La cultura de la burgesia emergent

En el procés de canvi que significà l’ensorrament de l’antic règim i l’emergència de la societat burgesa, les pautes culturals van ser redefinides tan dràsticament com l’organització política i social mateixa. Explicar aquest procés, però, no resulta pas senzill, per dues raons fonamentals. La primera és de tipus metodològic: hom s’ha de posar d’acord en una definició adequada i comprensible del que és cultura; la segona, de tipus pràctic: són molt poques les investigacions generals sobre la cultura d’aquest període que vagin més enllà de la literatura o de l’art. Per tant, tota reconstrucció globalitzadora està abocada a la més pura provisionalitat.

Què s’ha d’entendre per cultura? Com és ben sabut, el concepte de cultura abraçava, ja al segle passat, dues coses ben diferents. En primer lloc, es referia al conjunt de sabers que les persones cultivades monopolitzaven i gràcies als quals es distingien de la resta, i majoria, de la població —alguna cosa que es pot considerar com la suma de totes les pràctiques disciplinàries científiques, literàries i artístiques—. Segonament, en el darrer terç del segle passat començà a difondre’s una concepció més extensa del concepte de cultura, bàsicament des de l’antropologia, la filosofia i la sociologia, una concepció que identificava la cultura amb un conjunt de pràctiques més àmplies de l’activitat humana. En la definició clàssica de l’antropòleg anglès Tylor —el primer d’emprar-la amb aquesta amplitud— del 1871: “la cultura o civilització, en sentit etnogràfic ampli, és aquell tot complex que inclou els coneixements, les creences, l’art, la moral, els costums i qualsevol hàbit o capacitat adquirits per l’home com a membre de la societat”.

Si per a l’estudi d’aquest procés de canvi i del moment en què es produí, la primera accepció és difícil d’abastar perquè hom no disposa de la investigació de base necessària, la segona, més àmplia, amb prou feines es pot intuir, atesa la manca dels estudis indispensables sobre la cultura material i la cultura (o millor dit, cultures) popular del període. En canvi, sembla bastant evident que la primera meitat del segle XIX ha estat clau en la definició d’una cultura moderna amb pretensions d’universalitat, fortament condicionadora de les cultures populars heretades de l’antic règim.

L’herència cultural de l’antic règim

Al final del segle XVIII, tant als països de parla catalana com a la majoria de les societats europees de les acaballes de l’antic règim, eren perfectament distingibles tres estrats culturals diferents: la cultura nobiliària i eclesial de les classes altes de l’antic règim; el bigarrat món de les cultures populars, necessàriament molt variat en la mesura que les seves diferències geogràfiques i socials reflectien una realitat plural; i, finalment, la cultura de les burgesies emergents, un tipus de visió del món i de les coses a mig camí entre els patrons culturals hegemònics dominants i la projecció d’una nova antropologia de l’espècie humana i d’un nou sentit de la història.

Mentre l’antic règim va mantenir la seva vigència, la cultura de la burgesia emergent era una expressió subordinada, i de vegades alternativa, als patrons de la cultura aristocràtica. Les universitats i els seminaris es van mantenir inamoviblement en l’òrbita dels valors d’ ancien régime, fins a les reformes introduïdes pels governs liberals al segle XIX. Al marge, però, dels marcs de la cultura hegemònica, i dels seus canals de penetració i difusió social, els grups socials emergents actuaven en institucions d’una altra mena.

A tall d’exemple, els tallers de teatre privats, que organitzaven a les principals ciutats representacions d’entremesos i sainets d’argument molt proper a les realitats socials que els envoltaven, són, de segur, un dels millors exemples d’una sociabilitat cultural a mig camí entre la menestralia d’ofici i la burgesia emergent, però subordinada encara als marcs socials heretats. A la Barcelona del final del segle XVIII, per exemple, hi havia diversos teatres privats burgesos i menestrals, l’accés als quals era per invitació. En ells s’imitaven les obres del teatre oficial o del nobiliari, en català i en castellà. Com que de teatres privats d’aquest estil encara n’existien a la tercera dècada del segle XIX, el comte d’Espanya els tancà com a part del seu programa de repressió abassegadora. Més endavant, el teatre públic amplià les opcions ofertes a l’espectador, però, així i tot, els tallers de teatre privats van continuar existint fins ben avançat el segle XIX. A Mallorca, potser pel seu aïllament relatiu, aquesta tradició que venia del segle XVII es prolongà amb plena vigència fins molt entrat el vuit-cents, amb autors com Antoni Bisanyes, Tomàs Mut i Joan Antoni Proens, encara que la majoria dels sainets que es coneixen són anònims.

Retrat de la senyora Espalter, realitzat pel seu marit Joaquim Espalter el 1852, quan ja residien a Madrid.

