Del boom demogràfic a l’envelliment de la població

Taxa de creixement demogràfic anual i evolució de la població absoluta. 1960-1981.

L’evolució de la població dels Països Catalans durant el període 1960-81 mostra un perfil molt peculiar. Es tracta d’un cas únic, que comprengué un decenni —el dels seixanta— amb unes taxes de creixement semblants a les dels continents africà i asiàtic, i que va ser qualificada com d’explosió demogràfica, i un segon període, el quinquenni 1975-81, que tingué unes taxes molt més suaus. Això indicava una tendència que en la dècada dels vuitanta es consolidà i que s’acostà al creixement zero. Tanmateix, l’evolució que es produí en aquests vint-i-un anys no afectà de la mateixa manera cadascun dels territoris que integren els Països Catalans. A excepció de la Franja de Ponent, que presentà un creixement negatiu, tota la resta de territoris —Catalunya, País Valencià, illes Balears, Catalunya del Nord i Andorra— tingueren creixements importants, tot i que amb intensitats i perioditzacions diverses. No cal dir que el pes demogràfic de Catalunya (54,6% del total de la població dels Països Catalans l’any 1960 i 56% el 1981) i del País Valencià (34,8% el 1960 i 34,2% el 1981) determina l’anàlisi global de la població dels Països Catalans.

La causa d’aquesta profunda transformació fou la combinació de tres factors demogràfics —mortalitat, fecunditat i saldo migratori—, que van donar als Països Catalans un creixement de població sostingut extraordinàriament elevat.

Entre el 1960 i el 1981, el nombre d’habitants de Catalunya augmentà el 42%, i passà dels 3 800 000 als 5 900 000, amb uns ritmes de creixement diferents i unes pautes de localització de la població diverses, segons els quinquennis. Així, la dècada dels anys seixanta fou el moment en què Catalunya experimentà el major creixement demogràfic de la seva història. Els 3 885 693 habitants del 1960 esdevingueren 5 658 860 l’any 1975, amb un increment absolut d’l 773 167 habitants. Les Taxes de Creixement Anual Acumulatiu (TCAA) foren molt elevades —2,67‰ anual en el primer decenni i 2,25‰ en el tercer quinquenni— i si s’haguessin mantingut haurien fet que la població catalana es doblés cada vint-i-cinc anys.

El principal factor de creixement fou la immigració, tant per l’aportació directa d’habitants — 952 273 migrants— com per les transformacions que ocasionà en l’estructura d’edats de la població catalana, tot provocant un rejoveniment. Aquest rejoveniment, malgrat que l’arribada d’adults joves només compensà els efectes de la disminució del nombre de naixements durant la Guerra Civil, dugué a un importantíssim augment dels naixements: 1 411 182 durant aquests quinze anys. L’augment de la natalitat fou conseqüència directa d’un increment notori de la nupcialitat, que es va fer més intensa i precoç en aquest període, i es va veure afavorida pel canvi d’estructura descrit. Juntament amb aquesta tendència de la natalitat, els guanys que es donaren pel descens de la mortalitat feren ressaltar més les tendències a l’alça del moviment natural. El creixement d’aquest moviment va ser tan important que en el quinquenni 1965-70 ja fou superior al creixement migratori fins aleshores hegemònic.

En el període 1975-81 s’inicià un canvi radical en l’evolució de la població catalana. Catalunya començà a capgirar la seva tendència demogràfica, el seu creixement explosiu. Així, la Taxa de Creixement Anual Acumulatiu es reduí del 2,25‰ del període 1970-75 al 0,85‰ en el quinquenni següent, alhora que la distribució territorial dels creixements iniciava tènuement el trencament amb la dualitat del territori català —elevat creixement o pèrdues considerables— i apareixien noves línies de poblament més desconcentradores. Entre el 1970 i el 1981 es modificà la tendència secular a la concentració de població a Barcelona i el seu entorn —fins l’any 1970 a la primera corona metropolitana i a la segona corona metropolitana el 1975— i, amb força menys intensitat, a l’aglomeració urbana de Tarragona-Reus, el litoral i les capitals comarcals. Però cal destacar que, tot i la importància dels canvis —alguns de tendència, d’altres només de reducció d’intensitat—, els creixements que es produïren foren, en xifres absolutes, d’una magnitud inferior a les del període 1960-75.

Al País Valencià, l’increment de la població fou espectacular: els 2 480 879 habitants de l’any 1960 es transformaren en 3 646 765 el 1981. Aquesta fou una etapa de ràpida urbanització, en la qual les ciutats i les zones industrialitzades guanyaren pes, mentre se suavitzava l’augment de població en les zones amb agricultura de regadiu i l’interior es buidava. En la dècada dels anys setanta, i especialment en el darrer quinquenni, el País Valencià esdevingué la zona amb major dinamisme demogràfic dels Països Catalans, tot mantenint una elevada capacitat d’absorbir moviments migratoris. Sens dubte, llur diversificació econòmica, la important presència de petites i mitjanes empreses, amb una producció majoritàriament adreçada al consum i l’exportació, i un gran desenvolupament de l’economia submergida en foren alguns dels principals factors explicatius.

