Parròquia, rectors i societat rural

La revolució liberal espanyola (1835-43) tocà a fons els privilegis fiscals, econòmics, judicials i culturals de l’Església d’antic règim, cosa que significà l’esfondrament de les seves principals fonts de renda i el desmantellament de bona part de les seves estructures institucionals. L’enderroc d’aquests privilegis no podia afectar d’igual manera totes les institucions eclesiàstiques ni tampoc tots els eclesiàstics, ja que a l’interior de l’Església d’antic règim existien diferències de tota mena: en el grau de participació en les rendes, en la naturalesa d’aquestes rendes i en els orígens socials i geogràfics del clergat. Si bé es coneixen les conseqüències de les mesures liberals en el clergat regular, que representaren pràcticament la seva fi, queda per saber l’impacte de les mesures liberals en les estructures parroquials, la qual cosa obliga, necessàriament, a veure quina era la funció real (i no pas superestructural) d’aquesta institució a l’interior de la societat catalana al tombant de l’antic règim, amb el benentès que s’haurà de generalitzar sobre una realitat molt diversificada localment.

La xarxa parroquial d’antic règim

El 1798, Catalunya disposava d’una xarxa, precisa i delimitada, de 2 738 parròquies, urbanes i rurals, que se superposava, sense coincidir necessàriament, amb els límits encara força desdibuixats dels municipis ni, encara menys, amb el mapa de les jurisdiccions senyorials. El mapa parroquial en l’antic règim constituïa, en paraules de Miguel Artola, “la malla más fina, la retícula más extensa en la época, sin comparación alguna con la que disponía la autoridad civil”. Aquesta organització territorial havia contribuït històricament —i de manera gradualment més efectiva d’ençà del concili tridentí, que havia posat especial èmfasi en la necessitat de fixar uns límits territorials precisos a les parròquies que encara no en tenien— a una doble vigilància o control per part de l’Església catòlica. Es tractava, d’una banda, del control fiscal (especialment del delme, ja que la parròquia constituïa la unitat territorial del seu cobrament fins a la seva abolició el 1837, tant si anava a parar a les mans laiques o eclesiàstiques de dins o de fora del terme parroquial) i, de l’altra, del control administratiu sobre la informació dels individus i les seves relacions socials. Aquestes estaven condicionades pel dret canònic i, a més, pel marc legal de la monarquia espanyola d’antic règim. Aquesta monarquia absoluta de dret diví —a diferència d’altres monarquies d’Europa— no garantí en cap moment, ni molt ni poc, l’exercici de la tolerància religiosa, i tenia en el tribunal de la Inquisició i en la xarxa de familiars (funcionaris adscrits al servei directe del tribunal) uns instruments complementaris a la parròquia per a frenar qualsevol mena de dissidència. Aquest monopoli sobre la informació dels individus es traduí en control estadístic, com molt bé reflecteixen els cinc llibres sacramentals custodiats als arxius parroquials (significativament, les fonts històriques més estimades i valorades pels historiadors de la demografia d’antic règim): els llibres de baptismes, confirmacions, status animarum —o llibre de combregants—, matrimonis i òbits. Malgrat aquesta capacitat de vigilància i d’enquadrament, no s’han de minimitzar les limitacions derivades, entre d’altres causes, de la desigual repartició dels efectius eclesiàstics en el territori (concentrats especialment a les viles i ciutats, cosa que els donava l’inconfusible caràcter levític i urbà), de la resistència secular —oberta o soterrada— a pagar el delme i altres rendes, del grau de mobilitat geogràfica de la població (segons les classes, grups socials i professions) o dels condicionaments geogràfics de l’hàbitat (en aquest sentit, és interessant destacar que distintes fonts eclesiàstiques dels segles XVII i XVIII insisteixen, encara, en la necessitat de “cristianitzar” els “rústecs” o muntanyencs).

Cadascuna d’aquestes parròquies estava sota el govern d’un rector o més, que gaudien d’un benefici (és a dir, d’una prebenda) a canvi d’exercir l’ofici de la cura animarum del tros de territori que havien d’administrar i de confirmar-ne els termes. Una vegada l’any, el rector practicava el ritual del salpàs, visitant i beneint amb una mescla de sal i aigua totes les cases de la seva parròquia; d’aquesta manera, se’n confirmaven els límits (de fet, es podria definir la parròquia com una església que disposa d’un territori termenat al seu voltant) i es confeccionava el llibre de combregants, que servia per a vigilar el grau de compliment de les prescripcions pasquals. El llibre de combregants constituïa una mena de padró parroquial, on no solament es registrava el nom dels residents amb caràcter més fix a la parròquia (alguns pagesos de mas, subemfiteutes, rabassaires, menestrals...), sinó també el nom dels jornalers o treballadors del camp, els mossos, criats, criades i masovers, és a dir, d’aquells grups socials sotmesos a un major grau de mobilitat geogràfica dins del món rural català. La confirmació anual dels límits parroquials no impedia, és clar, que sovintegessin picabaralles territorials entre rectors i delmadors de parròquies limítrofes, que es disputaven les rendes d’unes determinades heretats. I era davant del mateix rector que els parroquians havien de complir els seus deures religiosos i fiscals. La fiscalitat parroquial s’havia enrevessat extraordinàriament a causa de la cristal·lització del delme com a renda feudal durant l’edat mitjana, del seu allunyament de la funció “primitiva” i “original”, de la desviació (total o parcial, segons els casos) del terme parroquial i de la seva fragmentació. El delme havia passat a les mans de bisbes, capítols catedralicis i representants diversos de la noblesa i altres grups socials (a través de la simple usurpació com a patrons de les rectories, cessió eclesiàstica, compra o establiment) i deixava al descobert, en uns llocs més que en altres, el manteniment del culte, el temple i el clergat parroquial. L’Església anà emplenant aquest buit financer seguint diferents estratègies, gradualment més efectives d’ençà de les reformes tridentines.

