Monarquia carolíngia i poder comtal

Quan, cap al 720, els musulmans van passar els Pirineus, els francs, que ocupaven la Gàl·lia, estaven en plena transformació. Fou aleshores precisament que, després de més d’un segle de divisions internes, de fragmentació política en regnes, de lluites entre monarquia i aristocràcia i d’inestabilitat social (revoltes contra l’impost, fugides d’esclaus), els francs iniciaven un procés de restauració política, a la base del qual hi havia l’organització d’un sistema d’explotació del treball a gran escala (el domini clàssic o bipartit). Una família de majordoms de palau (els pipínides, després coneguts per carolingis), sortida de l’alta aristocràcia d’Austràsia (regne merovingi situat entre el Rin, el Mosel·la i l’Escalda), aconseguia el poder amb l’ajut de l’Església (solemne unció de Pipí el Breu, el 754) i d’alguns llinatges. Repartiments d’immensos territoris fiscals, drets públics i treballadors (servi fiscales, liberti, coloni, ingenui), i creació més tard del delme en profit del clergat, van servir per a segellar l’aliança entre poderosos.

En matèria d’explotació social, a més de la restauració o l’aprofitament del sistema de càrregues públiques, l’accés dels carolingis al poder anà unit a una forma original d’organització del treball: el domini clàssic, dit també bipartit pel fet que era format per una zona d’explotació directa en benefici de l’amo (la reserva) i una altra d’autosubsistència dels pagesos (les tinences). A canvi de la possessió hereditària de la tinença (salari), els pagesos estaven obligats a donar una part de la força de treball (excedent) a la reserva, on generalment també hi havia un petit estoc de mà d’obra esclava. Aquest sistema es va desenvolupar plenament entre el Loira i el Rin, durant els segles VIII-IX, sobretot a partir d’antics fisci (terres fiscals o de l’Estat) que eren, bé retinguts directament pels carolingis, bé assignats als seus principals col·laboradors (institucions eclesiàstiques sobretot), però es va difondre poc per les terres meridionals del regne, i va ser pràcticament desconegut a Catalunya. En una època en què l’esclavitud d’explotació directa estava en declivi (pel “casament” dels esclaus que tenien dret a establir-se en una terra, a formar família i a portar una explotació autònoma) i el món rural s’organitzava en base a la petita explotació, el domini bipartit resultava ser una fórmula original d’explotació de les masses rurals: la incorporació de famílies pageses a l’estructura dominical.

La conquesta franca

L’ascens dels carolingis al poder estigué marcat per la personalitat dels seus primers caps, Pipí d’Héristal, Carles Martell i Pipí el Breu, sobretot els dos darrers, que van aturar (Poitiers, 732) i fer recular els musulmans de la terra franca. Van ser precisament les tropes de Pipí el Breu les que expulsaren els musulmans del seu darrer reducte de la Gàl·lia, la Septimània, cap al 759.

Tanmateix l’episodi fou més important que no sembla, perquè la Septimània, també anomenada Gàl·lia gòtica, era una regió que mai no havia estat franca, sinó que havia format com una mena d’apèndix nord-oriental i ultrapirinenc del regne visigot d’Hispània, que els francs debades havien maldat per ocupar. Ara, arran de la invasió musulmana, la regió passava al domini polític dels francs, que així iniciaven l’expansió fora dels territoris ancestrals, i entraven en contacte directe amb els seus tradicionals enemics, els gots. Encara que les fonts franques de l’època i la historiografia posterior hagin emmascarat la rivalitat francogoda presentant aquesta lluita contra els musulmans com un afer unitari, que conduí a l’alliberament de cristians gots per obra dels francs, és impossible que segles d’enemistat s’oblidessin en pocs anys. Només la necessitat, que les condicions objectives imposaven, pot explicar que els gots de la regió (que havien perdut el seu regne quaranta anys enrere), després de dubtes, vacil·lacions i divisions, col·laboressin finalment amb els francs en la lluita contra els musulmans, obtenint a canvi el respecte a la seva llei (“permiterent eos suam legem habere”, diuen les fonts).

Anys després, en temps ja de Carlemany, els francs, aprofitant una situació de guerra civil entre faccions musulmanes d’Al-Andalus, van passar els Pirineus per a realitzar una temptativa de conquesta de Saragossa (778), que fracassà. Les lluites entre clans andalusins i les topades entre escamots musulmans i francs a ambdues bandes dels Pirineus, amb la participació en els conflictes de famílies hispanogodes, va propiciar en aquells anys l’emigració d‘hispani (gent de diferent condició social, entre els quals petits senyors amb els seus servi) cap a la Gàl·lia. Allí van ser acollits per Carlemany, que els va establir en bones condicions (donació de terres i exempció de càrregues fiscals) a la Septimània, segurament amb el propòsit d’utilitzar-los en la defensa de la frontera, les lluites de conquesta al sud de la serralada i l’administració dels territoris que s’hi ocupessin.