La població de les illes Balears va augmentar en aquest període estudiat més d’un 39%, i així va passar d’uns 440 000 habitants l’any 1960 a més de 650 000 el 1981, fet que cal destacar si es té en compte que fins a la primera d’aquestes dates les Illes havien estat una àrea emigratòria. Aquest important creixement es fonamentà en la immigració, provinent sobretot d’Espanya, atreta pel boom turístic illenc. És aquesta dependència del fenomen turístic la que explica la immigració a les Illes, des de la dècada dels seixanta. Aquesta dependència turística també es reflectí en la importància de l’estacionalitat, tant pel que fa a la població activa del sector terciari com a la mateixa població turística, cada cop més nombrosa. La ràpida transformació d’una comunitat que de tenir un important pes de l’economia rural va passar a estar basada en el turisme va comportar una forta sotragada en la societat illenca. Alhora, cal destacar també la dualitat, demogràfica i de poblament, entre la costa i l’interior.

Andorra és el país on s’ha produït la major taxa de creixement —7,4‰—, tot passant de significar el 0,12% de la població dels Països Catalans l’any 1960 al 0,33% el 1981. Aquest creixement exponencial de la població va tenir lloc en la dècada dels seixanta, i implicà una transformació sense precedents de les estructures econòmiques i demogràfiques d’aquest país pirinenc. En la dècada dels setanta s’observà una certa suavització d’aquesta tendència arran de l’adopció per part de les institucions andorranes d’una política d’immigració més restrictiva.

La Franja de Ponent és l’única regió dels Països Catalans que ha patit una recessió demogràfica constant i d’una intensitat considerable. L’absència de qualsevol procés industrial, la crisi del món rural i la forta atracció de Barcelona foren les causes de la seva profunda decadència.

La Catalunya del Nord presentà en el període tractat unes taxes de creixement positives, similars a les de les illes Balears i el País Valencià. Tanmateix, tot i que les magnituds, en termes absoluts, són molt més reduïdes, cal destacar, com a tret característic de la Catalunya sota administració francesa, el doble joc dels moviments migratoris. D’una banda, la immigració provinent de tot l’Estat francès, en la seva majoria jubilats, però també individus en edat activa, que entre el 1968 i el 1975 representaren el 18% de la població nord-catalana, i, de l’altra, l’emigració de joves nord-catalans —un 12% durant el mateix període— cap a la França industrialitzada, com a conseqüència de la inadaptació de la formació dels joves a les condicions econòmiques del seu propi país, que esdevingué cada cop més lligat al sector turístic i de serveis sanitaris.

El creixement natural: la dualitat territorial

L’any 1975 va constituir un punt de ruptura en l’evolució de la població catalana i va marcar una clara frontera entre dos períodes ben diferenciats. Si els Països Catalans passaren de poc més de set milions d’habitants el 1960 a gairebé més de nou milions i mig quinze anys més tard, a partir de l’any 1976 s’entrà en una situació d’estancament demogràfic, i el 1981 s’assolí la xifra de 10 668 349 h.

La raó d’aquesta ruptura de l’evolució demogràfica dels Països catalans cal cercar-la en els forts canvis que experimentaren els dos components demogràfics que afecten l’evolució i l’estructura de les poblacions: el creixement natural i el creixement migratori.

El moviment natural de la població està constituït per dos grans fluxos, els naixements i les defuncions, és a dir, la incorporació i la pèrdua de població per raons biològiques. La diferència entre aquests dos fluxos origina el creixement natural de la població. El moviment migratori és resultat de les entrades i les sortides que es registren entre la població d’un territori.

Als Països Catalans, l’evolució del creixement natural entre els anys 1960 i 1981 va estar determinada pels canvis esdevinguts en la natalitat i, en menor grau, en la mortalitat.

Des del 1960 fins al 1981, l’evolució de la mortalitat va tenir un paper força positiu, ja que va anar decreixent, tot frenant la caiguda que s’havia produït en el creixement natural. Es pot observar per al conjunt dels Països Catalans com la taxa bruta de mortalitat —l’indicador més senzill per a analitzar aquest fenomen demogràfic, a través del qual es relaciona el nombre de defuncions d’una població en un període determinat amb la seva població total—, va anar descendint tot i la incidència que va tenir l’augment de la proporció de vells pel total de la població. L’any 1981, crida l’atenció l’alta taxa bruta de mortalitat del País Valencià, el 8,51% —enfront del 7,81% de Catalunya—, que a més també era lleugerament superior a la de l’Estat espanyol.

Al mateix temps que van anar baixant els nivells de mortalitat, l’esperança de vida en néixer va augmentar, i es donà, alhora, una diferenciació entre sexes, que resultà favorable a les dones. Si l’any 1960 la població femenina gaudia a Catalunya d’una esperança de vida en néixer de 73,18 anys i de 76,38 el 1975, per contra, el sexe masculí tenia una esperança de vida de 68,51 i de 71,33 anys en les mateixes dates. Les raons d’aquestes diferències entre sexes són múltiples i cal cercar-les en factors d’ordre biològic i genètic, però, sobretot, en els relacionats amb l’entorn, el medi ambient i l’estatus de vida.