MNAC-MAMB. / J.Cal.-J.S. © MNAC

Si el teatre és un exemple de la forma que podia prendre la coexistència de cultures diverses, aquella superposició no sempre es plantejava de la mateixa manera. La participació de les classes mitjanes en les institucions és documentable des de molt enrere, i no s’ha de confondre amb l’ascens de nous grups al poder social. Representants ben distingibles dels grups burgesos emergents, professionals liberals i algun comerciant, participaven en les institucions culturals que havien nascut al segle XVII i que es van expandir al segle XVIII. En casos més aviat aïllats, petits nuclis d’extracció molt genuïnament burgesa aconseguiren posar en marxa institucions o societats pròpies. Però això passà molt poc sovint, per raons ben òbvies. Un cas molt destacable de societat literària identificada a un petit nucli burgès fou la Societat Maonesa de Cultura, que girà al voltant de la personalitat polifacètica dels germans Joan i Pere Ramis i Ramis. Però resultaria molt difícil d’explicar l’existència d’aquell nucli intel·lectual menorquí, de fet maonès, sense tenir en compte la major llibertat assegurada durant dècades per l’ocupació anglesa de l’illa i el desenvolupament comercial del port de Maó a les darreres dècades del segle XVIII i a les dues primeres del XIX.

Emblema de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, P. Labèrnia, Barcelona, 1839.

BC

En el cas de Barcelona, l’exemple màxim de la penetració de la nova burgesia en les institucions culturals es troba a l’Acadèmia dels Desconfiats, després Acadèmia Literària, la qual, finalment, després del reconeixement reial, va prendre el nom de Reial Acadèmia de Bones Lletres. Aquesta institució havia nascut de la iniciativa de la noblesa urbana i de patricis d’ennobliment recent, com Pau Ignasi de Dalmases, i expressava molt bé els límits de la cultura dels grups socials emergents. Com va explicar James S. Amelang aclaridorament: “Sería, no obstante, un error fundamental decir que las funciones de la ‘cultura’se reducían a ser una apología de los que se hallaban en ascensión social. Las interpretaciones mecanicistas de este tipo no alcanzan a explicar una pauta de cambio mucho más significativa: la cohesión de una clase dirigente nueva y unificada. La adopción por toda la élite urbana de un ideal de ‘cultura’ dependía en última instancia de la transformación de la nobleza tradicional. Después de todo, el papel nías destacado en el mecenazgo de la literatura y el arte lo asumían los pares, grupo cuya prominencia social difícilmente podía impugnarse”. Al segle XVIII, per raons que ara no fan al cas, i malgrat la presència de personatges tan curiosos com Pere Serra i Postius, les dues Acadèmies —la sense nom i la Reial posterior al 1752— van continuar essent dominades i dirigides per la noblesa i el clergat.

No fou fins al primer dels períodes liberals del segle XIX, els anys 1820-23, que hi entrà la primera generació d’intel·lectuals genuïnament burgesos entre els quals hi havia Ramon Muns i Serinyà, Francesc Altés i Gurena, Joan Illas i Vidal, Eudald Jaumeandreu i Triter, Bonaventura Prats i Martí, i Bonaventura Carles Aribau, entre d’altres. El restabliment de Ferran VII significà el tancament d’una institució que havia començat a canviar. Uns anys més tard, però, quan el rei morí i s’inicià el tímid canvi polític que acabaria portant al liberalisme, l’Acadèmia va ser restaurada. Aquest cop, però, no es tractà d’una restauració en el sentit estricte, en la mesura que la intel·lectualitat més genuïnament burgesa hi va prendre, de fet, el poder, de la mateixa manera que s’estava produint en la vida política del país. En efecte, a partir del 1835, el moment de canvi polític real, un grup d’intel·lectuals moderats —Albert Pujol i Gurena, Pròsper de Bofarull, Ramon Muns i Serinyà i Ramon Martí d’Eixalà— s’empararen de la institució i l’afaiçonaren d’acord amb les necessitats del grup. Entre el 1835 i els anys seixanta, l’Acadèmia va ser el lloc on es va debatre i exposar allò que havia de ser la cultura dels grups socials que havien protagonitzat el canvi polític i que alhora n’eren els principals beneficiaris. A partir dels anys cinquanta, però, l’Acadèmia començà a declinar com a entitat catalitzadora de les preocupacions doctrinals de la burgesia en el poder. La seva estrictíssima organització disciplinària i el pes dels elements moderats, molt similar a la situació que, en el seu camp específic, dominava el funcionament de l’Acadèmia de Jurisprudència, donà vida a entitats paral·leles més flexibles i receptives envers la demanda d’una societat en un procés de ràpida transformació, a la segona meitat del segle. La iniciativa de més futur fou l’Ateneu Català, creat el 1860 a imatge de la institució homònima de Madrid, i el precedent directe del futur Ateneu Barcelonès.

A València, la gran institució de signe nou, des del punt de vista cultural i social, va ser el Liceu de València. Reunia la doble condició de centre de cultura i d’acadèmia literària i científica, en sentit més tradicional. Hi participaren Vicent Salvà, Joan Arolas, José María Bonilla, Marià Roca de Togores i José Polo de Bernabé, entre altres personatges ben característics del món cultural valencià de mitjan segle.

