La societat al principi de segle

Fins a la Gran Guerra, la societat dels Països Catalans es va caracteritzar pels contrastos: els elements tradicionals i els més moderns hi convivien amb tota naturalitat. El món urbà, per exemple, es consolidà com l’hàbitat de la majoria dels habitants. Però, de seguida, ciutats històricament rellevants, com ara Igualada o Reus, van perdre la seva preeminència davant el creixement dels nuclis que ajudaven a constituir les grans àrees metropolitanes: l’Hospitalet de Llobregat o Badalona, que es constituïren en prolongacions de la capital, o els ara barris perifèrics, com Sants, Sant Martí de Provençals o Gràcia, que cresqueren desmesuradament per l’efecte d’aquesta gran migració que configurava les capitals.

Amb tot, el món rural continuà ocupant el primer lloc en l’estructura social catalana com, per exemple, en el cas mallorquí, on aquest fet tingué repercussions en el món polític, institucional i cultural. En altres casos, com ara al litoral mediterrani i a les planes del nord dels Pirineus, representà una síntesi entre tradició i modernitat burgesa. Lluís Casassas, entre altres, ha estudiat l’evolució que en aquests anys inicials del segle van sofrir les fires i els mercats de Catalunya: les àrees amb menys canvis van veure periclitar els mercats, mentre que zones en fase de transformació i modernització es revitalitzaren, com passà amb la Firagost de Valls o el Mercat de Vic.

El món rural català va perdre, entre el 1900 i el 1930, una tercera part dels seus efectius; és a dir, uns 100 000 individus. El pes de la població activa agrària dins el total de l’activa catalana baixà notablement durant el mateix període, i passà de representar el 53% al 27%. Tot i això, el component rural va continuar tenint un pes important dins la societat. La literatura, tant la de ficció com la més autobiogràfica, ho reflecteix a bastament. Una bona part de les famílies més burgeses d’una ciutat com Barcelona no s’amaguen dels seus lligams quasi estacionals amb el camp; fins i tot en el terreny alimentari, sempre tan determinant. A poc a poc el vincle amb el camp acabà reduït al que permetien les vacances: es pot dir, aleshores, que aquest canvi de relació amb el camp havia iniciat un camí irreversible.

La presència i el pes quotidià que continuà tenint l’Església configura un altre dels trets que caracteritzen la societat catalana en aquest moment. No es tracta, només, de l’abast polític de la seva influència, tan important en el món rural. També en el món urbà, en general, proliferaren els consellers, confessors, missaires i consiliaris, en el si d’una societat que la regència de Maria Cristina havia volgut preservar expressament com la darrera reserva oposada al liberalisme ateu que envaïa Europa. A l’empara de la protecció governamental, l’Església espanyola es va enfortir. El regalisme de la política de la Tercera República Francesa va contribuir al fet que al començament del nou-cents es fes evident la presència de molts religiosos emigrats per tot el litoral mediterrani: només a Barcelona, el 1903 es mantenien 348 convents, amb 1 068 frares i 4 117 monges. El 1901 hi havia a Catalunya 1 204 comunitats dedicades a l’educació, que controlaven també l’Escola Normal. El pes d’aquesta influència, que també s’estenia al camp assistencial, es completava amb l’actuació d’institucions com ara Acció Catòlica i, molt especialment, les Congregacions Marianes. A Barcelona, per exemple, les acadèmies a càrrec de la congregació van ésser un canal organitzatiu de la joventut conservadora local provinent de les capes mitjanes i altes de la població; així mateix, fou un bon catalitzador de moltes incorporacions al catalanisme polític. També fou notable l’ascendent que va tenir en el món de la producció estètica amb institucions com el Cercle Artístic de Sant Lluc (Barcelona, 1893).

El poder d’influència de l’Església s’estenia cap al món econòmic i el de les finances. En un sentit moderat, però que afectava també el complement del treball familiar dels sectors modestos, com ara les feines de rentar, planxar, cosir, brodar, etc. Però, més enllà, tenia un pes important en companyies de transports (com la Companyia Transatlàntica), en el sector d’obres portuàries o en el monopoli del sucre, molt especialment a través de l’orde dels jesuïtes.