En aquells moments el monarca franc, que mantenia contactes amb les comunitats mossàrabs de la Península, planejava “alliberar la cristiandat hispànica del jou sarraí”, segons termes emprats per la mateixa cancelleria carolíngia.

Efectivament, tropes de francs, gots de la Septimània i hispani refugiats van prendre possessió del territori gironí després del lliurament de la ciutat de Girona (785) a Carlemany, efectuat pels seus mateixos habitants. També van assetjar i ocupar Barcelona (801), possiblement amb la col·laboració final dels gots de la ciutat que, segons el poeta Ermold el Negre, van abandonar la guarnició musulmana després d’uns mesos de setge, i es van lliurar al jove Lluís el Piadós, a qui el seu pare, Carlemany, havia fet rei d’Aquitània. Entre la incorporació de Girona i la conquesta de Barcelona, hi hagué una expedició de represàlia enviada per l’emir de Còrdova (793), que arribà a terres ultrapirinenques i, en la retirada, destruí la ciutat d’Urgell, i també una expedició de socors de la Barcelona assetjada, que no aconseguí forçar la retirada dels francs. Ben al contrari, per les mateixes dates, els francs intervenien i probablement establien guarnicions al Pirineu de Navarra i Aragó, i el comte de Tolosa, amb forces pròpies, prenia possessió de les terres del Pallars i la Ribagorça. Van seguir després, però, unes expedicions contra Tortosa i Osca, que van fracassar, i la pèrdua (vers 816-24) de les posicions recentment guanyades al Pirineu occidental, a Navarra i Aragó. Així l’expansió francocarolíngia tocava sostre a la Península.

A la fi, del somni expansiu i “alliberador” de Carlemany, només en va restar el limes hispanicus, format pel que avui s’anomena la Catalunya Vella, és a dir, una regió situada al sud dels Pirineus i delimitada a l’oest per una línia descendent que seguia la vall del Cinca, torçava tot seguit cap a l’est, per les serres del Montsec i de Boumort fins al Segre, i prenia després una direcció NW-SE pels massissos situats a l’est del Segre: serra de Cadí, Montserrat i Garraf, on la frontera entre l’Àndalus i l’Estat carolingi arribava al mar. L’acceptació final i més o menys forçada del domini franc per part dels hispanogots d’aquesta zona es va traduir, com a la Septimània, en un compromís de respecte a la seva personalitat, particularment a la llei visigòtica vigent: “liceat ipsis secundum eorum legem juditis terminare” (“que els sigui lícit realitzar judicis segons la seva llei”), es llegeix en un capitular carolingi atorgat a Barcelona i el seu territori.

Aquesta Catalunya Vella no era percebuda aleshores com una unitat política o cultural, sinó com una part d’Hispània (portione Hispaniae) separada de la resta per la conquesta militar franca. Com que aquest territori havia format part del regne dels gots i els seus habitants es caracteritzaven per la goticitat (particularitats ètniques o culturals), la cancelleria carolíngia a vegades es referia a la regió amb el nom de Gòtia (provincia Gothiae, regnum Gothiae), expressió que també es va aplicar a la Septimània. Sembla que es feia distinció entre els gots, habitants del país, i els hispans, refugiats vinguts de l’Àndalus. Els cronistes francs, al principi, van emprar l’expressió Marca de Gòtia per a referir-se al conjunt format per la Septimània i la Catalunya Vella, però més tard van reservar aquesta locució per a la Septimània, mentre que creaven l’expressió Marca Hispànica per aplicar-la als comtats catalans o a una part d’aquests. Amb aquesta denominació volien designar els comtats fronterers de l’Imperi (marca vol dir frontera) que es trobaven en terra hispànica. No hi havia, doncs, una demarcació administrativa que, com a tal, rebés el nom de Marca Hispànica, sinó només la necessitat de referir-se amb una sola expressió a la zona fronterera en terra hispànica.

En termes d’identitat, els habitants d’aquesta terra eren i se sentien hispans o hispanogots, i els més cultes sabien que no gaires generacions enrere havien tingut un Estat propi, el regne got de Toledo, de dimensions peninsulars, que s’havia perdut arran de la invasió musulmana. El fenomen era tan recent que la memòria no s’havia esborrat i la frontera encara no separava completament les comunitats hispanogodes d’una i altra banda, que devien mantenir el contacte i les relacions d’amistat, parentiu i negoci. Carlemany i els seus successors, coneixedors de la personalitat diferenciada dels homes de la frontera hispànica, i de la conveniència de guanyar-se’ls mitjançant el compromís, no van dubtar a afegir a la seva titulatura de reis dels francs, la de reis dels gots.

