El desenvolupament econòmic de les àrees rurals

A l’hora d’exposar les línies fonamentals del desenvolupament econòmic de les àrees rurals convé diferenciar dues èpoques. En un primer moment, aproximadament fins el 950, aquest desenvolupament es va manifestar, sobretot, de forma quantitativa, és a dir, amb l’extensió de les superfícies conreades i una multiplicació dels homes. En una segona època, des del 950 al 1050, aproximadament, aquest es manifestà sobretot sota un aspecte qualitatiu: es va produir una diversificació de les espècies cultivades, un desenvolupament de les tècniques de conreu, un perfeccionament de l’instrumental agrícola. No cal insistir en el fet que es tracta d’una periodicitat certament esquemàtica de processos demogràfics i econòmics de notable complexitat, el desenvolupament específic dels quals, a més, tan sols resulta comprensible en un marc social i polític determinat.

La recuperació de les terres

Un marcat declivi demogràfic i un estancament de l’activitat econòmica van acompanyar el final de l’imperi Romà i es va prolongar fins al final del segle VI. No va ser fins al segle VII que s’observà un canvi de tendències arreu de l’Europa cristiana. La població es va fer més nombrosa, les terres abandonades es tornaren a posar en conreu i se n’artigaren d’altres de noves; els intercanvis s’intensificaren i l’economia urbana recobrà forces. Les raons d’aquesta inversió de tendències no estan gaire clares. L’estabilitat política que s’imposà després del final de les migracions germàniques podria ser una explicació. També es podria pensar que la desaparició de l’enorme aparell estatal romà (burocràcia, exèrcit, cort) va significar l’alliberació de recursos que abans es drenaven cap al fisc imperial i que ara podien ser invertits en l’economia.

Però, per a una gran part de les poblacions europees la pau i la prosperitat que s’apuntaven no van durar gaire. Al començament del segle VIII es produïa l’avanç militar musulmà cap a Hispània i la Gàl·lia. Des de mitjan d’aquell segle, la franja mediterrània que anava des de la Septimània fins a l’actual Catalunya va convertir-se en l’escenari d’un enfrontament, de vegades extremament cruent, entre les dues grans potències polítiques que aleshores s’estaven afermant: d’una banda, els carolingis cristians, de l’altra, els omeies musulmans. Aquesta situació va afectar especialment la futura Catalunya, convertida en una societat de frontera i exposada, doncs, permanentment als atacs musulmans i als contraatacs francs. Això, evidentment, no deixaria de tenir els seus greus efectes sobre la recuperació demogràfica i econòmica de la regió.

Políticament la conquesta musulmana va significar que els territoris controlats amb certa autonomia pels cristians es veiessin reduïts als Pirineus. Als territoris situats al sud de la cadena de muntanyes l’ocupació musulmana es materialitzava en la presència de guarnicions a les ciutats. Amb lot, aquesta ocupació va ser un cop que va afectar, sobretot, una part de les elits laiques i eclesiàstiques de l’antic estat visigot. Els qui no volgueren col·laborar es van veure forçats a fugir cap al nord. Pel que fa a la resta de la població no s’ha de suposar una emigració massiva. Els camperols i els artesans de les ciutats no degueren tenir motius per fugir. La persecució religiosa hauria pogut justificar la fugida de la població, però no es té cap evidència que es produïssin incidents d’aquest tipus. Se suposa que tan sols una petita part de la població va emigrar per negar-se a conviure amb la “gent impia”. Més importància per a l’emigració de poblacions godes cap al nord van tenir les ofensives carolíngies portades a terme entre mitjan segle VIII i el començament del segle IX per Pipí a la Septimània, i per Carlemany i Lluís el Piadós a Hispània. Possiblement van ser aquests enfrontaments militars entre omeies i carolingis els que van provocar el despoblament d’extensions de terres de vegades considerables i la marxa de poblacions a àrees més segures, els Pirineus, per exemple. (Ja Ramon d’Abadal recordava que “la batzegada realment violenta no fou la invasió, sinó l’expulsió dels sarraïns”.)

Amb tot, s’ha de descartar d’antuvi la idea d’un despoblament o abandó total de les àrees afectades per les operacions militars. Sembla més plausible suposar una davallada demogràfica i un retrocés de les superfícies conreades en els territoris subpirinencs, ambdós de caràcter desigual, i que van afectar, sobretot, els comtats de frontera —especialment Barcelona i Osona—, els més exposats als atacs dels musulmans. S’imposava, en conjunt, un contrast amb els comtats pirinencs, la població dels quals sembla mantenir una major estabilitat, no exempta, però, de contrastos locals entre unes àrees amb dèficit (Ribagorça) i altres amb excedents demogràfics (possiblement motivats per una immigració de poblacions des del sud). Considerant aquesta situació, sembla evident que la conquesta cristiana i la consolidació del règim polític resultant d’aquesta passava, en bona part, per una restauració demogràfica i econòmica de les àrees que es van integrar a l’Imperi i, sobretot, d’aquelles més afectades pels enfrontaments militars i on els abandonaments havien estat més nombrosos.

Els protagonistes

La primera necessitat era, doncs, la recuperació de les terres conreables. Com es va realitzar aquesta recuperació i qui va realitzar-la? Per començar s’ha d’assenyalar que les mesures que en aquest sentit van adoptar les autoritats franques, els sobirans i els comtes d’origen franc, van ser irrellevants. No va haver-hi cap iniciativa estatal continuada i a gran escala. La intervenció dels carolingis a favor dels refugiats hispans (hispani) que arribaren a la Septimània i a la Tarraconense tenia uns objectius certament restringits. Es limità a confirmar la propietat de les terres ermes artigades pels refugiats (aprisiones), regular la seva situació legal i sotmetre’ls a la protecció reial. Aquesta intervenció, a més, s’aturaria durant el regnat de Lluís el Piadós.

