Restes de lleguminoses més antigues dels PPCC, cova de les Cendres, Teulada, ~5600 aC.
G.S.
Avui és un fet àmpliament admès que les plantes i els animals domèstics que dominaren l'agricultura prehistòrica en les distintes regions europees eren originàries del sud-oest asiàtic. Açò, que mai no ha estat seriosament posat en dubte, cal deixar-ho d'antuvi ben explícit a l'hora d'encarar el problema de l'aparició de l'agricultura —o més exactament del sorgiment de l'estadi sòcio-econòmic i cultural del Neolític— als ambients nord-occidentals de la conca mediterrània. En efecte, la distribució geogràfica de les espècies botàniques i zoològiques concernides per la primera economia de producció en aquests ambients descarta una domesticació autòctona en la major part dels casos, i les sèries més fiables de datacions radiomètriques mostren que els cereals (especialment blats i ordis) i els ovins i caprins domèstics es documenten per primera vegada a la Mediterrània occidental amb un cert desfasament cronològic respecte a la part oriental. Davant d'aquestes evidències, cal preguntar-se, doncs, què és el que s'està discutint en els darrers temps a propòsit dels models de neolitització de les terres mediterrànies de ponent. Si en realitat hom no pot qüestionar el fet que els principals elements en què es basà l'economia neolítica foren aquí una introducció d'elements forans, el que s'ha de discutir són, en principi, els mecanismes d'aquesta introducció. Des de tal perspectiva, els dos conceptes clau del debat serien el de colonització i el d'adopció, tots dos inclosos en el concepte més general de difusió.
Les tesis difusionistes són les que han gaudit de vell d'un ampli consens a l'hora d'explicar l'aparició del Neolític, és a dir, de l'economia agrícola-ramadera, tant a l'Europa continental com a la mediterrània. Els models tradicionals han posat sovint l'accent en la posició difusionista més extrema: la colonització, que comportava moviments migratoris en què el paper de la navegació no podia obviar-se. Situats en aquest àmbit, la major part dels jaciments del Neolític antic s'interpretaven —o s'interpreten encara— com a veritables colònies agrícoles, exponents de la progressiva expansió cap a l'Occident de la nova manera de viure.
En l'actualitat, però, el coneixement cada vegada més aprofundit que s'ha anat adquirint sobre els registres arqueològics regionals ha introduït interessants matisos en la perspectiva difusionista. Si hom para esment a l'àrea mediterrània franco-ibèrica, les situacions o els estats de neolitització que s'hi observen en un primer moment (final del VI mil·lenni i el V aC, segons el carboni 14 convencional, sense calibrar) no en fan tan fàcil una explicació només per efecte de l'arribada massiva d'uns contingents de població forana. Això ha fet que la noció clau a aplicar-hi siga més aviat la d'aculturació (adopció), tenint en compte que el Neolític no irrompé, sobretot en zones com la Provença, el Llenguadoc o el País Valencià, en uns espais completament despoblats.
Tanmateix, i considerades així les coses, el problema torna a estar en els mecanismes de l'aculturació, en com s'hauria verificat el procés d'adopció de l'economia agro-pastoral per part de les poblacions preneolítiques de caçadors-recol·lectors. Des d'un pla purament teòric, que cal contrastar a cada pas amb l'evidència arqueològica, serien dues les formes més plausibles d'aculturació neolítica: la primera, l'originada a partir d'uns centres agrícoles colonials assentats en un territori potencialment ocupat per grups de caçadors-recol·lectors indígenes; la segona, la causada per simple veïnatge, és a dir, per la successiva transmissió de tècniques i elements neolítics dins de poblacions específicament de caçadors-recol·lectors. La diferència entre ambdues possibilitats és bàsicament d'escala geogràfica, dels límits espacials abraçats, puix que, en última instància, la segona d'aquestes també suposa l'existència, si més no, d'un nucli neolític primari de difusió.
Un cas versemblant d'aculturació, que podria estar ben a prop del primer esquema apuntat, ha estat entrevist en el marc del País Valencià. Per la part del substrat humà autòcton, s'hi trobarien implicats els grups que s'assimilen a l'anomenat complex Epipaleolític geomètric, que tenen la més bona representació local en els ocupants de la cova de la Cocina (Dosaigües, Foia de Bunyol) i que encarnen de debò els darrers caçadors-recol·lectors de la façana mediterrània ibèrica. La cova de la Cocina presenta una continuïtat d'habitació, per a aquests mateixos grups culturals, des de la primera meitat del VI mil·lenni aC fins possiblement a la darreria del IV. Cap a la meitat del V mil·lenni, aquests ocupants començaren a mostrar en el seu equipament material certs trets neolítics, com ara alguns vasos ceràmics i estris de pedra polida, a més de la utilització d'alguns animals domèstics (ovins i caprins), però tot això dins d'una estructura tecno-econòmica general pròpia encara de caçadors-recol·lectors. Aquests elements, sense cap dubte, tenien només un caràcter intrusiu, i denoten clarament un fenomen d'adopció.
Restes de cereals més antigues dels PPCC, cova de les Cendres, Teulada, ~5600 aC.
G.S.
L'impuls neolititzador, el focus d'aculturació, es trobaria en els grups que hom anomena neolítics purs, emplaçats des del començament del V mil·lenni en les àrees més litorals del País Valencià. Les estacions més representatives d'aquests serien la cova de l'Or (Beniarrés, Comtat), la cova de la Sarsa (Bocairent, Vall d'Albaida) i la cova de les Cendres (Moraira-Teulada, Marina Baixa), totes elles a les comarques centro-meridionals del país, on es localitzà un dels nuclis de primera neolitització més importants de la Mediterrània peninsular. Aquests grups neolítics purs s'integren en el corrent cultural de les ceràmiques impreses, complex arqueològic que, si bé necessita una revisió conceptual, hom considera l'exponent de la primera manifestació cultural neolítica de la Mediterrània occidental.
