Canvis socials i societat industrial

Al llarg de les dècades dels seixanta i setanta, l’estructura social dels Països Catalans va sofrir unes fortes transformacions econòmiques i laborals que obriren el camí cap a la consolidació de la societat industrial, amb certes peculiaritats degudes a la manca d’un marc democràtic. Tanmateix, al final del període s’endevinava l’inici d’una nova fase, anomenada postindustrialista o de capitalisme avançat, que va comportar grans reestructuracions en l’àmbit econòmic i laboral i també importants transformacions politicosocials, però que va coexistir amb una profunda crisi econòmica.

Els factors econòmics i polítics incidiren en la naturalesa dels grups socials i en les xarxes de relacions i van configurar identitats col·lectives basades en la nova divisió social del treball. Però, alhora, els nous grups i les noves relacions condicionaren els canvis econòmics i polítics i permeteren el desenvolupament de les formes de desigualtat típiques del capitalisme, sense els pal·liatius que l’estat de benestar havia introduït a d’altres països. Les noves formes de vida —sobretot pel que fa al treball i al consum— no van implicar una distribució igualitària d’oportunitats, tot i que per a força gent significaren la superació de la misèria ancestral. Aquestes noves formes de vida van canviar força ràpidament per a grups molt amplis de població, a causa de la crisi econòmica que va iniciar-se cap a la meitat de la dècada dels setanta. Però, de fet, aquest procés no afectà només les condicions materials de vida o la nova estructuració dels grups socials —les classes de la societat industrial—, sinó que també va donar pas a noves formes de pensar, valorar i actuar, que estaven vinculades a les noves formes de produir, consumir i relacionar-se, i tot plegat constituí un substrat sense el qual les vides quotidianes de les persones són difícils d’entendre.

Possiblement, aquests canvis i el seu significat es reflecteixen millor en el món del treball que en cap altre àmbit. La situació laboral de les persones i de les famílies influí força en la seva posició social i també en les seves condicions de vida, tot i que no de manera absoluta. El gènere i l’edat hi tenen igualment un paper fonamental, i també cal tenir en compte altres elements com ara els estils de vida i determinades formes culturals. El caràcter complex de la societat actual no es pot explicar satisfactòriament per un sol factor, sinó que és necessari recórrer a una diversitat de dades.

Una altra qüestió que cal tenir en compte és la de les diferències o similituds entre l’estructura social catalana i l’espanyola. Pel que fa a aquest aspecte, es pot partir de la hipòtesi que els canvis que s’analitzen tendiren a produir dos efectes. D’una banda, l’estandardització de les relacions socials i de les formes de vida, que s’anaren semblant cada vegada més a les dels països desenvolupats. En segon terme, van persistir les diferències basades en les peculiaritats estructurals i les formes culturals, en particular, les que tenen a veure amb la llengua i la transmissió de pautes d’acció cultural i d’actuació política.

El context economicolaboral

La gran expansió econòmica de la dècada dels seixanta i els primers anys de la dels setanta va portar canvis molt im portants en el mercat laboral i en el treball mateix, tot i que amb diferències notables si es compara la situació de Catalunya, el País Valencià o les Illes. Si bé aquest no és l’únic factor a considerar, convé subratllar-ne alguns aspectes clau, que aclareixen el context en el qual s’establiren les relacions socials.

Cal tenir en compte tres qüestions cabdals: l’activitat, la salarització i les ocupacions. La davallada de l’activitat en el sector agrícola, amb el consegüent esperonament de la indústria i els serveis, és la tendència que més crida l’atenció. No obstant això, Catalunya era el territori menys agrari, tot i que el descens de l’activitat en aquest sector fou també important al País Valencià. Cap als anys setanta, el sector industrial era majoritari en ambdues zones; a Catalunya, aquest fet fou conseqüència d’un creixement sostingut des de mitjan segle XIX, en canvi al País Valencià la industrialització era un fenomen més recent. Per la seva banda, les Illes van mantenir una taxa més alta d’activitats agràries i de serveis, fonamentalment els relacionats amb el turisme i els de tipus personal.

