Primer embarcament aeri de fruita lleidatana exportada a Alemanya, Lleida, J. Gómez Vidal, 1960.
AJGV
Durant els anys seixanta i setanta, les plantacions de fruita dolça, sobretot pomes i peres, s’estengueren pels perímetres de regadiu del Segre, la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el Cinca. La comarca del Segrià va ser el nucli central d’aquesta difusió, de manera que el seu paisatge agrari, és a dir, els tipus de conreus, va canviar espectacularment. Aquest procés és un bon exemple de com la progressiva urbanització de la població i l’augment del seu poder adquisitiu poden arribar a incidir sobre els cultius de les explotacions.
La concentració de població a l’àrea metropolitana de Barcelona va crear un ampli mercat per a la fruita de Lleida. De fet, més del 80% de la producció comercial s’hi adreçava. Alhora, mentre les remuneracions percebudes pels treballadors van anar augmentant progressivament, diversos avenços en les tècniques de conreu retardaren l’increment dels costos de producció i, de retruc, dels preus. En efecte, si hom analitza el quocient entre el preu de la fruita —segons els valors mitjans anuals dels preus en origen de les varietats de poma golden i starking i de pera llimonera— i el salari dels operaris del sector de la construcció entre el 1963 i el 1980, es pot constatar un augment general del poder de compra dels salaris respecte de la fruita fresca. Ara bé, en aquest procés és possible distingir dues etapes. Durant una bona part dels anys seixanta, els preus de les pomes i les peres restaren estables a l’alça i, conjuntament amb l’augment de les remuneracions, es va produir un ràpid descens de la raó preus/salaris. Amb la crisi econòmica, però, la situació canvià a causa de l’estancament de les retribucions. En qualsevol cas, la fruita dolça penetrà profundament en els mercats i els hàbits de consum urbans i, en conseqüència, la comarca del Segrià, amb condicions fisiogràfiques favorables per a la fructicultura, va patir una massiva substitució de conreus. En efecte, si al final de la dècada del 1950 hi havia unes 3 300 ha de fruiters, el 1982 ja se’n comptabilitzaven més de 25 000.
Els anys seixanta, moltes terres dedicades a prats i pastures foren reconduïdes cap als cereals i els fruiters. Pel que fa a la categoria dels herbacis, la proporció entre els cereals, els conreus industrials i el farratge (alfals) va canviar en favor d’aquests últims. Així, mentre que l’any 1964 els cereals, preferentment el blat, representaven el 80% d’aquests conreus, l’any 1982 no superaven el 60%. El canvi més important, però, es va experimentar en l’àmbit dels conreus llenyosos: la fruita dolça passà de representar-ne gairebé el 60% l’any 1964, a quasi el 95% el 1982. La resta dels llenyosos (ametllers i oliveres) va quedar marginada a les partides de secà. En termes relatius, els anys seixanta foren els del boom de la fruita dolça, ja que la superfície que ocupava va créixer un 30%. Aquesta evolució accelerada es frenà durant els anys setanta —amb un ritme d’augment a l’entorn del 10%—, perquè els alts preus de la fruita de l’any 1969 foren seguits per una etapa de grans oscil·lacions amb tendència a l’estancament, de manera que, en termes constants, els preus de la fruita no milloraren.
L’opció de molts agricultors en favor del conreu fruiter, tot abandonant altres cultius que representaven una mitjana menor d’ingressos nets per hectàrea, va ser un factor determinant per a la millora de les expectatives de continuïtat de les petites explotacions segrianenques. En efecte, entre el 1962 i el 1982, el nombre d’explotacions menors de 10 ha va baixar d’un 9% al Segrià, mentre que ho va fer de més d’un 30% a tota la regió lleidatana.