Comtats i governants

A efectes administratius i militars, i adaptant a l’estructura carolíngia elements preexistents, el territori incorporat va ser dividit en comtats (Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Peralada, Empúries, Girona, Barcelona i Osona, als quals després es va afegir el comtat de Besalú), governats per comtes que eren nomenats pels monarques, i destituïts per ells, si les circumstàncies ho aconsellaven. Les necessitats de defensa de la frontera afavorien la concentració de força en poques mans, de manera que els reis carolingis es van acostumar a encomanar una pluralitat de comtats, a vegades la quasi totalitat d’aquesta portione Hispaniae, a un sol comte. A ulls dels cronistes de l’època, aquest fet feia més necessari parlar de Marca Hispànica, i fins i tot de marquès d’Hispània, en el sentit d’un comte que governava aquesta frontera o, més ben dit, una gran part d’ella. En realitat, al segle IX hi va haver comtes que van tenir un gran poder, però mai un de sol va governar tots els comtats catalans.

Els comtes depenien del monarca (rei o emperador), que els nomenava, i el qual visitaven almenys un cop l’any, en ocasió de les assemblees generals del regne, a la primavera, que és quan li havien de lliurar un donativum, segurament equivalent a una part dels impostos i altres ingressos públics recaptats als comtats. En aquests, els comtes representaven el monarca, dirigien els afers administratius, sobretot d’ordre fiscal, encapçalaven l’exèrcit, garantien l’ordre públic i eren responsables de l’administració de justícia. Per a realitzar les seves funcions disposaven de col·laboradors, que la cancelleria carolíngia considerava funcionaris (personae publichae, diuen els diplomes), i dels necessaris recursos materials (l’honor comtal).

Les ciutats capitals de comtat eren també sovint seus episcopals, de manera que hi havia un bisbe, cap del clergat d’una diòcesi, responsable del servei públic del culte i figura amb importants funcions polítiques en la ciutat i el territori. Els carolingis, que a través de l’arquebisbe de Narbona (un home de la seva confiança) controlaven l’actuació dels bisbes de la Marca, no s’estaven a vegades de nomenar directament clergues d’origen franc per a les seus vacants. Aquests bisbes, francs o hispanogots, com mostren nombrosos diplomes, viatjaven sovint a la cort on demanaven privilegis i informaven de la situació política a les seves diòcesis. Comtes i bisbes eren, doncs, les autoritats principals a la Marca, que col·laboraven o rivalitzaven i, més o menys sempre, es vigilaven mútuament en profit del poder central del qual depenien, almenys des del punt de vista civil.

Els comtes eren sovint d’origen franc, i a vegades de regions força llunyanes, fet que sembla una estratègia adoptada pels monarques per tal d’evitar la creació de poders locals incontrolables. Tanmateix, i al marge de la probable certesa d’aquesta opinió, no s’ha d’oblidar que el poder de l’aristocràcia franca, més encara que en la propietat de terres, reposava en l’acumulació de càrrecs (de comte i de bisbe sobretot), que donava dret a fruir de béns (fisci) i drets públics. Precisament la creació de l’Imperi respon a la necessitat de multiplicar les possibilitats de progressió social d’una aristocràcia els efectius de la qual s’havien incrementat: a la vella aristocràcia merovíngia supervivent es van afegir els nouvinguts, arribats al poder amb els carolingis. Les múltiples possibilitats que un Imperi tan dilatat oferia es basaven, però, en la mobilitat dels membres de la seva aristocràcia, disposats a marxar amb l’exèrcit fronteres enllà o a ocupar càrrecs en regions allunyades de la pàtria d’origen. La història demostra que els llinatges francs van saber aprofitar bé aquestes possibilitats i que, amb sorprenent facilitat, van arrelar i crear nous llinatges allí on es van establir: és el cas del franc Guillem de Tolosa, els descendents del qual es van estendre per tota la Septimània i la Marca, on van unir-se amb llinatges gots.

Precisament les regles elementals del joc polític es basaven en una certa apropiació familiar de les grans dignitats comtal i episcopal, de manera que el fet que un membre del llinatge hagués regit un comtat o una diòcesi donava als altres membres un cert dret a ocupar aquests mateixos càrrecs. La tendència, que els monarques havien de respectar, portava, doncs, cap a la creació d’autèntiques dinasties de comtes i bisbes, amb el risc evident de ruptura de l’obediència i secessió que, d’altra banda, era un fet si el monarca gosava apartar el llinatge dels seus càrrecs tradicionals. En resum, els llinatges aristocràtics eren alhora els grans col·laboradors dels monarques i els seus únics oponents potencials. No és, per tant, una casualitat que, caigut un poderós en desgràcia, destituït i a vegades executat (és el cas de Bernat de Septimània, que va governar la major part dels comtats catalans), els seus descendents reapareguin després ocupant el mateix càrrec. És la força del llinatge, amb la seva constel·lació d’aliances, i el sistema mateix de govern de l’Imperi, que ho comporta.