Des d’una perspectiva sociològica, té més importància la intensitat de la incorporació al treball, en termes de taxa global d’activitat. Al començament dels anys seixanta, aquesta taxa era relativament alta, per sobre del 45%; després, va anar baixant durant tota la dècada, es recuperà entre el 1970 i el 1975 i tornà a caure a partir d’aquella data. Hom pot parlar, per al conjunt del període, de davallada de la intensitat en la incorporació al treball —tot i que als Països Catalans, la taxa d’activitat es mantingué per sobre de la mitjana espanyola—, la qual cosa és important tenint en compte que va ser un període destacat per la notable creació de llocs de treball. Alguns autors han explicat aquest fenomen per factors com ara l’elevació de l’edat legal per a treballar, l’establiment de la jubilació i l’allargament dels estudis, és a dir, per elements de modernització. Però als territoris estudiats, a Catalunya i al País Valencià en particular, la reducció de la taxa d’activitat global es va produir juntament amb un fort increment de la taxa d’activitat femenina, la qual cosa demostra que les dones pressionaren per entrar al mercat laboral. Aquesta incorporació de la dona és, sens dubte, una de les característiques més rellevants del treball als Països Catalans, si es compara amb Espanya.

D’altra banda, la baixa taxa d’activitat formal obliga a dirigir l’atenció envers un fenomen força destacat, l’economia submergida o informal. Algunes indústries com la tèxtil a Catalunya, el calçat i les joguines al País Valencià, a més d’una bona part dels serveis, ocuparen importants contingents de mà d’obra submergida, especialment dones, a les mateixes empreses o a domicili. L’economia submergida és rellevant perquè pot indicar que l’activitat i l’ocupació reals foren superiors als índexs que assenyalen les estadístiques, cosa que explica millor el nivell de vida del període. Per la mateixa raó, també es pot pensar que l’estructura social real no s’ajustava totalment a la formal; moltes dones treballaven sense que aquest fet quedés enregistrat, i potser a través del seu treball desenvoluparen relacions i formes d’identificació o assumiren valors diferents dels que tenien com a mestresses de casa, cosa que va repercutir en les seves actituds polítiques o de relació.

El fort desenvolupament d’aquestes dues dècades estudiades provocà un gran increment de la salarització als Països Catalans, superior, amb l’excepció de les Illes, a la del conjunt d’Espanya. Aquest procés s’endugué per davant una munió de petits propietaris, en particular del sector agrícola. Però la salarització massiva reflecteix, sobretot, la maduració de les relacions capitalistes de producció. Una salarització que va de dalt a baix en la piràmide social: des dels directius de les empreses, que hi poden tenir participació o no, fins a la mà d’obra més precària. La salarització ha estat la via d’inserció social de les noves generacions.

Finalment, l’estructura de l’ocupació sintetitza alguns dels canvis més importants que s’esdevingueren en l’àmbit del treball. Aquesta estructura fou el reflex de diversos factors socials —divisió social del treball— i tècnics —innovació tecnològica, divisió funcional—, i condicionà fortament les percepcions i els comportaments de la gent. Les transformacions bàsiques que, en un grau o altre, afectaren —en primer lloc Catalunya i en darrer terme les Illes— aquesta estructura van ser tres: la disminució espectacular de les ocupacions agràries, el sensacional augment de les industrials i el relatiu increment de les ocupacions professionals tècniques. Tanmateix, les diferències entre els territoris dels Països Catalans són notables. Al País Valencià, la disminució de les ocupacions agràries i l’increment de les industrials debilità el tradicional model agrarista de la regió; tot i que fou a Catalunya on es pot afirmar que l’agricultura va assolir el mateix pes que a Europa, alhora que Barcelona es convertia en una de les concentracions industrials més grans del continent. La diferència respecte a Espanya era notable, però les ocupacions no estaven ni de bon tros distribuïdes de manera homogènia arreu dels Països Catalans, fet que palesa la dificultat de contrastar-les amb la resta de l’Estat.

En zones com les regions metropolitanes de Barcelona i València es concentraven les ocupacions industrials, mentre que en d’altres comarques l’estructura d’ocupació no era gaire diferent de la mitjana espanyola. És a dir, el desenvolupament industrial no tan sols segregà el territori en l’àmbit estatal, sinó també al si dels Països Catalans i a cadascun dels territoris que els integren. Sovint s’ha definit la Catalunya d’aquest període com la regió més europea de la Península i, de fet, alguns dels trets abans esmentats així ho confirmarien, però d’altres evidències ho posen en dubte, com ara el nombre d’ocupacions professionals tècniques, el qual, malgrat el seu creixement durant aquest període, es mantingué extraordinàriament baix, amb valors no gaire diferents dels de la resta de l’Estat. Això s’explica pel fet que les empreses disposaven de pocs recursos humans altament qualificats i que els serveis públics no estaven prou desenvolupats. Des d’aquesta perspectiva més global, es pot parlar d’un territori amb una important industrialització, però definida encara per les ocupacions poc qualificades i força manuals —tant en la indústria com en els serveis—. De fet, una bona part del treball en aquest darrer sector incloïa serveis de tipus personal, no de les empreses, caracteritzats per la precarietat i la baixa qualificació.

