De família acabalada en el comerç amb Amèrica, freqüentà algunes facultats universitàries —sense, però, llicenciar-se— i viatjà, sovint, per Europa. A divuit anys fundà la revista L’Avenç —després de Lo Velògrafo—, que orientà, influït per Valentí Almirall, vers la modernització cultural i política del catalanisme.
Fill de Damià Mateu. Estudià comptabilitat i dret a Barcelona, a França i als Estats Units. En tornar a Catalunya s’involucrà en diverses empreses, especialment del sector vitivinícola, impulsant explotacions a Peralada, d’on restaurà el castell (que havia comprat el 1923, poc abans de casar-se amb la filla del representant de BASF a Barcelona), i del subministrament elèctric, a través de l’empresa FHASA.
Traslladat des de petit a Barcelona, ingressà a l’orde dels escolapis. Després d’uns quants anys a Cuba, on tingué oportunitat de conèixer l’esport del bàsquet i fins i tot el seu creador, retornà a Catalunya i introduí el bàsquet entre els alumnes de l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona (1922), com a mitjà pedagògic de formació dels joves alumnes i antics alumnes, i amb ells formà el primer club de bàsquet, el Laietà Bàsquet Club.
Col·laborà en la premsa humorística de la dècada de 1930. El 1934 començà a Esquitx (amb el pseudònim de Kim), i continuà a En Patufet (durant vint-i-dos anys, en les dues èpoques), El Be Negre (1935-36), Papitu, Xut! i TBO.
Es traslladà a Barcelona a treballar de mecànic a Bultaco. Abandonà la marca i aconseguí el seu primer contracte professional amb Derbi, on s’acabà de formar com a pilot. El 1967 guanyà els seus primers Campionats d’Espanya de velocitat, en 50 cc i 125 cc. Guanyà vint-i-un Campionats d’Espanya més en diferents cilindrades, quatre en 50 cc (1970, 1971, 1972, 1976), nou en 125 cc (1968, 1971-78) i vuit en 250 cc (1969, 1971-75, 1980, 1981).
Fill de Jaume Pi i Sunyer. Llicenciat en medicina a la Universitat de Barcelona (1899), es doctorà a Madrid (1900). Professor auxiliar de fisiologia a Barcelona (1902), fou després catedràtic a Sevilla (1904). Presidí la comissió executiva del primer Congrés d’Higiene de Catalunya (1906). El 1907 tornà a Barcelona, on exercí, des del 1914, com a professor de fisiologia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, de la qual esdevingué, el 1916, catedràtic numerari.
Considerat un dels pioners del periodisme d’investigació a Catalunya, començà la seva trajectòria periodística a El Pla de Bages de Manresa (1924). A divuit anys es traslladà a viure a Barcelona, on entrà en contacte amb el món periodístic i intel·lectual de la ciutat, sobretot a l’Ateneu Barcelonès, on conegué el seu inseparable amic i mestre Josep M. de Sagarra.