Els vescomtes, lloctinents dels comtes, els substituïen en les absències i els representaven en afers importants. Com a fidels personals dels comtes, és probable que arribessin al comtat amb el seu senyor i fossin originaris de la mateixa terra. La seva funció va ser especialment important durant el segle IX, època en què els potents comtes francs (marquesos d’Hispània, diuen algunes fonts franques) van participar en intrigues d’alta política que els van mantenir allunyats de la Marca. Més avall, veguers, jutges, mandataris, saigs, etc., que, com a autèntics funcionaris, ocupaven càrrecs i exercien funcions específiques, ja devien ser majoritàriament membres de l’aristocràcia local.

Caps de les guarnicions dels castells, els veguers (vicarii) s’encarregaven d’administrar les zones que aquestes fortaleses controlaven i de defensar-les, particularment a la frontera. Els jutges eren els magistrats encarregats d’escoltar les causes, dirimir i jutjar en audiències públiques, en nom del comte del territori o sota la seva presidència o la d’una autoritat amb jurisdicció delegada. Jutjaven d’acord amb les normes processals de l’època goda (interrogant i escoltant les parts, els seus representants i els testimonis, i examinant les proves escrites) i dictaven sentència interpretant la Lex Visigothorum, que sovint citaven puntualment. El tribunal era format per un president, que només podia ser el comte o una persona investida de potestat pública (vescomte, bisbe o abat), una cort de jutges i una mena de jurat popular (els boni homines), al qual corresponia aconsellar i donar fe del que es feia. Les parts que intervenien en el procés podien fer-se representar per experts, que avui anomenaríem advocats (mandatarii, assertores). L’Estat mateix, per a la defensa dels seus interessos, sobretot de caràcter fiscal, tenia experts propis, que els documents anomenen mandatarii ad causas fiscales requirendas. Els saigs, presents en els judicis, feien la funció de policies judicials i, com a tals, s’encarregaven de portar els acusats davant dels tribunals i d’aplicar les penes que els eren imposades.

Bases materials del poder

Aquesta estructura politicoadministrativa reposava en una sòlida base material: els béns i els drets públics. Eren béns públics els dominis fiscals (terres, vinyes, prats, masos i molins, enquadrats en viles i vilars) amb els seus conreadors (servi, mancipia, pagesos lliures), heretats del Baix Imperi i conservats i explotats per la monarquia de Toledo i segurament per les autoritats de l’Àndalus. Les terres ermes —sense propietari individual, que en aquella època d’invasions i conquestes devien ser molt nombroses i extenses—, els boscos i les pastures també pertanyien a l’Estat que, a través dels seus agents, podia rendibilitzar-les posant-les en explotació o cedint-ne l’ús.

Eren drets públics les quantitats que l’Estat podia ingressar per la facultat impositiva que l’autoritat tenia sobre les persones i els seus béns, i per l’ús de les regalies. Els iura regalía, a més de la moneda, s’estenien sobre aigües, fonts, mines, salines, caça, pesca, muntanyes, pastures i boscos. L’encunyació monetària produïa ingressos per explotació directa de la seca o per arrendament. També les mines i les salines podien ser explotades directament per l’autoritat o arrendades. Quant a les altres regalies (aigües, muntanyes, pastures, boscos), per tradició ancestral (priscum morem, diuen els preceptes), eren d’aprofitament col·lectiu, però la potestat en cobrava drets d’ús: el pasquer, per exemple, era una càrrega per l’ús de les pastures, com el forestatge ho era del bosc.

Des d’època romana els homes d’aquesta terra pagaven també impostos, però ara potser no amb la mateixa intensitat que abans. Això no obstant, es cobraven impostos indirectes i molt probablement també directes. Els indirectes, que gravaven el comerç i el consum, es recaptaven en diferents llocs de trànsit de persones i productes (vies públiques, ponts, ports, portes de ciutat) i en els mercats, i és per això que les fonts empren distintes denominacions: telonis, lleudes, pontatges, portatges, ribatges, etc. Els impostos directes, que en època romana havien estat els més importants, gravaven les persones i els seus béns o el producte del seu treball i dels seus béns. Sembla que en època carolíngia consistien en simples pagaments per llar de quantitats fixes de cereals, vi i carn, que els documents sovint anomenen censum o censum publicum, per bé que segurament també es podia fer front al pagament de l’impost directe prestant alguna mena de servei (servitium, servitia regalía) o treball d’interès públic o en profit dels poderosos que ocupaven càrrecs públics. És possible, finalment, que l’obligat allotjament dels funcionaris de pas, especialment dels ambaixadors (missi), a qui s’havien de prestar cavalleries, també es computés com una despesa a descomptar de l’impost.