Interior de l’església rural de Santa Maria de Maladars, Mura, pertanyent al monestir de Santa Cecília de Montserrat, c.956.

ECSA / F.J.-A.Ma.

La importància de la colonització monàstica és afirmada per tota una tradició historiogràfica. Però la realitat és que la participació dels grans monestirs, com Cuixà (Conflent), Ripoll o Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), en la recuperació econòmica i demogràfica no deixa de ser modesta. En cap cas no es pot observar una política sistemàtica de colonització agrària dirigida per les comunitats monàstiques. Ben cert és que hi ha els casos dels petits monestirs, com Santa Cecília d’Elins (Alt Urgell), Sant Andreu de Sureda (Rosselló) o Sant Julià del Mont (Garrotxa) que iniciaren la seva vida sense la liberalitat imperial o comtal de la qual es van aprofitar els grans monestirs. Aquells estaven pràcticament obligats a emprendre iniciatives de colonització, si volien sobreviure. Però, en general, aquestes iniciatives no sobrepassaren el marc local. En conjunt, la colonització monàstica no va acomplir sinó un paper marginal a l’hora de posar en conreu les terres abandonades a l’erm.

Pel que fa al paper realitzat pels comtes autòctons, es pot dir que, en general, aquests es limitaren a confirmar una colonització que es desenvolupava de manera espontània al marge de les directrius que podrien haver fixat. Els protagonistes d’aquesta colonització no podien ser altres que els camperols mateixos: individus o famílies que emprenien la difícil tasca de tallar o cremar el bosc, desbrossar la garriga i posar en conreu les terres. Des del final del segle VIII i més intensament des del segle IX proliferen les notícies d’artigaments (rupturas, presalias) fets pels camperols als espais erms (eremum, scalidum). D’aquesta manera, i lentament, al territori cultivat s’hi van anar afegint noves parcel·les. D’on provenien els efectius humans d’aquesta colonització? Possiblement d’una emigració des de les valls pirinenques que devien trobar-se superpoblades; possiblement també d’un increment natural de la població als territoris subpirinencs, que forçaria una extensió de les terres conreades. En tot cas, hi va haver, sobretot a les àrees de planures de l’est i el sud-est de la Catalunya Vella, un esforç camperol per multiplicar les terres que havien de sostenir un nombre cada vegada major de pobladors.

Resta d’un habitatge altmedieval, Can Ximet, Olèrdola, s.d..

ECSA / J.B.

És important no oblidar que aquest esforç tenia les seves premisses polítiques. Tota terra erma es considerava terra pública, i tota rompuda feta sobre aquesta es feia com a aprisió, ja que aquesta figura legal reconeixia al camperol la propietat de la terra artigada una vegada transcorreguts trenta anys sense que ningú no l’hagués reclamat. Tot i que ni els emperadors ni els comtes mai no van portar a terme una política sistemàtica d’aprisions, sí que van donar el seu consentiment tàcit a aquesta pràctica. En aquest sentit, el paper de l’autoritat pública i, sobretot, dels comtes autòctons, va ser important no perquè impulsessin una política de colonització agrària pròpiament dita, sinó perquè van sancionar un moviment de colonització que s’havia posat en marxa amb independència de les seves directrius. Els comtes consolidaren el marc legal que reconeixia les iniciatives dels colonitzadors i, d’aquesta manera, es convertiren en els garants d’un impuls que naixia d’una iniciativa camperola. Amb això van afavorir una recuperació demogràfica i econòmica sostinguda pel dinamisme que caracteritzà la petita propietat pagesa. Comprensiblement aquesta recuperació no deixava d’interessar a l’autoritat pública, perquè significava un major nombre d’homes per a l’exèrcit i un increment dels ingressos fiscals: en definitiva, el sosteniment d’un règim polític sempre amenaçat per la presència d’un enemic poderós a les fronteres.

L’avanç colonitzador

A mitjan segle X la recuperació econòmica i demogràfica de gran part de la Catalunya Vella era ja una realitat. Tant a l’Empordà i el Gironès, com a la plana de Vic i el Vallès, l’incultum quedava restringit a les zones altes de les serralades. Cap al començament del segle XI s’anunciava la recuperació del pla de Bages, de l’Anoia i de la part oriental del Penedès. Un nou equilibri demogràfic i econòmic s’estava imposant entre els territoris de la muntanya pirinenca i els territoris de les planures subpirinenques. Entre el 980 i el 1050 es va reprendre l’avançament colonitzador en diferents fronts: al curs mitjà del Segre, a les fronteres meridionals dels comtats d’Urgell i Berga; a la Segarra i el Baix Penedès fins al Gaià, a les fronteres occidentals dels comtats d’Osona i de Barcelona. Aquesta marcha ultima era un lloc de solitud, que (com deien els contemporanis) inspirava “gran terror i tremor”, on “el que aquí habita de forma permanent està exposat molt sovint a greus perills”. Però tampoc aquestes terres estaven deshabitades: des de temps enrere els camperols havien protagonitzat una colonització espontània que s’infiltrava en zones que els cristians no controlaven, on els habitants eren pocs i s’agrupaven en illots situats a escassa distància d’altres illots de població musulmana. D’aquí que els primers colons cerquessin el refugi de les cavernes i dels assentaments d’altura, ressuscitant així de vegades els oppida d’origen preromà (Olèrdola).

Aquests colons s’anaren sumant als col·lectius instal·lats als castells de frontera. Com havia passat el 986 a Cardona (Bages), van rebre importants privilegis i exempcions, ja que, d’altra manera, els camperols no s’haurien traslladat a viure sota l’amenaça constant de les ràtzies musulmanes. Així, el 974 els habitants del castell de Montmell (Penedès) quedaven eximits de tot “jou de servitud” (iugo servitutis). Sota la protecció del bisbe de Barcelona, podrien disposar lliurement de les seves cases i terres; no se’ls exigiria ni cens, ni allotjament ni altres serveis públics, tan sols el delme i les primícies. El 990 el bisbe barceloní atorgava als habitants del castrum de Ribes (Penedès) llibertats semblants, però retenia la facultat de demanar-los la col·laboració en les obres del castell, tal com era el costum de fer-ho a les altres franqueses (franchitates).

