Els humans són els animals que tenen una conducta apresa més desenvolupada. Entre els comportaments que han desenvolupat i que els són imprescindibles per a sobreviure hi ha la fabricació d’eines amb les quals enfrontar-se al medi. La utilització d’instruments, tret que és compartit amb d’altres espècies, ha progressat fins a tal punt en la conducta humana que pot ser considerada la diferència qualitativa més important entre aquesta i la dels altres animals.
Rascador, Sant Gregori. Falset, ~10 000 BP.
MCSVR / G.S.
Al llarg de centenars de milers d’anys, els diferents processos de destrucció o de conservació i fossilització d’estris i materials treballats han fet que arribessin a mans dels estudiosos de la tafonomia quasi exclusivament els objectes i els instruments de pedra i alguns fets de matèries dures animals (ossos i banyes). Durant molt de temps l’arqueologia ha estat enfrontada a la necessitat d’extreure de les minses evidències que li proporcionaven aquestes restes, els elements que necessitava per a fer-se una representació del passat humà. Així, es donà al conjunt d’eines lítiques un caràcter significatiu, coherent, definitori de la cultura i fins i tot, abusivament, s’arribà a identificar els conjunts, definits per certes característiques (peces amb formes concretes —fòssils directors— o percentatges de peces), amb presumptes trets ètnics. Tradicionalment, aquests diferents conjunts van ser batejats, seguint una moda començada el 1872, segons el nom del lloc on es definiren per primera vegada. Fa més de dos milions d’anys, els homínids en la línia evolutiva humana ja fabricaven instruments de pedra, simples còdols tallats, colpejant-los amb altres pedres per una o dues cares i en una direcció paral·lela o en diverses de convergents. Obtenien així una vora tallant en el còdol. Les ascles resultants d’aquesta percussió eren igualment utilitzades i sovint retocades per a obtenir una vora tallant, reforçada o esmussada. Aquestes indústries han rebut, entre d’altres, el nom d’olduvaianes o de cultures de còdols tallats. Durant centenars de milers d’anys, els homínids van anar acumulant molt lentament l’experiència, afegint a les seves activitats solucions tècniques senzilles: els còdols tallats de manera centrípeta i bifacialment (bifaços) depuraren les seves línies i es feren cada cop més estilitzats, allargats i prims i amb els cops més regulars. Percutir amb matèries dures animals (os, banya...) o amb fustes dures, implicà la possibilitat de controlar millor el cop i aprimar l’extracció resultant. Les indústries que produïen aquest tipus d’objectes foren anomenades acheulianes, i abbevil·lianes les d’aspecte més bast. També van aprendre a preparar prèviament el nucli a fi d’obtenir ascles amb formes més regulars i predefinides i amb angles de tall més aguts (anomenades de tècnica leval·loisiana). El retoc de les vores possibilità noves millores tècniques: raspar sense tallar obtenint de formes convexes a còncaves (rascadors, osques) o vores reforçades per a tallar materials durs (dits abruptes), regularitzar la simetria de les puntes i destacar angles aguts amb retocs discontinus (peces anomenades denticulats), entre d’altres. El perfeccionament dels instruments sobre ascles va donar-los primacia sobre els que estaven fets amb el nucli dels còdols, i estalvià i rendibilitzà així la primera matèria.
Tots aquests conjunts d’instruments senzills i poc estandarditzats prenien diferents aparences segons les quantitats d’un o altre tipus d’eina que apareixien als jaciments i la primera matèria present i utilitzada. Tradicionalment, van ser anomenades indústries mosterianes, dintre de les quals es va intentar definir diferents tipus i subtipus.
GP-P / CM / JAS
Les societats caçadores plenament desenvolupades, a partir de fa 40 000 anys, milloraren les tècniques d’extracció d’ascles per tal d’obtenir formes prismàtiques molt allargades i primes —làmines—, en el que s’anomena procés de laptolitització, i estandarditzaren les que s’aconseguien amb el treball de retocat. Les làmines, que un cop extretes presenten directament unes vores molt tallants, podien rebre un retoc produït per percussió o pressió des d’una o les dues cares per tal d’esmussar-les (són les que s’anomenen rascadors i làmines amb dors retocat), la qual cosa en facilitava la manipulació o l’emmanegament. A l’extrem de les ascles se li podia donar una forma arrodonida (anomenats llavors raspadors) o apuntada. Algunes rebien uns cops contundents, generalment en direcció paral·lela als eixos majors de l’ascla i sobre plans preparats, que donaven lloc a superfícies dièdriques (burins). Aquestes primeres indústries leptolítiques s’anomenaren aurinyacianes i gravetianes, i també s’hi establiren subtipus i fases. Als voltants de fa uns 20 000 anys es desenvolupà una tècnica de retoc —anomenada retoc pla— que permetia extreure petites ascles molt fines i, així, aprimar i regularitzar les superfícies i seccions de peces de formes apuntades o ogivals. Es tracta de les indústries que tradicionalment foren anomenades solutrianes en la literatura arqueològica. Alguns mil·lennis més tard, els homínids van aprendre a controlar millor la longitud de les peces mitjançant el truncament, per retoc abrupte, dels extrems. Se n’aconseguí així l’estandardització i es generalitzà l’emmanegament múltiple (de diverses peces seguides). Aquestes indústries s’anomenaren magdalenianes, azilianes, microlaminars o geomètriques, entre d’altres.
El perfeccionament del treball que permetien els nous instruments de pedra es veu reflectit en l’aplicació de tècniques més específiques damunt de l’os i la banya, que es treballaren no solament per percussió sinó també pel ranurament de dos solcs convergents, per tal de produir llengüetes, que després es retocaven mitjançant la serradura i el raspat de les superfícies i s’acabaven polint. Això possibilità la fabricació de puntes fines (atzagaies), agulles, arpons i, fins i tot, d’escultures.