Observacions finals

El treball que el lector té ara a les mans vol, des d’un principi, sostreure’s a la linealitat de les històries més tradicionals. Ja en començar aquesta introducció hom posava com a meta l’anàlisi i la descripció comparada de la societat dels Països Catalans des d’una perspectiva interdisciplinària. Això s’assoleix en combinar els diferents nivells de lectura que hom pot apreciar en l’obra: el dels capítols principals, el dels textos complementaris amb què s’enriqueixen o que n’eixamplen l’abast, i el relacionat amb la il·lustració, que es prolonga en els textos més llargs a peu de pàgina.

Primerament, el nivell que assenyala la successió dels grans capítols. Aquests es distribueixen regularment en quatre grans parts: “Els de ciutat i els altres”, “Les tensions socials com a signe dels temps”, “A cada poble son govern”, i, finalment, “L’home que ha de treballar i jugar”: una adaptació del concepte orsià, que si més no testimonia l’enorme pes que el noucentisme tingué en aquest primer terç del segle XX. Cap capítol no retreu la voluntat de valorar separadament els grans grups, classes o sectors en què es distribueix la població, com tampoc d’explicar separadament les grans institucions on s’agrupen. L’eix és donat per l’anàlisi dinàmica de les conjuntures amb què la societat s’hagué d’enfrontar, què en pensava, què elaborava i com hi vivia. La lògica general del discurs, però, caldrà buscar-la en l’explicació d’aquesta línia de progressió que ha centrat aquest capítol d’introducció que ara acaba: l’aparició d’una societat moderna i de masses que agredeix els sistemes de vida més tradicionals, emmarcada dins un període europeu i mundial determinat pels desequilibris, les tensions i els radicalismes.

Un segon nivell de lectura és assenyalat pels textos que completen internament els grans capítols. A través d’ells hom podrà acostar-se a casos concrets que il·lustren el discurs principal, que l’eixamplen territorialment o que el contrasten des d’òptiques que normalment es troben analitzades per separat: la política amb la literatura, l’empenta institucionalitzadora amb el procés de normalització lingüística, la renovació científica amb l’agricultura o la diversificació industrial, la consolidació urbana amb les polèmiques estètiques, etc. Alguns textos complementaris poden ser alguna vegada il·lustracions comentades, la qual cosa assenyala el valor instrumental i de contrast que s’ha volgut donar a l’apartat gràfic.

El tercer nivell està relacionat, precisament, amb aquest capítol dedicat a la il·lustració. A part el seu valor intrínsec, l’element gràfic sovint es complementa amb uns textos a peu de pàgina força llargs. En ells, el lector podrà trobar-hi anàlisis de conjuntures, explicacions monogràfiques de corrents o institucions i força biografies que il·lustren tot l’ímpetu que els individus confereixen a les agrupacions i als moviments col·lectius.

És evident que una distribució i ordenació com la que presentem ha provocat buits i mancances de tota mena. El més important de tots afecta l’abast territorial. Els esquemes explicatius i no descriptius a vegades fan molt difícil la suma de casos. La diversitat, sempre enriquidora, en aquest esquema acabaria fent difícil entendre l’eix de progressió. L’existència d’una frontera als Pirineus, forçant a banda i banda lògiques polítiques, institucionals i culturals tan diferents (sobretot en una etapa en què els estats volen disciplinar les seves masses), a vegades ha fet que la juxtaposició d’explicacions pugui esdevenir quasi forçada.

Cotxe, Igualada, 1905.

AHCI

Tot amb tot, el lector té a les pàgines que segueixen una explicació raonablement matisada del procés de transformació de la societat dels Països Catalans durant el primer terç del segle XX: del que representa la modernització dels cicles demogràfics i de la forçada redistribució geogràfica de la població; del procés d’urbanització que permet entendre per què a Catalunya pot consolidar-se una urbs com Barcelona i als altres indrets no; de tot el pes que continua tenint el món agrari i de l’heterogènia resposta que dona a les agressions i transformacions que provenen del món industrial i urbà.

Lligat a aquests canvis sustentadors del que hom coneix com la moderna societat de masses, en la resta del llibre s’analitzen les respostes que dona la societat, les formes d’acomodament, les institucions de què se serveix per a fer-los front, els conflictes que els acompanyen o que els expliciten: és per això que es parla de les tensions com una de les característiques del temps, unes tensions que comprenen els règims laborals, l’aparició de la dona a l’esfera pública, els índexs creixents de violència (institucionalitzats per la primera dictadura del segle) o, entre altres, la mateixa guerra social que esclata a la postguerra mundial. Igual que passa amb la violència, els sistemes polítics es van haver d’adaptar als canvis; però, més enllà, van ser els instruments de fer política, els comportaments polítics i la relació mateixa de l’individu amb la política els qui en sortiren profundament trasbalsats.

Refineria de petroli, Barcelona, “Comercio Internacional”, 1926.

AC / G.S.

Finalment, és evident que la presència de tants canvis, l’exigència d’aquesta nova vivència col·lectiva de les masses als nuclis urbans, en espais cada cop més ben intercomunicats, havia d’acabar per modificar les necessitats, els comportaments, la producció i el consum cultural i artístic, la utilització del temps, els gustos… I, això, tant en l’esfera individual com en la col·lectiva. La darrera part del llibre incideix primordialment en aquests aspectes: posa un especial èmfasi en els aspectes educatius per la importància que van tenir dins el catalanisme, però també, d’altra banda, per la seva enorme capacitat per a mostrar-nos els canvis, en aquell punt on, en les societats més pobres, la utopia arriba a les masses.