En conjunt, però, la colonització de les marques dels comtats de Barcelona, Osona i Urgell no va tenir el mateix caràcter espontani que havia tingut la colonització de les terres de rereguarda. La vinguda dels homes i la posada en conreu de les terres de la marcha ultima es van integrar en una política de colonització impulsada per les elits. Com ha dit Josep Maria Salrach, “s’acaba el temps de les aprisions com a forma de colonització popular i espontània, generadora de petites propietats”. El marc d’aquestes actuacions foren els districtes de les fortaleses frontereres que començaren a edificar-se al llarg de tota aquella zona en què la presència cristiana estava mal assegurada. Situades sobre rocas i pugios (puigs), aquestes fortaleses eren al mateix temps llocs de defensa i de refugi. La difusió del castell, la instal·lació dels habitants i l’artigament de les terres es realitzaren de manera paral·lela en nombrosos llocs d’aquestes marques. La iniciativa corresponia de vegades al poder públic. Aquest és el cas de castells, com el de Cardona, Cervera, l’Arboçar o Forès, promoguts pels comtes de Barcelona. Però freqüentment els comtes deixaven la iniciativa en mans dels seus agents —els vescomtes i els vicaris—, i, sobretot, de les catedrals i els grans monestirs, cedint-los el conjunt de drets (fiscals, militars, judicials) vinculats a aquells castells. Els bisbes de Vic forien notablement actius a les terres de la Segarra i Manresa (castells de Calaf, Calafell, Ferrera, Tous, Miralles); les activitats del monestir de Sant Cugat, d’altra banda, se centraren en la marca del Penedès (castells de Santa Oliva, Calders, Albinyana, Sant Vicenç).

Arran de la fundació del castell, aquests promotors instituïen com a responsable del projecte un guerrer o un dels primers colons, el qual quedava encarregat de la construcció i la vigilància del castell, com també d’atreure els habitatores que vindrien a poblar el districte. Aquests li devien obediència i serveis, especialment, i en primer lloc, el servei militar. A canvi, rebien parcelles per posar-les en cultiu o per edificar-hi les seves cases. Aquest procediment és el que se seguí el 1040, any en què un tal Bernat Otger va rebre de mans de l’abat Guitard de Sant Cugat el castell d’Albinyana amb els seus termes i les seves pertinences. Bernat estava obligat a construir en el termini de set anys una torre de pedra i calç de cinquanta pams d’alçada, i un cortal entorn de la torre, també de pedra i calç. A Bernat se li encomanava la vigilància (guaitas) de la fortalesa. A més s’encarregava d’assentar pobladors al terme. A canvi d’aquests serveis, va rebre la meitat del castell i del seu terme en alou i l’altra meitat com a feu de Sant Cugat. Tanmateix el monestir va retenir una quarta part dels delmes, una quarta part dels beneficis derivats de l’exercici de la justícia, i una tercera part del botí i dels rescats que es poguessin obtenir dels musulmans d’Hispània. A més, el monestir es reservava l’elecció del sacerdot de l’església del castell, així com la seva laboracionem dominicam, és a dir, vint parellades de terra, localitzades en tres o quatre llocs del terme d’Albinyana. Aquestes serien administrades pels agents del monestir, i treballades pels homes i els bous del monestir. Els habitants del terme d’Albinyana i els combatents instal·lats al castell seguirien a l’abat en la host.

L’exemple mostra com a les marques de Barcelona, Osona i Urgell, es van anar imposant (de vegades amb dificultats, és cert) no solament noves formes de colonització, sinó també noves formes d’organitzar l’exercici dels poders. Josep Maria Salrach parla d’un “encastellament de la frontera”. Seria aquest encastellament el que donà el seu perfil específic a una àrea, producte de la colonització, on per primera vegada s’experimentaven noves formes de domini que poc més tard passarien a ser concebudes com a modèliques, i serien projectades a gran part dels territoris de rereguarda.

Els castells de la frontera del Gaià

Castells de la frontera del Gaià fins el 1060.

L’Alt Penedès i l’Anoia, juntament amb alguns indrets de l’Alt Camp i la Conca de Barberà, constituïren els límits de la Marca extrema, la zona d’immediata expansió del comtat de Barcelona, en desbordar aquest la línia del Llobregat. En les terres rocoses compreses entre els naixements del Gaià i l’Anoia es documenta la densitat més elevada de castells de tot Catalunya. Com que aquest era un territori ocupat militarment des del 933, és probable que ja aleshores s’hi haguessin edificat alguns d’aquests castells, que es van multiplicar arran de la pau amb els musulmans establerta a partir del 940. El 960 apareixen documentats els castells de Tous, Montbui, Roqueta, Miralles i Queralt. Nous acords de pau a la dècada dels seixanta del segle X poden haver estat els impulsors d’una nova onada de bastiment de castells: Montmell (documentat el 974), Santa Perpètua, Pontils i Montagut (976), Selmella (977), Querol i Pinyana (990), i el post avançat de Cabra (980), ja al Camp de Tarragona. Altres castells, com els de l’Albà, Selma i Marmellar, també semblen haver estat aixecats abans de l’any 1000. Al sud, els castells de Banyeres i Castellet (977) s’anticiparen a la definitiva ocupació del Baix Penedès, completada vers l’any 1010, en plena reactivació de les iniciatives de conquesta del comte barceloní. Cap al 1060, els castells de la dreta del Gaià, documentats des dels anys cinquanta del segle XI, i la colonització de Tamarit (1051 -52) feren retrocedir els sarraïns fora del Camp de Tarragona, cap a la Serra de Prades i Siurana.