Els poderosos dels comtats (comtes, vescomtes, agents públics, autoritats eclesiàstiques i fidels), més que el monarca mateix, eren els grans beneficiaris de l’explotació d’aquests béns i drets públics. Els comtes, responsables del fisc als comtats, eren els primers a aprofitar-se’n, però, amb aquests béns i drets públics (o amb el seu producte), pagaven també els serveis de tots els col·laboradors en el govern, l’administració i l’exèrcit (agents i fidels), ajudaven el sosteniment del clergat i premiaven la fidelitat (o evitaven la traïció) de poderoses famílies locals. El mecanisme de pagament de serveis i fidelitats funcionava de manera descentralitzada, i es concedia als beneficiaris no quantitats sinó béns i drets, és a dir, l’usdefruit de terres fiscals amb les seves rendes, i el dret a percebre càrregues públiques sobre l’ús de determinades regalies i a recaptar determinats impostos de llocs i col·lectivitats concretes, generalment les mateixes que els beneficiaris administraven i defensaven, i que coincidien amb els indrets on els beneficiaris tenien els seus dominis particulars.

Aquest sistema d’explotació de béns i drets públics era una forma de drenatge de recursos col·lectius en profit d’una minoria privilegiada. Constituïa, per tant, una modalitat d’explotació del treball que creava o consolidava la posició dels potents, grans propietaris d’aquesta terra, i dels que hi arribaven per a ocupar-hi llocs de comandament. Tots plegats, i el mateix Estat carolingi com a tal (com a instrument de poder d’una classe o d’uns llinatges), tenien interès a reproduir aquest sistema d’explotació. Per això, les funcions i les fidelitats, amb els serveis que en derivaven, tendien a fer-se hereditàries, i amb elles també les atribucions de béns i drets públics. S’estava produint, doncs, una confusió, de fet, entre el que era públic (béns i drets públics) i el que era privat (patrimonis familiars). El mateix mecanisme de remuneració de serveis, que unia funció i benefici, explica que tots, des del comte i l’agent públic subordinat fins al fidel del rei o del comte (el dominus villae), amb les corresponents atribucions de poder públic, incorporessin als seus patrimonis el càrrec, és a dir, la potestat pública delegada i el benefici rebut. L’Estat carolingi creava en el seu interior les forces que l’havien de desmembrar.

La història del servei militar il·lustra el procés. El servei era un deure d’homes lliures, des de petits pagesos fins a poderosos, però no tots podien concórrer-hi ben armats i a cavall, ni tots podien deixar el treball per acudir a la guerra, participar en expedicions llunyanes i estar absents de les seves terres molt de temps. Per resoldre aquests problemes els carolingis van establir, almenys a la Gàl·lia, una relació entre servei i patrimoni o benefici, a l’estil de l’antiga tributació romana, de manera que per un determinat valor cadastral (una superfície de terra equivalent a quatre masos) s’havia d’enviar un home a la host (capitular del 808). Els que no tenien quatre masos (els masos podien ser unitats cadastrals, no explotacions), sinó un, dos o tres masos, s’havien d’associar amb altres fins a formar en conjunt els quatre masos de valor cadastral necessaris per a enviar un home a la host.

Aquest sistema de reclutament, que convertia la milícia en un servei públic, proporcionava els combatents de base, que eren reclutats als comtats sota el comandament dels comtes, però calien, a més, forces d’elit i quadres dirigents. Aquestes forces més especialitzades, que tenien més responsabilitats i dedicació permanent, havien de ser remunerades, i ho eren amb la concessió de béns i drets públics, privilegis i exempcions fiscals. El sistema, que els preceptes carolingis per a particulars il·lustren, consistia a donar, en benefici (assignació vitalícia) o en plena propietat, possessions i drets del fisc de determinades viles, a canvi de fidelitat i servei. De fet, els preceptes presenten la donació o assignació com un traspàs de propietat de viles senceres (tot el territori), però, atès que la vila era sobretot una demarcació administrativa, el més lògic és suposar que el monarca delegava en el fidel la potestat pública sobre la vila (apartant-la així de l’administració ordinària comtal), i li donava amb ella el que comunament li pertanyia: béns i drets públics. Els fideles regis, agraciats amb aquestes concessions (els hispani maiores ho eren), havien de servir a l’exèrcit com a caps amb forces pròpies i especialitzades, les formades per fidels seus, i també devien dirigir en la host comtal el conjunt dels homes lliures que vivien en les seves vil·les. Així, considerant el servei militar, es pot dir que l’imperi carolingi encara funcionava sobre la base de les obligacions públiques i les remuneracions (beneficis i donacions) que l’autoritat reial o les persones dotades de potestat pública atorgaven. Però el mecanisme mateix de remuneració de fidelitats i serveis (donació o assignació de béns i drets públics de vil·les) inclinava a l’absorció de l’àmbit públic dins del privat (el fidel incorporava el que havia rebut al seu patrimoni i feia declinar el servei), amb el que tot això suposava d’afebliment de l’Estat i transformació del poder. L’evolució política dels monarques carolingis i els comtes catalans així ho prova.