Tanmateix, seria equivocat pensar que la parròquia d’antic règim només responia a una estratègia planificada i calculada des de dalt i a la necessitat de control des del centre diocesà a la perifèria. En la mesura que oferia a les distintes classes socials diverses possibilitats de promoció i privilegi, que canalitzava la protecció social i la festa —oferint distints avantatges concrets i tangibles— o que possibilitava l’existència, ni que fos de manera conjuntural, de certs àmbits d’autonomia i resistència —com podien ser les obreries— contra T’exterior” (ja fossin els senyors jurisdiccionals, el fisc, els delmadors, etc.), es fa necessari tenir en compte també, i sense excloure la primera perspectiva, les relacions que s’han establert des de baix de la societat civil amb la institució parroquial; amb el benentès que aquestes no han estat ni permanents ni monolítiques al llarg del temps i que s’han redefinit en cada moment històric i segons els interessos estratègics de les distintes classes socials.

Els rectors a la darreria de l’antic règim

A la darreria del segle XVIII i la primeria del segle XIX eren més aviat poques les rectories que estaven sota patronat senyorial —ja fos laic o eclesiàstic— o sota patronat corporatiu municipal. Als ulls de la monarquia i l’episcopat, aquest era un dels obstacles seculars per al redreçament del clergat. Així, per exemple, a la diòcesi de Girona la vigília de la revolució liberal encetada el 1835, el 95% de les 328 parròquies eren de patronat reial i episcopal i s’obtenien —a partir de la pràctica estipulada en el concili tridentí, més oberta i competitiva (no absenta, és clar, de favoritismes clientelars de nova mena)— per un concurs oposició de mèrits davant d’un tribunal de nominació episcopal. Els concursos per a cobrir vacants degueren ser renyits i disputats, si hom considera que les rendes de les rectories de l’antic règim eren força més desiguals que no pas després de la revolució liberal. Un cop aprovat l’examen, el bisbe feia la presentació i el rei signava el nomenament (d’ençà que, en el concordat del 1753, la corona espanyola obtingué el patronat universal). Aquesta pràctica palesa, en primer lloc, que finalment la reforma tridentina (que havia topat amb una important resistència senyorial a Catalunya al final del segle XVI i el començament del XVII, protagonitzada per capítols de canonges, abats i membres de la noblesa) havia reeixit en els intents d’evitar les usurpacions de les rectories i les rendes per part del poder senyorial. Els decrets tridentins obligaven els patrons (després de demostrar amb “escriptures autèntiques” que el seu patronat s’havia obtingut per fundació o dotació) a presentar noms de candidats als bisbes, i també obligava els bisbes a passar l’examen oposició i a no apropiar-se les rendes dels beneficis dels seus patronats. Aquestes reformes, a més d’intentar un canvi en la redistribució de les rendes eclesiàstiques, pretenien posar fi a l’absentisme i l’acumulació de beneficis curats que acompanyaven els abusos del patronat senyorial damunt les rectories. Cal pensar que les oposicions als rectorats degueren contribuir indirectament a una millor preparació doctrinal i pastoral del baix clergat i, com a contrapartida, a una subordinació més gran al poder episcopal i reial.

