La fi dels somnis compartits

El matí del 29 de desembre de 1874, a un quilòmetre de Sagunt, Martínez Campos proclamà Alfons de Borbó rei d’Espanya. Com en l’intent de Sant Carles de la Ràpita, aprofità que bona part de l’exèrcit estava travat per la guerra carlina, però aquesta vegada ningú no formulà contra el general colpista retrets d’oportunisme i falta de patriotisme. Martínez Campos no va ser vist com un traïdor, com Ortega, sinó com un patriota conseqüent que anava a posar ordre. S’iniciava així, accidentalment des del País Valencià, la Restauració. La proclamació d’Alfons XII es feu enmig de la indiferència general; només la borsa s’animà (els tres dies següents, a la de Barcelona, el moviment fou de 2.400 milions de rals). Les noves autoritats van tenir com a objectiu prioritari la neutralització de tots els nuclis polítics que deixaven al marge del sistema, en considerar-los extremistes. Els governadors civils reberen l’ordre de renovar totalment o parcial els ajuntaments i les diputacions provincials, per tal de posar-los sota el control dels addictes a la dinastia restaurada. Segons el decret del govern provisional, aquests càrrecs no podien ser rebutjats sense motiu de força major, però arreu es produïren nombroses renúncies.

Els polítics de la Restauració es van caracteritzar molt més per la voluntat d’exercir el control efectiu del seu districte, que no pas per la coherència política. La coherència no apareix ni a nivell personal, ni tampoc en el col·lectiu. Més d’un, com ha sintetitzat Manuel Martí, esdevingué “ministerial a perpetuïtat”. Emili Sancho, nat a València, senador per Castelló el 1877, segons un retrat periodístic “va unido a todas las defecciones más vergonzosas porque hemos pasado desde 1854 (...); ha figurado como progresista, resellado, unionista, saboyano y alfonsino”, diputat a corts diverses vegades “significando cada vez una política diferente”, havia estat director del deute públic amb Isabel II i senador ministerial amb Amadeu I i Alfons XII. Manuel Milà Segarra, conegut per Figamadura, jutge d’Albocàsser, fou addicte successivament, des del 1868, als partits “constitucional, radical, republicano, cantonal y ahora al conservador de Cánovas del Castillo”, segons els seus enemics, que l’acusaven d’haver acceptat fins i tot càrrecs municipals decretats pels carlins durant la guerra. Del reusenc Marià Pons una revista republicana deia el 1872, replicant als qui li trobaven “firmeza de carácter (...), es tal esta firmeza que no ha impedido que aquel señor haya sido, en el espacio de diez años, progresista, socialista, moderado, demócrata, republicano unitario, radical y sagastino. ¡Que firmeza! ¡Ni un muro ciclópeo resiste tanto!”, i això que desconeixien els canvis que encara faria durant la Restauració. Poden semblar excepcions, però són experiències vitals força repetides. Com ha posat en relleu M. Martí, “los jefes y cómplices de los motines y revoluciones de 1854 y 1868 (...), los asalariados defensores de los golpes de estado de 1856 y del 2 de enero de 1874” eren els mateixos. Si fa no fa com Antonio Cánovas del Castillo, l’ideòleg final del 1874, que havia redactat el 1854 el denominat Manifest de Manzanares.