Per al cas valencià, el problema consisteix a saber qui formaren aquests grups neolítics purs. Val a dir, d'entrada, que mai no s'ha afirmat clar i net que fossen veritables colons, però en qualsevol consideració del seu origen hom no pot passar per alt que l'apel·latiu que els distingeix els ha estat adjudicat per una sèrie de trets i circumstàncies inscrits en el registre i l'estructura arqueològica amb què se'ls relaciona. Allò més determinant seria el fet que en el seu bagatge tecno-econòmic hi ha tots els elements que caracteritzen de ple un status neolític, en un alt grau de significació: ceràmica, pedra polida, blat, ordi, cabres, ovelles, porcs, bous, gossos. Aquests testimonis, tots plegats, apareixen sobtadament en els principals hàbitats, ex novo i completament formats, sense que puga resseguir-se'n localment un procés d'adquisició. A més, cal recordar el conjunt de manifestacions artístiques, parietals i mobles, que també es relacionen amb aquests pobladors neolítics de les terres litorals. D'aquí, doncs, que no siga gens incongruent d'atribuir-los un caràcter forà i de considerar-los els agents impulsors del nou mode de vida a la resta del territori.
Darrerament, però, s'han llançat algunes objeccions al model de neolitització proposat amb aquesta mena de dades. La discussió planteja si els diferents estats arqueològics que revelen la cova de l'Or, per un costat, i la cova de la Cocina, per l'altre, amb els jaciments que segueixen de prop cadascun dels exemples, no respondrien, més que a dues situacions culturals concurrents, a distintes fàcies funcionals dins d'una mateixa realitat cultural. Sobre això només cal assenyalar que els estudis d'estil, verificats especialment per a la indústria lítica de talla —l'element més comú a ambdues tradicions—, permeten parlar amb majors garanties d'un fet de dualitat cultural. D'altra banda, també semblen apuntar en aquesta direcció les pautes respectives que s'observen en el tractament dels mateixos recursos de base animal (patrons de sacrifici d'ovins i caprins, tècniques d'esquarterament i d'altres).
La tesi aculturacionista ha estat així mateix reformulada recentment per a explicar l'aparició del Neolític a Catalunya. En el model intuït hom ha posat l'èmfasi en l'evolució sòcio-econòmica i en les contradiccions internes de les societats epipaleolítiques com a veritables motors del canvi cultural, però sense defugir finalment la necessitat d'un estímul extern. La proposta, tot i que suggestiva, no deixa de ser per ara teòrica, ja que qualsevol explicació d'aquest o d'un altre caire topa, per al cas de Catalunya, amb una manifesta manca de dades sobre el substrat humà epipaleolític que hauria assistit a la neolitització. Altrament dit, es desconeix ací quasi absolutament el poblament del VI mil·lenni aC, el que hauria de correspondre als mateixos grups identificats a la cova de la Cocina i a d'altres estacions igualment importants del vessant mediterrani, com ara els abrics de la Botiqueria dels Moros (Massalió, Terol) i de Costalena (Maella, Terra Alta), tots dos en la zona catalanòfona del Baix Aragó. La problemàtica, doncs, de la neolitització a Catalunya encara passa per les aïllades i imprecises dades de la cova del Filador (Margalef del Montsant, Priorat), igual com s'esdevé al Rosselló amb la cova de l'Esperit (Salses), o a la zona pirinenca amb la balma Margineda (Aixovall-Sant Julià de Lòria, Andorra).
Per últim, encara caldria referir-se a un altre model alternatiu sorgit arran de l'excavació del jaciment valencià de la Cova Fosca (Ares del Maestrat, l'Alt Maestrat). En aquesta estació s'ha volgut veure un procés de neolitització local fonamental igualment en la mateixa dinàmica i adaptabilitat dels grups epipaleolítics que hi visqueren des del VIII mil·lenni aC. Circumscrits a uns determinats ambients ecològics, aquests grups haurien dirigit les seues expectatives envers la domesticació animal mitjançant l'explotació intensiva d'una espècie dominant en aquest biòtop: la Capra pyrenaica (cabra salvatge). El model, succintament exposat, i per bé que teòricament possible, no el confirmen, però, les dades a l'abast, en la mesura que els caprins i ovins domesticats que es troben en els nivells neolítics del jaciment corresponen a la Capra hircus (cabra) i a l' Ovis aries (ovella), els ancestres salvatges dels quals no són amb tota certesa d'origen local. També hi ha dubtes, d'altra banda, sobre el moment en què s'haurien produït les adopcions tecno-econòmiques neolítiques (ceràmica i ovins i caprins), que hom ha establert a la segona meitat del VI mil·lenni a partir exclusivament d'unes datacions fetes amb carboni 14, força elevades i contradictòries respecte del que testimonien les restants estacions del mateix vessant mediterrani.
En conclusió, les explicacions sobre l'aparició de l'agricultura i la ramaderia a les regions més occidentals de la Mediterrània, tal com revelen els documents disponibles, han de passar ara mateix pel sedàs conceptual de la difusió-aculturació. El repte, però, ja no es troba tant en el fet de discutir els mecanismes específics del procés, sinó d'esbrinar els condicionaments o circumstàncies que feren possible l'assimilació de les noves formes de l'activitat econòmica per part de les poblacions de caçadors-recol·lectors indígenes.