En aquest sentit, hi ha indicis clars que al llarg del set-cents es van anar produint uns canvis substancials —la dimensió dels quals només es pot percebre si hom compara els dos extrems d’un període llarg que pot anar de les tres primeres dècades del segle XVII a la darreria del XVIII— en els rectors catalans, canvis que també es produïren en els rectors de França o del nord d’Itàlia. En definitiva, si es fes el retrat robot d’un rector del tombant del setcents o l’inici del vuit-cents, s’hauria de dir (amb l’aclariment obvi que, de casos marginals i d’excepcions, sempre n’hi ha) que es tractava d’un rector molt més tridentí que els seus predecessors, que residia a la parròquia i que no l’abandonava fàcilment a les mans de capellans mercenaris; molt més disciplinat i rigorista, no anava armat ni tampoc freqüentava les fires i els mercats —i menys com a negociant de blat o tractant de bestiar—, ni tampoc jugava a cartes a les tavernes i els hostals; força més purità, vestia sempre els hàbits talars negres i no pas estrafolàriament i amb colors virolats, i era més respectuós amb el celibat sagrat que no pas els seus antecessors (cal recordar que la literatura anticlerical medieval i moderna, de manera recurrent, s’ha fet ressò de la incontinència del clergat, i que les constitucions sinodals obligaven que les majordomes dels rectors tinguessin, “prudentment”, més de 40 anys). El celibat era, al capdavall, el que el distanciava més radicalment del món en general i, al mateix temps, era la millor garantia de protecció i ampliació del patrimoni eclesiàstic si a l’hora de testar, com era força freqüent entre els rectors del set-cents, eren més generoses i abundoses les deixes destinades a l’Església —de manera especial a la parròquia que havien servit durant més anys—, que no pas als seus nebots i familiars. En definitiva, es tractava d’un rector cada cop més diferenciat, per origen social, formació cultural i per formes de vida, de la majoria dels seus feligresos, de manera especial dels més necessitats. Aquest clergat apareix cada vegada més mediatitzat per l’exterior de la seva parròquia, sobretot pels enèrgics bisbes setcentistes (els Armanyà, Climent, Lorenzana, Veyan, Lasala…) i els seus visitadors. Va començar a disposar de seminaris per a formar-se arran de l’expulsió dels jesuïtes (1767) o bé anava a estudiar a la Universitat de Cervera per obtenir els graus acadèmics en lleis o teologia. Assistia cada any als sínodes diocesans, on s’actualitzava i es redefinia el corpus jurídic diocesà que calia aplicar en les sempre pendents —i mai no suficients als ulls dels eclesiàstics— reformes a emprendre. Una vegada al mes, assistia a la conferència eclesiàstica que se li havia assignat (a Girona, d’ençà del 1718, les parròquies s’agruparen en 46 conferències) on, juntament amb els seus col·legues veïns, responia per escrit els “casos” presentats des de la cúria sobre, entre altres qüestions doctrinals, com havia de desenvolupar el seu ofici. Les respostes podien arribar a ser font de mèrits en les oposicions a rectories o en la possible promoció als càrrecs de president de conferència, examinador sinodal o visitador general. El clergat augmentà els hàbits de consum cultural i va constituir la seva pròpia biblioteca, on era fàcil trobar —en llatí, castellà o català— exemplars de la tractadística o la literatura del “bon rector” difosa arreu de l’Europa catòlica al llarg dels segles XVII i XVIII. Com van fer els pastors protestants al nord d’Europa, el clergat parroquial va començar a oposar a la religiositat “supersticiosa”, utilitària, un xic pagana i “rústega” de les classes populars, una religiositat més urbana, austera i intel·lectualitzada (a voltes fins i tot amb un cert to jansenista, tot i que la seva ortodòxia era provada). I, de manera enèrgica o emprant mitjans més soterrats o diplomàtics, va intentar endegar sistemàticament —no pas sense conflictes o resistències locals en defensa de la tradició— una reforma de la cultura dels parroquians mirant de posar fre a les inversions “profanes” de les confraries i pabordies (institucions que, a les catedrals, els monestirs i les parròquies, tenien cura d’un lot de béns i de la seva gestió). Amb aquesta finalitat, es mirà de reduir el nombre de festes al llarg de l’any, amb la justificació que anaven en detriment de l’economia, sempre precària i estantissa, dels jornalers o treballadors del camp. Cal no oblidar que les confraries i pabordies, juntament amb les tavernes —aquestes darreres, en paraules de Gabriel Le Bras, eren una mena de “contraesglésia” que es disputava, de manera constant, la clientela amb el rector—, canalitzaven part de la sociabilitat corporativa i “interclassista”, mitjançant festes i aplecs —on es mercadejava, es ballava, es menjava i es bevia a cor què vols—. Així, si d’una banda aquestes formes de sociabilitat emmascaraven la creixent diferenciació social a l’interior de les feligresies rurals —coadjuvaven, per tant, al manteniment de l’ordre social—, de l’altra expressaven, també, les pròpies limitacions reformadores i les no pas poques contradiccions doctrinals i concessions de l’Església catòlica posttridentina.

Les fonts de renda de les rectories la vigília de la revolució liberal

Pel que fa a la dotació econòmica d’aquests rectors abans dels canvis definitius i, en bona part irreversibles, de la revolució liberal, es fa francament difícil de sostenir que els rectors catalans fossin una mena de “proletaris del delme”. Esteban Canales ha estudiat la procedència dels ingressos dels rectors de la diòcesi de Barcelona a partir dels anys 1805-07 i 1815-17, iha pogut comprovar que el 77,84% dels seus ingressos provenien del delme i les primícies, el 13,49%, dels censos i censals (aquests darrers, fruit de la inversió dels diners procedents de la demanda de misses i aniversaris), el 6,07%, dels drets d’estola (ingressos derivats de l’administració de sagraments) i el 2,61%, de finques (en general, algun camp escadusser i l’hort jardí de la rectoria). Canales, a més, arriba a la conclusió que existia “un clergat parroquial ben dotat en el seu conjunt”, després de constatar que el 33,67% dels rectors barcelonins cobraven entre 8 800 i 15 000 rals i el 24,76%, una quantitat superior a 15 000 rals. Pel que fa al bisbat de Girona, el que subscriu aquestes ratlles ha pogut constatar una situació força similar; si bé existien grans diferències entre la dotació de les rectories gironines, cap rector no tenia una dotació inferior a la còngrua sinodal o mínim vital (establerta, en el sínode gironí del 1824, a 150 lliures). La rectoria més preuada era la de Fornells de la Selva, coneguda entre els rectors gironins d’abans de la revolució liberal com la “pubilla del bisbat”, que durant el quinquenni 1829-33 ingressà, en concepte de primícies i propietats, una mitjana anual de 18 837 rals, que li permetien de gaudir, per exemple, del luxe de disposar de carruatge de cavalls. D’una mostra de 110 parròquies gironines, el 50% dels rectors cobraven de 3 000 a 6 600 rals (sense incloure els ingressos provinents de drets d’estola i misses i aniversaris) i el 20%, de 8 800 a 15 000 rals. En definitiva, aquestes dades (obtingudes en un moment de forta erosió en el cobrament del delme i altres rendes a conseqüència de la guerra del Francès i l’abolició del mig delme durant el Trienni, a més de la caiguda de preus dels productes agraris d’ençà del 1817) són suficientment indicatives per a entendre que els rectors catalans d’antic règim vivien, en general, en el benestar, i que les seves principals fonts de finançament provenien de la pròpia parròquia. Que una part substancial dels seus ingressos procedís del delme i les primícies els va permetre beneficiar-se, al llarg del segle XVIII, de l’augment de la producció, fruit de l’extensió de conreus (més d’un rector setcentista pledejà contra els senyors jurisdiccionals en defensa dels novals, o delmes de les terres guanyades al bosc, a l’erm o a l’aigua) i de l’alça de preus, a més de l’augment de la població, que incrementà els ingressos procedents de la demanda de serveis religiosos.