Aquesta presència eclesiàstica es va viure a vegades d’una manera molt negativa i traumàtica per part dels sectors populars urbans. El sentiment anticlerical heretat del segle XIX no va parar de créixer i hom el pot trobar, per exemple, en la base de moltes actituds desfermades durant la Setmana Tràgica, el 1909. Tot i això, la capacitat d’influència i la presència eclesiàstica en tots els ordres de la vida de les persones va començar a davallar. La societat inicià un procés de securalització formal i, fins i tot la política oficial de la Restauració, de la mà del liberal demòcrata José Canalejas, va emprendre una política de control dels ordes religiosos entre el 1910 i el 1912 que es va conèixer com la ley del candado.

Un altre camp en el qual s’aprecien fortes contradiccions durant aquests anys inicials del segle és el de la producció i del mercat laboral. El món productiu industrial es va transformar i modernitzar enmig de grans dificultats i de manera molt irregular. Tot i això, els canvis devien ser prou importants perquè s’iniciés, entre els anys 1910 i 1914, un procés d’electrificació que durant els anys de la Gran Guerra va ser, en xifres comparatives, un dels més importants de tot Europa; així, els índexs de la producció industrial de Catalunya gairebé es van arribar a multiplicar per tres entre el 1900 i el 1930. Les repercussions d’aquesta dinàmica sobre la vida de la classe treballadora van seguir un ritme similar.

Un món cultural marcat per la crisi colonial

Principals focus d’inspiració cultural per als Països Catalans. 1900-1930.

S’ha repetit molt sovint que els desastres militars del 1898 van servir per a generalitzar entre les elits més cultes una gran sensació de desànim i de desconfiança envers el país i el sistema polític. Aquestes actituds encara es van fer més evidents davant la impunitat amb què semblà actuar la cúpula políticomilitar i, més enllà, pels símptomes d’indiferència que es podien apreciar entre les capes mitjanes i baixes de la població. El periodista Agustí Calvet (Gaziel), per exemple, destacà el record de joventut: les fileres de ferits de guerra pujant, a Barcelona, Rambla amunt, i la celebració, al mateix lloc i pocs dies després, de les festes de Carnestoltes; també, el contrast entre les manifestacions cridaneres dels estudiants de la Universitat de Barcelona, protestant per la marxa de la guerra amb els Estats Units, i l’alegre estrena al teatre El Dorado de la plaça de Catalunya de La revoltosa, de Ruperto Chapí y Lorente.

Es van generalitzar i radicalitzar, sovint fins arribar-se al paroxisme, tota una sèrie de conceptes força reveladors: el “problema d’Espanya” (d’Azorín i companyia), els “mals de la pàtria” (segons una expressió de Lucas Mallada), l’esmorteïment del país (“La Morta”, de Joan Maragall) o el referent al seu descrèdit internacional. Però aquest sentit crític tenia arrels anteriors al conflicte que es poden situar en dues grans tendències, en moltes ocasions entrecreuades: el regeneracionisme i el modernisme.

Sobretot des de Catalunya, i seguint les passes d’un pioner com Valentí Almirall i Llozer, les argumentacions regeneracionistes van assolir un ressò i una extensió considerables, tant entre els catòlics com entre els republicans i els obreristes. Regeneració i modernització es van assimilar a l’infantament d’una nova vida que acostava Catalunya a Europa, a mesura que la separava de l’Espanya endarrerida i tradicional. Hom troba aquestes formulacions popularitzades per la premsa a la vigatana “La Creu del Montseny”, a “La Renaixença”, a “La Veu de Catalunya” o a les planes del vell “Diario de Barcelona”, en bona part per l’empenta que encara hi aportava el seu director, Joan Mañé i Flaquer. Revistes com “La España Regional” (Barcelona, 1886-93) van fer molt per lligar el regeneracionisme amb l’incipient catalanisme polític. D’aquesta manera, quan després del desastre colonial van començar a aparèixer els literats i teòrics regeneracionistes castellans (agrupats en el que ben aviat s’anomenà la “Generació del 98”), des de Catalunya van ser moltes les veus que van desmarcar-se del corrent, van denunciar-lo com quelcom ja superat, i van demanar la intervenció directa, institucional i política.

D’entre els regeneracionistes valencians destacaren l’alacantí Rafael Altamira i Crevea (1866-1951), molt lligat a la cultura castellana i, especialment, al món de la Institución Libre de Enseñanza, i Manuel Ciges Aparicio (1873-1936), compromès de ple amb els esforços per impulsar un vertader reformisme social, republicà-socialista i azañista, i al capdavall afusellat pels franquistes a Àvila el 1936.

