billó, relegat al paper de petita moneda per a les transaccions quotidianes, continuava essent la base de la comptabilitat. Una contradicció que faria esclatar la crisi a mitjan segle XV i crearia un llarg desajust que no es resoldria fins el 1612.

La potent oligarquia comercial havia pogut frenar a temps les manipulacions monetàries i, amb compensacions o no (impostos compensatoris com ara el del monedatge), s’havia fet amb el control de la fabricació de la moneda. Aquest seria el model dels països predominantment comercials com ara els Països Baixos o les ciutats italianes, en contrast amb les monarquies de tendència absolutista com la castellana o la francesa. Una moneda estable i de bona llei era una base en la qual s’havien de sustentar els resultats del comerç mediterrani.

Dos problemes relacionats amb el diner de billó convergiren al segle XV i generaren una gravíssima crisi. Ja des dels inicis, el diner de tern demostrà ser un valor alt en excés per a les petites transaccions. L’escassetat en el batiment d’òbols o mitjos diners, una fabricació poc rendible, agreujava la situació. Al final del segle XIII començaren a sorgir les primeres solucions alternatives en zones allunyades de Barcelona i on els mercats locals necessitaven imperiosament numerari petit. A Lleida i Almenar vers el 1290, i a Balaguer, Ponts, Agramunt, Camarasa, Cubells i d’altres al principi del segle XIV, els consellers municipals obtingueren dels sobirans llicències per a batre pugeses o quarts de diner d’abast local. Amb emissions prudents, les poblacions saberen menar bé aquest instrument alternatiu, que anava, però, prenent cada cop més paper en el mercat monetari.

Paral·lelament, la petita moneda anava perdent cotització a tot l’àmbit europeu davant l’interès dominant que oferien als comerciants les grosses peces d’or i argent. Emetre billó deixà de ser rendible a menys que hom en retallés el valor intrínsec. Barcelona optà per deixar d’emetre petita moneda, assajant de compensar en part la manca introduint divisors del croat, fins al sisè, que valia tres diners. Aquesta actuació estimulà d’una banda les fabricacions locals i de l’altra degradà els diners circulants per desgast en no ser renovats. El desgast es traduïa en una pèrdua de valor i, per tant, de cotització, en relació amb el croat d’argent i al florí d’or. En aquesta situació les cotitzacions oficials de les monedes eren insostenibles. A mitjan segle XV, es va debatre la sortida a aquest problema enmig d’una crisi comercial que va fer davallar fortament els ingressos dels comerciants en actiu, de la ciutat de Barcelona i de la Generalitat, que se sustentava gràcies als impostos sobre el comerç (bolla). Els antics comerciants, convertits en rendistes (a través de la inversió en censos i en deute de Barcelona) foren els únics que restaren indemnes. D’aquí l’enfrontament entre la Busca i la Biga, aparentment per una reforma monetària i en el fons per fer revertir els efectes de la crisi sobre els rendistes de la Biga. La reforma del 1457 assolí aquest darrer objectiu, cercat per la Busca, però no resolgué pas el problema del billó, l’emissió del qual continuà bloquejada fins al final del segle XV.

La guerra civil que s’esdevingué acabà d’arruïnar la prosperitat catalana i tallà per molt temps les rutes comercials. El redreç que s’assajà després només arribà a afectar la moneda d’or, que passà al ducat d’alta llei a la vista de l’èxit del pacífic introduït en plena guerra per Pere de Portugal. Aquesta reforma anava, doncs, sobre segur. La del billó era, certament, molt més costosa i els consellers s’hi resistien, mentre els numeraris locals acabaven de trencar el seu clos i s’estenien per tot Catalunya.

A la fi de l’època medieval hom havia redreçat, doncs, el croat d’argent i s’havia encarrilat el ducat d’alta llei segons l’acreditat model venecià, però continuava vigent el problema del billó. Malgrat algun intent del mateix rei, que obligava a baixar la llei del diner a la meitat a fi d’adaptar-se al canvi de mercat (1 croat = 24 diners) que regia al final del segle XV, les minses emissions no abastaven un mercat que patia els efectes d’un segle i mig de manca d’emissions. El numerari local havia de continuar cobrint les necessitats de moneda petita. Amb la reunió dels regnes de Castella i la corona catalanoaragonesa en mans de Ferran II i la descoberta d’Amèrica hom es trobaria davant d’un munt de problemes nous.