Fou aquesta situació econòmica benestant i folgada la que va permetre als rectors setcentistes d’invertir part de les rendes a aconductar un vicari, retribuint-lo amb un salari, i mantenir la pròpia “família” (formada en la majoria dels casos per una majordoma i un mosso o criat), disposar d’una bona cavalleria (d’especial importància per a desenvolupar l’ofici de “cura d’ànimes” a la Catalunya Vella del paisatge de boscatge, de l’hàbitat dispers i sovint d’orografia aspra i trencada) i, si era el cas, llogar algú a jornal per a treballar els camps de la rectoria. I la seva economia folgada els va permetre també, tal com estipulaven les constitucions sinodals, no solament tenir cura de la conservació de les rectories sinó, tal com demostren les dates cisellades damunt els carreus de pedra dels seus llindars, invertir part de la pecúnia en la seva ampliació i renovació arquitectònica, de manera que, en molts casos, les rectories esdevingueren els casals més vistosos de molts llogarrets i viles. I dotats —cal parar-hi atenció— de cups i graners, com també d’un espai específic on custodiar les incipients biblioteques rectorals i l’arxiu parroquial, amb els respectius capbreus i llevadors de nou, actualitzats i ordenats.

El reclutament dels rectors: origen geogràfic i social

En definitiva, ser rector durant l’antic règim proporcionava una certa mobilitat social ascendent als grups i les classes socials que estaven en condicions d’invertir un cert capital en l’educació dels fills i de constituir un títol d’ordenació o benefici (condicions sine qua non per a ser ordenat). Al final del segle XVIII, al bisbat de Girona, per exemple, aquest títol d’ordenació havia de representar una renda anual mínima de 60 lliures, corresponents a un capital —prohibitiu per a les classes necessitades— de 2 100 lliures. És per això que, majoritàriament, els rectors catalans d’antic règim, procedents indistintament de la ciutat o del camp, es reclutaren, tal com ha indicat Llorenç Ferrer, entre els fills segons de la petita noblesa, burgesia urbana (notaris, metges, mercaders, paraires, etc.) i pagesia benestant de masos. Això responia, és clar, a una clara i decidida estratègia d’ascens social de les famílies: d’aquesta manera asseguraven als fills segons una subsistència més que decorosa, obtenien privilegis fiscals i de fur i sumaven a tot això no pas poc prestigi i consideració social. Perquè si bé és cert —com també ha indicat Llorenç Ferrer— que tota la plètora de beneficiats simples de patronat familiar, estiguessin o no constituïts en comunitat de preveres, era el resultat d’una política eficaç d’estalvi de llegítimes i d’abaratiment dels costos de reproducció familiar, cal tenir en compte que, en la fase final de l’antic règim, el càrrec de rector era possiblement molt més prestigiós socialment que no pas el de beneficiat simple. En aquest sentit, Ignasi Terradas ha mostrat com els fills capellans del cavaller de Vidrà, al final del segle XVIII, havien manifestat una clara “preferència per les rectories més que pels personats”. A aquesta preferència, hi devia col·laborar, en primer lloc, el fet que la reforma de l’Església catòlica, decidida entre el 1545 i el 1563 en el concili de Trento, havia acabat finalment produint els seus efectes (encara que no a tot arreu al mateix temps, ritme ni intensitat); i, en segon lloc, la influència del reformisme setcentista (en els seus distints i oposats vessants regalistes, és a dir, partidaris del control de l’Església per part de la corona, i episcopalistes, que accentuaven el paper de l’episcopat dins de l’organització eclesial), amb la seva crítica als molts desequilibris existents en l’organització interna de l’Església i concretament a la figura del clergue ociós, vividor i paràsit, que vivia d’una prebenda o benefici que no el lligava, en canvi, a cap mena d’obligació o càrrega pastoral envers la població (recentment Christian Hermann —1988— ha mostrat els resultats de la política de “reforma beneficial”, endegada per la monarquia espanyola d’ençà del 1758, amb la finalitat de reduir el nombre de beneficis simples).

El rector, “pare de la res publica”