L’eliminació de la selecció natural que exercien la mortalitat infantil i les malalties infeccioses ha permès d’arribar a edats avançades a generacions cada cop menys seleccionades, és a dir, generacions que presenten una menor resistència a la mort. Alhora, també s’ha produït, per la mateixa raó, una disminució de la mortalitat per selecció genètica, gràcies a l’aplicació de tractaments basats en els avenços mèdics. Però malgrat que tots aquests factors han contribuït a millorar la qualitat de vida, n’hi ha d’altres que ho han fet en sentit negatiu: l’augment d’accidents de circulació —perceptible, particularment, en la mortalitat dels joves de sexe masculí—, la deterioració del medi ambient; la sobrealimentació i, en menor mesura, l’alcoholisme, el tabaquisme i l’increment del nombre de suïcidis i de morts violentes.

En canvi, si s’analitzen les diferències territorials de la taxa bruta de mortalitat, s’aprecia que aquesta presentava unes grans oscil·lacions a causa de la influència de la proporció de persones d’edat avançada en el conjunt de cada població. Les taxes més altes de mortalitat van correspondre a les comarques dels Pirineus, a les vitivinícoles de l’interior de Tarragona i a les àrees rurals de les terres de Lleida, tant les de Catalunya com les de la Franja de Ponent. Aquestes foren les zones més afectades pel despoblament rural i les que patiren un procés d’envelliment més accentuat. En canvi, les taxes de mortalitat més baixes es van localitzar a les zones que van rebre més immigració durant el període 1960-75, i que tenien, en conseqüència, un menor percentatge de gent més gran de 64 anys: els municipis entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona, és a dir, en conjunt, tota l’àrea més urbanitzada dels Països Catalans.

Evolució del nombre de naixements. 1960-1981.

La natalitat va seguir una trajectòria un xic diferent de la de la mortalitat. Durant els anys seixanta i fins a mitjan setanta es va produir un augment del nombre de naixements, que s’incrementaren any rere any fins al voltant del 1975, que van començar a davallar arreu dels Països Catalans fins a arribar a un dels nivells més baixos de l’Estat espanyol i d’altres regions del sud d’Europa. A Catalunya, el nombre màxim de naixements es va registrar l’any 1974 amb uns 113 000 nascuts, mentre que al País Valencià i a les Illes aquest màxim es donà dos anys més tard, amb 67 000 i 11 000 naixements, respectivament.

L’alta fecunditat dels Països Catalans fou una conseqüència de la conjuntura socioeconòmica, que va potenciar enormement la nupcialitat, augmentant la proporció de casats i reduint l’edat d’entrada al matrimoni fet que, per tant, va afavorir la concentració d’un gran nombre de naixements en un període curt de temps.

Però aquesta dinàmica demogràfica va començar a canviar arreu dels Països Catalans cap a la meitat del 1975, i Catalunya en fou la pionera. La reducció del nombre de naixements va tenir com a conseqüència un declivi de la natalitat de la població, tal com ho reflecteix l’evolució de les taxes brutes de natalitat: Catalunya passà del 19,15‰ l’any 1970 al 12,94‰ el 1981; les illes Balears, comunitat que tenia els nivells de natalitat més alts l’any 1970, amb el 20,30‰, passaren al 14,25‰ deu anys més tard. En canvi, el País Valencià, malgrat que el descens de la taxa bruta de natalitat començà a produir-se ja al final de la dècada dels seixanta, l’any 1981 era el territori que tenia la taxa més alta, amb el 15,11‰.

Entre els factors pròpiament demogràfics que van intervenir en el descens de la natalitat, cal destacar la caiguda i el retard de la nupcialitat, i també la reducció de la fecunditat, és a dir, la disminució del nombre de fills per dona. Així, Catalunya tenia l’any 1975 un Índex Sintètic de Fecunditat (la suma de les taxes específiques de fecunditat per edat en tot el període reproductiu, és a dir, el nombre de fills que una dona tindria al llarg de la seva vida reproductiva si experimentés les taxes de fecunditat del període a cada edat) de 2,72 fills per dona, i cinc anys més tard aquest es va situar per dessota del nivell de reemplaçament —2,1 fills per dona—. L’índex mostra la fecunditat que ha d’assolir cada generació, per tal que el nombre d’efectius es mantingui constant al llarg del període, amb uns determinats nivells de mortalitat i de fecunditat. La reducció de la fecunditat és producte de la voluntat de disminuir el nombre de fills o, si més no, d’ajornar el moment de tenir-los, és a dir, de retardar l’edat mitjana de la maternitat.

Malgrat que el descens de la fecunditat i de la nupcialitat ha estat un fenomen generalitzat arreu del món industrialitzat, i que en molts països europeus s’inicià abans de la crisi econòmica, als Països Catalans va coincidir amb l’inici de la davallada econòmica dels anys setanta, i afectà en major mesura els grups d’edat entre els 20 i els 30 anys —més sensibles a la conjuntura econòmica, tan desfavorable per a l’ocupació juvenil— que són els que van veure més minvada la seva fecunditat.

