Estudiants universitaris. 1960-1981.
A Catalunya, l’inici d’un moviment estudiantil organitzat, fonamentalment al món universitari, tingué el punt d’arrencada en els fets de l’hivern de 1956-57 i en les successives ordres de tancament de la Universitat. Al febrer del 1957 aquesta fou reoberta per segona vegada, però en aquest cas les concentracions i les protestes culminaren el dia 21 en la I Assemblea Lliure, realitzada al paranimf, a la qual assistiren més de 800 estudiants. Aquests esdeveniments constituïren l’estímul i l’inici de creació d’un moviment estudiantil democràtic, que també s’anava estenent als diferents districtes universitaris de l’estat. Durant el curs de 1958-59 actuà el Comitè de Coordinació Universitària, integrat pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i el grup Nova Esquerra Universitària (NEU). L’objectiu principal d’aquests comitès extralegals —molts dels quals actuaven legalment dins del Sindicato Español Universitario (SEU)— era el trencament del sindicat oficial i l’assoliment de la llibertat d’associació. La primera demanda s’aconseguí i el SEU fou abolit l’any 1965 però, tot seguit, les autoritats franquistes crearen una reedició de les institucions estudiantils enfonsades, les quals s’anomenaren Asociaciones Profesionales de Estudiantes. Les APE van ser rebutjades pel moviment estudiantil de signe democràtic que havia nascut com a oposició al SEU.
Assemblea constituent de I’SDEUB a la sala d’actes del convent dels Caputxins de Sarrià, G. Martínez, Barcelona, 9-3-1966.
ANC-Guillem Martínez
Aquest rebuig es manifestà a Catalunya amb una iniciativa de gran abast. El 9 de març de 1966, 400 delegats universitaris, més un cert nombre de professors i intel·lectuals, reunits en el convent dels pares caputxins de Sarrià, a la ciutat de Barcelona, constituïren el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). L’acte, que va estar sotmès a vigilància policíaca durant dos dies, fou reprimit al tercer dia de la seva realització, i els assistents foren detinguts. En aquest acte, conegut popularment com “la Caputxinada,” intervingueren destacats intel·lectuals i professors universitaris, entre ells el doctor Jordi Rubió i Balaguer, l’escriptor Salvador Espriu i el pintor Antoni Tàpies. Els estudiants que hi assistiren foren sancionats amb la pèrdua de matrícula i alguns amb l’expulsió del districte universitari. El càstig també afectà 69 professors que s’havien solidaritzat amb els estudiants. La creació de l’SDEUB i els fets que l’envoltaren es transformaren en una mobilització contra el règim. La incipient mobilització ciutadana va estar acompanyada de la resposta de les forces polítiques democràtiques, i la coordinació per a la defensa dels detinguts portà a crear la Taula Rodona, en la qual participaren intel·lectuals i militants d’organitzacions polítiques. Amb això s’obrí una dinàmica de col·laboració entre les forces polítiques antifranquistes fins llavors inexistent, que esperonà l’actuació unitària a Catalunya —un fet nou en el conjunt de l’oposició a tot Espanya— desenvolupada fins al final de la dictadura. Aquesta primera passa desembocaria en la formació de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, el precedent del que va ser l’Assemblea de Catalunya en la dècada següent.
A la Universitat de València, sacsejada per l’agitació estudiantil, també es va crear un sindicat democràtic d’estudiants, i al començament del 1967 es va preveure la realització a la capital valenciana de la primera “reunió coordinadora i preparatòria” del Congrés Nacional d’Estudiants d’Espanya, acte que, per altra banda, fou impossible de realitzar davant l’actuació policíaca.