Jaume Vicens Vives ja va denunciar l’oblit en què es tenia aquesta etapa històrica. L’absència d’estudis és en part justificada pel migrat atractiu extern del període que va del 1874 al 1900, provocat per l’opacitat i l’aparent reiteració. Sembla que al llarg del darrer quart del vuit-cens no hi hagué cap fet esclatant, cap eclosió de sentiments populars, i que la vida política no tenia cap interès, en ser els resultats dels comicis coneguts des del moment de la convocatòria. Tot lliscava aparentment com una seda. En part aquest miratge, fals com tots els miratges, prové de la confusió de la vida política amb els processos electorals. Els estudis d’Àngel Duarte i Montserrat, Manuel Martí o Borja de Riquer i Permanyer, entre d’altres, han posat en evidència la falsedat del tòpic, que si fos cert oferiria com a mínim un punt d’interès: esbrinar qui posava l’oli als engranatges perquè la maquinària rutllés sense grinyolar i de quina mena d’oli es tractava. És evident que cap règim, per jacobí, corrupte o despòtic que sigui, no té prou força per a sotmetre i domesticar una societat fins a reduir-la a la més absoluta inoperància, si aquesta no es deixa. Una societat viva com la dels Països Catalans del Sexenni no podia fondre’s en el no-res sense deixar cap mena de rastre. I a l’inrevés, d’una societat mesella no en podien sorgir o consolidar-se els diversos moviments (nacionalistes, anarquistes, republicans) que ompliren de dinamisme les primeres dècades del segle XX. La superfície de la societat de la Restauració podia ser plana com una bassa d’oli, però no fa falta aprofundir gaire per topar amb contradiccions i conflictes. Dissortadament, planteja encara més preguntes que respostes, malgrat les recerques fetes els darrers anys. Alguns dels més conspicus contestataris del règim, sempre dins d’un ordre, no s’estaven de justificar-lo indirectament, com Mañé i Flaquer, el 1901, en la resposta a l’enquesta de Joaquim Costa on titllava el sufragi universal d’“escuela constante de desmoralización para todas las clases sociales”.

Les corrupcions electorals són prou conegudes. Cal, però, remarcar-ne alguns aspectes. En primer lloc, quedava el dret de la protesta política davant la comissió d’actes del congrés, i seria interessant estudiar quants candidats dels que varen veure com perdien la seva per mitjà de tupinades en van fer ús, o si s’hi avenien en saber que era qüestió d’esperar la propera convocatòria perquè es capgirés la situació. L’acusació del diputat Almagro, el 1879, contra l’acta de Terrassa de Pau Turull (“infracciones legales, violencias, amaños, coacciones, falsedades, todo, en fin, cuanto pudiera ser un pecado para un acta, existe en la que ahora discutimos; hasta tal punto, que más que un acta parece una clínica electoral, porque no hay enfermedad de que no adolezca, ni vicio de que no se la pueda acusar”), era un cas extrem en defectes i en crítica, però totes, amb més o menys maquillatge, es trobaven en una situació similar i la majoria sense rebre cap atac. És ben possible que les manipulacions, sobretot les coactives, fossin durant la Restauració inferiors en més d’un districte a les del Sexenni. Amb tot, el 1881, a Llanera “fue secuestrado uno de los escrutadores de oposición” per evitar conflictes a l’hora de redactar l’acta. En haver-se suprimit el sufragi universal el 1876, exclosos els votants populars i emmordassats els partits contestataris, essencialment els republicans, les actes podien ser el resultat d’un pacte entre cavallers, afavorit per l’alta taxa d’abstenció dels censats, conscients de la farsa que contribuïen a representar. El segon correctiu que no s’aplicà va ser la protesta dels electors vexats, el recurs contra els denominats Llàtzers, empleats administratius que anaven a votar en nom dels morts. Valentí Almirall i Llozer el descrivia el 1886 (“l’autor d’aquestes ratlles ha vist diverses vegades com el seu pare, mort fa alguns anys, anava a dipositar el seu vot a l’urna en la figura d’un escombriaire de la ciutat o d’un coniller de la policia”), sense explicar, però, que prengués cap mesura per posar fi a l’escàndol reiterat. Romero Maura ha explicat com el 1899, a Barcelona, que segons Castelar el 1876 era la ciutat amb eleccions més netes, d’un cens de 100 000 homes en faltaven 37 000 mentre n’hi figuraven 27 328 d’inexistents, morts o que no reunien les condicions legals per a poder votar. Cal, finalment, tenir en compte que la Restauració s’inicià en un moment de desencant i desmobilització dels sectors populars i també de part de la burgesia, fet que facilità, i explica, la falta de resistència al seu naixement i el replegament de diversos sectors de la societat cap a d’altres tipus d’activisme i de sociabilitat força allunyats de la pràctica política directa, en el benentès que aquesta desmobilització va precedir la restauració i no en fou exactament una conseqüència, tot i que s’hi accentuà. De fet, hi coexistiren dues situacions: la dels partits alternants integrats en el sistema (formats per quadres dirigents atomitzats que sols es desvetllaven davant les confrontacions electorals) i els situats al marge (carlins i republicans, als quals se sumaren posteriorment els regionalistes), vertebrats en nuclis d’activitat constant, on es fonien el partit, l’ateneu i el cafè.