A més a més, tampoc no s’han de perdre de vista els efectes produïts per una major incorporació de la dona en el mercat laboral —i en llocs cada cop més qualificats—, la qual cosa va ajudar a millorar la situació econòmica de les famílies. No obstant això, aquest augment de l’activitat femenina repercutí en una disminució del nombre de fills.

En sentit contrari, cal tenir en compte altres factors, com ara els canvis en l’estructura per edats de la població o l’evolució de la fecunditat fora del matrimoni, perquè van contribuir a moderar la davallada de la natalitat. Un d’aquests factors fou el lleuger augment de la proporció de dones en edat fèrtil, ja que els grups en edat de procrear van ser —i seran— les generacions més nombroses, arran del boom demogràfic que es va produir als Països Catalans durant el període situat entre els anys cinquanta i mitjan setanta.

L’altre factor que s’ha de tenir en compte és la fecunditat extramatrimonial, que a partir dels anys vuitanta va començar a tenir més importància, a causa de l’augment de les parelles de fet. Si bé les xifres són baixes comparades amb les d’altres indrets d’Europa —l’any 1975 els països nòrdics tenien un 10% de naixements fora del matrimoni—, a partir del 1975 la proporció de fills nascuts fora del matrimoni sobre el total de naixements es disparà i començà a augmentar als Països Catalans. Així, des d’aquella data la fecunditat extramatrimonial de Barcelona era del 3,63% —l’índex més elevat—, la del Principat de Catalunya del 2,19% i la d’Espanya del 2,03%. Aquesta fecunditat va créixer tant en adolescents com en mares adultes a conseqüència dels nous canvis en la concepció de la família. Les possibles divergències territorials no van ser degudes a una diferent davallada de la natalitat, ja que aquesta va ser homogènia arreu dels Països Catalans, sinó al fet que foren el resultat d’una determinada estructura d’edats i d’un comportament matrimonial concret, fruit de la immigració rebuda durant les dècades del 1950 i 1960, ja que aquesta comportà l’arribada d’una alta proporció de joves en edat de procrear i de persones casades. Així, es va donar una gran correspondència entre immigració i alta natalitat, i entre emigració i baixa natalitat. S’ha de parlar, doncs, de la fecunditat diferencial dels immigrants que, malgrat ser poc important —almenys en un primer moment—, semblava que era més alta que la dels nadius, tot i que aviat va seguir les mateixes pautes.

La taxa de creixement natural, com a conseqüència de la trajectòria seguida per la natalitat i la mortalitat, va patir una disminució generalitzada a tot el territori dels Països Catalans a partir dels anys setanta. Així, per exemple, l’any 1970 la taxa de creixement vegetatiu a les illes Balears era del 9,15 ‰ i del 5,96‰ deu anys més tard. El mateix va succeir a Catalunya, on del 10,82‰ el 1970 es passà al 5,13‰ l’any 1981, tot convertint-se en la comunitat que va reduir més dràsticament el seu creixement. Contràriament, com ho demostren les xifres, l’any 1981 el País Valencià va tenir un creixement natural més positiu, del 6,60‰.

La davallada del creixement vegetatiu va ser més notable en aquelles zones més urbanes, com les àrees metropolitanes que partien d’uns nivells molt elevats l’any 1975, ja que havien estat el lloc de destinació preferent de les onades immigratòries dels anys seixanta i el començament dels setanta.

L’evolució que va seguir el creixement natural no va ser deguda, doncs, només a una variable, sinó a un conjunt de factors que van interrelacionar-se. Els més destacats van ser la crisi econòmica, els canvis en el comportament nupcial i en la concepció de la família i el nou estatus de la dona. Totes aquestes transformacions demogràfiques poden explicar-se a través dels profunds canvis sociològics i culturals que van afectar —i que afectaran— les relacions entre els sexes i les generacions i, en conseqüència, la família.

Els moviments migratoris: aportació gegantina i concentració espacial

La importància dels moviments migratoris rau en el fet que han estat una de les claus per a explicar l’evolució de la població dels Països Catalans durant aquest segle. Fins i tot, quan la importància numèrica del saldo migratori dels Països Catalans va disminuir —com en el quinquenni 1975-81—, els moviments migratoris mantingueren la seva importància com a element redistribuïdor de la població a l’interior dels Països Catalans.

Procedència de la població immigrada a Catalunya. 1960-1981.

Si bé la immigració apareix com el tret demogràfic més característic de la població catalana, cal tenir present que aquesta afectà, amb diferents intensitats i etapes, cadascun dels territoris dels Països Catalans. Totes, amb l’excepció de la Franja de Ponent que fou una zona clarament emigratòria al llarg de tot el període estudiat, eren àrees immigratòries. Catalunya i Andorra presenten les taxes d’immigració més elevades, tot i que en el darrer quinquenni se suavitzaren notablement. El País Valencià mostrà taxes positives més suaus que Catalunya en els primers períodes, tot i que posteriorment s’anaren fent més importants. Les Illes tingueren també durant l’etapa 1960-81 taxes positives, igual que la Catalunya del Nord, si bé en aquesta eren més reduïdes que les de la resta de la nació catalana.