Els anys següents a aquests esdeveniments, el moviment democràtic universitari desenvolupà una notable activitat sindical i cultural. L’intent d’oposició legal per part dels estudiants —paral·lel al que protagonitzava el moviment de les Comissions Obreres en el terreny laboral, amb el qual mantenia contactes— va topar amb els estrets marges de la legalitat del règim i es convertí en un dels objectius de la repressió policíaca i de les autoritats acadèmiques universitàries. Així, doncs, a partir del 1968, l’activitat dels sindicats democràtics d’estudiants de Barcelona i de València s’esvaí de forma progressiva, en gran part per causa de la persecució. L’SDEUB es va veure afectat també per la dispersió que crearen les successives escissions que patí el PSUC, partit polític que n’havia estat el nucli orientador. Aquest procés expressava, en bona part, la influència del Maig del 68 en el moviment universitari espanyol, que sense rebre’n uns efectes immediats, va acollir-ne certes formulacions ideològiques. Entre els estudiants catalans, tot això es traduí en la creació de petits grups molt radicalitzats, protagonistes d’importants alteracions de l’ordre públic com, per exemple, la provocada pel llançament del bust de Franco —-al començament del 1969— des d’una de les finestres de l’edifici del Rectorat de la Universitat de Barcelona, fet que es va resoldre amb les detencions i els processaments de les persones presumptament implicades en els fets. Aquest tipus de fets proporcionava a les autoritats franquistes arguments per reforçar el seu missatge d’alerta sobre la degradació i el caos social, amb el qual poguessin legitimar la declaració de l’estat d’excepció al final de gener. Tanmateix, a la ciutat de València, al febrer d’aquell mateix any, s’aconseguí la realització de la primera assemblea del Sindicat Democràtic d’Estudiants Universitaris convocant totes les organitzacions d’àmbit estatal. El treball de les organitzacions estudiantils, però, va anar adoptant, durant aquells moments, formes extremament polititzades i radicals, molt marcades per l’activitat clandestina, sense que això els permetés esdevenir, inicialment, un moviment amb una base estudiantil àmplia com el que s’havia aconseguit abans. El protagonisme polític es repartia entre els estudiants organitzats al PSUC, a l’Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja (OCE-BR) i al Partit Comunista de España (Internacionalista) (PCE[i]).
Des del final del 1970, amb les mobilitzacions contra el Procés de Burgos, fins a les darreres penes de mort executades contra militants d’ETA i del FRAP, al setembre del 1975, el moviment estudiantil es va fer ressò de tots els episodis repressius o dels conflictes obrers de certa repercussió. Els estudiants organitzats convocaven assemblees, accions informatives, vagues, manifestacions que acostumaven a acabar amb enfrontaments amb la policia. Això els proporcionava un impacte públic prou important. Aquest component polític i reivindicatiu es va combinar, al llarg d’aquells anys, amb les demandes de caràcter estrictament acadèmic i de gestió administrativa dels centres universitaris. Així, la represa del moviment estudiantil permeté la lluita al llarg del curs 1971-72, contra l’aplicació a la Universitat de la Ley General de Educación impulsada pel ministre Villar Palasí. Es va convocar una vaga general al desembre del 1971 i per un temps es plantà cara a la política ministerial de tancament de facultats conflictives, cada cop més nombroses, i a les intervencions repressives dels cossos policíacs.
D’altra banda, al llarg de la primera meitat dels setanta, les mobilitzacions en l’ensenyament mitjà i universitari foren un exemple del suport d’amplis sectors ciutadans, de les associacions de veïns, dels centres socials de barri i de les associacions de pares d’alumnes, que se solidaritzaven amb els professionals de l’ensenyament i n’exigien la gratuïtat i la millora de la qualitat. El moviment estudiantil llavors va confluir amb la mobilització —des del 1972— dels professors no numeraris, cosa que contribuí a perfilar un moviment universitari des del qual es proposava un model alternatiu d’universitat, democràtica, descentralitzada, i de qualitat en la recerca, mentre s’establia la sintonia amb les demandes socials i polítiques de l’antifranquisme.
A partir del 1973, l’agitació estudiantil es va estendre més enllà del marc universitari i les actituds d’oposició al règim es manifestaren també en altres nivells de l’ensenyament, com els batxillers i les escoles professionals. La dinàmica de confrontació entre estudiants i autoritats universitàries —estimulada per l’aplicació d’un nou calendari “de gener a desembre” elaborat pel nou ministre Julio Rodríguez durant el 1973— es va traduir en una continuada alteració de l’ordre públic, dins i fora de l’àmbit universitari. Les protestes, entre el 1973 i el 1974, contra els nous plans d’estudis (per exemple, a la Facultat de Lletres substituint el “pla Maluquer”) portaren al tancament d’algunes Facultats al gener del 1973. Tots aquests incidents configuraven un clima de protesta estudiantil que es manifestà de forma especialment intensa en determinades facultats (Econòmiques i Lletres) de la Universitat de Barcelona i en una forta agitació en la Universitat de València, en la qual es van obrir expedients disciplinaris a centenars d’estudiants.
El 1975 la clausura de la Universitat de Valladolid i la vaga dels professors no numeraris va portar a una gairebé total paralització de les universitats que, en alguns centres, portaria a l’aprovat general polític. Però, d’altra banda, la Universitat Autònoma de Barcelona va fer pública la declaració “Per una universitat nova en una societat democràtica” que reclamava una universitat democràtica, autònoma, catalana, d’alta qualitat científica i compromesa amb els problemes socials.