Els canvis en l’estructura social

Categories socioeconòmiques. 1970-1981.

La posició laboral és el punt de partida per a la comprensió dels grups socials i permet una primera aproximació a l’estructura social. En síntesi, els canvis més importants foren el desenvolupament i la consolidació de la classe obrera industrial i el creixement i la diversificació de la petita burgesia, tant la vinculada a les noves formes econòmiques com la relacionada amb les antigues. També aparegueren les noves classes mitjanes de la modernització econòmica, s’accelerà el declivi de la petita pagesia, i l’allunyament de la classe dominant —representada aleshores tant pels capitalistes espanyols com pels multinacionals— s’accentuà encara més. Val a dir que aquests col·lectius no s’han d’entendre com a simples grups estadístics, sinó com a forces socials que es relacionaven, tot i que ho feien sota la hipoteca d’una dictadura que en sotmetia uns, en tolerava d’altres i fins s’aliava amb alguns.

Tanmateix, als territoris dels Països Catalans aquests canvis presentaven certs aspectes comuns i d’altres de diferents. El Principat, en particular la regió metropolitana de Barcelona, es consolidà com la concentració obrera per excel·lència, fet que explica tant la seva elevada conflictivitat social com també determinades aliances polítiques. A les àrees turísticament desenvolupades de les Illes aparegué la classe treballadora del sector dels serveis, un fenomen totalment nou en aquesta zona, alhora que sorgia també una altra classe obrera que basculava entre el turisme i la construcció i que, per tant, no va generar una forta identificació de grup. A València, destaca el desenvolupament de la petita burgesia, tot i que no s’ha d’oblidar el sorgiment d’una classe obrera industrial —organitzada i reivindicativa—, en particular al voltant dels grans complexos industrials de la zona: els alts forns, la construcció naval i la fabricació d’automòbils. Parallelament, hi havia un important col·lectiu de treballadors ocupat en el triangle agricultura-turisme-petita indústria, amb una identificació de classe molt difusa.

Sens dubte, les ingents immigracions cap als Països Catalans són un fenomen clau per a entendre tots aquests canvis. Aquestes immigracions van tenir lloc durant un curt període de temps, la qual cosa va significar un canvi radical, no sempre fàcil d’assimilar, en les formes de treball i de vida. A més, afectaren una part força important de població i, en essència, constituïren un procés de desruralització i salarització de centenars de milers de petits pagesos propietaris, o bé la conversió en obrers industrials o treballadors del sector dels serveis de milers d’assalariats del camp. Les immigracions significaren per als nouvinguts el començament d’una nova vida a ciutats amb importants diferències lingüístiques i culturals respecte a la seva localitat d’origen.

Les classes socials

Treballadora d’una planta tèxtil de S.A. Marcet, Sabadell, inici dels anys seixanta.

L’espectacular creixement de la classe treballadora catalana entre els anys seixanta i vuitanta tingué un doble origen. D’una banda, aquest contingent procedia de la reproducció de la classe obrera tradicional, que ja era catalana o que estava notablement integrada a partir d’immigracions anteriors, les dels anys vint. Aquest sector tenia una certa qualificació i amb freqüència manifestava algun grau de mobilitat generacional —d’obrers a empleats, contramestre o capatàs—. A més, es concentrava en alguns sectors com el tèxtil, les arts gràfiques i els petits tallers auxiliars. Però, sobretot en termes socioculturals, es tractava d’un grup que havia heretat o continuat les formes de treballar i de relacionar-se, els valors de classe i les formes d’identificació que ja existien abans, tot i que la dictadura en va fer difícil la transmissió.

L’altra part de la classe immigrant procedia, majoritàriament, del sector agrícola i de fora de Catalunya. Això significa que va experimentar, en un període molt curt, grans canvis en la forma de treballar, en el tipus de feina i en les relacions socials que se’n derivaven. Alguns autors assenyalen que aquest sector d’immigració recent va ser el més rellevant de la classe treballadora del País Valencià. Hom pot imaginar el que representava el fet de treballar en una obra o en una indústria havent estat abans petit pagès o bracer; les eines de treball i els coneixements tècnics, els horaris, el ritme de treball, la jerarquia laboral, la identificació amb els qui fan la mateixa feina, tot això havia de ser radicalment diferent. Dit altrament, la “vida quotidiana” del treball havia canviat profundament. Així, segons diverses investigacions, fou en aquest àmbit que es plantejà el primer i bàsic nivell d’integració socioeconòmica, no sols per l’acceptació de la classe obrera autòctona, sinó també per les organitzacions, aleshores il·legals, que canalitzaven aquesta integració, i pel procés de salarització mateix.