A Palma de Mallorca, el regeneracionisme es va veure impulsat, sobretot, per l’aparició de la revista “Nova Palma” (1898). Sota la direcció de Joan Torrendell i Escalas, col·laboraren en la revista Miquel dels Sants Oliver, Lluís Martí i Ximenis, Fèlix Escalas i Chamení, Gabriel Alomar i Villalonga i Benet Pons i Fàbregues. Aquest grup mallorquí va tenir una actuació molt destacada a Barcelona: Miquel dels Sants Oliver com a director del “Diario de Barcelona”, a l’Ateneu Barcelonès, a l’Institut d’Estudis Catalans, etc.; Torrendell arribà a ser redactor en cap de “La Veu de Catalunya” i responsable del portaveu noucentista “La Cataluña”; Escalas, a la Cambra de Comerç; Alomar, des del 1904, com a mentor cultural de l’esquerra catalanista. Al seu costat, encara hi havia el nucli de mossèn Antoni Maria Alcover, consolidador de la influència carducciana i del primer noucentisme; o gent més jove, com Miquel Ferrà i Joan (1885-1947) que, a partir del 1913, impulsà la Residència d’Estudiants de Barcelona; sense oblidar Joan Estelrich i Artigues (1896-1958), que destacà en l’òrbita de Francesc Cambó, i per la tasca de mecenatge cultural, com un dels més intel·ligents superadors i revisors del noucentisme.

Alguns focus d’influència cultural i estètica. 1 Ramon Casas i Santiago Rusiñol a “L’Avenc” (1884); Antoni Gaudí, Palau Güell (1886); cases Casasayes a Mallorca (1908); 2 Alexandre de Riquer (1893); Santiago Rusiñol, festes modernistes de Sitges (1893); 3 Associació Wagneriana de Barcelona (1901); J. Lleonart i A. Ribera, primera versió catalana de Lohengrin (Mallorca, 1905); 4 Marià Pidelaserra a la Sala Parés de Barcelona (1902); 5a. Exposició Internacional de Pintors Impressionistes a Barcelona (1907); 5 Isidre Nonell; Xavier Nogués (nova caricatura periodística); 6 Línia autòctona: Gabriel Alomar a l’Ateneu Barcelonès (1904); Tarragona (1908); Vilafranca del Penedès (1910); introduïda pel pintor uruguaià Rafael Barrades (1912); 1r. Manifest a Catalunya (1902); 7 Picasso, Les senyoretes d’Avinyó (1907); 1a Exposició Cubista (Galeries Dalmau, 1912); Carles Salvador, Les avantguardes al País Valencià (1928); 8Francis Picabia i altres exiliats a Barcelona: amb J. Dalmau, revista “391” (agost, 1916); Gran Exposició Dadà (Galeries Dalmau 1922); 9 J.V. Foix 1925; Salvador Dalí (1926, 1a. exposició a París 1929); 1928-30, 2n. Manifest Surrealista (“Hèlix”, “l’Amic de les Arts”); 10 Le Corbusier a Barcelona (pla Macià, 1932-33); 11 Torres-Garcia: Construccions decoratives (1934).

L’altra gran tendència cultural del moment va ser el modernisme. El concepte, contraposat al tradicionalisme de la Renaixença, ja havia estat utilitzat el 1884 a les planes de la revista barcelonina “L’Avenç” (1881-85 i 1889-93). L’empresa, tal com la descrigué un dels seus principals promotors, Jaume Massó i Torrents (1863-1943), va englobar molts projectes: va fer un gran esforç per a normalitzar el català, sobretot l’escrit (primers treballs de Pompeu Fabra), i per a apropar-se a tot el que significava una cultura oberta, antieclesiàstica i antitradicionalista, explícitament el que es feia per Europa (empremta de Jaume Brossa o Pere Coromines). Van ser introduïts Wagner, Ibsen, Proudhon, Maeterlinck, Nietzsche, Spencer, Schopenhauer, Tolstoi, Baudelaire i Zola, entre d’altres. Va ser, també, una plataforma de consolidadó dels postulats estètics i literaris en voga: el naturalisme, el simbolisme, el vitalisme (labor de crític de Raimon Casellas) i la nova estètica representada per Santiago Rusiñol i magnificada a les Festes Modernistes de Sitges (1892-99). El conjunt va obrir un àmbit de debat i modernització de la teoria del catalanisme i de la seva evolució cap a postulats clarament nacionalistes (reflexions d’Alexandre Cortada, etc.). Igualment va fomentar el refinat Art Nouveau, de seguida orientat cap a l’exaltació de les formes de vida burgeses i urbanes, la qual cosa representà la gran florida de l’arquitectura (Lluís Domènech i Montaner) i de les arts decoratives.