L’anàlisi dels moviments migratoris es realitza a partir de dues aproximacions. D’una banda, la naturalesa de la població, és a dir, el lloc de naixement. De l’altra, els saldos migratoris —la diferència entre el creixement real i el natural de la població—. Cal tenir present, però, que aquest darrer mostra exclusivament el volum de pèrdues o guanys de població d’una àrea determinada. Per tant, el seu nivell, com a resultat de la diferència entre entrades i sortides, no pot confondre’s o no ha de coincidir necessàriament amb la intensitat de la mobilitat de la població.

A Catalunya, l’any 1975 va significar un punt de ruptura en molts dels indicadors demogràfics, entre els quals cal destacar l’evolució dels moviments migratoris. Durant els vint-i-un anys que van del 1961 al 1981, el saldo migratori va ser fortament positiu, ja que va representar gairebé un milió net de migrants (1961-65: 354 162; 1966-70: 366 280; 1971-75: 231 831 i 1976-81: 35 372), la qual cosa va permetre, juntament amb l’alta natalitat, mantenir unes taxes elevades de creixement de la població.

Per quinquennis, els màxims saldos migratoris corresponen a la dècada dels anys seixanta, amb uns guanys de més de 350 000 persones/quinquenni, mentre que en l’etapa 1971-75, els guanys minvaren fins a les 230 000 persones. Aquests quinze anys foren un període de forta industrialització i creixement de l’economia catalana i d’inici dels processos de terciarització, que van provocar increments en la demanda de mà d’obra, fenomen que alhora va coincidir en el temps amb el despoblament de les àrees rurals del conjunt de l’Estat espanyol.

A partir del 1975, l’inici de la crisi econòmica es va traduir en una forta reducció del saldo migratori positiu, que només va ser de 35 000 persones entre el 1975 i el 1981, fet que anticipà l’efecte negatiu que el període més dur de la crisi tingué sobre les migracions.

En el quinquenni 1976-81, l’anàlisi dels saldos migratoris per edats mostra que foren les edats centrals, entre els 25 i els 54 anys, les que van tenir saldos migratoris negatius, mentre que les edats extremes, és a dir, els menors de 24 anys i els majors de 55 anys, els tingueren positius. Els saldos migratoris negatius representen poca població, en nombres absoluts, al voltant de 26 000 persones. L’emigració en aquestes edats s’ha relacionat habitualment amb un cert fracàs dels migrants, en no trobar la manera de millorar el seu nivell de vida en relació amb el que tenien en el seu anterior lloc de residència, però també es pot vincular als canvis de residència provocats per la mobilitat funcional respecte del lloc de treball.

La rellevància dels moviments migratoris implicà un canvi important en l’origen dels habitants de Catalunya. Així, l’any 1960 els habitants nascuts a Catalunya constituïen el 62,7% de la població, fet que denota la importància de les migracions dels anys vint. Tanmateix, l’any 1970 el percentatge dels nascuts a Catalunya es va reduir al 57,08% —mínim històric—, mentre els oriünds d’Andalusia representaven, de lluny, el col·lectiu més nombrós —21,59% del total de la població catalana—. De fet, els immigrants d’aquesta etapa reberen el qualificatiu popular d’andalusos, com succeí els anys vint amb els murcians, per la percepció ciutadana de la seva importància numèrica. Els nascuts a la resta dels Països Catalans significaven el 2,4% de la població. L’any 1981, el percentatge dels nascuts a Catalunya augmentà i va arribar al 63,76%, com a conseqüència de l’important creixement natural. Els nascuts a Andalusia continuaren essent el grup més important, tot i que el seu pes es reduí al 16,07%. Els nascuts a la resta dels Països Catalans significaven l’1,85%.

L’anàlisi de la mobilitat a Catalunya l’any 1981 —és a dir, l’estudi del conjunt de persones que durant el període 1970-81 van canviar de residència i que el 1981 residien a Catalunya—, mostra nivells elevats. Destaca, en primer lloc, la immigració interna —la provinent de la mateixa Catalunya—, amb 420 019 individus (53%). El segon grup en importància fou el dels immigrants provinents d’Andalusia, amb 140 689 persones (18%). La immigració vinguda de la resta dels Països Catalans, amb 16 665 efectius, significà només el 2,1%. Pel que fa a l’emigració, destaca novament i encara més la interna, que amb 420 019 emigrants representava un pes relatiu del 74% dels moviments emigratoris. Com a segon grup cal esmentar l’emigració cap a la resta dels Països Catalans, amb un volum de 54 278 persones (10%).

Procedència de la població immigrada. País Valencià. 1960-1981.