Entre les característiques que defineixen l’evolució d’aquest grup social durant el període considerat, cal parlar, en primer lloc, d’una certa diversificació d’aquesta classe treballadora, ja que de ser totalment industrial passà a ocupar-se parcialment en el sector dels serveis i es multiplicaren les categories professionals —que es diversificaren molt més entre els treballadors qualificats i els menys qualificats i entre els manuals i els no manuals—. Amb tot, cap al començament dels anys setanta es pot parlar d’una certa homogeneïtat en termes de condicions laborals i de vida. Aquest fet es reflectí en les reivindicacions que aparegueren en els convenis col·lectius, en les formes de vida —residència, barris obrers, formes de consum molt estandarditzades— i en un suport general, tot i que mesurat a causa de la situació política, a les organitzacions obreres. Amb la fi del franquisme i la reestructuració econòmica, les situacions dels treballadors es diferenciaren cada cop més, la qual cosa es traduí en una diversificació de les formes d’actuació: uns obrers donaven suport a determinats partits, d’altres militaren en sindicats i un nombrós grup es marginà de la política i de la participació col·lectiva. Aquest procés està darrere d’allò que hom ha anomenat la “desestructuració” de la classe obrera.

Les condicions salarials foren —potser amb l’excepció de les Illes— superiors a la mitjana espanyola. Això va ser degut al sector i al tipus d’empresa que predominava als Països Catalans, però també a l’existència de certes pressions reivindicatives, que van anar adquirint més consistència a mesura que el franquisme s’esgotava i quan, al final del 1975, esclataren les grans lluites socials que caracteritzaren la transició. Durant la dècada dels anys seixanta, però, el ventall salarial ja havia començat a obrir-se. Aquesta obertura va precedir l’augment de les desigualtats que tingué lloc durant la dècada següent, lligat a les respostes de les empreses davant la crisi i també a les desiguals capacitats negociadores que, col·lectivament o individualment, es van anar manifestant.

Els aspectes socioculturals foren també rellevants. Una gran part d’aquesta classe va experimentar un canvi cultural radical: les formes de vida rurals es transformaren en urbanes, l’estretor deixà pas a una certa capacitat de consum i es van fer evidents, a més, la vivència de nous costums i la presència d’una llengua diferent de la pròpia. En aquests aspectes els processos d’integració foren més lents, però tingueren consistència —més a Catalunya que al País Valencià i a les Illes—, tal com ho palesaren les grans manifestacions del final dels anys setanta —suport a l’Estatut, reivindicació del vot polític, acceptació del bilingüisme, entre altres—. El paper de les organitzacions obreres en aquest àmbit, més que no pas en el socioeconòmic, fou fonamental.

La classe treballadora va tenir un gran protagonisme en el canvi sociopolític dels darrers anys del franquisme i els primers de la democràcia. És a dir, les lluites socials del començament dels setanta, principalment a Catalunya, van influir decisivament en el pes de la classe treballadora en les aliances que encetaren la transició política. A Catalunya, les organitzacions obreres, polítiques i sindicals van assumir —juntament amb una bona part de les seves bases— la catalanitat que definia la integració sobre la fórmula de “viure i treballar a Catalunya”, la qual cosa possibilità als immigrants de mantenir altres vincles d’identificació amb les seves cultures d’origen. També cal tenir en compte en tot aquest procés la rellevància de la millora de les condicions de vida, amb importants puges salarials entre el 1973 i el 1976, que permeteren d’escurçar la desigualtat històrica respecte d’altres grups socials.

Pel que fa a la petita burgesia, se n’ha parlat sovint tot assenyalant que aquest sector, molt agraritzat, fou el responsable de l’absència de la revolució industrial i de la burgesia al País Valencià, o de l’èxit de la industrialització i del nacionalisme, en temps difícils, en el cas català. Però, en realitat, aquesta petita burgesia tradicional deixà aviat espai a les anomenades noves capes mitjanes —malgrat que amb freqüència es va reproduir en aquestes—, com a resultat dels processos de modernització política i econòmica. Aquestes capes van destacar com a gestores del capital, de la política i de les formes culturals. Durant els darrers anys del franquisme, tendiren a aliar-se amb la classe obrera en la lluita contra el règim —només cal recordar, per exemple, el paper dels col·legis professionals, de la universitat, dels intel·lectuals i de determinats mitjans de comunicació— i, posteriorment, es convertiren en protagonistes del nou rumb de la política —força professionalitzada i tecnocratitzada—, de les organitzacions econòmiques i de les institucions culturals.