El desenvolupament de l’economia agrària

Entre els segles X i XII es van perfilar les característiques de l’economia agrària catalana tal com bàsicament es mantindrien durant tota l’edat mitjana. En trets generals es tractava d’una economia que associava agricultura i ramaderia, el conreu d’espècies vegetals amb la cria de bestiar. Els agricultors eren homes i dones que treballaven, en primer lloc, per proporcionar-se mitjans de vida, sobretot els aliments. Per fer-ho en condicions òptimes concentraren l’agricultura a les planures o a les valls fluvials (conques) on els dipòsits d’al·luvió havien creat terres fèrtils. Les maresmes, les muntanyes i les serralades es deixaven a l’incultum, terme que englobava els boscos, les garrigues i les pastures naturals, àrees que s’aprofitaven per a la ramaderia, la pesca i la caça, i d’on s’obtenien aliments (fruits silvestres, glans) i altres matèries brutes (fusta, llenya, pega).

És cert que l’agricultura medieval catalana es desenvolupà en bona mesura a partir de tradicions antigues (romanes), però també ho és que els segles X al XIII aportaren notables innovacions que ajudaren a perfilar les característiques de la civilització agrària medieval. La diversificació dels cultius n’és una. Pel que fa a la cerealicultura es continuaren conreant les espècies de cereals ja conegudes en època romana, entre les quals el blat (fromentum). Dels cereals que van adquirir importància als segles medievals destaquen, sobretot, l’ordi, el sègol i la civada. El sègol, que havia estat un cereal menyspreat a l’època romana, es va difondre a l’edat mitjana com a cereal panificable. L’ordi, en canvi, es va conrear com a aliment tant per al ramat com per als humans. Una cosa similar passava amb la civada. Tots aquests cereals de qualitat inferior al blat són espècies resistents al fred i la sequera, tenen un cicle de creixement ràpid i no són exigents quant als sòls. D’aquí la tendència a substituir el blat, que exigia un gran esforç de treball i rendia poc, per aquestes espècies que eren més resistents i més rendibles.

Sitges d’emmagatzematge, Olèrdola, segles X-XII.

MMO / V.A.

El consum de cereals es feia en forma de gra panificat, freqüentment a partir de mixtures fetes amb diferents espècies (mestall). La distinció de panes, fogacias, placentas, nebulas responia a les diferents formes de cocció, feta al forn o sobre les mateixes cendres de la llar. Aquesta, però, no era l’única manera de consumir-los. El paper central que farinetes, escudelles, potatges o gelees tingueren en la dieta medieval no és sinó una conseqüència de la importància dels cereals de qualitat inferior. Per a preparar les pulmenta, per exemple, es bullien els cereals en calders penjats sobre la llar, i s’hi afegien de vegades verdures, llegums o carn.

Per al camperol la cerealicultura era una activitat agrària important, però ni de bon tros l’única. N’hi havia d’altres i aquestes en cap cas no eren simples complements. L’horticultura es practicava sobre parcel·les intensivament conreades, receptores de fems i aigua, i protegides amb una closa de pals o branques, o amb un mur de pedres seques (clausos i clausuras). Les espècies que es plantaven als horts eren molt rústiques i poc exigents: hi havia els alls i les cebes, verdures com les cols, els porros i els armolls; llegums, com els pèsols, les faves, les llentilles i els cigrons. Freqüentment aquests cultius es combinaven amb l’arboricultura i la viticultura. D’aquí aquella varietat de parcel·les que es troben en les fonts —hortos, verdegarios, trilias, macenarias— per a designar les diverses formes d’associació de conreus.

La vinya és una de les plantes menys exigents quant a la qualitat de les terres on és conreada. La seva presència s’observa des de molt aviat, i la seva difusió no deixà de ser notable, ja que va arribar no tan sols a les zones baixes prepirinenques, sinó fins i tot a les zones d’alta muntanya, a les valls i solanes del Pallars o la Ribagorça. La viticultura es practicava com a vinya de vessant, i també com a vinya freqüentment associada a l’arboricultura (trilea) o a l’horticultura. Els vins es distingien segons el seu color: vino vermel, album, clarum, rubeum, rubicundum; però es valoraven segons la seva edat: hi havia, d’una banda, el vinum novum, l’equivalent al vinum sanum, bonum, el vi jove i bo, de bona qualitat i, d’una altra, el vinum veterem, l’equivalent a mucidum sive acidum, el vi àcid, aquell que havia sobrat de la collita anterior.

Premsa de raïm representada al Beatus de Girona, copiat per Senior i miniat per Emeteri i Ende, 975.

TCG / Oronoz

Pel que fa a l’arboricultura destacava en primer lloc l’olivera, conreada sobretot per l’oli. Es tracta d’un arbre d’extraordinària longevitat, que exigeix un clima suau, però que és capaç de resistir les gelades. S’adapta bé a quasi totes les classes de sòls, tot i que necessita un mínim d’humitat. La difusió massiva de l’olivera a les terres catalanes, tanmateix, sembla que es produí en el transcurs del segle XI. L’oleïcultura estava freqüentment associada a conreus hortícoles, cerealícoles o vitícoles. El mateix pot dir-se dels arbres fruiters, dels quals consten una diversitat d’espècies: els codonyers, els magraners, els cirerers, els presseguers, tot i que predominaven les pomeres, les pereres, les figueres i les pruneres. Des d’aleshores es començaren a distingir per a cada espècie diferents varietats segons el fruit que donaven: així, entre les pereres hi havia la peraria ordialenca, la perada asperela i la peraria verde bona. A més dels fruiters i les oliveres hi havia aquells arbres que creixien més o menys espontàniament en els boscos i en les arbredes disperses sobre el territori agrari. Entre aquests els arbores glandiferos, és a dir, els diferents arbres del gènere Quercus —el roure, l’alzina—, portadors de fruits (glans) que servien com a alimentació dels ramats. També proporcionaven fruits el noguer, l’ametller i el castanyer. Dels arbres s’explotava evidentment la fusta: la més resistent (roure, alzina, faig) s’utilitzava per a la construcció (bigues); la de l’alzina, era transformada en carbó vegetal; aquella fusta no tan resistent dels arbres de ribera (àlbers, freixes, oms, verns, salzes), servia per a la fabricació de recipients, mobiliari i altres artefactes domèstics (escudelles, gradals, enaps, canadeles).