Al País Valencià, l’estudi dels moviments migratoris palesa la rellevància d’aquests en l’important creixement de la població valenciana. Durant el període 1960-81, el saldo migratori va ser fortament positiu, ja que va representar una aportació de 549 600 nous valencians. L’estudi, en detall, de l’evolució dels saldos migratoris mostra que els nivells més alts van correspondre a la dècada dels anys seixanta, amb un guany de més de 302 700 persones, i al primer quinquenni dels setanta, amb 174 200. A partir del 1975, tot i l’inici de la crisi econòmica, que es traduí en una reducció del saldo migratori positiu de 72 700 persones entre el 1975 i el 1981, el País Valencià disposà de més capacitat que Catalunya per a atreure migrants, com a conseqüència de la seva dinàmica econòmica. Alhora, la distribució territorial dels moviments migratoris mostra també, com en el cas de Catalunya, una dualitat entre el litoral i el rerepaís. Així, les comarques alacantines apareixen com les més dinàmiques, mentre que les castellonenques presenten augments més reduïts.

La composició de la naturalesa dels habitants del País Valencià es modificà en aquest període. El 1960, el 80,84% de la població valenciana era nascuda al País Valencià, percentatge molt superior al que es donava a Catalunya i lleugerament inferior al de les illes Balears. L’any 1970, el percentatge dels nascuts al País Valencià es va reduir al 65,26%, i els nascuts a Castella-la Manxa, amb un 8,22%, constituïen el grup més nombrós —fet força destacable si es té en compte que tant a Catalunya com a les Illes aquesta posició era ocupada pels nascuts a Andalusia—. Els nascuts a la resta dels Països Catalans significaven l’1,03% de la població valenciana de l’any 1970. El 1981, el percentatge dels nascuts al País Valencià dins el total de la població augmentà fins al 74,78%. El grup més nombrós continuava essent el dels nascuts a Castella-la Manxa, que es reduí, però, al 7,96%. Finalment, els nascuts a la resta dels Països Catalans constituïen l’1,23% de la població.

L’anàlisi de la mobilitat al País Valencià l’any 1981 mostra nivells també molt importants. Destaca, en primer lloc, la immigració interna, que amb 184 479 individus provinents del mateix País Valencià significava el 44% del total. La procedent de l’estranger, amb 51 823 persones (13%), denota la importància creixent dels europeus que, atrets per les condicions del país, fixaven la seva residència definitiva en terres valencianes. La immigració de la resta dels Països Catalans, amb 22 808 incorporacions, representava el 5% de la mobilitat per immigració. Cal destacar també l’emigració interna, amb 184 479 efectius (77%), i l’emigració cap a la resta dels Països Catalans, amb 15 404 persones, que significava un 5% del total.

Procedència de la població immigrada. Balears. 1960-1981.

A les Illes, l’evolució dels moviments migratoris mostra un estret lligam amb el desenvolupament de la indústria turística i amb el procés accelerat de terciarització de la societat balear. En aquests vint-i-un anys, el saldo migratori registrà una aportació de gairebé 150 000 nous illencs. L’estudi en detall indica que en la dècada dels anys seixanta, amb un saldo migratori positiu de 73 700 persones, les illes Balears apareixien ja com una zona immigratòria. El turisme no tan sols va poder frenar l’èxode cap a àrees més industrialitzades, especialment Catalunya, sinó que va convertir les Illes en una àrea d’atracció de mà d’obra. En el primer quinquenni dels anys setanta es van mantenir els creixements, i el saldo migratori obtingué uns guanys de 45 400 aportacions. A la clara opció turística de l’economia balear li calia nombrosa mà d’obra. A partir del 1975, tot i la suavització de les tendències de creixement a causa del context general recessiu, el saldo migratori va ser positiu, amb poc més de 28 300 nous illencs.

El percentatge dels nascuts al propi país era a les Illes un dels més elevats del conjunt dels Països Catalans. Així mateix, si a Catalunya i al País Valencià els percentatges més reduïts de nascuts al propi país s’assoliren el 1970, en el cas de les Illes no s’aconseguiren fins el 1981. Les Illes presentaven el 1960 un percentatge de nascuts al propi país del 86,4%, proporció que es va reduir al 78,4% l’any 1970. El col·lectiu més nombrós era el dels andalusos, el 7,65% del total de la població de les Illes, i els habitants nascuts a la resta dels Països Catalans constituïen el 3,11%. L’any 1981, el percentatge dels nascuts a les Illes representava el 73,19%, en canvi els nascuts a Andalusia i a la resta dels Països Catalans augmentaren fins el 9,65% i el 3,78%, respectivament.

L’estudi de la mobilitat a les Balears l’any 1981 mostra també fenòmens remarcables. Des de la perspectiva de la immigració cal esmentar el fet que, tot i ser el grup més important, la immigració interna tingué un pes molt menor que el registrat a Catalunya i al País Valencià, ja que amb 21 253 individus significava només el 30% del total. Destaca també el grup dels immigrants provinents de l’estranger, 9 480 persones, la qual cosa palesa la importància de les Balears com a lloc de residència habitual per a molts europeus. La immigració procedent de la resta dels Països Catalans assolí a les Balears el màxim nivell, amb 10 243 persones (13%). Pel que fa a l’emigració, molt menys important que la immigració, cal destacar l’emigració interna, que significava el 53% del total. El segon grup en importància, i a distància, era l’emigració cap a la resta dels Països Catalans, que amb 8 845 individus constituïa el 13% de les emigracions d’aquest període i mostra l’existència d’un espai nacional de mobilitats residencials.