No eren aquestes, però, les úniques institucions d’alta cultura que llavors existien. Al segle XVIII, com a conseqüència de la difusió dels principis crítics i il·lustrats, van aparèixer diverses institucions acadèmiques a Catalunya i a l’àrea de parla catalana. Algunes d’aquestes institucions tenien un empelt clarament borbònic, com la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, que inicialment ho era de matemàtiques i que havia estat erigida immediatament després de la guerra de Successió, o l’Acadèmia de Medicina, fundada el 1770. Altres havien estat el resultat de la iniciativa de la Junta de Comerç, que fundà l’Escola de Nobles Arts el 1775. El mateix cos de comerciants s’obstinà en l’establiment d’un seguit de centres d’ensenyament i de l’Escola de Nàutica, que constituïren el germen més directe de les institucions docents del segle XIX, més que no pas l’arcaica universitat filipista de Cervera, a la qual és molt difícil d’atribuir una aportació positiva en cap terreny. Aquestes institucions, més neutres que no pas les dedicades a la humanística, mantingueren una considerable estabilitat i van ser redefinides al segle XIX, per tal de perdurar en el nou ordre de coses, com així efectivament va ser.

La Universitat Literària de València

La Universitat Literària de València, de l’arquitecte J. Martínez, 1790-95.

ECSA / GC-P

L’edifici de la Universitat Literària de València fou bastit a la darreria del segle XV. Al segle XVIII es realitzà una reforma que significà principalment la nova decoració del teatre (1733) —utilitzat per a cerimònies acadèmiques i actes literaris—, la construcció de la capella —d’una sola nau i capçalera rectangular—, la instal·lació de la Reial Acadèmia de Nobles i Belles Arts de Sant Carles (1765-1848) i, sobretot, la disposició d’un espai que permetés acollir la biblioteca. Va ser a partir de la donació (1785) a la Universitat de la biblioteca de l’il·lustrat valencià Francesc Pérez Bayer que es va produir la remodelació arquitectònica de l’edifici. A partir d’un informe previ de la Reial Acadèmia de Sant Carles, l’arquitecte Joaquin Martínez feu els projectes: situada al pis principal, la façana seguí les pautes il·lustrades en les construccions públiques, amb un marcat caràcter neoclàssic. Les obres s’iniciaren el 1790 i van finalitzar el 1795.

Les noves societats culturals burgeses

“El Europeo”, Barcelona, 22-11-1823.

BC

Al principi del segle XIX, al costat d’aquestes institucions heretades del passat, la incipient intel·lectualitat burgesa s’arriscà a posar en funcionament algunes societats dedicades a la cultura, en ocasions gairebé clandestines, en les quals es pogués discutir amb més llibertat que a les oficials. L’exemple més acabat d’aquesta mena de nuclis de la cultura protoburgesa es troba, pel que fa a Barcelona, en la Societat Filosòfica de Barcelona, el primer lloc de reflexió independent de nuclis intel·lectuals clarament emancipats de la tutela de l’Església i de les autoritats borbòniques. La societat va ser fundada pel Nadal del 1814 per un grup de joves intel·lectuals —format, entre altres, per Joaquim Llaró i Vidal, Bonaventura Carles Aribau, Antoni Labrós, Ramon López Soler, Ignasi Santpons i Ramon Muns— amb el propòsit de realitzar una activitat acadèmica organitzada en quatre seccions: ciències abstractes, ciències naturals i exactes, ciències històriques i belles lletres. En el modest espai que significà la societat s’emprengueren les primeres discussions que, malgrat estar cenyides al terreny de l’alta cultura, podien ser enquadrades amb nitidesa en allò que hom entén per cultura de la burgesia emergent. De manera simptomàtica l’actuació de la Societat Filosòfica es prolongà fins els anys del Trienni Liberal, moment en què l’obertura que es produí en les institucions oficials permeté als socis més significats la possibilitat d’accedir-hi. Una ascensió social que, com ja s’ha indicat per a l’Acadèmia de Bones Lletres, ja s’havia iniciat abans, mostrant com en la cultura es podien donar el mateix tipus de compromisos que en la política. En efecte, seguint Cosme Parpal i Marquès se sap que Desprat, Josep Antoni Savall i Joaquim Llaró foren admesos a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts al final del 1817 i, més endavant, ho foren Santpons, Ramon Ferrer i Garcés i Antoni Monmany. Alguns dels membres de perfil més tradicional accediren, ja durant l’absolutisme, a l’Acadèmia de Bones Lletres, com Cuyàs i Devesa; els més radicals, com Muns, Llaró, Aribau, Santpons, Puig i Esteva, hi van entrar durant el Trienni Liberal. El mateix autor ha fet notar, a més, que “hi havia una gran semblança de procediments i criteris entre ambdues [institucions], no només, sens dubte, pel fet que aquells joves eren acadèmics, ans també perquè ho eren els pares i professors d’alguns d’ells i és molt possible que els animessin en els seus treballs socials i els estimulessin i guiessin ells mateixos”. D’altra banda, alguns dels més prominents i actius membres de la societat, en particular Aribau i López Soler, van fer un paper clau en les primeres publicacions de signe nou que aparegueren durant el Trienni, com “El Constitucional”, el “Periódico Universal de Ciencia, Literatura y Artes”, fundat i dirigit per Santpons, i, sobretot, “El Europeo”, publicació de gran qualitat i amb un paper difícil de menystenir en la introducció d’una mena de romanticisme literari, d’un romanticisme encara molt a prop del classicisme, del liberalisme moderat i de la ciència social burgesa a Barcelona i Catalunya.

Josep Maria Quadrado

J.M. Quadrado, s.d.