Al País Valencià, amb aquest corrent tan heterogeni, s’hi pot identificar Josep Martínez i Ruiz (Azorín) (1873-1967), tot i que calgui relacionar-lo fonamentalment amb la cultura castellana; també el musicòleg Eduardo López Chávarri (1875-1970). Però, d’entre tots, destacà l’alacantí Gabriel Miró i Ferrer (1879-1930): al marge del seu valor com a novel·lista, convé destacar la profunda crítica de la societat provinciana del seu país, que en la ficció és representada per la localitat d’Oleoza (Oriola).

A Catalunya, la figura més representativa del món cultural del començament de segle era Joan Maragall i Gorina. A l’Ateneu Barcelonès, M. dels Sants Oliver el 2 d’abril de 1912 va fer una nota necrològica en la qual reflectia molt bé la força de la influència de Maragall: hi acabava demanant, fins i tot, l’existència d’un poble digne d’ell, disposat a seguir el seu mestratge. Maragall va saber aportar a les classes mitjanes barcelonines un sentit d’obertura cultural que fins aleshores només es concebia en els cercles més esquerrans i radicals. De fet, es va convertir en el prototip d’intel·lectual a la francesa, d’aquells que des de la representativitat professional incidien en l’opinió pública. Les primeres campanyes moralitzadores de Maragall es remuntaven al 1893, després de l’impacte, damunt la ciutat, de la cèlebre bomba del Liceu, que ell presencià en directe. Però no va ser fins a la guerra colonial que va assolir un ampli ressò, tot lligant el vell regeneracionisme del “pessimisme ibèric” amb el nou d’inclinació catalanista. Maragall va saber fixar una bona part de l’aparell conceptual i fins i tot mític sobre el qual descansaren les formulacions pràctiques del catalanisme polític: Catalunya regeneradora d’una Espanya prostrada; la Paraula Viva i tot el complex d’elements amb què forçava el catalanisme a lligar-se a les realitats concretes i a una modernització identificada amb Europa; la necessitat de superar el “trágico conflicto”, és a dir, d’arribar al punt en què pogués conviure l’obligatorietat que Catalunya tenia de salvar-se com a poble, amb la participació activa en la salvació de l’Estat espanyol.

A partir de 1903-04, Maragall va exercir aquest paper de definidor de la vida pública i política catalana amb vertadera autoritat; en bona part li provenia del fet que no va estar mai lligat a cap diari ni a cap opció política concreta i exclusiva. El moment culminant va arribar amb l’anàlisi dels fets i els comportaments mantinguts durant la Setmana Tràgica i les seves conseqüències més directes; articles com ara L’església cremada o La ciutat del perdó, aquest darrer no publicat però àmpliament conegut, es van convertir en veritables crits de denúncia contra els dèficits de fons que evidenciava Catalunya, com també contra la curtedat de mires d’alguns sectors burgesos que, amb la seva intransigència amb les classes populars, no feien altra cosa que retardar la solució dels problemes i la consolidació d’una situació moderna.

De Solidaritat Catalana al 1914, passant per la Setmana Tràgica

Aquest món cultural en transformació es va haver d’adaptar a la dinàmica política general. Molt especialment a la que girava entorn de Barcelona, perquè presentava uns trets de major modernitat i originalitat. Els primers quinze anys del segle es poden subdividir en tres quinquennis quasi regulars a la ciutat. El primer quinquenni vingué determinat per la irrupció política i la consolidació social del republicanisme i del catalanisme, i, en menor grau, per la represa dels esforços de l’obrerisme per assolir una forma organitzativa general com les que havia assajat amb la Primera Internacional. En les eleccions generals del maig del 1901 i en les municipals del novembre del mateix any, els catalanistes de la nounada Lliga Regionalista i els republicans de la Unión Republicana, que començava a liderar Alejandro Lerroux, van desbancar la vella política oficial que depenia de Madrid. L’impacte dels primers catalanistes a les Corts va anar molt més enllà de la seva força numèrica. Les intervencions d’Albert Rusiñol i Prats sobre el regionalisme i les del doctor Bartomeu Robert i Yarzábal sobre la necessitat de concedir autonomia administrativa i un concert econòmic a Catalunya, van trasbalsar la política espanyola i van crear expectatives que el nou corrent arrelés entre les forces vives catalanes.

