L'art macrosquemàtic

Les primeres manifestacions de l'art macrosquemàtic van ser descobertes de manera casual el 1930 a l'espectacular conjunt del pla de Petracos a Castell de Castells (Marina Alta). La rellevància d'aquestes troballes va afavorir l'inici d'una sèrie de campanyes de prospecció exhaustives i sistemàtiques —dutes a terme per membres del Centre d'Estudis Contestante i dirigides per Mauro Hernández Pérez de la Universitat d'Alacant—, principalment a les comarques de la Marina Baixa, la Marina Alta, el Comtat i l'Alcoià, i en zones limítrofes a aquestes de la província de València, que van donar a conèixer més d'un centenar d'estacions amb mostres de pintures prehistòriques de diferents estils.

Al llarg dels primers anys, les successives troballes van plantejar diversos interrogants sobre la naturalesa de les singulars figures, que es van incloure en el cicle artístic lineal-geomètric definit per Javier Fortea. A mesura que n'avançava l'estudi, però, aquestes manifestacions se separaren d'aquell cicle i passaren a ser considerades com un art diferent, que va prendre definitivament el nom amb què avui se'l coneix. El nombre de conjunts amb mostres parietals d'art macrosquemàtic és d'onze, nou a la província d'Alacant i dos a la de València.

El seu emplaçament més habitual són les cavitats poc fondes i de mides reduïdes, il·luminades amb llum solar, en les quals els motius ocupen tota la superfície disponible o bé les zones centrals i més significatives quan les balmes tenen dimensions més grans. La tècnica emprada es defineix per l'ús del color vermell fosc amb diferents tonalitats, en funció de la qualitat i la conservació del suport rocós.

La valoració de les temàtiques ha permès diferenciar tres grups de representacions que poden aparèixer aïllades o associades en una mateixa estació: les figures humanes, els motius geomètrics i un conjunt d'elements diversos. Entre el primer grup, tot i que cada individu manté unes característiques diferencials, s'han determinat certs convencionalismes comuns que permeten agrupar-los en quatre tipus. El tipus la correspon a les figures antropomorfes amb els braços aixecats i els dits marcats. Els caps tenen una tendència circular o oval i estan formats per una barra de traç gruixut que, ocasionalment, conté petits elements radials o banyes, mentre que el cos no presenta detalls anatòmics i es dibuixa mitjançant una barra ampla. Algunes figures humanes de l'abric II del conjunt IV del barranc de l'Infern i de l'abric V del pla de Petracos es consideren una excepció a aquesta norma. En el tipus 1b, els caps de les figures antropomorfes es dibuixen emprant arcs semicirculars amb elements radials o un cercle partit; el tronc està format per dos o tres traços paral·lels, i els que se situen a la part exterior, prolongats i doblegats, constitueixen els braços. El tercer tipus, l'1c, es caracteritza pel fet que els caps i els troncs estan dibuixats amb dues línies verticals i paral·leles unides per l'extrem superior. El tipus ld agrupa representacions d'individus per dos arcs semicirculars units en la seva part central, un dels quals presenta una o dues barres perpendiculars a l'angle superior. Tipològicament, aquests darrers estan molt a prop de les figures antropomorfes en forma de X de l'art esquemàtic.

Els motius geomètrics més característics que formen part del segon grup d'elements de l'art macrosquemàtic són unes línies gruixudes dobles (excepcionalment triples), sinuoses, de disposició vertical, a l'extrem superior de les quals apareixen uns apèndixs curts o petites formes circulars. Alguns d'aquests elements serpentiformes estan acompanyats de punts grossos i de línies, i cal incloure també en aquest grup les barres verticals de força amplada. Finalment, l'art macrosquemàtic agrupa també un seguit de traços gruixuts que es relacionen en disposicions diverses i de significat enigmàtic, tot i que alguns han estat identificats com a esquemes de diferents parts del cos humà.

L'aspecte més rellevant i de més conseqüències d'aquest estil artístic és la determinació de la seva cronologia, a partir de la datació de les superposicions estilístico-cromàtiques i dels objectes que se'n consideren contemporanis. Al plafó 2 de l'abric I de la Sarga, es van considerar com a macrosquemàtics uns motius pintats a sota de diversos cérvols que, segons les teories d'Antonio Beltrán, pertanyien a les fases més antigues de l'art llevantí. Aquesta determinació cronològica es repetia també al plafó 2 de l'abric IV del barranc de Beniali, on s'identificaren com a llevantins uns traçats fets en l'espai deixat en un escrostonament que interromp una figura serpentiforme de tipus macrosquemàtic. El segon factor que intervingué en la seva datació fou la identificació d'una sèrie de fragments ceràmics i de peces més o menys completes que mostren decoracions fàcilment assimilables als motius parietals. Una bona part dels materials ceràmics, estudiats per Bernat Martí, procedien de l'alacantina cova de l'Or (Beniarrés, Comtat) i, en menor grau, de la cova de Sarsa (Bocairent, Vall d'Albaida) i de les Rates Penades (Ròtova, Safor), i es disposa de diverses datacions absolutes que els situen entre el 4770 i el 4315 aC. Tot això permetia adscriure l'art macrosquemàtic al Neolític antic i relacionar-lo amb les primeres comunitats agrícoles i ramaderes valencianes. La fixació dels límits cronològics d'aquest art repercutia en la datació que s'havia atribuït a l'art llevantí, datació que, a partir d'aquest moment, es rebaixava substancialment basant-se en una superposició de l'art llevantí damunt del macrosquemàtic i a la datació d'algunes restes ceràmiques procedents també de l'esmentada cova de l'Or. El panorama de les arts parietals postpaleolítiques del sector mediterrani peninsular quedava definit per l'acceptació que l'art lineal-geomètric correspondria als darrers moments de l'Epipaleolític, i que seria succeït cronològicament tant per l'art macrosquemàtic com pel llevantí i l'esquemàtic, lots ells pertanyents a l'etapa neolítica.