Cal tenir en compte que la consideració social dels rectors d’antic règim molt sovint derivava, així mateix, del desenvolupament de moltes tasques que s’escapaven dels seus ministeris religiosos estrictes (i que sense un cert nivell d’instrucció i unes rectories ben dotades, és clar, difícilment podien haver dut a terme). Ho afavorien l’absència i la feblesa del poder civil (ja fos la corona, els senyors jurisdiccionals o els governs municipals) i els seus agents, i la renúncia o les limitacions d’aquest poder a cobrir les funcions educatives, assistencials, policíaques i intel·lectuals. De facto, aquesta situació convertia, en alguns casos, el rector en un veritable “pare de la res publica”, “notable” o autoritat dins l’ordenació jeràrquica, social i política de l’antic règim. El paper de notable reforçava, encara més, la seva situació privilegiada econòmicament i socialment, beneficiada pel creixement econòmic del set-cents, i el seu ascendent social en la població. Això no vol dir, és clar, que les relacions amb els seus feligresos fossin harmonioses i lliures de conflictivitat. Les funcions que excedien les estrictament pastorals, podien ser, grosso modo, ajudar a mantenir l’ordre públic en uns moments en què el sistema policíac de què disposava la monarquia era mínim i dispers, a excepció, tal vegada, dels mossos d’esquadra; fomentar la instrucció —mitjançant els estudis parroquials— de minyons a càrrec seu (el cas més emblemàtic seria l’estudi de minyons a càrrec de Baldiri Reixac, rector d’Ollers) o la supervisió dels estudis finançats pels municipis o la societat civil a través de “causes pies” diverses, fundades per la mateixa pagesia benestant o per clergues. Aquestes “causes pies” sostenien en bona part la xarxa escolar d’antic règim, imprescindible per tal que els hereus de les mateixes famílies duguessin a terme una bona i eficaç gestió del patrimoni i per a assegurar la promoció social i professional dels fadristerns). També podien actuar de prestadors, deixant diners a censais “com a laica i privada persona”; fomentar a voltes les obres públiques (el rector de Balsareny Roque García de la Enzina, per exemple, el 1779 organitzà i costejà en part la construcció d’un pont de sis arcs sobre el riu Llobregat); introduir noves tècniques i nous conreus per a millorar la rendibilitat de l’agricultura i augmentar les rendes pròpies (el rector de Prats de Lluçanès Francesc Mirambell introduí la patata el 1804 en aquella població); difondre tota mena d’edictes i ordenances reials i donar a corregidors i regidors tota mena d’informació estadística, manipulada o no, segons els casos i les intencions dels demandants. Alguns d’ells van liderar plets de poblacions contra els senyors jurisdiccionals i delmadors, ja fossin laics o eclesiàstics. Finalment, van ocupar un lloc força clau en la direcció i el foment de l’assistència ordinària i difusa que es desenvolupava, en bona part, dins el marc territorial de la parròquia, si bé no disposava d’un grau d’institucionalització formal tan elevat com a les parròquies angleses, on s’aplicava la “llei de pobres”. Aquesta assistència podia adoptar formes molt diverses, com ara almoines de pa cuit, la deixa de llavors per a poder sembrar, la concessió del dret d’ús sobre els boscos i erms de les grans heretats o el dret d’espigolar els camps un cop feta la collita. Aquesta protecció s’exercia també per la pagesia benestant des dels seus masos, administrada de vegades a través de les botigues de blat —estudiades per Ramon Planes— que sovint depenien d’obreries i confraries parroquials, o de les ofrenes de pa organitzades i sufragades per les confraries i bacins parroquials. I més que anar dirigida indiscriminadament als “pobres de solemnitat” i altres pidolaires rodamons, aquesta assistència devia ser una manera de resoldre determinades situacions crítiques en què es podien trobar alguns membres de les noves categories socioprofessionals sorgides arran del procés de diferenciació social del camp català aprofundit al llarg del set-cents. Això significa que s’adreçava a aquells petits camperols i menestrals de vila que havien colonitzat i artigat part de les terres ermes i boscoses dels grans masos mitjançant els contractes de rabassa morta, subemfiteusi o parceries de llarga duració. En definitiva, les formes d’assistència o protecció ordinària, formals i informals, practicades dins el marc parroquial degueren contribuir en alguns casos a estabilitzar la mà d’obra —complementant els mateixos efectes de contractes com la rabassa o la subemfiteusi— i a reproduir un mercat de treball barat a redós dels grans masos i pairalies. Això assegurava a aquestes darreres la continuïtat en el cobrament de les rendes que rebien dels rabassaires, subemfiteutes i masovers. I, en darrera instància, devien ajudar a crear no pas pocs lligams de clientelisme i subordinació social que la institució eclesiàstica, també a través de les parròquies i els seus rectors, havia contribuït a perpetuar, legitimant i emmascarant les diferències de classe al seu interior.

La pagesia benestant i les estructures parroquials

Els grups socials que col·locaven els seus fills segons a les rectories eren els que, per altra banda, d’ençà del segle XVI havien desplaçat en bona part la vella noblesa. Havien esdevingut els principals finançadors i mecenes de les institucions parroquials, per l’augment de la demanda de misses i aniversaris i la fundació de beneficis i causes pies diverses. Els mateixos grups socials, en estreta aliança amb els convents de dominics i dels nous ordes religiosos de la Contrareforma oberts en ciutats i viles —els membres dels quals tenien un origen social similar al dels rectors, amb una major presència, tal vegada, de fills de la petita i mitjana noblesa—, havien fomentat, d’ençà del darrer quart del segle XVI, la fundació i la dotació de noves confraries. Eren les del Roser o la Minerva, i arribaren fins als racons més rústecs, inhòspits i muntanyencs de la geografia catalana. A més de les funcions assistencials i festives, aquestes confraries ajudaven a incrementar la demanda de predicadors i altres serveis religiosos que, a més de beneficiar el clergat local, significava també el drenatge de rendes des de les parròquies perifèriques cap als convents de les viles i ciutats. Altrament, aquests grups socials protagonitzaren, entre els segles XVI i XVIII, el procés d’oligarquització de les obreries (institucions destinades al manteniment del temple i del culte, amb les seves pròpies fonts de finançament). S’anaren abandonant progressivament els vells mètodes d’elecció dels obrers, administradors de les rendes de l’obreria (“a més veus” o per torns rotatoris entre tots els caps de casa d’una parròquia), per passar a ser escollits per cooptació o entre els regidors que sortien dels ajuntaments borbònics. Amb aquests mètodes d’elecció, els càrrecs d’obrers van recaure, tal com recomanava gràficament un visitador gironí del 1736 entre els “més zelosos, de major activitat y de menos ocupacions”; obrers que sempre havien d’obtenir el vistiplau o la vènia del rector, davant el qual havien de retre cada any “bo i lleial compte” de la seva gestió. Cal tenir present que el càrrec d’obrer tenia una transcendència especial en els moments d’emprendre obres de caràcter extraordinari (i en el setcents això fou força freqüent, en bona part a causa de la necessitat d’adequar la capacitat dels temples al creixement demogràfic), ja que s’imposaven talles, redelmes i prestacions de jornals i tragines a la població per tal de finançaries. En altres casos, els obrers podien liderar plets contra els delmadors amb la finalitat d’obligar-los a contribuir en les despeses extraordinàries. Del paper que tingué la pagesia benestant (fos o no ennoblida amb el títol de cavaller o ciutadà honrat) en el finançament parroquial i en el control i la direcció dels ressorts d’obreries i confraries, n’obtingué variats i diversificats privilegis de distinció social i de representació simbòlica del seu poder local: va ocupar bancs preferents, va disposar de sepultura a l’interior del temple, va poder esculpir l’escut familiar damunt d’una clau de volta o retaule, o va obrir el ball de pabordes a la plaça de la vila.