Semblantment el conreu de plantes industrials, com la canya, l’estepa o el jonc, servia sobretot per a l’elaboració de béns d’ús quotidià. Els canemars i els llinars es cultivaven de forma sistemàtica a la vora de rius, torrents i estanys. La importància del lli i el cànem estava en les fibres que proporcionaven, i que s’empraven per a l’elaboració de roba basta, cordes, sacs. La vimenera, d’altra banda, s’utilitzava per a la fabricació de cistes i cistelles.

La cabanya dels agricultors es componia bàsicament de l’aviram (gallines, coloms) i del bestiar porcí, cabrú i oví. A això s’hi podien afegir algunes vaques amb els seus vedells, i, sobretot, alguns bous, ases o muls, i més rarament un cavall. Aquestes bestias maiores s’empraven com a animals de muntura i transport, i també com a força de tir per a l’arada o el carro. El bestiar proporcionava productes per al consum alimentari. La llet i els seus derivats (formatge), la proporcionaven les vaques i, sobretot, les ovelles i les cabres. La carn, sobretot, el porc. Les fonts mostren tota una varietat de carn de porc (pernas, anxugias, lats, bacons, espallars), consumida fresca o, preferentment, salada. L’aviram proporcionava carn i ous. Les ovelles, fibres tèxtils (llana) i pells; les abelles, la mel i la cera. En realitat tot —banyes, plomes, cuir, crin, peülles— s’aprofitava del bestiar, també els fems, tan importants per a regenerar les terres esgotades pel conreu.

Aquest aprofitament exhaustiu exigia de l’agricultor un esforç per alimentar el bestiar. Això es podia realitzar deixant pasturar els ramats pel seu compte —les cabres, les ovelles i els porcs s’alimentaven al bosc (glans), a les pastures (pascuis) i les garrigues, o sobre les espigolalles (espigolad)—, però també produint sobre parcel·les específiques l’aliment per al bestiar. Va ser la cria del ramat major i, sobretot, la de cavalls, muls i ases com a bèsties de muntar, la que va portar a la difusió de terres dedicades específicament a la producció de fenc i de farratge: prats (artificials), farraginars i terres reservades al conreu de la civada.

Tota opció per determinades espècies vegetals o animals evidencia sempre unes preferències, les quals es poden correspondre, per exemple, amb un model d’alimentació fixat per la tradició. Si hom es fixa en la tradició que predominava en terres catalanes, es poden distingir dos elements: d’una banda, l’element romanocristià, de caràcter netament agrícola, basat en el consum de cereals, el vi, l’oli, els llegums; i, de l’altra, l’element bàrbar, en què predominava el consum dels productes ramaders (llet, formatge) i dels productes naturals obtinguts de la caça o de la recol·lecció. Fins a cert punt, la dieta dels camperols catalans dels segles medievals era una combinació d’aquests dos elements. Això ho fa palès sobretot la importància del consum de productes ramaders, com la carn de porc i la llet o els formatges de cabra i ovella. Aquests productes, però, s’han de considerar com a complements. Els productes veritablement importants procedien de l’ager —de l’hort, de la vinya, de la terra campa—, i això no vol dir altra cosa que una preponderància de la tradició romanocristiana en els hàbits alimentaris.

En les preferències per determinats productes alimentaris hi podien incidir també altres factors com ara el grau de desenvolupament tecnològic, o l’adaptació de les espècies vegetals al clima i als sòls. La vinya i l’olivera proporcionaven bons rendiments en l’ecologia mediterrània. Aquesta ecologia explica també l’opció per unes espècies de cereals (sègol, civada, ordi) que, tot i ser d’inferior qualitat, s’adapten a un clima advers i a uns sòls fràgils. Però l’agricultor també havia de tenir present les possibilitats de conservació dels productes. Això volia dir que havia d’esforçar-se a aconseguir els productes que permetien la conservació dels aliments, la sal en el cas de la carn o la mel en el cas de la fruita. Volia dir també que havia de seleccionar les espècies vegetals en funció de la seves capacitats de conservació, i això significava, en el cas de la fruita, preferir aquelles espècies que més fàcilment podien conservar-se fresques, seques o posades en mel (poma, figa, pera), i evitar aquelles que resultaven més difícils de conservar (pruna). En el marc d’una notable diversificació de recursos alimentaris hi va haver, per tant, una selecció d’espècies en funció de criteris diversos. L’adaptació al medi, la tradició i la conservació poden ser considerats entre els criteris més importants. En altres casos, la selecció podia derivar-se d’una imposició. Aquest era el cas de la civada, la difusió de la qual des del segle XI seria incomprensible sense la pressió exercida pels senyors per obtenir una quantitat major de farratge per alimentar un nombre creixent de cavalls de guerra.

Quant a la ramaderia camperola, es pot constatar una preferència bastant acusada per les espècies com el porc, d’una banda, i la cabra i l’ovella, de l’altra. Aquesta selecció evidencia un interès per reduir l’esforç d’alimentar i pasturar el ramat, però, també, un intent d’obtenir un màxim de productes de tota mena: des del formatge i la llana fins a la carn i la llet. De la mateixa manera l’explotació camperola intentava reduir a un mínim la cabanya d’èquids i bovins, l’alimentació dels quals s’havia de realitzar en bona part a costa dels recursos que podrien ser destinats al sosteniment dels agricultors: un camp de farratge, per exemple, era un camp que podia ser destinat al conreu del blat. Com a norma l’agricultor es limitava, doncs, a mantenir un nombre determinat de bèsties de tracció: preferentment una parella de bous, o bé de muls o mules, animals aquests últims que també servien per a carregar i muntar.