L’oligarquia catalana, aleshores l’únic estament dirigent autòcton, podia témer amb raó una ingerència o fins i tot només una senzilla influència castellana damunt del seu sistema monetari. El punt dèbil del billó, apedaçat amb la moneda local, era una fotesa comparat amb el desgavell permanent que la moneda castellana havia patit durant tota l’època medieval. Cal recordar que no solament el billó castellà sofria d’una espiral devaluativa permanent i vertiginosa, sinó que fins i tot l’or era mal avaluat a Europa pel fet d’estar ancorat en el patró de la dobla almohade, patró que havia estat ultrapassat ja feia molt temps per les divises italianes florentines o venecianes. És per això que en un primer moment els catalans se situaren a la defensiva, mantenint a ultrança el seu propi sistema monetari i transformant en numerari propi tota moneda que venia de Castella.

Com que els metalls preciosos, arribats d’Amèrica en quantitats importants, anaven perdent valor davant les mercaderies, hom necessitava amb urgència uns tipus monetaris més pesants, amb més contingut d’or i d’argent. Aquest llarg procés va transformar finalment les clàssiques unitats medievals del ral d’argent i l’escut d’or en el duro i l’unça, múltiples de vuit rals i de vuit escuts. A Catalunya es troben peces múltiples d’or ja en els darrers temps de Ferran II i continuaren encara sota el regnat de Carles I. El mateix succeí a l’Aragó, on s’arribà a batre una peça de 100 escuts d’or i a València o Mallorca, on es generalitzaren els múltiples del ral d’argent. Els catalans no sols transformaren la moneda de Castella sinó que es resistiren a tota innovació. L’any 1534, per exemple, es negaren a passar del ducat d’alta llei a l’escut de tenor més moderat.

Però moltes coses havien canviat en el seu entorn perquè els catalans poguessin salvar els seus interessos amb aquesta política merament defensiva. L’any 1497, el rei Ferran II havia introduït a Castella el patró del ducat, emprenent decididament l’orientació europea que ja havien iniciat els catalans. D’altra banda, les abundoses remeses americanes acreditaven aquesta moneda castellana que acabaria per nodrir tots els tallers monetaris europeus. La riquesa de Castella no es basava en la producció ni en el comerç, era purament parasitària del metall americà, però això mateix donava crèdit al seu numerari.

Quan Carles I va introduir l’escut d’or, intentà assenyadament de contenir la sagnia passant a un patró de llei més feble. Aquesta és una prova més de l’avidesa europea per la moneda castellana. D’altra banda, els catalans van poder comprovar que a una Mediterrània en decadència, s’hi començaven a oposar unes terres americanes que aviat necessitarien tota mena d’equipaments, alguns dels quals es produïen a les terres catalanes. Les fires castellanes mostraren que era possible fer bons tractes amb l’Occident peninsular i que la moneda que se n’obtenia trobava bona sortida a Europa.

La barrera defensiva de les autoritats catalanes aviat es trencà arreu. Què podia contenir una moneda de bona llei i acreditada a Europa? Una interessant troballa monetària feta a Catalunya i situable cap al 1560 revela que el circulant d’argent català pogué arribar a contenir en aquell moment un 80% de moneda castellana, entre la qual ja es trobaven peces de plata mexicanes. Els estaments catalans, sempre emprant el mètode d’assaig i error en les seves decisions, es van veure abocats a un canvi d’estratègia.

Hom s’acarà, en primer lloc, amb el problema de l’or. L’escut, rebutjat el 1534, no era solament una moneda castellana sinó també el patró emprat majoritàriament a Europa. Per primera vegada a la història, Castella s’havia avançat a Catalunya en adaptar-se a Europa. Al final del segle XVI, els consellers barcelonins començaren a debatre no ja la necessitat d’acceptar l’escut, sinó fins i tot la d’encunyar-ne. Així ho van fer a partir del 1600, emprant una tipologia tan netament castellana que encara a l’inici d’aquest segle Botet i Sisó, l’historiador de la moneda catalana, no va ser capaç d’identificar aquestes peces com a monedes catalanes. Val a dir que els catalans només van emetre aquest tipus de peça per tal de reconvertir numeraris antics, ultrapassats, o bé monedes foranes, i que, en general, preferiren emprar sense transformació el numerari auri castellà. Aquesta era la solució menys costosa i per això, a partir d’aquell moment, es pot dir que s’abandonà l’emissió de l’or fora dels casos en què calia fer les esmentades adaptacions.