Mobilitat demogràfica segons el cens del 1981.

La immigració també tingué un paper fonamental en l’espectacular creixement de la població andorrana. Andorra fou, en aquest període, un dels països europeus amb més proporció d’estrangers en el conjunt de la seva població. Així, l’any 1962 la població de nacionalitat espanyola, amb 7 064 residents, significava el 62,2% del total. L’any 1972, tot i augmentar la seva aportació —14 035 persones—, va disminuir el seu pes relatiu fins el 60,8%, a causa de les aportacions de migrants d’altres nacionalitats i, en menor grau, a la revifalla del creixement natural. L’any 1982, el nombre de migrants de nacionalitat espanyola assolí la xifra de 23 423 persones, el 49,5% de la població andorrana. Les comarques lleidatanes que envolten Andorra han estat, des de sempre, les principals subministradores de mà d’obra, seguides d’altres indrets dels Països Catalans. Els immigrants procedents d’Andalusia i de Galícia són els més nombrosos entre els que provenen d’Espanya. L’altre grup important de residents a Andorra, encara que en una proporció molt menor respecte dels espanyols, era el de nacionalitat francesa. Provinents, sobretot, dels departaments dels Pirineus Orientals, l’Erau, l’Alta Garona, París, l’Aude i la Gironda van anar augmentant gradualment la seva presència a Andorra —407 el 1962, 1 484 el 1972 i 4 009 el 1981—. Cal destacar també, durant la dècada dels setanta, l’arribada d’immigrants d’altres nacionalitats, especialment portuguesos, que representaven l’any 1982 el 17% del total de la població andorrana.

A la Catalunya del Nord els dos fluxos migratoris són presents amb força. En primer lloc, cal destacar la immigració provinent de tot l’Estat francès, integrada per persones de la tercera edat, però també per població activa. Entre el 1968 i el 1975, el 18% de la població de la Catalunya del Nord era immigrada, mentre que el 12% —majoritàriament joves— se n’havia anat. D’una banda, doncs, una bona part dels immigrants són jubilats atrets pel clima i les condicions del Migdia i pel sistema francès de nomenament de funcionaris, que afavoreix els habitants del nord de l’Estat, però, de l’altra, la inadequació de la formació dels joves a les necessitats econòmiques i socials de la Catalunya del Nord n’ha provocat l’èxode i la vinguda d’actius francesos que responen millor a les demandes de la societat nord-catalana. S’han de considerar també entre els immigrants els 15 000 repatriats d’Algèria entre els anys 1962 i 1968. El principal efecte d’aquests fluxos migratoris fou un envelliment notable de la població. Entre el 1975 i el 1982 l’emigració va disminuir, arran d’un canvi en la mentalitat dels joves, ja que la crisi i les difícils condicions de treball eren gairebé les mateixes arreu de l’Estat francès. D’altra banda, si bé el nivell d’immigració ha restat positiu, la naturalesa d’aquests immigrants ha canviat. Els nous arribats a la Catalunya del Nord són originaris de regions franceses allunyades, mentre que abans predominava la immigració procedent d’àmbits més propers, com les regions occitanes.

L’estructura per edats: la clau de volta de les dinàmiques demogràfiques

Estructura de la població per sexe i edat. 1981.

L’estructura demogràfica d’una població i la seva dinàmica estan íntimament relacionades, ja que les característiques estructurals depenen de l’evolució anterior del moviment natural i del moviment migratori, però alhora les estructures per edats incideixen sobre l’evolució futura dels moviments demogràfics, especialment sobre el creixement natural. D’aquesta manera, l’estructura per edats de la població dels Països Catalans recull en cada moment la dinàmica observada anteriorment amb relació a la natalitat, la mortalitat i les migracions.

La piràmide per edats de la població dels Països Catalans ha anat registrant diferents modificacions al llarg del període 1960-81. Si s’observa la piràmide d’edats, tant per al conjunt dels Països Catalans com per a cada un d’ells, s’aprecia com l’elevada natalitat va provocar l’aparició de generacions nombroses entre el 1960 i el 1975, la qual cosa va dibuixar per a aquest període una base força ampla en la piràmide. El resultat d’aquest fenomen va ser un rejoveniment constant i molt notable de l’estructura per edats, a causa del ràpid increment de la natalitat, i per tant, un augment de la proporció de joves i un lleu creixement de la proporció de vells.

En canvi, les transformacions principals en l’estructura per edats de l’últim quinquenni —1975-81—, van comportar una forta reducció de la base de la piràmide, a causa de la davallada de la natalitat originada per la disminució de la fecunditat —cosa que afectà el primer grup d’edat, és a dir, la població infantil de 0 a 4 anys— i, a més, l’augment d’efectius en el capcer de la piràmide, fruit de l’increment de l’esperança de vida, que va provocar l’arribada de generacions plenes a aquestes edats, tot accelerant el progressiu envelliment de la població.