L’obrerisme i, explícitament, la qüestió social van continuar essent temes essencials, ja que possibilitaven la mínima estabilitat política, sobretot quan la societat donava senyals d’un dinamisme creixent. És per aquest motiu que l’onada de vagues, iniciada al final del 1901 i que culminà en la vaga general del febrer del 1902, va tenir repercussions molt fondes i variades. A les Corts espanyoles, tot just iniciat el conflicte barceloní, es va desenvolupar un ampli debat on totes les forces polítiques es van pronunciar i van actualitzar el vell tema de la revolta catalana i de les responsabilitats que hi podia tenir el govern. Lerroux hi digué, amb el seu proverbial radicalisme verbal, que els fets representaven una “llaga que supura”, reactivada constantment per la mala actuació del govern. Però a l’interior de Catalunya, les vagues i la seva brutal repressió (12 morts, 44 ferits, multitud d’empresonats, deportats, molts centres clausurats, acomiadaments massius, etc.) van tenir efectes més concrets: la fractura entre el món burgès i el popular i obrer encara es va fer més gran i radical. En els ambients obrers es va dir que la repressió i el lerrouxisme havien estat els grans neutralitzadors i retardadors de la moderna organització obrera. En els sectors conservadors l’alarma va ser molt gran: les organitzacions patronals es van radicalitzar, es van crear comitès de Defensa Social, es va mirar d’aconseguir el suport dels sectors més tradicionalistes de l’Església, etc. Dins la Lliga Regionalista aquestes posicions trobaren ressò en la figura del seu president A. Rusiñol i, a partir d’aleshores, s’inicià un procés clar de dretanització i l’allunyament dels nuclis més liberals, afins al republicanisme catalanista. L’escissió definitiva es va produir el 1904 amb motiu de la visita d’Alfons XIII i Antoni Maura a Barcelona. A l’Ajuntament, Francesc Cambó va desoir les recomanacions oficials del partit i va trencar el boicot amb un breu parlament molt reivindicatiu, que sembla que va molestar molt el monarca.

El segon quinquenni va estar presidit per l’eclosió del moviment de Solidaritat Catalana i per la fixació política del catalanisme i el republicanisme. Solidaritat Catalana va ser el nom que va prendre el moviment de repulsa envers l’assalt, per part d’uns militars de la guarnició de Barcelona, al novembre del 1905, a les redaccions de la revista satírica “Cu-Cut!” i del portaveu regionalista “La Veu de Catalunya”. Però, sobretot, Solidaritat va ser el moviment polític aglutinat contra l’actuació del govern liberal, presidit per Segismundo Moret, davant els fets de Barcelona: la ràpida aprovació d’una llei especial (la Llei de Jurisdiccions, que no s’abolí fins a la Segona República) que castigava tot atac contra la “pàtria” i els seus símbols.

El punt culminant de Solidaritat Catalana es va produir en el moment en què els parlamentaris catalans van abandonar en bloc les Corts amb motiu de l’aprovació d’aquella llei tan implícitament anticatalanista. A Barcelona s’organitzà un comitè executiu de Solidaritat, el principal animador del qual va ser Cambó. El 20 de maig de 1906 va organitzar un gran acte de rebuda (la Festa de l’Homenatge) als parlamentaris catalans, que presidí el vell Nicolás Salmerón. L’èxit va ser total: per sota de l’Arc del Triomf de Barcelona van desfilar unes 200 000 persones, xifra excepcional, donat el caràcter eminentment polític de la convocatòria, en una ciutat que feia ben poc havia superat el mig milió d’habitants. J. Maragall va poder parlar d’un veritable “alçament” i el catalanisme cregué haver retrobat el front unitari i la massa social que li donés suport. La impressió es va confirmar en les eleccions del 1907, en què les candidatures solidàries van triomfar tot derrotant les lerrouxistes antisolidàries. A més, les seves propostes semblaven despertar l’electorat urbà, tradicionalment abstencionista, i acomplir, així, el vell somni participatiu dels programes regeneracionistes: el 1905, a Barcelona, havien votat només el 29% dels electors; el 1907, el 60%.

