Augment de vendes i creixement de la plantilla de SEAT. 1961-1976.
L’any 1941, poc després d’acabada la Guerra Civil, el règim havia creat l’Instituto Nacional de Industria. El 1949, aquest organisme va signar un contracte per a fabricar cotxes a Espanya amb el major grup industrial italià: Fabbrica Italiana Automobile Torino (FIAT). El fruit d’aquesta relació, que es va perllongar durant trenta anys, va ser la Sociedad Española de Automóviles de Turismo S.A. (SEAT), creada el 1950. L’autoritarisme i la disciplina de l’empresa —cal recordar que el seu staff de direcció fins els anys setanta el van formar jerarquies de l’exèrcit franquista— possiblement va contribuir que els conflictes laborals no apareguessin amb intensitat fins a la segona meitat dels anys seixanta. Així doncs, tot i que es manifestà una primera disputa laboral, l’any 1958, en solidaritat amb les aturades dels miners asturians, no fou fins l’any 1967 que es va produir la primera protesta obrera important a SEAT, motivada pel rebuig als ritmes de treball imposats per la direcció. El seu model d’empresa es definia, entre altres qüestions, pel caràcter disciplinari de les seves normes internes, com evidenciava el fet d’estar dotada d’un servei privat de vigilància armada. Aquests perfils propis eren, sens dubte, una herència dels pressupostos recollits pel Fuero del Trabajo, dictat pels vencedors de la guerra. Les competències del Jefe de empresa projectaven, en els límits del seu univers privat, l’autoritat i el poder del Nuevo Estado. En aquest sentit, cal assenyalar que des de la seva creació fins al final dels anys seixanta el fet de ser contractat per SEAT, cosa que es considerava un privilegi, tenia com a requisits previs els informes del comandant territorial de la Guàrdia Civil, del párroco local i de la burocràcia del Sindicat Vertical. Aquestes tres autoritats donaven fe de les bones referències dels treballadors i de les seves famílies respecte a les opinions polítiques, actituds religioses, morals, etc.La SEAT, el 1970, tenia una plantilla de més de 23 524 treballadors, dels quals, al voltant dels 22 000, estaven a la factoria de la Zona Franca de Barcelona i constituïen la principal concentració obrera de tot Espanya. L’any 1971, la xifra de negocis de l’empresa se situava en 29 511 milions de pessetes, amb uns beneficis nets de 640 milions anuals. L’any 1973, la seva producció era de 361 000 vehicles, amb unes vendes interiors de 300 375 unitats i unes vendes a l’estranger de 78 742. La producció de SEAT representava el 50,74% de la producció total espanyola i les seves exportacions, el 47% del total exportat. Així doncs, si bé aquesta factoria reunia sobre el paper totes les condicions per a poder convertir-se en l’empresa model del règim, màxim exponent de l’aplicació d’unes determinades relacions laborals, el fet és que, en realitat, per les seves característiques i dimensions, constituïa un dels principals focus de la conflictivitat laboral. Es va convertir en un punt de referència per a les lluites obreres a Catalunya i a la resta de l’Estat.
Els fets que es produïren a l’octubre del 1971 van representar el conflicte laboral més greu dins de l’empresa i una de les agitacions obreres amb major repercusió més enllà de la mateixa factoria de la Zona Franca, a partir de la qual les disputes laborals a l’empresa d’automòbils espanyola es transformaren en un conflicte permanent. La vaga protagonitzada pels treballadors de SEAT, a l’inici de la dècada, va posar de manifest l’extraordinari increment de la conflictivitat i un enduriment de les vagues davant la repressió policíaca i patronal, en un context d’augment de la tensió i de la protesta social, en el qual la politització de les vagues va ser un fenomen habitual. L’inici del conflicte a SEAT, cal situar-lo en els actes de solidaritat davant la detenció, un any abans, de Carles Vallejo, d’Armando Varo i de Silvestre Gelabert a partir de l’àmplia participació que va convocar la protesta contra el consell de guerra de Burgos, a l’octubre del 1970. A continuació, es va produir la victòria a les eleccions sindicals de representants obrers no oficials, però l’empresa rebutjà la validesa dels resultats per la presència dels detinguts a la candidatura. Mentre encara era viu el conflicte, pel juny es declarava una vaga contra la introducció del torn de nit al Taller-1, vaga que comportà acomiadaments i actes posteriors de solidaritat amb els treballadors afectats per aquestes mesures de l’empresa. Aquesta successió de fets desembocà en una ocupació de la factoria per part dels treballadors, on destacà una elevada presència organizativa i d’activitat de militants de les Comissions Obreres.
La resposta de les autoritats governatives i de la mateixa direcció de l’empresa davant les demandes dels treballadors en vaga va ser l’ordre d’intervenció de les forces policíaques per a desallotjar la fàbrica. La duresa dels enfrontaments que es produïren entre els treballadors i la Policia Armada va tenir com a conseqüència la mort del treballador Manuel Ruiz Villalba, a més de ferits i detinguts. A partir d’aquell moment, entre el 1971 i el 1974, els treballadors de SEAT van rebre el suport d’altres centres industrials, dels treballadors d’altres factories i d’amplis sectors de la població barcelonina i, durant aquests anys, van rebre 4 milions de pessetes en ajudes de solidaritat econòmica.
L’evolució d’aquest tipus de conflictes, les formes d’actuació i la dinàmica de la protesta obrera, entre les quals hi havia present la reivindicació de les llibertats democràtiques, posava en evidència que el règim no estava dotat —davant l’absolut desprestigi del Sindicat Vertical— de mecanismes que li permetessin resoldre els conflictes al marge del que era la pura i simple repressió. A partir del 1975, la crisi econòmica i el conflicte laboral a SEAT van posar en qüestió les bases econòmiques i laborals, de gestió empresarial i de negociació col·lectiva, sobre les quals s’havia desenvolupat l’empresa en la seva etapa prodigiosa en 1964-73.
Iniciat el procés de consolidació d’un marc democràtic a Espanya, a SEAT es produí un canvi de gestors de l’empresa —l’abandonament de FIAT i el posterior acord de ¡‘Instituto Nacional de Industria (INI) amb Volkswagen— a partir dels anys vuitanta; en un moment d’importants transformacions en els sistemes de producció, en la mateixa evolució del sector automobilístic i en les noves formes d’organització sindical. Aquesta nova situació va contribuir a fer que el fenomen del conflicte a SEAT estigués estigmatitzat, durant tota l’etapa democràtica, per l’oposició als Plans de Regulació d’Ocupació.