El Mas “B” de Vilosiu

El Mas “B” de Vilosiu, Cercs, segle X.

El Mas “B” de Vilosiu (Cercs, Alt Berguedà), jaciment excavat durant els anys 1984-86 sota la direcció de J. Bolòs, era una petita casa de pagès familiar. Fou construït en una data propera a l’any mil i no s’abandonà fins a la crisi dels darrers segles medievals. L’habitatge era compost d’un espai destinat a les persones (una cambra que feia de dormitori i de menjador, un rebost o celler i una habitació on hi havia el forn de pa) i d’un espai destinat al bestiar (ovelles o cabres, porcs, vaques i gallines), en part cobert i en part descobert. Al voltant d’aquest mas, situat al costat d’una torrentera i separat uns centenars de metres de la casa de pagès més propera, hi havia petits horts, camps de cereals, vinyes i també pastures i boscos. En aquest indret, situat a uns 1 200 m d’altitud, la ramaderia era un complement indispensable de l’agricultura.

El treball camperol

El vocabulari medieval identificava aquells que habitaven al camp (pagenses) amb els que treballaven a l’agricultura i la ramaderia (agricultores) i, fins i tot, amb els que treballaven (laboratores). No s’ha d’imaginar aquest treball tan sols com l’esforç físic fet durant tota una vida, sinó també com un esforç intel·lectual tant per a diversificar els cultius i desenvolupar la ramaderia, com per a perfeccionar l’instrumental agrícola. En tots aquests aspectes els perfeccionaments es realitzaren en bona part com “una acumulació pacient d’observacions i adaptacions realitzades dia rere dia pels que fan el treball pràctic, els pagesos” (Pierre Bonnassie).

Per a les diverses feines agrícoles, el camperol utilitzava instruments fets de fusta, com les batolles per a la trilla (batuda). Però els instruments de treball més importants i valuosos anaven proveïts d’una part de ferro (ferramenta ad laborandum) que els feia més efectius i resistents. Entre ells, les podadores (podadoras) per a podar les vinyes, les destrals (dextrales) i les serres (siras) per a tallar els arbres, les aixades i els aixadons (exadas, cavagos, ligones) i les pales (padelas) per a llaurar la terra, les falçs (falces) per a segar el cereal, la palla i el fenc. Quant a l’arada, l’instrument principal per a la cerealicultura, era similar a la que havien utilitzat els agricultors romans. El seu encaix, fet de fusta, incorporava, però, una rella de ferro (relia) encaixada al dental. Se l’anomena una arada simètrica perquè obria el sòl verticalment, voltant la terra als dos costats del solc. Era un instrument que treballava de manera extensiva, adaptat als sòls lleugers i pedregosos, i que tan sols esgarrapava la superfície, però que, per això mateix, evitava una pèrdua excessiva d’humitat als fràgils sòls mediterranis. Aquesta arada (aper) requeria una força de tir moderada, i normalment era arrossegada per un parell de bous o muls fixats al timó mitjançant un jou (iugum).

La demanda cada vegada major de ferro destinada a perfeccionar l’equipament agrícola no podria haver-se satisfet sense un desenvolupament de la metal·lúrgia. Efectivament, des de mitjan segle XI es pot observar una difusió cada vegada major de les ferreries rurals arreu de la regió catalana. Es tractava de petites instal·lacions, mantingudes per un ferrer expert (faber, ferrarius), que treballava amb instruments i arranjaments certament simples: d’una banda un forn i una manxa i, de l’altra, un martell i unes tenalles. Amb tot, però, l’existència d’una ferreria no deixa de tenir un significat extraordinari per a l’economia local. Gràcies a la presència d’aquestes instal·lacions el camperol podia proveir-se d’instruments més efectius o reparar els desgastats pel treball als camps.

La farga de la Fabregada

La farga, de la Fabregada, Sant Esteve de la Sarga, segles XI-XIII.

El jaciment de la Fabregada es troba situat al vessant nord del Montsec d’Ares, en el coll que separa les conques de la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana, a una alçada de 840 m. La datació del jaciment ha estat establerta arqueològicament i documentalment entre els segles XI-XIII. L’excavació ha facilitat informació sobre les restes d’un establiment siderúrgic medieval. A grans trets cal assenyalar els diferents espais afectats per l’activitat productiva de la Fabregada: el bosc per a la producció de carbó, les zones d’extracció de mineral, l’espai destinat al procés de reducció i forja —que implicaria l’ús de l’aigua com a energia per a accionar el mall, i que cal relacionar amb una resclosa per a l’aigua associada a la farga—, l’abocador d’escòries i el taller de transformació i fabricació de productes d’ús. S’hi han localitzat les restes d’un forn de reducció de cup baix, un dipòsit de mineral d’òxids de ferro, l’abocador d’escòries i algunes de les estructures que formaven part del poblat fortificat. Entre el material arqueològic recuperat, destaquen les peces de ferro per la seva quantitat, qualitat i bon estat de conservació. L’establiment siderúrgic de la Fabregada era situat en una zona fronterera amb l’Àndalus, és a dir, en una zona de conquesta i repoblació. Per a aquestes activitats era imprescindible disposar de ferro per a armament i utillatge.