La incidència de la revolució liberal

Un cop vistes les principals característiques de les estructures parroquials d’antic règim i les seves relacions amb la societat civil, cal ponderar l’impacte de la revolució liberal en aquestes estructures. En primer lloc, es constata que l’erosió de les institucions parroquials fou anterior als canvis revolucionaris, definitius i irreversibles de 1835-37. La resistència a pagar el delme fou especialment perceptible d’ençà de la guerra del Francès (1808-14) i durant la guerra mateixa, que, en alguns casos, comportà també la destrucció de les rectories amb els arxius i la pèrdua de la documentació. Aquest fet dificultà el cobrament d’altres rendes, com els censos de les obreries i les provinents de les fundacions de misses i aniversaris. A això, cal afegir-hi la forta sacsejada que representà per a l’Església d’antic règim la política eclesiàstica duta a terme pels liberals, tant a les corts de Cadis com durant el Trienni Liberal (1820-23), política hereva en bona part del reformisme setcentista, que significava l’esfondrament de les principals fonts de renda i privilegis de la institució. Això explica la participació de no pas pocs eclesiàstics en les files de la contrarevolució en els aixecaments reialistes del 1822. Però malgrat aquestes erosions, no es pot obviar, com ha dit Callahan, que “entre 1823 y 1833 la iglesia española disfrutó por última vez del poder y privilegios acumulados durante siglos, a pesar de la disminución durante las cuatro décadas anteriores”. Així, si es consulten les resolucions dels sínodes diocesans i les actes de visites pastorals celebrades durant la Dècada Ominosa o s’observen els processos de reordenació arxivística de les parròquies de la diòcesi de Girona, es constata un esforç per recuperar tota mena de rendes perdudes o erosionades d’ençà del 1808, a la mateixa vigília de la darrera, i definitiva, onada revolucionària; esforç lògic i raonable, perquè les institucions, com les classes socials, difícilment accepten suïcidar-se. Els primers canvis legislatius que acompanyaren la revolució i que afectaren directament l’Església (exclaustració, desamortitzacions i abolició del delme) foren precedits, a l’estiu del 1835, tal com ha mostrat Anna Maria Garcia, per violentes i espontànies manifestacions anticlericals que culminaren, en bona part, en la crema de convents. Poc després, la premsa barcelonina liberal de l’època (“El Vapor”, “El Catalán” i “El Guardia Nacional”) es feia ressò —al bell mig de la primera carlinada— de les aspiracions dels liberals més avançats i radicals sobre el paper que havia de tenir la institució parroquial en la nova situació política i social que s’obria pas. A través de diversos articles es plantejava la necessitat de portar a terme una ruptura clara amb el model parroquial d’antic règim, tal com s’havia fet a França el 1789 (i que havia sancionat en bona part el concordat napoleònic del 1802), com un exponent més de la dominació teocràtica en les mans del clergat. Es volia que les autoritats civils deixessin d’estar subordinades a l’Església pel que fa a les dades estadístiques dels ciutadans i es plantejava la necessitat urgent d’un registre civil. Es volia, també, un tracte de favor al catolicisme, com a religió de l’Estat, però amb l’existència de llibertat de cultes i tolerància religiosa, sense que el clergat monopolitzés les relacions socials dels ciutadans, com ara el matrimoni. Es desitjava que els artesans agrupats en confraries i societats de socors mutus es desempalleguessin de la tutela conventual o parroquial de moltes d’aquestes institucions: “nada más estraño, si bien lo meditamos, que el ver algunos industriosos artesanos para socorrerse mutuamente de su bolsillo tengan que meterse en una iglesia, y mezclar a los santos en sus contratos; esto es todavía herencia teocrática; y el que no estuviere en antecedentes no atinaría porqué en las iglesias o en las capillas de los conventos se ha de ver en ciertos días festivos una magestuosa mesa con librotes de a folio y tres o cuatro señores (que suelen ser siempre los mismos) despachando como en una oficina pública (...) pero no es ésto casual: al Monte-pio y a sus ordenanzas disfrazándolo con la invocación de un santo, suele ir pegada la limosna de la festividad de éste, el rosario en la capilla, las misas y aniversarios para los cofrades difuntos, la procesión, etc.. de modo que el fondo que se deja, pasa a las manos de los que lo pagaron muy desmembrado o rebajado. A esto se añade la influencia y contacto que con semejante motivo ha de tener el ramo eclesiástico con los de la asociación” (“El Guardia Nacional”, 10-1-1836); es volia que la desamortització dels béns eclesiàstics decretada per Mendizábal fos ampliada als béns del clergat secular i que l’Estat pagués un sou fix “moderat i suficient” als clergues indispensables, extensiu també “a los ministros de las demás religiones en el momento que tuviesen cierto numero de sectarios” (“El Vapor”, 6-XII-1836); que el càrrec de rector fos pagat amb diners de l’erari públic (es proposava un sou de 10 000 a 12 000 rals), cosa que l’alliberaria de “la mezquina tarea de recaudar por sus propias manos el sudor de sus feligreses” i el convertiria en un “ciudadano eclesiástico amante de la patria y de su siglo” (“El Vapor”, ll-X-1835).