La monarquia i els comtes

Els primers comtes

L’època dels dos primers monarques carolingis, Pipí el Breu i Carlemany (768-814), fou d’expansió, és a dir, de creació de l’espai territorial de l’imperi carolingi: Gàl·lia, Germania, Itàlia i Marca Hispànica. L’expansió va permetre mantenir la cohesió i l’hegemonia de l’aristocràcia franca, alhora que associava al poder i als seus profits llinatges de pobles incorporats a l’Imperi. Tanmateix la posició dominant dels francs, la desconfiança inicial respecte dels pobles incorporats i la importància de la funció comtal expliquen que els monarques carolingis, sobretot Carlemany, Lluís el Piadós (814-40) i Carles el Calb (840-77), vacil·lessin i canviessin de política en els nomenaments comtals per a la Marca. Possiblement Rostany, el primer comte conegut de Girona, va ser un got, però Berà, comte de Barcelona (801-20), ja era mig got i mig franc (era fill del franc Guillem, comte de Tolosa, i d’una goda), i francs van ser quasi tots els comtes importants de la Marca fins el 878 (Rampó, Berenguer, Bernat de Septimània, Aleran, Odalric, Unifred i Bernat de Gòtia), llevat de Sunifred, el pare de Guifré el Pelós. La mateixa desconfiança i la voluntat d’assegurar la plena incorporació d’aquesta frontera hispànica a l’Imperi, així com la importància del culte, devien ser també la causa que els carolingis volguessin controlar l’Església dels comtats i anul·lar-ne la identitat: van posar els bisbes catalans sota l’autoritat de l’arquebisbe de Narbona i van eliminar els signes goticistes de la litúrgia, la reflexió teològica (perseguint l’adopcionisme de Fèlix d’Urgell) i les regles monàstiques.

La conquesta carolíngia

Amb Lluís el Piadós, fill de Carlemany, van cessar les conquestes, i els esforços es van invertir en l’organització i la reproducció del sistema. Hi va haver, però, alguns retrocessos: es van perdre les posicions franques del Pirineu navarrès i aragonès; el primer comte de Barcelona, Berà, va haver de ser destituït per sospita de traïció; esclatà un moviment secessionista de caire goticista a les terres centrals de la Marca (revolta d’Aissó i Guillemó, 826-27), que va ser combatut; i, en l’àmbit general de l’Imperi, van reaparèixer les divisions i els conflictes interns entre llinatges aristocràtics, que van involucrar i dividir els fills i hereus de l’emperador.

Els comtes francs, que entre el 801 i el 878 van governar els comtats catalans, no van deixar d’intervenir i, fins i tot alguns, de dirigir les lluites civils de l’Imperi o del regne franc occidental. Generalment ho van fer en bàndols aristocràtics d’oposició al monarca regnant, i per això alguns comtes van ser destituïts o expulsats (Odalric, Unifred i Bernat de Gòtia) i algun executat (Bernat de Septimània i el seu fill Guillem).

Durant els conflictes, que a partir dels volts del 840 van enfrontar els fills de Lluís el Piadós (Lotari, Lluís el Germànic i Carles el Calb) entre ells i amb bàndols aristocràtics, l’autoritat reial va restar allunyada dels comtats, i la frontera hispànica va ser defensada contra els musulmans pels seus habitants i comtes. En aquella època de predomini de comtes francs per a Catalunya, i potser a causa de les revoltes i traïcions de l’aristocràcia franca, Lluís el Piadós i Carles el Calb van encomanar excepcionalment el govern d’una part dels comtats catalans (Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona) i septimans (Narbona, Agde, Besiers, Lodeva, Magalona i Nimes) a un magnat d’un llinatge got: Sunifred (834-48), fill, segons Ramon d’Abadal, de Bel·ló, comte de Carcassona, al principi del segle IX, i hisendat del Conflent. Segons la llegenda (anomenada de Guifré el Pelós), que sembla basada en fets històrics, Sunifred va encapçalar una facció reialista i, en lluita contra potents francs rebels, va morir vers el 848 en terres meridionals del regne.

