Restes d’un bou sencer conservat al fons d’una sitja, Vinferri, Juneda, 1800-1500 aC.
UdL
Els animals depredadors basen els seus sistemes de cacera en les característiques físiques naturals que han desenvolupat, com ara la rapidesa, la força, urpes i dentició poderoses i eficaces, l’instint i certes conductes apreses. Tot i així, molts d’ells s’agrupen sovint en sistemes socials complexos per tal de minimitzar els riscos inherents a una activitat que és atzarosa i perillosa. Abans de poder arribar a matar una presa (tot sovint per asfíxia), han de poder superar les estratègies defensives que han desenvolupat les possibles víctimes. Entre aquestes dificultats que han de vèncer hi ha la distància crítica mínima que les preses tracten de mantenir sempre amb els seus depredadors. Els animals tenen també altres sistemes de defensa, com ara els mecanismes d’alerta. (per exemple, els crits) i el reagrupament, per tal de facilitar la protecció de les cries.
És per això que l’opció de la major part dels carnívors ha estat desenvolupar diferents maneres d’adquirir els aliments. La cacera en solitari només és una de les tàctiques possibles, però pot ser ineficaç en un elevat percentatge de casos. La cacera en grup i l’aprofitament de carronyes són estratègies per a reduir les dificultats i les limitacions que planteja la supervivència.
El cas dels humans és especial. Tradicionalment, s’ha considerat que els instruments, units a qualitats intrínsecament humanes (la intel·ligència i l’organització d’equips especialitzats de persones, entre d’altres), permeteren als grups d’homínids, des d’èpoques molt llunyanes, accedir a la pràctica totalitat dels herbívors (des dels antílops petits fins als elefants). El fet és, però, que els humans només disposaven d’instruments a l’hora de poder matar i aprofitar animals que sovint els superaven en força, dimensions i velocitat. L’opció evolutiva humana ha estat precisament la de desenvolupar unes alternatives instrumentals complexes per tal de realitzar les tasques necessàries per a garantir la supervivència.
La presència als jaciments del Plistocè d’instruments de pedra com ara bifaços i d’altres objectes contundents, juntament amb ossos d’animals, ha estat considerada la prova de l’extraordinària capacitat caçadora que va desenvolupar l’espècie humana en el passat. Aquesta interpretació, àmpliament acceptada en l’àmbit científic, va començar a ser revisada al començament dels anys vuitanta després de la realització de diversos estudis tafonòmics, que evidenciaren l’ambigüitat del registre arqueològic.
La tafonomia es pot definir com la disciplina que analitza la incidència que tenen els processos naturals i socials en la formació d’un jaciment arqueològic. En tafonomia té una gran importància la creació de mètodes que utilitzen el principi de l’actualisme. Aquest va ser definit per primera vegada al segle XIX en l’àmbit de la geologia per l’escocès Charles Lyell. L’actualisme proposa que les observacions de fenòmens actuals proporcionin informació sobre com han pogut operar els diferents agents naturals o antròpics en el passat. S’accepta que molts dels processos naturals que funcionen avui tenen una certa semblança amb els que actuaren en el passat i poden ajudar a explicar les evidències que es troben en els contextos arqueològics.
Conèixer la manera com s’organitzen les societats caçadores-recol·lectores actuals o els grans pòngids permet d’aproximar-se a aspectes clau de les estratègies de subsistència (defensa, cura de les cries, estratègies de predació i alimentació) que pogueren desenvolupar els grups humans del passat. Totes aquestes dades són difícils d’obtenir només amb l’anàlisi directa dels ossos i les restes tecnològiques trobades als jaciments.
El comportament dels carnívors en els ecosistemes actuals és rellevant, per exemple, per a entendre alguns trets fonamentals de la conducta i de les relacions tròfíques depredador-presa. L’observació dels agents naturals que actuen avui és imprescindible per a poder copsar quins són els factors responsables de les acumulacions d’ossos que es troben als jaciments.
Pel que fa a aquest últim aspecte, s’ha demostrat que a la natura hi ha nombrosos agents geològics i biològics, no humans, capaços de transportar restes d’animals i pedres, que afavoreixen la formació d’acumulacions barrejades, semblants a les que originalment havien estat considerades producte de l’activitat humana. Això vol dir que és possible trobar una associació d’ossos i instruments de pedra, producte de processos naturals, en dipòsits arqueològics en els quals no hi ha hagut una intervenció humana intencional.
Les anàlisis dels contextos actuals proporcionen informació sobre com han actuat els fenòmens naturals. Molts dels contextos antics no s’han conservat tenint en compte que, perquè es formin, cal que les restes òssies quedin colgades mitjançant l’aportació constant i ràpida de sediments. Només així són possibles les transformacions físiques i químiques que en permeten la fossilització. Per tal que els ossos es conservin i no siguin destruïts pels agents atmosfèrics cal que el trànsit de la biosfera a la litosfera (és a dir, que les despulles quedin enterrades) sigui ràpid (menys de 15 anys).