Part del desinterès per les eleccions generals venia motivat per l’escassa tirada dels catalans, també dels mallorquins i de diversos sectors valencians, per anar a Madrid, per mor de les limitacions lingüístiques. Frederic Rahola i Trèmols assenyalava, el 1901, que la persistència dels diputats “cuneros”, aquells que no tenien cap mena de vincle amb el districte, es devia en bona part a l’“apariencia de nación constitucional (...), la comedia parlamentaría reclama el juego de la oratoria”, que poc podien practicar els qui amb prou feines se sabien expressar en castellà. Només dos catalans (Manuel Duran i Bas i Víctor Balaguer i Cirera) foren ministres durant la Restauració, i el 1900, dels 44 diputats del Principat, 13 eren nats fora de Catalunya, com ho eren també 5 dels 15 senadors. Al desinterès per la política estatal, per la pràctica política de fet, cal contraposar-hi l’activitat local i provincial. És evident que a molts municipis, on la politització havia penetrat molt poc, els membres del consistori, com els actuals, només sabien el nom del partit que deien representar i n’ignoraven tota la doctrina. Com el regidor liberal de Castelló, elegit el 1887, que en ser preguntat per Sagasta contestà, “eixe deu ser de l’altre raval”. Però en canvi sí que sabien, al camp i a la ciutat, que controlar el municipi era fonamental. Com ho era controlar les diputacions, sobretot la Comissió Provincial, equivalent a l’actual permanent, en oferir enormes possibilitats d’actuació. La Comissió decidia en primera instància la validesa dels vots, els procediments i els resultats electorals. Dominar-la volia dir controlar les xarxes de relació i de poder, de cara a dalt i de cara a baix. De cara a dalt, perquè permetia pressionar les cúpules madrilenyes dels partits, en estar en disposició de garantir les actes de diputats a corts i de senadors i capacitava per a imposar contrapartides. De cara a baix, interessava els cacics comarcals i les seves clienteles, perquè en controlar els pressupostos provincials podien decidir des de la concessió de múltiples llocs de treball fins a les millores públiques, passant per les propostes de destitució de regidors i alcaldes. Tot plegat donava a les diputacions, encara poc estudiades, un paper clau en l’engranatge de poder, molt superior al que la displicència historiogràfica i àdhuc ciutadana els atribueix. El mateix poder els permetia cometre tota mena d’infraccions, de ser tolerants amb les transgressions importants comeses pels addictes o ser inclements a la més petita esllavissada dels opositors.

Sovint les etiquetes polítiques dels nuclis caciquistes comarcals són aleatòries: allò que realment comptava era el tramat dels interessos familiars, que buscaven el suport nominal d’un partit, tot i que el nom i el sentit aparent eren intranscendents, cosa que explica els transfuguismes i les sorprenents i contradictòries aliances dels grups locals, interessats no tant (o gens) a defensar una doctrina, com a vetllar per uns interessos. La dependència era sempre doble: el cacic buscava suport per als seus muntatges; el polític buscava vots per garantir la continuïtat al poder. Dues voluntats creuades però no necessàriament coincidents. Ambdues dependències, limitadores i alhora potenciadores de força, han estat estudiades, sobretot al País Valencià, per M. Martí i Alícia Yanini. Yanini ha posat en relleu la manera com, durant la primera dècada de la Restauració, diversos cacics rurals valencians s’oposaren a la implantació als seus feus de la Guàrdia Civil, ja que, en ser una força controlada directament per l’estat, disminuïa el seu poder coercitiu directe.