Anys després, entre el 870 i el 878, el fill de Sunifred, Guifré el Pelós, va obtenir de la monarquia, potser com un premi a la fidelitat del seu llinatge i pel costum de l’acumulació de càrrecs en el si de les famílies aristocràtiques, el govern dels comtats catalans que el seu pare havia regit trenta anys enrere: Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona. Entenent que la dignitat comtal (la potestat i els béns i drets públics inherents al càrrec) era com una part del patrimoni del llinatge, Guifré va associar al govern els seus germans, Miró i Radulf, va donar protecció militar al moviment colonitzador de les terres centrals de la Marca (Ripollès, Plana de Vic, Moianès, Guilleries, Bages), va fundar els monestirs de Ripoll i Sant Joan (d’on va ser abadessa la seva filla Emma), va restaurar el bisbat de Vic i va donar forma administrativa al comtat d’Osona. En resum, va establir les bases d’un poder familiar sòlid perquè va crear i finançar una bona xarxa de vincles de fidelitat alhora que el patronatge de monestirs el va convertir en el cap civil que l’Església catalana devia necessitar en aquell moment.

La mort de Guifré, el 897, en lluita contra els musulmans que atacaven la frontera dels comtats, va servir finalment per a consolidar la seva obra i convertir-lo en el futur en el pare de la pàtria, conqueridor de Catalunya (repoblador de les terres osonenques) i defensor de la seva independència (contra els musulmans). Però aquesta imatge de Guifré, que la història i la llegenda han teixit, també deu molt a la conjuntura política exterior (decadència de l’autoritat reial carolíngia i usurpacions temporals del poder reial), que va permetre als seus descendents succeir-se hereditàriament en el càrrec comtal.

En aquells moments de final del segle IX i principi del X el poder reial, per delegació o apropiació, era exercit a la Marca per tres llinatges representats pels seus caps: als comtats de Pallars i Ribagorça, per un comte de nom Ramon (vers el 872-vers el 920), potser originari de Bigorra; als comtals d’Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona i Osona, pels fills de Guifré el Pelós; i als comtats d’Empúries i Rosselló, pel comte Sunyer II (862-915), possiblement cosí germà de Guifré i, com ell, també net de Bel·ló de Carcassona. Durant el segle X, aquests llinatges van retenir, de fet, la dignitat comtal i, en absència pràctica del poder monàrquic, que cada cop era més incapaç de dictar la seva voluntat a la frontera hispànica, van consolidar la plena incorporació de la potestat sobirana i dels seus recursos al patrimoni familiar. Aquest procés, considerat com una “marxa a la sobirania”, representà el triomf final a la Marca dels llinatges meridionals, en bona part gots (barrejats, però, amb els descendents de Guillem de Tolosa), sobre llinatges de l’aristocràcia franca del nord que no van aconseguir arrelar en aquesta terra. Corol·lari del procés, les famílies comtals no solament van retenir la titulatura comtal i el màxim poder, de fet, sinó que se’ls van transmetre hereditàriament i repartir, com acostumaven a fer amb el patrimoni terrer. Així es comprèn que allí on, al principi del segle X, hi havia tres nuclis de poder, al final del segle n’hi hagués vuit: els comtats i les cases comtals de Pallars, Ribagorça, Urgell, Barcelona-Girona-Osona, Cerdanya, Besalú, Empúries i Rosselló. El procés implicà també una certa territorialització del poder en el sentit que, abans, la funció comtal havia prevalgut, amb independència del comtat on s’exercia, mentre que aleshores comte i comtat apareixien més indissolublement units. Les vuit cases comtals que van resultar d’aquesta evolució també van procurar substituir els carolingis en la direcció civil de l’Església, i, per això, van dotar les institucions monacals i catedralícies dels seus comtats amb béns i drets, com abans havien fet els carolingis, i van procurar col·locar els seus familiars i amics en els principals càrrecs eclesiàstics. A fi de poder repartir patrimoni, càrrecs i honors entre els membres dels llinatges comtals, sense un risc excessiu de dispersió-divisió que els afeblís en aquella època dels orígens dinàstics, els comtes catalans sovint es van aliar entre ells i no van dubtar a unir-se amb cosines i nebodes, desafiant les prescripcions eclesiàstiques sobre el matrimoni entre consanguinis.

A mesura que es reproduïen les revoltes de la noblesa franca, les usurpacions (regnats d’Odó, 888-98, i Radulf, 923-36) i els restabliments de la legitimitat dinàstica carolíngia (Carles el Simple, 898-923, i Lluís d’Ultramar, 936-54), els comtes catalans s’allunyaven de la cort reial (el 952 es degué produir el darrer viatge d’un comte català, Guifré de Besalú, a la cort carolíngia), i emprenien, cap a mitjan segle X, la direcció de la cort papal, a Roma, i de la califal, a Còrdova.