Coincidint amb l’èxit de Solidaritat es van produir, com a mínim, tres fets que van acabar de donar relleu al moment: el primer, la formulació inicial del noucentisme polític; el segon, el mateix 1907, l’elecció d’Enric Prat de la Riba com a president de la Diputació de Barcelona, fet que va permetre que l’acció institucional del catalanisme ampliés considerablement l’horitzó pressupostari i de competències; el tercer, la coincidència de la recuperació de la Lliga amb el denominat “govern llarg” d’A. Maura. El polític conservador mallorquí va centrar el seu mandat en l’intent de revitalitzar el sistema de la Restauració. Ho va plantejar en el projecte de llei d’administració local, sobre la base de dignificar el sufragi, revitalitzar la vida municipal i possibilitar les mancomunitats municipals i provincials i modernitzar els mecanismes político-administratius del país.

La coincidència implícita entre Maura i Cambó al Parlament va ajudar a precipitar la crisi interna de Solidaritat. Els sectors més liberals (independents, federals, republicans catalanistes agrupats al voltant d’”El Poble Català”, etc.) no van tolerar el protagonisme dels regionalistes, especialment de Cambó, ni tampoc la possibilitat que el moviment acceptés postulats típicament tradicionalistes (com la substitució parcial del sufragi universal pel corporatiu). Més enllà, la Lliga no dubtava a consolidar la seva posició política i electoral amb mètodes que recordaven els del vell caciquisme. L’oposició de la Lliga al Pressupost Extraordinari de Cultura de l’ajuntament de Barcelona (1908) i la mort del líder solidari N. Salmerón van acabar de precipitar la crisi. Al mes de desembre, els lerrouxistes tornaven a recuperar-se electoralment i iniciaven un període de gran violència anticatalanista i antiobrerista. El mateix 1908, Lerroux va crear el Partit Republicà Radical i, enlluernat pel seu nou èxit a Catalunya i pel suport tàctic que va rebre al País Valencià, pretengué estendre’s en el conjunt de la política espanyola. Aquest fet marcarà l’inici de la davallada del lerrouxisme com a organitzador de masses.

Abans, però, el protagonisme de Lerroux encara va sobresortir en els fets de la Setmana Tràgica del juliol del 1909. Els esdeveniments d’aquesta setmana (a vegades denominada també Sagnant, o Roja) van marcar profundament la política catalana: la Lliga es va ensorrar electoralment i no va començar a recuperar-se fins als anys 1911-12; el desprestigi de Prat de la Riba semblà per moments irreparable: hom arribà a relacionar-lo amb l’onada repressiva que va seguir els fets, i que personificà (aquí i arreu d’Europa) l’afusellament del pedagog lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia. Finalment, al Parlament espanyol, l’ensulsiada del maurisme va acabar de minar la capacitat d’actuació que havia caracteritzat la primera irrupció de Cambó a la política catalana i espanyola.

Però, més enllà de l’anècdota concreta, allò que caracteritzà aquest tercer quinquenni va ser el desconcert, els replantejaments i les incerteses. Per un moment, el republicanisme catalanista (a partir de l’abril del 1910 agrupat en la Unió Federal Nacionalista Republicana presidida per Pere Coromines) va semblar que recuperava l’espai electoral que deixava la crisi de la Lliga. Però, al cap i a la fi, es veié forçat a acceptar el pacte electoral que oferí el Partit Radical (pacte de Sant Gervasi, març del 1914), amb la qual cosa retornaren les contradiccions internes i les escissions. A la nova generació republicana, la dels Antoni Rovira i Virgili, Francesc Layret i Foix, Lluís Companys i Jover Alfred Pereña i Reixachs, Marcel·lí Domingo i Sanjuán, Santiago Valentí i Camp, entre d’altres, no els quedà més remei que col·laborar en el ventall institucional dirigit pel regionalisme i esperar una nova oportunitat de formular una oferta catalanista d’esquerres: de fet, aquesta no arribà fins al març del 1931, amb la creació de l’Esquerra Republicana de Catalunya de Francesc Macià i Llussà.

Durant tot aquest període, un dels grans mals de l’esquerra catalanista fou no saber presentar un programa de govern, concret i alternatiu al de la Lliga. Aquesta formació, tot i la indiscutible crisi electoral, va saber aplegar un bon equip de professionals (sobretot agrupats a la Joventut Nacionalista de la Lliga). Cambó parlà d’una nova fase del “catalanisme constructiu” i Prat de la Riba de l’“escola de la Lliga”. Tot plegat culminà el 16 de maig de 1911 en una sessió de la Diputació de Barcelona on es demanà la constitució d’una mancomunitat de les províncies catalanes. Pel juliol es reuní una comissió de les quatre diputacions per redactar-ne les bases i al desembre foren presentades al govern que presidia José Canalejas. Cambó, el 8 de maig de 1912, va tornar a les Corts i aquell mateix estiu realitzà importants intervencions en “defensa de les mancomunitats”. Es tractava d’un estímul per a la comissió parlamentària que discutia el projecte, de la qual formaven part Pere Coromines i Alfons Sala i Argemí.