L’interès pel control dels municipis tenia raons evidents, a més dels beneficis directes. Els ajuntaments eren els responsables de la percepció i distribució dels impostos, i n’establien el repartiment entre els veïns i els propietaris del municipi, ni que no hi residissin. El repartiment es feia a partir de la valoració de les rendes rústiques d’acord amb la contribució territorial. La determinació de la quota imposable, feta per una junta de contribuents designats pels municipis, permetia tota mena de favoritismes (reduir la dels amics) i de greuges (incrementar la dels altres). L’ajuntament també decidia en primera instància les zones dels eixamples urbans, cosa amb què s’afavoria determinats propietaris, en convertir en urbanes les seves propietats, incrementant-ne de forma automàtica el valor, i, fins i tot, mitjançant filigranes, podia fer caure tots els futurs espais públics en terrenys de gent no afí políticament. I, en definitiva, el municipi controlava la formació del cens; d’aquí que les suspensions d’ajuntaments fossin com una epidèmia, davant cada convocatòria electoral precedida per un canvi de partit en el ministeri.

Les topades de l’elit política local amb els caps estatals podien generar importants conflictes que forçaven l’adopció de mesures d’emergència. En donaré un exemple. Pel juliol del 1885 el consistori de Reus dimití en protesta per la forma com el govern havia repartit la quota dels consums. El governador en designà un altre, però cap dels nomenats es va presentar a prendre possessió, mentre la situació degenerava: amenaça d’epidèmia de còlera, comerços tancats per negar-se a pagar l’increment dels impostos, en una premonició del tancament de caixes barceloní del 1899, l’exèrcit ocupant els carrers, l’ajuntament dimitit processat; tots els funcionaris municipals dimitiren per no haver d’acompanyar els recaptadors i aquests comptaren amb un permís judicial per a esbotzar les portes de tots els comerciants que no paguessin. El governador, aleshores, es veié obligat a nomenar el que es pot veure com un govern de concentració o salvació nacional —que fou destituït tot just recuperada la normalitat— amb membres de diversos partits, inclosos un líder catalanista i un de sindical. L’anàlisi detallada dels processos municipals ajudarà a dibuixar amb exactitud el procés de canvi polític, modificant les dades cronològiques. És el cas dels catalanistes, presents de forma quasi continuada en l’ajuntament reusenc a partir del 1887, on arribaren i hi actuaven a través de coalicions canviants. A Terrassa van obtenir els dos primers regidors el 1893. El mateix passà a les diputacions. Els reusencs obtingueren el primer diputat provincial catalanista el 1893. Són tots exemples anteriors, com es pot veure, a la famosa victòria electoral barcelonina del 1901.

La política de la Restauració va motivar poc els literats catalans. Només una novel·la costumista d’Antoni Fuster i Valldeperes, ambientada al Reus de final de segle, parla d’un “diputat, anomenat per la plebs el diputat dels gitanos, que havia aconseguit l’acta amb els vots conquistats per Secall (un rambler) a darrera hora i quan ja tothom la donava per perduda”, i on descriu també un agent electoral que “el diumenge de les eleccions (...), hom sempre el veia als llocs on es repartien garrotades i relluïen les navalles, i, en les contrameses de dins els magatzems dels voltants dels col·legis” famós per la “molta traça a trencar urnes i fer tupinades”.

La sobreexplotació de les classes populars era múltiple. Fins i tot es donava en les actuacions en teoria més asèptiques. Per exemple: en les obres públiques municipals tots els veïns podien ser obligats a treballar-hi en torns gratuïts, fins a un màxim de vint dies l’any i mai més de deu de consecutius. Segons la llei, tothom podia alliberar-se’n redimint la prestació amb el valor dels jornals en vigor a la localitat. Això vol dir que mentre el treballador, sobretot el jornaler, havia de renunciar aquells dies a qualsevol forma d’ingrés, els burgesos, o simples menestrals, eludien la servitud per un preu mòdic, en haver de pagar, no el seu teòric jornal, sinó el molt inferior que percebien els jornalers. La mateixa sobreexplotació, juntament amb l’afany de sobreviure amb més dignitat, imposava canvis en els models de vida. El 1894, el jutge Sisternes de Mataró n’assenyalava dos indicadors: l’increment dels avortaments i la tendència a la reducció de la natalitat, en negar-se les parelles a tenir fills. Era l’inici del que Josep Antoni Vandellós Solà va batejar com la conversió dels habitants de Catalunya en un poble demogràficament decadent.