Quan a mitjan segle XVII Europa va tornar transitòriament al ducat, hom s’hi adaptà igualment emetent peces que copiaven, com es feia als Països Baixos, el doble excel·lent castellà amb les efígies de Ferran i Isabel, i fins i tot amb el nom d’aquella reina, que mai en la seva vida no va aparèixer al numerari català. Hom cercava, per damunt de tot, treballar sobre la línia de l’acceptació privilegiada que tenia en aquell moment la moneda castellana, sobretot pel que feia a la moneda d’or, la més útil per als canvis internacionals.

Més delicada els degué semblar la reforma de la plata. Seria possible alterar sense cap desgavell el prestigiós croat d’argent, essencialment invariat des de la seva creació l’any 1285? Entre el 1611 i el 1635, els avanços i els retrocessos, les provatures i els canvis de criteri van ser tan freqüents i complexos que fins Pierre Vilar s’enganyà i cregué que la reforma no es va arribar a produir. En realitat hi hagué certament reforma i d’una certa entitat.

Al final del segle XVI s’emeteren els darrers croats de patró antic a nom de Felip I. Aquells catalans tan gelosos que no havien tolerat a Alfons el Magnànim que gravés REX ARAGÓ en el croat de Barcelona es decidiren llavors a titular el rei Felip HISPANIARUM REX. El segon pas afectà la llei. El croat català era de millor llei que el ral castellà, però el seu pes era un xic inferior; les diferències els feien poc allunyats quant al valor, però pertanyien a sistemes monetaris distints. A l’inici del segle XVII començà un procés de rebaixa de llei a fi d’equiparar el percentatge d’argent. Hom cercà, evidentment, d’abaratir la transformació de la moneda castellana en moneda catalana. Com evitar, però, que el numerari català, el que s’emetia amb l’esforç i les despeses de la seca de Barcelona, no emigrés a l’estranger? Calia passar a una unitat més feble i això fou el que s’acabà aplicant, després d’avanços i retrocessos, el 1635. A partir d’aquell moment el croat català, aleshores anomenat ral, tingué amb el castellà una relació de 5 a 4, és a dir, cinc rals catalans en valien quatre de castellans. Certament, s’abandonà tota idea de batre múltiples d’argent i la feble emissió es dedicà a transformar l’argent castellà o forà en rals i, sobretot, mitjos rals. Hom se servia, doncs, del numerari castellà de rals de quatre i de vuit per les grans transaccions i les operacions internacionals, i procurava alimentar sobretot el mercat català de petita moneda.

I aquest punt enllaça amb el darrer escull: la moneda de bilió, el petit numerari de la vida quotidiana. Vers el 1600, els numeraris locals, l’emissió dels quals s’havia mantingut fins llavors amb una certa prudència, no havien inquietat gaire els barcelonins, poc inclinats, d’altra banda, a encarar aquest enutjós i costós problema mentre durà la crisi econòmica. En començar el segle XVII, diferents viles catalanes emissores de moneda local es decidiren, probablement aprofitant la minva d’autoritat de la monarquia castellana, a ultrapassar abusivament els volums d’emissió. Girona, Banyoles, Vic, Granollers i Perpinyà, entre d’altres, envaïren el mercat català de petites monedes fiduciàries, arribant a introduir-se fins i tot a Barcelona. Això va fer necessari que Barcelona reprengués definitivament les regnes de la política monetària i fou també, probablement, en aquell moment quan, ja refeta econòmicament, ho podia fer amb més facilitat.

Després d’un assaig, sembla que poc favorable, d’emetre diners fiduciaris, de coure pur, Barcelona s’equipà el 1611 amb molins monetaris per tal de dificultar les falsificacions, i va emetre quantitats massives d’ardits de bilió. L’ardit, amb valor de dos diners i un 6% d’argent, no tan sols trobà bona acollida sinó que, preferit al numerari local fiduciari, acabà per desplaçar-lo totalment. L’ardit de Barcelona, fabricat en grans quantitats els anys 1613, 1614 i 1615, esborrà del panorama monetari tota altra moneda petita. I, sobretot, impedí la contaminació del mercat de les pèssimes monedes d’aram castellanes que sumiren aquell regne en un dels més grans desgavells monetaris de la seva història. Després del 1616, hom va mantenir ben alimentat el mercat amb emissions menys abundoses, però sostingudes, d’ardits. Els numeraris locals van haver de ser retirats i desaparegueren completament.

Al marge del període de la guerra dels Segadors, que mereixeria una anàlisi específica, el sistema monetari creat es mantingué amb poques variacions fins que Felip V destruí els trets diferencials catalans. Quan això es va produir, però, el sistema monetari castellà s’havia reequilibrat i Catalunya havia escapat indemne del desastre espanyol del segle XVII.