ECSA

Josep Maria Quadrado (Ciutadella, 1819 - Palma de Mallorca, 1896) fou historiador, arxiver, polític i publicista catòlic. Estudià als jesuïtes de Palma, on ben aviat fou arxiver, i ocupà la plaça per oposició d’ençà del 1851. Col·laborà amb Jaume Balmes, quan aquest anà a Madrid per dirigir un periòdic moderat que demanava el matrimoni d’Isabel II amb el pretendent carií. Intervingué també en la preparació d’alguns volums de Recuerdos y Bellezas de España, empresa de Pau Piferrer i Francesc Xavier Parcerisa, els quals havia conegut a Mallorca mentre preparaven el volum corresponent a l’illa. Destacà com a militant catòlic, i mantingué sempre posicions molt properes a les del legitimisme carií. Participà activament en les campanyes del 1855 i del Sexenni Democràtic contra la llibertat de cultes. La seva obra històrica més important és Forenses y ciudadanos, una interessant aportació a la història medieval mallorquina, que encara avui val la pena de llegir per la tasca filològica que el seu autor hi realitzà i, alhora, perquè és un testimoni d’una manera de fer història actualment periclitada.

La nova indústria editorial i el desenvolupament de la premsa

Portadella de Recuerdos y Bellezas de España, Barcelona, P. Piferrer-F.X. Parcerisa, 1842.

BBM / J.G.

Mentre que el desplegament d’institucions culturals de tendència liberal podia ser dràstic i efectivament limitat —la segona meitat del regnat de Ferran VII ho va demostrar a bastament—, l’expansió d’altres estrats de la futura cultura burgesa depenia menys del favor de l’Estat. Amb totes les debilitats que es vulgui, va ser a les primeres dècades del segle XIX que començà a articular-se la relació entre un nou tipus d’aparell editorial i de mercat lector que prengué gran importància en avançar el segle. Tant Barcelona com València es convertiren en importants places editores. Les cases de Piferrer i Oliva a Barcelona, o la de Cabrerizo a València, exemplifiquen molt bé l’aprofitament de les noves possibilitats d’edició que s’obriren a les dècades finals de l’antic règim. Com que ambdues capitals eren, a la vegada, importants places a escala espanyola, es van anar convertint en destacats centres editors per a un mercat global en llengua espanyola. Anys a venir, aquest fet va tenir una enorme importància.

En realitat, el negoci editorial permeté l’expansió extraordinària de tota mena de literatura a les dècades posteriors a la revolució liberal: tant de la més genuïnament burgesa (la novel·la, la literatura de viatges o de ciència social, posem per cas) com d’altres de signe ben divers. En efecte, la transformació del ram de l’edició i la capitalització important de les empreses del sector, afectaren també l’edició d’altres menes de literatura, per exemple la religiosa de signe tradicional o la literatura popularitzant. En un estudi sobre els romanços dels segles XVIII i XIX, Joaquim Marco constatà com fins i tot un sector tradicional com aquest no fou aliè a la transformació de les estructures editorials i de la relació entre aquestes i la demanda lectora: “Puede considerarse que hacia 1840 se produce la aparición, dentro de los pliegos, de una nueva figura que es el intermediario entre el impresor y el autor. Como ya señalamos, dicha figura es tan antigua como los pliegos mismos, pero ahora indica ya su nombre en los pliegos. El impresor deja de ser el ‘editor’ en el sentido tradicional, para convertirse en el hombre que pone a disposición del propietario su taller de imprimir. Coexisten, sin embargo, variadas formas de propiedad y de relación entre los protagonistas de los pliegos de cordel: autor, propietario, impresor, librero”.

A l’emergència d’una indústria editorial de tipus nou es va afegir, o millor dit, caldria incloure-hi, el desenvolupament de la premsa, un gran negoci i un gran instrument de formació de noves opinions polítiques. Tant Barcelona com València havien tingut molt aviat periòdics de tipus modern, el “Diario de Valencia” (1790) i el “Diario de Barcelona” (1792), ambdós d’un format molt similar. Alacant va disposar a partir del 1809 del “Diario Mercantil de Alicante”, d’un caràcter molt similar als anteriorment esmentats. Ara bé, seguint el patró de les gasetes de l’època, aquests periòdics es limitaven a inserir-hi les notícies oficials, informació econòmica i avisos. D’alguna manera, aquests periòdics estaven fortament identificats amb les contingències mercantils de llurs places i ports. Per limitada que fos la seva funció, els esdeveniments polítics del primer terç del segle XIX modificaren de manera molt significativa l’abast d’aquells modestos periòdics i en feren aparèixer altres de més propers a les opcions polítiques en pugna. Passà al País Valencià o a Mallorca durant les guerres napoleòniques. Al País Valencià, com explica Marc Baldó, al costat del vell periòdic d’avisos aparegueren diverses publicacions periòdiques encaminades a la difusió de motius patriòtics de to liberal o absolutista: el “Diario Patriótico de la Ciudad de Alicante”‘ o el “Diario de la ciudad de Valencia”, el “Tribuno del Pueblo Español” (València, 1813), el “Correo de Orihuela” (1810) i “El Lucindo” (València, 1814), “El Fernandino” (València, 1814). A Mallorca, la peculiar posició de l’illa en el conflicte la convertí en un centre d’agitació antifrancesa important, com també de discussió ideològica entre liberals i absolutistes, fet que repercutí de manera quantitativa i qualitativa en la premsa de Palma. Com assenyalà Lluís Roura, “d’existir un únic periòdic a Mallorca —des de 1779— es passà, gairebé de cop a publicar-se’n setze —com a mínim—. D’aquests 16 periòdics, n’apareixen publicats simultàniament cinc. Culmina, aquesta simultaneïtat, al juliol del 1813, en què apareixen al mateix temps 11 periòdics (12 si consideréssim el “Liberal-Napoleón” com a periódic)”.