Els sectors populars anaren prenent ben aviat consciència de la seva situació, malgrat els impediments legals. Un diari republicà de Castelló davant la celebració de l’1 de Maig de 1890, qualificava la festa com “el más grande de los acontecimientos realizados por la humanidad desde la revolución francesa”. El punt de contacte societari dels obrers amb la burgesia es trobava en els centres republicans, nombrosos i autàrquics, amb un considerable poder de convocatòria. El banquet commemoratiu de l’11 de febrer de 1881, malgrat les reticències del governador, aplegà 320 comensals a Palma. Als territoris peninsulars, la implantació del socialisme fou molt migrada; en canvi, a la Catalunya del Nord obtingué una notable acceptació popular. La ideologia i l’estratègia dels possibilistes espanyols tenia el seu equivalent en els republicans “oportunistes” francesos; al seu costat, però, actuaren nuclis molt més rupturistes. El 1881 es van crear uns Cercles d’Estudis Socials, mentre a les legislatives del mateix any a Perpinyà es presentaven els candidats del Comitè Socialista Revolucionari i el 1889 socialistes i radicals hi fundaren Le Réveil Social.

La crisi de la fi de segle

Durant els anys vuitanta, es produïren diverses temptatives que es poden veure com a propostes modernitzadores dels projectes econòmics. L’exemple més emblemàtic, malgrat les polèmiques que l’envolten, fou l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, per a la qual es constituïren arreu comissions de suport, com la de Palma. Més transcendència cal atribuir a la fundació de les cambres de comerç a les capitals de província i ciutats dinàmiques, d’acord amb el decret d’abril de 1886. Les esperances de modernització econòmica es frustraren en part per la crisi agrícola derivada de la fil·loxera i per la crisi industrial i comercial que s’esdevingué a remolc de la guerra de Cuba.

La fil·loxera va marcar un abans i un després a l’agricultura dels Països Catalans, primer a la Catalunya del Nord, on fou detectada el 1878, i, després de traspassar les Alberes el mateix any, a la resta, on inicià una lenta però inexorable expansió. Liquidà un període de prosperitat, en la darrera etapa un pèl fictícia i artificial, i va abocar el món rural a una forta davallada econòmica i demogràfica, en empènyer una forta migració cap a la ciutat, on contribuí a accentuar la crisi social. El replantament parcial de la vinya amb peus americans, més car i de més laboriós conreu, enllestit al Rosselló el 1892, fou molt lent i dificultós a les terres peninsulars. La fil·loxera va imposar canvis rellevants en els conreus. A Mataró, i el seu entorn, els agricultors davant l’elevat cost de la replantació optaren pel conreu de la patata. Al Camp de Tarragona, pels fruits secs. En algunes zones es van obstinar en el retorn a la vinya, com a la Conca de Barberà, d’on Claudi Ametlla n’ha deixat un testimoni amb ressons èpics. De fet, la fil·loxera reblava una crisi rural atàvica. Ja el 1878, a Castelló, mentre els “propietarios no pueden pagar al fisco” els captaires “recorren a bandadas” els carrers, o als Ports de Morella, empesos per la fam, “un crecido número de honrados labradores y jornaleros (...) se alimentan con alfafa y salbado (sic) cocido” i eren forçats a emigrar a les ciutats del pla, on acabaven engruixint els miserables.