Això no obstant, aquest impuls no va fer fora del poder les classes dominants tradicionals, sinó que, en tot cas, les va modernitzar. Els nivells alts de les capes mitjanes van tenir un paper destacat en aquesta modernització, ja que controlaren els processos productius, es convertiren en els professionals de la política i personificaren les noves fórmules ideologicoculturals dels mitjans de comunicació.

Aquests elements foren comuns a tots els països desenvolupats i tot el procés va ser legitimat i afavorit per una ideologia que exaltava l’individualisme, elevava l’èxit i el triomf —bàsicament l’econòmic— al nivell més alt de l’escala de valors i subordinava a la innovació tecnològica i a les suposades exigències del coneixement les necessitats i els plantejaments polítics. En el cas dels Països Catalans, i en particular de Catalunya, una part important d’aquests sectors encapçalà un nacionalisme més culturalista que, sense negar la tradicional divisa de “viure i treballar a Catalunya” com a canal d’identificació, s’interessà principalment pels recursos culturals, en especial la llengua. Això s’explica pel fet que aquestes capes foren les que més clarament es vincularen als avantatges que, en termes de poder, prestigi i simbologia, es derivaven de la llengua i la cultura específiques.

A les grans ciutats, on se situaren els centres de direcció i de poder de les àrees metropolitanes, la puixança de les noves capes mitjanes va donar un nou sentit a la idea de centre i segregació urbans. Algú ha qualificat aquestes noves capes com els “senyors” moderns de la ciutat, la qual cosa és certa des de la perspectiva dels models de vida dominants, però no ho és si es parla del poder en termes estrictes. Amb tot, seria arriscat oblidar l’heterogeneïtat inherent a aquestes capes socials i afirmar que ja existia una societat de capes mitjanes. Al contrari, continuava havent-hi una societat molt desigual i altament conflictiva —de manera latent o manifesta—, que presentava profundes divisions internes.

Tant els canvis econòmics i el tipus de desenvolupament, com també la permanència de la dictadura durant una bona part d’aquest període, permeten entendre l’evolució de la classe dominant, classe que es transformà, mentre estava immersa en un doble sistema de poder i de dominació: a escala local tenia els seus ressorts de poder, mentre que en l’àmbit espanyol s’associava, com a subordinada, als grups dominants tradicionals, madrilenys i bascos, que dirigiren el procés de canvi socioeconòmic.

A Catalunya, el sector tradicional de la burgesia econòmicament potent, anomenat “espanyolista”, era franquista i va participar de manera supeditada en la gran banca, els monopolis i les institucions econòmiques que prenien les grans decisions. El sector que es podria qualificar de “nacionalista” va intentar desenvolupar els seus propis instruments de poder econòmic, amb la voluntat d’enfortir Catalunya i de procedir a la seva recuperació política, però es tractava d’un sector econòmicament dèbil, com ho palesà el fracàs de l’entramat a l’entorn de Banca Catalana. Un tercer sector, que podria anomenar-se “modern”, acabà implicant-se més directament en els processos de canvi tecnològic, de conquesta de nous mercats, d’entrada en els sectors moderns i d’apropament a Europa —Cercle d’Economia, Jove Cambra i d’altres entitats—, és a dir, en la modernització de l’economia catalana. Aquest darrer sector, equidistant, en principi, del franquisme i també del nacionalisme, acabà aliant-se finalment amb aquest darrer, tot i que disposà de més poder polític que no pas econòmic.

Pel que fa al País Valencià, els estudiosos tendeixen a centrar el protagonisme dels canvis en un grup que continuava essent terratinent i exportador —si bé a Catalunya ja era industrial—. Aquest origen, juntament amb la fallida de la inversió dels beneficis agrícoles en la indústria, explica el fracàs de la industrialització valenciana. Quan finalment aquesta va tenir lloc, fou gràcies a una forta subordinació a l’impuls forà. En aquest sentit, J. Picó s’ha plantejat importants interrogants sobre la mentalitat de risc i d’innovació de l’empresari valencià, i ha captat millor que ningú les debilitats d’aquesta burgesia: mentalitat familiar, baix nivell de formació i poc ús de la tècnica i dels coneixements, entre d’altres.

