Rascador (a l’esquerra) i micropolit (a la dreta).
LA-CSIC
L’interès per l’estudi de les restes lítiques és molt antic. Començà ja a la primera meitat del segle XIX amb els esforços per a aconseguir demostrar l’antiguitat d’aquesta mena de restes. Més tard, els estudis es dirigiren a obtenir una classificació cronològica relativa dels diferents conjunts lítics, sense assolir, però, cap nivell explicatiu, encara que, més o menys implícitament, s’identificaren els diversos conjunts de peces aïllats amb diferents cultures i/o ètnies. Ja a la segona meitat del segle XX, la possibilitat d’efectuar datacions independents gràcies als mètodes fisicoquímics va fer que l’ús de les restes lítiques com a element de datació perdés valor. També, i a través del desenvolupament de la recerca arqueològica en general, es va anar demostrant la poca fiabilitat i l’excessiva generalització que tenen aquestes atribucions culturals.
Usos diversos de les eines.
GP-P / CM / JAS
De tota manera, paral·lelament a aquesta línia i també al segle XIX, començà a créixer l’interès per a conèixer l’ús d’aquests antics instruments, tal com ho demostra el fet que se’ls donés nom a partir de les formes diferents que presentaven. Per a interpretar-les s’utilitzà tant el mateix context històric de l’investigador com les analogies etnogràfiques establertes amb els pobles caçadors amb els quals s’entrava llavors en contacte (esquimals, australians, indis americans), i més tard s’hi barrejaren definicions que només tenien en compte la forma. D’acord amb aquestes premisses, doncs, hi ha peces anomenades rascadors, ganivets, burins, peces de formes geomètriques (semicercles, triangles, trapezis) i d’altres.
Alguns investigadors ja intentaren, per simple observació o fins i tot amb proves experimentals, relacionar certs senyals evidents en algunes peces (una forta brillantor, estriacions...) amb un ús concret, però a causa de les mancances tècniques i al fet que el tipus de recerca dominant en arqueologia no afavoria aquesta línia, aquests intents no prosperaren.
Perquè l’interès sobre la funcionalitat específica de les peces lítiques passés de ser un tema curiós a convertir-se en objecte d’anàlisi científica calia considerar aquests estris com a instruments de treball, com una mostra de les activitats que els grups humans realitzaren i de com les dugueren a terme. Aquest interès (sorgit en el si del materialisme històric) pel desenvolupament tecnològic i pel treball com a característica humana quedà reflectit en l’obra Tecnologia prehistòrica (1957) del científic soviètic Sergei A. Semenov, en la qual exposava les bases científiques per a la investigació sistemàtica de les traces d’ús en les eines prehistòriques.
Aquesta anàlisi, anomenada funcional perquè tracta de conèixer l’ús concret de cada peça, està basada en la cinemàtica del treball, segons la qual en tot instrument queda reflectida d’alguna manera la feina realitzada. És a dir, que en ser usada, l’eina sofreix uns canvis fisicoquímics que depenen d’una sèrie de factors com ara la naturalesa de l’objecte treballat, la durada, la direcció i la intensitat de la força que l’eina ha aplicat i també les condicions ambientals en què s’ha realitzat el treball. Per tant, la utilització deixa en tots els instruments uns senyals microscòpics diferents per a cada mena de treball, depenent, entre d’altres variables, de les característiques del material amb què està fabricada.
La combinació dels factors esmentats ha permès d’establir un cert nombre de patrons de desgast que han estat elaborats per agrupacions específiques del que s’anomenen senyals d’ús. Aquestes agrupacions s’han anat sistematitzant a partir dels estudis de Semenov, en estries, micropolit (aspecte al microscopi d’una superfície d’una eina de pedra utilitzada, que en rebre la llum la reflecteix i brilla), escantells, desgast i arrodoniment de la vora utilitzada.
La proposta metodològica es basa en la contrastació sistemàtica dels resultats de l’anàlisi microscòpica dels instruments i els que es deriven de l’experimentació. Tècnicament, només cal disposar d’un binocular i un microscopi de llum reflectida de fins a 500 augments. L’experimentació té un paper clau en aquesta proposta, per la qual cosa ha de ser sistemàtica i ajustada a la problemàtica concreta.
L’any 1964 es va publicar la versió anglesa del treball de Semenov, que va tenir un gran ressò en tot l’àmbit científic occidental. A partir de llavors, i gràcies a l’acurada explicació del mètode, l’interès i l’aplicació d’aquesta mena d’estudis es va generalitzar. Quedava clar que es podia arribar a conèixer quina part de l’eina havia estat utilitzada, quin tipus de moviment havia realitzat i sobre quin material. Ja no calia especular sobre la funció a partir de semblances més o menys llunyanes de la forma o la mida.
A partir d’aquest primer treball, i gràcies a la quantitat d’investigadors interessats en aquest tema, s’han diversificat molt els camps d’aplicació. També les millores tècniques han ajudat en aquesta diversificació. Així, actualment s’investiguen les causes que provoquen els canvis fisicoquímics anomenats microtraces d’ús, s’aplica la metodologia a primeres matèries diferents (quars, basalt, quarsites, entre d’altres), es busquen formes de descriure el que s’observa al microscopi de la manera més objectiva possible o s’intenta obviar l’experiència mitjançant l’aplicació de programes creats per experts. De tota manera, l’objectiu final continua sent l’apropament científic als processos de treball antics, mitjançant l’anàlisi dels instruments que hi han intervingut.