No sense fortes oposicions i, sobretot, gràcies a la pressió que exercí Canalejas, el projecte que facultava les mancomunitats va ser aprovat el 17 d’octubre a les Corts. Aleshores calia superar el tràmit del Senat, però el 12 de novembre Canalejas fou assassinat, amb la qual cosa l’aprovació definitiva s’ajornà fins al 18 de desembre de l’any següent. Calgué redactar l’estatut (aprovat per reial decret del 26 de març de 1914) pel qual s’havia de regir el nou organisme català i procedir a la definitiva constitució oficial de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest acte es produí el 6 d’abril d’aquell any. Mancaven quatre mesos perquè esclatés la Gran Guerra, amb la qual s’havia de cloure definitivament tota una etapa històrica.

Cultura i política: el catalanisme noucentista

Un dels elements que palesen de manera més clara els canvis que s’estaven produint en el si de la societat catalana fou el catalanisme noucentista. No és estrany, doncs, que el seu origen es localitzés a la Catalunya urbana, concretament a Barcelona, l’àmbit més sensible a les transformacions. Tanmateix, entre els teòrics del corrent molts eren de fora de Catalunya: mossèn Alcover, Gabriel Alomar, Joan Estelrich, entre d’altres. En el capítol dedicat a Eugeni d’Ors en els Homenots (Primera Sèrie, 1958), Josep Pla no s’estigué de destacar aquest caràcter urbà del noucentisme: “Eugeni d’Ors hauria estat inconcebible sense una gran ciutat. Barcelona és la capital de tots els nostres defectes i de totes les nostres gràcies, i en aquest sentit, Xènius fou un producte d’aquestes contradiccions.”

Així, doncs, prenem el concepte de catalanisme noucentista com el conjunt d’idees i proposicions posades en funcionament des del 1904-06 per un nucli en el qual de seguida va sobresortir el ja esmentat Eugeni d’Ors i Rovira (1881-1954), i que des de l’inici es va subordinar a la política catalanista que inspirava Prat de la Riba. Els primers passos d’aquest noucentisme (el pensament adaptat al nou-cents, al nou segle) van ser fonamentalment inconnexos; en cap sentit se’l pot considerar com un corpus tancat d’idees. En el fons, reflectia la preocupació d’uns quants intel·lectuals barcelonins (amb contactes evidents amb l’estètica modernista) per donar forma, coherència i unitat d’acció a un pensament de crisi, amb necessitat d’enfrontar-se a les tensions que provocava el creixement de la gran ciutat. Raimon Casellas no s’estigué de dir-ho el 1907: el cosmopolitisme és el signe més evident d’aquest “Renaixement”. La significació d’aquest noucentisme inicial no s’allunyava gaire de la que volgueren tenir els conservadors nacionalistes francesos sorgits de la crisi de l’afer Dreyfus, o de l’espectacular florida del modernisme conservador italià, que s’expressava a través de revistes com les florentines “Leonardo”, “Il Regno” o “La Voce”. Els catalans van entendre-ho així; i d’Ors va arribar a explicitar-ho, i comunicà als primers representants del corrent un grau de confiança que superava les forces reals de què disposaven.

Aquests noucentistes no van dubtar a declarar-se joves (contraposats a les velles maneres de veure i valorar les coses); positius (contraposats als decadentismes de la fi de segle); arbitraris (convençuts de la pròpia vàlua i, en funció d’ella, predestinats a l’acció i la influència públiques); classicistes (referits amb orgull a les essències culturals pròpies, identificades al límit amb Grècia i la Mediterrània); civils (adaptats a la vida de la ciutat, l’àmbit que es contraposa a la ruralia i que es considera rector dels processos humans); i, com a culminació, imperialistes (ja que consideraven l’imperialisme la fase culminant de tot nacionalisme complet, la manifestació suprema d’una autoconfiança que els permetia superar les estretors del vell regeneracionisme vuitcentista).