La interpretació més corrent de la història de la premsa a Barcelona ha negligit el canvi que es produí al començament del segle XIX. Com passà arreu, el “Diario de Barcelona” va haver de compartir l’espai amb altres òrgans de premsa durant els períodes d’obertura política, com ara el ja esmentat “Diario Constitucional Político y Mercantil” d’Altés, Aribau i López Soler, durant el Trienni. Ara bé, amb independència d’aquest fet, per si mateix ben poc sorprenent, és indubtable que el periòdic incorporà, ja durant el Trienni, algunes de les preocupacions polítiques i econòmiques del món que l’envoltava. El millor exemple d’aquesta tímida incorporació de la política general a les pàgines del diari és, probablement, la sèrie d’articles signats amb el pseudònim d’Espolín pel liberal d’ordre Altés i Gurena. A València, durant el Trienni s’editaren vint-i-sis publicacions periòdiques, d’importància variable i representatives de totes les tendències polítiques. Al darrere d’un dels periòdics més representatius de la tendència exaltada, “El Tribuno de la Sociedad Patriótica Constitucional”, que s’edità aprofitant els marges més amplis que obrí la llei d’impremta del setembre del 1820, hi havia membres prominents del liberalisme valencià, com ara Manuel Bertran de Lis, Gaspar Dotrés i Francesc de Serna Sorní, o l’important impressor Mariano Cabrerizo.

Premsa burgesa i política liberal. La premsa liberal, formadora d’opinió política

Acudit satíric d’“El Papagayo”, Barcelona, 3-7-1842.

AHC

Va ser amb la revolució liberal, i el consegüent canvi en la legislació de censura, que l’abast i la significació de la premsa canvià arreu de manera espectacular. Amb les intenses lluites polítiques desvetllades per la guerra Carlina i les divisions dins de la família liberal a partir de l’estiu del 1835, la premsa periòdica es convertí en la canalitzadora del canvi polític i en un instrument cabdal de l’organització dels grans corrents polítics i d’opinió. La Llei de premsa de 22 de març de 1837, que alliberava les publicacions periòdiques de la censura prèvia, facilità la seva conversió en instruments privilegiats d’organització política i ideològica. Malauradament, però, no s’ha estudiat mai a fons la complexa funció de la premsa liberal del període (ni és aquest el lloc per a ferho), ni s’ha anat una mica més enllà per a establir la naturalesa global de la premsa en els canvis polítics de l’època i en la formació d’una cultura burgesa (o antiburgesa). L’anàlisi d’algunes de les grans publicacions de l’època hauria de permetre avaluar tant la funció política com la cultural dels periòdics que van florir amb el canvi polític. Es pot agafar, per exemple, el cas d’“El Vapor” barceloní, periòdic que al costat d’“El Catalán”, “El Constitucional” o “El Guardia Nacional” (que en fou l’autèntic successor) representa el millor de la premsa catalana dels anys de les bullangues (1835-43).

“El Vapor”, Barcelona, 11-10-1833.

AF/AHC-J.C.-R.F.

“El Vapor” es publicà entre els anys 1833 i 1838, tot i que en aquest curt pern intens període canvià en diverses ocasions de director i d’orientació política. Inicialment va ser dirigit per Ramon López Soler, un d’aquells joves de l’esmentada Societat Filosòfica i literat de cert èxit en aquelles dates. Sota la seva direcció, el diari prengué una orientació liberal però molt moderada i propera al capità general Manuel de Llauder. Les grans bullangues de l’estiu del 1835 portaren Pere Felip Monlau a la direcció, com a signe de la seva radicalització política i de la seva obertura a plantejaments nous en el terreny social. Al principi de l’octubre del 1836, el periòdic passà a les mans de l’exmilitar mallorquí Josep Andreu, molt probablement el curiós personatge que, des dels anys de l’exili a Perpinyà, recreà una segona personalitat sota el pseudònim de Joseph Andrew Covert-Spring. El diari passà llavors per dificultats, fins que acabà anant a parar altre cop a l’òrbita moderada, des de la qual es dedicà a hostilitzar, amb procediments d’estricta provocació política, els sectors radicals de la ciutat, contribuint al clima d’enorme tensió que portà als enfrontaments armats del 4 de maig de 1837. Andreu n’abandonà llavors la direcció, i el diari entrà en la recta final. A partir d’aquell moment, els plantejaments moderats foren defensats, en primera instància, per una altra publicació periòdica, “El Guardia Nacional”. Sigui com vulgui, la trajectòria d’“El Vapor” exemplifica les relacions entre política i cultura durant la revolució i dins del liberalisme, o, almenys, dins del liberalisme amb censura no gaire limitadora.

Des de les planes del diari, no solament es van defensar determinades opcions de política immediata, sinó que se’n van defensar també de socials i culturals (va ser en les pàgines del periòdic, durant la primera etapa, que es publicà l’Oda a la Pàtria d’Aribau). Fet gens sorprenent, ja que aquella intel·lectualitat emergent tenia una clara consciència d’estar davant d’un canvi global, que afectava tant les estructures socials com la política i la cultura.