Aspectes dinàmics de les relacions socials

Les relacions que s’establiren entre la classe obrera industrial, d’una banda, i el capital i l’Estat, de l’altra, tendiren a ser conflictives. Aquest fet fou el resultat de la divisió social del treball imperant, agreujat per l’obstacle de la dictadura. A més, en el cas dels Països Catalans, l’estat i el capital estaven fora del propi territori. En conseqüència, les lluites socials d’aquest període tingueren un doble caràcter. Eren, d’una banda, lluites econòmiques, ja que enfrontaven la classe treballadora amb els propietaris de les empreses per la qüestió de les condicions de treball concretes. Però, alhora, aquestes lluites eren també polítiques —i, en molts casos, tenyides de reivindicacions catalanistes—, ja que el contrincant —els grans interessos econòmics i polítics— estava fora del territori en el qual es duien a terme.

Les capes mitjanes van tenir un paper força destacat en els processos de modernització dels darrers anys del període tractat, si més no com a coprotagonistes dels canvis polítics i culturals. Però, fins aleshores, la pressió pel canvi havia procedit gairebé sempre de la classe treballadora.

Pel que fa a les característiques dels grups socials i a les diferències entre aquests, les distàncies entre els Països Catalans i Espanya es van anar escurçant, tot i que van continuar mantenint-se determinades especificitats, que es manifestaren essencialment en el terreny cultural i polític.

La divisió social del treball i la seva conseqüència més directa, la divisió de la societat en classes, grups o estrats, fou, sens dubte, una de les característiques fonamentals de la societat dels Països Catalans dels anys setanta. Però si no es té en compte també la divisió sexual del treball, moltes de les manifestacions de la desigualtat d’aquesta societat poden ser incomprensibles.

Les dones participaren en el món laboral català en una proporció superior a la mitjana espanyola, però la major part d’aquestes no va poder evitar la segregació que representava tenir, sistemàticament, pitjor qualificació, salaris més baixos i menys estabilitat laboral. En el sector tèxtil, el treball de les dones representava un tant per cent més elevat que el dels homes, però els càrrecs directius i tècnics intermedis eren ocupats totalment per aquests. El mateix es pot dir de l’àmbit de la fabricació de joguines. La presència femenina en el sector de l’automòbil i en d’altres de més moderns es limità a les ocupacions menys qualificades. Tanmateix, la dona es dedicà majoritàriament als serveis de tipus personal: hostaleria, comerç i neteja, entre d’altres. En totes aquestes branques —ja de per si les més mal remunerades—, les dones cobraven menys que el homes; a més, un important percentatge de dones treballava de manera submergida. Només les dones amb estudis i qualificació mitjana i alta ocupades en l’àmbit públic —administració, ensenyament, sanitat— tingueren un nivell d’oportunitats similar al dels homes.

La dona que treballava en el món laboral durant aquells anys es feia càrrec també de les feines domèstiques —tenir cura dels fills, el marit i la llar—, sense disposar ni del suport de la innovació tecnològica —rentadora, rentaplats, aspiradora— ni de la infraestructura social —escoles bressol, transport propi, i d’altres—. Les vides quotidianes de les dones i els homes eren aleshores molt més desiguals del que ho són avui.

En aquells anys les desigualtats d’edat tingueren també una gran importància, tot i que resulten menys espectaculars que en l’actualitat, ja que la família nuclear estava molt menys estesa. Foren pocs els joves que van tenir accés a l’ensenyament secundari i menys encara els qui van anar a la universitat, que tenia una forta connotació classista. Tot i això, la majoria dels joves van començar a treballar molt aviat, fet que marca una diferència clau pel que fa a dècades posteriors.

Nivell de vida, consum i desigualtats

Hi ha poques investigacions que permetin valorar les condicions de vida i els nivells salarials dels anys seixanta i els primers setanta als Països Catalans, tot i que són més abundants pel que fa a Espanya. Tanmateix, a partir de les dades disponibles, es pot deduir que els nivells salarials eren baixos. Això permet explicar l’acumulació capitalista d’aquest període i la supervivència de moltes empreses —que entraren en crisi al final dels anys setanta—. Tot i així, les condicions materials de vida a Catalunya eren millors que les de dues dècades abans, en plena penúria postbèl·lica. La major part dels immigrants tenia una feina assegurada i gràcies a aquesta, uns ingressos estables i gairebé sempre superiors als que obtenien al seu lloc d’origen. Els catalans de naixement, que disposaven, en general, de llocs de treball més bons que els immigrants —a causa no tant de l’origen geogràfic sinó de la qualificació i del nivell educatiu—, també van millorar sensiblement les seves condicions de vida. Si no existia atur era gràcies al fet que l’excedent de mà d’obra era absorbit per les migracions exteriors.