Aquestes eren les propostes teòriques del liberalisme avançat per readaptar les institucions eclesiàstiques en les mans seculars a les noves condicions polítiques i socials creades per la Revolució. La constitució del 1837, però, les va recollir només parcialment; no plantejava la separació de l’Església i l’Estat, i en l’article 11 es comprometia a mantenir el culte i els ministres de l’Església catòlica, sense reconèixer, però, la llibertat religiosa i de cultes; com ha dit Miguel Artola, l’Estat confessional seria al capdavall “el model teòric d’estat definit pels liberals”. Així, doncs, malgrat l’impuls alliberador del canvi polític i social dels anys 1835-37, restaven encara traves jurídiques i limitacions als drets de l’individu i a la pràctica intel·lectual autònoma; de fet, el camí de la cultura laica liberal, tal com ha indicat recentment Josep Maria Fradera, havia de ser un camí encara llarg i tortuós fressat per una minoria avantguardista, al marge de progressistes (que decretaren el 1841 la desamortització dels béns del clergat secular, obreries i confraries parroquials) i moderats. Foren aquests darrers, a partir de la seva arribada al poder el 1844, que capitalitzaren la reconversió institucional de l’Església a la nova situació política que culminaria amb el concordat del 1851, el qual inaugurà una mena de matrimoni de conveniència, de llarga durada, entre l’Estat i l’Església. Aquest matrimoni de conveniència es féu urgent després que l’Església es convencés, per una banda, de la inviabilitat del carlisme i del retorn a la monarquia absoluta de dret diví i, per l’altra, del caràcter irreversible i definitiu de les mesures liberals, com l’abolició del delme (un cop indemnitzats el 1846 els seus antics partícips laics) i les mesures desamortitzadores. Per a l’Església, calia trobar la manera de pal·liar la derrota intentant recuperar-se econòmicament, a través dels pressupostos de l’Estat i les seves noves aliances amb la burgesia conservadora, classe propietària i sectors de la vella o nova aristocràcia; institucionalment, va cercar la recuperació per la via del seu pes creixent en l’educació amb l’obertura d’escoles religioses privades, perceptible ja d’ençà del 1851, i utilitzant els ressorts jurídics de la constitució moderada del 1845 i el concordat del 1851 per a controlar l’ensenyament públic. En definitiva, emprant els mots de Jaume Vicens i Vives a Industrials i Polítics, “la societat es recatolitzava”. El concepte que es deriva d’aquesta afirmació —el de “recatolització”— pot resultar operatiu amb el benentès que fa referència estrictament a la recomposició institucional i econòmica de l’Església a mitjan segle XIX. Paral·lelament, s’estava produint un altre procés: el de l’ascens de l’anticlericalisme i la inadequació de l’Església als canvis socials lligats a la creixent industrialització, proletarització de la població, urbanització i a l’èxode rural.

En quina situació quedaren, doncs, les parròquies després de la revolució liberal i de l’arribada al poder dels moderats? Ara com ara, manquen recerques que permetin ponderar l’impacte de les mesures desamortitzadores damunt les confraries parroquials, més enllà de la documentació que permet copsar-ne la desorganització. Pel que fa a les rectories, els canvis foren considerables. L’abolició del delme i les primícies, la desamortització d’alguns camps de rectories (culminada el 1855), i la dotació dels rectors a càrrec de l’Estat, per mitjà de les cúries diocesanes, significaren un canvi radical en la naturalesa de les seves rendes. Els rectors esdevenien una mena de funcionaris assalariats que deixaven de dependre econòmicament, en bona part, de la pròpia parròquia (continuava, tanmateix, la possibilitat de fer-se un sobresou per la via dels drets d’estola). En molts casos, la dotació estatal (molt per sota del que proposava el liberalisme avançat el 1836) significà una reducció considerable respecte a les rendes que s’obtenien durant l’antic règim. També s’ha indicat com el rector de Mataró va veure caure els ingressos provinents del delme, entre els anys 1829-33 i el 1843, en un 75%. L’existència de societats de socors mutus del clergat en diverses diòcesis a la darreria dels anys quaranta mostra, també, aquest empobriment. En la consulta a les respostes dels rectors gironins d’un ampli qüestionari (l’“arreglo parroquial” dels anys 1854-55) s’observa de manera clara la considerable caiguda de rendes i l’empobriment que comportà la revolució liberal per a la major part de rectories. Moltes de les respostes esdevenien una mena de “memorials de greuges”, amb la data del 1837 com a punt d’inflexió, que delimita de manera diàfana, malgrat les moltes erosions que venien de més lluny, un “abans” i un “després” de l’any esmentat. La nòmina concordàtaria del 1851 pel que fa als rectors de parròquia quedà de la manera següent: parròquies de terme: 7 000 rals; parròquies de segon ascens: 5 500 rals; parròquies de primer ascens: 4 500 rals; parròquies d’entrada: 3 300 rals.