A València, les contingències polítiques tingueren una repercussió similar en la funció i el caràcter de la premsa de la ciutat. Amb l’obertura del procés de revolució liberal el vell “Diario de València” es demostrà insuficient per a canalitzar les inquietuds de la burgesia emergent. Ben aviat, a partir del desembre del 1833, “El Turia” feu la funció de canalitzar nous interessos dins de l’estret marc anterior al canvi de situació política de l’estiu del 1835. A poc a poc, el pes del sector més radicalitzat de la burgesia valenciana, el germen del futur progressisme valencià, començà a expressar-se dins del periòdic. Aquesta convivència no resistí les tensions del canvi polític en curs. “La confluència d’ambdues tendències ideològiques va ser possible mentre la situació no es radicalitzà” —ha indicat Antoni Laguna en una monografia d’on s’han tret aquestes dades—, és a dir, fins que la Reforma que significava l’Estatut Reial no mostrà les seves limitacions. A partir de la reunió de les corts, amb la discussió oberta sobre què reformar o què canviar, aparegueren dibuixades nítidament una línia conservadora, que s’acabà anomenant partit moderat, i una altra de més avançada, o partit progressista. Fou llavors, cap a la meitat del 1834, quan “El Turia” es va convertir en el portaveu directe de la fracció moderada de la burgesia valenciana. I, en conseqüència, al novembre del mateix any, es començà a publicar el que havia de ser un dels grans diaris valencians del període: el “Diario Mercantil de Valencia”. El director del periòdic, Pascual Pérez Rodríguez, un home molt proper a l’influent grup de literats romàntics format per Vicent Boix, Joan Arolas, José María Bonilla i altres, aconseguí de donar-li una gran categoria periodística, a la vegada que el transformà des del punt de vista formal.

“El Guardia Nacional”

“El Guardia Nacional, Eco de la Razón”, Barcelona, 27-11-1835.

BC

“El Guardia Nacional” va ser un diari barceloní d’informació política que es va publicar entre el 1835 i el 1841. Va passar per diferents etapes amb signe polític divers, però des del 1836-37 s’identificà clarament amb el moderantisme. A partir d’aleshores, es convertí en portaveu de la gent d’ordre, i les seves batalles dialèctiques amb “El Constitucional”, el diari dels progressistes, animaren les primeres campanyes electorals barcelonines, en uns comicis amb sufragi censatari directe. A partir del 1841 fou substituït per “El Liberal Barcelonés” i, el 1842, per “El Imparcial”.

El teatre, legitimador de pautes culturals burgeses

L’altre gran àmbit de legitimació i difusió de pautes culturals burgeses i, alhora, els grans centres de sociabilitat d’aquesta classe, van ser els teatres i les societats artístiques. Quan els diversos grups burgesos adquiriren una certa consistència a les principals ciutats, edificaren ràpidament espais on expressar la seva sensibilitat i, alhora, poder exhibir el seu recentment adquirit alt prestigi social. Des d’aquest punt de vista, el teatre i els salons van ser, de segur, els escenaris principals de l’ascensió social burgesa en les relacions socials; de la mateixa manera que la redefinició de l’espai urbà provocada per la seva construcció fou la seva manifestació externa. L’afirmació d’aquest espai de legitimació coincidí, com és sabut, amb la imposició del drama, el melodrama i el drama líric romàntic, modalitats mil·limètricament adaptades a les necessitats sentimentals i morals de la nova classe. Als Països Catalans, Barcelona i València es convertiren en punts importants d’afirmació dels nous valors, mentre que Mallorca romania ancorada en els gèneres tradicionals, que hi tenien molta força. Els primers rudiments de canvi en l’escena catalana anaren de la mà d’un personatge com Francesc Altés i Gurena, dramaturg i liberal, que s’hagué d’exiliar en diverses ocasions i que ja els anys del Trienni traduí i estrenà a Barcelona La mort de Cèsar de Voltaire, amb una repercussió notable.

No és pas cap casualitat que l’introductor del drama romàntic d’inspiració francesa fos el mateix Joseph Andrew Covert-Spring, que, a més d’haver passat uns quants anys a Perpinyà, on devia haver entrat en contacte amb el gènere, dirigí “El Vapor” en els moments culminants de l’afirmació del liberalisme. Ben significativament, però, Teresita o una mujer del siglo XIX està pensada en termes molt contemporanis: l’acció passa a Madrid i l’ alter ego de l’autor a l’obra parla del debat que provocà a la capital de l’Estat un drama del duc de Rivas. La producció dramàtica que es va imposar poc després en els teatres de Barcelona cercà terrenys més grats per a un públic burgès commocionat per la violència política que l’envoltava. Com a resultat d’aquest ajustament entre l’oferta i la demanda, el drama històric, en castellà, ocupà el centre de la vida teatral barcelonina, tant si es tractava de la producció d’autors clarament identificats amb el liberalisme d’ordre, com fou el cas de Ramon López Soler o Joan Cortada, o d’altres propers al liberalisme progressista, com Jaume Tió i, més tard, Víctor Balaguer.

Programa del Teatre Principal de Barcelona, 7-6-1855.