Les esmentades millores afavoriren l’increment del nivell de consum, fenomen que es va convertir, sens dubte, juntament amb el turisme, en el principal motor del desenvolupament. En aquest sentit, cal destacar els àmbits de l’habitatge i de l’automòbil. L’ús d’aquest darrer —amb les seves connotacions d’individualisme, distinció i mobilitat— es generalitzà durant la dècada del 1970 i possibilità una integració més gran o, si es vol, el camuflament de moltes desigualtats. L’automòbil, com la roba prèt-à-porter, simbolitzà durant els anys de gran desenvolupament econòmic la fi de la pobresa. Paral·lelament, l’habitatge de propietat va constituir un vincle clau amb les arrels agràries o de petit propietari de molts dels treballadors urbanoindustrials i fou un element important d’integració i d’assentament de la immigració, tant interna com externa.

Durant la dècada dels setanta —no tan sols després de la fi de la dictadura, sinó també els darrers anys d’aquesta—, es produïren importants augments salarials, deguts fonamentalment a les dures reivindicacions i a la consistència de la negociació col·lectiva. Catalunya va ser capdavantera en aquest sentit, tot i que cal tenir en compte les diferències entre els treballadors de les grans empreses i els de les petites, ja que els primers en sortiren molt més beneficiats —tal com ho demostra, per exemple, el cas de la SEAT, tot un símbol—.

Amb el desenvolupament capitalista, subsistiren les desigualtats de tipus econòmic, però tendiren a establir-se a partir de la posició que cada individu ocupava en la divisió social del treball, més que de les diferències entre camp i ciutat, entre tipus de vida rural i urbà. En aquest context es desenvoluparen les grans diferències en funció del sexe, dels sectors i de les categories professionals. Les desigualtats econòmiques foren, doncs, més crues a Catalunya que al País Valencià o les Illes, ja que en aquestes dues regions hi havia un important col·lectiu que obtenia, alhora, les seves rendes de l’agricultura i la indústria —submergida o no— o de l’agricultura i els serveis.

Paral·lelament, cal destacar també que, a més de les desigualtats entre famílies, també n’hi havia entre gèneres i diferents sectors d’edat. Així mateix, juntament amb les desigualtats econòmiques també s’han de valorar les derivades de l’educació, que podien arribar a representar diferències substancials en termes d’oportunitats, i del treball, ja que segons que es disposés o no de feina, tant les possibilitats econòmiques com les culturals o les socials adquirien una rellevància o una altra.

Una primera aproximació global a les desigualtats econòmiques assenyala que la majoria de les províncies catalanes, valencianes i de les Illes durant aquest període es trobaven al capdavant de la llista dels nivells de distribució de la renda. Des d’aquesta perspectiva, la desigualtat del desenvolupament econòmic dels anys seixanta i setanta a Espanya va resultar favorable als Països Catalans. Però el panorama és força diferent si s’analitza la distribució interna de les rendes. Segons un estudi de J. Jané Solá sobre els salaris mitjans fixats pels convenis a Catalunya entre el 1959 i el 1969, a mesura que la dècada va anar avançant, els salaris de les categories més altes van créixer més que els de les baixes, i els dels homes més que els de les dones, tot plegat combinat amb una obertura del ventall salarial. Aquest increment de la desigualtat es va veure frenat a la dècada següent per alguns col·lectius, gràcies a la forta puja dels salaris ja mencionada, mentre que en d’altres sectors les diferències es van eixamplar.

Durant els primers anys de la dècada dels vuitanta, segons les dades disponibles, les desigualtats van tornar a incrementar-se. En aquest cas, cal tenir en compte, a més de la diversa capacitat negociadora de les diferents categories i grups de treballadors, d’altres fenòmens força destacats. Així, doncs, segons l’enquesta metropolitana del 1985 —que indicava que el 22% de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona vivia en els límits de la pobresa—, la desigualtat tenia a veure amb el fet d’estar o no en atur o de disposar de determinats subsidis i de l’envergadura d’aquests.

Els anys seixanta i el començament dels setanta, el dilema entre tenir feina o no tenir-ne pràcticament no es plantejava. És a dir, hi havia un nivell mínim d’oportunitats laborals per a tothom i les desigualtats s’establien més aviat en termes de categoria laboral. Al final dels setanta, la crisi i la reestructuració van incrementar molt l’atur a Catalunya i al País Valencià. L’ocupació es convertí —i ho ha continuat estant durant els anys vuitanta— en un factor clau de la desigualtat, que esdevé més rellevant com més gran és la taxa de salarització.