La crisi fabril i el fet que la dona cobrés un salari sensiblement inferior al de l’home, invertiren el rol laboral tradicional. La dona a la fàbrica i l’home a l’atur sense subsidi. Ho exemplificava la premsa mataronina el 1895: “en nuestra ciudad las necesidades de la fabricación han trocado los papeles en el hogar doméstico de gran parte de la clase obrera. La mujer es la que gana el sustento de la familia; y el marido, falto de trabajo y sin esperanzas de hallarlo, o se entretiene en las faenas domésticas o pierde el tiempo en la taberna”. La presència femenina a la fàbrica era denunciada pels higienistes com a negativa, en constatar que l’absència de la mare de la llar incrementava la mortalitat infantil i en creure que facilitava una degeneració moral. Poc després, la crisi afectà també el treball femení i la imatge de les ciutats no podia ser més penosa. Pere Garcia i Faria escrivia: “desconsolador por lo repugnante es el cuadro que ofrecía Barcelona en 1899. Tropezábase en todas partes con ancianos cubiertos de pringos; hombres demacrados cuyos rostros denotaban las huellas de la devoradora anemia, mujeres sucias y desgreñadas; seres inútiles exponiendo al público sus atrofiados miembros o la falta de alguno de ellos; idiotas, ciegos, paralíticos y mudos, agitando campanillas y lanzando gritos guturales; y finalmente huestes de tiernas criaturas, especie de monos sabios que, al acercarse al viandante solicitando una limosna, las más de las veces hacíanlo con exclamación desgarradora: tengo hambre!”. La situació era compartida pel País Valencià el 1898: els jornalers de Castelló eren obligats a anar a captar, els aturats d’Alcoi eren 8 000, a Elx incendiaren les casetes del consum i a Monòver assaltaren els magatzems de queviures, enduent-se gènere valorat en quinze mil pessetes.

La indústria intentava consolidar-se i es diversificava. L’industrial, davant la necessitat de vendre, aparcava tota ideologia, si més no en la publicitat. Un exemple sembla paradigmàtic. El fabricant de licors Gualba va instal·lar, el 1891, una fàbrica a Argentona, on entre d’altres begudes fabricava anís, que expenia al mercat amb tres etiquetes significatives: “Anís catalán”, que, al marge del referent geogràfic, pot indicar la voluntat de no perdre el tren davant la progressiva implantació del catalanisme; “Anís 1 de Mayo”, que sembla pensat per a satisfer la demanda obrera conscienciada a les tabernes; i “Anís Don Carlos de Borbón”, que sembla obeir a la voluntat de satisfer la clientela tradicionalista.

La guerra de Cuba va marcar una nova crisi, tant en el seu desenvolupament (despeses extraordinàries, neguit social...) com en el resultant de la pèrdua de mercats garantits. Si davant l’incident de les Carolines del 1885 es produí una unànime reacció d’espanyolisme, com ho demostren les irades protestes antigermàniques de l’Associació Catalanista de Reus, la llista de voluntaris que va promoure la Unió Obrera de Llucmajor o els anònims poemes publicats al satíric valencià “La Moma”, les reaccions populars del 1898 foren ja de ple rebuig. El doble joc burgès fou denunciat amb feridor sarcasme per Josep Pin i Soler en l’apòleg Tanqueu les portes, on retreia la contradicció entre la retòrica patriotera i el rebuig de participar en el cost humà o econòmic de la guerra.

Les històries del catalanisme han posat èmfasi en el Tancament de Caixes com a emblemàtic inici de la conscienciació burgesa contra el centralisme, quan només era una defensa dels interessos privats, amb precedents que ho confirmen. He al·ludit ja al cas reusenc del 1885. El 1882, la reforma de la contribució industrial i del comerç provocà una protesta a Mallorca, on l’1 de gener els industrials acordaren preferir l’embarg a fer efectives les noves quotes. El mes de juny, després de posar-hi diversos entrebancs, l’alcalde de Palma autoritzà els embargaments als centenars de morosos; en iniciar-los, una multitud les va emprendre a crits i cops de pedra contra els comissionats, que renunciaren a la comesa. Al juliol es van reprendre els embargs enmig d’una forta tensió i de l’empresonament d’alguns dels responsables de la protesta. Al setembre, l’ajuntament va aprovar una subvenció de 10 000 pessetes per ajudar els industrials a pagar els recàrrecs, amb la qual cosa s’acabà el conflicte.

Els anys finals de segle confirmaren a Espanya la dualitat de respostes polítiques. Enfront del fracàs societari dels partits governants que no van saber sortir de la inòpia i la grisor, els grups que esdevindrien potents al nou segle reeixiren en la construcció dels seus referents mítics: l’11 de febrer, els republicans; l’1 de Maig, els obreristes; tot el ric ventall iconogràfic, els catalanistes. Davant tots tres, conservadors i liberals s’exhibien nus de simbologia.