Si es comparen aquestes dotacions (de les quals es deduïa el 13% per a la hisenda estatal) amb les anteriors al 1837 (lliures de pagament d’impostos), en alguns casos les diferències són força considerables; així, el rector d’Arenys de Munt passà d’una mitjana quinquennal de 10 666 rals a 5 500; el d’Hortsavinyà de 7 300 rals a 3 500; el de Beget passà dels 12 000 rals als 4 500. A partir d’una mostra de 37 parròquies gironines, la davallada de rendes se situava al voltant del 41%. El canvi de naturalesa en les rendes després de la revolució liberal (pas de renda en espècie a renda fixa en metàl·lic) els feia molt més vulnerables i sotmesos a la devaluació, i més si es considera que les assignacions governamentals van restar pràcticament inalterables, cosa que els podia fer perdre progressivament poder adquisitiu. Les respostes dels rectors gironins palesen una pèrdua del seu nivell de vida. Alguns d’ells afirmaven que tenien dificultats a mantenir la cavalleria: “todos mis predecesores (afirmava el rector de Cartellà) hasta la supresión del diezmo la tenían y ahora no se tiene por falta de haberes”. D’altres constataven que abans del 1837 era possible llogar vicari amb les rendes rectorals, mentre que després dels canvis polítics la població quedava més desatesa; i el de Beget constatava que havia d’enviar a cercar els queviures a Olot o Camprodon i que, per la distància, resultaven molt més cars.

Les conseqüències de la davallada en la dotació de les rectories degueren ser diverses. En primer lloc, provocaren el descontentament entre el clergat i la idealització d’uns “vells temps millors i perduts” (queda per saber, més enllà de l’adscripció política i ideològica al carlisme i l’integrisme, la seva capacitat mobilitzadora real a favor de la contrarevolució). En segon lloc, la baixada del seu nivell de vida degué repercutir negativament en el seu paper de “notable” i autoritat local, i a la llarga contribuí a desprestigiar socialment el càrrec. Finalment, tant l’una com l’altra cosa contribuïren probablement al canvi sociològic que, d’una manera gradual, es produí en el seu reclutament. Tot sembla indicar que, a Catalunya i al País Valencià, després de la revolució liberal s’originà el mateix fenomen que a França després del 1789. Joan Fuster ja ho indicà lúcidament l’any 1962 a Nosaltres els valencians: “el gir que prenia la vida política espanyola del Vuitcents, sota la inspiració liberal, havia erosionat l’Església en les seves pròpies bases econòmiques. Les lleis desamortitzadores crebantaren les finances de totes les seves dependències, i els arranjaments concordataris posteriors no li permeteren de rescabalar-se. Això d’una banda. De l’altra és un fet que les vocacions eclesiàstiques, en el XIX, van minvant entre les classes elevades de la societat. A les diòcesis valencianes, aquesta última circumstància és ben clara. L’aristocràcia i els terratinents de primera fila, totes les grans famílies del XVIII, donaven algun fill a l’Església. En el segle passat hi ha una apreciable retracció d’aquesta mena de gent —la beneficiària de les desamortitzacions, diguem-ho de passada— davant la carrera clerical. Els capellans procedeixen, en llur majoria, del baix poble rural o ciutadà”. A Catalunya, els rectors van deixar progressivament de reclutar-se entre la burgesia urbana, petita noblesa i pagesia benestant, per passar a reclutar-se cada vegada més en el camp entre els petits camperols (fossin propietaris, rabassaires, subemfiteutes o masovers) i els artesans. Per a aquests grups, les rectories, com la petita burocràcia o el magisteri, eren una possible sortida: “para numerosas familias aldeanas o trabajadoras (ha dit Hobsbawm) para quienes todos los demás caminos de mejora social estaban cerrados, la pequeña burocracia, el magisterio y el sacerdocio eran, teóricamente al menos, himalayas que sus hijos podían intentar alcanzar”. En aquest sentit, cal indicar que l’aplicació de la Llei Moyano (1857) incrementà el nombre d’escoles públiques d’ensenyament primari i el nivell d’escolarització i d’alfabetització, i a més obrí noves possibilitats i sortides professionals: l’Escola Normal de Girona, per exemple, passà de 30 alumnes el curs 1858-59 a 104 el 1863, i la mateixa província passà de tenir 51 escoles públiques el 1847 a tenir-ne 263 el 1860.

Els grups socials que durant l’antic règim havien destinat tradicionalment els fills segons a l’Església van començar a optar per altres vies de promoció social, en uns moments de creixement progressiu de la demanda de professions liberals que requerien titulació universitària superior (advocacia, medicina, farmàcia, professors d’institut i universitat...). Així, per exemple, la flamant Universitat de Barcelona, d’ençà que obrí les portes el 1837, veié créixer el nombre d’alumnes d’una manera lenta però progressiva: dels 800 alumnes del curs 1837-38 passà als 1 814 del curs 1867-68. Aquest canvi era vist amb certa preocupació per part de l’Església: “molts fills de bones famílies —constatava un eclesiàstic de Barcelona el 1877— que haurien abraçat l’estat religiós, no han pogut col·locar-se decentment, (...) ja no hi ha hagut altre recurs que emprendre una carrera; (...) si la religió no torna a ésser protegida (...) vindrà un temps que hi haurà més advocats que plets, més metges que malalts”.

En definitiva, tot sembla indicar que els canvis legislatius que acompanyaren la revolució liberal no foren meres transformacions formals sinó l’instrument accelerador de canvi social que afectà, també, les institucions parroquials i els grups socials que hi estaven més vinculats. És cert que a mitjan segle XIX, amb els moderats al poder, l’Església rebé de nou no pas pocs privilegis i prerrogatives; cal parar atenció, però, a saber llegir el “nou caràcter” dels privilegis i altres guanys compensatoris que l’Església va rebre de l’Estat liberal, si no s’hi vol veure, com ho fa Arno Mayer, un simple indici de continuïtat o pervivència de “l’ombra allargada de l’antic règim”.