No obstant això, també hi ha altres factors que cal tenir en compte, en especial els moviments migratoris. Aquests poden alterar, i de fet ho van fer durant els anys seixanta i setanta als Països Catalans, l’estructura per edats de la població. La immigració acostuma a rejovenir la població, no tan sols per l’aportació de població jove en edat de treballar, sinó també per l’augment de la nupcialitat i de la natalitat. Aquests corrents migratoris van produir un procés de despoblament en les àrees més rurals i d’antiga tradició industrial i una concentració de la població en les zones més urbanes, més industrials i més turístiques d’arreu dels Països Catalans, i generaren grans disparitats en les estructures demogràfiques —és a dir, des de poblacions d’estructura molt jove fins a poblacions extremament envellides—. Així, per exemple, l’any 1975 la proporció de joves a Catalunya oscil·lava entre el màxim del Baix Llobregat —el 31,4%— i el mínim del Pallars Sobirà, amb tan sols el 17,2%. El mateix va succeir amb el percentatge de vells, que assolí el nivell màxim, el 20,4%, a la comarca del Priorat.

Si s’analitza l’evolució de la població dels Països Catalans per grans grups d’edat —joves, adults i vells— durant aquests vint anys, també es constaten les diferents transformacions que va anar patint.

La proporció de joves —població menor de quinze anys—, va créixer de manera ininterrompuda per l’efecte de la recuperació de la natalitat. Així, l’any 1960, Catalunya tenia el 23,0% de població jove, i al cap de deu anys aquesta xifra havia augmentat fins el 25,6%. El mateix es va constatar al País Valencià —que del 24,6% passà al 27,0%—, i a les illes Balears, comunitat que tenia la menor proporció de gent jove —del 21,3% el 1960 al 24,6% el 1970—. En canvi, aquestes xifres van anar minvant al llarg dels anys setanta. Així, l’any 1981 Catalunya era l’àrea dels Països Catalans que havia reduït més dràsticament la seva població juvenil, ja que no arribava al 25%, xifra que tampoc no s’assolia a les illes Balears. El País Valencià, per la seva banda, superà el 26,0% de joves, tot acostant-se a la mitjana de l’Estat espanyol, que oscil·lava a l’entorn del 27,5%.

La població adulta —que en termes demogràfics és la població compresa entre els 15 i els 64 anys— es mantingué més o menys estable al llarg d’aquests’ vint anys, tot i que va patir una lleugera baixada cap als anys setanta arreu dels Països Catalans, per a tornar a créixer durant l’últim quinquenni a les Illes i al País Valencià, mentre que a Catalunya continuava minvant. A Andorra es troba la major proporció d’aquest col·lectiu, que l’any 1981 representava al voltant del 75% de la població.

Mentrestant, el grup d’edat corresponent a la població vella —és a dir, la població més gran de 65 anys— es va anar incrementant lentament durant el període 1960-81, tot i que fou cap al final dels anys setanta que començà a prendre més importància. Les Illes, amb el 12,71% de població vella l’any 1981, són una de les zones on aquest grup d’edat ha estat més elevat en el transcurs d’aquests vint anys, a causa del gran nombre de persones de la tercera edat, sobretot de nacionalitat europea, que s’hi han instal·lat, atretes per les favorables ofertes turístiques i pel bon clima. En contraposició, aquest grup de població és el menys rellevant a Andorra.

Les àrees que van rebre més migració durant aquest vintenni van ser les zones on l’envelliment demogràfic es va accentuar més tardanament, com el cas d’Andorra o les àrees més urbanes del País Valencià i de Catalunya. Per contra, les zones més castigades per l’emigració van ser les que van augmentar abans la proporció de població en edat avançada. Així, per exemple, les comarques més envellides de Catalunya es localitzen principalment als Pirineus (excepte la Vall d’Aran i la Cerdanya) i a les terres d’agricultura de secà de les províncies de Lleida i de Tarragona, i al País Valencià, a les comarques de Castelló.

Segons el que s’ha afirmat més amunt, es podria concloure que l’envelliment demogràfic és un fenomen quasi exclusivament rural, tot oblidant la problemàtica de l’envelliment de la població en les àrees més urbanes. Si s’analitzen les dades del municipi de Barcelona es constata que aquest és un dels llocs on es presenta una major densitat de població de la tercera edat. De fet, les majors concentracions de població gran es troben als barris antics de totes les ciutats.

Tots aquests canvis en l’estructura d’edats de la població, si es compara amb la de l’Europa comunitària, permeten constatar que tant la població dels Països Catalans com la de l’Estat espanyol són joves. Òbviament, aquestes transformacions han començat a incidir en la societat i han generat un gran ventall de demandes, des del camp de la sanitat o el de l’educació fins al del treball i el del lleure. La resolució de totes aquestes demandes serà en el futur una qüestió més important que les possibles implicacions que pugui tenir l’envelliment sobre l’oferta potencial de treball i sobre la relació entre la població treballadora i la dependent econòmicament.