Entre la provincialització i el ressorgiment nacional

A la Catalunya de final de segle era patent un marcat antibarcelonisme, sovint traducció barroera d’un iniciàtic provincialisme, sobretot a les capitals. Els testimonis recollits pel periodista madrileny Fernando Soldevilla al seu llibre La opinión en Cataluña (1900) són contundents. A Tarragona, l’alcalde i els presidents de la Cambra de Comerç, la Diputació i diverses entitats eren antibarcelonistes i contraris a la diputació única. El mateix passava a Girona i Lleida. La quasi única excepció era l’alcalde Reus, Pau Font de Rubinat. El mateix fenomen es donava al País Valencià. A Castelló abundaven les denúncies contra la prepotència valenciana i les acusacions de sucursalisme i claudicació respecte de les faccions polítiques rivals. Al mateix temps, es fomentava la conscienciació de capital a les ciutats que ho eren de província. Aquesta conscienciació actuava en dues direccions. Una, per constituir un nucli de poder i model de comportament per a tota la zona que administrativament en depenia, amb la qual cosa, de manera conscient o involuntàriament derivada, es facilitava, i fins i tot s’empenyia, una fragmentació alienadora de la consciència popular de pertinença territorial. L’altra, per convertir la capital en una autèntica ciutat, ni que fos al preu de destruir-ne tots els signes d’identitat tradicional, tots els punts atàvics de referència i connexió entre els diferents sectors socials i ideològics, tot allò que en definitiva havia travat una comunitat diferenciada. En el procés confongueren sovint el cosmopolitisme amb l’edulcoració cursi. El canvi el reflectiren els carnestoltes, que d’àcidament corrosius es convertiren en festes àuliques.

En iniciar-se la segona meitat del segle XIX, la societat era essencialment monolingüe, tret d’algunes zones del País Valencià, i d’algunes capitals. En arribar a l’Àfrica els voluntaris de la guerra del Marroc, Prim els adreçà una arenga patriotera “en el idioma de los recién llegados”, el mateix va fer Gil Cuchet als revoltats l’estiu del 1867. El 1863, malgrat algunes protestes, l’ajuntament de Palma acordà traduir al castellà els noms mallorquins dels carrers; en canvi el 1865 dedicà un carrer a “Juan Odón”, que aconseguí la nominació correcta, Joanot Colom, el 1882, mentre per oportunisme esdevingué Colon el 1892. El 1882 un periòdic de Castelló acusava el rector de Castellfort de predicar “en jerga castellano-valenciana”. El 1881, el cacic d’Albocàsser era acusat per la premsa de la capital de publicar bans “en lenguaje bárbaro”, com ho feien tots els alcaldes de poble de l’àrea lingüística. Que el català era una llengua viva, tot i que diglòssica, sobretot en el teatre, ho demostra que al País Valencià hi eren escrites, segons els càlculs de Ricard Blasco, el 50% de les peces publicades entre el 1874 i el 1902, 229 obres en total, la majoria sainets en vers. El pas dels anys comportà una castellanització progressiva de la societat. El 1883, Josep Maria Valls i Vicens descrivia el procés a “La Renaixença”: “lo mal exemple de les classes altes, trascendeix directa i principalment a les classes mitges de les quals, per la mateixa causa del més pròxim contacte, s’encomana a les classes treballadores”. La traïció a la llengua comportà el menyspreu pels signes d’identitat, els emblemes i els mites, fins a l’arrelament del regionalisme a la darrera dècada.