Els únics contextos sedimentaris que tenen la possibilitat d’haver sofert un colgament prou ràpid i regular al Quaternari són els sistemes càrstics (coves i abrics) i els sistemes aquàtics (llacs, aiguamolls i vores de rius). Excepcionalment, es poden produir altres processos molt ràpids —dunes de sorra—, i fins i tot catastròfics —erupcions volcàniques o inundacions, per exemple—. Aquests últims permeten conservar conjunts d’animals morts com a conseqüència d’un sol esdeveniment. Aquest tipus de dipòsits geològics o arqueològics, però, no és gaire freqüent. El més normal és que les acumulacions d’ossos o pedres s’hagin produït com a resultat de processos de més llarga durada. Aquesta mena de registres, anomenats atricionals, són els que constitueixen la major part dels jaciments arqueològics més antics.
Aquests contextos funcionen com a trampes sedimentàries que capten i retenen els sediments i altres objectes al llarg d’un període de temps desconegut. Això fa que no sigui fàcil d’establir una relació causa-efecte entre les diferents categories d’objectes que es poden trobar en aparent associació. En altres paraules, aquests dipòsits es comporten com a palimpsests sobre els quals actuen diversos agents difícils d’aïllar.
Per exemple, els ossos de les cavernes hibernaven a la cova dels Ermitons, a la Garrotxa, fa més de 25 000 anys, aprofitant-ne la situació i les característiques i el fet que hi passava un rierol. Alguns dels animals més febles moriren a la cova durant aquest període, i se’n començaren a descompondre els teixits orgànics (pell, músculs, vísceres); uns animals carronyers pogueren actuar després, a la primavera, trencant i dispersant part de les restes; uns mesos més tard, a l’estiu, un petit ramat de cabres es podia haver ficat a la cova cercant la frescor, trepitjant i dispersant encara més les restes abandonades sobre el terra. Alguna cabra potser va morir accidentalment dins la cova. Al final de l’estiu, un grup humà en trànsit des de les zones altes dels Pirineus cap a les planes de l’Empordà es podia haver aixoplugat breument dins la cova i fabricar i utilitzar alguns instruments de pedra per tal d’aprofitar les últimes despulles de la cabra que havia mort a dins. Un cop hagueren marxat deixant els instruments, aquests es barrejaren amb els ossos que hi havia repartits per terra. Finalment, les pluges més fortes de la tardor arrossegaren una part dels ossos i deixaren els objectes seleccionats segons el seu pes, mida i forma. Aquest procés, que potser es va repetir any rere any, pot haver fet que restin registrades diverses categories d’objectes dins un mateix moment arqueològic que no es pot matisar.
En ser recuperats per l’equip de recerca arqueològica, qualsevol persona podria concloure que hi hagué una relació causa-efecte entre els instruments i les restes dels animals. Fins i tot hom podria pensar que l’agrupació de restes òssies específiques seleccionades en un lloc concret (cranis d’os de les cavernes, per exemple) associades a instruments lítics fou la conseqüència d’un culte especial a l’os, i no arribar a veure que es tractava d’una barreja casual d’objectes producte d’una suma de processos independents.
Per tal d’evitar aquesta ambigüitat del registre, la tafonomia arqueològica dona una gran importància a l’experimentació com a guia de la recerca. Els experiments es realitzen en la natura (observacions principalment heurístiques) o en condicions preparades en zoològics, zones experimentals i laboratoris, per a controlar i aïllar millor les variables que hi intervenen.
L’observació dels costums de consum dels carnívors permet de conèixer quines regions anatòmiques prefereixen, com les comencen a menjar i quines marques sobre els teixits durs deixa cadascun, segons si han menjat la carn, rosegat els ossos o si han intentat de trencar-los per menjar-se’n el moll. L’anàlisi de les marques deixades ajuda, en molts casos, a establir la successió de senyals i a saber qui ha estat el possible predador i quina l’espècie que ha arribat després i que ha hagut d’aprofitar la carronya.
De la mateixa manera es poden esbrinar les transformacions que ha patit un conjunt de materials sotmès a l’acció d’un corrent d’aigua. Coneixent la intensitat i l’energia necessàries per a moure i arrossegar els diferents objectes, es pot saber quins han estat arrossegats i quins s’han quedat a la vora d’un riu.
Reproduint les tècniques de carnisseria humana, amb instruments de pedra, es poden reconèixer les modificacions que deixen sobre els ossos els instruments utilitzats per a pelar, esquarterar i descarnar els animals, o els impactes per a trencar-los i arribar al moll.
L’exposició experimental de restes òssies i d’altres objectes al foc, durant diversos períodes i a diferents temperatures, permet —comparant les modificacions produïdes— de saber amb certesa l’acció que aquest element exerceix sobre els objectes arqueològics i formular hipòtesis sobre si han estat cremats intencionalment o accidentalment.
La comparació entre els diferents tipus de modificacions que produeixen els instruments i els diversos agents naturals fa possible determinar quins atributs són diagnòstics i, en conseqüència, discriminar amb precisió si hi va haver o no una acció humana sobre els conjunts ossis prèvia o posterior a les accions naturals. D’aquesta manera, es pot eliminar l’ambigüitat pròpia dels registres arqueològics, com la de l’exemple presentat abans.
L’impacte d’aquesta mena d’estudis i de l’aplicació d’aquests conceptes ha fet entendre la necessitat de ser molt més prudent a l’hora de fer inferències sobre la presència d’activitats humanes als jaciments, sobre els processos i els agents que intervenen en la formació dels dipòsits i sobre les teories tradicionals de formació del registre arqueològic als jaciments més antics. Finalment, s’ha qüestionat la capacitat predadora dels humans arcaics, que han passat de ser considerats caçadors a ser considerats principalment com a carronyers i oportunistes.