La nova proposta cronològica formulada amb aquest art prehistòric va ser ben acollida entre la comunitat científica, a causa de la confluència de diversos factors, entre els quals cal assenyalar la diversitat d'opinions existents en aquells moments respecte a la cronologia de les arts postpaleolítiques, la possibilitat de datar les manifestacions parietals macrosquemàtiques per mitjà d'elements de la cultura material i l'oferta d'una nova ordenació dels estils artístics. Malgrat tot, si hom fa una anàlisi detallada dels elements essencials en què se sustenta aquesta proposta, es plantegen interrogants importants. Un primer aspecte que resulta qüestionable és la seqüència cronològica pre-llevantina que s'atribueix a l'art macrosquemàtic, no perquè s'hagin de posar en dubte les superposicions adduïdes, que són evidents, sinó perquè el que en constitueix realment el punt feble és l'acceptació de les hipòtesis més tradicionals sobre la gènesi de l'art llevantí. Segons aquestes —defensades el 1918 per Eduardo Hernández Pacheco—, el cicle llevantí s'iniciaria amb les grans figures naturalistes d'animals estàtics. Aquesta proposta, tot i que ha estat assumida per diferents investigadors, no es pot continuar defensant pel fet que mai no va ser contrastada arqueològicament, i perquè les dades de què avui es disposa ho posen en qüestió. Així, doncs, el que es pot deduir de tot això és que ambdues expressions haurien coincidit temporalment en algun moment del seu desenvolupament, fet que en el cas del llevantí se situaria cap a les seves etapes finals. No està prou provat que les restes de ceràmica que s'atribueixen a aquestes mateixes etapes ho siguin, i els motius ornamentals que presenten no semblen recollir cap de les directrius plàstiques que guien l'art llevantí, cosa que en fa difícilment acceptable el paral·lelisme cronològic.

A l'entorn de l'art macrosquemàtic sorgeix una altra reflexió relativa a les restes de ceràmica que s'utilitzen per a justificar-ne la datació, més específicament, en el V mil·lenni. Per a refermar-ho s'addueixen les similituds formals entre els elements parietals i les decoracions ceràmiques; tanmateix, resulta prou sorprenent que en aquesta comparança només es recullin dos dels tipus antropomorfs diferenciats en les pintures i que, alhora, n'estiguin pràcticament absents a la resta de motius de la mateixa categoria iconogràfica. Des d'una perspectiva formal, és molt poc sòlid establir semblances entre les figures humanes basant-se en la disposició dels braços i la indicació dels dits, oblidant els altres elements corporals. Quan, contràriament, s'al·ludeix a les estructures que n'afecten l'anatomia, com és el cas de les figures humanes en forma de X o de Y, hi ha un desequilibri entre el nombre d'elements identificats en les peces ceràmiques —força alt— i els que apareixen en el suport rocós, que es redueixen pràcticament només a un sol abric. En tot això es percep una certa proclivitat a assimilar les formes que apareixen en els dos tipus de suport.

Però aquesta problemàtica pot tenir potser un caràcter secundari respecte d'una altra qüestió que fa referència a la mateixa naturalesa d'aquest art: l'existència d'una certa indefinició a l'hora de valorar els tipus bàsics sobre els quals se'n sustenta la iconografia. Per tal de concedir la categoria d'estil o d'horitzó artístic a unes pintures, cal que s'iterin amb prou insistència i que mostrin una dispersió geogràfica que sigui testimoni de la seva inequívoca acceptació per part d'una col·lectivitat. Aquesta premissa no sembla donar-se d'una manera estricta en l'art que s'està analitzant, ja que moltes de les imatges només s'han identificat en un sol plafó, cosa que en fa difícilment acceptable la representativitat. Si s'afegeix a això la restringida territorialitat d'aquestes manifestacions, tot i les nombroses troballes registrades a l'est de la Península, sembla excessiu concedir a l'art macrosquemàtic aquest caràcter d'horitzó artístic. Pot ser que sigui més pertinent considerar-lo com una manifestació artística singular, amb una concepció plàstica relativament unitària, però amb un abast estrictament local i, per tant, amb una dubtosa capacitat d'influir en l'art esquemàtic, que es configura com un cicle artístic més complet.