Com la resta de corresponents sud-europeus, el noucentisme es va caracteritzar per una grandiloqüència verbal, un èmfasi i sovint una petulància molt grans. Part de la responsabilitat va recaure en la personalitat de l’iniciador, E. d’Ors: va arribar a ser proverbial la seva predisposició a afegir complexitat a les afirmacions que considerava massa lineals i entenedores. El fet contrastava amb l’afirmació que el seu mètode era l’”heliomàquia”, és a dir, el combat per la llum amb què des del segle XVIII la intel·ligència lluitava contra la ignorància i el fanatisme de les ombres. Al marge d’aquestes característiques personals, molt fortes, el d’Ors inicial va ser un fenomenal adaptador del pensament europeu modern a la realitat i a les possibilitats catalanes. Aquesta influència orsiana es feu més persistent en triar l’article curt periodístic com a principal vehicle quotidià d’exposició de les seves teories. Ens referim al “Glosari” que, després d’una curta etapa a “El Poble Català” i aviat amb el pseudònim de Xènius, va desenvolupar a “La Veu de Catalunya” des de la primavera del 1906. Des d’aquesta tribuna, d’Ors va voler crear conscientment un grup compacte, va donar des de bon començament vertaderes patents de noucentisme a persones, institucions i iniciatives de tota mena, va pretendre d’imposar una nova sensibilitat i estendre la idea que l’intel·lectual havia d’abandonar la “torre de marfil” per a incidir professionalment en la configuració de la moderna societat catalana. De seguida va ser seguit per un nucli que no va parar de créixer: Josep Carner i Puig-Oriol, Jaume Bofill i Mates, Josep Maria López-Picó, Francesc Sitjà i Pineda, Emili Vallès, Ramon Rucabado, i també Josep Pijoan o Raimon Casellas, etc.

La història del corrent cultural i polític noucentista va ser paral·lela a la del mateix catalanisme polític, i es pot dividir en tres grans períodes: un d’inicial, eufòric i fonamentalment improvisat, que girà al voltant de Solidaritat Catalana; un segon, més cautelós, en el qual es va fer la definició més acabada del corrent, i situat en l’onada de replantejaments que seguiren l’esclat de la Setmana Tràgica; i, finalment, un darrer, en el qual es produí la principal irradiació temàtica i geogràfica, però en què ja s’apreciaren les primeres crítiques i necessitats de revisió interna, i que va arrancar el 1915, fruit dels enormes efectes produïts per la Gran Guerra.

La plataforma periodística que va representar millor el noucentisme fins a la Gran Guerra va ser “La Cataluña”. Va començar a aparèixer l’octubre del 1907 i s’escrigué en castellà perquè pogués ser un vehicle d’expansió del nou esperit regenerador català per la resta d’Espanya. Joves intel·lectuals com Ramiro de Maeztu o el mateix José Ortega y Gasset no dubtaren a declarar-s’hi identificats; de vegades, va semblar que s’inspiraven en els catalans per a les seves iniciatives, com en proposar, l’any 1913, la Liga de Educación Política Española. “La Cataluña” va representar un bon vehicle del nou estatisme noucentista, força obert i permissible amb les heterogeneïtats ideològiques (hi col·laboraren assíduament els catalanistes republicans, per exemple) i una finestra oberta al conjunt de la cultura occidental. L’impacte de la Setmana Tràgica en va fer variar la significació: els noucentistes més idealistes van restar astorats, desconcertats. El moralista Rucabado, a una setmana dels fets, declarava que “es todo un Ideal el que ardió. Sois vosotros, eres tú, amigo o hermano, soy yo mismo, lo que han quemado”. Quinze dies més tard, però, ell mateix donava una consigna que E. d’Ors no trigà a teoritzar: “La Ciudad ha sufrido una herida disforme y horrenda, pero, ¿no oyes su corazón latir? ¡Recomienza!”.

Aquest “recomençament” (que a la revista s’explicità al gener del 1911) va identificar un corrent més específicament conservador que l’inicial. Va aplegar una joventut menys jove, més cautelosa, que s’identificà amb valors com la serenitat, l’equilibri, el treball, la perseverància, la consciència i l’austeritat. Una generació d’especialistes que “en vez de arrojarse a la política clásica española se lanza al estudio y al trabajo, inicia, crea, se mueve y hace obras, tiende sin cesar a aumentar el número de trabajadores, a perfeccionar el trabajo hecho y a hacer que influya en la vida y en el mejoramiento real de nuestro pueblo”. El noucentisme s’identificà amb la tasca institucional del catalanisme, i va seguir la inspiració de Josep Pijoan i Soteras, el qual el 1907 afirmava que “en aquest rebullir incessant de Catalunya es comença a sentir la necessitat de tenir institucions modernament organitzades per a la cultura”.