BC

Tant a Barcelona com a Mallorca i València, l’acabament del monopoli teatral, vigent encara amb Ferran VII, portà a la transformació dels vells teatres de concessió oficial. A Barcelona, el teatre de la Santa Creu, sense perdre la seva denominació oficial, començà a ser conegut per Teatre Principal; a València i Mallorca passà el mateix amb els respectius teatres del Carme i de la Mercè. Sense entrar ara en la valoració literària del teatre que es representà a Barcelona els anys de la revolució liberal i les dècades immediatament posteriors, és important destacar que els teatres s’emplaçaren físicament al centre de la nova vida urbana i de la més estricta i genuïna sociabilitat burgesa. El primer punt, l’explicà molt bé Xavier Fàbregas ja fa bastants anys, en un passatge on, després de referir-se al desplaçament del centre de la vida social barcelonina cap a les Rambles, observà: “L’urbanisme de Barcelona resta modificat per un dels fets revolucionaris més importants d’aquests anys: el saqueig de convents i les exclaustracions de 1835. En efecte, en passar els aldarulls, nous locals, abans dedicats a les activitats devotes, queden en espera de nova dedicació: alguns són transformats en espais lliures, com els de la Plaça Reial, una de les millors realitzacions arquitectòniques de l’època; d’altres són dedicats a casernes de la Guàrdia Nacional, i bastants, curiosament, són destinats a l’emplaçament de nous teatres, un cop abolit el privilegi reial de què gaudia el de la Santa Creu. Així, el primer Liceu s’allotja en l’antic convent de Montsió, i, deu anys després, el 1847, la definitiva baluerna d’aquest teatre ocuparà el lloc d’un altre convent situat a l’encreuament de la Rambla amb el convent de Santa Pau, on continua avui dia. Un efímer teatre, anomenat Nou, funciona el 1840 a l’espai que hi ha entre el carrer de Ferran VII i la Plaça Reial, i poc després trobem notícia, aprofitant un indret pròxim, lliure també gràcies a l’exclaustració, del teatre dels Caputxins, actiu fins el 1848. A l’altra banda de la Rambla, on els carrers de Sant Pau, Hospital i Carme coneixen noves edificacions, trobem uns anys més endavant l’Odeon i el Romea —aquest encara actiu—, que igualment s’aprofiten de velles terres conventuals deixades al guaret”.

S’havia passat d’un sistema de fort control a un altre de pluralitat d’opcions en les sales de repertori. L’any 1837 ja eren quatre els locals entre els quals podien triar els barcelonins, a més d’alguns altres en els pobles del Pla de Barcelona. Més enllà d’una qüestió de gust i preferència artística, els teatres formaven clienteles socialment i ideològicament definides. Els anys quaranta i cinquanta del segle XIX, l’opinió burgesa barcelonina es dividí en dos bàndols gairebé irreconciliables: els liceistes i els cruzados. El teatre de la Santa Creu o Principal s’identificava amb gustos més conservadors, que, gens estranyament, eren sostinguts per una clientela de petita aristocràcia terratinent i mercantil, mentre que el més renovador Liceu es convertí en el teatre en mans del grup que estava esdevenint més poderós, la burgesia industrial. En alguns moments, la premsa barcelonina arribà a ironitzar que la divisió política a Barcelona no passava pels partits, sinó per les preferències i alineaments teatrals.

Interior del teatre del Liceu, Barcelona, O.Alsamora, 1847-50.

MHCB / R.M.

L’evolució del Liceu dins de la vida de la ciutat fou la plasmació més evident de la importància del teatre com a centre de sociabilitat burgesa, i, també, com a plataforma d’ostentació de la seva supremacia recentment adquirida. Les dimensions del nou teatre del Liceu ho exemplificaven a bastament davant de la ciutat, que es passejava i transitava pel seu eix principal, la Rambla.

La història del Liceu és una success story que il·lumina el creixement del poder cultural de la burgesia barcelonina, i catalana per extensió, i dels seus processos de plasmació en institucions durables. El teatre va ser fundat l’any 1837 per a aportar diners a la milícia nacional. Inicialment emplaçat, com ja s’ha vist, en un convent, els seus actius promotors el van portar a la Rambla. La construcció s’inicià el 1844 i culminà tres anys després, com a resultat de l’interès de la burgesia més granada de la ciutat, en la persona dels seus promotors més directes: Manuel Girona, Joaquim de Gispert i Manuel Gibert, entre d’altres. El sistema de finançament de les obres es basà en la venda en propietat de llotges i butaques, un sistema que permeté recaptar recursos sense trencar el domini dels qui n’eren els principals partícips. L’afegit, el 1847, del Cercle del Liceu, un clàssic club de socis, accentuà el to restrictiu i aristocratitzant al qual els socis aspiraven. Quan un incendi destruí l’edifici dels anys quaranta, un de nou el substituí tan sols al cap d’un any d’obres, demostració inequívoca de l’orgull i del poder de la societat. Amb tota justícia, l’historiador nord-americà Gary Wray McDonogh, que n’ha estudiat detalladament la significació de la seva estructura física i simbòlica, ha pogut dir que “mentre el Liceu superposava classes, ho feia dins d’una controlada diferenciació”. El teatre, doncs, acomplia funcions precises: cap endins, reforçava el sentit de jerarquia intraburgesa i de classe respecte d’altres grups socials i professionals; cap enfora, denotava la jerarquia de classes envers la ciutat sencera.