Paral·lelament a la difusió d’un millor instrumental es produí un desenvolupament de les tècniques de cultiu. No es coneix gairebé res sobre la rotació i la bonificació de les terres de conreu. Se sap que existia el costum de femar les terres, específicament amb fem animal, però es desconeix amb quina intensitat i regularitat, i si existien formes de bonificació alternatives. Quant a la rotació de les terres, es pot suposar la vigència de la rotació biennal ja practicada en època romana. Per contra, altres tècniques de conreu són més conegudes, com per exemple la difusió de la irrigació artificial. En una regió marcada per la sequera estival, la irrigació artificial de les terres emplaçades a les planures i les valls, encara que sigui a petita escala, no deixava de tenir la seva importància. Tot sembla indicar que aquestes tècniques d’irrigació van ser desenvolupades al llarg dels segles X i XI. De vegades, les xarxes de recs (regos) apareixen vinculades als molins. En altres, però, es tractava de construccions independents que, de vegades, cobrien un sector molt extens del territori. Una resclosa captava l’aqua ad irrigandum d’un riu o torrent, i mitjançant una sèrie de recs i canals la portava a les terres de conreu. Tant els camps de cereals (terras subreganeas) com les vinyes s’aprofitaren de la irrigació, sobretot si s’associaven amb l’arboricultura. Gairebé indispensable era la irrigació en les terres dedicades al conreu dels llegums (ortos subreganeos), dels fencs (pratos) o de les plantes industrials (linares, cannamares).

Una altra tècnica que es començà a difondre des del segle X va ser l’aterrassament. En una topografia que combina planures amb pendents de vegades molt fortes l’aterrassament donava la possibilitat de crear noves parcel·les a costa dels vessants incultes. D’altra manera l’explotació d’aquests vessants no hauria pogut evitar l’exposició de les terres a la pluja i al consegüent desgast del sòl (erosió). Les fexas (feixes) que comencen a citar les fonts des del segle XI eren parcel·les allargades que s’esglaonaven als vessants de les muntanyes o les serres, i que se sostenien amb parets de pedra seca. Sembla que les obres d’aterrassament van tenir una especial importància per a la viticultura (vineas rocheras), fet que, al seu torn, podria ser un indici de la importància de la vinya de vessant.

Complementària a la millora dels instruments i les tècniques de conreu va ser la difusió de tècniques cada vegada més efectives per a transformar les collites. Com a instal·lació més important per tal de transformar el raïm en most i vi (o l’oliva en oli) cal esmentar els torcularios. Aquests se citen freqüentment entre les pertinences de les cases. Probablement se situaven dins d’un recinte específic (trull). Podem suposar que es tractava del mateix artefacte d’origen romà que apareix retratat en diferents còdexs de l’alta edat mitjana. Pel que es dedueix d’aquestes imatges, es tractava essencialment d’una biga pesada manejada per sogues, que es feia descendir mitjançant una rosca sobre les cistelles que contenien el raïm. El most espremut era recollit en dipòsits situats al sòl, des d’on era seguidament trascolat als recipients pròpiament dits: tonnas i cubos fets de dogues de fusta, que es mantenien unides amb cèrcols.

El molí hidràulic per a moldre el gra (substitut del “molí de sang”, que era mogut per esclaus o animals) va representar un dels desenvolupaments tecnològics més importants de l’edat mitjana. La seva difusió a la regió catalana es pot constatar des dels segles IX i X. Aquests primers molinos molentes, freqüentment obra de camperols que unien els seus esforços i els seus recursos, eren tinguts i explotats col·lectivament. Cadascun dels copropietaris disposava d’una part, és a dir, d’un dret de moldre lliurement el seu gra durant un nombre determinat de dies i nits de la setmana. Tecnològicament es tractava, sens dubte, d’un tipus de molí relativament rudimentari: una instal·lació que treballava de forma horitzontal, els components (eix, engranatge) de la qual estaven fets de fusta. La irregularitat dels rius i torrents a la major part de la regió catalana feia impossible aprofitar la força hidràulica directament al corrent d’aigua. La instal·lació, per tant, s’havia d’emplaçar sobre un canal de derivació, pel qual es portava l’aigua des del corrent cap al molí. Al punt on es captava l’aigua es construïa una resclosa. L’acumulació d’aigua que es produïa a la resclosa donava força al corrent del canal i, a més, es podia aprofitar per a la pesca (piscationes). Pel reg mulner l’aigua transcorria cap al molí, on feia rotar la mola de pedra que triturava el gra. Passat el molí l’aigua transcorria pel subtus rego, altra vegada al riu o el torrent. D’altra banda, una sèrie de rescloses menors situades al llarg dels recs permetien desviar una part de l’aigua cap a la irrigació de les parcel·les veïnes (terras subreganeas). Aquestes parcel·les es dedicaren a tota mena de cultius, tot i que predominaven horts, llinars i canemars. A partir d’un aprofitament exhaustiu de l’aigua, un molí creava, doncs, un veritable micropaisatge.

Molins de la conca del Fluvià a l’Aglí

Els molins documentats de la conca del Fluvià a l’Aglí als segles IX i X.

Durant l’època carolíngia hi hagué un fort augment del nombre de molins fariners hidràulics. Molts d’aquests eren de rodet horitzontal, no gaire grans, bastits per una comunitat pagesa. Altres, en canvi, potser una mica més grans, devien ésser edificats pels senyors o pel comte. L’existència de molins pagesos fa possible que se’n documentin gairebé per tot el territori, en relació amb cada nucli de població, tal com es veu al mapa. El fet que hi hagi algunes zones més buides, enfront d’altres amb una densitat més alta de molins, pot respondre, fins i tot, a les característiques desiguals de la documentació conservada. Aquestes diferències també podrien ésser motivades per l’existència d’una certa concentració de molins a les ribes dels rius més importants (Ter, Fluvià, Tec i Tet), com també pel fet que en alguns indrets ja hi havia una tradició anterior a l’etapa carolíngia, com en els llocs de Molivedre (molí vell) o de Fenollar.