A l’alienació hi contribuïa el fet que la transmissió cultural escrita es feia essencialment en castellà i que la lectura bàsica fossin els fulletons. El 1857, Gregorio Armando Larrosa escrivia: “la novela publicada por entregas y adornada con láminas de escaso mérito ha sido durante algun tiempo la lectura favorita de Barcelona en estos últimos años”. El 1862 insistia que “los lectores prefieren un rato de solaz al provecho que podría redundarles del estudio de una obra instructiva” i per aquest motiu la novel·la de fulletó “ha quedado dueña del campo y es la única lectura” de les classes populars tot i que “muchas veces en vez de ilustrarles, les pervierten o estravían”; mentre la “clase ilustrada” importava les lectures de l’estranger i la classe mitjana “casi nunca lee o solo hojea algún periódico político”. Tres anys després reafirmava que a Barcelona i tot Espanya “la novela es el único género literario que se lee y produce”. El 1866 assenyalava que “la crisis (...) alcanza a los que se dedican a las letras lo mismo que a los hombres de negocios”, motiu pel qual sols restava una editorial activa a Barcelona, mentre es produïa un fet, que destacava com a recent: “la afición que se ha despertado por parte de los autores y del público a la literatura dramática catalana”, que retrata la situació d’un públic a la recerca d’una diversió feta en una llengua comprensible amb més facilitat que l’oficial i que coincideix amb els primers èxits de Frederic Soler. Amb tot, Almirall, el 1886, retreia la persistència del gust barroer, plebeu, en els “llibres que publiquen los editors per entregas, plens de cromos llampants y clixés de quinta mà”, que eren els únics que volia el públic, que alhora rebutjava quasevol tipus d’obra formativa original o traduïda, i els diaris, atents als gustos dels subscriptors, “no volen més que trapasseries de poca substància i baralles de carreró”. El 1879, la publicació de Croquis del natural de Narcís Oller i Moragas significà, segons Joan Sardà i Lloret, una ruptura sòcio-literària: “fins ara teniem molta literatura pagesa i bastanta menestrala: amb lo llibre d’en Oller ne tenim de senyora”. De fet els principals èxits de la literatura catalana continuaren essent el sainet i les obres de costums coetanis, que posaven l’accent en unes realitats molt més properes que els escrits dels poetes i els narradors.

Renaixentistes i regionalistes identificaven des del primer moment llengua i pàtria. Per això podien preferir un poema ardorós a un manifest polític. Però la identificació de llengua i pàtria els duia a una reivindicació, en alguns involuntària, de la unitat almenys cultural dels Països Catalans. Ja el 1866 el valencià Rafael Ferrer i Bigné podia referir-se a les “tres branques d’un sol arbre, tres formes d’una idea”. En adonar-se del contingut revolucionari de l’equació, sense renegar la identitat lingüística, es potencià, sobretot al País Valencià, la regionalització, començant per la denominació de la llengua, que deixà de ser catalana o llemosina i va esdevenir valenciana. Al Rosselló, sotmès a un altre estat, la història és ben diferenciada. La burgesia feu total defecció del català i la Renaixença no s’hi va fer notar fins a la dècada del 1880, malgrat que el català continués essent la llengua usual en la relació oral de la majoria de la població. Una enquesta estatal francesa del 1875 ho confirma: “la langue catalane est le seul idiome qui soit en usage dans tout le Roussillon” (“la llengua catalana és l’únic idioma que s’utilitza a tot el Rosselló”), cosa que obligava francòfons i francesitzats convençuts, com el republicà Esteve Aragó, a emprar el català als seus mítings electorals.

En el procés provincialitzador, però paradoxalment també en el de recuperació nacional, hi tingué un paper important la premsa. En el provincialitzador, en ser pràcticament totes les publicacions polítiques i informatives amb voluntat seriosa escrites en espanyol, i algunes amb un títol tan poc equívoc com el valencià “Las Provincias”, dirigit per Teodor Llorente i Olivares. A mantenir, de vegades involuntàriament, una continuïtat lingüística, hi ajudà la premsa satírica i popular escrita en català, que aconseguí tiratges insospitats. Sense sortir del País Valencià, “El Palleter”, que es va començar a publicar el 1882, arribà, segons Ricard Blasco, als 50 000 exemplars, mentre “La Traca”, n’aconseguia 10 000 el 1885. El paper de la premsa en la transmissió ideològica és encara poc conegut, entre altres coses per l’absència de catàlegs amb voluntat exhaustiva. De la seva vitalitat i eufòria n’és un exemple que a Palma de Malloca es publiquessin 12 periòdics el 1869.