De Roma esperaven obtenir el reconeixement de l’existència política, el suport del pontificat per a les pròpies relacions amb l’Església dels comiats i una empenta més en favor de l’emancipació de la tutela franca, la qual cosa equivalia a adquirir un control més ple i immediat sobre el clergat de les diòcesis catalanes. L’objectiu era aconseguir la creació d’un arquebisbat català, amb el consegüent trencament de l’obediència eclesiàstica a l’arquebisbe de Narbona. Aquesta temptativa d’independència eclesiàstica (970), promoguda pel comte Borrell de Barcelona, va topar, però, amb resistències i va fracassar (971), potser perquè, tal com estava plantejada (conversió del bisbe de Vic en arquebisbe), beneficiava políticament el comte barceloní, el més poderós dels catalans, en detriment d’altres comtes. Llavors Borrell, que sens dubte se sentia feble respecte de l’exterior, particularment dels musulmans, va jugar més a fons la carta de les ambaixades a Còrdova, la capital del califat omeia d’Occident, on els seus diplomàtics actuaven des de mitjan segle (950, 966, 971, 974).

De la cort califal, el comte esperava obtenir reconeixement diplomàtic, però sobretot pau i seguretat a les fronteres, encara que això fos a canvi d’un cert vassallatge, d’altra banda incompatible amb la vinculació als carolingis. Aquí el fracàs va ser més gros perquè, tot i les relacions establertes, el califat, sotragat per crisis interiors, va llançar finalment una sèrie de ràtzies contra els nuclis cristians del nord, entre els quals el comtat de Barcelona. La més important d’aquestes expedicions per territori català va ser l’assalt d’Almansor (cabdill de les tropes atacants) a Barcelona al juliol del 985. Barcelona va ser saquejada i molts dels seus habitants i defensors fets presoners i portats captius a Còrdova, d’on alguns serien rescatats al cap dels anys.

L’assalt d’Almansor a Barcelona va tenir importants conseqüències d’ordre polític i ideològic. A curt termini, va obligar Borrell a replantejar-se les aliances i pensar en un retorn a la cort carolíngia, cap a on va enviar una ambaixada en demanda d’ajut: potser l’ambaixador va ser l’abat Odó de Sant Cugat, que el 986 tornava de la cort amb un precepte del rei Lotari per al seu monestir. Atesa la situació d’extrema feblesa dels darrers carolingis (Lotari, 954-86, i Lluís V, 986-87), no sembla que la petició obtingués resposta. Poc després, quan la mort del darrer carolingi i l’entronització del noble Hug Capet (987) trencaven la legitimitat dinàstica, i amb ella els darrers vincles jurídics i morals que unien els comtes catalans a la monarquia franca, segons el testimoni del cronista Richer, hi hagué una nova petició d’ajut, i és possible que llavors hi hagués hagut resposta. Fa l’efecte que el nou rei, desitjós d’assegurar la successió familiar, va emprar la demanda d’ajut i l’eventualitat d’una expedició reial a Hispània per a convèncer els grans, particularment l’arquebisbe de Reims, de la conveniència de proclamar hereu del regne el seu fill Robert. El rei, per la ploma del seu secretari Gerbert d’Orlhac (antic estudiant de Ripoll, coneixedor del país), va prometre llavors ajut a Borrell a canvi de vassallatge. Es desconeix si aquesta carta (conservada en un manuscrit del segle XII on hi ha la còpia de les cartes de Gerbert) és real i no un exercici literari de Gerbert o una simple maniobra de política interna. Tanmateix, el contingut resulta poc creïble, en el sentit que Hug Capet, enfrontat a revoltes interiors, prometia el que no podia complir. També es desconeix si la carta va arribar a Catalunya, però, en qualsevol cas, el contingut no va modificar la situació política: no hi va haver expedició capeta a Catalunya ni vassallatge del comte barceloní al nou rei. Sobre aquestes dades, la historiografia catalana ha pensat que Borrell devia haver rebut la carta, però, volent preservar a la fi la seva independència, devia declinar la resposta. Així, d’un comte que defensava i afirmava la voluntat de poder del seu llinatge, se n’ha fet l’artífex o el símbol de la independència de Catalunya mil anys enrere. El cert és, però, que amb el definitiu canvi de dinastia a França, el 987, es va consumar l’emancipació comtal.

La historiografia immediatament posterior a aquests fets (Annales Barcinonenses, Gesta comitum) va establir aquesta línia interpretativa que, en gran mesura, encara se segueix. Ens referim a la idea d’una història catalana anterior al 985-87, considerada com una època fosca, de vinculació declinant a la cort carolíngia, en què l’únic fet remarcable, des d’un punt de vista nacional, és el govern de Guifré el Pelós. Aquesta etapa s’acabà amb l’assalt d’Almansor i l’extinció dels carolingis, la qual donà pas a una època d’allunyament de França i de progressiva afirmació catalana.