Creixement i conseqüències

Tècniques més sofisticades, camps més ben irrigats que es beneficiaven dels fems del ramat, instruments més efectius, tot això no podia sinó incidir en una millora dels rendiments i en una alimentació no solament més abundant, sinó també més diversificada. El creixement econòmic va significar per a una pagesia lliure i propietària de les seves terres un alleujament en la precarietat del seu sistema de vida, encara que s’ha de tenir en compte que la productivitat de l’economia pagesa no va superar mai un nivell mitjà, certament modest, difícil de precisar. Intentar-ho significaria considerar la varietat dels sòls i dels climes que caracteritzaven la regió catalana (com tota la regió mediterrània). Però fins i tot en el millor dels casos els sistemes de conreu que havia desenvolupat el pagès medieval, encara que no eren menyspreables, eren insuficients per a fer front als accidents meteorològics. Una sequera prolongada, una calamarsada o una glaçada primaveral podien destrossar les collites. Això significava per a molts pagesos la fam, i aquesta es podia agreujar i generalitzar si els accidents es tornaven a repetir l’any següent. En conjunt, les condicions de vida dels pagesos de l’alta edat mitjana es caracteritzaren sempre per una certa precarietat: malgrat totes les millores observables, els instruments dels camperols no deixaren de ser rudimentaris, i res no indica que fossin capaços d’assolir uns rendiments que els protegissin efectivament de l’amenaça d’una fallida de les collites provocada per una meteorologia desfavorable. Els estudis sobre les fams a l’alta edat mitjana (i el consum forçat d’aliments immunds) mostren amb cruesa la debilitat de l’economia pagesa en moments d’extrema adversitat. Però també es pot suposar que seria aquesta mateixa debilitat la que va mantenir, durant segles, l’impuls del creixement. “Aquesta lluita contra la fam” diu Pierre Bonnassie “també va fer que els homes produïssin millor, que perfeccionessin les tècniques i les pràctiques agrícoles, introduint pragmàticament millores a les eines i, sobretot, en les feines de conreu.” Així, el fet que a l’entorn de l’any 1000 les referències a les fames magna (grans fams) es fessin cada vegada més espaiades sembla explicar-se per un creixement agrícola que es manifestaria plenament entorn d’aquesta data i que permetria alimentar un nombre cada vegada major d’homes i dones.

Castell d’Ardèvol, Pinós de Solsonès, segle X.

ECSA / R.M.

El que caracteritza les regions meridionals de l’imperi carolingi (des de Provença a l’actual Catalunya) va ser el protagonisme en aquest creixement agrícola de la pagesia lliure, protagonisme que es corresponia amb un predomini de l’alou pagès enfront del domini aristocràtic. Un altre tret comú d’aquestes regions era el seu allunyament dels centres polítics que es localitzaven, des de l’arribada dels carolingis a la reialesa, a les regions del nord-est de l’Europa cristiana, aproximadament en una àrea delimitada pel Loira, la Mar del Nord i el Rin. També en aquestes regions septentrionals es registrà un creixement econòmic, però aquí els imperatius del projecte polític carolingi atorgaren un paper decisiu a la promoció estatal i sistemàtica del gran domini com a peça central de les activitats tant de producció (agricultura, indústria rural) com d’intercanvi (mercats i ports). Malgrat els esforços dels carolingis (temptatives de protegir la llibertat dels camperols francs), aquest creixement significaria freqüentment una degradació gradual de la situació dels camperols com a propietaris i com a homes lliures, i un enfortiment de la posició dels potents. Va ser sobretot en aquestes regions que “durant els segles VIII al X, la capa de lliures, originàriament molt àmplia, es va convertir en grup marginal” (Werner Rösener). El desenvolupament econòmic, social i polític de les regions septentrionals, doncs, es va oposar al desenvolupament de les regions políticament perifèriques de l’Imperi. En aquestes es pot observar, del segle VIII al X, una certa coincidència de les aspiracions de la pagesia i de l’autoritat pública. Certament, es tractava de societats sempre condicionades per un enfrontament més o menys constant amb enemics exteriors, però també de societats on la convivència es basava en els principis de la cultura política romana: el respecte de les lleis, el compliment de les exigències militars i fiscals. La fortalesa del règim, de l’aliança entre comte i pagesia, permetria limitar la iniciativa aristocràtica. Els beneficis mediocres que proporcionava el domini dels segles IX i X contrastaven amb un benestar cada vegada més evident produït en el marc de l’alou camperol. Tanmateix, els senyors pogueren compensar aquest desequilibri gràcies a la liberalitat de l’Estat i gràcies a les entrades de l’or musulmà. Seria com a receptora de càrrecs i de beneficis de mans del comte que l’aristocràcia curial donaria el seu consens al règim polític. Aquest es pot definir com un “règim patriarcal”: el comte, personificació de l’autoritat pública, estenia la seva protecció a una pagesia que sostenia el desenvolupament econòmic de la societat i assegurava l’estabilitat política. Es tracta d’una experiència que pot ser considerada anacrònica, però que es va demostrar viable en aquestes societats perifèriques durant segles. En aquest sentit, es va demostrar que el creixement econòmic es podia realitzar de manera alternativa als grans projectes de les regions centrals de l’Imperi, imposats des de dalt sobretot en benefici de les elits laiques i eclesiàstiques. L’arrencada agrària de l’alta edat mitjana, tal com es va produir a la regió catalana, va ser una iniciativa de milers de famílies camperoles que treballaven les seves petites explotacions per assolir una millora en les seves condicions de vida material i moral. Però aquest esforç per crear riqueses acabaria per plantejar-ne també la qüestió de la distribució. L’aristocràcia va ser segurament conscient de les expectatives que s’obrien, si acceptava accedir als fruits del treball camperol. De moment, aquesta possibilitat quedava bloquejada per les garanties donades pel comte a la pagesia lliure. Si es volia trencar amb l’antic règim calia, doncs, dirigir les armes tant contra el poder del comte com contra les llibertats pageses. Aquest doble assalt seria el determinant més profund del que anomenem la ruptura feudal, entesa com a procés de transformacions polítiques, socials i econòmiques, que portaren a l’esfondrament definitiu de l’ordre tradicional. Ruptura tant més violenta perquè aquest ordre mostrà fins al final una notable estabilitat.