El Teatre Principal de València

El Teatre Principal de València, C.Sales i S.Escrig, 1804, J.Marzo, 1831 i J.Zacarías, 1854.

ECSA / GC-P

La construcció del Teatre Principal de València fou lenta i dificultosa. Passaren trenta anys des que s’encarregà el projecte, el 1774, a l’italià Felipe Fontana, establert a la ciutat, fins que es començaren les obres, el 1804. El 1832 fou inaugurat amb la façana i la decoració interior sense acabar. El teatre fou un dels centres de reunió i relació social més representatius de la burgesia vuitcentista de València. Al llarg del segle XIX, juntament amb el Liceu barceloní, fou el principal centre operístic de l’Estat. S’hi representaven sobretot obres italianes (entre altres de Rossini, de Donizetti i de Verdi), sovint molt poc després d’haver-se estrenat a Itàlia. Al final de segle s’amplià el repertori amb obres franceses (Gounod, Bizet, Massenet) i alemanyes (Wagner). En tombar el 1900 minvaren les representacions operístiques i s’imposaren les de teatre. La situació de l’edifici, proper al barri de pescadors, dins de la ciutat no era privilegiada i no aconseguí remodelar d’una manera significativa l’entorn urbà. Amb el temps, però, el lloc ha esdevingut central. Vist en secció, l’edifici té un cos destinat als espais del públic: el vestíbul, el saló de descans i les escalinates. El segon cos l’ocupa la sala i el tercer és constituït per l’escenari, darrere del qual hi ha els camerinos i l’administració. El Teatre Principal de València reprodueix, a escala reduïda, el model de les grans òperes burgeses europees.

Conclusió

La formació de la nova cultura avançà per aquests i altres camins, a través dels quals s’articularen un conjunt de valors, pautes i símbols vàlids que expressaven la Weltanschauung de la burgesia emergent. En un primer nivell, aquest conjunt de valors serviren per a consolidar l’espai que Jürgen Habermas va definir com l’esfera pública liberal. Ara bé, en la mesura que la burgesia emergent dominà l’Estat i l’afaiçonà en funció de les pròpies necessitats com a classe social hegemònica, els valors que conformaven la seva visió del món —moral i psicologia— i que circulaven en les seves institucions pròpies van començar a ser finament filtrats en el conjunt de la societat. L’aparell escolar, la rudimentària formació proporcionada a l’exèrcit, els llocs comuns ideològics que envoltaven l’acció política dins dels mecanismes articulats per l’Estat liberal, les contrapartides retòriques a la migrada acció assistencial de l’Estat, conformaren un dens preparat cultural perquè en quedés imbuït el conjunt de la societat. Dins d’aquest preparat, el discurs catòlic, poc o molt posat al dia, hi tenia unes funcions a fer que foren definides, després d’algunes vacil·lacions, a les dècades centrals del segle. El ritme i el nivell d’assumpció col·lectiva de la cultura burgesa en construcció depenien, entre altres factors, de la capacitat d’integració i compulsió, alhora, del sistema polític i de la força de les institucions de l’Estat; també, com és natural, de la capacitat de resistència dels grups o sectors socials respecte als quals s’articulà tot el joc d’assimilacions i compulsions. Sembla bastant clar que determinats grups de la societat rural o de les classes baixes urbanes no acceptaren tan fàcilment la imposició d’una cultura amb pretensions d’universalitat, però amb una matriu genètica classista ben marcada. La cultura del segle XIX, en l’accepció més àmplia, va ser la resultant d’un joc múltiple d’absorcions i contrastos. I això fou així perquè, si per a grups humans petits i en condicions socials estables, la cultura registra un aparent model de reproducció infinita, en societats altament complexes i en accelerat procés de canvi social, la cultura, com a registre global, és fonamentalment el producte del conflicte entre la cultura i les cultures residuals o subalternes. En aquest petit assaig hom ha tractat de definir, tan sols, alguns del mecanismes d’articulació dels estrats superiors de la cultura burgesa emergent, més que no pas definir la cultura mateixa; el problema és, però, tal com s’ha esmentat en començar, que de les cultures residuals i de la cultura popular (o les cultures populars), durant l’etapa estudiada, no en sabem gairebé res. Una valoració final, fins i tot provisional, és per tant impossible.

Les tertúlies musicals

Tertúlia musical, S.Mayol, s.d.

MNAC-GDG / J.Cal.-J.S. © MNAC

Les tertúlies musicals foren una forma de lleure que les classes burgeses benestants del principi del segle XIX heretaren de l’aristocràcia de l’antic règim. La interpretació de peces musicals i del bel canto fou molt apreciada per la burgesia, que d’aquesta manera també demostrava uns gustos elitistes que la diferenciaven de les classes menestrals i populars. En la il·lustració de Salvador Mayol, corresponent al primer quart del segle XIX, el tractament proper a la caricatura revela una observació irònica de les pràctiques socials dels seus contemporanis. Hi destaquen la representació de les figures femenines, sublimades pel romanticisme, i l’estreta vinculació en l’escena domèstica entre militars i burgesos, aspecte que també s’observava en l’esfera política de l’època.