D’altra banda, les desigualtats educatives han anat minvant. Així, no solament ha disminuït la històrica alta taxa d’analfabetisme, sinó que ha augmentat la taxa d’escolarització en els nivells no obligatoris. Al començament dels anys vuitanta, no hi havia diferències significatives en aquest sentit entre les principals regions espanyoles. Tot i això, reducció no significa desaparició, ja que els desnivells educatius segons la categoria socioeconòmica continuen essent molt pronunciats, alhora que en l’educació han adquirit una gran importància per a la promoció la capacitat de relació i l’aprenentatge no acadèmic.

Valors, idees i actituds

Joves a Cadaqués , 1964.

ACR / F. Català-Roca

El món dels valors, les idees i les actituds és la base no material de les formes de treballar, de consumir, de relacionar-se amb els altres i, fins i tot, de ser un mateix. Però aquests elements tenen a veure amb la realitat material. El món actual és percebut de maneres diferents segons la posició que hom té dins l’àmbit de la divisió del treball; però, alhora, és un món que tendeix a la unificació social, ja que respon a formes de socialització que les societats modernes han anat generalitzant. En aquests vint anys canviaren valors, idees i actituds, tant als Països Catalans com a tot Espanya, si bé en graus diferents.

La societat catalana dels anys del desenvolupament econòmic estigué marcada, potser força més que l’espanyola, per la tríade treball-ingressos-consum. Això implicà una sobrevaloració del treball, almenys com a instrument d’obtenció estable de recursos, ja que, per primera vegada a la història, una gran part de la gent disposà d’una feina i d’uns recursos fixos. Aquest fet contribuí al desenvolupament d’una mentalitat econòmica que va permetre planificar a mig i a llarg termini la forma de satisfer una sèrie de necessitats que, d’altra banda, el mateix sistema econòmic anava incrementant. El terme societat de consum designa, si se n’ignora el contingut pejoratiu de “consumisme”, una societat que ofereix a tots els seus membres la possibilitat de fer front a les seves necessitats amb els seus propis mitjans. En la societat catalana dels anys seixanta i setanta, una gran part de la gent podia respondre a les seves demandes més immediates mitjançant el seu treball, mentre el sistema productiu oferia els béns i els serveis apropiats per tal d’aconseguir-ho.

La dicotomia entre l’individual i el col·lectiu fou un altre aspecte clau de l’estructura de valors del període. L’individualisme era el producte natural del context polític i del desenvolupament econòmic, però les formes de treballar i les condicions de vida als barris obrers contribuïren a desenrotllar actituds i valors col·lectius. Els moviments socials de base laboral i veïnal en són una bona prova. Entre el final del franquisme i els primers anys de la democràcia tingueren lloc els índexs de participació i d’identificació col·lectiva més elevats. Però amb la crisi, aquesta base s’afeblí de nou, perquè també es debilità la comuna situació laboral.

Tradicionalment, la societat catalana i l’espanyola estaven molt influïdes, almenys en els aspectes formals, pels valors i les formes de pensar religiosos. Potser un dels canvis més impressionants d’aquest període fou la laïcització de la societat. El vessant religiós quedà reclòs en l’àmbit personal, mentre que formes d’actuar tradicionalment regulades per les idees religioses passaren a dependre de l’autonomia i de la decisió personals —per exemple, el matrimoni, el divorci, la pràctica religiosa, les relacions sexuals i d’altres—.

Aquests vint anys foren un dels períodes de canvis estructurals més profunds i més ràpids de la història recent. A més, van provocar el sorgiment de formes de relació noves i de grups socials amb característiques diferents. Però també van canviar radicalment les formes de vida de la gent, gràcies a les transformacions que afectaren no sols les condicions materials, sinó també l’univers de valors i idees sobre el qual es basava la vida quotidiana de la població.

Sens dubte, el marc polític del franquisme, en el qual van transcórrer la major part d’aquests anys, va fer que molts d’aquests factors actuessin alentidament. La dictadura va fer més difícils les vies d’identificació social, però també feu més artificials les formes de vida, ja que va mantenir, més enllà del que hagués estat natural, certs valors i maneres d’actuar en públic. Però, alhora, va ser un esperó per al desenvolupament d’una important identificació col·lectiva basada en les reivindicacions d’autodeterminació, tot i que certes classes s’apropiaren d’aquestes els darrers temps del període.